La tradició catalana - Llibre segón/Capítol VI
_(page_389_crop).jpg)
Fonts principals d'aquest capítol. — Joannis Ludovici Vivis Valentini Opera omnia… a Gregorio Majansio… — Valentiae Edetanorum in officina Benedicti Montfort 1782. Les referencies i cites són d'aquesta edició.
Ja no és el gran escriptor valencià un català de l'escola casolana; és, emperò, un esperit qui serva les qualitats inherents a la nostra raça: licet hispanus, verè erat cosmopolites, diu l'erudit Autor de la seva Vida, i de sí mateix escriu que Hispania genuit, Gallia aluit. En efecte, nascut a Valencia en el mes de març de 1492, en el carrer de la Taverna del Gall, en sa mateixa patria comença l'educació literaria. Li tocaren per mestres homes de l'antiga escola, cegament aferrats a lo existent, això és, a l'escolasticisme de la decadencia, d'una deformitat repulsiva, nascuda sens dubte d'haver-se democratitzat massa la ciencia; però que tenía la bona qualitat d'amar el propri terrer, i, al menys a Catalunya, de conservar una certa identificació amb la llengua del país, amb la qual, com havem vist, casaren l'escolasticisme, el gran orador, l'il·lustre polígraf i el príncep dels poetes de la nostra terra, això és, Sant Vicens Ferrer, el mestre Francesc Eximenis i Ausias March. L'il·lustradíssim biògraf del Vives qualifica d'homo insigniter barbarus, el famós tortosí Jeroni Amiguet, mestre de l'Universitat valenciana, qui ensenyà Humanitats al nostre Lluís. Escrigué obres precioses per lo rares, en les quals traduí a la llengua catalana certs formalismes per a ensenyar, diu ell, als joves molt breument l'eloqüencia; i enemic del famós Nebrija, restaurador de les Humanitats a Espanya, empenyà a son deixeble a que escrigués contra aquell unes invectiones, i sens dubte després el Vives, també elegant i clàssic humanista, tota sa vida ploraría aquest pecat literari. Sembla que l'Universitat de Valencia estava feta una miseria; per lo qual, Vives amb son instint literari se'n anà a París molt aviat, i fou deixeble, i desseguit mestre, en els grans centres literaris que s'havíen despertat a la nova vida del Renaixement. Catedràtic de Lovaina en 1519, graduat de lleis a Oxford, lligat amb amistoses relacions literaries amb l'Erasme, al qual sol anomenar preceptor en les moltes cartes que li escrigué; amb Tomàs Morus, més tard martiritzat per Enric VIII, i avui alçat a l'honor dels altars per l'Iglesia catòlica; amb Vergara, theologo suo; amb Manrique, arquebisbe de Sevilla i Questor, com ell li diu, de l'Inquisició, gran defensor a Espanya de les obres erasmianes; relacionat, en un mot, amb tota l'aristocracia literaria, devía també esser-ho amb l'aristocracia social i política. Perquè'l Renaixement vestit amb l'esplendent mantell d'una alta i elegant literatura, prompte es guanyà la voluntat de les potestats eclesiàstica i civil, i ambdúes acceptaren la missió civilitzadora per medi de les lletres, que s'atribuía i que sovint empleà en contra del vell esperit escolàstic, que si bé deformat per lletges excrecencies, posseeix un esperit formidable qui el fa immortal, reapareixent, després d'haver-se purgat, per a continuar sa missió docent en pro de la criatura racional. Tota reacció fàcilment exagera, mes el nostre Vives fou un dels més trempats i acompassats dins del Renaixement; i sens dubte per això el veiem aconsellant al Papa, a l'Emperador, als Reis, als Bisbes i als Pobles. Sa correspondencia i sos escrits ens el mostren intervenint en el moviment religiós i civil de son temps. En la carta notabilíssima al papa Adrià VI, en la qual se descobreix que estava lligat amistosament amb el Pontífex, li diu que ha tardat tant a escriure-li, després de l'elecció, per a poder parlar-li més a pler, passades les trifulgues del principi, i que li demana sobretot que procuri dues coses; 1.a, la pau entre'ls Prínceps de l'Europa; 2.a, la convocació d'un concili ecumènic, puix guardava la falaguera esperança de que's renovaría l'unitat de l'Iglesia, en malhora rompuda, i, seguint son sistema, alega en prova de son sentir la sentencia de l'antiga sabiduría profana: Amantium iras esse amoris redintegrationem.
