La tradició catalana - Llibre segón/Disertació preliminar

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
← Conclusió Disertació preliminar
La tradició catalana - Llibre segón
Capítol I →





LLIBRE SEGÓN

VALOR RACIONAL DEL REGIONALISME CATALÀ




Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 141 crop).jpg

DISERTACIÓ PRELIMINAR


I



II



 Fonts principals d'aquesta Disertació.—Les noticies històriques les traiem principalment de la Carta del P. Caresmar al Baró de la Linde; dels historiadors Diago, Florez, Vilanova, Tourtoulon, Lafuente i Bofarull, de les Memorias d'en Capmany; i tots els monuments, o quasi tots, que aduim els havem vist en la Collectio maxima conciliorum omnium Hispaniae et novi orbis, en sis volums, del cardenal Aguirre, el qual ja s'aprofità d'en Marca.

I

A
NEM, amb l'ajuda de Déu, a començar l'estudi del pensament català. Qui coneix el pensament d'un poble coneix el poble, com qui sab la manera de pensar d'un individuu sab qui és el tal individuu. El món moral i el món físic presenten admirables analogíes, i els poetes en sos actes d'il·luminació intel·lectual s'han valgut sempre d'imatges materials, més conegudes i familiars a l'home, que ell no's coneix a sí mateix, per a descriure les perspectives de nostre intern esperit. Així passa també en lo que'n podríem dir psicología social. Qui coneix el sistema orogràfic d'un país té cabal coneixement d'aquest, puix el sistema de montanyes no sols constitueix la forma arquitectònica d'aquella terra, sinó que explica el sistema hidrogràfic, el naixement i el curs dels rius, la situació dels plans i la conformació de les riberes. I fins més enllà pot arribar qui coneix el sistema de montanyes d'un país, puix fàcilment vindrà per medi d'ell a determinar el clima que fa en aquella terra, el medi meteorològic que hi domina, si és ventosa o tempestuosa, seca o humida, i per conseqüència deduirà quin conreu li és més natural, quines produccions preferibles, quines condicions sanitaries posseeix convenients o contraries per la vida dels homes qui l'habiten. El pensament d'un poble pel coneixement d'aquest, és com pel coneixement d'un territori, son sistema orogràfic Les qualitats de caràcter, l'energía en les empreses, la constancia en el treball, la soliditat en ses institucions i obres, les passions predominants, el gust nacional, les costums públiques i privades, tot davalla dels cims del pensament qui informa al poble. Qui s'apodera del pensament d'un poble es fa amo d'aquest, el posseeix, el domina i en disposa; la transformació del pensament importa la transformació del país, constitueix, com havem dit en el primer llibre, una verdadera transubstanciació. L'estudi del pensament nacional és, doncs, d'una importancia essencial, és entre tots els altres estudis socials com el sol entre'ls demés estels. Es més difícil seguir el fil d'aquest pensament que no pas seguir la carena d'una llarga serra. No presumim nosaltres de fer una expedició completa, mes per deficient que sía portarà la seva utilitat i serà una altra pedra posada en el treball patriòtic que s'està fent a Catalunya i fins fermament creiem que suscitar l'esperit catalanesc, que fonamentalment consisteix en el pensament, és la condició necessaria de la resurrecció regional. No farem nosaltres la descripció completa del sistema intel·lectual de la nostra gent; resseguirem tant sols les sumitats del pensament català, els cims majors de la gran serralada, parlarem d'aquells qui foren representació d'època i de raça, educadors d'aquesta, fars brillants qui il·luminaren la vida pràctica individual, domèstica i social, eterna manifestació d'una sola substancia. Mes no'ns contentarem en mostrar els pensadors qui formen el sistema intel·lectual i són com la columna vertebral de la nació, és a dir, son sosteniment, son principi d'energía, d'acció i de sensibilitat; sinó que tractarem també d'alguns pensadors originalíssims, diferents de tots els altres, excepció i confirmació gloríosíssima de la llei intel·lectual de la nostra gent. Parlem principalment, com ja haurà entès el lector, del B. Ramon Lull, especie d'alçament volcànic de gran sublimitat, qui no forma sistema amb els altres prous de l'intel·ligencia, mes que hi fa jòc i contrast, mola d'iguals elements geològics, mes de formació i estructura diferenta. I ja per quant hi serem volem donar raó de per què'ns detenim més en ell que en els altres qui formen part més essencial, per dir-ho així, del nostre sér nacional, i és per la grandesa de l'home i de l'escriptor, per ésser cap d'escola famosíssim qui tingué deixebles il·lustres fins a la centuria darrera en nacions extrangeres, com en la savia Alemanya, ont hi hagué vera escola luliana, per l'originalitat que manifesta, per l'encisament que comunica a tots aquells qui el toquen, per l'importancia que té entre'ls literats extrangers i lo poquíssim que és conegut dels seus connacionals moderns. Ademés, els lulians a Catalunya, encara que ells de dret pertanyen també a l'Escolàstica, són, emperò, l'element d'oposició al puritanisme aristotèlic tradicional, i si bé aquest fou el pern fortíssim que sostenía el pensament nacional, generalment sempre correcte i de gran soliditat, els lulians, fent-se independents de certes lleis dictades pels prínceps de la filosofía, i corrent pel camp de l'observació i de l'hipòtesi, batzegant fortament l'etern arbre de la ciencia, sembla que activaven la seva sava, li acumulaven vida i feien que produís nous i saborosos fruits de coneixements, sobretot en lo que pertany a la naturalesa material, si bé barrejats amb fantasíes i extravagancies d'il·luminats.

 La consideració del sistema intel·lectual de la nostra gent no concorda amb la doctrina moderna exposada per algún escriptor del nostre renaixement. La moda hegeliana també s'ha ficat a Catalunya i amb pretext de combatre l'esperit sistemàtic i abstractiu, l'excesiva afició generalitzadora, s'ha predicat per a l'edificació social de Catalunya la darrera evolució panteística, la generalització més absoluta, i tot criticant al poble castellà d'idealista, generalitzador i amic d'abstraccions, se proposa com a símbol del Catalanisme, tal volta sens dar-se compte de la filiació, l'idea hegeliana, és a dir, la deificació de l'home, l'home fí de sí mateix, sens llei, creant un català anòmal, en el sentit etimològic de la paraula, pretenent en và amotllar la nostra pràctica i realista raça amb l'abstrusa i falsa Idea, encara que grandiosa, del somniador filosop de la Germania; la grandiositat de qual idea tal volta ha encisat a alguns esperits qui, creient-se i proclamant-se positivistes, senten la seducció de lo concupiscencia racional, i amb gran delectació es donen a les especulacions de l'esperit [1]. Proclamar que'l fí social és la llibertat, és no solament anàrquic, disolvent, negació de vincle social, sinó absoluta contradicció, puix la llibertat és una facultat, un medi, i un medi mai podrà ésser fí. Si la llibertat fos fí de l'humana societat, la societat més perfecta sería la dels pobles selvatges, qui no tenen traba, vincle, ni llei que impideixi la llibertat individual. Tot fí pertany a l'ordre ètic; per això, en tota racional filosofía es diu que'l fí caracteritza l'acció; al revés, la llibertat no pertany a l'ordre ètic, en sí és cosa indiferenta, se habet ad oppositum, segons l'expressiva frase escolàstica, no és bona ni és dolenta; serà d'una o altra condició segons s'apliqui a un fí bo o dolent. Fer de la llibertat el fí social és declarar la societat catalana sens fí ni objecte, desde que reb forma en el sigle XIII, mentres va pujant al cim de sa gloriosa carrera i fins que tomba a son ponent. I no perquè en ella hi manqués la llibertat, puix com declara el rei en Martí en la cèlebre arenga de les corts de Perpinyà, el poble català era el més lliure de la terra. Mes era lliure, no per ser lliure com el cavall sens brida per a brincar, sinó que posseía noble i cristiana llibertat per a exercitar sa prodigiosa activitat envers un fí ètic, per al compliment de sa missió terrenal. No era la llibertat que du com a conseqüencia tants caps tants barrets, no era la llibertat d'ésser extravagant com la que proclama l'escriptor abans aludit, era la llibertat racional, com després veurem, qui porta a l'home envers el bé, no per la violencia, sinó pel noble camí de l'il·lustració i de la persuassió fins atènyer l'unitat, llei essencial de tot sér perfet, i de consegüent del sér social. Es de sentit comú, que l'unitat de pensament constitueix la major excel·lencia de que pot disfrutar una societat; ja sabem que convé la contradicció; puix sens aquesta, l'activitat i energía, basa de la virtut humana, s'adormiríen, i per això entra en els plans de la sapientíssima Providencia, qui governa al món, la permissió del mal, i escrit està pel gran Sant Pau: oportet haeresses esse. i el Verb etern pronuncià aquella sentencia: necesse est ut veniat scandalum, mes afegí també: vae homini illi per quem scandalum venit. La necessitat de que en el món el bé sía contrariat, no enclou el dret de contrariar-lo, que'l mal mai deixarà d'ésser mal encara que incidentalment produeixi un bé. La falta de tant essencials veritats en l'esperit dels racionalistes i l'imponent silueta que d'elles, posades a inaccessible distancia oviraven, empenyeren a certs homes de talent a inventar les teoríes de la llibertat absoluta, racional i política, i de la competencia individual entre'ls homes com a necessaries per al bé social. Mes sens un fí ètic perd tot consorci humà, no solament el vincle d'unitat, sinó també l'estímul d'una activitat pura, feconda i de comuna utilitat. I no cura tal defecte l'assentar que la competencia individual, l'interès particular, efecte de l'amor a un mateix, és el motor de l'activitat humana, perquè l'amor propria és, segons la cèlebre sentencia de Pascal, l'enemiga dels altres i voldría ésser sa tirana, és, en sa conseqüencia última, tot sovint el fort esclafant al dèbil, és el principi generador de l'esclavitut i destructor de tota noble moralitat. Tals idees mogueren molta fressa i constitueren el criteri social de la moderna Europa; però la demostració ad absurdum, la bancarrota del lliberalisme, ha manifestat sa intrínseca falsetat, el sistema ha fallit del tot, i les nacions, verament lliures d'opressió sectaria, giren sos ulls envers un sistema social fundat, no en l'amor a un mateix, sinó en la caritat. I no creguin els partidaris de la competencia individual que rebutgem la lluita com element civilitzador, no; com ells, creiem en sa necessitat i tenim fortament estampades en la memoria aquelles sentencies de la divinal Sabiduría, escrites molts sigles abans que sortissin les noves teoríes; militia vita hominis super terram… contendite intrare… regnum Dei vim patitur… No és necessari excitar la lluita ni devem suscitar la contrarietat; ja vindrà per ella mateixa, puix l'estat present de l'humanitat és de lluita amb els elements físics, amb els homes entre'ls quals vivim i fins de cada hu amb sí mateix. Convé, doncs, més que atiar la lluita humana, educar a l'home per a que surti vencedor d'ella…

