La tradició catalana - Llibre segón/Capítol IV
_(page_310_crop).jpg)
Fonts principals d'aquest capítol. — Els volums estampats i manuscrits de l'autor que's citen en el text; la Biblioteca de Nicolàs Antonio, el Diccionari d'en Torres Amat i la Memoria de D. Emili Grahit (Renaixensa, t. III.)
En efecte; l'astrología era pel savi mestre Eximenis, com per molts dels seus contemporanis, una verdadera ciencia que, fundant-se en les relacions i influencies del món sideral amb la terra que habitem, i en el comerç íntim que hi ha entre la materia i l'esperit, volíen judicar de lo futur, i fins algún cop dels actes que deriven del franc voler de l'home. Si en algunes ocasions s'extralimitaven, en cambi, el treball racional que empleaven en sos estudis, i el resultat científic que obteníen, donava sos fruits dins del regne de la ciencia. Sabut és que l'alquimia i l'astrología són les ciencies experimentals en sa infantesa, i que aquesta edat és, en totes les condicions de la vida humana, abundant en il·lusions, les quals, emperò, despertant la curiositat, promouen l'avançament dels homes; i en lo que pertoca a l'influencia i relacions entre la materia i l'esperit, a la comunicació entre les criatures materials i intel·lectuals, els estudis d'aquella edat són els que han arribat més enllà en aquest camí, i han entrat a formar part de la perenne filosofía humana. Segons dictamen d'un espert escorcollador de l'antiguitat científica [1], els llibres d'alquimia abunden sobretot a Catalunya; i això, sens dubte, demostra una inclinació nacional, sempre evident en nostra historia, fins en els homes eminents donats a les ciencies purament racionals, a l'estudi d'observació, a l'investigació dels secrets de la naturalesa, i un coneixement clar de l'importancia del món material per la vida humana, per més que aquesta estigui subordinada i dirigida a un fí trascendent i espiritual. Perquè, aquí, ni l'alquimia ni l'astrología teníen per basa la superstició, per més que en son desenrotllament sistemàtic sovint patissin d'aquella flaquesa, puix pocs temperaments hi ha tant repulsius, com el català, a aquell miserable abús; l'historia ho demostra, i si bé és cert que's presenta visible una tendencia, en la qual principalment figuren menorets tant il·lustres com el Beat Ramón Lull, el famós Peratallada i el mestre Eximenis, qui al cercar la veritat científica i el descobriment dels secrets naturals pateixen il·lusions i somnis d'il·luminat, emperò mai és la supersticiosa nigromancia la que'ls guía, sinó l'alta contemplació de la veritat sobrenatural i natural, en la que, volant per vagues i immenses regions, passen la ratlla del bon judici; i atengui's encara a que aquesta tendencia feconda per son estil, no prevalesqué ni torçà el pensament de la nostra gent, lo qual fou perpetuament regit pels frares de Sant Domingo representats en l'heroica època del sigle XIII per Sant Ramón de Penyafort, i en el temps del gran desenrotllament social del nostre país per Sant Vicens Ferrer, figures clàssiques, representants d'una escola qui amb el fre de la raó ha sabut contenir els desvaris, tant en el camp de la religió com en el de la filosofía. Mes paguem el tribut d'agraiment als il·lustres menorets, qui si no formaren el criteri nacional, si no construiren el motllo del pensament, l'enriquiren més que ningú en varietat de coneixements, en abundor de noticies, en experiments físics, en l'intuició d'arts i ciencies qui dormíen encara en la potencia intel·lectual de l'home, com, per exemple, la química en Lull, o l'art de la perspectiva en Eximenis[2], amb viatges exposadíssims i atrevits, com el ja citat Beat Ramón Lull i Peratallada, que's diu que arribà fins a Moscou; poblant, entre tots, el món intel·lectual de Catalunya, amb materials de vida amb que s'edifiqués el magnífic edifici de la nostra civilització, tant típica, tant diferenta de la dels altres pobles d'Espanya, presentant, juntament amb una gran austeritat, una gran expansió, no perjudicant la robusta autoritat cívica la llibertat popular, ni la soliditat del pensament la fecunditat de les obres. Ja'ls contemporanis regoneixen en ocasió solemne el mèrit del nostre gran enciclopedista, puix no solament el consell de Valencia, com diem parlant de Sant Vicens Ferrer, li concedí un donatiu de diner, atesos sos mèrits i els serveis fets a la ciutat, sinó que'l conciliàbul de Perpinyà en les seves actes[3] donant compte del nombrament de l'il·lustre menoret català, li diu: virum… magna et multiplici doctrina, ac difusa scriptorum copia clarissimum.
Es aquest sintètic judici de la cèlebre junta eclesiàstica de Perpinyà sobre Eximenis de gran importancia, i per tractar-se de molt il·lustrats contemporanis del nostre menoret, ha de tenir-se en compte per a modificar tal volta el judici dels posteriors Nicolás Antonio i Torres Amat, qui, segons les apariencies, no feu més que seguir al primer. En efecte; els dits autors semblen suposar que'l gran escritor català no sols no tenía la crítica convenient, que això planament també ho confessem, sinó que's troben falsetats en els seus escrits. Respectem moltíssim al savi canonge sevillà, autor de la Bibliotheca vetus, i al benemèrit escritor del Diccionari; mes direm: a nosaltres ens feu també igual impressió, la qual contrarià nostre respectable amic D. Mariàn Aguiló, tant coneixedor de l'antiguitat catalana, a qui la comunicàrem; i després que havem més reflexionat, després que havem vist el judici de la junta de Perpinyà, en la qual interveníen homes eminents en les lletres divines i humanes, després de considerar l'alta estima en que era tingut a Valencia, en qual convent habitava, i l'amistat que'l lligava a Sant Vicens Ferrer, creiem que si es troben inexactituts, anacronismes, cites estranyes i inexplicables en el gran polígraf Eximenis, això primerament pot ésser conseqüencia de l'amplitut dels seus escrits, perquè qui molt abraça poc estreny, d'admetre sens discerniment lo que trobava en els llibres del seu temps, i sobretot perquè degué existir una literatura de la Mitjana Edat desconeguda de la posteritat, perduda, sens dubte algún, per la dificultat de la transmissió abans de l'impremta, a qual literatura es refería n'Eximenis en ses cites, i sens dubte també la Junta de Perpinyà al dir del nostre escriptor que era claríssim magna et multiplici doctrina. La naturalitat amb que parla, la naiveté de son esperit, manifestant tant lo que abona com lo que perjudica a son propòsit, si no constés ademés la fama de virtut que tenía en aquella democràtica i lliure societat, en la que naturalment hi havía oposició d'opinions i interessos, que hauría atacat al savi mestre, indica que no pot ésser tingut per escriptor qui inventa lo que escriu, sinó que admet lo que'ls altres diuen, i cita lo que'ls altres citen; això és, que fa feix de tota llenya, portant-lo això a anacronismes, a posar cites falses, a donar crèdit a lo increíble, i a fer, de consegüent, que les seves obres, malgrat l'encís que tenen, no arribin a aquella altitut de criteri que sol informar als vers mestres. Mes fixem-nos en la condició en que estava la literatura abans de l'impremta, en la manera difícil que hi havía d'adquirir els coneixements, en la facilitat amb que'ls texts escrits se podíen corrompre per les copies que sovint d'ells se treien, en la confusió que molts cops s'originava per a poder determinar de qui eren obres de diferents autors, fermades en un mateix còdex, i aleshores serem indulgents envers els escriptors d'aquell temps, qui presenten els defectes d'en Eximenis, majorment si tenen l'amplitut d'ell. La seva sinceritat se manifesta molts cops explícitament; confessa que s'ha enganyat, com quan amb la bona fe d'un infant, acabant de contar les coses meravelloses que's deia que passaven en el Canigó i en son misteriós gorc, desprès, sens dubte en una segona copia, afegeix: «Nota que després que aquest primer libre hagui escrit, entengui que jatsia que en lo dit estany se hajan esdevengudes coses fort estranyes, emperò de present res de les demunt dites coses no si esdevenen e aço crec que sia la veritat» [4].
Tret que sía aquest defecte, n'Eximenis és un escriptor capdal en la nostra literatura, i amb ell i tot, tal volta és el mirall més complet per a conèixer aquella societat de la Mitjana Edat, perquè'ls talents il·lustres qui caminen per les sumitats del pensament, qui, revestits de la Ventat, no s'aparten de la vía universal i eterna
los pocos sabios que en el mundo han sido,
Devem a l'amabilitat de D. Mariàn Aguiló, qui el posseeix i qui l'ha portat al coneixement dels literats, com tants d'altres escrits de la nostra literatura, que per sa diligencia i bon zel avui tenim, el poder donar compte de «lo primer llibre del volum apellat crestia ordenat e compost per lo molt reverent mestre Francesch Ximenez, maestre en sancta theologia, frare menor, digne patriarca alexandri, del orde del gloriós Sant Francesch», que fou estampat en la ciutat de Valencia l'any 1483, formant un gros volum en foli. Es aquest llibre, que rarament se troba, el primer del monument literari, no sols per l'ordre cronològic, sinó perquè tractant en ell de la demostració de la Religió cristiana, essent una amplíssima apología d'ella, posa el fonament de tot l'edifici que vol construir assentat sòlidament, i dóna unitat de vida i de forma a totes les parts que han d'integrar el grandiós edifici. El preàmbul del tractat consisteix en demostrar la necessitat que té l'home, fins després de les tenebres del pecat, d'amar a Déu, «axis com a trahut sens lo qual nos pot salvar». Posa després los empatxaments que troba l'home per a servir a Déu en el pecat original i en ses seqüeles, i explica «com Deu ajuda al hom contra los dits empatxaments a amarlo per vies naturals e informatives. E la manera de ajudarli fonch fort dolça e savia, car com natura humana apres lo pecat de Adam fos tota nafrada e aminuada en los dons naturals que havia de Deu reebuts, quant fonch rovellament creada, e fos encara despullada de la gracia de Deu per lo dit pecat del primer pare, e per conseguent fos grossera e ignorant a entendre que es alta vida e virtuosa e quins son los amagats secrets de Deu, los quals apres per lonch temps foren revelats als Sants passats, per tal li dona nostre Senyor Deu en lo començament del mon la ley de natura no en escrit, mas dins la anima; la li posa impresa e partida per dos manaments de amor: ço es, que amas a Deu sobiranament e apres son prohisme axi com a si meteix… La segona manera perque nostre Senyor ja en aquell temps incita, e ences l'hom a amarlo li fonch quant li proposava la universalitat e bellea del mon e de les sues creatures, les quals en si ensenyaven al hom la gran bonea de Deu qui les li havie fetes tan belles e tan bones… lo cel e la terra e tota altra creatura mostrant sa bonea e bellea a nos, tost temps nos conviden de amar nostre Senyor Deu… En lo juhi de Deu, lo mon e les creatures accusaran e pugnaran contra los foylls qui Deu no han conegut, ne amat, ne temut… La terça manera li fonch per juhi de justicia natural…» Dur el cor de l'home a aquests incitaments d'amor envers Déu, «nostre Senyor endreça l'hom a amarlo apres per vies legals e instructives… axi que aquells qui a la ley natural impressa en l'anima no volien atendre atcessessen a la escriptura de Deu a hull visible»; i no satisfeta amb això la bondat divina «contra la dita negligencia e malicia de humana natura ha provehit incitarla a amar si meteix per ley de gracia e per dons e beneficis fort cordials e inflamatius… Lo princep de la nostra ley e Deu nostre se apella comunament e se vol nomenar per qualque nom amoros, car ell es en los cantichs de Salomo sovint apellat espos, e ell apella tota sancta religio crestiana per nom de sa esposa, e diu aqui que aquesta es la sua amiga, la sua muller, e la sua unita, la sua coloma, lo seu cor, els seus delits… Axi meteix veem que en la Santa Escriptura ell a vegades s'apella nostre pare, e a vegades frare, o fill o amich, o servidor, o redemptor o mitjancer, e aço tot en senyal de la sua infinida amor». Amb llargues demostracions va explicant còm la llei cristiana és la llei d'amor, seguint la corrent de l'escola seràfica a que pertanyía, satisfent, per lo tant, a la necessitat que té l'home d'amar a Déu; i posat aquest preàmbul o introducció al tractat, entra en materia definint que «Crestiana Religió es un estament excellent per lo Fill de Deu Jesucrist instituhit e ordenat a menar les gens d'esta vida present a vera benaurança». En la definició s'hi troba el germen de tota l'obra: 1.er, la Religió cristiana és un estament excel·lent; 2.ón, l'instituí jesucrist; 3.er, porta als homes a la vida eterna.
