La tradició catalana - Llibre segón/Capítol III
_(page_275_crop).jpg)
La llengua catalana, que prompte callarà en els parlaments i quedarà ofegada en la literatura, restant consagrada solament al servei de Déu i de la familia, sentirà el més hermós i més solemne dels cants del poema de sa existencia per boca del famosíssim predicador, qui la feu ressonar davant de prínceps i de pobles per gairebé tota l'Europa, i que l'usà tota sa vida amb amor filial. Si considerem i ens representem el sistema del pensament català com a una construcció arquitectònica, l'esperit de Sant Vicens n'és el cimbori qui el completa, caracteritza i engrandeix, perquè l'arquitectura i l'oratoria són per excel·lencia les manifestacions més típiques i exactes de l'esperit d'un poble; l'individualitat de l'autor gairebé desapareix, i la col·lectivitat social se revela en aquestes dues arts. L'arquitecte i l'orador han d'identificar-se amb el públic pel qual treballen; per lo mateix que no tenen un objecte absolut i abstracte, no poden prescindir de les circumstancies de lloc i temps; la seva utilitat és de present; Aristòtil treballava per tots els sigles i totes les nacions; Demòstenes pels concurrents a l'agorà d'Atenes. I més encara que l'aquitectura, l'oratoria s'identifica amb la societat en el moment històric present, perquè la fàbrica arquitectònica és permanent; i si bé respòn a les necessitats i al gust de la generació qui l'edifica, durarà i servirà a les generacions futures, essent així que la paraula de l'orador se desvaneix de moment, i l'objecte que's proposa és modificar en un determinat sentit l'esperit de la gent qui l'ouen. Entre'l poble i son orador hi ha una verdadera conjunció d'esperits, i si aquesta no s'ateny, l'oratoria ha fracassat, i això molt més s'ha de dir en aquella gran oratoria qui té per públic o auditori, no un ordre determinat de ciutadans, no una part de poble d'idèntics interessos i principis, com passa en bona part en l'oratoria política contemporania, sinó el poble en tota l'extensió de la paraula, és a dir, tots els ordres socials, tots els interessos per oposats que síen, tots els principis fins els que estan en pugna. A l'orador qui arriba a aquest domini sobre l'esperit d'un poble o d'una època, se'l pot considerar com l'encarnació d'aquella època; coneixent a ell se coneixerà a aquesta. I no importa que l'orador sía un predicador de la paraula divina, immutable i eterna, perquè aquesta ha de proporcionar-se als homes qui l'escolten; i així trobem que'l gran Bossuet, predicant els immutables dogmes cristians, amb tot serà sempre una de les més belles manifestacions de la nació francesa en son gran sigle; mes si el predicador no sols s'atura en els lluminosos principis de la revelació, sinó que principalment tracta de senyalar als homes el camí de salvació, l'exercici de la justicia i de les demés virtuts, d'apartar-los dels vicis mediant el sant temor de Déu, de conciliar entre sí als ciutadans, i reconciliar-los amb el Jutge etern; si és, en una paraula, un mestre de la pràctica vida social cristiana, aleshores, si aquest predicador prevaleix i s'identifica amb el poble, com feu Sant Vicens Ferrer, bé el podem tenir com al geni popular de la seva gent.
L'orient i l'ocàs de la nostra nació en son sér propri i independent, coincideixen exactament amb l'orient i l'ocàs de la gran filosofía escolàstica; d'aquí que's pugui dir que fou una nació qui portà l'esperit d'aquella maravellosa filosofía, i per lo mateix havem afirmat que l'ordre de frares predicadors, especie de sacerdoci no sols de l'Iglesia catòlica, sinó també d'aquella escola filosòfica, fou la vera educadora de la nostra gent. No és, doncs, estrany que en aquella interessantíssima època de la civilització europea, que's desenrotllà als fecundants raigs de la síntesi científica que personifica Sant Tomàs d'Aquino, Catalunya tingués excepcional importancia dins el quadro de la civilització general. Italia i Catalunya engendraren els personatges qui duen la més alta representació de l'esperit de l'època en els diferents rams de l'activitat racional; mes sí l'esperit era el mateix, la naturalesa de que's revestiren denota clarament, pel camí que seguiren, la diversitat de la raça.
El gran doctor, el mestre indiscutible de tots els savis, nasqué en Italia. Sant Tomàs fou la font abundosa qui regà amb les saludables aigües de ses doctrines totes les escoles d'Europa, i la llum resplandent del Sol d'Aquino, difusa copiosament sobre'l bell país d'Italia, despertà l'estímol estètic d'aquella gent, que fou satisfet pel Dant Alighieri quan transformà la Summa Theologica en maravellós poema. Mes l'Escola portada a Catalunya i identificada amb la terra pels frares de Sant Domingo, devía produir altres resultats. No seràn aquí l'alta especulació filosòfica, ni la resplandent bellesa poètica les que se'n portaràn la primicia de l'esperit d'aquella civilització; la tendencia pràctica, l'aptitut pels negocis de la vida humana revestiràn aquell esperit; i de Catalunya sortiràn, no'l filosop ni el poeta de l'època, mes sí el civilitzador i organitzador de pobles: en Jaume lo Conqueridor, i l'evangelitzador, pacificador i vulgaritzador de la ciencia de la vida, Sant Vicens Ferrer. L'Alighieri transformà en poema la Summa Theologica, Sant Vicens, seguint l'esperit de Sant Domingo i Sant Francesc, repartí aquell substanciós Pa entre'l poble cristià, l'extengué als pobres i als humils, el tragué de les aules dels savis per a portar-lo a l'ús dels llecs en les places i en les iglesies de les ciutats i viles. No hi ha hagut com ell cap altre vulgaritzador de la gran síntesi tomística; els alts principis que semblen sols patrimoni de la gent lletrada els posa admirablement a nivell de l'intel·ligencia popular; usant un mot avui en ús, podem dir que democratitzà la ciencia, puix tot el gran i complet quadro escolàstic, abarcant tots els coneixements de l'època, s'enclou en aquella predicació que alçava fins el poble menut a la noble categoría de ciutadans del regne de la Veritat; la pràctica de la vida cristiana, els multiplicats devers dels homes, el coneixement de la justicia els expressa d'una manera fàcil, agradable i viva, ajudant admirablement a la feble humanitat a pujar l'escala que arriba fins a Déu. El poeta italià i el predicador català són dos rius que devallen de l'abundosa dèu de la ciencia tomística, i que corren paral·lelament regant dos camps molt diferents. El primer se'n porta la llum tomística a l'alta regió de la poesía i presenta als ulls del món il·lustrat l'espectacle de la Divinitat i de l'Humanitat, satisfent estèticament el talent devorador de l'esperit especulatiu. El segon, al revés, amb una força igual al Dant, roba la Llum al Sol i la baixa a la terra, i en forma robusta i realista introdueix en el comerç dels homes, fent-les pràctiques i humanes, les més altes idees de la sobrenatural i natural sabiduría, i escalfa la societat humana amb el foc diví que feu devallar de les altures, satisfent completament l'interès ètic de les multituts. Qui llegeixi els sermons de Sant Vicens no s'estranyarà de que'ls pintors el representin amb ales volant per tota l'Europa i sonant la trompa del Judici, ni de que trasbalsés l'esperit d'una època d'efervescencia democràtica. Es un apòstol noblement naturalista, i sa manera d'execució és bessona de la manera del Buonarrotti. Grandiosa i exacta, abarca la sublimitat i la ridicolesa de l'home, menyspreant tot afeit i sensual mangarrufa és amorosa, i espargint sempre amb maravellosa abundancia la llevor de la veritat, manifesta la força espiritual d'un àngel; amb el nom d'àngel de l'Apocalipsis, el distingí la cristiandat, mes un hom no se l'imagina per ses paraules i prèdiques com a un àngel ideal de vaporoses formes, sinó per l'estil d'aquells, davant dels quals se postrà Abraham, un àngel hermós, més d'atlètiques formes humanes.
Analitzant l'esperit de Sant Vicens, s'hi troben, prescindint de l'influencia sobrenatural de l'oració i de la gracia, que és la més poderosa, tres elements que formen com la basa de son caràcter personal: l'element escolàstic, el català i el del tracte amb el món. Nascut a Valencia prop del convent de Frares Predicadors en l'any 1350, educat en aquella ciutat, cristianament civilitzada pels deixebles de Sant Domingo, entrat a l'edat de dinou anys en l'ordre del dit Sant, no podía menys aquell esperit tant noblement intel·ligent i amant de la veritat, de rebre l'influencia escolàstica i tomística. Catalunya congenià molt prompte amb aquest sistema intel·lectual. El primer capítol que celebrà la nova provincia de Frares Predicadors d'Aragó en la ciutat de Saragossa, en l'any 1309, manà, baix pena i en virtut de santa obediencia, l'ensenyança de la doctrina del venerable doctor fra Tomàs d'Aquino, donant per raó, tant propria d'aquesta terra de sentit comú, no excel·lencies ditiràmbiques de l'escola, sinó l'ésser la més sana i més comuna. Quatre anys més tard el capítol de Metz feu el mateix manament, donant la mateixa raó dels frares catalans. Passà Sant Vicens a l'Universitat de Lleida, identificada com havem vist amb l'ordre de Predicadors, estudià i ensenyà en aquella il·lustre escola catalana, fou després mestre de Física en el convent de Santa Caterina de Barcelona, passà als estudis de Tolosa i de París, a obs de son ordre, a fí de familiaritzar-se, com ara diríem, amb l'il·lustració internacional; i encara que jove, amb sa alta intel·ligencia plena de coneixements, anà a Roma, on per a demostrar sa adhesió a la doctrina tomística, el novell doctor parisenc se presentà a defensar tota la doctrina tomística formulant la següent proposició: Tota la suma de la teología de Sant Tomàs és verdadera. Qui coneix lo que eren les públiques conclusions en aquella època, i sab l'immensitat de materies que enclou la Suma Teològica, podrà compendre l'ardiment científic de Sant Vicens al llençar aquesta provocació científica en un centre d'estudis tant famós com era Roma.