 No vulguem ésser mestres de la patria; siam deixebles d'ella. El dos més il·lustres catalanistes, els dos més fecondants pensadors de l'aspiració regional, en Capmany i en Piferrer, no confiaren La restauració patria a un và formalisme, sinó que cregueren fer un servei a Catalunya i estimular la vida regional presentant als ulls de la generació moderna lo que constitueix la naturalesa, el geni, la substancia de la nostra gent, cada hu d'ells en sa respectiva esfera. Nosaltres, amb menys forces que ells, aspirem a fer lo propri al presentar la corrent del pensament català qui ha fertilitzat la nostra raça; no hi posarem gens de substancia nostra, sols a l'indicar aquella nobilíssima corrent, direm als nostres paisans: attendite ad petram unde excissi estis. Nuar lo vell amb lo modern, vivificar el cos català, infundint-li sang catalana, continuar la tradició intel·lectual, condició necessaria d'una vida propria, determinar el caràcter que presenta el pensament en nostre país durant la successió dels temps, no com qui fa un quadro complet, sinó com qui dibuixa un croquis: veusaquí el nostre objecte.
 Potser a algú li sembli tendencia materialista el voler presentar tipos nacionals en l'ordre espiritual, com ofereixen tipos les diferents races físiques; mes l'experiencia ensenya que existeixen diferencies grosses en el pensament de diferents pobles; i la filosofía demostra la raó de tals diferencies. Sens recórrer als pobles orientals, d'esperit tant divers dels d'Occident, fixant-nos en els pobles de l'Europa, tant de l'antiguetat com dels temps moderns, tothom caracteritza el pensament dels egipcis per sa grandiositat i fixesa, l'esperit grec per l'elegancia, per la gracia de l'originalitat i per la facilitat de formar sistemes, i el poble romà universalment és proclamat posseidor d'un criteri pràctic, grave, ordenador, aprofitador de tots els elements, com a destinat perla Providencia a servir de basa a una civilització universal i eterna. I fins els pobles moderns, tallats tots, amb més o menys fidelitat, per un mateix patró, que és Crist, se presenten als ulls de l'home observador amb típiques diferencies. La corpulencia, els cabells i barba rossos i els ulls blaus dels septentrionals i el poc cos, mirada encesa i moviment nerviós dels meridionals són signes d'interna diferencia entre'ls uns i els altres i sos tipos físics denoten, generalment parlant, diversitats d'esperits. Les circumstancies materials influeixen sobre l'esperit humà, ja que l'ànima, forma substancial del cos, com ensenya la recta filosofía, és despertada a la vida racional pels estímuls materials, no solament en sa facultat sensitiva, comuna a la cara i a l'esperit, sinó en sa facultat volitiva i fins en l'intel·lectual, la més noble de totes i que després ha d'ésser la llum qui il·lumini a tota l'operació humana i governi tots els estímuls que han de subjectar-se a ella[2].
 D'aquí prové l'importancia que tenen en la formació del pensament d'un poble la raça a que aquest pertany, les condicions geogràfiques i topogràfiques del país que habita, la manera còm esmerça sa activitat, la forma política amb que's governa, i més que tot, la predestinació divina. Es impossible no regonèixer en els pobles una predestinació, com el dogma catòlic ens diu que hi és en els individuus; tal volta més visible que en aquests en els primers, l'existencia dels quals és temporal i mundana, a diferencia dels individuus, pels quals la vida terrenal i temporal és una part insignificant de sa existencia. Lo material sempre està subordinat a lo espiritual; aquesta és la llei de la creació, i fins en l'home materialista, en el filosop, qui no admet l'esperit, l'esperit és el qui el governa; mudeu-li l'esperit, és a dir, el pensament, que és l'operació i vida d'aquell, i tindreu mudat l'home; ja no serà materialista. I sobre aquesta llei de governació humana, n'hi ha una altra de suprema, llei de les lleis, estímul dels estímuls, causa primera de tot el moviment individual i social, que és la predestinació divina. La raca, la posició geogràfica, totes les demés condicions materials tenen valor molt relatiu en l'esperit d'un poble; per això el Capmany deia amb gran profunditat, tractant, amb altres termes, aquesta qüestió, que en molts punts les condicions en que vivía el nostre poble, eren iguals a les de Castella, i no obstant, formaven contrast l'activitat, laboriositat i economía dels nostres ciutadans amb les qualitats contraries dels del país de Castella; i afegía: porteu un noi català després de nascut a aquell país d'haraganes, i sortirà haragán com ells. Sens voler disminuir l'importancia que té la transmissió carnal de l'existencia, puix som animals, o sía l'influencia de la raça, que l'experiencia demostra ésser profundament modificable per les influencies externes del país, com se veu en les especies de plantes i d'animals, sens pretendre excloure dites influencies, havem de confessar que la llei de la predestinació i la llei de l'educació són les qui formen els pobles. Una mà invisible i omnipotent mena per tot el llarg procés dels sigles a l'universal llinatge dels homes, usant medis molt diferents, a un fí providencial; totes les condicions, influencies i vicisituts obeeixen a la voluntat soberana qui les ordena i encamina al compliment del fí volgut. Mes baixant d'aquestes sublimitats i anant al nostre objecte, direm que en l'ordre natural i humà, la llei de l'educació, o sía la tradició nacional, o el sistema intel·lectual del país, es la fórmula de sa existencia, sa essencia, la que explica la naturalesa, els atributs i l'acció d'una gent qualsevol, o per dir-ho amb menys paraules, el pensament d'un poble és allò per lo qual dit poble és lo que és.

