La tradició catalana - Llibre segón/Capítol I

CAPÍTOL I

Sant Ramón de Penyafort i el rei en Jaume el Conqueridor

I

Estat moral de Catalunya en el sigle XIII. — Els heretges i els frares predicadors. Sant Ramón de Penyafort. — Criteri i manera de portar-se de Sant Ramón amb els heretges: concili de Tarragona i Nota Raymundi. — Criteri i manera de portar-se de Sant Ramón amb els jueus i serraïns. — Amistat amb prínceps mahometans. — Escoles de llengües orientals. — Deixebles del Sant. — Conferencies cèlebres. — Notable text d'un privilegi de Jaume II que demostra l'esperit del proselitisme dominicà. — Comparació entre Sant Ramón i Sant Tomàs. — La Summa del primer. — Les seves altres obres. — Compilació de les decretats i fundació de l'ordre de la Mercè.

II

Caràcter ètic que predomina en la persona del rei en Jaume I el Conqueridor: prenòstigues de son naixement.— Tres influencies en la formació de son esperit; son criteri jurídic. — Es l'encarnació del concepte tomístic sobre la forma política i social preexcel·lent.

Fonts principals d'aquest capítol. — Sancti Raymundi de Pennafort, ordinis praedicatorum Summa… opera et studio R. P. — Honorati Vincentii Laget. Lugduni 1718. — Nicolàs Antonio: Biblioth. vet.— Diago: Historia de la Provincia. — Eckart; Scriptores ordinis praedicatorum. — Touron: Histoire des Hommes illustres de l'ordre de Saint Dominique, París, 1743. — Libre dels Feyts… del molt alt Senyor Rey en Jacme lo Conqueridor… publicat pel Sr. Aguiló. — Crònica de Marsili, publicada pel Sr. Quadrado. — Historia de en Jaume I den Tourtoulon.

I

D

os principis disolvents s'oposaven a Catalunya, al començar del sigle XIII, a l'unitat de pensament, per la qual treballava l'ordre de Frares-Predicadors amb racional energía: la maldat herètica i l'incredulitat rabínica i mahomètica. Sabut és que l'heretgía a Occident, fins quan ha sigut importada d'Orient, ha tingut sempre un caràcter pràctic, essent generalment parlant com els precedents i gèrmens de les actuals sectes comunistes i nihilistes. Una part de la gent moderna s'ha complascut en fer passar als antics heretges per hèroes i màrtirs de la llibertat del pensament, mes l'historia ensenya que per regla quasi universal foren més homes de concupiscencia que d'especulació; i fins en els deliris i fanatismes dels il·luminats promptament venía la conseqüencia pràctica. Es clar com la llum del día que aquelles sectes qui es tapaven amb apariencies místiques, encobrint-se amb un gran puritanisme evangèlic, eren sectes antisocials, no aberracions intel·lectuals que's contenten d'existir en uns quants caps entenebrats, sinó apetits d'una desfrenada concupiscencia que no pot soportar les trabes que naturalment imposa l'organització social. No s'admiri, doncs, ningú de que's procedís amb rigor en els temps antics contra les sectes, ja de sí desfrenades, puix era qüestió de defensa social, i de sostenir els principis d'una civilització qui ha donat a l'Europa una preponderancia permanent sobre les altres parts del món, i que l'heretgía hauría ja ofegat abans de que aquella conseguís son desenrotllament. La linia dels Pirineus era un formiguer d'heretges, no sols per ésser més aprop de França, on l'heretgía dominava més, sinó perquè allí les tenebres feudals els favoríen. Ja en 1197 el rei en Pere, en una reunió de bisbes a Girona desterrà als Valdenses, vulgarment dits Sabatats o Pobres de Llió i tots els altres, quorum nou est nume- rus, segons la frase autèntica, condemnant-los a mort si no sortíen del país dins del temps marcat: trobem també un document pontifical que demostra l'abundor d'heretges en la montanya de Catalunya. Un cert bisbe de la Seu d'Urgell, regoneixent-se inepte per a governar sa Iglesia, demana al Papa que li tregui la carga episcopal, que sens dificultat deixarà, mes que li guardi les honors pastorals, i contestant-li l'il·lustre Inocenci III que ambdúes coses secundum traditionem canonicam non sunt ad invicem separanda, mana als canonges d'Urgell i a l'arquebisbe de Tarragona que elegeixin altre Prelat qui regeixi aquella Iglesia in medio perversae Nationis posita ^[1]. La secta anarquista (qui dicunt, in aliquo casu non esse jurandum, et Potestatibus ecclesiasticis vel saecularibus non esse obediendum; et poenam corporalem non esse infligendam in aliquo et similia) ^[2], aniría creixent en perversitat quan el concili de Tarragona de 1242, que's reuneix circa factum haeresis i del qual fou l'ànima Sant Ramón de Penyafort (collationibus inde factis cum venerabili Pratre Ravmundo de Penna-fort Poenitentiario Domini Papae) a pesar de la mansuetut del gloriós compilador de les Decretals, disposa que fins als heretges qui es convertissin i abjuressin se'ls condemnés a presó perpetua. Ningú s'estranyarà de que estant el país infestat d'heretges, un rei sapientíssim i prudent, com en Jaume, a instancies d'un confessor i conseller Sant i en gran manera humà, com Sant Ramón, demanés al Papa l'establiment de l'Inquisició a Catalunya. La Nota Raymundi, que comença Credo, que envià el Papa al Prelat tarragoní com a regla de procediment contra'ls heretges i en que's recomana l'humanitat i es consigna que'l fí del procediment jurídic ha d'ésser ut vita hominum corrigatur; que en els casos dubtosos no s'ha de dictar sentencia; que no basta el testimoni singular contra'l fet d'un heretge, encara que hi hagi molts testimonis qui responguin singularment de diferents fets herètics del mateix; que's proveeixi als heretges de lo necessari per a la vida, no sía que amb la molta asperitat, hi trobin la mort; que se'ls conforti, aconsoli i indueixi a penitencia per viros religiosos; totes aquestes regles de procediment contra'ls heretges dictades per Sant Ramón de Penyafort, creiem que contenen una humanitat i una justicia superior als consells de guerra i a les colonies penitenciaries que'ls Estats moderns solen usar contra la gent de la niçaga dels valdenses, càtaros, etc. I ja se sab que és molt gran també la diferencia entre'ls qui avui estàn encarregats de judicar als anarquistes i aquella evangèlica magistratura dels inquiridors d'heretges qui, com en Pons de Planedis, Bernat de Travesseres i Pere de la Cadireta donaren gustosament la seva sang pel triomf de la veritat, segons s'ha vist en la disertació precedent.

