La tradició catalana - Llibre primer/Capítol XVI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 50 crop).jpg

CAPÍTOL XVI

Lliberalisme i Regionalisme

E
l conjunt de principis emanats del concepte revolucionari, formant un sistema dirigit a la governació dels homes i a la constitució social, és anomenat generalment lliberalisme. Domina en la major part de l'Europa contemporania, i principalment encara en el món llatí de l'un i de l'altre hemisferi; de manera que la nostra raça, d'intel·ligencia privilegiadíssima, qui tingué prou penetració racional per a no deixar-se enganyar de l'error en la forma religiosa i metafísica, en l'invasió protestant; en l'ordre polític i pràctic, tal volta, degut, en part, a son temperament generós i poc analític, se troba dominada pel mateix error, que va minant d'una manera visible la seva antiga i fortíssima constitució. Mes, per l'objecte particularíssim del present estudi, deixant a un costat la demostració que ja en altra ocasió [1] férem de la naturalesa disolvent dels principis que, injustament, se gloriegen amb l'hermós nom de lliberals, ens fixarem en l'idea de l'absoluta incompatibilitat entre'l lliberalisme i el regionalisme.

 L'immediata filiació històrica i racional del nostre lliberalisme, es troba inqüestionablement en la famosa Declaració dels drets de l'home i en el Contracte social, de J. J. Rousseau. La constitució política de les nacions modernes, al menys en quant a la substancia i a l'esperit, és indubtable que prové d'aquells principis. Amb ells comença la nova Era que ha acabat de destruir la forma regional, que'l cesarisme anterior havía ja començat. Cesarisme i Lliberalisme són lo mateix en sa essencia: l'home senyor de la societat i no la Providencia divina: l'home ha de fer la societat del no-rès: la societat no és el desplegament de l'humanitat, sots la mirada i l'acció de Déu qui deixa emperò sempre lliure l'humà arbitri. La Declaració dels drets de l'home suposa i proclama la soberanía racional; i no pas perquè l'època en que s'elaborà fos d'una gran potencia racional, ja que en ella finà la filosofía, principal de totes les ciencies especulatives; ans fou d'una gran superficialitat de coneixements, la qual, com sempre succeeix, engendrà una vanitat desmesurada. En virtut de sa nova generació, els homes quedaren deslligats de tot, no dependíen de ningú; tot dret històric, i de consegüent tot dret, desaparegué; no era la societat la qui devía donar-los lleis, ells eren els qui devíen subjectar-la a sos principis i a son voler. El sapientíssim principi de l'experiencia no està escrit en eixes taules de la nova llei del lliberalisme: l'home posat en lloc de Déu és infalible: Déu, qui governa l'humanitat i que'ls passats regoneixíen com a Summe Llegislador, pot equivocar-se; de consegüent l'obra dels sigles ha de fer lloc a l'obra dels innovadors. D'altra part aquests nous llegisladors són molt filosops, i miren sols al fons de la naturalesa humana, i com en l'essencia tots els homes són iguals, ses lleis tenen, eminentiori modo, aquella prerogativa de la llei d'ésser general, puix les d'ells ho són de tal manera, que tant podríen servir per la França o Espanya, com per la Xina; la llei, segons ells, és bona; de consegüent és un cas de toçudería el que la rebutgin els qui l'han de practicar; l'imperfecció és del ciutadà, de consegüent els ciutadans són els qui s'han de conformar a la llei, i no la llei als ciutadans. La bòta és elegant i ben feta, puix el sabater qui l'ha treballada és de moda; i per lo tant, si et fa mal, la culpa és del teu peu, no't queda més remei que aguantar-la, puix lo perfet no ha de cedir a lo imperfet.
 Aquesta senzilla i fins vulgar explicació, creiem que enclou clarament el pensament fonamental del procedir polític dels moderns homes d'Estat, o al menys de la majoría d'ells, per lo qual se demostra l'incompatibilitat de son sistema amb el sistema regionalista. Mes parlam impropriament; puix el regionalisme no és un sistema; qui ho pensi, s'enganya. El regionalisme no ha eixit del cap dels homes, naix de les mateixes entranyes de la societat, no ha tingut un autor legal; el mateix Washington, fundador de l'«Unió Nord-Americana», no feu més que armonitzar i segellar lo que la naturalesa de les coses li presentava; no fou Washington, sinó Déu, qui formà aquells pobles, quant amb sa inefable i inescrutable providencia enviava a dites regions corrúes de gent ja diversa entre sí, i que fins encara, per raó dels llocs en que s'establía, augmentava en diversitat per les necessitats desiguals que contreia. El regionalisme lliberal, és a dir, aquell que vingués de dalt, que imposés el poder central, no fóra tal regionalisme: la revolució no pot crear directament la regió. La Revolució violenta o la disolució social, Déu sab lo que vindrà, desfaràn l'unitat violenta i excessiva; mes, les regions reapareixen, no en virtut de la Revolució, sinó de la Llei natural de la societat.