II

 Ateses les consideracions fetes sobre l'influencia molt relativa i secundaria de la procedencia etnogràfica d'un poble en el desenrotllament de son pensament, en la formació de son sistema intel·lectual, poc ens detindrem en la determinació de l'arrel primitiva del nostre poble. Ademés, segons lo que diu l'última paraula de la ciencia, en aquest país hi vingueren quasi bé totes les antigues races humanes. Uns proto-pelasgos o heteus de la descendencia de Cam, emigració antiquíssima i dels primers temps després del diluvi, qui s'estengué per les riberes mediterranies; les immigracions de procedencia aria, com els celtes, i les semítiques, com els fenicis, i ademés, els establiments grecs que en Catalunya tingueren el cèlebre Emporion.
 Sabuda de tothom és la lluita entre cartaginesos i romans i la victoria d'aquests, que portà una completa romanització de tot el país, arribant la seva civilització fins a les afraus més feréstegues i llunyanes. Juntament amb l'esperit d'independencia, propri de totes les tribus indígenes, demostren aquells antics pobles una qualitat que tal volta s'ha perpetuat en nostre país, i és una potencia assimilativa, quan l'assimilació es fa racionalment, no amb violencia ni pretenent l'aniquilació del propri sér. Llei que veurem governant perpetuament al pensament català. Sabudes són les proeses d'Indibil i de Mandoni, capdills dels ilergetes i ausetans; i l'alçament terrible contra'ls romans, tirant-los a tots més enllà de l'Ebre, ocasionat pels maltractes que feien als indígenes, i que únicament se calmà amb la vinguda de Marcus Porcius Cato, qui es presentà aquí més com a negociador que com a conquistador. Aquesta noble forma empleà també César, quan després de la victoria sobre Pompeius, donà a la nostra antiga Metròpoli el dictat de Colonia victrix Tarraco. August amà especialment Tarragona; allí es retirà a reposar després de l'expedició contra'ls càntabres; en ella reb l'octau consolat i allí se li presenten els embaixadors de l'India Oriental i de l'Escitia demanant-li sa amistat. Més tard Galba, a l'ésser proclamat Emperador, reb de la propria ciutat ont abans havía sigut Governador, el present d'una corona d'or de quinze lliures de pes; i l'antiga Metròpoli s'identifica tant amb Roma, qui com aquesta, té també temples, amfiteatre, banys, pretori, deixant tant abundant rastre de runes, làpides, medalles i tota mena d'objectes romans, que al cap de tants de sigles, després de tantes invasions, malgrat sa destrucció total, pogué dir l'il·lustre P. Caresmar: Que hablan latín puro y casto todas sus paredes hechas de las antiguas ruinas, i els pagesos del camp de Tarragona encara avui día mostren el noble i sever aspecte que contemplem en els relleus i estatues dels museus romans.
 Tarragona, altra Roma, és el gresol on se fonen els antics elements, estenent-se aquella civilització, no sols per la riba del mar, sinó fins als més apartats llocs, a les més aspres terres pirenaiques. Però l'esperit de noble independencia subsisteix, malgrat l'identificació amb Roma. L'emperador Adrià reuní a Tarragona una junta de representants de les principals ciutats per a demanar subsidis, i li foren negats, perquè'l país hauría estat privat de la flor del jovent, i, no obstant, Tarragona s'esforça en obsequiar a l'Emperador.
 Els més antics records del Cristianisme a Catalunya ens descobreixen la dominació completa de la forma romana en les costums i en la vida literaria del país. Les cèlebres actes del martiri de Sant Fructuós, bisbe de Tarragona, en l'ingenua pintura de quan el sant prelat fou pres en sa propria casa, ens descobreixen sa vida a la romana. Tal degué ésser l'identificació de la tarraconense amb Roma, que de Sant Damàs, papa, se dubta i es controverteix si fou d'ací o d'allà; i fins de nostre bisbe i cèlebre escriptor Sant Pacià, els erudits ne disputen.
 Mes nosaltres creiem que se'l pot considerar com a primer representant del pensament català o al menys com a un precursor d'ell, com a una primerenca florescencia qui demostra ja les qualitats més nobles que presenta la forma intel·lectual en nostre país, que, com després direm, és la mateixa romana amb utilíssimes modificacions. Es Sant Pacià imitador i deixeble del celebèrrim i fogosíssim Tertulià, verdader cap torrat de l'Africa, usant un terme de la típica eloqüencia dels antics caputxins de Catalunya, apologista aterrador i irresistible, del qual sols pot parlar-se'n en grau superlatiu, lo mateix quan encerta que quan erra; mes amb tot i ésser deixeble, el bisbe barceloní, de l'extremat prevere cartaginès, a pesar de que l'imita, li retrata frases i el segueix amb les idees; el nostre prelat guarda sempre la temprança de l'expressió, el just medi en el judici i tal exactitut en consignar el dogma cristià que això li ha valgut l'ésser considerat verídic testimoni de la tradició catòlica, sobretot en lo que pertany al Sagrament de la penitencia[3]. El distingeix la cristiana llibertat d'esperit en la reprensió dels vicis, i al mateix temps l'estima de la Saviduría de l'antiga gentilitat, fins al punt de tenir que defensar-se de l'escàndol farisaic, propri de tots els heretges, de que's mostra posseit son competidor Simpronià, per haver aduit en la seva controversia un vers de Virgili: Poeticum versum Episcopus dixit! Quid! Paulus Apostolus erubescit, quum Atheniensem illum versum et dicit et comprobat[4]. El funest esperit d'originalitat qui enfonzà en l'heretgía a tants de savis orientals; l'ardenta, mes gustosa, exageració dels grans pensadors africans, mestres i patrons amb que ell conforma sos escrits, contrasten amb l'esperit pràctic i la suavitat de forma del nostre bisbe. Argumenta contra l'heretge Simpronià, qui com els montanistes negava el perdó dels pecats, mes la fortalesa, vivor i contundencia de ses raons no exclouen una exquisita cortesía de formes i un dolç sentiment que'l porta a anomenar germà al dur competidor; predica a son poble amb pastoral ardor la penitencia, mes sa paraula és sempre serena. En ell el cristià no destrueix al romà; és un bisbe qui sembla un Pretor de la Llei nova; l'intensitat de la fe i del sentiment no li apaguen ni desequilibren la raó. La majestat romana resplandeix en tots sos escrits; son esperit, a parer nostre, es més romà que'l de Sant Jeroni i Tertulià; tindràn aquests celebèrrims escriptors qualitats més capdals que'l nostre bisbe, mes és indubtable que no posseeixen com ell la perfecta armonía de facultats, la serena gravetat, l'equilibri jurídic que distingí el pensament romà, i que un cop sobrenaturalitzat, meresqué ésser escollit per la Providencia per a proposar la veritat a totes les generacions i judicar les accions de tots els pobles de la terra. Mes ¡cosa notable! Sant Pacià, qui's considera llatí fins al punt de contestar a l'acusació que li feia Simpronià de valer-se de versos de Virgili, que això era com acusar a un grec de servir-se de son llenguatge natiu, graece, Graecum, més avall respira l'etern instint regional amb el següent text, que és al mateix temps prova suficient de la permanencia i de l'ús més o menys estès de les llengües regionals, dins de la gran unitat romana: Latium, Ægiptus, Athenae, Thraces, Arabes, Hispani Deum confitentur, omnes linguas Spiritus Sanctus intelligit [5].
 Un element trobem constant a Catalunya, i és l'element mercantil, que tanta eficacia ha tingut en la formació del caràcter nacional, en el sistema social i polític del país, i en la determinació i especificació del pensament català. Es indubtable que fenicis i grecs empeltaren en el nostre llinatge l'esperit mercantil que prepondera en la civilització de nostre país. Quan en els principis del sigle IV els africans Sant Feliu i Sant Culgat van a Barcelona per a propagar l'Evangeli, s'introdueixen en concepte de mercaders, segons les antigues actes de dits màrtirs; fet de significació feconda, puix demostra que la ciutat i el país eren mercantils i la professió del comerç considerada i respectada com honesta, puix de no ésser així, mai haurien afectat dita professió els qui venien a complir una missió, qual és la de propagar la fe, qui reclama com a primera qualitat el respecte i consideració personal. L'invasió de la gent del Nord, que enfosquí el resplandor de la civilització, no destruí, emperò, l'activitat mercantil, puix així es desprèn de la carta del metropolità Joan de Tarragona (516) al papa Hormisdas. Demana el metropolità tarragoní al Cap de l'Iglesia còm s'ha de portar amb els molts clergues grecs qui allí acudíen, venint infestats de les heretgíes orientals, lo qual prova que en Tarragona abundaríen els orientals, sens dubte, per raó de comerç, puix si no haguessin trobat conterranis seus, ¿què hi hauríen fet? Lo qual, ademés, se comprova pel testimoni del cèlebre Benjamí de Tudela, jueu, qui afirma que al passar per Tarragona (sigle XII) hi trobà importants edificis perteneixents als Anaseos, qui, segons Caresmar, eren els fenicis més il·lustres, i als grecs; afegint dit famós viatjant, que ja de fenicis en cap altra ciutat d'Espanya se'n trobava rastre. ¿No prova quant arrelats devíen estar en aquest país la seva permanencia després de la doble invasió gòtica i serraïna?
 L'invasió gòtica, a nostre parer, no significa en l'historia del pensament català altra cosa que un enfosquiment d'aquell resplandor intel·lectual, de que és tant bell representant Sant Pacià, sens l'introducció de cap element positiu, al menys d'importancia. Mai l'ignorancia pot favorir l'il·lustració; i tant la Tarraconense com la Galia Narbonesa teníen una tal cultura romana, que'ls pobles del Nord pogueren en gran manera enterbolir-la, mes quedaren dominats per ella; i a l'antiga comunicació amb la Roma imperial qui enviava a aquests paíssos el resplandor de sa literatura, succeí la comunicació freqüentíssima de la nostra terra amb la Roma pontifical qui fou dotada amb l'il·lustració clàssica i amb l'escreix de la sobrenatural il·lustració de la fe i de la gracia; essent, segons l'opinió de Sant Tomàs, el mateix imperi romà, convertit de temporal en espiritual. El lector tindrà ocasió de veure com Catalunya feu tota la creixença sots la benefactora ombra de la Seu apostòlica, fins que arribà al punt màxim l'amor recíproca entre l'Iglesia romana i la corona aragonesa, quan el papa Bonifaci VIII, per la Butlla Redemptor mundi, constitueix a Jaume II d'Aragó christiani exercitus Ducem… et in devotione Ecclesiae permanentem, vexillarium, Capitaneum et Admiratum generalem ejusdem Ecclesiae in vita sua. Anomenada és per tots els canonistes la cèlebre carta del papa Sirici (any 387) ad Himerium Tarraconensem; continúen les comunicacions en els sigles més tenebrosos, i parlant l'erudítíssim i crític Aguirre, company i consemblant de Nicolàs Antonio, de la carta dels bisbes de la provincia Tarraconense, ad Hilarum Papam [6], demanant-li consell de còm s'havíen de portar amb un bisbe, ordenat indegudament i que s'atribuía jurisdicció, afegeix les següents paraules en corroboració de lo que havem dit, de que aquí la barbarie dels invasors queda en bona part dominada per l'il·lustració del país: «Encara que'l furor dels barbres invasors, devastant gairebé totes les iglesies d'Espanya, relaxà la disciplina, la provincia Tarraconense permanesqué guardadora de les lleis i cànons» [7].
 La monarquía visigoda havía d'ésser de poca durada; aquella ombra de civilització romana, sostinguda pels pontífex de Roma, l'ideal del gran imperi qui semblava encara dominar les noves nacions que en Occident apareixíen, l'esplendor de la nova Roma, la magnífica ciutat oriental, poblada per una vella i decaiguda raça que en els arxius de son passat trobava encara elements prou preciosos per a edificar la meravellosa fàbrica de Hagia Sophia, símbol de destemprament i de caduc orgull per la riquesa i luxo refinats de sos materials i ornaments arquitectònics, i al mateix temps d'un art exquisit en lo que pertany a la forma, i per a ordenar els immensos materials del Dret en les famoses compilacions justinianes; la comunicació literaria i fins artística que'l senzillíssim, savi i piadós Sant Gregori, papa, pare de la literatura de l'Edat Mitjana, el primer i més típic representant de l'esperit d'aquesta, no's desdenyava de rebre de resplendent Byzanci, on fou apocrissari o embaixador, i que ell comunicava a l'espanyol Sant Leandre, la qual, com un ressò cada cop més apagat, arribava al bisbe Quirze de Barcelona per medi de Tajón de Saragossa; les majestuoses assamblees eclesiàstico-polítiques de Toledo, aont acudíen els prelats de tota Espanya: totes aquestes ombres de la majestat romana, ja del tot buida, havíen de desfer-se com un núvol pel remolí de l'invasió dels serraïns.
 Aquesta arrambà als cristians al Pirineu; mes amb tot i la confusió i desordre d'aquelles runes d'una civilització caiguda, la tradició clàssico-eclesiàstica no's perd, se concentra sí en els monestirs qui van apareixent en aquelles montanyes, i va donant forma al caos social, a la materia nuvolosa, que la Providencia destinava a ésser un dia la nostra Catalunya. Qui passi els ulls per les cartes de fundació de dits monestirs, desseguit queda convençut de que tals fundacions foren els centres vitals del nou organisme social qui s'anava formant, l'origen de la moralitat en les costums, de la justicia en les relacions entre'ls homes i de l'il·lustració literaria de les intel·ligencies. Dits monestirs foren iglesia, escola, mercat, tribunal i lloc de seguretat en aquells temps de confusió; i quan l'Iglesia començà a agafar esperit, veiem ja desde'l sigle X i XI, que per medi de reunions episcopals, estén sobre tot el país aquells béns socials qui abans sols podíen viure dins dels sagrats murs dels monestirs.
 Dos noms resplandeixen en els sigles X i XI d'altres tants prelats, qui no a llarga distancia l'un de l'altre, ocuparen la Seu de Vich, l'antiga Ausa. En aquells obscurs temps de gestació del pensament nacional, Ató i Oliva són clars indicis de la naturalesa d'ell; i la misteriosa llum d'aquella especie d'escola vigatana és una prova de que l'antiga il·lustració no havía desaparegut, i que, si bé molt esmortuida, vivía encara, com foc sota la cendra, en la nostra niçaga, qui tant fortament havía participat de la civilització romana. El fet de que l'abat de Sant Grau d'Orleans enviés, per mediació del comte Borrell de Barcelona, a l'escola d'Ató al monjo Gerbert per a que aprengués matemàtiques, en qual ciencia sortiría tant aprofitat, que al trasladar-se després a Italia, on fou arquebisbe de Ràvena i després papa, se'l tingué per home d'arts meravelloses i praeter-naturals; suposa aquí una relativa il·lustració en aquells temps d'espessíssimes tenebres. I és, potser, signe d'una raça, d'esperit pràctic i religiós, que la primera llum que's veu en l'horitzó de la naixent Catalunya sía la llum de la ciencia de Déu amb les ciencies exactes agermanada. A l'abat i bisbe Oliva se'l veu en tots els actes importants de son temps. Edifica monestirs com el de Ripoll, presideix aquest i el de Cuxà, porta la croça episcopal de Vich, reuneix sínodes fecondíssims per la civilització del país, i en les engrunes que'ns resten de sos fruits de cristiana literatura, resplandeix la bellesa llatina i el nou esperit de l'Evangeli. El panegíric de Sant Narcís de Girona té una majestat d'istil, una sonoritat i tal construcció de frase, que manifesta un conreu literari que sembla impossible en aquella edat de ferro; i com Carlemany, en ses famoses capitulars, després de llegislar sobre l'Iglesia i l'Estat, reglamenta la cría de les gallines, el Prelat vigatà i ripollès, després d'edificar monestirs i llegislar en sínodes, escriu als seus monjos amb gran interès sobre d'uns cignes, per a que li diguin com estàn, i els participa que té una grua molt hermosa que ja comença a pegar volades, que's va tornant roja i aclarint-se-li la veu. Mostra significativa d'un esperit pràctic qui guaita sempre a la realitat, qui no descuida els petits detalls de la vida, ni en mig de les laborioses operacions del ministeri episcopal i de la nobilíssima tasca civilitzadora sobre un poble que's va organitzant.
 El cèlebre bisbe Abat és, sens dubte, un dels més benèfics restauradors de la civilització en nostre país. Ben clarament se desprèn de les senzilles actes del sínode Helenense celebrat in Prato Tulugiensi (Tolujas) en l'any 1027, essent ell l'únic bisbe assistent. La desolació del país devía ésser tant gran, la disolució social tant extraordinaria, que declaren els assistents al sinode que cum pene omnia invenissent non solum pedibus conculcata, sed etiam oblivioni dedita; iterum reparare studuerunt codem tenore, quo fuerunt hactenus condita. Estableixen la pau i treva; com més tard en la dedicació de Ripoll i de Sant Miquel de Fluvià, en quals reunions episcopals brillà sempre el venerable Oliva, s'institueix el dret de sagrat, i es constitueix al convent tribunal per a judicar en les qüestions civils i criminals. La lenitat eclesiàstica va imposant-se al poble; l'esperit democràtic de l'Evangeli va triomfant de l'esperit aristocràtic qui, naturalment, engendra una època guerrera; i les primeres alenades de l'aire d'igualtat que devía respirar la societat catalana, se senten ja en aquests temps primitius com alenades de l'Esperit de Déu, en el concili in Prato Tulugiensi de 1068, i més encara en el concili Ausonense del mateix any en que's mana: Villanum aut villanam, et clericos arma non ferentes, et monachos, seu sanctimoniales et viduas ullus homo non sit ausus occidere, vulnerare, debilitare neque comprendere, vel distringere; se prohibeix danyar les coses dels villans, ni penyorar-les per qualsevulga causa, i s'hi troba el següent text legal que han perpetuat les llegislacions modernes prohibint l'embarg dels instruments de l'ofici: pagensibus autem vestimenta non auferantur, neque vomeres, neque ligones.