Mes l'activitat intel·lectual i l'encès cor del nostre Sant no's complíen amb una vida purament especulativa; necessitava el tracte amb els homes, la pràctica de l'apostolat, i així el veiem entregat al ministeri de la predicació ja en Barcelona, i després sempre que tenía ocasió; i tal degué créixer la seva fama que, reclamat per la ciutat i convent de Valencia, se restitueix a sa patria, essent de vintinou anys d'edat i tant sols diaca en quant a l'ordenació eclesiàstica. La ciutat el reb amb grans demostracions d'afecte, fins al punt de que poc després sembla que, per a satisfer certs gastos de caràcter acadèmic, el Consell li concedeix una suma de doscents florins, essent així que devía ésser tant mirat en tals subvencions, que'l mateix Consell, al gran escriptor i predicador, Mestre Fra Francesc Eximenis, concedí una quantitat de vint florins pels grans serveis fets a la ciutat, sermons predicats i altres obres bones en favor del públic, manifestant esser-li impossible al Consell donar-li major suma, per impedir-ho les pràctiques i disposicions existents. A Valencia continuà lo que'n podríem dir sa vida científica, sens oblidar mai l'apostòlica, fins que'l llegat D. Pere de Luna, qui coneixía i amava a Vicens ja de des l'infantesa del Sant, el prengué en ses missions, i més tard el feu mestre del sacre palau d'Avinyó.
A l'arribar Sant Vicens a la plenitut de la sabiduría i de l'edat, estén a més ample horitzó els raigs de sa lluminosa intel·ligencia i de son cor de foc, i el sentit patriòtic se revela en tota sa vida. En les missions que feu acompanyant al cardenal de Luna, convertí en Valladolid al cèlebre rabí qui després fou arquebisbe de Burgos i celebèrrim comentador de l'Escriptura, prenent el nom de Pau de Santa María; al tornar a Valencia fou nombrat confessor de la reina Donya Violant, a la qual hagué de tractar amb gran energía, i abans el trobem íntimament relacionat amb el senyor infant en Martí, posseint les dues hermoses cartes del Sant, dirigides a aquell príncep, on se manifesta l'amor que's portaven l'un a l'altre aquests dos personatges.
El gran predicador tenía ja una fama extraordinaria, i l'infant desitjava posseir escrits els sermons d'aquell home apostòlic. Sant Vicens sempre es resistí a publicar sos sermons, mes ara no podía deixar de consentir a les exigencies d'en Martí. Car pux vos, Senyor, tanta merce feu al nostre Monestir, justa cosa es que jous servesca dels fruyts del meu ort abundantment. Iatsia que james per ninguna persona nols haja volguts comunicar; e tinchmo, Senyor a gran honor que vos siau lo primer, e que la obra sia endereçada a ta vostra Senyoria, per letra que posada al comenssament del libre en loch de prolech o prohemi. Desgraciadament s'ha perdut, i no sabem es tingui noticia d'aquest interessantíssim volum que faría posseidora a la literatura catalana d'un tresor d'eloqüencia superior, comparable al dels antics Pares de l'Iglesia, lla més típica demostració de la civilització escolàstica en la gran oratoria sagrada. Tenim un il·lustre testimoni de l'amor que'l Sant professava a la tradició catalana en un document de l'Arxiu de Ripoll, que publicà Vidal y Micó en sa excel·lent historia. Consta que Sant Vicens no sols fou confessor de la reina Donya Violant, sínó també de Donya María de Luna, duquesa de Montblanch, muller de l'infant en Martí, i ademés conseller i almoiner del rei Joan I. Aquest monarca, en 30 de novembre de l'any 1391, en un privilegi firmat a Vilafranca, fa donació del lloc i terme de Molló al Monestir de Ripoll, amb l'obligació de que aquell Abat i convent cuidin d'erigir suntuoses sepultures als cossos dels comtes de Barcelona qui jauen en aquella iglesia, baix la disposició, direcció i coneixement del religiós i estimat conseller i almoiner seu Fra Vicens Ferrer. Deia així l'aludida donació arxivada en l'arxiu de Ripoll, estancia de Molló, signat el document del número 106, segons el citat historiador, qui en transcriu el següent fragment… Sub his conditionibus, et retentionibus, quod vos et Monasterium vestrum praedictum teneamini facere vestris propriis sumptibus et expensis ad dispositionem, ordinationem et cognitionem Religiosi, et Dilecti Consiliarii, et Eleemosynari nostri Fratris Vincentii Ferrarii Sacrae Paginae Professoris (aut post obitum, absentiam, vel defectum ejusdem, nostri Capellani Majoris) busta, sive sepulchra solemnia in Monasterio Rivipullensi praedicto, Comitibus Barchinonensibus, qui inibisepulti et tumulati existunt, §. Datis in Villafranca ultima die Novembris anno a Nativitate Domini millessimo trecentessimo nonagessimo primo, Regnique nostro quinto.
El benaventurat frare, qui devia dirigir l'erecció de solemnes sepulcres als Comtes de Barcelona en Ripoll, posseía l'amor no sols al cos, sinó també a l'esperit dels qui fundaren la nació catalana. Identificat amb els prínceps, fou sempre viu representant de l'esperit popular; l'afició als primers no li vedava les més graves amonestacions i l'amenaça del càstig diví quan s'ho mereixíen, i qualsevol qui llegeixi les moltes cartes dels reis i prínceps a nostre Sant, se convencerà evidentment de que aquest no fou un àulic qui cercava la companyía dels grans de la terra; al revés, fugía d'ells, sols a grans instancies accedía a acompanyar-los, puix l'ànima noble i senzilla del gran Predicador s'avenía millor amb el franc esperit popular. Rebutjà les mitres que se li oferien, no volgué el capell de cardenal; i tota l'influencia social que tenía l'esmerçà en bé del poble, qui l'amava amb més fervor encara que'ls prínceps. De son influxe isqué la fundació de l'Universitat de Valencia [1]; el col·legi per òrfens d'aquella mateixa ciutat, coneguts més tard amb el dolç nom de fillets y filletes del Pare Sant Vicens; establí també una fundació per l'estil a Lleida, i posseit d'una admirable caritat cívica, no sols dedicà son zel apostòlic a la conversió de les ànimes, a la pacificació dels ciutadans, com després veurem, sinó que fins treballant pel bé comunal estableix institucions administratives, com una especie de junta en el Concell de Valencia, la qual devía dar l'aprobació a tota despesa comunal, que passés de cinquanta lliures. Fou Sant Vicens un verdader Pare de la Patria; totes les ciutats de Catalunya per boca de sos Concells sol·licitaven sa presencia; totes el regoneixíen com a benefactor; consten en públics documents accions solemnes de gracies que li tributaren; a haver-hi hagut aleshores la consuetut d'ara, hauría sigut fill adoptiu de cent llocs diferents, i [2] l'amor que portava a sa patria el mogué a l'hora de la mort a sortir de Vannes, on se trobava, per anar a morir en sa dolça terra, desig que no pogué complir, puix per falta de forces tingué de tornar-se'n altre cop a la ciutat, que al finar li tributà ja honors de sant.
El fecondíssim Sant Vicens Ferrer, si bé fou per excel·lencia predicador, essent sa naturalesa més a propòsit per a exterioritzar el pensament valent-se de la paraula viva que no pas de l'escriptura, escrigué també diferents llibres que desgraciadament gairebé tots s'han perdut. Escrigué un De suppositionibus logicis tractalus, i un altre sobre l'Unitat de l'universal; llibres que suposen en l'autor una predilecció per la lògica, que clarament se demostra en sos sermons, que informava sa clara intel·ligencia i ordenava el ric conjunt de coneixements que posseía. Els altres escrits del Sant són de materia piadosa, i redactats gairebé tots en llengua catalana, que juntament amb la llatina foren les úniques que usà en sa vida el nostre gran evangelitzador. Un tractat de les cerimonies de la missa, una Contemplació molt devota de la vida de Jesacrist; un Tractat de l'home interior, imprès a Magdebourg en 1493; un altre sobre la profecía de Daniel, que's traduí en alemany i en castellà, i el Tractat de la vida espiritual, que és el que més comunament se troba, havent tingut dos il·lustres popularitzadors fòra de Catalunya: el cardenal Cisneros, qui junt amb les meditacions de Sant Agustí el publicà en Alcalà, i la cèlebre monja catalana del convent de Santa Pràxedes, d'Avinyó, de l'ordre de Sant Domingo, Juliana Morell, qui el traduí en francès, i el comentà acudint als textes sagrats en sos originals hebraics i grecs, i exornant-lo amb sentencies dels Sants Pares. La primera vegada que vegérem aquest petit còdic de la perfecció cristiana, ens feu gran cop per la suma simplicitat i sentit pràctic que'l caracteritza; després havem vist que'l tingueren en gran concepte homes d'eminent santedat, entre ells el valencià Sant Lluís Bertràn. Té una ingenuitat encisadora i amb gran cop d'ull encerta les coses de l'esperit. El pensament fonamental és la necessitat de la disciplina, o direcció en la vida ascètica, si es vol fugir d'aberracions; senta com a principi, lo que sempre distingeix al mestre Vicens Ferrer, el just medi i la moderació en totes les coses, fins en l'exercici de la penitencia, baixant a particularitats que donen a la paraula del mestre un aire paternal: així per exemple diu, donant regles per la sobrietat en el beure, que'l día que's menja escudella amb gens o poc beure n'hi ha prou. L'esperit de desprendiment el porta a desemmascarar una inclinació que's pot presentar amb apariencies de bé, essent en el fons l'apetit de l'ambició disfreçat, quan diu que havem d'evitar l'amor desordenada de les coses temporals, no sols en profit de nosaltres mateixos, sinó que també dels nostres amics, familia o ordre religiosa a que's pertany. Vol que en els sermons se gasti un estil senzill, pla i casolà; i amb la subtilitat filosòfica que'l distingeix, aconsella que's baixi de lo general a lo particular, ja que sols lo particular fa impressió a l'home, sentint aleshores l'oient, en la paraula del predicador, el retrat de son propri esperit. Afegeix que'l predicador no dèu mostrar-se indignat, sinó que's vegi que les raons li ixen d'un cor ple de caritat i amor paternal, presentant-se sol·lícit de la salvació dels pecadors, com una mare amorosa al voler salvar a un fill qui ha caigut en un abim. Es un tractat de poques planes, mes ple de doctrina, eminentment pràctic, que va rectament al gra, essent el moral retrat del nostre il·lustre frare predicador. Les persones religioses difícilment trobaràn un més perfet reglament de vida. Sembla que fou escrit en llatí.