Per longum, latum et profundum demostra l'excel·lencia de l'estat cristià, per la del seu fundador, per contenir en sí pura i nèta la veritat en totes quantes coses predica o posa; i aquí s'ocupa en demostrar la veritat de la doctrina de l'Iglesia: «per la dignitat e auctoritat e certitut de aquells qui aquest sant estament han a nos liurat e trames apres lo nostre cap Jesucrist», pels apòstols, màrtirs, doctors i altres sants. Tracta llargament de les diferentes heretgíes que han existit, i acaba donant les següents raons per a explicar còm els homes són induits a heretgía: «Aquests en lurs errors han hauts tres mals fonaments: l.er es estat ergull, e presumpsió e capitositat, presament de si meteix, e de lur mal saber… Lo 2.on que ban parlat axi follament per mala inteligencia que han hauda de la Sancta Escriptura… Lo 3.er mal fonament es estat per la gran fe que ells daven als dits dels filosofs…» Tracta «com se deu hom haver en conversacio ab los heretges, segons ordenacio de la sancta Esglesia», exposa les regles canòniques sobre la materia, afegint-hi en corroboració: «Aquests malvats mesclen mal ab be, e sots habit de ovella cobren lo cor que han de lop, e sots la mel de la Sancta Escriptura e de lur ypocrital vida posen la error cuberta.» Desfà varies raons que's proposa en favor dels heretges, explica l'utilitat de l'estudi dels filosops i de la necessitat d'ell per a tractar amb els pagans i fer útil la controversia; i amb ocasió d'això parla de les ciencies que deuen estudiar els diferents estaments de cristians, referint la prohibició eclesiàstica i les penes imposades a les pràctiques astrològiques, en qual punt ell fa una distinció dient que no és lícita «en materia que penja en la voluntat humanal, car en materia natural axi com es pendre medicina o tallar arbre e plantar, o en volerse sagnar, pot l'hom segurament sens pecat seguir e guardar les conjuncions e pujaments e decensions e oposicions de les planetes». Per ésser el miracle una de les més convincents proves de la Religió cristiana, escriu un llarg i erudit tractat d'aquesta materia, on se descobreix la difusa ciencia i la falta de crítica de l'autor. En efecte; en un capítol «ret raho perque son sostrets los grans e continuats miratgles de la Santa Esglesia crestiana en los temps presents», i dóna les raons convenients, mes com perpetuament, i en totes les èpoques, en major o menor abundancia en la terra es produeixen fets sobrenaturals, en altre capítol «ensenya encara esser grans miratgles en la part de mitgdia, e de ponent e de tramuntana e en lo pregon de la crestiandat», preguntant després posseít de la dolça amor patria: «¿E la nostra beneyta Catalunya fora sens tot miratgle? No placia a Deu»; i a continuació cita la devoció a la Verge de Montserrat i els miracles que en aquell monestir esdevenen, l'excel·lencia de la gloriosa verge màrtir madona Santa Eularia, qual devoció recorda que ja recomenà Sant Francesc al predicar a Barcelona; i miracles i fets portentosos d'altres Sants. Però després de donar doctrina sana i profitosa, trenca totes les lleis del sentit comú i del bon judici, relatant rondalles i supersticions vulgars, i presentant com a fets sobrenaturals les poètiques vulgaritats de les nits de Sant Joan i de Nadal, «quan en lo punt de mitja nit quant nasque lo Salvador floreix una erba que s'apella poliol per sech que sia». Explica còm a Catalunya hi ha una mena d'homes qui, sens anegar-se, estan sempre dins de l'aigua «e'ls m'han anomenats mas per reverencia no'ls vull anomenar car son gens honrades e d'estament».[5] I barrejant lo verdader i lo fals, lo creíble i lo increíble, després d'explicar dignament els cruents martiris de les joves verges, soportats amb tanta nobilitat, com manifestació d'un poder sobrenatural, un xic més avall afegeix el següent disbarat: «Molts son axi meteix que reputen a gran miratgle que com dels pus savis e poderosos homens del mon hajan treballat de saber art d'alquimia, empero james negu no l'ha sabuda, sino fort pochs perque dien que es tancada a tota creatura sino aytant com nostre Senyor per especial gracia ho ha revelat a alguns pochs, e per especial be de la cosa publica, axi com la revela a Salomo per tal que bastas a fer lo temple de Deu aytal com lo feu de fet.» Aquestes paraules i les il·lusions místiques de Peratallada, creient que sobrenaturalment se li havíen descobert secrets naturals, o la resolució de problemes químics, el fanatisme dels il·luminats apòstates fraticelli, favorescuts per Arnau de Vilanova i combatuts fortament pels Frares Predicadors, són fets que formen sistema i donen llum per l'intel·ligencia de l'historia del pensament en nostre país, i de la direcció que seguiren les dues principals escoles del moviment intel·lectual. Pot considerar-se part d'aquest tractat quan explica que Mahomet no feu jamai vers miracles, i combat sa doctrina i ses obres; tracta amb interès dels altres perseguidors de l'Iglesia, antics i moderns, fins de «Frederich… emperador d'Alemanya, que primer infesta lo bras eclesiastich per les llibertats clericals, les quals les tolgue o les trencha». Paria de la conversió de Constantí, de les lleis favorables al Cristianisme que publica; prova la divinitat de l'Iglesia per la seva duració, no obstant les persecucions i heretgíes, per la conversió dels infidels i per la santedat que sempre en ella persevera; i després de provar pels títols explicats i molts altres, l'alta excel·lencia de la Religió cristiana, passa a lo que forma la segona part de la definició, que ha posat com a fonament de tota l'obra, o sía a provar: «Com tota la religio crestiana es fundada e exida del nostre cap Jesucrist; e comensa a declarar la segona part de la definicio de crestianisme.»
Que Jesucrist és l'autor de la nostra santa religió, ho prova principalment argumentant contra'ls rabins qui suposaven lo contrari; exalça al diví Redemptor contra'ls jueus qui rebaixaven sa importancia, i recorda el conegut text de l'hebraic historiador Josephus, qui fa mèrit de la santedat i justicia de Jesús, així com de la seva mort. En llargs capítols estudía la judaica perfidia; i donant altre cop sortida a ses aficions astrològiques, redueix principalment a les següents les causes de la maldat d'aquell poble: 1.a «Naximent de mals pares», i aquí recorda l'historia de les seves ingratituts. 2.a Influencia del país que habitava, perquè diu que en qualsevol regió del món «veuras qualque defalliment» i afegeix que citaría exemples, «sino que no vull neguna nació ofendre», 3.a «Ocasio de malicia judayca es estada o pot esser estada la influencia celestial», perquè «posa Tholomeu en lo segon libre del seu quadripartit e en lo quart capitol, que la terra e habitacio que solia esser lavors dels juheus reb especial influencia d'aquella planeta que s'apella Saturno… e sa influencia malenconica, maliciosa, freda, seca, nocturnal e poderosa e ha influencia de qualitats mortals». 4.a «Ocasió fou mala companyia»… 5.a «Ocasio… lur rusticitat e pagesia»… Passa després a explicar les excel·lencies de Crist; perquè'l diví fundador no escrigué personalment la Llei cristiana; raó d'ésser dels quatre evangelistes, testimoni dels doctors de l'Iglesia, dels infidels, entre ells Mahomet, i dels convertits. Seguretat que podem tenir en la creencia cristiana; infalibilitat de l'Iglesia per tenir a Crist per cap i l'assistencia de l'Esperit Sant; el Papa és el cap d'ella, per això porta «al cap barret vermell a dar a entendre que la Santa crestiandat es regida per aquell Esperit Sant»; i fineix provant com «Jesucrist es sobre tots altres qui han dades lleys».
«Comensa a declarar la terça part per la dita definicio de crestianisme e declara primerament com aquest estament endressa tota gent»; i, de consegüent, demostra l'universal salvació per medi de la Llei cristiana, i amb motiu d'això, resol amb claredat els complicats problemes: «perque Deu ha creats aquells qui enten a damnar»; justicia de la pena eterna imposada al pecat mortal i conciliació d'això amb la misericordia divina, i aquí explica breument la maravellosa teoría de Sant Tomàs sobre la manera d'ésser del pecador en l'altra vida, que per natural impossibilitat no pot endreçar sa voluntat envers Déu, principi de felicitat eterna: «nota que la eternitat de pena ve sobre l'hom damnat quasi per accident, e no li ve damunt de dret en dret; aço apar per tant car que en la altra vida hom mort en pecat mortal sia eternalment en pena aço li ve per lo estament en que es caygut. Qui com no li permeta fer penitencia ne penedir de sos mals… no li lexa posar lo pecat, al qual pecat, per raho del estament es de necessitat ajustada pena…»
«Comensa la segona part del llibre apellat crestiá, en la qual es tractat e ensenyat com la Santa Esglesia catolica ha corregut segons diversos temps passats, del comensament del mon ença, sots tres lleys justes e sanctes, ordenades segons bone e millor e molt millor, qui s'apellen lley de natura, lley d'Escriptura e lley de gracia.» «Lo poble de Deu ha tostemps viscut sots una de tres lleys.» «La 1.a lley no fonch altra cosa sino viure segons bon juhi de raho natural que dicta que Deu deu esser amat e temut sobre totes coses, e que deu hom apres amar son prohisme axi com si mateix… La 2.a ley s'apella lley de Escriptura… car nostre Senyor Deu la dona a Moisès escrita en dues taules de pedra… Aquesta ley escrita no obligava de necessitat de salut sino solament lo poble de Israel, e per tal l'altre poble del mon se podia salvar en la primera lley, ço es
servant la ley de natura… La 3.a lley principal s'apella lley de gracia la qual Jesucrist Fill de Deu eternal nos prehica…» Prova desseguit: «Com tot lo poble de Deu qui ha viscut sots les dites tres leys es apellat una Esglesia e una esposa de Deu.» — «Jat sia empero que lo poble de Deu haja corregut sots les dites tres lleys, empero totes aquestes tres lleys han feta una esglesia, axis com moltes nacions fan un regne, e axi com molts anys fan una edat, e diverses graus de clerecia estan en un hom tot sol… E aquesta unitat es en la esglesia per rahons e coses diverses.» Prova l'unitat de l'universal Iglesia en la fe, en l'esperança i en la caritat… «la pus cara unitat que al mon sia es aquella dels sants car los fa una cosa per vera amor ab Deu e entre si mateixs; e com per null temps no fos, apres aquell Sant Abel, que lo mon no bagues santes persones ligades entre si matexes per aquesta amor e caritat entre ells continuada tostemps, ne haura fins a la fi del mon, segueixse que la Santa Esglesia del comensament del mon fins a la fi es verdaderament estada una…» En altre capítol posa «com fonch necessari a salvacio a tots los passats de la lley de natura e de Escriptura haver fe e creença en Jesucrist».
En la terça part del llibre fa notar i explica perfectament la gradació de perfecció que's troba en les tres lleis. Es curiós quan parla de que l'espai dels cristians ha minvat en aquests temps, i còm és major l'espai que ocupa la secta de Mahomet i del «gran ca e preste Joan», les raons que dóna sobre la major excel·lencia d'Europa en comparació de les demés parts del món; prova còm no Jerusalem, sinó Roma, dèu ésser sempre la capital del Cristianisme donant excel·lents raons. Primer posa la prova canònica; després alega les raons de congruencia, perquè en la ciutat eterna és més patent el triomf del Cristianisme sobre «les ydoles»; i la memoria de l'imperi pagà, l'efusió de sang dels màrtirs, la presencia dels cossos dels sants Apòstols qui hi predicaren l'evangeli, els savis doctors qui hi ensenyaren i fins (no hi pot mancar l'astrología) l'estar la ciutat baix el signe de Leo, qui cría homes valerosos i ardits, tot això fa que allí trobin major increment la fe i la pietat cristianes. Al parlar de la major excel·lencia i de les dignitats de la llei de gracia, o sía de l'Iglesia catòlica, explica els ritus i cerimonies eclesiàstiques, les raons per què l'Iglesia vol «que les esglesies materials tingan lo cap vers orient», segons explica Damascenus en son llibre IV; privilegis i drets concedits pels prínceps a les iglesies; delictes comesos en els temples per eclesiàstics, prínceps i seculars, i defensa fundadament les llibertats eclesiàstiques. Com a dignitat o excel·lencia de l'Iglesia tracta dels diferents graus de la jerarquía cristiana, tal qual el dret públic per llargs sigles la regonegué, i posa en primer lloc el poder pontifical, que «es lo major que al mon sia ne regoneix senyoria sino solament Deu». «Apres la dignitat papal tantost ve la segona que s'apella imperial. Aquesta dignitat senyoreja en lo temporal sobre tota crestiandat, sots quines maneres, empero, e lleys e condicions de present n'ho enten a tractar fins al deen llibre…» Parla en sengles capítols de la dignitat dels diferents reis posant com a primer el de França, després el de Castella, després el d'Aragó: «Aquest es vexilari e senyaler general de la Santa Mare Esgleya. D'aquesta casa es profetat que deu aconseguir monarchia quasi sobretot lo mon…» Va explicant la dignitat dels diferents reialmes amb l'explicació de sos escuts, i al tractar de l'imperi dels grecs diu que «a tanta dejeccio son venguts per los turchs que la pus aterrada nació crestiana es que al mon sia», i acaba dient amb menyspreu: «pus que son cismatichs e rebells a la Santa Esgleya de Roma no merexen que d'ells fassa hom gran mencio».