 D'aquest discret esperit llegislatiu de l'Iglesia manifestat en tants concilis i sínodes (en que d'altra banda sempre hi solíen assistir els comtes i senyors de la terra) donant disposicions no enlaire, sinó segons les necessitats presents, participà també l'element polític, essent-ne eloqüentíssima prova la publicació dels Usatges, feta pel comte Ramon Berenguer I et Vell, qui amb raó ha sigut anomenat el primer llegislador d'Espanya. L'organització feudal del país que fa en el dit còdic, en aquells temps insegurs i perillosos, prova l'esperit pràctic d'aquell gran home: com l'hisendat qui coneix que per sí no pot conreuar tot son territori, ne fa troços i el dóna a diferents rabacers, així ell donà forma legal a aquella informe i naixent societat falta d'organització i exposada sempre a la contingencia de la guerra. El feudalisme fou un fet social necessari, una de les formes transitories de la civilització, per lo qual armar-lo amb lleis, usant la frase de Justinià, era donar-li contorns determinats, traure-li la deformitat i fer-lo un medi de progrés en la successió històrica de les edats; i fins potser en dits Usatges hi podríem veure més un còdic feudal que no pas una llegislació aristocràtica, o, quan menys, havem d'entreveure en l'obra del Vell com els signes de la predestinació del nostre llinatge, i que'l caracteritzen, això és, l'esperit de pràctica ordenació o llegislatiu, i l'instint de l'importancia social de la riquesa, ja que en aquells temps de predomini de l'element militar, declara, no Obstant, al burgès d'igual categoría que'l simple cavaller. I en lo que pertany al Dret civil, és prova concluient del mèrit del nostre llegislador, lo que son Còdic fins avui sia encara la soca de la nostra llegislació, constituint l'arbre sagrat que's desenrotlla amb la successió dels temps, sota de qual brancam ha anat creixent la societat catalana; han caigut seques algunes branques, perquè tot lo humà es renova, mes les noves qui han eixit són vivificades per la sava del primitiu tronc. Com en l'antiga Roma i en la nova Roma, és a dir, com en els temps clàssics i en els temps pontificals d'aquesta mare de les lleis, aquí a Catalunya, quan Catalunya es governava a sí mateixa, la renovació legal no s'efectuava per la violenta amputació que mortifica, sinó per la natural germinació que vivifica.
 La nostra sossegada raça no tenía enamoraments precipitats, i tot posseint una forta potencia assimilativa donava a totes les coses l'aire, la forma, l'istil de la terra, les empeltava en el vell tronc de la Patria, enriquint a aquesta sens detriment de sa propria substancia. L'entusiasme llegislatiu pel Dret romà no escalfà el cap ni de Sant Ramón de Penyafort ni del Rei en Jaume, amb tot i tenir a dit Dret en molta estima; esperits pràctics i penetrants, més amics de lo útil que de lo pompàtic, no cregueren del cas construir un monument llegislatiu, com el savi Alfons de Castella, per admiració de les edats; més amics de fer un poble que de fer un còdic, practicant la màxima de que la llei ha de créixer al compàs del cos social a qui ordena, com la pell creix a proporció del cos humà, que vesteix i surt de la propria substancia personal, els llegisladors catalans seguiren les petjades del llegislador romà perquè posseíen son mateix esperit. I és que aquí no dominava ni l'entusiasme exclusivista pel propri jo, ni l'entercament en el propri pensar; la modesta i útil observació era practicada, i es tenía un concepte pràctic molt complet de lo que és una societat humana particular que no's basta a sí mateixa, i que en tant és més forta i perfecta en quant, estant amb comunicació amb altres, s'aprofita dels elements que posseeixen, convertint-los en substancia propria. I l'esperit dels llegisladors se perpetúa en l'escola jurídica catalana, de la qual un escriptor, no català [8], ha dit que fou feconda en jurisconsults il·lustres de gran maturitat de judici; i devem afegir que tal és la soliditat de la llei catalana, que ni les tempestats modernes qui han capgirat l'Europa han conseguit aterrar-la.

 La filosofía, a Catalunya com a Roma, no ha tingut originalitat. No ama l'esperit de la nostra gent aquella especie de gimnàstica mental sens altre objecte que una atrevida ostentació de forces per a admirar al pròxim; si treiem la grandiosa excepció de Llull i dels lulians, els demés qui han conreuat dit ram de la sabiduría humana han seguit la nobilíssima corrent de la perennis philosophia que ix de les abundoses fonts de l'immortal Grecia. Quan l'escolàstica acabà en un convencionalisme estret i ridícol, el nostre gran pensador Lluís Vives, confessant la grandesa i utilitat d'Aristòtil com l'hèroe de la gentilitat, cregué que per a agafar forces La filosofía devía tocar de peus a terra, per lo qual sa útil saviduría es nodrí fortament de l'observació humana, deslliurant-se dels excessos del revolucionari Renaixement.
 I a l'arribar als nostres temps, perduda o despreciada per una insana moda tota tradició filosòfica, els esperits gairebé tots en Espanya seguiren la fantàstica i corrossiva filosofía germànica, mes els nostres mestres ens ensenyaren una filosofía de sentit comú, rieró, deia l'inoblidable Llorens, que feia cap a la corrent general de la filosofía tradicional de l'Escola, mes tant fortament vestida a la catalana, que és un fet ben conegui que'l citat filosop ha sigut un dels homes del nostre renaixement qui han tingut una més eficaç potencia catalanitzadora [9]
 Aquest segell amb que la gent catalana marca les coses al fer-se-les seves, la potencia, més que de fer les coses noves, de fer-se-les propries, se nota també en l'arquitectura, que tant abundants i nobles monuments té en la nostra terra. Sembla com que'ns fos més propri l'estil romànic. Nascut o provinent de les basíliques romanes, és a dir, del lloc on s'administrava la justicia, presentant un equilibri o proporció de parts verament equitativa, un conjunt comprensible, i quan se tracta d'iglesies produint en l'ànim, més la concentració ascètica que l'exaltació mística, més lluny de l'utopía de convertir la terra en cel que pareix se proposà l'estil gòtic, l'arquitectura romànica semblava la que devía identificar-se més amb la nostra raça pràctica, d'esperit llegislatiu, reflexiva i moderada, No en và, ni sens significació, tingué llarga i feconda existencia a Catalunya, i fins quan sa hereva l'arquitectura ojival vingué a ocupar sa plaça, rebé d'ella una forta influencia. En Piferrer, qui tant gran intuició tingué de l'esperit catalanesc, i qui, a pesar d'estar sadollat d'un melancòlic sentiment romàntic que no fa lliga amb l'aspror, naturalitat i claretat del nostre caràcter, interpretà tant bé les escriptures de pedra que'ns llegaren els passats, manifestà una predilecció especial per l'art romànic, i, plantejant el problema de si hauria sigut preferible la continuació de l'arquitectura bizantina, seguint, s'entén, una vía progressiva, a la vinguda de l'ojival se declara partidari de la primera solució, precisament perquè no trencava la llarga successió de sigles que lligaven les generacions noves amb les de Roma i fins amb les de Grecia. La bella armonía i proporcionalitat, el caràcter racional i humà de l'art clàssic, resplandía en les fàbriques romàniques, i ungides per la gracia sobrenatural del cristianisme presentaven el caràcter diví-humà de nostra Santíssima Religió, i fins del nostre Redemptor. Es el símbol d'un pensament humà, creient i acompassat [10]. L'art ojival, nascut en una raça somniadora qui de la superstició prestament passà a l'heretgía i amant de grans construccions intel·lectuals, és el somni celestial d'un esperit místic: l'home en el temple gòtic és devot per abstracció, ix de la terra; en l'iglesia bizantina és devot per concentració, no s'oblida de sí mateix quan s'uneix amb Déu. Els bells temples que'ns resten de l'antic estil ojival demostren que aquest també a Catalunya se subjectà a la llei del país, desentenent-se de místiques fantasíes i atenent a l'objecte pràctic d'aquelles sagrades construccions dedicades a la celebració del místic sacrifici de l'Home-Déu, a escoles de virtut cristiana, a lloc d'humil expiació dels pecats i al mateix temps d'exultació espiritual amb el cant de les divines alabances. Sens voler entrar en qüestions, que no són d'aquest lloc, observarem, no obstant, que a Roma, Seu on resideix el cap de tota la cristiandat, Iglesia mare de totes les iglesies, qui té principalitat entre totes elles per l'interpretació de la llei de Crist, on s'ha perpetuat el vell esperit llatí, jurídic, d'assimilació, de moderació i de tradició, purificat i sobrenaturalitzat per la gracia del Redemptor, no hi ha arrelat mai l'estil ojival; i que a Catalunya no presenta l'ufana, la fantàstica idealitat, ni els sublims extrems, que en altres paíssos, demostrant l'armonía de facultats, la moderació d'esperit i la tendencia pràctica de la raça qui construí aquells edificis resplendents d'elegant i racional bellesa.