 L'Estat lliberal se construeix començant pel cim, és a dir, d'una manera anti-natural; així veiem que ses constitucions se fan en Consell de ministres o en una Junta central; les nacions regionalistes comencen per la basa, és a dir, pels fonaments. Els núcleus de l'organització nacional, els membres principals que han de constituir el cos, se formen, no per una resolució dels ciutadans, sinó en virtut de la força natural de les coses; i, quan la nació ha ja arribat a adquirir grandesa i importancia, encara els perns en que's sosté sa prepotencia, són aquells mateixos membres que, com a clavats fortament en la terra, són penyora certíssima de resistencia. El lliberalisme forma unes constitucions que cauen amb una bufada; les que funda el regionalisme són més fortes que qualsevol conquistador; reïxen de la tiranía legal, i per això veiem avui día com, debilitat el sistema lliberal, torna a traure el cap el regionalisme, amb simpatía, es pot dir, universal.
 Rousseau i sos moderns deixebles, a la teoría del Contracte, a la llei de les majoríes numèriques, al principi absolutíssim de que les coses públiques poden arreglar-se a la mida del gust dels qui les governen, s'oblidaren de posar-hi la condició de que s'havía de respectar la naturalesa i manera d'ésser del país. A conseqüencia d'aquests principis s'explica que avui día ningú estiga disposat a morir per les lleis de la patria, que sempre síen aborrides per una part dels ciutadans; que, el nom mateix de patria, sempre sacratíssim, el vejam usat tot sovint en to de mofa, fins al punt d'ésser injuriós el nom de patriota. En el regionalisme s'hi troba el sentiment, que és l'hermós color d'aquesta forma política; és impossible trobar-lo en el lliberalisme. El contracte social, la resolució d'una majoria, no crea sentiments; aqueixos naixen espontaniament, són una mena d'instint racional que no pot produir-lo ni la votació d'una assamblea constituient, ni el rescripte d'un César. Totes les coses naturals provenen de l'Autor de la naturalesa; la regió, doncs, criada per Déu, és la que produeix aqueix dolcíssim afecte de l'ànima.
 En temps en que existíen les regions, amb sos adminícols naturals, els homes fòra de son país s'anyoraven; l'anyorament es més fort allí on la constitució regional és més peculiar; mes, per ont ha passat el vent devastador del lliberalisme, en les encontrades desnaturalitzades de llur antiga manera d'ésser, totjust s'hi troben reminiscencies d'anyorament; rics i pobres fugen de son país, lo qual vol dir que no l'aimen pas gaire. Ja entendrà el lector que parlem aquí de l'anyorament, perquè aquest és el gènesis del sentiment d'amor de patria; és l'humil llevor d'aquella passió nobilíssima i fortíssima que detura exèrcits, resisteix tiraníes, suporta calamitats, engendra hèroes, és llaç d'unió i preparació d'aquella virtut sobrenatural que l'actual Pontífex [2], i abans d'ell Sant Ambròs, ha batejat amb el dolç nom de caritat de patria.
 Més, si el sistema lliberal dominant és oposat al sentiment patriòtic per raó de son origen artificial, ho és també ademés per un caràcter de que no's pot despendre, i que és lo que'l distingeix en la pràctica. El dret que naix d'una pura convenció, l'organització que surt, no ex visceribus rei, sinó de la variabilíssima voluntat humana, mudable a tot vent de passions, és necessàriament variable; i d'això no cal donar-ne proves, puix l'experiencia quotidiana ho demostra. L'amor naix de la freqüentació de la cosa, de l'antiguetat d'ella; puix considerant l'home amb gran ventat que la familia, que la regió, és un sér moral, una persona verdadera que ja existía abans que ell nasqués i que continuarà després de sa mort, si la llei o institució governà ja els seus passats i espera que governarà també els seus successors, l'aimarà amb entranyable tendresa, la respectarà com a una cosa divina, i, en defensa d'ella, estarà resolt a morir, puix amb raó creu més necessaria l'existencia d'aquella llei que no pas sa propria persona.
 Veus-aquí, doncs, com el lliberalisme i el regionalisme són entre sí com l'aigua i el foc; l'un mata a l'altre, per raó de naturalesa de quiscuna d'aquestes dues coses. Es cert que'ls últims temps de la monarquía absoluta, influida ja de l'esperit cesarista, i més anti-religiosa, en alguns de sos períodes, que'ls moderns governs representatius, si bé amb major hipocresía, foren ja temps d'opressió per l'esperit regionalista; mes els temps obertament lliberals, ho són de persecució constant i d'una persistent acció disolvent, fins al punt d'haver aniquilat en bona part els antics elements regionals que devíen ésser les pedres fonamentals d'una reconstrucció social, patriòtica, cristiana i verdaderament lliure.

  1. En l'opúscul titulat: ¿Què és la Masonería?
  2. Lleó XIII.