Per lo que toca als sermons, l'historiador Vidal y Micó escriu que n'hi ha sis volums manuscrits en llengua catalana en la Seu de Valencia, que D. Mariàn Aguiló ens assegura que ell els ha Vist encara [3]; un volum ricament enquadernat en el Convent de Caputxins de Saragossa que'l citat Vidal diu que ell l'ha vist i fins n'ha copiat algún fragment; mes aquest diligent escriptor pensa, amb gran fonament, que no són escrits per mà del Sant, sinó per sos deixebles, si bé amb molta exactitut, com ho confirmen un testimoni de gran autoritat, contemporani de Sant Vicens, en el procés de canonització d'aquest, i l'autoritat que se'ls dóna en la República cristiana. El volum que'l Sant oferí publicar i dedicar a l'infant Martí no existeix; mes en el temps de l'abans citat P. Vidal, hi havía, en el Col·legi del Patriarca, un volum escrit de mà del Sant, que pensem sería el mateix llibre de que parla Diago que ell havía vist oferir al Patriarca D. Joan de Ribera per un clergue natural de Morella, en casa del qual se conservava per haver el Sant estat allotjat en ella mentres les conferencies entre l'antipapa Benet XIII i el rei Ferràn, havent-se'l deixat allí per descuit. Sembla que tenía molt d'interès, no sols per les apuntacions dels sermons que contenía, sinó perquè'l Sant hi anotava els fets notables que li passaven de manera que declara Diago que ell se'n servía per a alguns punts de l'historia que escrigué, en lo que's refereix a la vida del Sant.
Mes si bé és indubtable que són la predicació de Sant Vicens Ferrer els sermons estampats que avui llegim, encara que desgraciadament no en la llengua en que foren predicats, per a penetrar l'esperit, per a conèixer moralment a l'il·lustre frare predicador, devem contemplar-lo en sa vida pràctica i considerar el quadro complet de sa missió social. Per temperament, per vocació divina, per la preparació de son esperit i per providencial predestinació, fou el Sant l'apòstol de l'Europa, vegé amb profètica intuició la vinguda de l'esperit anticristià, el descrigué, com veurà després el lector, amb paraules tant determinades que no cal dubtar de la comunicació de son esperit amb l'Esperit etern; i la preocupació perenne de la vinguda de l'Anti-Crist i sa perpetua predicació avisant al poble fidel la proximitat d'un terrible daltabaix en la cristiandat, convencen a l'home d'esperit despreocupat i recte, de que no foren vanes fantasíes el que la gent del seu temps el tingués per un d'aquells misteriosos missatgers de la misericordia i de la justicia divina, que'l sagrat llibre de l'Apocalipsis ens explica que Déu enviarà a l'Iglesia en les grans crisis que aquesta ha de passar abans d'arribar el día de l'eternitat. El concili de Constança, per boca de son membre més il·lustre, el cèlebre Canciller Joan Gerson, li regonegué tal caràcter sobrenatural, a l'escriure al Sant, en sa cèlebre carta, aquestes paraules: …Me semblau rectament figu- rat, segons lo vostre nom, per allò del Apocalipsis ahont lo vident de tot lo curs de la iglesia, Joan, diu: He vist un cavall blanch, y lo qui'l montava, portava un arch y li fou donada una corona, y sortí vencent (Vincents). Has aparegut per vencer, oh gloriós Vicens… ¿Quàn un concili ecumènic, o al menys el membre més il·lustre d'ell, i que'n fou l'ànima, ha dirigit tals expressions a un home encara vivent? [4]
La Butlla de canonització li aplica la mateixa figura apocalíptica; i el Sant, segons un dels sermons manuscrits que estàn a Valencia, digué de sí les següents paraules: Per Noe no's trobe que's convertissen sino set persones, e tots eren de sa casa; mas per aquest Noe ara mes de setanta milia… E que aquest degues venir, escoltats Sant Joan que diu: vidi alteram Angelum, etc.[5]. Testimonis tant fidedignes convencen de l'activitat apostòlica de Sant Vicens, i, sense aquests, l'unànim veu dels contemporanis li regoneix el caràcter d'Angel qui vola pel cel de l'Europa, essent com la trompeta del judici etern, lo qual és incompatible amb l'idea de conceller àulic i amic domèstic de Pontífex i Prínceps, que tal volta, per certs passos de sa vida algú podría falsament formar-se d'ell. En efecte: encara que sempre lo que prevaleix en Sant Vicens és el caràcter propagandista, evangelitzador i agitador de pobles, per un curt espai de sa vida fou conceller i confessor de Papes i de Prínceps, i sempre fins que la situació canònica de l'Iglesia s'hagué aclarit, se mantingué fidel a Benet XIII, plorant, no obstant, la toçunería d'aquest al seguir un camí oposat al de l'unió de la Cristiandat. Després ds sa elecció, l'antipapa nombrà confessor seu el P. Jeroni d'Ochoa, mes, elevat aquest a la dignitat de bisbe d'Elna, el famós Benet XIII elegí, per a director de sa conciencia, a Sant Vicens, a qui feu també Mestre del Sacre Palau. Dos anys perseverà en dits càrrecs, puix en 1398 se'l troba ja en el convent de Predicadors d'Avinyó aon se retirà tant apesarat per la divisió cada día major de l'Iglesia, que caigué en una gravíssima malaltia, durant la qual tingué la famosa visió de Jesucrist, acompanyat de Sant Domingo i Sant Francesc, en la que'l Redemptor el nombrà legat a latere i li ordenà que sortís a evangelitzar l'Europa. Algún historiador ha posat en dubte aquest fet maravellós de la vida de Sant Vicens, mes, sens entrar en discussió sobre'l valor sobrenatural del mateix, direm que la seva certitut és indubtable. No sols els historiadors més respectables i antics, com Diago, el refereixen, sinó que'l mateix Sant, en la carta que escrigué a Benet XIII desde Alcañiz, ho conta, si bé per humilitat, en tercera persona, però que totes les circumstancies que explica recauen en ell. Sempre fou Sant Vicens home apostòlic, gran evangelitzador, religiós de santedat de vida, mes, desde aquesta hora, apareix informat d'un esperit atlètic, com si l'hagués tocat un sér sobrenatural. Sía natural, sía sobrenatural el somni i visió de Sant Vicens, lo cert és que tingué una influencia extraordinaria en sa vida, que per llargs anys li durà aquella misteriosa impressió, i que'l nombrament de legat a latere de Jesucrist, rebut amb la forma sublim que ell descriu en la carta d'Alcañiz, li comunicà forces per a recórrer, amb passos de gegant, el camí de la vida apostòlica. Ell se deia, i els pobles el creien, legat a latere de Jesucrist; en el dietari de Valencia a l'any 1410, fol. 54, se llegeix: Entrà en Valencia lo Reverent Mestre Vicent Ferrer, to qual se día: Legat a latere Christi [6]; lo cert és que aquesta legació donà fruits verament divins, i atenent a la sentencia evangèlica, racionalment evident, de que pels fruits se coneix l'arbre, bé podem afirmar ésser tot maravellós í diví en la missió social de Sant Vicens Ferrer.
Comença la seva missió de legat a latere el día de Santa Cecilia, i se'n ve prompte a Catalunya com si volgués consagrar la primicia de son espiritual renovellament a aquesta terra, que tant estimava i aon vingué a cercar els principals auxiliars de la seva empresa. Perquè és d'advertir, que Sant Vicens no fou un pur predicador, un home apostòlic qui espargeix pel món la celestial doctrina agermanant entre sí als homes; fou més que hu, fou una llegió formidable, una escola ambulant de perfecció evangèlica, i la companyia de Mestre Vicens Ferrer, com era anomenada, composta de savis i virtuosos frares i d'homes seglars de diferents oficis, de senyores il·lustres i dones qui abans visqueren entregades als vicis, donava al món l'espectacle d'aquell socialisme voluntari dels primers díes de l'Iglesia, de que'ns parla el llibre Acta Apostolorum, per voluntari desprendiment de les riqueses i total consagració a Déu. I aquest gran avassallador d'esperits era l'home més mansuet de la terra.
