La tradició catalana - Llibre primer/Capítol XVII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 108 crop).jpg

CAPÍTOL XVII

Ideal cristià

E
l regionalisme per sí sol, és a dir, la multiplicitat de vida en la societat humana, és cert que tindría gravíssimes dificultats per establir o continuar la civilització sobre la terra; fins donaría lloc a que nasquessin entre'ls pobles aquelles enveges i pretensions a que tant inclinada és l'humana familia, composta de membres entre sí distints. El regionalisme utilitari portaría al selvatgisme. Ademés, atenent a aquella obligació divinament imposada al nostre llinatge de dominar i subjugar la terra, és necessaria una unitat, ja que a l'esforç de la regió, per sa propria naturalesa, li falta aquell poder que solen tenir les grans unitats, i que's necessiten per la grandiosa empresa de sostenir en tot el món l'imperi de la verdadera civilització, i l'unió entre sí de tots els membres de la familia humana. Fins estudiant la nostra naturalesa trobem en ella dos elements, aspiracions o necessitats: un que correspon a l'unitat, altre que suposa la varietat o regionalisme. Els homes en lo substancial, en lo més noble de sa vida, en l'intel·ligencia, són idèntics, puix si bé és cert que existeixen races que's diferencíen en el grau de força racional, magis vel minus non mutant speciem: i de consegüent, malgrat això, persevera l'unitat substancial entre elles. Mes les varietats introduides en els homes per les circumstancies particulars de cada una de les innumerables regions de la terra, són indestructibles, formen part de la vida d'aquest compost d'ànima i cos que'n diem home, i de consegüent han d'ésser respectades.