Un punt de vista típic de l'època, i que demostra el pregón sentit de justicia i de reflexió que en ella dominava, és la manera de considerar la religió com a un pacte entre Déu i les criatures. I ja és sabut que la revelació considerà sempre pactes el Vell i el Nou Testament, i la creencia cristiana del premi o del càstig en l'altra vida, se funda en el compliment o incompliment del pacte, mes faci's reflexió sobre l'identitat d'aquest principi de la governació divina amb el principi de la governació humana que en aquells sigles regía, i que veurem més explícitament exposat en el tractat polític del mateix Eximenis. Les monarquíes paccionades de la Mitjana Edat són ad instar de la monarquía de Déu en la terra, la qual, com va a veure el lector, té també els seus privilegiats; mes fundant-se sempre els privilegis en la naturalesa de les coses. Després d'explicar que les lleis
divines, qui regeixen als homes són com pactes entre aquests i son Criador, que'l mèrit està en l'observancia d'ells, que la gloria del paradís respòn als nostres mèrits, i que «cascu rebra guardo segons son treball (ad. Cor. 1.a c. 3.°)», «posa quals son exemps del dit pacte»… «Primerament los infants qui han paradis sens neguns merits propis e personals, mas solament han salvacio per los preciosos e sobreabundants e reverents merits del Fill de Deu, Jesucrist, dins la gracia del qual ells son tots batejats, e untats, e denejats, e lavats, e sebolits, e acabussats, e cuberts. Los segons qui son franchs de aquest pacte son los privilegiats, axi com fonch lo ladre que mori al costat del Salvador, penjat en la creu, al qual dona nostre Senyor Deu sens grans merits seus plen lum de la santa fe catòlica, e do abundant de la sua gracia, no contrastant que havia aqui mateix lo Salvador deshonrat, e apres l'ha fet en paradis princep gran e glorios e maravellos, e no segons sos merits e obres virtuoses. Car segons que alguns creen, en paradis n'ha qui faeren e han fetes obres virtuoses sens comparació mes que aquell no feu may, qui no han tan grau de gloria com aquell ha haut. La qual cosa ha volgut fer nostre Senyor Deu, pera ensenyar a tots quantes son les riquees de la sua misericordia qui a mals e a bons s'extenen largament. De aquest privilegi fa alegrar nostre Senyor molts, los quals nosaltres no sabem en aquesta vida present, mas sabrem ho apres segons que clarament veurem en gloria quant la sua alta magestat nos haura oberts los pregons secrets de la sua ampla magnificencia… E asso clarament defini lo Salvador (Matth., XX) en la figura que prehica de la vinya, a la qual lo Senyor trames logaders a hora de prima, e de tercia, e de sexta, e de nona, e axi mateix en la hora oncena, empero a la fi del jorn mana que fos donat a tots un mateix loguer, so es lo precios diner de la gloria…» Posa desseguit les raons de justicia per les quals «cascun puxa dar al altre lo seu sens injuria de negu», i després afegeix: «Guardonar alcun ultra comuna lley de guardonar los altres, proceheix de gran liberaiitat d'aquell qui axi guardona; com donchs a nostre Senyor plau axi guardonar alcun que li perdo per sos menors merits, mes que no ha acostumat de dar als altres per semblants o per majors merits, aci ensenya la gran liberalitat, e bonea, e per consegüent negun no deu murmurar…» En els següents capítols parla d'altres excel·lencies, o dignitats, com ell diu, de l'Iglesia; d'haver rebut personalment a Jesucrist; la bella disposició de la jerarquía i de l'estat seglar; la possessió de les Escriptures, donant a continuació un tractat d'elles, i dels doctors qui les interpretaren; l'autoritat dels Concells generals que la Santa Mare Iglesia ha tingut, i de les determinacions papals; del valor «de la raho e del ingeni natural disputant e fundantse sobre los principis e decisions de la santa fe catolica». Explica també les versions de la Biblia, excel·lencia de la de Sant Jeroni, sentits de l'Escriptura; «X regles a saber expendre la Santa Escriptura»; «contra vans theolechs e pompatichs en lur apendre, que estudian sols ciencies profanes e despres volen tractar logica e filosofia en termens theolechs[6] »; «perque nostre Senyor Deu nos ha axi amagat lo seny de la Santa Escriptura…» Explica en un hermós capítol «perque los pus letrats son pus dolents… Asso no ho fa la Santa Escriptura mas proceheix de moltes causes altres. La primera es car la sciencia de si matexa no es perfeccio de la nostra voluntat, ans es perfeccio del enteniment… e per tal es possible que l'hom haja quanta sciencia se vulla e que sia en la volentat e en la consciencia dolent… car possible es que la cosa sia en l'enteniment e que james no entre en la volentat… axi com lo mirall qui ensenya a hom la cara maculada es suficient ocasió a aquell qui's mira que's degues lavar la cara e que'n gitas la macula, empero quant la volentat contrasta e no vol consentir a aquell be e profit seu… lavors la sciencia, que ha en l'enteniment, no pot esser profitosa al hom ne li fa negun be, axi com si l'hom vista la macula de la cara en lo mirall no's volia lavar la cara, segueixse que lo mirall no li faria negun profit…»
En la quarta part parla de l'excel·lencia del poble cristià per l'amor que Déu li ha manifestat amb la revelació de grans secrets i misteris, que foren tancats i amagats als pobles qui havíen viscut sots les altres lleis primeres i precedents; i al parlar de còm als jueus «los fonch amagat lo secret de la Santa Trinitat», exposa un argument del «libre qui s'apella Pugio»; més avall fa alusió al «noven libre quant parlarem de la alta vida del nostre reverent Salvador»; en la discussió amb els jueus manifesta que ell no sab d'hebraic, per lo qual s'excusa si ha lleugerament errat, mes diu que les interpretacions i arguments que alega els ha tret de diferents hebraístes, i en particular de «un crestia que s'apella frare Ramon Marti qui fonch del orde dels prehicadors gran clergue en lati e en ebraych… e axi mateix de rabbi Mosse qui fonch juheu gran mestre en aquell mateix ebraych…» Acaba el llibre amb una recapitulació de les materies que ha tractat, i amb una exhortació sobre l'excel·lencia de l'estament cristià per a que «sies valent bataller», i promet «lo libre segon, qui's segueix tantost apres d'aquest, de tot linatge de temptacions, e ensenyara com d'aquelles ab l'ajuda de nostre Senyor poras haver finalment victoria, axis que si vols, mitjansant la sua gracia, null temps no cauras en temptacio».
El Terç Llibre del Crestià, acabat d'escriure el diumenge 16 de juny de 1389, és obra capdal i digna de tota ponderació, i el tenim per un dels principals monuments que posseeix la filosofía moral en les noves llengües europees. Es el tractat de la gran qüestió del mal que tantes heretgíes, errors, disputes i especulacions filosòfiques havía ocasionat fins que Sant Agustí trobà el desllorigador de la dificultat, explicant el caràcter privatiu que'l determina, essent desde aleshores sa doctrina comuna i acceptada per tothom. El mal metafísic, o sía la privació del bé degut, com la ceguetat en l'home, qui és sér vident; el mal moral, o sía la falta de rectitut o d'ordre en l'acció, o en la finalitat de l'acció humana; lo que'n podríem dir l'origen històric del mal moral en la nostra naturalesa, o sía la nafra original, principi de l'humà defalliment, tot ho tracta el savi Eximenis amb profonditat, claredat i amb interessant estil. Mes no's contenta amb els principis filosòfics, ni amb l'exposició de la materia científica, sínó que, posat el fonament, va desenrotllant el dilatadíssim sistema ètic o moral de les accions humanes, explicant les passions i els pecats que aquestes en son desenfrè engendren, les virtuts oposades i les lleis que reprimeixen el mal. Enclou verdaders tractats dels vicis i de les virtuts en particular, del parlar i dels sentits corporals com a instruments del mal, i fineix amb perfecte ordre lògic tractant del mal de pena, expiació del mal moral, restaurament de l'ordre alterat per la culpa, i en ocasió d'això posa lo que avui ne diríem la teoría filosòfica de la pena. Es per demés interessant aquest grossíssim infoli manuscrit de la Biblioteca Universitaria de Barcelona: a la sabiduría de la doctrina exposada amb la claredat típica de l'autor, vulgaritzada fins a posar a la mida de la generalitat de les intel·ligencies una materia de sí dificil, junta un cúmul d'observacions socials i psicològiques, i una riquesa de símils i exemples agradosos. Podríem dir que és una forma socràtica d'expositar la moral filosofía; i els termes catalans per a expressar els conceptes filosòfics i els fets psicològics, que'l benaventurat Ramón Lull començà a usar, en les obres d'en Eximenis, i en particular en aquesta, creixen en quantitat i en elegancia. Pagaría molt el treball a qualsevol qui anés a espigolar en aquest sentit en les riques obres del savi menoret que estem estudiant. Mes tornem nosaltres al nostre fet, que és la consideració del pensament, i vegi per sí mateix el lector alguns fragments del nostre moralista.
«Mal es partit en dues parts, so es, per mal de culpa e per mal de pena, de cascu dels quals mals havem a tractar en lo present volum que es lo titol, libre del crestia. Axi com d'aquella mort e plagua en que cau l'hom quant es vensut per las temptacions de les quals havem ja parlat longament damunt en lo segon libre.» Adverteix que l'«hom simple o lech que assi estudiara» no dèu espantar-se de la «subtilea» que és requerida per la materia, perquè així sols serà en els primers capítols, puix més enllà el discurs versarà sobre «materies fort clares e morals e fort profitoses». Exposa la doctrina catòlica sobre la naturalesa del mal, i tractant del mal moral diu: «mal no pot esser sino per us de franch arbitre que es en la creatura que pot pecar». En altre capítol demostra «que la voluntat nostra no peca en quant fa la obra, ans en quant la fa desordenadament»; i després «d'on ve a la nostra voluntat que ella falla e sia desordenada en ses obres»; perquè «Deu que es pura bonea dexa fer mal en lo mon»; i baixant a lo particular i seguint sa especial tendencia explica «com per alguns senyals forans hom… pot conexer los homens maliciosos», i fent les salvetats necessaries declara que «aquells que han lo cap molt agut han ab malicia pocha finetat e poca estabilitat e poch seny, qui han boca gran son… grossers… e grans golafres… qui han los dents clars son maliciosos ab poca feeltat». Hi posa un tractat dels defalliments de l'humana naturalesa, o de la «poquea natural» de l'home, provinents de la nafra original, essent, entre altres, curiós, un capítol en que explica «com d'aquesta nafra ix defalliment de cor e quina fortalesa es d'aquells que moren per mantenir error, e d'aquells qui desesperant se donan a mort». Fa notar com aquest aparent heroísme naix de desesperació, i, de consegüent, «lo hom que per capitositat o per malicia amagada o patent o per obstinada consciencia en defendre son error se dona a la mort aquell aytal no es dit fort, ans es dit foyl» … i el qui es dóna la mort és per defalliment de cor, «axis com aquell que vençut, de pena no's vol defendre, ans se lexa morir, es lexa caure d'alt, o en aygua, o en foch»… Hermosa comparació que evidencia el defalliment del suicida per a soportar la contrarietat. «De quantes rayls neix mutabilitat de cor»: «La 1.a Follia… d'aquesta rayl ve a les fembres que sian tost mudades, car com hajen poch seny naturalment han lo cor lleuger e creen tot so que ouhen… La 2.a rayl de mutabilitat es quant lo home es dat a delits carnals… La 3.a rayl es duplicitat y falsia… La 4.a rayl es pecat radicat… La 5.a duhen alguns que es passio de la terra… car diuhen que comunament nengun insular no es ferm ne constant en negun proposit»… mes després regoneix que aquest defecte no's pot atribuir als insulars solament. Caracteritza molt bé l'origen espiritual de la bondat o malicia de les obres en el capítol que tracta «com la obra forana es bona per sola bonea de la voluntat d'aquell que la fa e no per si mateixa». Va seguint els diferents aspectes del problema de l'existencia del mal en la terra, i pregunta per què «los mals son mes que los bons», dient «que nengu se'n deu maravellar car si atens a estels, a planetes, a elements, a influencies, a pedres, a erbes, a arbres, a flors, a fruyts… a colors, a sabors… a estament d'angels e d'homens… a virtuts, a bellees… tot temps veuras que asso que millor es, esta en poch nombre e axo que menys esta en major cantitat e nombre»… El lector fàcilment recordarà, en aquest punt, el passatge en que Fra Lluís de León, en l'exposició del llibre de Job, pondera l'excel·lencia, per la raretat, de la bondat moral. Estudia còm el pecat corromp la naturalesa; còm la virtut és natural a l'home, i posa un capítol de «com alguns vicis nafren la raho natural del home». Diu així parlant de l'ergullós; «veuràs que els seus gests son altius… y parlant ab tu te voldra donar a entendre que ell es o generos o rich o noble en ses maneres» … «si en ell regna luxuria tantost veuras que los huyls tendra tots atesos a guardar desordenadament axis com a boch salvatje, tantost te parlara de fembres o de viltats, o al menys ho ohira volents e se riura tantost com ne haja parlat… e s'acostara volents a aquells que parlen d'ell». Hi ha interessants capítols per a provar «com lo pecat ret flach lo nostre franch arbitre». «Com pecat porta encadenament de pecats, e com pecat nos procura remordiment de conciencia.» «Pensa quin torment es remordiment de conciencia, e vejes quina batalla… dins nos entre l'enteniment y la voluntat, car l'enteniment ensenya lo manament de Deu, e la veritat e la voluntat ho menysprea, l'enteniment ensenya perque l'home deu fer ço que Deu mana, e la voluntat ho rebutja, l'enteniment proposa lo gran perill que se pot seguir, e la voluntat ho postposa, l'enteniment puny l'home perque lexa perdre lo gran guardo que Deu nos ha promes e perque menysprea Deu tot poderos e tot piados, e de que tan de be ha rebut… e la voluntat ho refuj axis com a coses enujoses, e si lo enteniment es fort en proposar les dites coses clarament, e la voluntat es fort en rebutjarlas maliciosament, empero be coneix que l'enteniment diu veritat… s'engenra dins la conciencia tanta de pena e de torment… que lavors l'hom suspira car la virtut e la veritat que veu… fa voluntat inclinar a otorgar que fa mal e que es digne de gran pena»… Al fer mestre Francesc Eximenis la gènesi del pecat, explica tres termes d'ell en el capítol «que es rayl, nodriment e cap de pecat» … «Posen los sants que lo pecat ha un comensament, e dues rayls e tres nodriments o foments e set caps»… La superbia és l'initium peccati, segons la Sagrada Escriptura, les dues arrels són, segons Sant Agustí, amor i temor desordenats, els tres nodriments, les tres concupiscencies de que parla Sant Joan Evangelista, els set caps, els que l'Iglesia anomena els set pecats capitals.