Aquest temperament pacífic i transigent el Vives el tingué en ses relacions socials; no, emperò, en l'ordre literari, lo qual fou potser causa del menyspreu injust que tingué envers els grans filosops de l'Escola. Però en sa interessantíssima correspondencia amb els cabdills socials és sempre l'advocat de la pau i de la concordia; no que, com molts moderns filàntrops, cregués que la guerra fos una cosa absolutament perniciosa, puix instruit per la sabiduría clàssica, sabía que la pau era també corruptora malis nos pacis vexati[1], i que, per lo tant, era sovint la guerra, en mans de la Providencia, instrument de purificació i de rectificació social. Mes li tocà viure en temps calamitosos, de discordia entre'ls esperits dels homes, i en les nacions entre sí. Escriu a Enric VIII d'Anglaterra, amb qui, com després veurem, estigué íntimament relacionat, per a que procuri la pau entre'l César i el rei Francesc de França, i de pas, amb la veu de la moderació i del respecte, li parla de la conveniencia de que'l monarca tingui consellers lliures i estigui en contacte amb son poble. Però el monument demostratiu de l'esperit del Vives, en pro de la pau i de la concordia, és el llibre de Concordia et Discordia, que dirigeix i ofereix desde Bruges, any 1529, al César Carles V. Es indubtable que'ls grans esperits humans, i sobre tots ells el Mestre diví de l'Humanitat, han ensenyat la concordia, ja que la discordia és la plaga incurable de la nostra raça. Per això després de recordar a l'Emperador la gran gloria que l'acompanya, com ha tingut baix son poder el Rei de França i el Pontífex de l'Iglesia Catòlica, li diu que ami més mostrar-se instrument de la clemencia, que no pas de l'ira divina, abomina dels invents bèlics i així anatematitza l'invent de les bombardes (¡què diría ara!), que qualifica de Satanae inventum, i ponderant els grans mals que afligeixen a la societat, conclou ésser l'únic medi de guarir-los la convocació del Concili ecumènic, cosa molt faedora si l'Emperador la protegeix. El pensament civilitzador del Vives; sa tasca nobilíssima, humanitaria i cristiana, que'ls manifesta en tots sos escrits, és evident en aquest tractat. Té un caràcter universalista que li prové de la materia que tracta i que és, sens dubte, com un precedent, nascut de les idees cristianes, del cosmopolitisme modern, que, degudament entès, és un dels més sòlids títols de gloria dels nostres temps. El benèfic y poderós esforç en pro del bé públic de l'il·lustre apologista i propugnador de la pau social, fa que una bona part de ses cartes i molts tractats deguin considerar-se missatges de pau. Escriu a son amic Joan, bisbe lincolniense, confessor d'Enric VIII, per a que treballi en aquest sentit. Publica el llibre De Pacificatione, que's pot considerar com a complement del De Concordia, i el dedica a Alfons Manrique, arquebisbe de Sevilla, ponderant en ell la dignitat de la missió pacificadora, s'estén parlant dels grans Pontífex pacificadors, exposa abundant doctrina dels antics sobre aquesta materia, i fa veure còm sobre tots, i més que tots, Crist és qui portà la pau als homes per vici de la naturalesa, gairebé sempre discordants; i recordant l'insuficiencia gentílíca per a atényer tant gran bé exclama: Non potest caecus caeco viam praeire… i amb devoció afectuosa afegeix: o quantum tibi mortales omnes debent Servator Christe Jesu… I perquè les idees de llibertat absoluta i d'independencia de les potestats superiors, que avui amenacen la civilització, aleshores teníen ja predicament, i el poble musulmà desde Orient espaordía als homes de seny, qui veien el perill de que la civilitzada Europa caigués baix la tiranía del Turc, per a alçar i rectificar l'esperit dels pobles cristians, escriu l'opúscol De conditione vitae christianorum sab turca, que's pot dir dirigit a aquells qui, despertades i desenfrenades les seves concupiscencies per les predicacions dels falsos reformadors, descontents dels prínceps cristians, cobejant una llibertat selvatgesca, deien que preferiríen viure sots els turcs; i fins portats per l'herètica pravetat, simpatitzaven més amb ells que amb els vers cristians. Els pinta la condició de l'il'lustre Grecia esclava, l'opressió de la fe que pateix, la falta d'il·lustració i fins d'humanitat dels dominadors, i recorda amb un fí sentit històric l'imperi oriental i el día de la conversió de Constantí, que ell, citant Sant Jeroni, no creya completa, sinó que entrà en l'Iglesia, diu, non ut verus ac plane christianus, sinó circuit encara de la pagana pompa, volent unir la ciutat de Déu i la ciutat del diable, això és, Roma i Constantinopla; emperò molt més trist i nefast és el día en que un poble cristià cau en poder dels infidels. Amb motiu d'això increpa als qui s'han fingit una boja llibertat (speciem stultam libertatis), desconeguda dels grecs i dels romans, rebutjant el pagar tributs, que sía permès obrar el mal, volent que l'autoritat perdi ses prerrogatives; de manera, diu rectament l'Autor, que en lloc d'un Príncep, ne tindríem cent i la ciutat no podría subsistir.