La ciencia, la gracia i la naturalesa en ell maravellosament identificades; la paraula viva i clara i la conducta santíssima; l'amabilitat inalterable i universal de Sant Vicens Ferrer li donaren aquella portentosa força qui arrastrava tota la societat. Sa vida era la d'un apòstol: dormía cinc hores, dejunava tot l'any, i dos díes a la setmana a pa i aigua; pobríssim en el vestir, portava sempre sobre seu una Biblia, la qual se posava, per jaure a la nit, com a coixí; fins que, de resultes d'una caiguda, li quedà malmesa una cama en sos llargs pelegrinatges, anà sempre a peu, i aleshores prengué un ase per a cavalgar; cada día de bon matí celebrava la missa cantada pels de la companyía, posant-se per lo regular dalt d'un cadafalc, desde ont, acabada la missa, sermonava al nombrosíssim poble; predicava sovint molts cops al día i després escoltava als qui volien parlar-li; curava als malalts, i els sacerdots de la companyía confessaven als qui volíen reconcilia r-se amb Déu. Establí les deixuplines públiques, que arribaren a cridar l'atenció del Concili de Constança per temor a l'antiga secta dels flagel·lants, mes prompte quedà desvanescut tot dubte. En aquests exercicis de pública penitencia els deixuplinants alçaven les veus cridant sempre en llengua catalana: Senyor Deu Jesuchrist, misericordia. En la propria llengua compongué el Sant uns càntics espirituals, de missió, com ara diríem, en honor de la Passió de Crist, dels quals inserten fragments els antics historiadors. Sabut és que sempre i per totes les nacions predicà en llengua catalana, havent quedat memoria de frases típiques, pronunciades en l'extranger, com per exemple, quan en Lyó de França, referint-se a l'assassinat del Duc d'Orleans, amb esperit profètic digué en un sermó: Bona gent, ell se fa un pastís en lo pus noble hostal de cristians, lo qual quant serà descobert pudirà molt fort. El modern esperit racionalista ha volgut trobar una explicació al fet de que'l predicador català fos entès en tant diverses nacions, a la semblança de totes les llengües romanes i a l'admirable expressió del Sant; mes l'Iglesia ha conservat en el procés de canonització les deposicions de molts testimonis qui l'havíen oit (puix la canonització es feu trenta anys després de sa mort), els quals justifiquen que no solament era entès de tothom, sinó que'ls homes de diferentes llengües que juntament l'oíen, disputaven després sostenint cada hu que havía predicat en la seva. Es cert, emperò, que tot el sér de Sant Vicens parlava. Fins en la vellesa, quan son cos era ja una runa, al predicar se rejovenía i transformava, se li encenía la color de sa cara, creixía d'estatura, de sos ulls eixía misteriosa llum, i sa veu poderosíssima, extenent per sobre l'immens gentiu qui l'escoltava, les ones de sa eloqüencia contundent i victoriosa, rendía els cors més durs, il·luminava els esperits més obcecats, i la llum evangèlica evidenciada per la raó natural i el sentit comú, en lo qual tenía una traça extraordinaria, omplía l'horitzó, més que a mig día la llum solar. Sos auditoris eren de vuit, deu i fins de trenta mil persones, qui al crit de timete Deum de l'Apòstol, queien de genolls en terra fins que l'angèlic predicador alçava el vol per medium coelum i els portava davant del trono de la misericordia divina. Així no és d'estranyar que les ciutats el rebessin amb honors de profeta enviat per Déu; mai s'és vist un triomf tant admirable de paraula sortida de boca humana; lo mateix en l'extranger que en sa patria els Consells de les grans viles el demanen; lo mateix a Valencia que a Marsella, tant a Barcelona com a Vannes, surten a son encontre prínceps, magistrats i poble, i han de pendre la precaució de fer-lo entrar en la ciutat ficat dins d'un cèrcol per a que la gent no l'atropelli pels carrers i places. Una de les vegades que anà a Valencia, foren tant grans els obsequis, que'l famós escriptor Fra Francesc Eximenis, amic seu, li preguntà: Mestre Vicens, ¿còm va la vanagloria? Contestant-li el Sant: Va i ve, però no's deté. Tal volta a algún pobre d'esperit li semblarà impropri d'un Sant el tolerar i acceptar tant esplèndides apoteosis; mes entengui la diferencia de sentir de l'home espiritual i de l'home animal, i recordi que'l sér més humil qui ha trepitjat la terra, la Verge María, entonà ei càntic de ses grandeses, i que Sant Francesc, tornat per gracia divina a l'infantil ignocencia, estava molt gojós i satisfet quan els homes dels lliures municipis d'Italia el passejaven en triomf per les seves ciutats, considerant el Sant que en ell era honrat el seu Senyor.
Més ens extendríem en explicar aquesta aparent antinomia de la santedat, si escrivíssim una obra de mística o ascètica cristiana, però, amb lo dit, creiem que s'esvanirà qualsevol sospita que hagués pogut nàixer en l'esperit d'algún lector, estrany a aquelles avui tant desconegudes disciplines, contra l'humilitat del nostre apòstol. Els signes i prodigis seguíen a la seva predicació, i la pau de Crist segellava totes les seves missions. Reconcilià amb el comú de Murvedre la ciutat de Valencia, qui anava a alçar contra aquella el penó del Rat-penat; posa en pau la ciutat de Vich i altre gran nombre de llocs de diferents realmes, essent digne de que's faci esment del fruit de sa predicació en Oriola. Els Jurats i concellers d'aquesta Vila escrigueren una llarga i hermosa carta al bisbe de Cartagena, donant-li compte dels resultats obtinguts per aquell apòstol, de la qual extractem els següents fragments: «… fem saber a vostra gran Reverencia, que el molt Reverent, e de santa vida, Frare Vicent Ferrer, Mestre en Sagrada Theologia, es estat en aquest bisbat vostre: ço es en Alacant, en Elx, en Oriola, en Murcia, y ara es en Lorca: per la venguda del qual se es enseguit molt be a tota aquesta terra, e gran salut a tots los faels christians. En especial los d'aquesta vila vos certificam, que per la gracia de Deu, e per la sua santa predicació es apartada de tots vicis; e pecats publichs; e escrivim vos estes coses: . . . . . . . . . . . . . .
Senyor, una de les majors gracies, que avem obtenguda per gracia de Deu, e per la predicació de dit Mestre Sant, es que en aquesta vila no hi ha romasa plaga… ni inimicicia en alguna persona: ans de bon voler, e per reverencia de Deu se han perdonat los uns als altres. En tan que hi ha hagudes pus de cent y vintitres paus; de les quals hi ha xixanta sis de morts, e les altres son de tolliment de nasos, e braços, e altres membres. Axi, que tot hom, loat sia Deu, esta en pacifica pau, sino es tan solament en Joan Fluvia, e un christia novell, que ha poca fee en Deu. E per lo leyt del dit Fluvia estam molt escandalisats, com tot hom ha perdonat sino aquell… Escrita en Oriola a quatre dies de Mars del any de mil quatrecens y onse.» Consta, per diferents documents, les paus posades pel Sant en molts llocs en qüestions que revestíen forma jurídica, titulant-se ell àrbitre i amigable componedor, com succeí en el plet que a Valencia seguíen les comunitats de regulars amb els rectors de la ciutat sobre diferents drets; i si a aquests fets afegim l'intervenció que'l Sant tingué en la pacificació de l'Iglesia, segons aquesta confessà per boca del concili de Constança i del papa Martí V, bé podem aplicar-li els successors, com li aplicaven els contemporanis, les paraules de benedicció de la Divinal Escriptura: Quam speciosi pedes evangelizantium pacem, evangelizantium bona.
L'acció de Sant Vicens Ferrer tingué tan eficacia no sols entre'l poble cristià, sinó també entre'ls mahometans i jueus. L'ordre de frares predicadors, qui ja desde'ls principis de la formació de la nacionalitat catalana havía treballat afortunadament per la reducció a l'unitat de pensament, en el sigle XV, per ministeri de son il·lustre fill Vicens Ferrer, obrà maravelles en aquest sentit. Va a Granada el celebèrrim predicador i es fa oir i atendre d'aquells moros; mes sa missió feconda és principalment respecte dels jueus. En les Castelles obra prodigis i converteix, com a Salamanca, barris de jueus a la fe catòlica, lo mateix fa en Aragó i altres punts d'aquesta corona, mes en Tortosa és on veiem les solemnes conferencies entre rabins i teòlegs catòlics, que tant abundants efectes produiren per l'unitat de la fe i de la patria. El sistema és el mateix que en les controversies del temps de Sant Ramón i en Jaume; en aquestes, fra Pau Cristià, jueu convers, fou l'instrument per l'atracció dels endurits talmudistes; i en les conferencies de Tortosa, és el famós Jeroni de Santa Fe, protometge de Benet XIII, convertit a la fe per Sant Vicens. Així en les unes com en les altres controversies, les dues parts se posen en el terreny comú de les Escriptures Sagrades, de la raó natural, i fins s'admeteren les gloses dels antics rabins. El resultat fou prodigiós i Sant Vicens pogué veure la conversió de la quasi totalitat dels jueus de tot aquell país, puix fou insignificant el nombre dels qui restaren aferrats a l'antic error. Dels sermons del Sant se dedueix que'ls moros i jueus assistien a la seva predicació, no sols en les conferencies ad hoc, sinó fins quan predicava pel poble cristià, així en el sermó de la Concepció, parlant de la Verge María, se gira a aquells infidels i els diu: També vosaltres deveu tenir-li devoció [7]. El Sant, amb sa amabilitat i caritat immensa, sentía gran afecte envers els jueus, fins al punt que refereix Diago que una conferencia amb ells la tingué en sa propria celda. En les predicacions als jueus de Castella, en les missions de l'any 1411, amb sa influencia obtingué que se'ls fes viure separadament, i se'ls retingués dins d'un cert círcol en la vida social: amb motiu d'això, algú ha maltractat a Sant Vicens com crudel envers els jueus — ell qui sempre fou un cor tendre, com observa l'historiador Bofarull, — mes la doctrina del Sant en aquest punt és la doctrina canònica fundada en la justicia i en la conveniencia social. Sens entrar en discusió en aquesta materia, direm que's fundava: Primer, en el principi de que la justicia natural se devía a tothom; segón, en que qui professava una Llei diferenta no devía ésser considerat ciutadà [8]. Ens sembla que són aquests dos principis perfectament racionals; per lo qual l'escriptor Eximenis, amic de Sant Vicens, al tractar d'aquesta qüestió en el Regiment de Prínceps, on tant altament parla de la llibertat, pogué concloure un capítol amb les següents paraules: «… Per totes aquestes coses appar que la libertat dels infaels habitadors entre nos es menor que la nostra, empero es prou gram» [9].