Simbolitza aquest set tanys del mal en l'home, en altres tantes malalties corporals, i compara al qui està dominat d'elles, amb diferentes besties: l'ergullós, al lleó; el luxuriós, al porc; l'envejós, al cà rabiós, etc., i desseguit vénen els tractats dels set pecats capitals, explicant amb abundantíssima doctrina aquests vicis i les virtuts oposades, els efectes d'ells, ses diverses formes, els delictes que ocasionen, els remeis amb que's deuen guarir, etc. Per a donar una idea de quant complets són aquests tractats, bastarà dir que en el de la gola, per exemple, després d'explicar la doctrina general sobre aquesta passió, dóna un verdader tractat de l'abstinencia, ocupant-se de la discreta i de l'indiscreta; exposa tota la doctrina sobre'ls dejunis, les regles teològiques i raons amb que's funden; parla del vi i de ses excel·lencies, del mal d'embriaguea, conté el tractat de cortesía en la taula, publicat pel distingit filòleg, nostre amic senyor Balari, constituint tot plegat un complet tractat de l'apetit ordenat i desordenat que Déu ha posat en la naturalesa humana per la conservació individual. Resplandeix sempre en tota aquesta doctrina moral l'esperit observador i analític de l'escriptor, així en el tractat de la superbia, com si el bon frare hagués nascut en aquest temps de parlamentarisme, explica «com superbia nex de gran eloquencia e de bella parleria», i prova bellament la raó d'això, per la superioritat que'l parlar dóna als homes sobre'ls altres animals, «car los altres animals no parlen». Se demostra coneixedor del dret social, quan, per exemple, parlant de la luxuria pregunta en una distinció: «perque la Santa Esglesia e los princeps sostenen[7] les fembres publiques», i contesta saviament recordant la doctrina de Sant Agustí, seguida per tots els teòlegs, de que la llei positiva pot discretament no prohibir certes coses prohibides per la llei natural; i explica les savies regles cristianes destinades a impedir l'immoralitat. Exposa les penes contra l'adulteri, i «les penes degudes als alcavots, segons lleys imperials. E posa encara que potser dit alcavot». — Passa després a tractar de lo que'n podríem dir instruments de pecar, això és, de la llengua i dels cinc sentits corporals. «A que Deu ha ordenada la nostra llengua»; dóna després llargues regles per a parlar rectament; un «capitol que posa art e manera com pot hom entreduyr paraules corretgetives de vicis als grans senyors»; tracta de la blasfemia quin pecat és i «com la mala costuma d'aquest pecat no excusa, ans lo agreuja, e quin remey si pot donar»; de la murmuració, de la maledicció i benedicció i dels mals que neixen del massa parlar. Ve després el tractat sobre els cinc senys corporals, i per fí: «Com satisfà hom a Deu per sos mals. E aquest es lo X tractat de aquest llibre.» Com compendrà el lector, aquí tracta del mal de pena, així com fins ara ha tractat del mal de culpa, i en sengles capítols tracta «quantes maneres hi ha de penes»; «a quines circunstancies deu attendre aquell qui poneix l'altre»; «si la senyoria que fa la inquisicio del crim per sguart de la pena si peca mortalment»; «perque la pena dura mes que la culpa», etc. Aquestes senzilles indicacions són prou per a compendre la magnitut del tractat de malo (usant el terme consagrat per l'escola) de l'Eximenis; sa estructura filosòfica, son desenrotllament en forma popular, l'amplitut de la materia, el cúmul de coneixements que comprèn, la riquesa i gracia de l'estil, tot això amenitzat amb una gran abundancia d'histories i d'exemples, més o menys verídics, però sempre entretinguts.
Altre llibre interessantíssim de l'Eximenis és la vida de Nostre Senyor Jesucrist, que en un còdex in folio, voluminosíssim, posseeix la Biblioteca Universitaria de Barcelona. Es una Christotogía completa. Agafa desde la seva predestinació a la consumació del seu regne sobre la terra. Les profecíes que l'anunciaren, la concepció inmaculada i el naixement de la Verge María, les excel·lencies d'aquesta Senyora, les profecíes que a ella es refereixen, essent de notar la penetrant suavitat d'esperit de l'Autor, quan suposa de la Verge María, tenint ús de raó desde que fou concebuda, que son primer acte fou el càntic del Magnificat, en acció de gràcies per les grandeses a que Déu la destinava. Es extensíssim, però interessant al declarar aquest càntic de María, tancada en l'úter matern; explica després com la Santa Verge, si bé dormía, per ésser operació natural de la criatura humana, emperò durant ei somni no perdía l'ús de la raó, ni el franc àrbitre, essent, per lo tant, aleshores capaç de mèrit, puix l'estat d'inconsciencia del dormir, d'acord amb molts teòlegs, el considera imperfecció, vinguda a l'home per causa del pecat. Es devotíssim i curiós quan parla de Sant Josep, i dolent-se de l'oblit en que se'l tenía, sembla profetitzar una època, com ha esdevingut, en que la seva devoció es multiplicarà per tota l'Iglesia. El nostre autor, com la major part dels de la Mitjana Edat, en aquesta Christología dóna una gran extensió a lo que'n podríem dir vida humana del Salvador, té una verdadera prodigalitat al tractar de la sacra Humanitat, lo qual, si bé té dificultats i està exposat a errors, pel misteriós silenci amb que la Providencia ha cobert la vida privada i domèstica del Senyor, i el laconisme que sobre aquest punt observen els sagrats evangelistes i apòstols, emperò té l'avantatge de fer a Déu més familiar al món, veient-lo similis nobis, i d'encendre la pietat cristiana en el cor dels pobres i humils, establint entre Déu i els homes una graciosa franquesa i amorosa llibertat, propria d'aquells temps admirables, en els quals l'esperit humà presenta, com mai s'hagi vist, una noble conjunció de la naturalesa i la gracia. Els menuts detalls, de còm vivía la Sagrada Familia, els fets més insignificants de l'infant Jesús, les relacions domèstiques i de veinat d'Aquest, tot això que ara poc interessa a la nostra materialíssima i sensual generació, la qual, emperò, es delecta de saber coses semblants d'una comedianta famosa o d'un matador de toros, era aleshores nodriment dolç i saludable dels homes. L'Eximenis coneixía tota aquesta literatura, que podríem dir poètica i llegendaria de la vida del diví Salvador; és cert que alguns cops l'Iglesia tingué de posar mà a la pietat atrevida i ridícola d'alguns, com el mateix escriptor ho recorda, mes quan ne troba algú, tolerat per l'Iglesia, aleshores ell s'hi rabeja i es complau en aprofitar-se'n. Així succeeix, entre altres, en un troç d'idil·líca bellesa en que, descrivint el naixement de Crist en Betlem, conta l'avalot d'unes veïnes compassives qui estaven enamorades de la partera i de l'infant, per l'aroma de santedat que exhalaven, al veure que Sant Josep, a qui maltracten amb malicioses paraules, portava a la santa Dòna per dinar panses i figues seques, que elles, ignorantes del prodigi del part, consideraven senyal de mal cor donar-les a una dòna en aquell estat. Això és tret d'un llibre de l'Infancia de Jesús «que se atroba en los monestirs de monjos negres, e si'l vols trobar l'has en lo monestir que es dit de Sant Marti e es en lo mont Canigó». Són innombrables els escriptors que cita, parla, entre altres, sobre la joventut de Crist, d'un Gervasius Barchinonensis, i si bé és cert que descobreix la seva poca crítica en coses que ara fins ens fan riure per lo anacròniques, i perquè declaren les aficions astrològiques de l'escriptor, repetim lo que havem dit abans, és a dir, que ell no fa més que donar crèdit als llibres de son temps. ¿Qui no's riurà ara al llegir que la Verge Maria nasqué «en lo 21 grau del signe apellat Virgo en lo zodiach celestial» com en demostració de sa excel·lentíssima virginitat? ¿A qui no farà estrany trobar en un escriptor de tanta erudició històrica el següent troç? «Posa Policratus en la epistola ad Constantinum imperatorem que oracio de Princep deu esser feta ab gran eficacia de cor y mes de nit que de dia, acceptat la missa que deu ohir de dia e tancada, si pot bonament, e sino prejudica al regiment o espetxament de les gens a que es tengut principalment, perque en aquesta part lo dit Poliratus damna e improva la costuma de alguns princeps qui ocupantse en llegir psaltiris, o altres llibres, o que s'ocupen en orar aquell temps en que deurien respondre a les gents e spatxar los negocis de la terra, car diu que tal orar procura lo dimoni sots especie de be per tal que la mesquina de gent estiga desolada e no tropia justicia, e a la fi se provochia contra lo príncep.»
Al costat de la part llegendaria, de piadosa inventiva, s'hi troben verdaderes efusions d'un cor devot que podría bonament aprofitar la literatura piadosa moderna. Vegi's com a mostra les següents ratlles amb que pinta el goig de Sant Josep al portar al coll a l'Infant diví: «¡o quina dolçor sentia lo seu sant esperit quan aquell dolç Infant lo abrassava e lo sguardava e balbotejant lo apellava Pare quant lo tenia en los brassos!» Mes ja no solament l'home piadós trobarà consol en aquest llibre, sinó també molt particularment lo curiós de les coses de la terra, puix l'il'lustre escriptor al tractar de l'Encarnació del Verb diví, ho fa en quant a la color local del quadro, com si s'hagués encarnat a Catalunya, cosa molt comuna en aquell temps en tots els paíssos. ¿Es lo que segueix una nova noticia en l'historia de la barretina? Parlant de còm la Verge María preparava els drapellets pel Fill qui havia de néixer, aludint a la tunica inconsutilis, famosa en tota la literatura piadosa de l'Edat Mitjana, diu: «e aquella gonella no ha costures mas es feta ab agulla, axis com se fan comunament los barrets d'estam…» També volem transcriure lo següent sobre les dònes, materia de que, com veurem, n'escrigué un interessantíssim llibre, puix declara d'una part la fesomía moral de l'autor, i al mateix temps és la manifestació de la doctrina dogmàtica i humana sobre la dòna, que fou tant ennoblida en aquells temps. Diu que la Verge Maria desitjava la gran gloria que Déu li tenía preparada, entre altres causes, per a honrar les dònes «contra les quals han parlat filosophs, Salomó e molts altres, dihent que son orades, altres son falçes, altres han dit que son instimables e axi de molts altres vicis que'ls han posat… a dar a entendre que qui generalment contra donas mal parlara que per mans de dona passara, qui ha lo Fill jutge que de totes ses injuries la venjara. No res menys a gloria de les dones ha fet que aquells que pijor han parlat de dones per dones son estats confosos e atrats, car Salomo per dones torna orat, e Ovidi per dones estech confus e abaxat, e Aristotil diu se que per dona estech com a bestia entrenat e encellat…» Si és interessant quan tracta de l'Home Crist Jesús, usant el mot de Sant Pau, per la manera com presenta a la divinitat unida amb la naturalesa humana, no ho és menys al referir-se al gran misteri de l'unió de les dues naturaleses, i a l'incompatibilitat, segons l'ordre natural de les coses, entre certes passions humanes i la divinitat, o sía entre'l sofriment de la seva passió, i la visió beatífica de que devía gaudir l'ànima de Crist per sa unió personal amb el Verb etern. «Jat sia que en quant hom hagues natura mortal e passible en si, car era composta de humors contraris e hajia en si calitats discordants, axi com los altres homens; empero tot asso era subjugat a la sua voluntat com fos sobiranament ignocent, e asso declara lo Senyor benehit segons que llegim (Joan 10) ahon dix axi: jo he poder de separar de mi la mia anima e de pendrela altra vegada, per les quals paraules e altres que son aqui mateix nos dona a entendre que'l morir e soferir pena tota era en libertat de la sua voluntat, e que a soferir nostres miseries e apres mort, tot ho porta ab gran valor e liberalment e ab sobirana paciencia.»