I encara que no devem tractar de les gestes del gloriós i popular Confessor de Reis i de Papes, sinó estudiar quàl fou son esperit, la llei de sa preclaríssima intel·ligencia, que il·luminà tota l'Iglesia, comunicà el resplandor de la veritat a son real Penitent, i segellà la civilització catalana, amb la marca d'un criteri insuperable i fecondíssím, és necessari veure alguna cosa de la seva admirable vida, puix home essencialment pràctic en l'acció, revela son superior tremp intel·lectual. Nascut en l'últim terç del sigle XII, educat, segons és probable, en l'escola de la Canonja de Barcelona, estudiant i professor més tard en l'il·lustre Estudi jurídic de Bolonya, on degué relacionar-se amb els més savis decretalistes i romanistes de l'època, entrat en 1222 en el Convent, totjust fundat, de Frares-Predicadors de Barcelona, ordre qui, com a escola científica, posseí desde son principi un criteri pràctic i lucidíssim, diluint els principis de la Revelació per tot el camp de l'humana ciencia, fent d'aquesta i de la fe divina una lliga perfecta amb un gran respecte a la naturalesa racional de l'home, col·locat prop del Papa amb el càrrec de Penitencier, col·leccionador del còdic de les Decretals, gran contemplador de les coses divines, i per totes aquestes condicions, molt coneixedor de Déu, dels homes i de les lleis, era l'home providencial que Déu enviava a Catalunya en l'època precisament en que aquesta devía pendre forma de poble o nació perfecta, estendre la civilització cristiana a riques i importants comarques, donant-los un ésser jurídic que en rès perjudiqués a la llibertat de la vida política, posant per basa de tota excel·lencia social i política l'unitat de pensament. Ja havem dit son procedir contra'ls heretges; i com explicà el gran canonista el sistema penal que amb ells devía seguir-se en la Nota citada, i donà forma permanent a la defensa social amb l'establiment de l'Inquisició que a instancies seves demanà en Jaume i el Pepa li concedí en la Butlla Declinante jam maridi vespere, dirigida a l'arquebisbe de Tarragona Aspàrrech, oncle del Rei, en l'any 1232 ^[3]. Mes on manifestà son caràcter propagandista, la fe en Déu i el respecte als homes, on donà l'exemple de com dèu efectuar-se la propagació de l'Evangeli en les intel·ligencies il·lustrades, és en les seves relacions amb els jueus i moros. Amb alguns prínceps serraïns, i en especial amb el Rei de Tunis, tenía fins amistat, com ho afirmen els crítics Bolandos; sabuda és l'expedició a Tunis de que parla en Jaume en sa crònica real, en la quan figurava el cèlebre Ramón Martí, puix la missió tenía principalment el fí de convertir als filosops o savis d'aquella secta; a qual objecte, Sant Ramón influía poderosament dins de la seva ordre per l'estudi de les llengües orientals. A instancies seves i del General de l'ordre, Joan Teutònich, el Capítol provincial d'Espanya, reunit a Toledo en l'any 1250, baix la presidencia d'Arnau de Segarra, elegit provincial d'Espanya l'any anterior en el capítol de Trèveris, i que, com és sabut, fou també confessor del rei en Jaume, es fa un decret manant amb gran rigor i en virtut d'obediencia a Arnau Guardia, Pere de la Cadireta, Ramón Martí i altres, que estudíin llengües orientals. Ramón Martí sobressortí en l'ordre científic entre tots aquests il·lustres frares catalans. L'obra que escrigué Pugio fidei, és obra capdal, sobretot, en fet de controversia rabínica; havem llegit, ens sembla en Diago, que en els temps de l'escriptor durava entre'ls jueus la fama d'il·lustració rabínica del nostre frare, lo qual era també molt coneixedor de la literatura aràbiga, essent autor d'un vocabulari en aquesta última llengua, modernament publicat. En Menéndez Pelayo ^[4] dóna d'ell excel·lents noticies; mes nosaltres rès més podem dir de fil·lustre fill de Subirats, perquè a Catalunya no existeixen ses obres. Es una cosa digna d'estudi les bones relacions d'aquests frares controversistes amb els jueus i els alarbs, especialment amb aquests últims; certa amistosa compassió per qui pateix la desgracia de l'error que veurem durar encara en Sant Vicens Ferrer. Això explica la facilitat de la propagació de l'Evangeli entre aquelles races aleshores il·lustrades. En l'any 1256, el Sant escriu al general de la seva ordre, Humbert, que més de deu mil serraïns, entre ells, homes molt instruits, li havíen demanat la gracia del baptisme ^[5]; i Marsili refereix que'ls dos frares que acompanyaren an en Jaume a la conquesta de Mallorca, foren, el català Berenguer, de Castellbisbal, i «frare Michael, de nació castellana, que lo benhaurat Sant Domingo havia rehebut a Tolosa al dit orde, lo qual era gracios prehicador… aquest frare Michael era en la host tant amat e tant apeylat e tan request, que apres lo nom de Deu e de Santa Maria el seu nom moltes vegades era dit e nomenat», i afegeix «que'ls veyls serrahins… que s'eran batiats havian costum de dir que Maria e Michael preseren Malorcha» ^[6]. Quan després de la conquesta de Valencia es tractà de cristianitzar la ciutat, el venerable i savi Fr. Joan de Puigventós fou l'apòstol i pare dels vençuts, establí estudi d'àrabe en el convent, i el capítol d'Estella (1281) li envià cinc frares, per a que baix son magisteri aprenguessin aquella llengua ^[7]. El capítol general de Palencia (1291), seguint l'impuls del qui fou general de l'ordre i a Espanya son més il·lustre representant, el nostre Penyafort, manà fundar a Xàtiva estudis d'hebreu i àrabe ^[8], donant així forma permanent al plan antic de Sant Ramón, manifestat en el capítol de Toledo. Segons Diago, abans que'l capítol últim citat dictés el decret manant l'estudi de l'hebreu i àrabe, Sant Ramón ja havía establert dues escoles de dites llengües a Murcia i Tunis, estudiant-les amb molt profit vint frares, segons Pere Marsili, tots subjectes escollits, de nació catalana, qui després se dedicaren amb gran fruit a la conversió dels infidels, baix la direcció de Sant Ramón, essent, segons sembla, part d'ells els que dit capítol de Toledo mana que's dediquin a les llengües orientals. L'esperit fervent i il·lustrat dels Frares-Predicadors a Catalunya, resplandeix en les conferencies i controversies que tingueren amb cèlebres rabins, sobretot, les famoses disputes coram Regi et Raymundo, del savi i exemplar Fra Pau Cristià, jueu convers, qui abraçà l'institut de Sant Domingo i qui es dedicà principalment a la conversió dels seus antics correligionaris. Sabudes són les batudes que feu sofrir a Moisès de Girona i Bonastruch de Porta (1263 i 1265), havent passat amb aquest últim un cas, que per haver sigut explicat en sentit contrari per un apreciable historiador, el referirem aquí, puix denota l'esperit ample, recte i moderat d'aquells antics frares, deixebles, se pot dir tots ells, de Sant Ramón de Penyafort. Bonastruch de Porta, a petició del bisbe de Girona, consignà en un llibre tots els arguments contra Crist i la nostra religió, que havía oposat a Pau Cristià en la disputa; el rei en Jaume, segons refereix un document publicat per Diago, volía imposar-li dos anys de confinament per les injuries que en dit escrit hi havía contra la religió; mes consultats els frares predicadors pel rei, no volgueren admetre dita sentencia ^[9], puix Bonastruch havía sigut autoritzat per parlar amb tota llibertat en la disputa, i sí bé després l'havía escrita amb totes les malediccions talmúdiques, era perquè'l bisbe de Girona li havía demanat li fes un trasllat escrit de la conferencia.