En el tristíssim fet del divorci d'Enric VIII amb la nostra paisana Caterina, principi i fonament del deplorable cisma d'Anglaterra i de tantes i tant fortes commocions en aquell regne, i de retop en tota la societat cristiana, procurà també intervenir-hi el nostre Vives, demostrant un zel i una discreció que sols pogué ofegar la brutal passió de la luxuria, que tenía encegat al monarca britànic. El Vives tenía grans i amistoses relacions amb aquella familia real; de la reina Caterina ne parla amb els termes més encomiàstics, com d'una virtut universalment reconeguda, i que s'ha fet un temple en el cor de tots aquells qui han oït parlar de ses desventures i de son nobilíssim comportament. Es el nostre paisà, secular, l'afront d'aquells vergonyosíssims prínceps eclesiàstics d'Anglaterra, fautors de la luxuria i del despotisme real. Feu oir a l'encegat monarca el llenguatge de la veritat i de la conveniencia, i en sa carta a Joan Vergara conta com el Rei el tingué arrestat sis setmanes, fins que'l deixà anar amb la condició de que mai més posés els peus en el palau. L'il·lustre escriptor conegué que perillava a Anglaterra, per lo qual marxà a sa amada ciutat de Bruges, desde on, amb la data de 13 de janer de 1531, escriu una carta a Enric VIII, que'l Mayans en nota marginal amb gran raó qualifica inmmortalitate certè digna. D'ella es dedueix que temía que'l cardenal eboracense afavoría les males passions del monarca en lloc de dissipar-les. Comença afectuosament recordant-li lo molt que devía als reis d'Anglaterra, còm fóra per ell gran satisfacció veure'ls placentment units, passant tranquils aquesta curtíssima vida, i còm no té altre medi per a manifestar-los son agraiment, els escriu la present carta per a dir-los sa manera de pensar sobre'ls seus assumptes que tant interessen a tota la cristiandat. Que'l Rei fa preguntar a totes les Universitats l'interpretació que dèu donar-se al text del Levític: Frater non ducet uxorem fratris; que ignora lo que respondràn, però que sab lo que s'ha de respondre. Que entregà ja un opúscol sobre aquesta qüestió al cardenal eboracense, i que, com no sab si l'ha llegit, li envià altre cop; mes prescindint de la qüestió i fins del compte que cada hu de nosaltres ha de donar a Aquell qui veu els cors dels homes, li demana que consideri lo que fa i aon va. Que reflexioni les desgracies d'una guerra entre'ls prínceps cristians a que s'exposa. ¿Per què vols, li diu, muller nova? No'm penso que sía per a tenir un brevíssim plaer obscè; diràs tal volta, que per a tenir fills qui heretin el regne; però tens una filla d'índole admirable, amb ella pots cercar-te gendre a gust teu, i el fill no sabs què sería; i recorda't que en aquest cas podríen esdevenir guerres en la teva Bretanya per l'incertitut en la successió llegítima; i fineix la carta protestant de que escriu així portat tant sols de l'amor que té a Enric VIII i a la Bretanya, de la qual per tant temps fou hoste. Ja veus, lector, l'influencia del Vives en els assumptes de trascendencia social, sempre moderada, pacífica, cristiana i moralitzadora. La llum de l'intel·ligencia i l'amor del cor se manifesten evidentment com regits sempre pel principi ètic cristià, que informava l'ànima del gran escriptor.