Fa un llarg estudi de l'esperit cristià, analitza la doctrina del diví Salvador, i al tractar de en què consisteix la nova llei, ]a caracteritza oportunament encloent-la en vint articles: amar a l'enemic, les benaventurances, fer almoina al pobre, «prestar a aquell que'n ha menester e te'n requer», dient d'aquesta darrera que és materia que «ha grans dificultats e moltes, e algunes eccepcions e que de ellas tractara longament en lo llibre de la Suma teologica», cercar primer el regne de Déu, etc., i, explicats en tota sa extensió els vint articles o lleis a que redueix el còdic cristià, posa el següent capítol, del setèn llibre, que volem copiar amb tota sa integritat per a que'l lector tingui més complet coneixement de la manera del nostre fecondíssim escriptor.
«Capitol 77, ensenya que vol dir que lo Salvador menava les dites lleys axi com aquell qui havia potestat e autoritat de menarles.
»Dades les vint lleys precedents per lo nostre Salvador, diu Sant Matheu en lo VIII capitol de son evangeli que aquells qui l'ohien estaven tots maravellats en la sua alta e santa e novella doctrina, car parlava axi com a persona qui havia potestat e senyoria, e no axi com prehicavan los fariseus e'ls doctors de la Sinagoga, la qual paraula exponent Teofilus diu axi: aquesta potestat en la qual lo Salvador prehicava era en V punts. Lo primer car la sua santedat era de fet es mostrava en la sua sagrada vida que era sobiranament irreprensible e sens tacha, e era de gran eficacia e bon eximple que per forsa havia tothom que'l veya a confessar que ja mes no llegiren ni veeren, ne era possible esser persona de tanta santedat ne de tan alta vida. Lo segon punt que fahia la sua santa prehicacio potestativa de sobirana virtut, si era la trascendent sciencia, e saviesa, e lum celestial ab la qual ell prehicava declarant les santes Escriptures, denunciant la profunditat dels grans e alts misteris de la saviesa divina, e manifestant ab especial eficacia de paraula la via del regne, e la noblesa virtual, e la turpitut dels pecats, e la horribilitat de les perpetuals penes, e la magnificencia del regne de Deu. Lo terç punt si es, car lo gloriós Senyor retia digne de gran reverencia, e honor, e de sobirana lahor la moltitut dels grans miracles que ell fahia, menant axi com a Senyor de tota creatura; la qual cosa jamay no estech vista, ne semblant ohida, ne escrita per neguna secta, ne persona del mon. Lo quart punt es que retia la sua reverent prehicacio autorisable, e fort senyorial, e maravellosa, si era la bellesa, e altesa e noblesa de la sua eloquencia, que era axi viva, bella e novella, e penetrant, que tothom diguera que aquell hom aparexia que no fos d'aquesta vida, ans que fos fet novellament per la omnipotencia de Deu, e devallat de cel en terra per tot lo mon atirar a la gloria del regne de Deu. E sobre aço diu lo Sant Severinus en lo seu dietari, que estech en son temps revelat que tanta era la bellesa e l'altesa e excelencia de la prehicacio del nostre Salvador que los angels de Deu circunstants, e los diables qui l'ohiren prehicar tots estavan maravellats en la resplandor, e gracia e bellesa e ornament de la sua santa paraula, de la qual profetant David dix que sobre los seus labis seria per Deu escampada, ço es, copiada e moltiplicada la sua gracia en sobiran grau e en gran excelencia. Lo quint punt es qui clarifica la doctrina sagrada del nostre Salvador e la retia vigorosa, e de potencia e de sobirana virtut, si era la immensitat de la infinida divinitat que resaltava e enfortia la sua paraula, e la ensenyava, essent de gran autoritat, e de sobirana excelencia e reverencia. E diu açi aquell sant doctor Basilius, axi que jat sia que la paraula e la prehicacio del nostre Salvador fos axi alta e de dignitat irreprensibie, empero no amollia ne tirava los coratges de tots; car aquí secretament era en causa defalliment gran en lo pecador de la gracia predestinant, d'ahon venia gran indisposicio en los rebells a convertir a ell, per be que ell prehicas altament e per manera de sobre alta excelencia, perque diu aquest sant doctor, perque's maravellen los homens si lo simple o gran prehicador no pot tirar a Deu los mals homens per lur prehicacio, cert per tal quant los coratges d'aquells qui'ls ouhen no son untats, ne ablanits per la gracia de Deu, e ells no hi fan neguna preparacio, ne disposicio, lunyantse de pecats, e faent obres virtuoses, axi com son lunyarse de tot pecat e de tota mala avinantesa, ne fan continuada e fervent oracio ne dejuni, ne almoyna, qui son bens provocants nostre Senyor Deu a dar copiosament la sua gracia, a aquells qui las fan.»
Al parlar del sacrifici del Calvari, per medi del qual fou redimit el nostre llinatge, sobressurt altre cop la nota piadosa que tant tendrament interessa en el naixement i infancia de Crist. La misteriosa maravella de la mort de l'Home-Déu havía de manifestar-se en el llibre que estudiem. Els princeps de la lluita entre'l bé i el mal, Sant Miquel i Satanàs, estàn un a la dreta i l'altre a l'esquerra de la Creu del Vencedor del pecat, el caràcter diví del qual no acabava de conèixer el Malmajor. Aquest, amb una llarga controversia amb Sant Miquel, pretén provar que l'ànima beneita del Redemptor li pertanyía; mes a la fí, «lo gran dimoni que estava en la part sinistra de la creu cavillant e rahonant a Sant Miquel que aquella santa anima era sua… vehent en lo Salvador les senyals del Messies… gitas a blasfemar fins que Sant Miquel ab llicencia de Cristo lo gita en lo infern». Explicada la Redempció, continúa exposant aquesta sempiterna lluita entre'l bé i el mal, o sía, dóna una interessant mostra de l'historia de l'Iglesia, caracteritzant molts cops amb singular exactitut les principals èpoques d'ella. L'apostòlica, la dels màrtirs, la de gran contemplació, la dels heretges, havent-nos fet l'efecte de la novedat, el caracteritzar una època per l'aparició dels instituts regulars, que ell anomena època dels religiosos. Com la concepció d'en Eximenis en la vida de Crist és altament teològica, i son desenrotllament constitueix un perfecte organisme, la missió de Crist en la terra suposa l'explicació de la consumació d'ella, el desenllaç de la divina epopeia que forma l'intervenció personal de. Déu en la societat humana, obrant primer per Jesucrist i després per l'Iglesia qui el representa; i, en efecte, el nostre escriptor arriba al cap d'amunt. Tracta de l'Anticrist com individuu, i en la seva vinguda i en les persecucions contra'l cristianisme per ell mogudes, dóna, com totes les tradicions i com ensenya l'experiencia, una importancia capital a la raça jueva. L'Anticrist portarà una senyal en el front i en la mà, que Eximenis dibuixa, i diu que l'ha vista en un «llibre que s'atribuheix a Sant Agustí e hi ha aytal titol: «de orlu, obitu et opibus Anti-Christi». El piadós Eximenis fa material el signum de que parla l'Apocalipsis, i aludint a la fraternitat diabòlica que formaràn els seguidors de Satanàs, diu que qui «lo dit senyal no pora ensenyar, negu li gosarà vendre pa, ni vi, ni neguna cosa, ans l'haura a denunciar a la cort, e haura a pendre mort si lo dit caracte tantost no vol pendre». Això tal volta farà riure a algú i ho tindrà com a cavilacions de frare, mes si es recorda de les fetes de l'Anticristianisme a França a la fí de la centuria passada, per exemple, hi trobarà consonancia. Eximenis beu en la font abundosa dels expositors de l'aparició dels segells de que parla l'Apocalipsis, que tanquen el llibre del pervindre, entre'ls quals hi posa «frare Johant de Roquatallada de la orde dels frares menors»; i per ventura entre la fullaraca de cavilacions estrambòtiques, d'impertinents curiositats, de composicions espontanies de l'imaginació sens cap valor sobrenatural, ¿no podría trobar-se entre aquells grans contempladors de la naturalesa divina i de la naturalesa humana, que resumeix Eximenis, qui arribaren a lo més pregón de les Sagrades Escriptures i vivíen amb íntim i puríssim comerç amb els sers celestials, ¿no s'hi podría trobar, repetim, un cert sentit profètic? Estem segurs de que l'home menys creient qui llegeixi en Sant Vicens Ferrer o en Fra Francesc Eximenis els misteris del pervindre, molts d'ells executats ja en el día, hi ha de veure quelcom més que l'intuició de talents privilegiats, si bé és cert que l'últim sempre descobreix sa flaca, com aquí, parlant de l'Anticrist, quan diu que'l dimoni li ensenyarà l'art d'alquimia, a fí de que amb falses maravelles pugui més fàcilment seduir als homes. Emperò això mateix, en el fons consona amb la tradició cristiana qui suposa en l'Anticrist obres portentoses; i aquell Anticrist de qui deia l'apòstol Sant Joan que ja aleshores era nat, és a dir, l'esperit anticristià, per medi de sos pompàtics doctors, ens diu l'historia i ens demostra l'experiencia present, que sempre ha volgut aparentar un poder superior als homes, com ho proven l'antiga magia i el modern espiritisme i hipnotisme.
Altra de les obres capdals de Fra Francesc Eximenis, monument de ciencia política i social, es el Dotzèn Llibre del Crestià, o sía el Regiment de Prínceps, compost, segons se dedueix de ses paraules, en l'any 1385, i que fou imprès a Valencia en 1484. Contenint els mateixos defectes que constantment acompanyen a aquest escriptor fecondíssim i eruditíssim, és, no obstant, llibre de gran importancia i mirall perfet per a conèixer l'il·lustració de l'època i del país en que escrivía l'Autor. La doctrina és vastíssíma; en tots els punts que tracta comença ab ovo i arriba usqae ad ultimos apices, amb digressions curioses i, encara que llargues, pertinents, sobretot atenent al caràcter enciclopèdic que constantment caracteritza a l'escriptor. Per a concretar el pensament i capir més fàcilment la doctrina del Regiment de Prínceps, ens fixarem amb preferencia en tres punts. 1.er Principi teològic de la societat i historia de la civilització i elements que entren en la composició social. 2.ón Organització del poder. 3.er Doctrina sobre la llibertat i la tiranía.
1.er L'origen de la societat és celestial; la vida eterna constitueix una societat perfectíssima i projecta en el món una lluminosa silueta, que és la societat humana. Se reflexa ja en l'esperit de l'home, puix, com diu l'autor De Spiritu et anima, cap. XXVII, «tot l'hom es una bella e ordonada ciutat representant axi dins de si meteix aquella gloriosa ciutat per la qual l'ha Deu creat. E diu Crysostom que en aquesta aytal ciutat es rey l'enteniment, e regina la voluntat, e thesaurer la conciencia, e cap de cavallers lo franc arbitre, lo poble els ciutadans son la veritat de diverses cogitacions, los servents son los senys corporals, les viandes e aigües, les inspiracions e visitacions divinals. Lo mur es la custodia angelical, les armes son oracio e penitencia. Los invasors e enemics son ara lo diable, e lo mon ela carn a vegades…», i fixant-se ja en el conjunt social i citant a Sant Agustí, diu que «la ciutat material, be ordenada en lo mon, imatge es e figura de la celestial ciutat, e aquella representa a nos en esta present vida a manera de un bell mirall representant l'imatge d'aquell que s'hi mira…» Ve desseguida l'explicació de les raons intrínseques que fan necessaria la vida social, la sociabilitat de l'home com ara diem, o com ell s'explica, «perque Comunitats e ciutats foren edificades, e qui primerament les edifica». Mentres exposa les raons d'excel·lencia de la vida social, la major honor del Criador, esquivar ignorancia, evitar males cobejances, etc., hi barreja noticies variades, molts cops faules i noticies propries per a entretenir infants, o al menys faltades de tot fonament crític, però al mateix temps s'hi troben digressions típiques, demostrants l'esperit senzill i pràctic de l'època i de l'home, així dedica diferents capítols a provar «que en estiu val mes estar dins les ciutats que defora, e d'ivern val mes estar defora que dins». Mes no's contenta amb l'explicació filosòfica o intrínseca de l'origen de la societat, sinó que'n dóna el desenrotllament històric, citant multitut d'escriptors i histories que argüeixen una immensa lectura. Tracta la societat en els primers temps del món, o antediluvians, explicant l'existencia de grans ciutats, i el desenrotllament de les industries, fundant-se molts cops en les noticies de la Biblia, i després de fixar-se en això, que'n podríem dir prehistoria i que demostra la perennitat dels capritxos de la gent lletrada, venint ja al camp de l'historia explica de les races i ses transmigracrons com dels góts, per exemple, descendents de Jafet que vingueren d'Orient envers Tramontana, i posa com la Gènesi de l'humana il·lustració, provant «com vengue estudi de sciencia en Egipte e apres en Grecia», i es val de la mitologia per a inquirir la llum de la veritat en aquelles llunyanes èpoques. Concretant ja més la materia, dóna la definició de ciutat, seguint el concepte aristotèlic, dient que «ciutat es congregacio, concordant de moltes persones participants e tractants e vivents ensemps: la qual congregacio deu esser composta e honorable e ordenada a vida virtuosa que es assimateix suficient e bastant».