La potestat civil ajudava al zel i caritat dels Frares Predicadors en aquesta fecundíssima campanya per a arribar a l'unitat del pensament nacional. En 1263 en Jaume I publica un privilegi en que obliga als jueus a presentar-se als Frares Predicadors, oir les seves raons, conferenciar amb ells manifestant-los els seus dubtes i dificultats per a que entenguin quin és el verdader camí de salvació; i més tard (entre altres que podrien citar-se) Jaume II donà també un privilegi, publicat primum ex Mss. Eccles. Valent. pel cardenal Aguirre, en que mana a jueus i serraïns que conferencíin amb els Frares Predicadors a fí de que in communi veritas agitata melius et facilius splendescat in lucem.
Mes la demostració típica, concluient i eloquentíssima, de la manera racional i humana de Sant Ramón en la civilització i cristianització de la gent no cristiana, es conté en el manament ^[10] o consell que feu a Sant Tomàs de que escrigués la celebèrrima Summa contra gentiles, admirable instrument filosòfic per a obrir pas a la fe en les intel·ligencies científiques dominades per l'error, pedra fonamental de la controversia catòlica, dreçana proveída de tota classe d'armes per a lluitar amb els enemics de la fe, i prova pràctica del poder de l'humana intel·ligencia. Entre Sant Tomàs d'Aquino i Sant Ramón de Penyafort hi ha més analogía de la que sembla; ambdós posseeixen la mateixa manera científica, són representants i encarnacions de l'antic saber que's vesteix segons la costum del temps sense sacrificar mai el caràcter etern de la veritat, molt racionals i molt poc racionalistes; no desprecíen mai cap element humà per insignificant que sía, escolten totes les veus que ixen de l'humanitat racional sens reprovar-ne cap sinó després de madura reflexió, i en quant és possible conciliar-les les concilíen. Aquests Frares de l'Inquisició són els més implacables defensors de la Veritat, i al mateix temps els homes més conciliadors del món; basta dir que han conciliat l'Evangeli amb sos dogmes sobrenaturals, i sa moral sublim amb la recta filosofía gentílica. Sant Ramón és en l'ordre jurídic lo que Sant Tomàs en l'ordre filosòfic i teològic; la Summa de Penitencia del primer forma un perfecte pendant amb la Summa teològica del segón, són respectivament una condensació i assimilació de la doctrina moral i jurídica i de la doctrina filosòfica i teològica dels antics en forma perfectament organitzada i senzilla; no tenen l'entercament sistemàtic, sinó la flexibilitat del sér vivent; enemics d'exageracions, cerquen sempre el just medi ^[11]; tenen un gran cop-d'ull per a conéixer la veritat, però van poc a poc a definir-la; mai s'aferren al propri judici, sinó que atenen sempre al sufragi dels antics, quan les opinions d'aquests són exactes s'abstenen de donar-ne ells una de nova, quan forçosament han de donar-la la manifesten amb suma modestia. Videtur quod, diu aleshores el gran doctor d'Aquino; Solutio dubitari potest, sol dir Ramón de Penyafort, credo tamen… i aquí posa la seva opinió personal. Escriu Diago que Fra Suero, primer provincial d'Espanya, sabent lo docte que Sant Ramón era en el dret civil i canònic, li encarregà que escrigués una Summa útil i breu dels casos de dret que solen esdevenir en el Foro de la Penitencia. I tal és, en efecte, la Summa Raimundina. Com tota obra moral que tracta del dret positiu ha perdut la utilitat pràctica al perdre aquell son valor jurídic; mes sempre restarà com un monument de la ciencia i de la prudencia de son autor, qual esperit recte, moderat, assimilador, quals aficions al dret popular i consuetudinari i a la llibertat política del poble, tant rares entre'ls llegistes d'aquell temps, fa evidents, donant-nos un trasllat vivent de l'esperit admirable que generalment animava a la gent catalana. El lector se delectarà de llegir alguns pensaments del gran canonista que, com engrunes, havem extret de la Summa, escollint els qui tenen un interès general i qui demostren més evidentment l'austeritat en els principis, l'equitat en la seva aplicació, la tendencia humana i l'amor a la llibertat política que'l caracteritzen.
Posa com a una institució reconeguda pel dret diví, pel dret civil i pel dret canònic, l'esclavitut; mes essent indigna del poble cristià, qui obtingué la llibertat per Crist, pregunta què deurà fer l'amo qui, tenint un esclau no cristià, se li converteix, si aquest se lliura de la servitut pel baptisme, i contesta que no; «mes on per una bona costum, com a Catalunya, no hi ha cristians esclaus, aconsellaría que'l Senyor, en remissió de sos pecats, el deslliurés» ^[12]. La subtilitat de distinció i delicadesa de sentiments resplendeixen quan després d'exposar que'l jutge lícitament pot condemnar a mort al reu qui ha comès un delicte mereixedor d'ella, afegeix que, no obstant, si dicta la sentencia, encara que justament, posseit de l'odi o amb delectació de derramar sang humana, aleshores peca mortalment propter intentionem corruptam ^[13]. Tracta més avall de la costum (de longa consuetudine) que existía d'apoderar-se de lo que provenía de naufragi d'alguna nau, com a dret senyorial o de soberanía en diferents paíssos, i resol que tot lo que se hagi adquirit, ja sía en el mateix naufragi, ja sía en la mar, ja sía en la platja, dèu absolutament restituir-se ^[14]. La sòlida doctrina constitucional de l'Edat Mitjana, la doctrina del pacte entre'l príncep i els súbdits, la limitació del poder del príncep, la legalitat amb que dèu procedir per a cobrar els tributs del país, tenen la consagració canònica i la sanció moral en la Summa Raimundina. Pregunta, en efecte, què dèu fer el Senyor, si ademés de lo pactat i estatuit entre ell i els súbdits cobra o reb quelcom de més, i respòn: que lo que en aquest sentit hagi cobrat, ja sía per sí mateix directament, ja sía indirectament per medi dels seus, està obligat a restituir-ho ^[15]. ¡Quànt cert és que la llibertat dels pobles és antiga i la tiranía moderna! ¡Quànt evident l'agermanament de justicia i llibertat qui dominava sobretot en aquestes terres de Catalunya baix l'influencia i tutela de la revelació cristiana, qui fortificà la raó natural, ambdúes admirablement combinades per l'Iglesia! ¡Quina diferencia entre'l Pacte social Rousseaunià, quimèric i tirànic, i el pacte social, que podem dir escolàstic, eixit del desenrotllament històric dels pobles i font de la vera llibertat política!