De sa influencia en lo que'n podríem dir la civilització literaria, del Vives tant finament amada, no cal parlar-ne en aquest llibre, que no és una historia literaria; puix és ben sabut de tothom còm estava posseit de les lletres clàssiques, les traduccions que publicà, els tractats didàctics que sobre la materia escrigué i l'exquisit gust de la forma que li feia mirar amb menyspreu les literatures populars. Però també aquí el gran escriptor manifesta un fí ètic, fuig de l'Art per l'Art i de la Ciencia per la Ciencia, que fins fa poc ha estat de moda, havent darrerament vingut un Art i una Ciencia per la Carn; tota l'extensíssima literatura vivista és verament cristiana, tota s'encamina a un mateix i altíssim fí, i partint de la ciencia del coneixement de sí mateix fineix en el coneixement de Déu: hic est cursus absolutae sapientiae, cujus primus gradis est Nosse se, postremus Nosse Deum [2]. La pietas nostra, com ell bellament diu, és la que mou sempre sa ploma, mai perd aquest caràcter ni en ses relacions literaries amb l'Erasme i altres de sospitosa i fins viciosa ortodoxia, i el pensament fonamental del nostre Vives, son intent científic i literari, la meta del seu esforç, l'empresa que's proposà executar, ens sembla ésser la que tant maravellosament complí el nostre mestre Sant Tomàs d'Aquino, això és, agermanar la ciencia humana i la ciencia divina, i amb més exactitut encara parlarem dient que volgué unificar-les, fent encaixar la ciencia natural amb la sobrenatural. I aquesta idea no és una deducció nostra personal després de la lectura de les obres del Vives, en les quals sempre hi panteja aquest principi, sino un propòsit que en més d'un lloc consigna explícitament el magistral escriptor. Posa la religió per basa de la Sabiduría en l'Introductio ad Sapientiam i altres llibres per l'estil, vol la lectura dels clàssics, mes amb subjecció a la fe catòlica, sempre enllaça i barreja en el crisol de son recte criteri la sabiduría gentílica i la cristiana; en els llibres De Anima parla agrament dels qui volíen tractar les altes i difícils qüestions amb la sola llum de la raó, protestant ell de que vol tractar-les a la llum de la veritat, que és una, impugnant, sempre que se li presenta ocasió, el principi aleshores molt estès i que ve a ésser la llevor del modern racionalisme, que una cosa pot ésser vera per la revelació i falsa per la raó. I en el llibre IV, capítol II, De tradendis disciplinis (2.a pars), explicant els motius per què ell escriu de Prima Philosophia, després que Aristòtil escrigué μετἁ τἁ φνσίΧἀ, diu que ell no's dirigirà ad gentiliciam lucernam… sed ad facem hanc solarem, quam Christus mundi tenebris invexit; i més amunt, en un dels pocs llocs en que dòna a Sant Tomàs l'importancia que's mereix, si bé quasi no se'n separa en la doctrina, parlant de còm els Pares de l'Iglesia s'havíen aprofitat de la sabiduría gentílica, cita el següent text de Sant Jeroni, a qui era molt aficionat, que expressa amb una bella metàfora el procedir escolàstic i tomístic: accipietur in connubium gentilis femina resectis unguibus et capillis, juxta ritum filiorum Israelis.
¿Reeixí el Vives en aquest magnífic propòsit, que és natural a tots els vers amants de la sabiduría, qui no van assedegats de la gloria mundana de l'originalitat, sinó de la veritat eterna i invariable? ¿Arribà a formular l'alta síntesi de la veritat natural i sobrenatural? Es a dir, ¿obtingué, com els grans genis, aquella similitut de la divina intel·ligencia, qui amb poques especies intel·ligibles abracen una multiplicitat d'idees? Es indubtable que no. Ell mateix confessa que no pretén fundar escola, ni que'l segueixin els vinents; i és perquè al nostre gran crític li passà lo que succeeix a tots els qui exerciten molt ses facultats mentals en la crítica, això és, arriben a una especie d'escepticisme, són excel·lents per a fer rònegues les humanes disciplines, però curtíssims per a bastir el noble edifici de la ciencia. Ja Melcior Cano, il·lustre coetani seu, i gran restaurador i renovador de la ciencia, li notà aquesta falla. L'alaba pels llibres De Corruptis Disciplinis, és a dir, mentres no surt de la missió de censor i espurgador, mes quan en els llibres De tradendis disciplinis ha d'organitzar la ciencia, aleshores, diu el celebèrrim bisbe canariense, hic opus hic labor est. L'egregi escriptor Menéndez y Pelayo, tant benemèrit de les coses catalanes i tant entusiasta del Vives, s'estranya de sa escassa descendencia filosòfica, de que no hagi fet escola, malgrat son mèrit extraordinari [3]; mes, a nostre parer, la cosa no pot ser d'altra manera. Ex nihilo nihil fit. Un sistema necessita per basa un element positiu; la crítica no és la ciencia; l'observació arreplega materials, mes no dóna la traça de l'edifici; l'eterna mecànica de les construccions intel·lectuals tindrà sempre per instrument preferit el silogisme, cap altre pot depurar tant la veritat; l'historia científica ens ensenya que'ls homes qui han fet dir a la ciencia disbarats més grossos són els homes de l'observació i de l'experiencia; és cert que aquestes foren principi d'un admirable desenrotllament científic, mes Aristòtil, i era finíssim observador, i els altres genis passats, quan escriuen de ciencies racionals encara avui són els prínceps de la ciencia; quan tracten de fets d'experiencia els veiem, fins arribar als nostres alquimistes, anegar-se en la superstició o consignar les més estupendes faules. L'observació pot ésser un organum per a cercar veritats contingents, mes mai serà l'enginyer qui edificarà el palau de la veritat; l'home és racional i sa obra preeminent, la ciencia, ha de resplandir en tant
alta qualitat.