Aquesta tant perfecta definició li dóna peu per a ficar-se en tots els camps de la ciencia política i social, desde la policía urbana i l'economía política, fins als més alts problemes de la pública moralitat. Descriu còm dèu ésser edificada una ciutat que ell suposa hauría d'ésser quadrada, les portes que dèu tenir i còm deuen ésser distribuides, el lloc en que deuen habitar els diferents oficis, quina provisió dèu fer la ciutat per son menjar, beure, vestir, calçar, etc., com cascuna bona ciutat és partida per tres mans: mà major, mà mitjana i la terça, qui s'apela dels menestrals, oficis que convé exercitar per a augment de la riquesa pública, tracta sobre la moneda; i no podent tampoc aquí prescindir de sa afició a les arts ocultes, explica «la segona especie de guanyar diners que s'apela especulativa: e es quant algun se dona a saber coses altes e amagades e qui poden esser en son loch fort profitoses»; parla de tots els estaments socials, manifestant-se molt poc amic dels nobles o generosos, com ell els anomena, puix després d'explicar les avantatges socials que porta l'existencia d'una classe aristocràtica, posa el següent troç, que manifesta la llibertat d'escriure que hi havía i que respectava la societat en aquella època, informada per l'influencia de l'Iglesia. Diu que «de fet les ciutats avuy no'ls volen… ans en Italia los foragiten de les ciutats y'ls perseguexen… perla falta de noblea e virtut» per ses tendencies invasores, per sos vicis i crims… i «per tal les dites comunitats giten de si metexes los generosos, axi com a fonts de pecat, per tant que per lurs mals no'ls vinga d'amunt la ira de Deu, o en cas que'n retingueu alguns simples e que han poch; empero los poderosos foragiten de si axi com a dimonis e a especials enemichs de la cosa publica, ne sostenen que nengu ciutada sia son amich especial. Ne'ls basta que'ls giten de les ciutats, ans los tollen ço que han per la major part, per tal que no'ls puxen noure e puys los derroquen les cases… segons que a ull pot veure aquell qui es o passa per les dites terres». Escriu un verdader tractat de cavallería; i amb motiu d'això, una llarga exposició de l'art militar, en tots els seus rams, fins del que avui anomenem administració militar, còm s'han de donar les batalles, còm s'ha de procedir en els sitis; tracta de batalla per mar, i primerament de les cauteles que s'hi deuen tenir; regles per a deslliurar-se de les plagues que acompanyen la guerra, un capítol, «qui posa remeys en los setges a grans calors e pudors»; un altre «qui posa remeys contra mosques, puces, polls, cimeus e a reuma e a dolor de dents»; i per a que altre cop vegi el lector les aficions del bon mestre Eximenis, copiem el següent troç, en que diu que per a deslliurar-te de mosques estant el sol en determinada constelació, faràs «una mosca solidada d'or pur, e sien les ales de acer e sia aço fet en lo dia de Mercuri: e sapies per cert que alia ahont aquesta imatge sera posada nul temps no hi haura mosca per la faç celestial que impugna a natura de mosca». Ens apar, per la descripció minuciosa que fa de tots els arreus de la milícia i de les regles de tàctica militar que dóna, que aquest llibre ha de tenir importancia per l'arqueología militar; quan parla de les batalles navals, cita les bombardes, i en el marge hi ha una nota manuscrita sens dubte dels frares del Convent del Carme, a qui pertanyía l'exemplar de la Biblioteca Universitaria de Barcelona, que diu: aquí parla de bombardes… a 250 anys que lo llibre es fet y diuhen alguns que no ha 100 anys son trobades. Eximenis, com tant afectat a l'astrología, vol que les armes síen fabricades en certes circumstancies, perquè «es certa cosa que espasa constellada e armes feytes en certa constelacio donen e procuren ardiment e fortalea de cor a aquells qui les dites armes porten.
»Per tal, lo rey en Jacme d'Arago, qui pres Valencia, tots temps portava una espasa constellada quant devia haber batalla, e en los arxius del senyor rey d'Arago, avuy present, es la espasa de Vilardell, famos cavaller, ab la qual mata la serp aquella tan gran de Sant Celoni, qui matava los homens passants per lo cami. E d'altres espases de gran virtut te lo dit senyor, segons he ohit dir a persona notable de son regne». Sapies, emperò, lector, que en Eximenis s'hi veu sovint la lluita entre l'obediencia que vol tenir a l'autoritat de l'Iglesia, qui damnava l'astrología judiciaria, i la seva forta afició a les arts secretes i amagades que li prometíen resultats meravellosos; així, no obstant lo transcrit, en altres llocs manifesta les extralimitacions de l'astrología i al tractar de les arts i oficis damnificants a la societat enumera els «alquimistes qui comunament son orats e enganadors… sapies per cert que jatsia que alquimia sia possible, empero Deu per conservacio de la cosa publica no la revela sino a fort pochs, e tart, e a aquells qui no entenen en riquees», paraules que's concorden com concorden els esperits, amb les idees de l'altre famós menoret, Fra Joan de Rocatallada, qui, barrejant amb somnis místics les teoríes alquimistes i els experiments sobre la materia, vingué a ésser perseguit per il·luminat. La delectació de la novedat, principi generador de la ciencia segons Aristòtil, és gran en Eximenis, i això ha de fer dissimular sos defectes, que molts cops són presentiments que'l temps amb major o menor escala realitzarà. Ens sembla que en aquest mateix Regiment de Prínceps parla de la possibilitat de fer aparèixer en l'aire exèrcits de combatents i altres coses maravelloses, en termes que revelen clarament l'infancia de l'art de perspectiva i un talent qui preveu les maravelles desconegudes que en son sí guarda la potencia de la materia, moguda per l'esforç de l'enginy humà.
Dóna proves de prudencia política, puix assentant-se en el gran principi de Sant Agustí, lex humana aliqua ratione permittit, quae justè lege divina puniuntur, admet una certa tolerancia i fins, per a evitar mals majors, dissimula l'existencia de certs llocs repugnants a l'honestedat, si bé cohibits per la justicia; l'existencia en la comunitat cristiana dels infidels, o sía dels jueus i sarraïns, els quals, emperò, mai gaudiràn dels drets dels ciutadans; dedica diferents capítols a tractar de son estat civil, i després d'exposar la substancia de la llegislació canònica, prudent i humaníssima, constituint, pels qui han una Llei substancial de vida diferenta de la nostra, una llegislació especial, afegeix: «moltes altres llibertats e gracies los fan los crestians als infaels qui perseveren entre ells, e farien encara mes sino l'oy cordial que tots los infaels del mon han contra la santa Religió crestiana: car no contrastant que per los crestians sien sostenguts e dissimulats en lurs miseries e en moltes coses que son contra Deu… empero los dits infaels els maleheixen tot jorn terriblement». Consignació de l'odi tradicional que la raça jueva professa al poble cristià, al qual procura endogalar per medi de l'usura principalment, de lo qual les nacions modernes tenen bona experiencia; puix sabut és de tothom que l'alta banca europea avui és jueva, i que disfruta també del favor d'una considerable part de la premsa periòdica, miserablement subjectada als poderosos fills d'Israel. Explica en un capítol «a que son tenguts los infaels que estan en terra de crestians», exposant la llegislació canònica, la qual també expressa la Butlla molt famosa i calumniada de l'antipapa D. Pere de Luna, qui no maltracta al poble jueu, sinó que'l considera tal com ell mateix se considera fins en el sigle XIX, això és, com a un poble diferent, heterogeni, qui sens gran perill no's pot sumar amb la massa social; i conclou dient: «per totes aquestes coses appar que la llibertat dels infaels habitadors entre nos es menor que la nostra, empero es prou gran». Estudiats i analitzats els elements que fan a la societat a sí mateixa suficient i bastant, estudía còm dèu ésser concordant també, per lo qual posa un capítol de «com la Lley crestiana es noble fonament e principal de la cosa publica, e com alguns han tengut lo contrari»; discorre llargament sobre les avantatges socials del cristianisme i fa veure la necessitat de l'unitat del principi intern social, que nosaltres havem anomenat l'ànima del poble, provant ja desde'l principi del llibre com en la comunitat, seguint el tecnicisme aristotèlic, convé perquè axis natura e raho voten e ensenyen… que tots sien d'un cor e d'un voler.
2.ón Eximenis és enemic del comunisme i combat fortment el dels antics filosops, valent-se de bones raons d'Aristòtil; així és que tracta de l'organització política començant per molt amunt, puix posa un capítol de «quin regiment hague lo mon en temps de ignocencia» i un altre de «com lo mon apres lo pecat hague mester Senyoria que faes força als homens». I desseguida en capítol rublert de doctrina posa «per quantes maneres ha Deu provehit al mon de regidors». Exposa, segons diu, l'opinió de Petrus Blesensis, i determina tres maneres: 1.a, per especial inspiració i instint de Déu, com en Adam després del pecat; 2.a, per elecció general, puix dada la condició actual de l'humanitat, «vol nostre Senyor Deu que cascuna comunitat puxa elegir senyor o regidor, qui la regesca a temps o a tots temps per promourela a be e a preservarla dels dits mals». Diu que s'ha de suposar que la Comunitat establí pactes amb l'elegit, puix «nengu vol encativar si mateix, ne posar simplament sots ma de nengu com naturalment cascu desitje esser franch, e senyoria sia trobada en especial pera conservar los homens en lur libertat». «La 3.a manera és permesa per Nostre Senyor Déu, essent apellada tiranía, la qual Déu permet per qualque amagat secret seu.» Ara veurà el lector, en el fragment que segueix, còm el mestre Eximenis, no obstant de son entusiasme per la llibertat política, no era partidari de certes institucions molt ponderades per la moderna democracia.
«Cap. 400. Que regiment no deu ésser dat a mollitut.— Ara havem a dir de la segona eleccio que es per via humana, e aci havem a veure algunes dificultats tocades per los grans filosophs passats, axi com Aristotil toca en la sua politica. E primerament havem a veure si regiment deu esser dat a tota la moltitut de la ciutat sobre ella mateixa, e es estat definit per los filosophs que no, e aço per les seguents rahons… La primera perque alla ahont ha moltitut aqui ha confusio… La segona car a regiment se pertany seny e gran saber, car, segons posa S. Gregori en lo Pastoral, regiment es art sobre totes arts, com donchs la moltitut no haja seny gran, ne's regesca saviament, ans es tost avalotada e moguda a mal, segueixse que la moltitut no deu tenir regiment… La terça… car comunament com la moltitut sia viciosa e inclinada a mal, perseguiria los bons e'ls virtuosos que son pochs, e per conseguent lavors no trobaria hom en les ciutats un hom virtuos, ans fugirian tots al desert, la qual cosa seria gran desastre… Item lavors no's faria res que'ls bons volguessen car tostemps se'n ho portarian los mals com sien mes: La quarta, com la moltitut comunament sia pobre e quasi naturalment hajan oyt als richs, si la moltitut senyoreva tots los richs desfarien… Empero es determinat per los grans filosophs e conclus que jat sia que tota la moltitut no sia per regiment, empero per tal que nenguna part de la moltitut no haja raho de reputarse per deshonrada en cas que no hagues nengun ofici de honor, ne per tal que la comunitat no peresca per defalliment d'homens de honor e virtuosos, per tal ordenaren que tota la moltitut se partesca en tres parts: ço es, en majors, mitjans e menors, e que de cascun sien elegits los millors per regiment de la Comunitat, o al menys sien elegits de cascun tals qui no sien dolents o los pus miserables, mas dels millors de cascun bras pera regir la Comunitat.»