Altres varies obres sens la Summa, de que havem donat una lleugera idea, escrigué Sant Ramón de Penyafort. Els historiadors i bibliòfils citen de ratione visitandae dioecesis; el modus juste negotiandi in gratiam mercatorum; escrit a instancies dels mercaders de Barcelona qui desitjaven un tractat moral del comerç i dels contractes que més sovint esdevenen en el tràfec, per a seguretat de ses conciencies ^[16], tant propri d'un doctor de l'industriosa i mercantil Catalunya, i que prova, en un escriptor pràctic com Sant Ramón, l'importancia que aquí teníen aquells dos rams de l'humana activitat; un tractat de bello et duello, etc. Els anomenem perquè solament els títols demostren la tendencia pràctica i jurídica de l'autor; mes, consignant aquí que a nostre parer Sant Ramón era més home de fer homes que no pas llibres. L'il·lustre Convent de Santa Caterina de Barcelona el tenía per quasi parents; amb el nom de Pare Sant Ramón solen citar-lo sos antics escriptors, fins els anteriors a la canonització ^[17]; rebrots seus són aquells frares qui, com Pere de la Cadireta, es fiquen al mateix cor de l'heretgía per a esbargir ses espesses tenebres, qui com Ramón Martí catequitzen a savis jueus i serraïns, i espargeixen una llum resplandent escrivint llibres admirables, i imatge i semblança seva era, en l'ordre polític, el gran Conqueridor, qui rebía l'alta direcció espiritual i ètica del català, qui ha tingut una més forta potencia civilitzadora, el seu sant confessor Ramón de Penyafort.
Essent el fí del present llibre l'estudi del pensament, la consideració de Sant Ramón com a compilador d'una col·lecció llegislativa, no té una importancia primaria; mes sí, caracteritza perfectament l'esperit del nostre il·lustre paisà. ¿Per què desde la lletrada Italia, desde Roma, patria de les lleis, en un país en que l'estudi del Dret formava la substancia del nodriment intel·lectual, per què recordar-se de l'humil frare català? ¿Era tal volta el millor llegista d'aquell temps? Es difícil d'afirmar-ho. Mes el gran Gregori IX coneixía que la missió de coordinar i espurgar els antics monuments legals, que la compilació d'un còdic demanava un home qui posseís la ciencia del dret i de la moral; sí, però molt particularment un home de consell, coneixedor dels homes i del temps, dels jutges i dels litigants, informat per l'ample esperit de l'Iglesia catòlica, i en aquell sentit, Sant Ramón no tenía superior. Per sobre totes les crítiques que s'han fet de l'obra del nostre Sant, unes favorables, altres contraries, sobresurt l'heroic valor de l'home qui l'emprengué, per l'immensitat de materials que havía d'ordenar, sa operositat i força de voluntat de complir-la en tres anys, i d'haver reeixit bé de son treball; de la vitalitat d'aquest n'és testimoni el fet de que les Decretals de Gregori IX fins avui día, al cap de siscents anys, són encara còdic vigent en l'Iglesia catòlica i llegislació supletoria de la nació catalana, entre altres. El desenrotllament que donà a la materia criminal i processal, la consignació i determinació d'un procediment, simplificant el del dret romà i suprimint el formulisme, que en aquest dominava, l'importancia donada a la llei adjectiva, juntament amb l'ample esperit de llibertat civil, sobretot en materia de successió i contractes que en el còdic gregorià domina, seràn sempre auriola de gloria per l'il·lustre Penyafort, i apología i evident manifestació del judici segur i de l'esperit pràctic, moderat i equitatiu, qui resplandeix en tota sa feconda carrera, tant quan està al costat de reis y de papes, i dirigeix grans expedicions evangelitzadores, com quan amb tranquila ploma escriu sobre'ls devers dels cristians i la manera de donar solució als complicats casos de conciencia que sovint esdevenen en la vida social. Si la compilació de les decretals, doncs, no serveix per l'estudi del pensament de Sant Ramón, serveix per a conèixer son gran caràcter; i si en la República literaria, on gairebé sols s'estima l'originalitat, això no li dóna importancia, en cambi en l'historia de la civilització europea, en la vida jurídica dels pobles moderns, l'alça a la categoría dels grans benefactors qui han ensenyat a l'humanitat la forma de viure segons les prescripcions de la raó i de la fe, i de resoldre amb equitat els conflictes de la vida.
L'obra de redempció de captius, inspirada per Sant Ramón, de qui rebé la forma jurídica i la substancia cristiana, acaba de fer la vera efigies del nostre gran jurisconsult i moralista. Ell l'havía practicada amb amor per sí mateix; mes la missió tenía tal magnitut, que exigía un institut especialista, i aquest fou el creat i llegislat per nostre Sant, amb el nom d'ordre de la Mercè o Misericordia. Els redemptors de captius foren uns corredors d'homes impelits per la caritat; compraven esclaus per a fer-los lliures, obraven una noble transacció entre l'islamisme i el cristianisme, aquest donava el diner i aquell els homes; i aquesta institució piadosa és el complement de les institucions mercantils catalanes. Els barris de mercaders establerts en les nacions més llunyanes, les naus que's dirigíen als ports més apartats, a més de les quotidianes relacions de veinat amb els infidels, donaven ocasió a caure molts cristians captius en poder dels serraïns, per lo qual, la fe i la caritat cristianes que informaven a la nostra gent, treballadora i atrevida, devíen produir, baix el potent influix sobrenatural de Sant Ramón, l'admirable expansió de l'ordre de la Mercè, símbol d'un poble mercantil i creient, d'esperit pràctic i misericordiós. El doctor qui escrivía el modus juste negotiandi in gratiam mercatorum, devía crear uns mercaders de tal sublimitat d'acció qui formessin com l'hermós i simpàtic cel de l'animat quadro de la vida mercantil a Catalunya.

II

Al reflexionar sobre'l gran esperit del rei en Jaume, lo que primer se nota en ell és el caràcter ètic que distingeix a tant il·lustre conqueridor, llegislador i civilitzador de pobles. No és un idealista, i, no obstant, governà tota la seva acció política una idea; una predestinació especial el portava a donar perfecta forma als estats qui formaren l'antiga Corona d'Aragó. L'activitat prodigiosa de la seva vida es lliga amb una serenitat i tranquilitat d'esperit admirable; com aquell àngel prodigiós de l'Apocalipsis, té els peus i l'acció en la terra, mes el cap en el cel. No és ni un ambiciós qui es mou quasi per la passió del profit personal, com la major part dels grans conqueridors, ni un il·luminat fantàstic, somniador d'irrealitzables quimeres, i, no obstant, se creu ell predestinat i amb una missió grandiosa en la terra. Sabudes són de tothom les circumstancies de son naixement, a Montpeller, com ell fa notar en la crònica real, lligades per maravellosa coincidencia amb senyals d'alta predestinació, el començar els clergues de Santa María, aont l'envía sa santa mare tot just nat, el Te-Deum laudamus de Matines al punt que l'entraren en aquella iglesia, i així que'l ficaren en l'iglesia de Sant Fermí, el Benedictus Dominus Deus Israel, càntic de salutació de Zacaríes, a la vinguda del qui havía d'alçar la bandera de salvació del poble; de manera que, com ell diu, quan nos tornaren a casa de nostra mare, fo ella molt alegra daquestes prenostigues quens eren esdevengudes. Home d'un admirable equilibri de facultats, se corresponen sempre en la seva acció pública, en son pensament polític i social, l'idea i el fet, l'element absolut i el contingent, lo diví i lo humà, i essent el monarca més regionalista de la península ibèrica és, potser, al menys, en quant a tota l'Edat Mitjana, hu dels qui han tingut una influencia més viva en el moviment general. Esperit d'aquells qui saben nuar lo vell amb lo nou, veure la veritat aon vulla que sía, qui no tenen mai parli pris, qui fan el jo súbdit de la veritat i no aquesta súbdita d'aquell, qui no tenen amors exclusivistes per les coses o perquè són velles o perquè són noves; home qui, a pesar de son alt ofici i extraordinaria influencia, no's cregué mai, com molts, tant ideòlegs com polítics, amb menys cabals que ell s'ho han cregut, destinat a crear un nou ordre de coses; sinó modest obrer en la corrent civilitzadora qui, eixint de les primitives fonts de l'humanitat, és més feconda en quant no té solució de continuitat. Sobre aquest esperit tant admirable hi treballaren, i en sa formació contribuiren, tres nobilíssimes influencies: la romana, la catalana i la dominicana.
