La tradició catalana - Llibre primer/Capítol XV
_(page_45_crop).jpg)
Els estats antics eren una verdadera federació de regions; el rei d'Espanya, per exemple, era el rei de Castella, d'Aragó, el Comte de Barcelona, el Senyor de Vizcaya, etc; mes un cop destruida aquella manera d'ésser, naturalment portada amb la successió dels sigles, surten els moderns estats uniformistes, el regne d'Espanya o la República francesa, uns i indivisibles, essent la nació, més que un cos degudament organitzat amb vida propria en cada membre, un orgue, més ben dit, una màquina que sens acció propria és dirigida pel capritxo dels qui exerceixen el govern.
Per això veiem el regionalisme morir a mans dels partits polítics qui fins han aniquilat, en quant han pogut, la basa i els elements essencials de la regió, i tot això en nom de la llei. La proprietat comunal ha sigut confiscada, i aquesta era el patrimoni amb que vivía la regió una vida noble i independent; les institucions fundades pels nostres passats o nascudes quasi espontaniament en cada encontrada, vestides a l'usança de cada poble, com, per exemple, els antics bancs agrícols, han sigut destruides; les escoles comunals i altres fundacions benèfiques que per llargs sigles foren honor i consol dels pobles, qui dintre de sí teníen tot lo necessari a la vida moral i fins material, han caigut als peus del colós tirà, l'Estat modern. Aquest s'ha menjat la regió, com el peix gros se menja el peix petit; vol que visqui a sos obs, vol ensenyar sos fills, cuidar sos malalts, i ¡què té d'estrany tant desmesurada ambició, si encara tira a confiscar la familia, fent d'ella, no un membre del cos social, com ho és per naturalesa, sinó una fibra de sa carn! En nostres díes havem vist materialment el saqueig de la regió en benefici de les grans capitals, i amb això potser tots hi havem pecat. El fonament de la vida regional és l'amor; l'amor a la terra propria, per defensa de la qual els nostres passats donaren en la sang, aquest afecte a la comarca, a les muntanyes, rius, pobles, iglesies, a les costums que en ella dominen, a les institucions que la vivifiquen, als monuments que l'adornen, aquest afecte puríssim no és propri d'ànimes grosseres; i avui per desgracia infús terriblement en els cors el bestial sensualisme, ha sigut en un gran nombre d'homes suplert per la desenfrenada concupiscencia que vol abeurar-se en les grans capitals. La llei moderna, enemiga dels pobles, fomenta aquesta tendencia, i havem vist en èpoques lliberalíssimes arrancar dels pobles ses més preuades joies artístiques, per a portar-les a les grans capitals; tràure-les del lloc en que l'artista les havía treballades i col·locades, com Déu les flors, per a constituir un museu, com si l'art no fos de profit al poble i si sols a una casta privilegiada de ciutadans. Per nostres ulls veerem traure l'hermosíssim cadirat de cor del Sacro Convento d'Assís, situat en un lloc que armonitza admirablement amb l'edifici, realçat per les pintures del Giotto i encara aromatitzat per l'olor dels sants deixebles del fundador, per a ser trasladat a un museu, empobrint d'aquesta manera, com de tantes altres, a l'antigament florit municipi d'Assís, el modern
estat uniformista.
El regionalisme li fa nosa a l'estat modern i cerca manera d'aterrar-lo tant com pot. Teníem dins Espanya les grans regions formades per les que foren en el passat glorioses nacions amb vida propria, amb llengua peculiar algunes d'elles, totes amb historia, tradicions i lleis en conformitat amb son temperament, semblava lo natural que's conservessin entitats tant notories i amb tanta raó d'ésser; mes convenia destruir tot l'antic, i Galicia, Catalunya, Aragó, etc, deixaren d'existir legalment. La divisió de l'Espanya en quaranta-nou provincies fou com una sentencia de mort civil per aqueixos reialmes sacrificats no a l'unitat nacional, que ja de sigles existía, sinó al rencor sectari contra tot lo antic, a la superbia d'una trivial i falsíssima ciencia que volía fer la nació a mida de son gust. Teníen, emperò, aquestes regions dos elements principalment que no és fàcil matar-los, el dret civil i la llengua; i la persecució legal que avui día veiem tot sovint dirigida contra la religió de la nostra ànima amb una constancia sens igual, ha treballat també per a fer perdre aquells dos fonaments de nostra vida social. Ens sembla haver oít dir que l'Espanya es despertà l'any dotze allà en les Corts de Cádiz, i la metàfora ens sembla molt exacta, més tal volta de lo que presumíen els qui l'inventaren. Aquella gent (trets els sectaris, i aquests sabíen molt bé lo que's feien) se trobà en un món nou, sens conciencia del lloc o nació en que estaven, ni coneixement de la societat per la qual llegislaven, com aquell qui s'alça amb el cor adormit; s'enamoraren de la superficialíssima idea de l'uniformitat, com tants a qui avui día plau més la vista d'una ciutat tota midada i nivell ad a que no pas la d'una ciutat monumental, i decretaren solemnement que uns mateixos còdics haguessin de regir per a tota la monarquía. Aquesta disposició llegislativa es considerà tant intrínseca i essencial a la nova forma, que totes les Constitucions publicades de l'any dotze ençà l'han reproduida, i és sa execució l'ideal a que tiren molts lliberals i fins altres qui no'n són. La revolució és la negació del dret històric, és a dir, del verdader dret humà, i com les llegislacions forals o el dret de les diferentes regions, és essencialment històric, com que la regió en sí mateixa suposa necessariament l'historia, d'aquí ve la verdadera antítesis entre Revolució i Regionalisme. Les modernes entitats formades per l'esperit revolucionari són unes verdaderes criatures bordes; no regoneixen ni tenen paternitat, trenquen la successió històrica, al pàs que l'entitat regional reb honestament l'existencia de sos antecessors, als quals hereda i forma amb ells una verdadera familia. Per molts anys la força de vida de que gaudeix el dret regional ha arribat a rebatre la tirànica imposició dels uniformistes, mes el precepte constitucional que mana que hi haja un sol còdi, és d'essencia del principi revolucionari, per lo qual veiem els partits polítics sempre bregar per a obtenir-lo i al menys treballen per a destruir de mica en mica, disminuint les institucions de la terra, el dret que enclou la nostra vida domèstica i social.