Aquesta doctrina, que vol que tot el cos social tingui part en la vida política del país, sabut és que fou l'ensenyada per Sant Tomàs d'Aquino, doctrina nobilíssima i lleial que dóna satisfacció a tots els ciutadans, assegurant al mateix temps el bon regiment que no pot penjar de les passions populars; doctrina franca cent cops molt més preferible que l'hipòcrita que avui domina, que donant en apariencia i de paraula la direcció política de la nació al poble, els governants saben bé tenir amagats els fils que mouen tots els òrguens públics, resultant una comedia semblant a la que veiem en els emperadors romans voltats d'institucions republicanes i acontentant al poble amb aquesta artificial decoració. Concretant ja més el seu pensament polític tracta de sí és millor que'ls regidors de les Comunitats ho síen per temps o bé perpetualment, declarant-se en favor de la primera forma, i després tractant ja del sobirà en un capítol demana «si val mes que lo princep sia per eleccio o per natura» i alegades les moltíssimes dificultats de l'elecció de rei conclou que'ls filosops «han jutjat que mes val dexarho tot a Deu e que ell do al regne aytal princep per natura com li placia, lexada tota eleccio axi que lo princep sia perpetual en linatje e en regiment». Explicada la necessitat de la monarquía hereditaria, prova en altre capítol «com la millor policia que al mon sia es viure sots noble e bon rey», i àdhuc vol que'l regne sía gran i fort per varies raons «car mils se pot obtenir justicia quan lo regne es gran e comu a totes les parts que la volen que no quant la ha a cercar en diverses senyories… aytant com la senyoria es major aytal es pus bastant a jutjar tota causa e a perseguir mals homens e tota injusticia e cascun mal factor.» I parlant del respecte que's fa menar dels extrangers un príncep poderós recorda «que per aquesta raho antigament los grans mercaders cercaven que poguessen estar en terres de grans senyors e poderosos car lavors ells anaven segurs per tot lo mon». Tracta també històricament «com los passats corregien los princeps mal faents» relatant diferentes deposicions de reis, i en el capítol següent posa «quina manera tenien los crestians a correccio e a punicio de lur princep errant» i exposada la doctrina de les Decretals en cas de rei heretge, això és, que se'l denuncíi al Papa, el qual, si vol, absoldrà del jurament de fidelitat, explica que si el príncep «es hom mal o de mala vida… destructor de la cosa publica notoriament, e vinga comunament contra bons costums e contra ço que jurat ha en lo començament de son regiment, que si no's vol corretgir de sos mals per consell d'homens solemnes e espirituals, ne per amonestacions dels majors de la terra ne per requisicions generals de son poble, que sia dat per enemich e sia absolt del regiment de son regne, e sia fet rey lo pus prohisme seu. Semblant juhi se'n deu fer si lo rey es foll o de tots punts inepte a regir son regne; aixi fonch deposat del regne de Anglaterra Eduart vesavi de aquell que avuy hi regna, qui es l'any 1385. Es ver que dien alguns que per major aprobacio de la leyaltat dels vassalls en aytals cassos es bo consultar lo Papa e haver consentiment dels Prelats del regne, car al Papa pertany absolre los vassalls de la feeltat que han a lur senyor»… Amb rigiditat teològica declara «a que se extenen los emoluments reyals», i prenent peu de la doctrina del pacte entre prínceps i vassalls ensenya que les dues parts estàn estrictament obligades a restituir tot allò que haguessin percebut sobre lo pactat. En capítol exprés tracta de l'obediencia, «si devem obehir a la potestat seglar bona e mala», i explicada llongament la doctrina que'l cristianisme ha observat desde'l principi, conclou que l'obediencia «dels vassalls cristians envers lurs senyors… s'exten en ço que no es contra Deu e en ço que rahonablement es estatut e ordenat entre ell», és a dir, la pràctica del constitucionalisme més rigurós.
3.a La doctrina del nostre autor, en lo que pertany a la llibertat política i a la tiranía, és de les més avançades que's poden trobar, no sols en l'època libèrrima més cristiana de la Mitjana Edat, sinó fins en els moderns temps revolucionaris. Al primer cop d'ull sembla tenir el nostre frare menoret idees consemblants a les del famós filosop de Ginebra en l'explicació del pacte social, mes després d'una atenta reflexió es veu l'infinida diferencia que va de l'un a l'altre, l'immensa superioritat del mestre Eximenis sobre J. J. Rousseau, la veritat filosòfica i històrica del primer i el convencionalisme i anti-naturalisme del segón. El nostre escriptor, com ha vist ja el lector, regoneix i altament proclama, la naturalesa social dels homes, les avantatges i necessitat de la vida comuna; per ell el pacte és sols el dret positiu, no l'origen del dret com per Rousseau; és La forma, no la substancia, és, en una paraula, la Constitució, usant l'expressió moderna, de les diferents societats. Per això el lector veurà en l'exposició de la doctrina, referencies a la manera, com consta per l'historia, que's constituiren els pobles de la Mitjana Edat, després de la destrucció de la societat antiga. Apareixen com a cèl·lules primitives de la composició social les families, o com més bella i propriament diu el nostre autor les cases, de les quals són extensió les societats polítiques. D'aquesta diferencia essencial entre'ls dos filosops polítics naixen les conseqüències oposades de l'una i l'altra doctrina. De l'utopía rousseauniana, la violencia, el desordre, el nihilisme; de la doctrina d'Eximenis, la natural llibertat, el bon ordre civil i l'edificació social; aquest, ha exposat la veritat que perpetuament viu atenta o manifesta en el sí de la societat, i que quan aquesta arriba a regonèixer-la per reina, comença el regnat de la llibertat i de la justicia; Rousseau, predicà l'error que és, no la llei, sinó l'enemic de la naturalesa humana, i per això la llibertat que d'ell devalla és el desenfrè i l'opressió de lo més noble que té l'humanitat. El lector se delectarà en els fragments que segueixen, que són capaços de deixar amb la boca badada a tants de simples qui avui encara creuen que la llibertat començà amb en Riego, o tot lo més enllà amb la Revolució francesa; com també veurà pràcticament destruida l'idea, que tant sovint se troba en els escriptors moderns, de que la Mitjana Edat no conegué la vera llibertat, essent la que aleshores se disfrutava, un privilegi que s'extenía més o menys, segons les diverses societats, i no una dignitat regoneguda a tota la naturalesa humana. Eximenis estudía la llibertat en els diferents estaments socials, mes això fa, portat de son esperit pràctic, per la necessitat d'armonitzar la vida pública, no perquè no regonegui com a natural en l'home aquella qualitat que'l dignifica. Després de consignar que un dels elements socials és «franquea e libertat», va exposant la de que gaudeixen totes les categories de la ciutat desde'ls «presidents fins als polítics vassalls». En el capítol 154 explica: «Quina es llibertat de President en comunitat, e quin captivatge es malicia tirannica. Los Presidents han lo primer e principal grau de la llibertat civil, car ells poden manar als altres e a ells no mana sino la ley e'ls pactes ab lo vassalls, e'ls mana encara la conciencia e Deu… E aquesta libertat es sobiranament necessaria a la Comunitat, en tant que fent la senyoria ço que fer deu als subdits, e servantlos ço que promes los ha e a aquells es tengut, lavors francament los pot senyorejar… E no tant solament pert la senyoria sa libertat per rebelio de vassalls ans encara la pert quant passa los termens faent contra justicia a aquells, car lavors pert grau de vera e de justa senyoria, que es la sua alta libertat, e cau en legea tiranica, que es carcer mortal, segons que posa Titus Livius escrivint al Senat de Roma, car com diu ell aqui mateix: senyoria que lexant sa libertat e sa corona e noblea que esta en veritat e justicia a mantenir, es caure en lo major infern que's puga cogitar, car diu que tira es carcer pudent de tota llegea, mort de tota bondat, renegament de Deu e de tota lley, coltell contra la cosa publica, enemich de tota virtut, confusio de tota noblea, sageta contra tota veritat, renegat falsari sens tota fe e lley, corruptor de tota lleyaltat, traydor manifest, publich lladre, demoni encarnat, notori fill del diable, perseguidor de tot bon hom… la presencia del qual corromp l'aire, e fa tremolar la terra, e procura infinits mals al mon, contra lo qual deu cridar tota natura, e contra ell se deu commoure e's deu levar lo cel e la terra e la mar, e tota conciencia tement Deu fins que l'hajen mort e foragitat de tot lo mon. Perque apar que qui vol en presidencia servarse alta libertat, fa menester que no s'isca fora los termens asignats al president per la lley e pactes posats entre ell e'ls vassalls. E lavors pot be governar lliberalment la dita comunitat e no en altra manera.» Aquesta crua exposició del tiranicidi recordi el lector que queda destruida pels tràmits que Eximenis indica, i de que nosaltres fem menció, deuen seguir-se per la deposició del príncep malfaent, trobant-se en aquest lloc una de les tantes contradiccions del nostre il·lustre enciclopedista, de qui pot ben dir-se que de tota llenya feia feix.
»Cap. 156. Corn cascun naturalment es franch, e perque los homens han perduda franquea e stan catius… Notaras primerament com cascuna comunitat es naturalment francha quant es de si metexa; aço apar per lo dit de Sant Gregori… e vol dir que natura tots los homens feu eguals en quant en si era, car primerament no havian senyoria fins que ells metexs se elegiren senyor per lur proteccio e bon estament, al qual donaren aytal jurediccio sobre si metexs com se volgueren… Item abans que les comunitats fossen, estaven los homens separats per cases, axis com d'amunt es estat ja dit, e com lavors estant axis los homens separats proposaren de fer comunitats per millor estament llur; donchs ells apres que hagueren fetes comunitats no's privaren de llibertat, com la llibertat sia una de les principals excelencies que sien en los homens franchs… segueixse que cascuna comunitat pogue elegir senyoria aytal com se volgue… Nota que com cascuna comunitat per son bon estament e per son mill viure, elegis viure sots senyoria, que cascu pot presumir que cascuna comunitat feu ab la propia senyoria pactes e convencions profitoses e honorables per si metexa principalment… James les comunitats no donaren la potestat absolutament a nengun sobre si metexes sino ab certs pactes e lleys»…[8]
»Cap. 160. Com es gran cosa la llibertat dels ciutadans… Per aquesta mantenir diu aquell gran Trogus Pompeus no'ls deu esser cara neguna cosa temporal sots Deu, ne encara perdre la vida… E per tal diu Allotus Penestrinus, en lo seu compendi moral, que per aquesta libertat a mantenir no era sostengut antigament en les comunitats d'Orient que negun ciutada fos curial de Senyor, ne que negun oficial ne curial de Senyor james entras en consell de la ciutat, e aço per tal que mitjantçant aytals ciutadans de casa sua, no tolgues la dita llibertat als ciutadans…» I prenent l'aire seminovelesc que distingeix a l'escriptor, posa desseguida una carta que suposa escrita per un ciutadà a un príncep persa qui s'havía entregat a la tiranía, la qual comença de la següent manera, que és sens dubte reminiscencia de la tant sabuda frase dels furs d'Aragó: «Si empero per lley te regisses jo t'apellare rey, mas la lley que't feya Rey has lexada perque de aqui avant no t'atorch per senyor ne per rey…» Abundant sempre en una erudició poc garbellada, citant a Bondisalvus, l'Historia tripartita i el llibre Moralium de Sant Gregori, prova «que mes deu hom favorir la lley que no al rey»; i avençant encara més en aquest camí, en el capítol 200: «Com haver generosos seria profitos a la ciutat si ells eren aytals com deurien», escriu la següent predicció que no sabem si tractar d'utòpica o de profètica: «Diu Lactancius que tant ha desplagut a Deu nostre Senyor com los generosos han desamparada vera generositat e's son dats a tanta vanitat e a tanta oradura e a tants pecats com son e a tanta crudeltat, que per mantenir lurs folies e pompes excessives dissipen lurs vassalls, ne han pietat de res, ne fan almoynes ne oracions degudes, ans han desamparat de tots punts a nostre Senyor Deu… per raho de aço, ço diu ara en lo derrer centenari del mon qui sera in aperitione sexti signaculi ecclesiae… d'aqui avant no hi haura reys, ne duchs, ne comptes, ne nobles, ne grans senyors, ans d'aqui avant fins a la fi del mon regnara per tot la justicia popular, e tot lo mon per consegüent sera partit e regit per comunes, axi com avuy se regeix Florença, e Roma, e Pisa e Sena e d'altres ciutats d'Italia e de Alemanya… Dien que lavors estaran sens perill en les ciutats generosos e no generosos, car tots seran bons per la major part e cascun atendra que fassa tot be… e no's curara d'allegar generositat; axi com se feya en la primera etat del mon, car lavors no atenien les gents a generositat entenents que tots eren estats fills d'aquell sant e glorios patriarca Adam e d'aquella sua sancta e beneyta dona Eva. Axi dien alcuns que sera apres que sera obert lo seten sagell de la Esglesia, del qual ha profetat Joan en lo Apocalipsi, car dien que d'aquinavant negu no curara d'allegar generositat, mas curar fan los homens comunament de servir a Deu altament e d'amarlo purament en tota lur vida» [9]. La radical doctrina exposada per Eximenis, sí bé no com a original seva, suposant la desaparició de totes les monarquíes cristianes, exceptuada segons una opinió que no sembla del gust del nostre escriptor, la de França, devía, naturalment, per molt que la tolerancia fos gran en aquells temps, cridar l'atenció del monarca, i, en efecte, trobem una carta, que anem a extractar, del rei Joan I, dirigida al mestre racional Pere Dartes, a qui nostre autor dedicà algun dels seus llibres, en la qual fa amenaces series si Eximenis no sab demostrar l'exactitut de son judici: —«Lo Rey. — Mossen Pere. Entes havem que mestre Francesch Ximenis, qui avegades s'entremet del art de astronomia, pronostica e diu que ans no passara l'any de 1400 no haura algun Rey de cristians al mon, li digats que d'açi avant se abstenga de aytals paraules sino vol provocar nostra ira sobre si… E si ell se referma que axi ho trob per la dita art de astronomia, plaurians… que venga a nos… per ço que sapiam o'ns demonstre les conclusions del judici que fa segons la dita art, ja sia que sobre totes coses sia la divinal providencia, en la qual deu cascun princep catolich segurament esperar. —Lleyda 17 de Novembre de 1391.—Rex Johanes». [10]
El Llibre dels Angels d'Eximenis, dirigit a mossèn Pere Dartes, mestre racional del rei en Joan, és el tractat teològic De Angelis, en forma popular i comuna, deixat el formalisme científic i posat a l'intel·ligencia de tothom qui sab llegir. Mes baix la ploma del nostre escriptor el tractat dels àngels adquireix un caràcter d'instrucció general, els casos i exemples, les referencies històriques, les alusions a les costums contemporanies, fan interessant la doctrina teològica i filosòfica sobre la naturalesa i les operacions angèliques, i les seves relacions amb la naturalesa divina i humana, com també l'estudi de l'estat de l'àngel després del pecat, o sía del dimoni, amb l'estudi de ses facultats i de son poder, i de sa intervenció en les coses humanes, i fins en el curs de la naturalesa. Aquest llibre curiós i entretingut fou estampat a Barcelona en 1494, el posseeix la nostra Biblioteca Universitaria, i podem dir que té els mateixos mèrits i defectes que les altres obres de l'autor. Sempre el mateix home amb els mateixos pecats.