 I és perquè la gent catalana mai ha oblidat que l'home, si bé destinat al cel viu en la terra, i que'l pa que menja l'ha d'amassar amb la suor de son front. Es indubtable que l'amor al treball i la pràctica del comerç fomentaren i modificaren l'esperit pràctic i assimilador que Catalunya heretà dels romans, i foren en bona part germen de la nostra democràtica societat i de la llibertat política del país. La ciencia informada per la fe, i el comerç governat per un principi ètic són els elements socials preponderants, i desenrotllant-se a Catalunya d'una manera prodigiosa, donaren forma no sols a les costums, sinó també al pensament del país. Desde'ls primers temps de la reconquesta, ja's troba la navegació en important escala, augmenta fins a ésser la marina catalana la més important del Mediterrà o sía de l'Europa, en llengua catalana es compilà la primera col·lecció de Lleis de Mar acceptada gairabé per tothom; còdic que, essent compost de les pràctiques i costums dels diferents pobles marítims, prova el talent assimilador que havem notat; totes les places mercantils teníen cònsuls barcelonins i barri de catalans, la concurrencia de mercaders extrangers era gran a Barcelona i això donà tal increment a l'industria, feu créixer en tal proporció la riquesa popular, que la ciutat comtal fou una ciutat de menestrals, fins al punt de que, com diu el Capmany, molts cavallers al deixar ses terres i anar-se'n a establir a la capital renunciaven a sos furs eqüestres per a poder entrar en el govern municipal, qui estava molt en mans del poble. L'admirable organització dels gremis donà a tots els oficis noblesa i importancia social: establint llurs estatuts l'obligació de que tots els qui hi entressin, deguessin posseir ortodòxia en ses creencies i netedat de sang, impossibilità que certes industries humils anessin a parar a mans de jueus o moros, per lo qual dites industries en altres paíssos caigueren en públic menyspreu, essent així que a Catalunya eren tingudes en tal honor, que fins avui día, sens necessitat de regirar llibres, qualsevol se pot convèncer de l'importancia social dels oficis mirant la nostra Iglesia catedral, no adornada d'escuts heràldics, como la major part de les altres, sinó plena de les marques dels oficis de sastre, de fuster, etc., i ostentant prop de la porta de Sant Ivo, esculpida en la pedra una figura de borceguí, signe d'un gremi que fins avui té certes preeminencies dintre de la Seu. L'actual generació encara es recorda de que'l toc de viàtic fet per la campana Tomasa designava que'l malalt era un sabater o un canonge. L'importancia política dels oficis els donava tal consideració social, que l'erudit Caresmar assegura que ell ha tingut a les mans els comptes mercantils de Nicolau Gralla, ric mercader de panyos a Lleida (1286), no havent-se oposat l'il·lustre casa dels Moncades a enllaçar-se amb una de les filles d'aquella familia de mercaders. El mateix savi Premonstratense assegura que moltes cases qui passaven per de rancia nobelsa (que també més tard aquesta vanitat fou importada en nostre franc i democràtic país) teníen origen mercantil, i repassant les llargues llistes de mercaders, cònsuls, etc., que'l benemèrit Capmany dóna en ses Memories, s'hi troben els noms que encara avui sonen en les cases grosses de la terra. I a tal punt arribà l'ennobliment del treball i la consideració social del comerç i de l'industria, i tal degué ésser l'il·lustració i coneixements que posseíen les classes que a aquells rams de l'humana activitat se dedicaven, que en moltes i solemnes ocasions la ciutat encarregà el mando de ses esquadres a algun dels seus Concellers.

 I ara és ocasió de consignar un fet de gran gloria per Catalunya i per l'Iglesia. Es indubtable que l'importancia que prengueren les classes populars, que l'ennobliment de tota industria fins la més humil, que l'instrucció que les dites classes adquiriren primer a Barcelona, i a son exemple i influxe en les demés poblacions i territoris de que ella és com una mare, ofegaren l'aristocracia feudal qui era inferior a la classe mercantil i industrial en riqueses, en il·lustració, en regularitat de costums, en activitat: en una paraula, en potencia social. Era en realitat una classe progressiva, assimiladora com tot sér qui vol viure i anar creixent. L'esperit religiós fou el qui empengué molt a Catalunya per aquest camí. En els primers temps de la reconquesta veiem ja una esquadra catalana sortir de les riberes ampurdaneses en contra dels serraïns; a precs de Pasqual II, Ramón Berenguer III armà l'expedició contra les Balears, i més tard, a excitació del B. Eugeni III, se realitzà la creuada contra Almería, fets que proven l'importancia nàutica de Catalunya. L'Iglesia, sempre amiga de tothom, té, no obstant, especialment l'ull posat en aquelles nacions que, per l'esperit qui les anima, semblen destinades a tenir una influencia més universal i cosmopolita; per això el Pontificat està enllaçat amb aquella Catalunya marinera, treballadora i plena d'un poble qui va pujant com l'escuma escampant-se per les més llunyanes riberes, i establint-se en les ciutats més mercantils. El cosmopolitisme assimilatiu de l'Iglesia es retrata a Catalunya. Tenint aquesta una entitat moral i jurídica molt personal i propria, reb en sa societat els habitants de qualsevulla país, i disposa en ses Constitucions (Pere III, 1283), que qualsevol foraster establert a Barcelona, al cap de l'any i un día adquireixi la categoría de ciutadà i gaudeixi de tots els furs i prerrogatives; i d'altra banda, els barris de catalans existents en les places mercantils estrangeres eren parts integrants de la mare patria. En la claustra i l'Iglesia dels Fra-menors i Frares-Predicadors jeien enterrats honoríficament molts mercaders extrangers; i a obs de gent dedicada al treball se feren gran part de les píes fundacions del nostre país, entre elles la Canonja de Barcelona, fundada i dotada pel mercader Robert amb béns adquirits en l'exercici de la seva industria. No en và la preponderancia catalana s'havía de trobar amb aquell esperit prodigiós de Sant Francesc, qui, essent mercader i fill de mercaders, venía a espiritualitzar la riquesa; així com també la terra catalana, d'esperit lliure i ordenat, havía de trobar-se, al fer la crisis per a entrar en l'edat viril, amb l'ordre de Frares-Predicadors aferrada incontrastablement a la veritat, mes d'una llibertat d'esperit com mai la racional intel·ligencia pot concebir-ne de major. Sabut és que'ls Concellers de Barcelona anaren personalment a convidar a Sant Francesc per a que entrés en la ciutat, i diuen també per a que hi fundés un convent; en quant als Frares-Predicadors, queden tant identificats amb la corrent civilitzadora d'aquella època a Catalunya, que creiem bé es pot dir que així com l'historiador Gibbon assegura que l'Anglaterra fou obra dels monjos, com la bresca ho és de les abelles, igualment se pot assegurar que'ls frares foren qui donaren forma a l'esperit català. Expressió sintomàtica de lo que acabem de dir, és que potser la major part de les constitucions i altres drets de Catalunya es formaren en Corts reunides en els convents de Predicadors i Menorets, com una planta que per a nàixer cerca la terra que més li agrada. La llibertat d'esperit, filla sempre de la profonditat de la fe, que havem advertit en l'ordre de Sant Domingo, queda plenament demostrada en ses constitucions. Les regles de l'ordre per sí, no obliguen baix pena de pecat; és a dir, la llei escrita, caparruda sempre, segons la bella frase de Fr. Lluís de León, queda reduida a la mínima expressió; l'element moral triomfa de l'element jurídic; el suau vincle de la llei natural i divina, és la regla general de les humanes accions, quedant la llei humana amb una limitadíssima jurisdicció. I no obstant, l'ordre de Sant Domingo ha viscut més de siscents anys amb tal sistema jurídic, i sens dubte aquesta sobria llegislació ha sigut causa de que l'ordre hagi perseverat sens dividir-se ni perdre l'unitat com tantes d'altres de les antigues. I no mancava a la citada ordre l'esperit jurídic: al revés, el posseía fortament, essent ella la primera en el món qui a la comprovació de la veritat especulativa, en l'ordre sobrenatural hi ha aplicat la forma jurídica [11], Desde sempre hi havía hagut tribunals per a qualificar les accions humanes, mes el tribunal per a inquirir i qualificar les idees fou una institució nova i d'utilíssimes conseqüencies pel triomf de la veritat i el progrés de la civilització. La garantía que a les dues parts concedeix en tota qüestió la forma jurídica, dificulta l'apassionament, la divisió en partits, que porta com a conseqüencia el resoldre en definitiva l'assumpte per medi de les armes. En aquells temps de reflexió en que's creia que la veritat existía i era una, la forma inquisitiva dels Frares-Predicadors semblà un progrés extraordinari i un medi eficacíssim de civilització cristiana, qui creia que la basa de la vida humana, tant individual com col·lectiva, és la veritat, la qual ha d'ésser proclamada eterna reina de l'humà llinatge. Tal volta en aquests temps d'enervament en que's proclama reina del món, no la veritat, sinó l'opinió cega, variable i corruptible, semblaràn aquestes idees massa dures; mes entengui el lector que aquells tribunals d'idees, encaminats a obtenir l'unitat de pensament, teníen en compte la naturalesa racional de l'home i ses exigencies, i que, com veurem després, al tractar de Sant Ramon de Penyafort i d'en Jaume el Conqueridor, qui donaren forma al pensament nacional, a Catalunya se seguí un procediment en conformitat amb aquells principis per a atènyer el noble fí que's proposaren aquells dos il·lustres personatges. Existíen aleshores dins de Catalunya, com havem dit, l'element civilitzador, informant a la classe mercantil o industrial, i l'element dur, irreductible, perpetuador de l'estat caòtic i primitiu, que's mantenía en la classe feudal. Les ciutats i sobretot les capitals, qui vivíen la noble vida de la llibertat, reberen amb entusiasme les ordres de Frares; la de Sant Domingo resplandí a Barcelona com el sol entre les estrelles, sentí amb ella la ciutat comtal germanor d'esperit, provinent d'ésser, ambdúes, filles de la gran tradició romana, civilitzadora, ampla i jurídica, li construí un gran monestir, li donà sos fills més il·lustres en els dominis de l'intel·ligencia, i trobant-se en terra proporcionada cresqué com arbre gallardíssim i frondós. L'ordre de Sant Domingo és l'expansió de la reconcentració monacal qui en els anteriors sigles de l'Edat Mitjana conservà els elements civils i científics de l'antiguetat, i fou com el dipòsit de la tradició romana, hereva de totes les antigues civilitzacions, i de consegüent humana en grau superlatiu. L'humanisme no és un mal, sinó un bé d'ordre natural, per això l'apòstol Sant Pau en diferents llocs ne parla com de cosa lloable; i l'Iglesia s'aproprià l'humanisme i s'enjoià amb les joies de l'antiga gentilitat. D'aquest temperament assimilador ne donà il·lustres proves l'ordre dominicana, i ne compongué el símbol immortal Sant Tomàs d'Aquino a pregaries i per consell d'una de les més eximies encarnacions de l'esperit catalanesc, el savi i piadosíssim Sant Ramón de Penyafort, Mestre general qui fou de dita ordre; i és altra prova de l'esperit de llibertat qui respira l'ordre de Frares-Predicadors, lo que una de les ànimes qui més han suspirat per la llibertat verdadera, un dels esperits cristians qui més ha posseit la facultat assimilativa en nostres temps, l'exemplar i eloqüentíssim P. Lacordaire, la restaurà en la moderna França. I no és que nosaltres vullam posar aquesta ordre sobre de les altres, totes benemèrites de l'Iglesia i fautores principalíssimes de la civilització europea, sinó que aquesta més que cap altra sabé interpretar les relacions entre Déu i l'home; i regoneixent i proclamant la més absoluta soberanía d'Aquell, mantingué sempre a aquest en l'honor deguda i en totes ses prerrogatives i furs, fins al punt que més d'un cop ha sigut titllada per certs esperits estrets, catòlics i protestants, de racionalista [12]. Amà la conservació dels antics elements; mes no com en un museu literari i estèrilment, sinó pastant-los amb els nous principis de Crist, unint la gran i admirable tradició humana amb l'inestimable revelació divina. Aquest esperit no podia menys de lligar amb l'esperit català, a qui l'influencia romana havia fet conservador, pràctic i jurídic, i l'influencia mercantil cercador de nous i profitosos elements, amant de la simplicitat i assimiladora de la substancia forana, sense perdre la personalitat propria. D'aquí el fet gloriosíssim a que'ns referíem, de que mentres l'element progressiu de la civilització a Catalunya s'alià fortment i aimà amb entusiasme als Frares-Predicadors, l'element feudal enterc, sentint horror pel nou esperit, qui amb raó pressentía l'havía d'ofegar, sacrificà els més il·lustres fills de Sant Domingo a Catalunya. Els senyors feudals de la montanya s'aliaren amb aquelles heretgíes de principis del sigle XIII, destructores de tota justicia, ordre social i civilització, unides per una essencial filiació amb el modern nihilisme, qui per una significativa similitut té ses arrels més fondes en les regions semi-bàrbares de Russia, i intenta corrompre o aprofitar a son compte el rebuig de la civilitzada Europa, com aleshores volía ficar-se en les lliures i alegres ciutats qui vivíen al sol vivificant d'una cristiana llibertat. Un gloriós estol de Frares-Predicadors se dirigeix a l'encontre dels heretges, en particular envers Castellbò, on teníen el niu, i qual veçcomte, tant emparentat amb el comte de Foix, era son gran protector, així com també molts altres senyors montanyesos. Els inquiridors d'heretges no van a fer sang, com ho pinta la malicia sectaria; al revés, van a donar la seva pel triomf de la veritat. Fra Pons de Planedis és emmetzinat (1242); a Frare Bernat de Travesseres, preicador enquiridor de heretges, com deia l'inscripció de son sepulcre en la Seu d'Urgell, el mataren també cruelment, i a Fra Pere de la Cadireta, a pedrades. Ditexerunt homines magis tenebras quam lucem (Joan., III, 19). Mes, després d'aquests cruents sacrificis, la Veritat triomfà, i encara avui el Pirineu català conserva memoria dels herauts d'ella, els ferms Frares de Sant Domingo [13]. De l'influencia que en la formació del pensament científic tingué aquesta il·lustre ordre a Catalunya no pot dubtar-se'n, perquè ella ja fou, se pot dir, l'encarregada de l'alta ensenyança del país. L'Universitat de Lleida és l'universitat catalana per excel·lencia, i son deixeble i professor més il·lustre fou el gloriós Sant Vicens Ferrer, verb de la nació catalana, qui ressonà per tot Europa. De son caràcter d'Estudi general de Catalunya convenç el següent text d'un document universitari publicat pel diligent Diago: Nos Michael Joannes Pastor legum Doctor et Rector pro natione dominorum Cathalanorum praesentis