Sant Gregori VII, el gran Hildebrant, qui rendí la superbia feudal amb sa energía apostòlica, cuidà amorosament de posar les paus entre'ls dos fills de Ramón Berenguer I «per amor del seu pare, qui, desde que'm conegué, molt sempre m'estimà, i pel bé d'aquella gent cristiana», com diu el Pontífex en la carta al Bisbe de Girona ^[18]: un altre papa, també il·lustre, Ignocenci III, amb més fortuna cuidà de l'infantesa del nostre en Jaume. Sabuts són els estrets vincles qui uniren als pares del conqueridor amb l'Iglesia romana. En Pere el Catòlic fou coronat rei, a Roma, pel Papa. La reina María, tant estimada per son fill, qui l'anomena santa, va a passar els darrers anys de la seva trista vida prop del sepulcre de Sant Pere, i en son testament mana i disposa: ut Sanctissimus Pater Inocencius Summus Pontifex liberam habeat potestatem mutandi, addendi, minuendi et ordinandi de hoc testamento, pro suo beneplacito voluntatis, sub cujus, et Ecclesiae Romanae protectione, defensione, atque tutela praefatum filium meum… dimitto ^[19]. I el papa Ignocenci cuidà de complir tant sagrada obligació envers el tendre i orfe rei, qui estava en poder de Simón de Montfort, son contrari polític, i, com diu la crònica real, envià «tan forts cartes e tan forts missatgers al comte Simon, que el hac a atorgar quens retrie a nostres homens». El rei fou educat pels templaris en el castell de Monçó i el regoneixement i l'amor recíproca entre ell i la Seu romana durà tota sa vida. El successor d'Ignocenci, Honori III, publicà una epístola prenent igualment baix sa protecció a en Jaume i el regne d'Aragó ^[20]; Gregori IX en una carta a l'infant Alfons elogía'l de manera que diu que entre tots els reis i prínceps cristians el distingeix amb especial prerrogativa d'amor ^[21] i fins quan els Pontífex, usant de la severitat apostòlica, que no disimula el pecat ni en els poderosos del món, l'han de rependre i castigar per ses flaqueses, no obstant, manifesten l'íntim afecte que li porten per ses qualitats personals i els serveis que fa a l'Iglesia ^[22]. L'agraiment i la confiança del rei envers l'Iglesia romana són evidents.
En la crònica real dóna bon testimoni de l'amor a son protector Ignocenci III, amb les següents paraules: «Fo el meylor apostoli que de la sao que faem aquest libre en .C. anys passats no hac tan bo apostoli en la esglesia de Roma: cor el era bon clergue en los sabers que tanyen a apostoli de saber: e hauia sen natural: e dels sabers del mon hauia gran partida.» En l'anada al Concili de Lyó manifesta la satisfacció propria d'un príncep cristià a l'ésser convidat pel Papa: «e plach nos molt, e fom ne molt alegre» i al sortir d'aquella augustíssima solemnitat, honrat pel Papa i pels prelats, exclama: «Barons anar nos en podem, que huy es honrada tota Espanya.» I com volent pràcticament demostrar la fe en la potestat del qui té, en aquest món, les claus del regne del cel demana per confessar-se amb el Papa abans de tornar-se'n a Catalunya: «e ell fou ne alegre molt e pagat...., e dixem li nostres peccats, e del be que hauiem feit daltra part..... e nons do altra penitencia sino quens guardassem del mal, e que perseuerassem en be. E sobre aço fermam los jenols denant ell, e ell mes nos la ma sobre la testa, e donans la sua benediccio be per cinch negades, e besam li la ma, e present son comiat.» En aquesta visita apostòlica succeí un incident, que amb l'acostumada naturalitat refereix el Rei, que prova la claredat, la resolució i l'amor al propri dret d'aquells homes i d'aquells temps. En una de les conferencies amb el Papa, aquest demanà al Rei la prestació del tribut que son pare havía ofert a l'Iglesia romana. El caràcter franc i cavalleresc d'en Jaume s'ofèn d'aquesta demanda feta en ocasió en que ell s'està oferint al Papa per la creuada, i quan tant ha treballat per l'Iglesia, i li respòn, transcrivint aquí ses paraules: «que aquestes menuderies no deuien caber entre nos e ell». Un cas semblant de resistencia en coses de l'ordre jurídic humà refereix l'historia de Sant Lluis, rei de França, amb lo qual se demostra que la fidelitat i amor a l'Iglesia no és apocament d'ànim, ni demana la renuncia de la defensa del propri dret, de lo qual l'Iglesia, guardadora de tota justicia, no'n queda ofesa, puix als monarques qui tals actes practicaren els col·loca en la categoría d'hèroe cristià a l'un i de Sant exemplar a l'altre. La major prova de confiança en la justicia de l'Iglesia la donà ei gran Rei en son segón testament otorgat a Barcelona l'any 1241, en el qual s'hi troba la següent clàusula que traduida diu: «Posem la nostra ànima baix la tutela i poder del Senyor Papa, demanant-li que faci observar el present testament, i que excomuniqui als qui vagin contra d'ell, i que mani a l'arquebisbe de Tarragona i al bisbe de Barcelona, que si els fills predits o altres atentessin de contravenir a lo que en ell està disposat, o no complisssin lo que en ell se prescriu, que hagin llicencia d'excomunicar-los.» Una fe insigne és el motor de tota la vida pública d'aquest monarca, guerrer heroic i amable com Aquiles, pastor de pobles com els reis homèrics, i creiem nosaltres que si s'hagués deslliurat de la flaquesa de Salomó, i d'alguns actes de violencia, sería exemplar digne d'un perfet príncep cristià. El desig d'extendre el regne de Crist té part principalíssima en les seves conquestes; durant la campanya no oblida les seves pràctiques piadoses ^[23]; plora d'espiritual unció al consagrar al Déu verdader els temples arrencats als serraïns; la Verge María se'n porta l'afecte més poderós de son cor; el dever qui el lliga amb els seus pobles el senyoreja tota la vida, i fins a l'hora de la mort mana als seus fills que amin a les seves ciutats, amb lo qual demostra la forta influencia rebuda del Vicari d'Aquell qui posà per fonament de l'autoritat, la caritat perfecta ^[24].