El Llibre de les Dònes, estampat a Barcelona en 1495, és completíssim en son genre. L'elegant llibre que sobre la mateixa materia escrigué D. Sever Catalina, comparat amb el d'en Eximenis, és com una hermosa floreta al costat d'una colossal toia. La profonditat amb que tracta l'assumpte, la varietat de conceptes amb que'l considera, els nombrosíssims escriptors i autoritats que cita, donen al llibre una importancia real i efectiva que'ls sigles no ban pogut destruir. El dirigeix a la molt noble senyora dona Sanxa d'Arenos, comtesa de Prades, i en el preàmbul s'expressa així: «Lo llibre aquest, senyora molt reverent, es tot de dones e tracta de lurs bonees e vicis, e remeys d'aquells, segon que la Sancta Escriptura e los sants doctors e filosophs han parlat, e segons que continua experiencia nos ensenya. Jat sia que d'esta materia hajen los damunt dits tractat largament; empero aytant com he pogut e sabut, e compresos llurs dits en brevitat pera esquivar enuig als que aci llegiran, car diu lo poeta que llisso curta es pus placent e mes profitosa, car menys agreuja lo lligent…» Es, de consegüent, el Llibre de les Dones, com totes les obres d'Eximenis, una assimilació de la doctrina de tots els autors coneguts i desconeguts, mes amb organisme propri i forma vivent. El fons filosòfic i metafísic dóna al llibre gravetat, plenitut i universalitat, i l'esperit enquiritiu de l'autor fa que no deixi pedra per moure. Tracta de donzelles, casades i viudes, de religioses i princeses; de la castedat i del matrimoni, de la criança que han de rebre, de còm s'ha de portar el marit amb la muller segons la condició d'ella, això és, si és lletja, enamoradiça, furiosa, etc. Demostra observació psicològica, com, per exemple, quan fa notar que devent la dòna posseir una modestia i honestedat superior a l'home, li ha donat també Déu «vergonya en la cara molt mes que al hom en esta part», ja que «vergonya es dada per Deu a la dona axi com a natural e principal rayl e fonament de la honestedat»; i amb esperit d'amor a les patries costums i al mateix temps a l'il·lustració general, escriu un capítol «qui monstra com les maneres de les dones de altres nacions no son bones pera tota part, e que es bo que les dones sapien llegir». Portat de son esperit teològic, dedica un capítol a inquirir «si les dones en gloria torneran homens», i alçant la consideració als més elevats cims, estudia lo que'n podríem dir l'essencia de la dòna, la raó de sa existencia, o, usant ses paraules, «ensenya que es dona», i resol amb pregona i exacta filosofía, com revela la religió i demostra la ciencia, que mulier propter hominem, o, com diu el nostre menoret… «la dona es apellada hom ocasionat e no principalment entes (non primo et per se volitum, segons la claríssima
fórmula escolàstica) en la especie humana», per lo qual «la dona es per natura menor que l'home mascle… com al home sia donada alguna especial senyoria de rigor en la dona». Si la literatura clàssica catalana no jagués sepultada en les biblioteques, on les arnes se la van menjant, el Llibre de les Dones sería de lectura general, placent i profitosa, puix la força nodritiva d'aquells antics llibres és eminentment superior a la que posseeixen els fruits prou elegants, però més aigualits, de l'enginy dels moderns escriptors.
També fou estampat a Barcelona, en l'any 1495, el Pastorale, del qual alguns bibliòfils, que potser no l'han vist, han fet desmesurats elogis. Es un petit tractat en llengua llatina de materia canònica, tal volta escrit quan l'autor fou elevat a la prelatura, en el qual explica els devers i càrrecs del ministeri pastoral, atenent principalment a la missió dels bisbes. Es, a nostre parer, el tractat de menor mèrit de tots els que havem vist del nostre escriptor, i revesteix caràcter gairebé didàctic; la materia que enclou és coneguda de tothom qui ha estudiat dret canònic, i la forma no té la gracia i vivor dels altres llibres escrits en llengua catalana.
Últimament també havem vist un «Tractat apellat doctrina compendiosa, que vol dir doctrina abreviada de viure justament e de regir qualsevol ofici publich leyalment e diligentment», que D. Mariàn Aguiló, qui el posseeix, galantment ens ha deixat. Es un opúscol de forma socràtica, en el qual, l'inestroncable feconditat del mestre Eximenis, exposa copiosament la doctrina de la moral social. En ell un frare, a instancies d'uns ciutadans, explica els defectes que's deuen evitar, i les virtuts que s'han de practicar per a la recta ordenació del compost social; i en la segona part explica els devers que han de complir les persones públiques. Posa per basa de tot son raonament «que no es res bo al hom si ell en si no es bo», coincidint amb el positivista Taine, quan ensenya que la primera condició de la vida pública és que la materia social, això és, els homes, sía bona; i sobre aquest principi de tanta soliditat edifica l'obra, resultant lo que ara en diríem un opúscol de propaganda útil per la difusió de les sanes doctrines socials, en un poble lliure i senyor de sí mateix, com era la nació catalana en els dies de l'escriptor.
Molts altres llibres de l'Eximenis anomenen els bibliòfils, mes de que nosaltres no farem menció per ésser de menor importancia, innecessaris per l'estudi del pensament del fecondíssim menoret, i també perquè confessem no haver-los vist. Abans de deixar aquest escriptor, devem fer notar que si bé, seguint l'ús que havem trobat, anomenem enciclopedia a les obres de l'Eximenis, ningú dèu creure que sía una enciclopedia en el sentit científic de la paraula; és a dir, la reducció a tractats concrets i curts de la ciencia general; en tal sentit més mereix el nom d'enciclopedia l'Opus lullianum. Mes la comprensió immensa del Crestià, que devía encloure la ciencia de Déu i la ciencia de l'home, els tractats complets que a títol de digressió hi fica de disciplines interessants, com són, per exemple, l'art militar i l'economía política, les obres que independentment del Crestià escrigué de materies tant diverses i abundants, com són el Llibre de les Dones i la Summa Theologica fan tolerable l'ús d'anomenar enciclopedia, lo que tal volta fóra més propri dir exhibició dels coneixements de l'època.
Deixant grans llacunes i sens voler entrar en la vereda dels bibliòfils, per nosaltres difícil, provarem de reconstruir el sistema del Crestià, o al menys, dels llibres avui d'ell coneguts, en virtut de les noticies trobades en les obres d'Eximenis. El primer volum exposa la Llei de vida, la religió cristiana; el segon devía tractar del principi extern que empeny a l'home a trencar dita Llei, o sía de les tentacions; el tercer de lo que és seqüela de la tentació vencedora, o sía del mal en tots els seus aspectes i condicions; en el novè dóna la vida de Nostre Senyor Jesucrist, principi de restaurament de l'humanitat baix l'influencia divina. Diu en el primer llibre, o sía en el tractat de Religió cristiana, que en el deen s'ocuparà ex-professo del Pontificat i de l'Imperi, i en el dotzè, en el Regiment de Prínceps, tracta per tots costats, com havem vist, de l'organització social i política dels homes.[11]
Malgrat les grans llacunes amb que'ns trobem, se veu clarament l'universalitat de coneixements de l'Eximenis; mes si el lector el vol anomenar enciclopedista, tingui entès que al nostre menoret li manca la gravetat i exactitut d'esperit necessaris en els qui volen fer l'ofici de notaris de l'humanitat pensadora, estenent l'inventari dels coneixements existents per les generacions esdevenidores. Al comparar l'esperit de Sant Isidoro, de perfil clàssic, d'exactitut de judici, amb el do d'expressar amb breus paraules la substancia d'una ciencia o art, amb el del mestre Francesc Eximenis, aquest resulta molt inferior; és cert que les obres isidorianes conegudes no presenten una abundancia igual a les del nostre escriptor; mes el criteri de l'enciclopedista arquebisbe hispalense té la soliditat i tremp científic que dóna la clàssica tradició literaria, al pas que'l nostre patriarca o pseudo-patriarca jerosolimità té el caràcter típic dels esperits innovadors i entusiastes de l'esdevenidor; sovint els somnis de l'imaginació li semblen realitats, lo sorprenent i extraordinari el captiva, admet com a científic, com succeeix avui día en certs exercicis i doctrines, lo que mai sortirà del domini de la superstició o de l'utopía, i ell, representant en el sigle XIV d'una ordre religiosa de gran influencia en el progrés de les ciencies naturals i del moviment popular, se troba condemnat més de sis centuries abans per la següent sentencia dictada pel criteri clàssic-cristià tradicional de l'autor de les Etimologíes: Astrologia, vero, partim naturalis, partim saperstitiosa est. — Naturalis dum exequetur solis et lunae cursus, vel stellarum, certasque temporum stationes. Superstitiosa, vero, est illa, quam matematici sequuntur, qui in stellis augurantur, quique etiam duodecim signa per singula anima vet corporis membra disponuntur, siderumque cursus nativitates hominum, et mores praedicere conantur[12].
Escassíssimes són les noticies biogràfiques que existeixen del mestre Fra Francesc Eximenis. Fou natural de Girona, frare menor, o sía de l'ordre de Sant Francesc; visqué en el convent de Valencia gairebé tota sa vida fins al punt de que se'l considerava valencià. Per les dedicatories de ses obres se li coneixen relacions amb alts personatges, com el marquès de Villena, a qui en 1385 dedicà el dotzè llibre del Crestià; la reina María, a qui dedicà la Scala Dei;</i< la comtesa de Prades; mossèn Pere Dartes, mestre racional de Joan I, per consell del qual escrigué la Vida de Cristo, i al qual se queixà el Rei, segons havem vist en carta, per les opinions poc monàrquiques d'Eximenis. Fou famós predicador i mestre a Valencia. Estigué encarregat de missions honorífiques; tingué fama de virtuós i savi, essent amic de Sant Vicens Ferrer, elegit bisbe d'Elna, i creat patriarca de Jerusalem. En la gran col·lecció del cardenal Aguirre, volum V, havem trobat en les actes del conciliàbul de Perpinyà els expressius termes amb que's dóna compte de sa elecció: Franciscum Simenium, ordinis minorum, valentinum, virum insigni sanctitate, et magna et multiplici doctrina, ac difusa Scriptorum copia clarissimum, Hierosolymitanum Patriarcham creat. Morí en la vila de Perpinyà, on l'enterraren modestament en el convent de sa ordre, fins que més tard fou trasladat a sepultura més honrosa, segons l'inscripció en ella gravada: D. D. Franciscus Ximenes ordinis minorum, episcopus Helnensis et Patriarcha Hierosolymitanus, obiit 23 Januarii 1409. Huc est translatus die 17 Sept. 1623.
- ↑ Luanco, La Alquimia en España.
- ↑ Es curiós un capítol del Regiment de Prínceps en que, parlant dels admirables secrets naturals d'un cert filosop ateniense, diu: «que sabia axi condensar l'ayre naturalment que per l'ayre amunt pujava axi com per una escala… per via de perspectiva feya apparer estol gran de cavallers o de ques vol altre, alla ahon non hagera sino un o dos…»
- ↑ Apud Aguirre.
- ↑ Primer llibre del Crestià.
- ↑ Per a solaç dels folkloristes direm que la creencia en els homes d'aigua durava encara en el temps d'en Lluís Vives, quie emperò, amb sa gran il·lustració, explica el misteri, suposant que seríen criatures desamparades desde petites prop dels rius, que agafaríen habituts selvatges.
- ↑ Que ès lo que feu Sabunde.
- ↑ Es a dir, soporten o toleren.
- ↑ Compari's aquest pacte, generador de la vera llibertat política del mig temps, amb el contracte social de Rousseau, principi de l'il·lustrat despotisme de l'Estat modern. Contracte que caracteritza bé son autor amb les següents paraules: «Toutes les clauses (del contracte) se ramènent à une seule, savoir, l'aliénation totale de chaque associè, avec tous ses droits, à la communauté, chacun se donant tout entier, tel qui'l se truuve actuellement lui et toutes ses forces dont les biens qui'l posséde font partit.» L'oposició entre les paraules de Rousseau i les d'Eximenis és sorprenent.
- ↑ ¿Es això una ombra del milenarisme?
- ↑ Documents històrics catalans del sigle XIV, del Sr. Coroleu. —Barcelona, 1889.
- ↑ Don Emili Grahit, en sa Memoria, dóna l'enumeració dels dotze llibres del Crestià, seguint principalment a Nicolàs Antonio, mes respecte al deen no s'avé amb lo que's desprèn de lo que l'autor diu en el primer llibre, com manifestem en el text.
- ↑ Tom. III, edit. Rom. 1798.