Illerdensis Studii, etc. Més tard, quan s'institueix l'Universitat de Mallorca, en la cèdula d'erecció es manifesta que dèu fer-se ad instar de l'Universitat de Lleida [14], i per últim la nostra venerable Universitat indígena és alçada més tard a la categoría i honors de l'Universitat de Salamanca. L'Estudi general de Lleida és essencialment dominicà. Son fundador literari se feu enterrar en la claustra del Convent de l'ordre, i Diago transcriu la seva làpida sepulcral, que en el temps de dit historiador, manifesta ell, ja feia de mal llegir: Anno Domini 1326, tertio idus Septembris obiit venerabilis et discretus dominus

Ombertus de capite pontis legum professor, quondum judex curiae domini Regis Aragonum, et furt primus Doctor qui incepit studium Illerden. cujus anima in pace requiescat. La federació d'aquesta Universitat amb l'ordre dominicana anà sempre creixent (exceptuat un curt temps que se n'apoderaren els lulians) fins al punt que en 1504 en virtut d'instrument públic que havem llegit, aquella incorporà a sí el Convent; i fou pràctica que'l rector, després de presa possessió de l'Universitat, ne prenía de la càtedra del Convent; i els estudis podíen fer-se de la mateixa manera en l'un o en l'altre dels dos establiments. No tenim dubte de l'identificació, ja preparada per la formació dels respectius esperits, entre'l criteri dominicà i el criteri català. Clar i català és la divisa del pensament i de la paraula de la nostra gent. El sistema intel·lectual, que personifica Sant Tomàs d'Aquino, és enemic de nuvolositats i utopíes, tant filosòfiques com místiques, eminentment racional i profondament pràctic, fugint el personalisme i l'exclusivisme, i consistint sa essencia en una condensació de tots els elements racionals aprofitables, als quals marca amb sa propria fesomía, posseeix ona gran consistencia i condicions de vida perdurable provinents de sa fidelitat a la tradició i de sa potencia d'assimilació. Ama el just medi en que consisteix la virtut, i no s'enamora d'exageracions. Iguals caràcters posseeix el nostre sistema nacional i així ho declaren en primer lloc sa llegislació, els monuments arquitectònics que adornen al país, la tendencia filosòfica preponderant, i fins la mateixa composició social.

 La fidelitat a la tradició i la potencia d'assimilació són evidentes en la nostra gent, i a aquestes qualitats dèu Catalunya l'ésser la més avençada de les regions espanyoles, la qui més s'acosta a les nacions d'Europa qui van al davant en el bon camí. Son amor a la tradició consta per molts indicis qui subsisteixen en els temps presents tant desconsiderats, generalment parlant, envers els passats: la conservació del dret i l'ús de la llengua, contraries ambdúes coses a la moda dominant, són volguts fins per homes qui pertanyen a partits o a escoles qui volen renovar el món. Aquesta amor a la tradició, que és l'amor ben entesa a sí mateix, és constant a Catalunya, i això l'ha salvada de certes bogeries de la moda: quan ja ningú es recordava de l'art gòtic ni era per rès apreciat, els artistes barcelonins en el sigle XVII construeixen l'exquisit tabernacle de l'altar major de la Seu, i un sigle més tard, quan ja fins s'havíen ventat les cendres de l'estil ojival, treballaren els hermosos salomons que il·luminen dit tabernacle. De la potencia assimilativa no cal dar-ne proves, puix en la literatura, en l'art, en l'industria, en tots els rams de l'activitat humana, es complau la nostra regió en posseir tot lo útil i notable de les nacions extrangeres. Una vella pubilla de la nostra terra, ja difunta, a qui coneguérem i estimàrem molt, formulava la regla de govern per a fer casa dient: comprar sempre i mai vendre. Així es feu la casa de la patria catalana, així es construí la meravellosa fàbrica de la civilització romana, així han procedit tots els grans pobles.