D'altra banda, els mateixos sermons de Sant Vicens ens declaren ben bé son pensament. «Tenim en aquest món, diu[10], una Fraternitat humana provinent de la naturalesa, i en aquesta manera tots els qui som en aquest món, tant faels com infaels… podem ésser anomenats germans.» Posa després una fraternitat espiritual qui ve per la gracia, i una altra demonial, formada per tots aquells qui segueixen la maldat, i que sovint trobem organitzada en secta. Veusaquí còm el nostre frare avançà per prop de quatre centuries als predicadors moderns de la fraternitat universal. En quant a l'igualtat davant de la llei, ningú podrà expressar-la amb major claredat que ell en el Sermó del dissabte Post Laetare [11], al parlar del caràcter absolut de la justicia: «Si voleu verament guardar justicia, interpreteu rectament en la pràctica les lleis, els cànons, les consuetuts i privilegis, de manera que si la justicia és en favor del Jueu, del Moro o del pobre, no judiqueu en favor de la mare, del pare o de l'amic.» I predicant a Toledo [12] de les obligacions dels senyors temporals, trona contra la mala consuetut d'aquell país, de considerar de vil condició als convertits de nou dient als prínceps que estàn obligats a prohibir que'ls nous cristians síen anomenats marranos.
Resplandeixen en Sant Vicens Ferrer les qualitats de l'esperit català; ell, home de llarga i profondíssima oració, de reconcentració d'esperit, d'exaltació de sentiments piadosos, esperit qui estava sempre sadollat dels alts misteris de la vida sobrenatural, arreu manifesta, en el bon sentit de la paraula, lo que ara se'n diu humanisme. Així en el sermó in die Parasceves[13] a l'explicar les dolors de María, va analitzant els diferents sentiments amb ses imperfeccions, i per a caracteritzar el pregón sentiment, mes moderat i racional de la Soberana Verge, diu: «La Verge Mare trobà una manera molt humana, per la qual, si bé son cor estava anegat d'una amarga dolor, rès externament feu desordenat ni inconvenient.» No cal repetir com en el Tractat de la Vida espiritual, al proposar sempre la moderació, amb vehement estil parla contra les exageracions dels falsos místics; en els sermons combat les supersticions, desfà amb claredat les falses creencies populars per arrelades que estiguin, encara que en sí ningún dany causin a la fe, tant sols per amor de la veritat, la passió de la qual sentí pregonament; i així, en el sermó de Santa Llucia [14], al repetir l'opinió vulgar de que la Santa hagués patit martiri en els ulls, diu: «Totes aquestes coses són incertes, i puix que no són verdaderes, deixem-les estar.» Ell, deixeble del doctor de les grans conciliacions, i fill d'una raça qui s'ha distingit per una intel·ligencia, conciliadora no sols en l'ordre de les idees, sinó en l'ordre pràctic i social, demostra igualment aquesta excel·lentíssima qualitat. Sa paraula poderosa, que té l'art inapreciable de posar a mida de les intel·ligencies populars els alts misteris i els difícils principis de la religió i la filosofía, desentranya per medi d'un símil l'incomprensible relació entre la presciencia divina i la llibertat humana: aquella no cohibeix a aquesta, «com la ciencia i visió que jo tinc de que vosaltres estau aquí, no us lliga a estar aquí» [15]. Tractant la qüestió de la salvació dels infidels[16], diu, que si aquests en sa vida s'ajusten a la llei natural, si no són superbs, avars, luxuriosos, etc. i preguen a Déu que'ls il·lumini, quedaràn al moment il·luminats, «puix és tanta la conveniencia de la fe cristiana amb l'enteniment, que si aquest no està impedit per la mala vida, al moment s'adhereix a la fe cristiana».
Pocs altres homes se trobaríen qui hagin sabut tant bé conciliar la Llei cristiana amb la vida social, i això explica l'èxit immens de la seva predicació. En l'Iglesia Occidental, desde la predicació apostòlica, sols Sant Bernat se pot comparar a ell. Mes l'eloqüentíssim Abat de Claravall és per altre estil. L'atracció de Sant Bernat radica en la dolçura verament meliflua dels sentiments, en les altes idees qui lluen com estels en el puríssim i bell cel de sa paraula, elegant trasllat de les Sagrades Lletres, assaonada en el viu foc de la contemplació divina; Sant Vicens també atreia als pobles, com tot predicador evangèlic, amb la paraula de la revelació cristiana, mes no fent pujar a l'auditori abans d'hora al cel, sinó ajustant a l'humanitat, com un vestit, la Llei de la vida, destruint les errors i vicis populars, ungint tot el cos social amb el bàlsem cristià que guarda de tota corrupció. El to més general de Sant Bernat és el sentiment; el de Sant Vicens Ferrer, l'evidencia racional posada a mida de les intelligencies populars, cosa molt natural en un predicador escolàstic i català. Havem dit que en la nostra terra, com en tota societat reflexiva i d'esperit pràctic, com en l'antiga romana i en la moderna anglesa, dominava l'amor a la tradició, el no deixar-se enlluernar per novedats boniques, mes la bondat de les quals no està experimentada: preferir lo conegut a lo desconegut és prova de potencia cognoscitiva; preferir lo nou a lo vell sens experiencia és prova de vivesa d'imaginació. Per això, en l'època del renaixement els dos pensadors nostres més il·lustres, Sant Vicens i Fra Francesc Eximenis, són vehements sostenidors de l'antic ordre de coses, de més humils apariencies, però de major soliditat i bondat que la nova manera d'ésser social, que baix formes brillants i grandioses havía d'ofegar la llibertat pública, l'espontaneitat del pensament, i substituir a la jerarquía social, fundada en la naturalesa i produida per la terra, una altra provinent de la llei humana. Fou Sant Vicens Ferrer gran propugnador de l'antic ordre de coses, fill de l'esperit cristià, natural popular, expansiu i verament lliure, i que a Catalunya havía arribat a son major grau d'esplendor. Sa vida i sa paraula despedeixen sempre aquesta olor. Després, allà en Italia, un germà seu, del convent de Sant Marc de Florencia, jardí exquisit de l'esperit de la Mitjana Edat, profanat per la revolució italiana, aparegué anatematitzant el superb i inconsiderat Renaixement. Jeroni Savonarola i Vicens Ferrer tenen el mateix esperit de la Mitjana Edat, i de repugnacia envers el pretenciós Renaixement, però l'italià, més idealista, menys pràctic, menys coneixedor de les corrents que mouen el mar humà, naufraga, i resta xorca sa paraula de foc; el català combat, no com a un atleta, sinó com a un apòstol, oportune importune branda l'espasa de la paraula, més atent als homes, mira les circumstancies i parla i obra sempre per a atènyer el fí pràctic possible, no vol deturar els moviments socials que coneix superiors a sa voluntat; mes sí il·luminar als homes en el misteriós curs del pervindre. Tingué clara intuició del Renaixement i de la Reforma, els vegé lligats l'un a l'altre; conegué que, debilitada la fe per l'introducció d'un refinament literari en el conreu intel·lectual dels cristians, vindría amb força espantosa l'heretgía, pretextant la restauració de la fe, i valent-se en l'esfera pràctica de l'excitació de tots els apetits, els quals satisfaría per medis mal honests i injusts, seduiría al poble, traient-lo del maternal gremi de l'Iglesia. Es indubtable que aquesta tant encertada visió d'un pervindre encara llunyà dèu atribuir-se a una influencia sobrenatural, a sa missió providencial d'àngel qui devía anunciar al món una de les més fortes impugnacions de l'esperit anticristià, i si no, veusaquí la manera exacta amb que ho pinta: « …L'Anticrist no's rendirà a la lògica, ni a la filosofía, ni a la poesía, ni a les lleis, etc. L'haurem de combatre amb la sola Sagrada Escriptura; de consegüent, és un gran mal que ningú es cuidi de la Biblia. Els seculars se dediquen a les ciencies lucratives. Dels religiosos qui deuríen estudiar les Sagrades Escriptures, l'un se dóna a Virgili, l'altre a Ovidi, l'altre a Terenci, i així dels altres… I l'Anticrist, per a provar la seva error de que és Mesías i fill de Déu, etc., no alegarà sinó el text de la Biblia i els profetes. ¿Còm te defensaràs contra d'ell si ignores la Biblia?»[17] — «L'Anticrist enviarà als seus deixebles pel món a predicar algunes veritats, i per demostració pràctica diràn, si hi ha algún necessitat entre vosaltres, que vingui i li farem misericordia… I la gent dirà: «Aquests són bons predicadors qui ens donen a nosaltres, i no aquells qui sempre pidolen», de manera que aleshores la gent no voldrà oir els sermons, ni dels Predicadors ni dels Menors, al revés, se mofaràn d'ells… Darà honors, potestats, dominacions, prelatures, traient els reis i prínceps de la terra i posant-n'hi d'altres dels qui el seguiràn. Així es farà seus els prínceps, senyors i prelats, i fins s'afanyaràn a obeir-lo pera prevenir sa enemistat… Traurà la quaresma, les témpores, el divendres, i així es farà seus els golosos. Item concedirà tots els delectaments carnals. Trencarà tota llei de matrimoni. Darà llicencia als clergues i als religiosos per a que prenguin dòna. «¡Oh, diràn els mals clergues i religiosos, aquest senyor és bo, ¡visca! ¡visca!» I diràn religiosos antics, clergues i fins monges: «Aquest és bon senyor, ¡i quàn ha tardat a venir!» Cada hu tindrà quatre o cinc dònes… i farà el matrimoni sens escriptura en la taverna… i aíxí tindrà tots els luxuriosos… i ¿quins restaràn amb Crist? Pocs…»[18] Si el lector se recorda de les escenes de la propagació del Protestantisme a Alemanya, si té noticia de les famoses tavernes on se donà forma a la moral, o de l'escandalosa liturgia nupcial de Carlstadt, veurà, com de Sant Vicens, en aqueix punt, se pot dir que fou el cronista de l'esdevenidor.