Creiem, no obstant, que potser havem avençat més o menys en el bon camí; la veu de la naturalesa es fa oir quan l'home entra en reflexió i una de les intel·ligencies més penetrants i reflexives de la política militant espanyola, don Francisco Silvela, pogué dir en la sessió del Congrés del 18 d'abril de l'any 1887, dirigint-se al senyor Alonso Martínez, qui acabava d'arribar a Madrid desde Barcelona, ont havía presidit la solemne festa de l'Academia de Bones Lletres en honor d'en Milà, aquestes significatives paraules: «Puix que'l senyor Ministre ara fa poc ha aprofitat l'ocasió a Barcelona per a manifestar ses simpatíes en bé de les literatures regionals, espero jo vèure'l aquí defensar els drets regionals, que valen un xic més que les literatures, i que desde ara crec que havem de comptar amb un defensor més, ben poderós i il·lustre per cert; jo'm dono l'enhorabona en nom d'aquesta causa, que entenc és verament nacional.»
Tal volta l'energía que'ls catalans han manifestat en la defensa de son dret històric, no la tenen per a amparar la llengua; aquesta és d'un ordre més espiritual, no atany ni toca tant als interessos de la vida, mes no obstant, com creiem haver demostrat en capítols anteriors, és un element essencial de la vida regionalista, per lo qual convé també vigilar a fí de que la moderna tiranía legal que s'ha encarniçat en la persecució de les llengües, sía contrarrestada. La llei moderna permet abusar de la llengua en tots sentits; l'obscenitat, la calumnia, l'impietat no troben mordaça, mes una mordaca terrible impedeix al català usar de sa propria i honestíssima llengua en els actes més solemnes de la vida. L'ensenyança dels minyons ha de ser castellana; paga l'Estat càtedres per moltes llengües extrangeres, mes no pas cap que servesca per a cultivar la nostra propria llengua; aquell principi axiomàtic dels nostres parlamentaris dient que, en son sistema tot és possible, fins fer tornar negre lo blanc, aquí'l practiquen, puix veiem que obliguen a parlar castellà a qui no'n sab; i vulgues no vulgues, has de deixar ta última voluntat en una llengua que ignores, contractar davant de notari en una llengua estranya, i respondre a les preguntes del jutge, en lo qual devegades hi va la fortuna, l'honra i la vida, en una llengua que no és teva, tant si l'entens com no. Les regions austríaques han manifestat una energia verdadera en bé de llurs llengües, en contra de la tiranía dels lliberals d'aquell imperi qui volíen subjectar a tot-hom a la llengua alemanya i l'últim congrés dels catòlics de Silesia [1], en el regne de Prussia, declarà solemnement i amb evidentíssima justicia que l'ús de la llengua propria no podía ésser impedit sens violentar el dret natural. Fets que proporcionen gran llum en aquestes materies: per tot arreu la legalitat revolucionaria és acèrrima enemiga dels drets i de les llengües regionals; per tot arreu els lliberals a la francesa són els grans propagandistes de l'unitat civil per ells inventada, i un cop arriben al govern, vulguin no vulguin els infeliços vassalls, a la violencia els hi subjecten.
Un antic pedagog català, de verdadera il·lustració, el reverent Baldiri Reixach, rector de Sant Martí d'Olles, escrigué les següents paraules, de noble simplicitat, que d'una manera menys entonada expressen el mateix principi dels catòlics silesians, que desgraciadament no saben compendre molts fills de la nostra decadent generació: «Entre totes les llengües la que amb més perfecció deuen saber els minyons, és la llengua propria de sa patria, perquè'l defecte és molt més culpable i feo per un minyó que té estimació… [2]