En Jaume i Catalunya estan units amb un vincle indisoluble. Catalunya comunicà al Rel son esperit franc, democràtic, expansiu i pràctic; i, en cambi, rebé d'ell el complement i forma de sa constitució política, lliure i popular, i de sa vida mercantil tant profitosa. Ell concedí tota jurisdicció als cònsols que la ciutat de Barcelona enviava a moltes places mercantils, ell dictà varies constitucions de Dret civil, en son temps, i sens dubte baix sa influencia, al menys mediata, ix el llibre de les Costums de mar, més tard anomenat Llibre del consutat; ell determina la forma democràtica que regía a la ciutat de Barcelona amb ses disposicions sobre'l Consell de Cent, i en la constitució dictada a Vilafranca (1218) posa el fonament a la representació nacional de Catalunya ^[25]. En bona hora es trobaren Catalunya i en Jaume. Necessitava aquest gent, no sols qui l'ajudés en ses empreses bèl·liques» sinó en la realització de son noble intent de civilitzar i cristianitzar importants províncies; i al trobar-se amb una nació poblada d'una activa raça, qui s'extenía amb sa important marina pels mars i per les principals parts del món cristià i no cristià, qui tenía una notable industria, més honrada i ben organitzada que la noblesa dels altres paíssos, d'esperit senzill com a gent menestrala que era, i d'una formalitat, intel·ligencia, valor i moralitat, com qualsevulla estament de cavallers, s'alià estretament amb ella. «Los castellans son de gran ufana e erguylloses», diu el nostre Rei en sa Crònica amb aire de desdeny, per lo qual rès té d'estrany que son esperit intel·ligent s'enamorés d'una terra amb que sens ufana, ni pretensions de cap mena veia una potencia social de primer ordre. Desde molt jove es troba convidat a dinar en casa de P. Martel, ciutadà de Barcelona ^[26], e que sabia molt de mar perquè era comit de galees, qui li donà llargues noticies de les Balears, encenent-se son ànim excel·lent, en la casa d'aquell ric ciutadà, en desig de conquistar-les, i quan després en Corts tracta dels medis per a fer l'expedició, un representant de les ciutats, en Berenguer Girart, de Barcelona, respòn dignament a sa proposició començant son parlament amb aquestes paraules de cívica i cristiana noblesa: Nostre Senyor qui es senyor de uos e de nos, expressió del dogma fonamental de l'igualtat catalana.
Durant son llarg regne tingué contrarietats i qüestions amb l'aristocracia aragonesa, com és de tothom sabut; mes amb la democràtica Catalunya hi hagué una lleial amor desde que en la seva infantesa, al sortir de les mans de Simón de Montfort, fou rebut amb alegría pels nobles i ciutadans de Catalunya, i entregat per l'arquebisbe de Tarragona, Aspàrrech, son parent, qui el portava al coll, als templaris, per a que l'eduquessin, fins que, estant ja en el ple del poder i de la gloria, pronuncià aquest elogi de Catalunya: «que es lo meylor Regne d'Espanya, el pus honrat, el pus noble… la pus honrada terra d'Espanya», i per això, sens dubte, al fer-se seves Mallorca i Valencia, les feu, en son nou sér, a imatge i semblança de Catalunya, de la qual, i d'en Jaume molt propriament, poden dir-se fills aquells dos il·lustres reialmes. Vidal de Canyelles, bisbe d'Osca, català i ple de l'esperit jurídic de la nostra terra, fou el jurisconsult preferit d'en Jaume. Per son ordre intervingué poderosament en la compilació del llibre de costums de Valencia; i respecte d'Aragó fou, segons la frase de Nicolàs Antonio, alter Tribonianus; puix rompent el cèrcol de ferro de la vella constitució aragonesa, infondí en ella la sava d'una nova vida, servant l'esperit natural d'aquell país.
L'esperit de l'home és influit i fecondat per les diferentes circumstancies en que viu; totes contribueixen a son desenrotllament, puix sér racional i usant de franc voler, l'enteniment i la voluntat són les qui donen forma definitiva a la vida de l'individuu i direcció a sa acció pràctica. Les facultats de l'enteniment i de la voluntat de nostre Rei foren educades i dirigides pels Frares Predicadors, i en particular pel més insigne d'ells, Sant Ramón de Penyafort. «El regne d'Aragó, en les Corts de Lleida, li donà per mestre i confessor a Sant Ramón, perquè en aquell temps no elegíen els Reis d'Aragó els confessors com volíen, ni a son gust, sino per elecció i voluntat del regne, en les Corts se'ls donava confessor, al qual anomenaven Pare de conciencia. I no tenía el Rei llicencia ni poder pera fer-li mercès, ni bé ni mal, i la causa i raó d'això era, perquè ni l'esperança del bé, ni el temor del mal fos causa que no exercités bé el confessor son ofici amb aquell pit cristià i amb aquella rectitut amb que devia tractar-se» ^[27]. Dits frares l'acompanyen i aconsellen en ses conquestes, en sa obra llegislativa, i molt particularment en ses empreses civilitzadores, per a arribar a l'unitat de pensament o sía al triomf racional de la veritat. Que'l pensament d'en Jaume presenta el caràcter dominicà és evident. Consisteix aquest en l'assimilació i identificació entre l'element diví i l'humà, és l'humanització de lo diví, el respecte a l'integritat humana, la compenetració del fet contingent i variable amb l'idea sempre permanent, el triomf de la raó sobre totes les altres facultats i potencies de l'home; mes no triomf despòtic, sinó directiu, i coneixent la solidaritat entre tots els homes i entre tots els sigles, no pretén un nou ordre, sinó protegir i guardar que no's torci l'etern curs natural de les coses. A ningú tant bé com a aquest criteri, que és la consolidació del que perpetualment ha regit a l'Iglesia, pot aplicar-se aquell dictat de conservador i progressiu que avui tant s'estila, ni escaure-li millor l'epítet de realista que està de moda, ni merèixer tant justament el títol d'humà (puix mira a la doble naturalesa de l'home) amb que avui, tot sovint, viciosament s'engalanen els diferents elements de la civilització. El criteri dominicà, simbolitzat per Sant Tomàs, qui el portà a l'últim grau de perfecció i qui l'aplicà a l'alta regió racional d'on deriva tot l'ordre de les coses humanes, té en el món un fí etern i de feconditat inestroncable. Per a restar-ne convençut n'hi ha prou amb que's miri l'influencia que, revestint-se d'aquest criteri del sigle XIII, ha obtingut el papa Lleó XIII, en totes les qüestions que en son sí porta la civilització del sigle XIX. L'excel·lencia que en l'esfera literaria es regoneix a la difícil facilitat, té aquest criteri en l'ordre racional, directiu, de tota la màquina humana; és la reaparició de la naturalesa en sa forma armònica, completada per la gràcia de Crist, expel·lits