Ja havem notat que la predicació de Sant Vicens no és altra cosa que una perenne exposició de la Sagrada Escriptura, valent-se principal i constantment de la doctrina de Sant Tomàs, tenint, de consegüent, un caràcter doctrinal. Qualsevol qui llegeixi sos sermons hi trobarà la sabor escolàstica, no sols per la materia i les idees, sinó per la disposició de les parts clarament indicades, perfectament endevinades i abundantment explicades, i es convencerà de que aquella filosofía, tant motejada com desconeguda, tingué suficient virtut, no sols per l'inquisició i exposició de la veritat en l'ordre filosòfic, sinó per a informar l'art oratori, donant a la paraula humana una potencia tant forta com poques vegades s'és conegut en la terra. La disposició del discurs de Sant Vicens Ferrer és sumament senzilla; l'exordi és un verdader i curtíssim preludi, assenta desseguit la materia de que vol tractar i explícitament la divideix, així en el sermó del dissabte post Laetare comença per referir breument el lloc de l'Evangeli a que correspon el text: Jo só la llum del món, sobre'l qual vol predicar, l'aplica a la Llei de Crist, i comparant aquesta amb la mosaica, prova que la guanya: l.er, en la generalitat, puix està destinada a tots els pobles i a tots els temps, i la mosaica solament a un poble i a una època; 2.ón, en la claredat, perquè l'antiga Llei sols explicava de Déu lo que també coneixía la filosofía amb la llum de la raó natural, i la nova ens descobreix els misteris de la Trinitat divina, etc; 3.er, en l'utilitat, per quant les promeses als qui observaven l'antiga Llei, es referíen a béns temporals, al pas que la vida eterna va anexa a l'observancia de la nova. Tot això, desenrotllat amb abundancia, claredat i oportunitat, amb luxe de detalls, amb digressions pertinents i vives, constitueix l'ànima del sermó i és son estil general; per lo qual, fàcilment se comprèn que és, la seva, una predicació catequística, forma que guardà l'eloqüencia sagrada indígena en nostre país per espai de sigles, de lo qual, en nostre temps havem vist una mostra en el venerable mossèn Claret, darrer hereu d'una tradició profitosíssima en la propagació de la veritat evangèlica. Una nota manuscrita d'en Balmes[19], trobada entre'ls papers de l'insigne escriptor vigatà, confirma amb sa magistral autoritat el judici que acabem d'apuntar del popular predicador de nostres díes. Encara que en incompletes apuntacions, manifesta que mossèn Claret en la trona fugía d'exageracions, usant sempre una forma moderada; que mai exasperava ni esvalotava; que, ademés, la catequística tenía una part important en tots els seus sermons. Si fulleges, lector, els antics sermonaris catalans, trobaràs també en ells aquest to dominant, lo qual demostra: 1.er, el principi teològic de que la gracia es conforma amb la naturalesa; 2.ón, que'l gloriós Sant Vicens Ferrer, predicador famosíssim en tota la cristiandat, revestí la naturalesa de la seva gent, la qual l'ha conservada fins que influencies extrangeres han vingut a corrompre-la.
Ajuda a conèixer la gran figura de Sant Vicens Ferrer i la potencia de la seva paraula i doctrina, l'enumeració dels deixebles il·lustres que tingué en la seva escola o companyía, de que havem fet menció, i que continuaren son ofici en bé de la societat catalana la major part d'ells. Els tingué de diferentes nacions. Foren catalans Fra Jofre de Blanes, predicador famós i religiós exemplar, demanat pel rei Ferràn a Sant Vicens en una carta, que publica Diago, per a que anés a predicar la Quaresma a la Capella Real; Fra Pere de Queralt, confessor del Primogènit de Joan II, el Virtuós Carles de Viana, i Provincial dels dominics, mestre en Teología, zelós propagador de l'observancia regular, i subjecte de tal santedat de vida, que son cos era venerat en el convent de Lleida, al qual pertanyía, restant enter fins que fou destroçat per la soldadesca en les guerres de successió; el mestre Fra Antòn Fuster, qui juntament amb Sant Vicens posà les paus a la ciutat de Vich, havent ell obtingut poders del rei en Martí per a acabar-les després que'l Sant hagué marxat; l'aragonès Fra Joan García, mestre en Teología, després bisbe de Mallorca i confessor d'Alfons V a Nàpols; el francès Fra Blai d'Auvernia, famós per sa santedat; l'italià Fra Antòn d'Auria, qui es trobà a la mort del Sant, adquirint la Biblia que aquest sempre portava i diferentes apuntacions i manuscrits de sermons. Tots aquests foren frares de l'ordre de Sant Domingo. Molts altres podríen citar-se, però no's pot prescindir de fer memoria del mercenari Fra Jofre Gilabert, zelós predicador, qui en la Quaresma de 1409 promogué a Valencia l'erecció de l'hospital i casa de boigs en aquella ciutat, i els famosos i sapientíssims rabins Pau de Santa María, també dit el Burgense, i Jeroni de Santa Fe, ambdós auxiliars afortunadíssims del Sant en la conversió dels jueus. Entre les dònes, cal citar la Beata Marguerida de Savoia, marquesa de Montferrat, qui, malgrat no ésser de la confessió de Benet XIII, oint la predicació de Sant Vicens, se donà a la vida ascètica, i mort son marit, no obstant d'haver-la demanada per muller Felip Visconti, duc de Milàn, se consagrà a Déu amb tal fervor, que meresqué després ésser beatificada per l'Iglesia.
Els deixebles que acabem de nomenar, sens els moltíssims altres qui s'hi podríen afegir, proven que Sant Vicens no sols fou estel brillantíssim, pensament poderós i atractiu, sinó cap de constelació en el cel de l'Iglesia i de la Patria, la qual, en sa popular tradició, al cap de més de quatrecents anys, serva encara memoria del prodigiós agitador i pacificador de pobles.
Per tothom qui s'hagi fixat en el moviment social de nostre país en l'època en que visqué vida pública Sant Vicens Ferrer, és un fet evident que'l popular i sapientíssïm predicador fou el primer ciutadà, una especie de monarca qui regnava en el cor dels seus paisans, que ell s'havía conquistat. Demostració de que la nostra terra era un país lliure i democràtic, puix el mèrit personal se sobreposava i vencía a tota la jerarquía pública, i aquell tribú, de nova especie, de la plebs cristiana encaminava el pensament nacional en les grans crisis que's presentaven. L'acció de Sant Vicens Ferrer en el cisma de l'Iglesia i en la successió del rei en Martí, són dues qüestions que no pot deixar de tractar-les qualsevol qui estudíi l'influencia, en el moviment de la vida pública, d'aquell sant personatge. Respecte de la primera, l'Iglesia, jutge competent en la materia, ha donat sentencia en la qüestió a l'ocupar-se'n en la Butlla de canonització, expedida trenta anys després de la seva mort i recaiguda en un procés formal, en lo qual declararen gran nombre de testimonis qualificats, qui conegueren, oiren i es tractaren amb el mestre Vicens Ferrer, mentres vivía en la terra. Per lo que toca a la segona, l'opinió fou gairebé unànimament favorable al Sant, no sols en quant a la seva acció, sinó també en quant a les conseqüencies d'ella, fins als nostres temps; avui día, en el moviment catalanista, havem vist al Sant, per ploma d'algún escriptor, condemnat a les penes eternes de l'infern. Nosaltres, regoneixent de bon grat el principi pràctic de que'l qui guanya té raó en qüestions per l'estil d'aquella a que'ns referim, creiem, emperò, que hi ha molt de romanticisme i de la proverbial exagerada fervor dels neòfits en els judicis de molts neu-catalans; i portats tant sols de l'amor a la Veritat, anem a exposar, amb claredat i laconisme, com a molt propri d'aquest llibre, quin fou, a nostre parer, el pensament de Sant Vicens en la qüestió del cisma i de la successió a la corona aragonesa.