 ¿Quí, doncs, establirà l'equilibrí entre aquestes dues necessitats, quí posarà l'acord entre aquestes dues lleis que semblen inconciliables? Crist, i sols Crist. Ell és l'autor de l'humana naturalesa, i ningú més que Ell pot armonitzar les antinomies que presenta el nostre llinatge, nascudes del pecat i que comencen ja en el mateix individuu, en el perpetual conflicte entre l'esperit i la carn, de que ja's queixava l'apòstol Sant Pau. L'imperi universal espiritual és un fet en l'historia cristiana, i avui día, potser més que mai, podem contemplar-lo amb nostres propris ulls, veient el poder apostòlic legalment establert en les regions més llunyanes de la terra. En aquest punt, com en molts d'altres, el cristià mira amb compassió als savis racionalistes del nostre temps qui's trenquen el cap en coses ja fa sigles resoltes. Bluntschli és l'apologista de l'estat universal, com essent la forma jurídica de l'unitat humana. Laurent, amb raó, ataca el sistema del jurista alemany com a contrari a la llibertat i independencia dels pobles particulars i vol que sía suficient el fons comú de sentiments i idees de l'humanitat. El professor belga parlaría molt bé si tingués prou humilitat per confessar que aquesta humanitat és la restaurada per Jesucrist. La toga del magistrat romà no havía arribat ont arriba i exerceix sa jurisdicció la púrpura cardenalicia. L'unitat de la Roma pontifical traspassa de bon troç a la de la Roma imperial; l'India, l'Oceanía i gairebé la Xina, tenen i regoneixen l'autoritat apostòlica; les autoritats civils de l'Unió Americana i de l'Australià acaten i veneren a sos Cardenals, i de consegüent, la fraternitat universal no havem d'esperar-la del llaç de ferro de la jurisdicció política, sinó del suavíssim vincle de la jurisdicció evangèlica. No volem dir pas que l'Iglesia hagi d'ésser l'única gran unitat jurídica que hi hagi en la terra, no, ella precisament ama aquestes unitats i les fomenta, respectant sempre la tradició i la naturalesa de cada poble. L'imperi romà ha sigut sempre benvolgut del Pontificat, a pesar de les persequcions amb que l'ha afligit: els emperadors començaren i tot sovint han continuat la guerra contra'l poder apostòlic; i no obstant aquest, imitant a Déu, que no vol la mort del pecador, sinó que's converteixi i visqui, fins en nostres díes treballa per l'existencia d'aquest gran poder polític a fí de que mantingui l'unitat entre les nacions, fent d'ell com el centre dels altres membres polítics. El cardenal Consalvi, en el Congrés de Viena, demanà solemnement, en nom del Papa, la renovació del Sacre Romà Imperi, i quan els soberans rebutjaren la seva proposició, protestà de la negativa. Pius IX, responent a la notificació del nou Emperador, contestà amb expressiu llenguatge, prenent a bé aquella reconstitució feta amb consentiment dels prínceps i ciutats lliures d'Alemanya, i encara recorda ara l'Europa la paraula del Príncep de Bismarck, agrait als bons oficis de Lleó XIII pel major bé de l'imperi germànic, declarant en el famós discurs del 22 d'abril de l'any 1887, que no pot considerar al Papat absolutament com a potencia extrangera… que és una institució qui té per sa part un caràcter alemany.
 Aquestes paraules gloriosíssimes en boca d'un home d'Estat protestant, són un reforç de lo que diguérem anteriorment sobre'l caràcter nacional que la fe universal de l'humanitat o sía la fe catòlica, prenía en cada país; són, de consegüent, una prova de la possibilitat de conciliar l'antinomia entre l'unitat i la multiplicitat; al pàs que les paraules de Pius IX, alegrant-se de la reconstitució de l'Imperi amb el consentiment dels prínceps i ciutats lliures d'Alemanya, demostren la simpatía de l'Iglesia per les regions, qui ama veure amparades les unes amb les altres, mes no uniformades i afilerades pels sistemes a priori dels moderns constructors de nacions. Observi's la diferencia entre l'uniformisme dels nous imperis lliberals i el caràcter regionalista de l'Imperi tradicional, recordis la constitució que aquest per sigles ha tingut sots la benedicció i consagració del successor de Sant Pere, i ens quedarà manifesta l'afició de l'Iglesia a les grans unitats jurídiques, necessaries a l'humanitat a l'arribar a un cert grau de civilització; mes sempre amb la conservació de les regions que, creades per la Providencia, no poden ésser destruides per la mà de l'home, essent sa existencia exigida per l'armonía, integritat i bon ordre social.