tots els convencionalismes i vicis que entorpeixen l'obra del Criador. No hi ha rès que encanti tant a l'intel·ligencia qui els contempla, com aquest hèroe tant teològic i tant humà, i aquells frares casats amb la fe, segons la poètica expressió del Dant Alighieri, i al mateix temps tant amics del discurs racional. L'insigne Rei sembla una reaparició d'un hèroe homèric perfeccionat, i fins quan la passió l'exalta, ses imprecacions tenen una ingenuitat que dissimula el desordre; bacalar pudent ^[28], crida amb furia al ballester del Comanador d'Oropesa; peca, mes mai es fa advocat del pecat, sinó que's regoneix pecador. Per això no és d'estranyar que mai l'abandonessin els zelosos i virtuosíssims frares de Sant Domingo, i, en particular, Sant Ramón. Aquest l'absol dues vegades diferentes de les censures amb que havía incorregut per ses violencies contra Prelats de l'Iglesia, i dirigeix sa conciencia sempre lleial, malgrat ses flaqueses; en l'expedició a Mallorca l'acompanyen frares predicadors, i, segons diu la crònica real, jamai s'és vist en el món homes com els nostres tant promptes a executar les ordres de dits religiosos; abans d'entrar a la ciutat, mentres el siti, «metem hi, diu, dos frares prehicadors que guardassen les cases del Rey, el tresaur e deu caualers ab els, bons e sauis, tals que aiudassen ab sos escuders a guardar e a vetlar Lalmudaynae» ^[29] En la conquesta de Valencia porta també frares predicadors ^[30], i tothom qui hagi llegit la crònica real se recordarà de les angoixes del Rei, quan estant en la partida del Puig li digueren dits frares que volíen anar-se'n; en l'expedició a Murcia porta a Arnau de Segarra, provincial d'Espanya, qui fou son confessor, i de la confessió amb el qual feta abans d'entrar en la ciutat, el real penitent revela: «que a nostre Senyor no li cuydauem tenir altre tort… sino tan solament de dona Berenguera, e nos hauiem en cor de ésser ab ella menys de peccat…» Els frares predicadors, qui coneixíen els estudis jurídics del sigle XIII, puix de l'Universitat de Bolonya sortiren part dels companys del Fundador, el qual entre aquells estudiants exercità sa missió apostòlica, guanyant a cèlebres mestres d'aquella que'l seguiren, degut, sens dubte, a l'esperit pràctic i a l'esperit verament evangèlic que'l distingía, tingueren la ciencia d'aquell renaixement, mes no la moda de la ciencia. La moda científica és tirànica, i sabut és que en aquell temps el dret científic intentà predominar sobre'l dret consuetudinari i popular, que havía nascut espontaniament en els nous pobles, qui en el sigle XIII se trobaven ja en l'edat viril. Als sigles, quan han guanyat certa excel·lencia, lo mateix que als individuus, els entra la vanitat científica i el desdeny per lo natural. Són prova d'aïxò, en aquell temps i en aquesta materia jurídica, Frederic II d'Alemanya, volent trasladar el dret romà tot d'un cop a son imperi, i Alfons X de Castella, edificant el magnífic, mes gairebé xorc monument de Las Siete partidas; però'l nostre Rei, qui no era home d'ufana i ergullós, com diu ell dels castellans, ni amic de fer castells en l'aire, per bonics que síen, sent la necessitat que té de la jurisprudencia científica un poble ja format i amb noves necessitats; mes respectant la naturalesa jurídica d'aquest, pren de la ciencia l'esperit i els principis, però no aplica les regles concretes qui no s'avenen amb la manera d'ésser del país. A Catalunya mana que les causes se judiquin en els tribunals seculars, no per les lleis romanes, gòtiques o canòniques, sinó pels Usatges i les costums del lloc, i si això no basta, per la raó natural i la doctrina dels doctors ^[31], ample horitzó jurídic qui permetía un desenrotllament legal del poble en conformitat a sa manera d'ésser. En les Corts de Saragossa, al clam que feien els nobles aragonesos de portar en sa casa llegistes i decretalistes, contesta el Rei: «Venen nos pleyts de moltes maneres e diuerses e si no haguéssem en nostra cort ab quin poguessem deliurar, seria vergonya de nos e de nostra cort, e car nos nils homens lechs no sabrien en les escriptures que son de dret pel mon; e perço quen sen poguessem ajudar quan mester fos los hauiem a menar ab nos, e per les senyories nostres que no eren dun fur ne dun costum, e per aquesta rao los menam nos. Mas dixem los que dixessen si per nenguna altra rao los jutjauem nos en Aragó sino per fur d'Arago mentre que bastas.» Aquestes paraules de la crònica real enclouen el criteri jurídic d'en Jaume, lo mateix a Aragó que a Catalunya, pràctic i científic, raonable unió de l'element particular i del general, de la tradició i de les noves necessitats, conseqüencia del principi assimilatiu que és el germen i forma substancial de l'escola dominicana. Perquè és indubtable, puix ell ho diu en les paraules damunt transcrites, que ni el Rei ni els homes llecs no sabríen què respondre en els conflictes jurídics, i que'ls advocats de la corona eren principalment els frares predicadors. En el convent d'aquests a Saragossa foren pronunciades les referides paraules; és sabut que ells foren sempre els consellers que per tot arreu l'acompanyaven, i en la crònica real tenim una demostració d'això, quan estant en la conquesta de Murcia, al fer la distribució de terres se queixaren els nobles de que hagués donat tanta participació en elles als serraïns, i li promoveren qüestions, «e ells deyan que nou podiem fer. E nos faem hi uenir frares prehicadors e clergues, e prouam los per dret que aixi era con nos deyem» ^[32]. En quant a l'influencia dominicana sobre l'esperit d'en Jaume, en lo que pertoca a sa missió social i civilitzadora, creiem que queda ben clarament demostrada per lo que havem dit parlant de Sant Ramón i altres dominics en l'article anterior; ara solament devem afegir-hi que volgué encarnar de tal manera aquesta ordre en la societat catalana, que en 1257 donà un privilegi de refugi ^[33], concedint aquest dret no solament a les iglesies i convents, sinó també als frares predicadors, fins al punt que'l qui s'acostés a algú d'ells no podía ésser pres, ni tocar-se-li rès que portés a sobre. La que pels Papes ha sigut condecorada amb el títol d'ordre de la veritat devía quedar identificada amb el gran i franc monarca qui resplendeix de veracitat i qui consigna en la crònica real les següents paraules, pronunciades al perdonar a un criminal qui diu la veritat: «ab veritat troba hom merce ab Deu e ab los senyors terrenals» ^[34]; ella donà forma a l'admirable esperit de nostre Rei, i si no bastés lo que fins aquí havem dit, és argument que conclou en favor de nostra opinió la