 Tant nobles faccions veiem en els grans pensadors de la nostra raça; bé és cert, emperò, que alguns d'ells trobem qui formen sistema, i que si bé sostenen el gran principi de l'estudi directe de la materia, el procediment de l'observació, l'art de contemplació, no obstant caigueren en la superstició i fanatisme, en els somnis de l'astrología, en utopíes socials. Arnau de Vilanova és el prínceps de la colla. Gran metge, però dolent teòleg, visionari amb una pietat no solament calda mas bullent, usant sos termes, però extraviada; creient-se amb una missió divina, i titulant-se davant del Papa anafil de Jesucrist, volent desterrar l'estudi de la filosofía i sobreposar a aquesta, i fins a la regla de la fe, revelacions i somnis quimèrics; és el protector i advocat dels fanàtics fratricelli, qui s'estengueren molt per Catalunya, essent Arnau i ells una aberració de l'excels esperit místic de nostre Pare Sant Francesc, que més tard fou condemnada per una extravagant de Joan XXII, titllant a dits fratricelli com a sostenedors d'errors super materia de proprio et communi.
 El Beat Ramón Lull representa en aquesta tendencia el més noble paper, volent donar forma filosòfica i racional a la visió llunyana de la potencia material. Peratallada o Rupescisa és una especie d'il·luminat qui es consagra a l'alquimia, i que fins en la presó té visions divines, a son dir, qui l'informen del misteri de la materia. El mestre Ximenis, no obstant son gran saber i sa admirable erudició, viu entregat a l'astrología, i el fins avui popular Fra Anselm Turmeda, que per sigles fou com el quint evangelista de la catalana gent, per medi del Llibre d'amonestaments, vanitós de mena, ho està principalment de sa ciència astrològica. L'esperit d'aquest apòstata, qui ho és més de la moral que no pas de la fe, és de curiós estudi pel psicòleg observador. En la Disputa de l'Ase, d'una manera cínica, mou escàndol contra'ls frares, principalment de son institut, i en les cobles de la divisió del regne de Mallorca els pondera per sa saviesa i virtut. Deshonest, rebel·le a sos vots, desacreditador de les pràctiques piadoses, vanitós de son saber, fent-se alabar per totes les besties i bestioles en la gran junta d'elles, en que ell se suposa present en el primer de dits opúscols, és un diable predicador qui predicà bé en el poemet moral que tot Catalunya coneix, i que informava fins a nosaltres l'intel·ligencia del nostre poble amb una fe sòlida, amb una despreocupació algún cop maliciosa, mes generalment sana, i amb un sentit pràctic que s'avenía amb el temperament que aquí dominava. Emperò ses profecíes ompliren el cap del malestruc Comte d'Urgell qui en elles creia, i l'astrologia, a nostre parer, malmeté el propri esperit del celebèrrim frare, qui tenía més les qualitats de l'artista, que no pas les del pensador. Contra aquesta peste d'arts supersticioses i malvades, que si bé encloíen algún element sà, com veiem en els nostres lulians, pervertíen els sigles mitjos, s'alçà sempre constant l'ordre de Sant Domingo, sostenidora de la regla de la fe i de la raó, igualment enemiga de les falornies del fanatisme i superstició, que de l'incredulitat, i reeixí magníficament a Catalunya de sa empresa. Amb valentía s'oposaren a la fanàtica predicació d'Arnau de Vilanova, qui seduía a reis, prínceps i bisbes, i fins era protegit pels mateixos Pontífex, enamorats de sa prodigiosa habilitat mèdica; i discernint saviament l'or de l'escoria, l'inquisidor Fra Nicolau Aymerich (tant maltractat i discutit, perquè com clàssicament deia d'ell son apologista, l'il·lustre jurisconsult Penya: feriunt summos fulmina montes) a l'enumerar en son Directorium Inquisitorum les obres teològiques de l'Arnau, condemnades, sempre amb un cert respecte li diu magnus medicus, i es limita a censurar d'erronies, tant solament, les obres teològiques. Regla de conducta que formulava el papa Bonifaci VIII, quan, enamorat de la sabiduria del metge de Papes i Reis, li deia: Intromitte te de medicina et non de theologia, et honorabimus te [15]. Mercès a aquesta norma educadora, es conservà sà l'esperit dels catalans; fugint d'excessos i guardant la gravetat del judici, la regla de la fe i de la raó prevalesqué, essent la nostra literatura una magnífica exhibició escolàstica en romanç, i per lo tant a ús del poble; a l'opinió xorca i variable, perquè, com diu discretament Bernat Metge, «no és sinó remor, fama o vent popular, i tostemps presuposa cosa dubtosa» [16], se sobreposà la ciencia certa i incommovible de la fe, qui dóna soliditat al caràcter dels individuus i a la mateixa societat, a la qual ademés comunica una virtut feconda que'l positivista Taine formulà amb la següent magnífica sentencia: Une doctrine ne devient active qu'en devenant aveugle [17]. L'esterilitzant processus ad absurdum dels racionalistes no existía a Catalunya; l'esperit enamoradiç ha vingut modernament. Devem, no obstant, aquí notar un síntoma molt consolant en l'actual renaixement. Semblava que la resurrecció havia de venir amb forma romàntica, per les condicions particulars de la reaparició d'una nacionalitat qui arribà al zenit de sa gloria en la meitat de la Mitjana Edat; per l'idea dels trovadors, per regla general tant desinvolts, que's presentava viventa en un restaurament que començà per la poesía; ja, en fí, perquè coincidí, en sos principis, amb el més fort del romanticisme; i no obstant, el símbol patriòtic de la nacionalitat renaixenta, el cant poètic qui cridava la morta a resurrecció, l'oda que enclou, per universal aclamació, l'esperit catalanesc, té formes horacianes; és una oda romana i no gòtica, és un nou rebrot del vell arbre català, harmònic, moderat, i al mateix temps enamorat de la propria terra; eixida en mig del desvari romàntic, és una demostració de que persevera encara a Catalunya l'enteniment que li ensenyaren de tenir aquells dos nostres patriarques, Sant Ramón de Penyafort i en Jaume el Conqueridor, verdaders pares de la catalana gent.

  1. Catalanisme, per Valentí Almirall
  2. A pesar d'això, en uns temps com en els presents en que'ls defensors de l'evolució literaria volen convertir la crítica en una branca de l'Historia natural, convé recordar que si bé la literatura es l'expressió de la societat, això, com observa Sainte-Beuve, no ho és d'una manera absoluta. L'esperit se fa superior a les circumstancies i a la moda, lo qual demostra la superioritat del talent. Exemple Cervantes amb son Don Quixot.
  3. Les obres de Sant Pacià avui existents són: Paraenesis, o Exhortació a la penitencia; les tres cartes a Simpronià, i el tractat del Baptisme.
  4. Epist. II. Edició de Monfort. Valencia, 1780.
  5. Epist. II.
  6. Llegida en el Concili romà de l'any CDLXV
  7. Quamquam barbaricus furor Gothorum Hispaniarum Ecclesias prope omnes devastantium vigorem Ecclesiasticae Disciplinae relaxasset, Tarraconensem tamen provinciam custodem Legum et Canonum permansisse. (Colecc. max., t.3, p. 114.)
  8. Nicolás Antonio, art. Callis.
  9. Estant ja per publicar el present llibre, havem llegit el Discurs d'entrada a la Real Academia de Ciencies Morals i Polítiques, de Madrid, del senyor D. Marcelí Menéndez y Pelayo intitulat: De los orígenes del Criticismo y del Escepticismo y especialmente de los precursores españoles de Kant. L'admirable escriptor montanyès en una nota s'ocupa del qui fou estimat mestre nostre i ens feu son íntim confident desde la nostra primera joventut, fins al día de la seva planguda mort, el catedràtic de Metafísica de l'Universitat de Barcelona D. Xavier Llorens y Barba. Diu en Menéndez y Pelayo que alguns deixebles de dit professor, amb més zel que discreció han volgut concedir-li l'honor pòstuma d'haver-se inclinat en sos darrers temps al neo-escolasticisme, fet que ell nega. Lo que nosaltres podem assegurar-li és que més d'un cop ens havía dit que tot son treball se dirigía a enllaçar sa doctrina amb la de l'Escola. Confessem planament que'l mètode preferent, constant, mes no exclusiu d'en Llorens fou l'observació interna, i convenim amb l'il·lustre acadèmic en que era impossible que cambiès de procedir un home qui durant tota la vida havía viscut tancat en les entranyes de la seva ànima, com en una aula d'espiritual anatomia. Emperò, és indubtable que si bé considerava aquest sistema d'inquisició de la veritat, com de resultats segurs per atènyer les veritats fonamentals de l'espiritualitat de l'ànima, de l'existencia de Déu i del món material quan l'usava un home de bona voluntat; no obstant, regoneixía que no era suficient per la discusió i no'n feu mai l'organum únic per a atrapar la veritat. Així és, que donava importancia capital als primers principis lògics, metafísics, i a les que ell anomenava veritats primaries contingents, analitzades per Reid, i que's refereixen a l'identitat del jo, a l'existencia del món extern, etc., i sovint alegava el principi escolàstic prima principia negantes fustibus sunt arguendi. Perquè l'observació no excluía de son mètode docent el formalisme escolàstic, que és insuperable; així és que les formes escolàstiques abunden en els Apuntes que avui encara existeixen i dels quals nosaltres posseim un exemplar esmenat de sa propria mà, i si bé és cert que la conciencia era son obrador, per a definir-la i caracteritzar-la es valía de la fórmula escolàstica: non sentimus nisi sentiamus nos sentire. Amava i aconsellava l'estudi dels comentadors d'Aristòtil; i havent-li un deixeble seu, el difunt prevere Pere Garriga y Marill, demanat les obres de Plató per a estudiar-les, no les hi volgué deixar, dient-li que li deixaría les de l'Estagirita, que li conveníen més. Usant un terme canònic, pot afirmar-se que en Llorens si bé no fou de corpore, fou emperò de anima Scholae. Admetía la veritat per sa evidencia i fugía de que se'l cregués fideista, així caracteritzava els principis lògics i metafísics, dient que no podía pensar-se el contrari d'ells, encara que ho volgués el subjecte; i en quant a la veritat primera, o sía a l'Ens realissimum, no l'admetía com una revelació o un postulat de la conciencia pràctica sinó com diu textualment en sos Apuntes «como ley suprema del conocimiento humano. Por esta ley nos hallamos imposibilitados de permanecer concibiendo una pluralidad de causas y nos vemos forzados a elevarnos a la concepción de una sola causa.» Completava La doctrina en aquest punt amb el principi teleològic o de les causes finals que formulava: «El orden y finalidad de los efectos suponen inteligencia e intención de la causa.» Insinuava, ademés, la prova de la necessitat racional, de lo incondicionat i absolut, és a dir, usava els mateixos arguments que han usat els més ferrenys escolàstics de Sant Tomàs ençà, si bé amb aquella gracia filosòfica propria d'en Llorens que feia endinsar l'home en sí mateix, resolent-se cada oient la dificultat amb la llum de sa propria conciencia, lo qual constituía el mèrit més eminent del nostre filosop. Es cert que establía que lo absolut està fòra del domini de la realitat comprensible i que en aquesta materia la creencia dèu completar el coneixement; mes fins en això s'avenía amb els escolàstics, qui diuen que de Déu se'n té coneixement, mes no comprensió, o sía, que l'home coneix an sit, mes el quid sit ho coneix sols imperfectament, per viam remotionis, segons l'expressió de Sant Tomàs, essent la natural filosofía, segons el mot del Sant Doctor, praeambulum ad articulos. Donava la sumaria resolució del problema del coneixement per medi de la sentencia: nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu, nisi intellectus ipse, lo qual justifica que substancialment no difería dels escolàstics en tant important materia. Devem afegir, no obstant, que s'hi diferenciava en quant a explicar la manera del coneixement del món exterior o material, puix no admetía la teoría o hipòtesi de l'Escola per a salvar la dificultat de la comunicació o unió de l'enteniment amb la cosa, o sía la teoría de les especies intel·ligibles, i en son lloc sempre defensà el principi de Reid del coneixement immediat, que recordem perfectament haver-li oit dir que tenía antecedents en algún escolàstic, si bé ara no podem determinar a quàl se refería; fins en aquest assumpte la diferencia entre'l nostre filosop i els escolàstics és petitíssima ja que's ve a reduir a que en Llorens acceptava el misteri del coneixement del món com a misteri i es contentava amb la certesa ingènita que a l'home proporciona el testimoni dels sentits, certesa que també confessen els filosops de l'Escola, mes cercant d'aclarir el misteri mitjançant la teoría de les especies intel·ligibles. En Llorens tenía gran amor a la seva doctrina, en aquest assumpte, que desenrotllava amb filosòfica magnificencia, i era la verament típica del seu magisteri, donant-li ocasió de practicar finíssims anàlisis del fet del coneixement, consignant en sos Apuntes les següents ratlles: «Damos el nombre de realismo natural a la doctrina que acepta sin reserva los datos de la conciencia que nos aseguran la realidad del mundo externo y su distinción del interno.» Lo qual tal volta ha donat ocasió al claríssim professor de l'Universitat Central per a escriure que la doctrina d'en Llorens era «el realismo natural, la distinción entre el sujeto y el objeto, la afirmación de lo contingente y condicionado, y la revelación de lo absoluto e incondicionado, no en la esfera del conocimiento, sino en la esfera de la creencia, y todo ello envuelto en el acto primitivo de la íntegra conciencia. Si acertaba o erraba en esto, no es del caso discutirlo, pero esto pensó y no otra cosa ninguna, y esto mismo había pensado Luis Vives». Paraules que han d'ésser enteses cum distinctione per a que signifiquin el pensament d'en Llorens qui fugía del fideisme, segons explícitament li havíem oit en l'aula i fòra de l'aula, i mai volgué ésser heretge de la Perennis philosophia, que tant admirablement condensa el gran Sant Tomàs, sinó que amb ella mentalment comunicava. En efecte, quan a l'entrar en l'estat eclesiàstic agafàrem la Summa tomística, la grandesa i resplandor d'aquest monument científic, ens impressionà fins a lo més pregón de nostres facultats mentals, i havent-li comunicat lea nostres impressions les aplaudí, i com un día li ensenyéssim l'Art.III, Quaest. XXII, Pars lª, en que'l Sant Doctor explica còm el Criador ha volgut fer participar a la criatura de la dignitat de causa, ens digué que l'havía delectat més que una oda d'Horaci, i ens demanà que sempre que en la Summa hi trobéssim algún article d'interès especial per ell, li féssim veure. Tal volta el lector trobarà aquesta Nota massa personal, mes no hi ha altre remei tractant-se d'un poderoso educador de inteligencias, cuya influencia, com diu elegantment en Menéndez, como la de Sócrates, no quedó archivada en libros, sino en espíritus humanos,i aquestes explicacions són necessaries per a que no's dongui una interpretació contraria a la veritat, a les paraules d'en Menéndez. D'altra banda estem contents de pagar aquest petit tribut a la memoria del qui fou nostre mestre, mentor i quasi-parens en l'ordre intel·lectual; i ademés, en Llorens posseía un esperit catalanesc tant pur, clàssic i potent que'l seu sol nom alegra a tots els amants del catalanisme qui tingueren la sort de conéixer-lo, per lo qual no va fòra de lloc aquesta memoria seva en el present llibre.
  10. L'arquitecte Joaquim Bassegoda diu que l'estil romànic pot ésser anomenat l'estil nacional. Vegi's la monografía: La Catedral de Gerona. — Barcelona, 1889.
  11. Sabem que l'ordre del Cister, abans de Sant Domingo, tingué el càrrec d'inquirir d'heretges, mes l'organització de la magistratura evangèlica en forma perfecta no's troba fins als Frares-Predicaros.
  12. El bibliotecari Aguiló diu que hauría preferit la biblioteca de Santa Caterina, de Frares-Predicadors, a totes les altres de Barcelona, entre altres raons per la conservació dels antics monuments literaris, fos qualsevol el caràcter sistemàtic que'ls informés.
  13. Les festes del Rosari, establert contra'ls albigesos, son viventes en aquelles afraus; els convents de Dominicans no eren escassos en aquelles poblacions; i el benemèrit Aguiló conta amb entusiasme còm anà a trobar al darrer Prior d'un d'ells, fet una miseria a Andorra, on s'havía refugiat, per a obtenir una historia de Catalunya escrita en vers en la materna llengua per aquell religiós a qui trobà voltat de llibres històrics, vivint poc menys que en una cova. El docte i entusiasta excursionista cregué veure en l'heroic frare la reaparició de l'antiguetat sencera i ferma que molts moderns mal enters són incapaços de compendre.
     Els frares damunt dits, sacrificats pels heretges, foren deixebles del gran Sant Ramón de Penyafort, companys de l'il·lustre i celebèrrim orientalista Fra Ramon Martí, I deixebles també, al menys algú d'ells, dels estudis de llengües orientals dels frares catalans de qui parlarem al tractar de Sant Ramón de Penyafort. Això no obsta per a que D. Víctor Balaguer en sa Trilogía Los Pirineus, havent tingut el mal gust de fer-se el poeta dels albigesos, tracti als Inquisidors dominicans com a botxins del pensament humà i als albigesos com de pensadors. No sabem aquests heretges quin lloc ocupen en les histories del pensament humà, nomenades histories de la filosofía, així d'autors catòlics com racionalistes; i ens sembla que fins en l'historia de les humanes aberracions, la dels albigesos és una de les menys interessants. Amb tot i això, al finar el sigle XIX, en plena restauració filosòfica, el bon poeta, cap a ses velleses, confrontant albigesos i escolàstics, no tem de posar en boca de son bard els següents versos:

    els vents al lluny arramblen i malmenen
    la doctrina incongruent de l'Escolàstic…

     Mes fins prescindint de l'historia de la filosofía, l'historia literaria de la nostra regió deuria haver convençut al senyor Balaguer de que la doctrina escolàstica no quedà malmesa pels albigesos, ni és incongruent. Qui llegeixi aquest llibre veurà clara i incontrovertiblement que Sant Ramón de Penyafort, el Beat Ramón Lull, Sant Vicens Ferrer, el mestre Francesc Ximenis i el poeta Ausias March, son típiques encarnacions de l'esperit escolàstic, qui sobrevisqueren amb sanitat de vida als infeliços albigesos, i qui valen quelcom més que no pas ells; i de la congruitat de la doctrina escolàstica ne respòn la congruitat del caràcter català, educat per aquella, vigorós, fecond i resistent. Mes el cantor dels albigesos, acèrrims enemics de les prerrogatives de la Verge María, qui al propri temps és el Trovador de la Verge de Montserrat, és a dir, el poeta del pro i del contra, en un rapte de sa entusiasta fantasia, impropri de la moderna literatura, tant positiva, i de la nostra raça, tant amiga de dir al pa pa i al vi vi, posa en el Pirineu l'ideal representació del nostre esperit de llibertat com en un Pandemonium de veritats i errors, de virtuts i vicis, d'àngels i diables.

    Opressors i oprimits, sants i dimonis,
    com patria venerant-vos i com casa
    pairal de tots…

     Amb major intuició poètica el Verdaguer, informat de l'immortal veritat cristiana, idealitza al Pirineu pintant en el Canigó que restarà essent el perenne monument poètic d'aquelles montanyes, purificat de supersticions, crims i errors pel triomf de la Santa Creu, davallant d'aquells cims una civilització catòlica. L'historia imparcial ens ensenya que purgades les nacions llatines d'errors i vicis, el ferment principal dels quals eren els heretges, principalment per l'esforç dels fills de Sant Domingo, invencibles adalills de la veritat, i per l'amor immensa dels fills de Sant Francesc, vers doctors de la caritat fraterna, isqué aquella magnífica època qui produí meravelloses obres filosòfiques, poètiques i arquitectòniques, i que'l senzill i eruditíssim mestre Francesc Ximenis, tant propriament al dividir l'historia humana en èpoques, anomena època dels religiosos, perquè a ells principalment es dèu aquell poderós renaixement humà i aquella constitució social democràtica i lliure que encara avui ploren els catalans- Que'ls frares foren els directors espirituals d'aquells pobles i d'aquells reis, amb monuments ho provem en el decurs de la present obra, per lo qual presentar al poble i als reis catalans com a fautors dels heretges quan llegislaren contra ells, és un contrasentit històric que ni és permès a la poesía, ni l'autoritzen fets aislats com la mort de Pere el Catòlic a Muret, més famós i gran, com escriu el doctíssim Milà en sa obra Los trobadores en España, pel paper principal que representa en les Navas de Tolosa, que per sa mort en l'insignificant fet d'armes del Llenguadoc, aont assistía més mogut per conveniencies temporals que no pas per un entusiasme idealista; i que d'altra banda ben clarament manifestà estar lliure de l'heretical malicia publicant la forta constitució contra'ls heretges que més avall calendem.
     Per lo que toca al caràcter noble i ideal amb que'l Sr. Balaguer presenta als trovadors, encarnant en ells l'esperit progressiu enfront dels frares de Sant Domingo, vegi el curiós lector l'idea que'n dóna D. Manel Milà y Fontanals en sa obra Los trobadores en España. A nosaltres ens basta lo que'n diu Ramón Lull, qui tant els pogué conèixer, en el capítol: «Com hom se pren guarda de lo que fan los juglars» del Llibre de Contemplació qui fineix dient: «no vej neguna art tan vil com art de juglaria. E assó esdevé per so car los juglars son los pus envejoses homens, els pus mentiders, els pus reprenedors que neguns homens que sien en lo mon». I no és que'l sant home fos enemic de l'Art de iuglaria, que ell exercitava, puix ne volía fer instrument de glorificació divina; cosa que tal volta s'obtingué, puix l'Aguiló creu que'ls juglars, un cop rendits a l'evidencia de la veritat catòlica, acudint amb sos cantars, com consta que ho feren, als principals santuaris on se veneraven els sants de més devoció, que l'heretgía dels albigesos volia destruir, donaren principi a l'himnología popular, que anomenem goigs, que és tant característica de la pietat nostrada i exclusiva gairebé de Catalunya.
     Byron (Œvres completes, 5.e édition, Paris, Garnier, vol. II, pag. 233) diu: «Les chants des troubadors n'étaient pas plus décents que ceux d'Ovide, et avaient certainement bien moins d'élégance. Dans les cours d'amour, parlement d'amour, ou de courtoisie et de gentillesse, il y avait beaucoup plus d'amour que de courtoisie.»
     Josephin Peladan en l'Introduction a la Maison de vie de Dante (Gabriel Rossetti, traduida en francès — Paris, 1887) diu: «Le troubador était un peu un clown, sinon un cabotin… et il n'y a pas si loin de la corruption provençale a celle de la Régence (pàgs. XX i XXI). Je pense avoir montré que les poètes provençaux n'ont jamais été que des débauchés» (pàg- XLVII).
     Amb lo dit en la present nota, el discret lector veurà a què's redueix l'idealisme de que han voltat als trovadors alguns escriptors, portats, més que no pas per l'amor de la poesía, per l'amor de l'heretgía, la qual, per coincidencies del cas, s'enllaçà més externa que internament amb el país de la llengua d'Oc.

  14. Apud Salzinger, t.I.
  15. V. Menéndez y Pelayo
  16. Edició d'en Guardia, pàg. 63.
  17. L'Ancien Régime, pàg. 275.