El gran cisma d'Occident fou més aviat, usant una expressió escolàstica, un cisma material que formal. Es a dir, una qüestió de fet més que de dret; en la conciencia dels fidels, en l'esperit de la comunió catòlica no hi havía divisió, tots volíen obeir al verdader Papa, mes de fet hi havía dubtes graves, i era difícil determinar quin era aquell. En tots els partits hi havía savis doctors i sants personatges; i teòlegs eminents afirmaven que en bona conciencia, dada aquella situació difícil, podíen els fidels permanèixer en les respectives obediències[20]. Posada en aquest punt la qüestió, ningú s'estranyarà que Sant Vicens, qui desde noi coneixía i amava a D. Pere de Luna, eclesiàstic de gran talent, puresa de vida i voluntat atlètica, qui pertanyía a un país que en massa era adicte al titulat Benet XIII, se mantingués en l'obediencia d'aquest, fins que la qüestió quedés aclarida i ben determinada la situació canònica del Summe Pontificat, A l'obrar així, Sant Vicens demostrava l'esperit jurídic i pràctic propri de la seva raça, cumplía et principi melior est conditio possidentis, observava la regla de justicia de que ningú dèu ésser desposseít del dret que té fins a provar-se que no li pertany, mantenía l'unitat d'obediencia en son país, i treballant sempre perla desaparició del cisma en consonancia amb les circumstancies que's presentaven, estava en disposició de poder un día influir, com en efecte influí, en procurar la pau de l'Iglesia. D'altra banda, és cert que en tots aquests complicadíssims afers se portà el Sant amb tanta moderació, que predicava fins en els paíssos que no eren de l'obediencia de Benet XIII, i es feu deixebles entre'ls fidels de contraries obediencies, essent accepte, se pot dir, a tota la cristiandat, aleshores desgraciadament tant dividida. Arribà el día en que'l concili de Constança, contra'l qual, segons l'enèrgica frase del Sant, treballaren mil milenars de dimonis[21], proposà el remei eficaç i verdader, i aleshores no bastà la fonda afecció que tenía pel Luna per a impedir-li d'aconsellar que se li tregués l'obediencia, i per a emplear el caudalós riu de sa eloqüència en girar el poble, qui era afecte a Benet XIII, envers la solució proposada pel concili de Constança. Tot el món desitjava que assistís a tant venerable concili: el rei Ferran li demanà, i en els poders que otorgà als embaixadors que hi envià, hi havía aquesta clàusula: «Item de totes les damunt dites coses comunicaran en llurs consells, demanaran a mestre Vicent Ferrer»; el cèlebre Gerson, canceller de l'Universitat de París, en l'honrosíssima carta que li escriu en nom del concili, li demana; mes el Sant prefereix dedicar-se a les missions apostòliques, exercir entre'l poble cristià l'ofici de legat a latere de Crist, que li fou comunicat en el misteriós somni d'Avinyó; i, no obstant, de no haver assistit al concili qui extingí el cisma, aquell concili, per boca de Gerson, i el Papa novament elet, Martí V, universalment reconegut com a tal, confessen ésser Vicens Ferrer un dels més poderosos instruments de que s'ha valgut la Providencia de Déu per a restituir la pau a l'Iglesia, la qual, trenta anys després de la mort del gran predicador, en la Butlla de sa canonització[22] afirma lo mateix per a perpetua memoria del Sant en les generacions esdevenidores.
El parlament de Casp és una de les majors glories polítiques de l'historia de la monarquía d'Aragó; un fet raríssim i gairebé sens exemple en els pobles més avencats, i que demostra en el qui el realitzà un perfeccionament social, un sentit jurídic, i una concepció i pràctica del dret públic meravellosa. Els temps moderns són incapaços de donar un exemple com el que donà el nostre país en els principis del sigle XV: veure vacant un trono resplandent de gloria i de poder, presentar-se molts pretendents influients a l'adquisició d'ell, ésser el dret verament dubtós, trobar-se el país dividit en partits, i sobreposar-se a totes les concupiscencies, preocupacions i interessos, el mateix país per a resoldre el conflicte en forma jurídica, és un fet tant remarcable en l'historia de la civilització, que'ns sembla que pocs se li poden igualar. Tal volta podría trobar-s'hi una certa similitut amb el concili de Constança, mes considerant la diversa naturalesa de la societat religiosa i de la societat política, se compendrà quànt digna de lloança és la terra qui sab resoldre amb pacífiques deliberacions lo que per tot arreu i en totes les èpoques és causa d'escampament de sang, divisions entre'ls ciutadans, i miseria i destrucció del país. Gran devía ésser el predomini de la Llei moral en aquella societat, la tranquilitat de l'ordre cívic i la serenitat dels esperits, quan se confía a la balança de la justicia lo que sempre resol la cega espasa. Desseguit salta a la vista quant en conformitat està aquest procediment amb el caràcter del sant home el pensament del qual estem estudiant. El pacificador de ciutats i viles havía d'acabar sa carrera essent pacificador de l'Estat i de l'Iglesia.
Dos punts de vista es poden pendre en l'estudi d'aquesta qüestió, que nosaltres sols volem tractar perquè neecesariament s'ha de tractar parlant de Sant Vicens Ferrer, i són: l.er, el parlament de Casp en sí mateix; 2.ón, conseqüencies d'ell. Que'l parlament de Casp fou una gloriosa gesta en la vida política del nostre poble, no sols se prova per les raons damunt alegades, que tal volta són sospitoses per la gent poruga de la llibertat popular, sinó per la consideració de que fou la realització d'un acte necessari. Que'l dret era dubtós en concepte del rei Martí, i de totes les justicies i parlaments de la terra, apar evidentment a qualsevol qui estudíi la qüestió. ¿Per què tantes instancies pel segón matrimoni del Rei, per què tantes súpliques, quan estigué pròxim a la mort, de que declarés successor, sinó perquè aquest era dubtós?[23] No existía llei de successió, ni consuetut legal, fins, en un país tant avençat políticament com el nostre, la regla general era el testament del Rei, per lo qual, en defecte d'aquest, el nombrament de jutges àrbitres fou l'òptima solució de la dificultat[24]. Que'ls nombrats foren homes eminents és indubtable, i sobre tots sortía l'incomparable Vicens Ferrer, el nomenament del qual alegrà en gran manera i fou considerat penyora certa de rectitut i bon seny per a sortir la nació del mal pas en que's trobava. Ell fou qui resolgué la qüestió; presentà son vot tal com encara avui el coneixem, i els cinc àrbitres qui es declararen per Ferràn de Castella, afegiren: In omnibus et per omnia adhaerere volo intentíoni praedicti Domini Magistri Vincentii. Doncs bé, ¿fou just el vot de Sant Vicens Ferrer? Per nosaltres és indubtable. No parlem ja subjectivament, és a dir, si en el domini íntim de la conciencia el Sant cregué obrar rectament, que no's pot suposar altra cosa en un home de virtut claríssima i universalment regoneguda; però fins objectivament, és a dir, que ni de fet trencà la llei establerta, per preocupació o ignorancia, que això és possible fins en l'home més sant de la terra. No podía trencar una llei de successió al trono perquè aquesta no existía, no hi havía consuetut legal tampoc, puix perquè aquesta existeixi ha d'ésser regoneguda, i el rei en Martí, no obstant l'indubtable amor que portava a Catalunya, i els parlaments de la corona, i els homes influients del país, demostraren tots estar en verdaders dubtes; i així es comprèn que'ls jutges de Casp, homes se pot dir tots ells eminents en la ciencia jurídica, algú d'ells com en Bonifaci Ferrer, germà del Sant, famós en tota la cristiandat, deixeble en Italia de l'insigne jurisconsult Baldo, després doctor de la nostra Universitat de Lleida, i quan abraçà l'estat monacal, Prior de la Gran Cartoixa i, de consegüent, general de l'ordre, embaixador al concili de Pisa i escritor celebèrrim, traductor, com és sabut, de la Biblia en nostra llengua catalana, se comprèn, dic, que la majoria d'aquells distingits juristes, trobant-se en defecte de llei que determinés la successió al trono, s'amparessin de la llei de successió intestada romana, i diguessin per boca de Sant Vicens Ferrer, convinguts abans tots unànimament en que'l regnar devía considerar-se ofici viril, que'l trono es devía propinquiori masculo ex legitimo matrimonio procreato. D'altra banda, a l'identificar la successió de la corona amb la successió privada no introduíen els jutges de Casp un principi estrany en les costums polítiques del país, puix sabut és de tothom que rei i nació acceptaven el testament com a instrument de transmissió del trono, i el testament (lex privata) és per antonomasia una institució del dret privat.