 L'ideal cristià, en punt a organització política, pot dir-se que ve expressat en aquelles paraules de l'Evangeli, pronunciades per nostre Senyor Jesucrist: in domo Patris mei mansiones multae sunt. No's fica l'Iglesia en la forma particular del règim, mes sí dóna les línies generals de l'edifici, desde que ensenya la finalitat del mateix; l'humanitat poblant la terra és l'immensa familia de Déu qui, composta de nombrosíssims membres, ha menester quiscún d'ells de propria i peculiar habitació. El regionalista qui rebutja la religió de Crist es trobarà en grans mal-de-caps per arrodonir i completar son sistema; ha de regonèixer la necessitat de l'unió entre'ls membres, i el dret d'aquests a viure vida propria i no solament comunicada, és a dir, sentirà fortament l'antinomia de l'unitat i de la multiplicitat i no sabrà com conciliar-les. D'aquí ve que, generalment, el racionalista en la ciencia política i social sía cosmopolita, o a lo menys defensor de les grans unitats uniformades. Encara que, per raó d'ésser home, senti el plaer de la vida regional, coneixent la necessitat de grans unitats per raó del desplegament de la civilització, no sab com conciliar les dues coses i sacrifica la primera a la segona. Al revés el pensador cristià, ric de recursos en tot lo que atany al govern dels homes, veu clarament la possibilitat de la conciliació entre les dues aspiracions de l'home, creu que ambdues poden surar salvant així l'integritat humana.
 Fins com per instint se nota aquesta diferencia característica entre racionalistes i cristians. La literatura, genuina representació de la manera de pensar i sentir dels homes, fins al punt d'ésser també significada amb el nom de lletres humanes, en sa tendencia racionalista manifesta preferencia, generalment parlant, pels assumptes generals, per les passions i sentiments en sa expressió no determinada i concreta; i al revés, la literatura cristiana ama lo particular, lo concret, lo vivent en la realitat, els fets que revesteixen caràcter regional, els matiços de passions i sentiments determinats per les influencies locals i de raça. Els mateixos noms dels escriptors són penyora i argument de la certitut de lo que afirmem. L'il·lustre Manzoni i el P. Bresciani en Italia, el flamenc Enric Conscience, i en Espanya, el vascongat Trueba, el montanyès Pereda, l'andaluç, Fernan Caballero, la gallega Rosalía de Castro Murguia, el català Piferrer i en Menéndez Pelayo, gran regionalista de totes les regions espanyoles, homes tots de vera fe cristiana, són al mateix temps zelosos conreuadors i fan bellament reviure la divina flama de l'amor regional.
 Mes on podem dir que trobem el pensament catòlic en aquesta materia, és en les doctrines del més segur i lluminós de tots els doctors de l'Iglesia, en nostre Angèlic Mestre Sant Tomás d'Aquino. Aquelles idees seves tant sabudes, mes mai prou meditades, de que aquell govern humà és millor, qui imita el govern de Déu, i que pel bon ordre d'una ciutat o gent convé que tots tinguin alguna participació en el poder, a fí de que's conservi la pau del poble i tots amin i defensin l'ordre establert, és com un principi del qual vénen a ésser un escoli les idees que exposem. Es indubtable que en la doctrina tomística s'hi troba la substancia del règimen regionalista, en quant és l'armonía entre l'unitat i la multiplicitat: l'unitat, perquè vol el Sant Doctor un poder jeràrquic superior qui presideixi, i la multiplicitat, perquè desitja diferents principantes secundum virtutem, els quals síen escollits del poble [1]; i fins, si aquí hi hagués lloc, creiem que podríem demostrar la conexió d'aquest sistema de Sant Tomàs amb sa doctrina teològica de la relació entre la causa primera i les causes segones, ennoblides aquestes amb una dignitat similar a la d'aquella; i amb aquella comparació que usa entre'ls qui governen les diferentes ciutats i el qui pre presideix el conjunt. Fins en l'instint dels Sants trobem l'amor regionalista. L'historia de l'Edat Mitjana ens recorda alguns Sans instituidors de regions i encontrades a les quals donaren forma, com succeeix amb la petita república de Sant Marino; mes, fixant-nos en el gloriós Sant Francesc, tothom sab com amava aquells municipis i ciutats lliures d'Italia, ses relacions íntimes amb aquells magistrats regionals, sos esforços per la mutua concordia fins al punt de que hagi sigut proclamat pels actuals italianíssims hèroe de la caritat civil.
 Es el Cristianisme una religió armonitzadora per essencia; el Fill de Déu vingué al món per juntar lo desunit; el caràcter distintiu de les obres divines diuen els Doctors que és la suavitat; per lo qual, el règim que li és predilecte, és aquell en que, sens defallir, en unió de tot el cos, visquin els membres i creixin lliurement units entre sí, no pas per vincles mortificants i opriments, sinó per l'unànim conspiració a un mateix fí i perla circulació en tot el cos dels sentiments de justicia i caritat. El Panteisme, fins ara de moda, engendra una teoría política a imatge i semblança de sa teoría religiosa. L'Estat dels hegelians és com el Déu dels hegelians, un tot monstruós; tot en la creació és Déu, tot en l'ordre públic és Estat. Aquest, diuen ells en substancia, es troba tot en tot el conjunt i tot en cada una de ses parts. Déu, de consegüent, en son sistema, aniquila a la criatura; l'Estat aniquila la regió. El Déu dels cristians volgué que totes ses criatures visquessin vida propria i individual; el règimen armònic, naturalment derivat de les doctrines de nostra celestial creencia, és que'ls membres del cos polític no tenen la vida per mercè o concessió del príncep, sinó per virtut propria natural o personal, devent, emperò, tots cooperar a la vida armònica del conjunt en virtut dels devers que imposa als cristians la jeràrquica obediencia.

  1. Sum. Th., 1.ª2.ª, q. 105,a. I.