següent sentencia del llibre de la Saviesa, que li és generalment atribuit, on se nota l'independencia d'esperit i l'estima del valor racional de l'home, junt amb una fe profundíssíma, que és el distintiu de l'escola tomística. Pregunta per què, havent-hi en la teología tota veritat, vol saber les sentencies dels filosops, i respòn que «tota veritat qui ques vulla la diga del Esperit Sant la ha, segons que diu un sant home: verum a quocumque dicatur a Spiritu Sancto est» ^[35]. Aquesta igualtat de drets entre l'ordre natural i el sobrenatural, perquè ambdós provenen d'un mateix Autor i l'un suposa i necessita de l'altre; el còm ha d'ésser tractada la raó per a conduir-la a la fe; el diferent procedir respecte dels heretges i dels jueus i serraïns per a arribar a l'unitat de pensament; les controversies amb els rabins, tot això que havem vist practicar-se en l'obra social i cristiana d'en Jaume, és l'aplicació de l'incomparable doctrina tomística a la realitat de la vida. I fins en lo que pertany a l'obra política, a la governació del poble, al règim de llibertat i de participació dels ciutadans en la direcció de la cosa pública a que'l gran Rei donà forma definitiva, no feu més que realitzar l'ideal de bon govern ensenyat pel nostre angèlic Mestre quan diu ^[36] que'l millor regiment d'un poble, parlant en abstracte, és aquell en que tots tenen alguna participació directa o indirecta en el poder, de manera que podem exactament concloure afirmant que l'acció política, social i llegislativa d'en Jaume I el Conqueridor, és la realització i pràctica, en l'ordre públic, de la doctrina i del criteri que formulà d'una manera insuperable l'excels Doctor qui ja en vida fou anomenat llum del món. Ademés, tant el respecte al país, com l'alt criteri que posseía per a discernir el dret humà, considerant-lo com el desenrotllament d'una planta no exòtica, sinó indígena, qui naix i es nodreix de la substancia de la terra, han fet del rei en Jaume un exemplar de monarques regionalistes, donant-ne il·lustre testimoni l'historiador Lafuente quan, tractant d'ell, escriu que Catalunya, Aragó i Valencia eren com tres germanes qui vivíen sots una mateixa corona, constituint com tres estats anseàtics, regits per lleis i institucions particulars; de manera que's pot afirmar que'l nostre Rei fou una encarnació hermosíssima de l'esperit de l'Escola i de l'esperit de la Mitjana Edat, tocant-li de dret un lloc en la galería dels homes providencials a qui Déu destina pel bé i exemple dels altres homes, i són com pedres miliars en el curs terrenal del nostre llinatge.

1. Apud Aguirre:Colecc. Maxima,etc.
2. Concilium Tarraconense, ibid.
3. Diago, Historia de la Provincia. Afirma aquest historiador que aquesta és la primera inquisició d'Espanya.
4. Historia de los Heterodoxos, I.
5. Touron, Histoire des hommes illustres de l'ordre de Saint Dominique.
6. Cap. 24.
7. Diago
8. Diu Diago, en prova de que existí el Col·legi de Xàtiva, que ell ha vist el testament de D.ª Blanca, filla de Carles de Sicilia i muller de Jaume II d'Aragó, en que deixa duescentes lliures per a que's donguin a censal, devent cada any entregar-se la seva renda als Frares Predicadors estudiants d'hebreu i àrabe en el Convent de Xàtiva. (Lib. I, cap. II.)
9. Quam quidem sententiam dicti Fratres Predicatores admittere noluerunt
10. Tourón el qualifica de manament
11. Diu Tourón parlant de Sant Ramón: «C'est le juste milieu qu'on remarque daus tous les écrits de notre saint, particulièrement dans le premier de ses ouvrages.» (Histoire des hommes illustres de l'ordre de Saint Dominique, pàg. 8; Paris, 1747.)
12. Lib. I, Tit. V.
13. Lib. II, Tit. I.
14. Tit. V.
15. Pàg. 169, edit. Laget, Lugd., 1718.
16. Capmany, Memorias, etc.
17. V. Vida de Santa Eularia i Sant Ramón, per Fra Salvador Pons, mestre en Arts, doctor i catedràtic de Teología.
18. Apud Aguirre, t. IV.
19. Ex Aguirre, t. V.
20. Apud Aguirre, ibid.
21. Apud Raynaldi, citat per Tourtoulon, I, pàg. 390.
22. Breus de Climent IV.
23. Els grans esperits manifesten sempre un element comú en els temps i circumstancies més diversos. En Jaume feu vot a Déu abans d'entrar a Valencia de consagrar-li aquella ciutat, qual fórmula publica en sa gran col·lecció el cardenal Aguirre; el cèlebre explorador Enric Stanley, en el volum intitulat Africa tenebrosa, refereix que, trobant-se en sa heroica i maravellosa expedició en una situació desesperant i esgarrifosa, sens poder esperar auxili dels exèrcits i esquadres dels poderosos d'Europa, obligat a reconèixer que sens l'auxili de Déu estava perdut, feu vot en la solitut de les Selves africanes de confessar a Déu davant dels homes.
24. En son primer codicil, publicat per Tourtoulon, s'hi troba la següent clàusula, dirigint-se a sos fills: «Rogamus etiam eosdem et mandamus eis ut diligant suas civitates… Et praeterca si suum populum dilexerint Deus diliget eos amplius et ipsi melius facient facta sua.»
25. V. Las Cortes Catalanas, pels senyors Coroleu i Pella, primera part, cap. I.
26. La Crónica, de Marsili, el fa ciutadà de Tarragona, que ès ont el convidà a dinar.
27. Vida de Sant Ramón…, pel Rnt. P. Fr. Salvador Pons… mestre en Arts, doctor i catedràtic en Teologia en l'Universitat de Barcelona, cap. VI. — Estampada per Noel Baresson, Barcelona, any 1593.
28. Mot de significació deshonesta quasi equivalent al castellà bellaco.
29. Pàg. 137. Fra Miquel de Benazar, moro de l'isla, fou un dels primers frares del convent de Palma, i exemplar de virtuts religioses.
30. De quant útil estimava el rei l'establiment, en les ciutats conquistades, de convents de Frares predicadors, són testimoni les següents paraules, tretes del privilegi de fundació del convent de Valencia, immediatament desprès de la conquesta. «Non solum corpus exponimus ut christiani nominis crescant lilia in partibus paganorum, verum etiam ut novella praedicatorum ordinis in civitatibus paganorum per nos noviter adquisitis plantatio floreat pro viribus laboramus.»
31. Llei única, Tit. 8, Llib. I.
32. Pàg. 450.
33. Apud Diago.
34. Pàg. 464.
35. Apud Tourtoulon
36. 1, 2, q. 105. — «Circa bonam ordinationem principum in aliqua civitate vel gente, duo sunt attendenda; quorum unum est ut omnes aliquam partem habeant in principatu; per hoc enim conservatur pax populi, et omnes talem ordinationem amant et custodiunt… Talis vero est omnis politia bene conmixta ex regno, inquantum unus praeest, ex aristocratia, inquantum multi principantur secundum virtutem, et ex democratia, id est potestate populi, inquantum ex popularibus possunt eligi principes, et ad populum pertinet electio principum.»