Explicat el pensament jurídic de Sant Vicens Ferrer, que no és més que l'encarnació del pensament nacional en aquell temps[25], falta que diguem quatre paraules sobre les conseqüencies del Parlament de Casp, i si podía preveure-les i evitar-les el Sant en son pensament lluminós i en son criteri exempt de preocupacions, fins científiques. Es indubtable que la nova dinastía portava una significació política diversa de la que generalment demostraren els reis de la terra, qui no estava acostumada a les trabes en l'exercici del poder, qui desconeixía aquella especie de primus inter aequales en que consistía la nostra antiga i popularíssima monarquía; mes també direm que, segons les apariencies, el desditxat en Jaume d'Urgell no era de genere illorum, per quos salus facta est in Israel; el mateix arquebisbe de Tarragona qui el votà, feu la declaració que en punt a l'utilitat del regne el considerava inferior a Ferràn d'Antequera, qui sobrepujava a tots els altres, però de dret preferent[26]; la tendencia del temps era l'absorció per la corona de les llibertats populars, tal era aleshores la moda científica que havía de dominar tota l'Europa, els il·lustrats del sigle pensaven d'aquesta manera, la corrent en tal sentit era poderosa, i ¿no és verosímil que'l desditxat d'Urgell, a qui s'atribueix el mot rei o rès s'hauría aprofitat tant bé com el sortós d'Antequera, de tant afalagadora conjuntura? La tendencia absolutista de la nova dinastía és, a nostre entendre, la principal dificultat de l'elecció feta a Casp; en lo que pertoca a subsistir l'aire nacional o esperit català, aquest hauría continuat per més que fossin castellans d'origen els monarques qui regissin el país; no és un home suficient per a girar una nació, i més una nació d'un esperit tant propri com era la nostra; l'historia està plena de reis d'origen extranger, els quals no han tingut més remei que nacionalitzar-se; els reis qui sortiren de l'elecció de Casp se catalanitzaren també, escrivíen hermoses cartes en nostra llengua; el mateix Ferràn d'Antequera estén en català documents tant importants com els poders dels embaixadors al concili de Constança, baix el règim de la nova dinastía es trasladen a la llengua popular les Constitucions de Catalunya, i el més il·lustre dels nostres poetes en la mateixa expressa alts conceptes d'amor, i pregons i lluminosos principis de filosofía moral. ¿I còm podía ésser d'altra manera, si els dos germans Ferrer, qui determinaren l'elecció del d'Antequera, foren tal volta els qui han aclat un monument més il·lustre a la llengua patria, l'un amb ses famoses predicacions, l'altre vertint al català els llibres de la Sagrada Escriptura? A l'unió de la corona d'Aragó amb la de Castella es dèu sens dubte el que s'anés sofocant l'esperit indígena, l'espontaneitat del pensament català. Fins per lo que toca a la ruina de les institucions populars nostrades, Balmes, amb sa acostumada claredat i talent, remontant-se a les causes, demostra que l'unió de les corones d'Aragó i Castella ne fou la causa; no per la persona tal o qual, sinó per les circumstancies i condicions, polítiques i socials, que produiren l'evolució, com ara diríem, de la monarquía absoluta. En el capítol LXVI, volum IV, d'El Protestantismo, l'il·lustre vigatà breument compendía tot lo que's pot dir sobre la materia. Mes ¿podía preveure tot això Sant Vicens Ferrer? Es difícil de dir, puix eren necessaries circumstancies sols conegudes de la Providencia, i fins en la suposició afirmativa, és a dir, creient el Sant que així s'anava preparant l'unió dels
Estats espanyols, en afavorir-la no hauría fet altra cosa que seguir el pensament d'homes il·lustres de la terra, convertir en juridics els llaços morals que la naturalesa i l'historia havíen establert entre'ls diferents pobles espanyols, sens que això signifiqués per rès l'ofegament relatiu del pensament català, després vingut sens dubte en part perquè a l'hora de fer-se l'unió l'esperit català havía ja fet la florida, que degué quedar reclosa dins de més estrets termes per la falta de l'impremta, trobant-se de front amb el poble castellà qui, venint més retrassat, aleshores estava fent la puja; i sobretot per l'absorbent importancia que'l trono donà a Castella, i a les condicions particulars d'aquella gent, qui per l'ufana de son caràcter congeniava millor amb la tendencia preponderant del sigle, somniador de grandeses, que no pas la gent catalana amiga de les pràctiques llibertats de la terra, treballadora i reflexiva. Ademés, el Renaixement, a nostre parer, donà el cop de mort a la literatura catalana; aquesta estava informada de l'esperit popular, i la nova moda cercava una literatura oficial i cortesana, tenía un gust aristocràtic, menyspreant tant la filosofía com l'art literari, i l'arquitectònic, i fins el govern polític, de la Mitjana Edat. I d'això no'n cal fer demostrament, basta, després de llegir a Sant Vicens Ferrer i a Eximenis, passar els ulls per les obres d'en Lluis Vives.
De la consideració del caràcter, paraules i obres de Sant Vicens Ferrer, ens sembla se'n dedueix que'l sant home fou un bell representant de l'esperit català. Actiu, moderat, amic del just medi, assimilador, pràctic, constant, amant de la tradició i amb l'ull posat en l'esdevenidor, no sols l'Iglesia li ha concedit l'honor dels altars, sinó que la patria mai n'ha perdut la memoria; i l'instint popular en les hores crítiques de Catalunya ha fet reaparèixer entre'ls seus conciutadans sa inspirada i profètica figura. L'apòcrifa profecía de Sant Vicens Ferrer, tant coneguda, sempre ha sonat entre'l nostre poble com la veu del profeta de la terra, del reivindicador de l'esperit catalanesc, i, cosa particular, al pas que alguns escriptors han cregut que la seva acció havía sigut contraria a la conservació de Catalunya, el poble fins als nostres dies l'ha tingut per defensor de l'integritat i puresa de l'indígena esperit nacional, i la dolça Valencia, patria seva, tant castellanitzada, fins avui en el día del Sant representa els seus miracles en llengua catalana, i en la mateixa es predica son panegíric, única excepció en tot l'any (puix sempre es sermona en castellà) en honor de l'home qui feu ressonar la patria llengua gairebé per tota l'Europa, per lo qual bé podem dir d'ell: Defunctus adhuc loquitur lingua catalana.
- ↑ Fins els moderns historiadors de l'Instrucció pública a Espanya, don V. de Lafuente i Gil de Zárate, confessen la paternitat de Sant Vicens sobre l'Universitat valenciana, i l'últim, tant modernista, parla d'ell encomiàsticament i l'anomena il·lustre. Tenía Valencia llibertat d'ensenyança, mes la multiplicitat d'escoles perjudicava la ciencia, i així, després de moltes provatures, gracies a Sant Vicens se vingué a unificar els estudis, amb lo qual se posà el fonament a l'Universitat.
- ↑ Tingué, no obstant, Sant Vicens, com no podia menys en aquell temps de divisions, enemics, Així inventaren un Procés fet contra frare Vicens Ferrer valencià, perdulari, vagabundo, suposant que'l famós inquisidor Fra Nicolau Eymericb l'havía encausat per haver el Sant sostingut que Judas havia fet penitencia de sa traició.
- ↑ El canonge arxiver de la Metropolitana de Valencia, D. Roc Chabàs, benemèrit de les lletres patries, ha publicat fa poc l'interessant opúscol Estudios sobre los sermones valencianos de San Vicente Ferrer que se conservan manuscritos en la Biblioteca metropolitana de Valencia. — Madrid, Tipografía de la Revista de Archivos, etc. — 1903.
- ↑ Aquest testimoni és d'un extranger contemporani, plau-nos afegir el d'altre extranger de nostres dies, l'il·lustre historiaire Hergenröther, qui el qualifica d'admirable.
- ↑ Serm. fer. 3. Dom. 25 post Pent. t. 4, apud Vidal y Micó.
- ↑ V. Vidal y Micó, pàg. 477.
- ↑ Edició de Valencia
- ↑ El règim dels jueus per llei especial fou aconsellat pel savi jurisconsult Portalis a Napoleón I, i és la més racional solució de lo que avui malament s'anomena qüestió semítica.
- ↑ Cap. 170.
- ↑ Serm. 1.° Dom. l.a post Pent., edició de Valencia.
- ↑ Edició d'Antuerpia.
- ↑ Volum II, part 2ª, edició de Valencia
- ↑ Editio Antuerpiae.
- ↑ Editio Valentina
- ↑ Editio Antuerpiae, pàg. 296.
- ↑ Editio Antuerpiae, pàgs. 596 i 596.
- ↑ Editio Antuerpiae. Serm. I in Epiph. Domini. Per lo molt sabut, no cal advertir que'ls sermons de Sant Vicens no són nmés que extractes o apuntacions uns cops copiosos, altres molt curts, trobant-s'hi sovint, etc., o bé «aquí posaràs exemples», i altres expressions per l'estil, que són tal volta la ma|or prova de sa autenticitat.
- ↑ Idem Serm. 4.º Dom. II, Adv. Dom.
- ↑ La veu del Montserrat, 12 de juliol de 1890.
- ↑ Aquest Judici pràctic sobre'l cisma el veiem també bellament expressat en el Segón Diàleg d'en Bernat Metge. L'ànima del rei Joan és portada davant del tribunal de Déu, ont el príncep dels mals esperits vol obtenir que sía condemnada per haver estat nodridor del cisma; el monarca respon que ell sempre fou adicte als verdaders Vicaris de Crist: Clement de Santa memoria. Benet ara vivent. A lo qual respon el diable: E com ho sabs tu, si yo que viu la elecció de abdós no ho sé, qui de bona rahó ho deuria mils saber?
- ↑ Bernat Metge, qui manifesta una pía devoció a la Verge María, considera el cisma també com a fruit de la malicia diabòlica mes que de l'humana, puix posa en boca d'aquella Senyora la següent imprecació. Tu, malvat enemich de natura humana est causa de aquell (Diàleg Segón).
- ↑ «Ubi vestis inconsutilis Ecclesiae Dei scisa conspiciebatur, ut uniretur, et unita servaretur, non frustra plurimum laboravit, ac in simplicitate, et humilitate ambulans, detractores persecutoresque suos cum mansuetudine recipiebat, et informabat.» (Apud Vidal y Micó.)
- ↑ El distingit jurisconsult regionalista D. Francisco Romaní y Puigdengolas escriu: «Don Martín murió sin dejar sucesión legítima y sin haber designado sucesor, lo cual abocó los Estados de la Corona de Aragón a una crisis tremenda, porque semejante caso no estaba previsto de común concierto, y comprometía la confederación deseeda por todos ellos…» (V. Antigüedad del Regionalismo Español, pàg. 254.)
- ↑ Vegi's còm pensaven els més il·lustres restauradors de les coses catalanes en la qüestió de que tractem: «Conforme la indicación del mismo Bofarull, inmediatamente aprobada por el Gobierno, dan comienzo a la colección los documentos relativos al compromiso de Caspe, hecho en verdad el más honorífico para nuestros progenitores y el más propio para despertar justo y universal interés. No creemos en efecto que presente historia alguna empresa tan encumbrada (que según nos muestra alguno de los documentos fué en su tiempo tenido por inspiración de lo alto), ni llevada a cabo con tanta mesura y perseverancia, como la que acabó por poner en las sienes del de Antequera la antigua corona de Aragón.» (Noticia de la vida y escritos de don Próspero de Bofarull…, por D. Manuel Milá y Fontanals.)
- ↑ Coneixem perfectament la poderosa influencia de l'antipapa Benet XIII a favor de Ferràn en el terreny del fet, lo qual no destrueix lo que nosaltres diem.
- ↑ V. Bofarull, vol. V, pàg. 206.