Dos homes foren, sobre tots els altres, els qui en la península ibèrica, després que l'escolasticisme es feu rònec, pretengueren bastir altre cop el noble palau de les idees, guanyant-se una fama universal. L'un nascut en les terres castellanes, Fra Melcior Cano; l'altre en les belles riberes mediterranies que habita la gent catalana, Lluís Vives. Ambdós pretengueren donar lleis a la Ciencia; mes en honor de la veritat, reina del nostre cor, devem confessar que'l castellà reeixí millor de l'empresa que'l català. L'obra del Cano és encara avui día un còdic vigent; la magnífica literatura del Vives serà perpètuament amada dels homes d'esperit elevat, un ric past de l'intel·ligencia, però la ciencia no compta tant amb ell. Es cert que'l nostre gran escriptor pot passar per pare de sistemes famosos, com notà en la centuria passada la Vita que va al davant de l'edició d'en Mayans, i en nostres dies l'il·lustre Menéndez y Pelayo[4]; mes dits sistemes, que donaren una forta embestida a les ciencies, són reglaments regionals, no la forma permanent de l'unitat de la ciencia somniada pel Beat Ramón Lull, i trobada sens somniar per Sant Tomàs. El vident de l'illa daurada, emperò, fou un precursor de l'escriptor valencià, ambdós són una pulsació de l'esperit nacional, amic de l'observació, del coneixement immediat i enemic de certes armatostes científiques; però el Melcior Cano tingué una gran ventatja en l'educació intel·lectual sobre'l nostre Vives. L'insigne teòleg fou fill de la tradició i coneixedor del nou horitzó que a la ciencia s'obría, i així és que, sens enrunar l'antic edifici, pogué adaptar-lo a les noves necessitats, purificar-lo i enriquir-lo: el nostre gran humanista i filosop fou fill del Renaixement; i si el Cano guardava simpàtica memoria de son mestre, el gran Francisco Victoria, qui li feia respectable la ciencia dels passats, el Vives tenía memoria de les ridicoleses dels professors de Valencia i sentía amb gran intimitat l'influencia dels prínceps del Renaixement, superbs enemics de la Mitjana Edat. Tragué, doncs, la ciencia de sos termes, i si bé confessant-se i essent en veritat aristotèlic, rebutjà l'herencia del filosop d'Estagira, representada per l'Escola, i prenent-ne la llegítima, volgué amb ella fundar una ciencia que resultà esquifida i desencolada. I no és que la vastitat de mires del Vives fos menor que la del Cano; al revés, fou molt major, s'extenía de l'un a l'altre pol del món científic; mes, com ha succeit als moderns filosops de l'Escola escociana, venint després d'una era que abusà del raciocini discursiu, s'espantà de la raó, i a no ésser per la fe cristiana que alenava son gran esperit, s'hauría pascut pels camps florits, però enervants de la sola experiencia. La sentencia que placentment al·lega de l'antiga sabiduría, quod supra nos nihil ad nos, l'impressió que amb desolat esperit manifesta haver rebut de les contradiccions dels filosops, sembla que l'apocaren, impedint-li tal volta el seguir les grans víes racionals que com els astres les víes astronòmiques, han seguit els prohoms de l'humana intel·ligencia. L'observació, la reflexió i el bon judici són les qualitats preeminents del nostre gran escriptor; pot ésser les més útils, sobretot les menys exposades, per l'esperit humà en circumstancies com les en que ell se trobava. Mes ¿l'obra del Vives fou restauradora com la del Cano, o revolucionaria? Nosaltres creiem que no pot ésser dita restauradora en el bon sentit de la paraula. Se valgué, és cert, de materials ja existents per sa empresa de civilització literaria, mes fou a cercar-los en els temps anteriors als cristians i als principis de la nostra Era, és a dir, en els pensadors grecs i romans, i en els antics Pares de l'Iglesia; però l'obra humil, mes sòlida i popular, de la gent del mig temps fou oblidada i tinguda en menyspreu. Es cert que l'introducció de tot element enriqueix una civilització, mes oblidar els elements presents, divorciar-se del poble real i tal com és, ridiculitzar la literatura amb que s'alimentava son esperit, no tenir en compte sa manera d'ésser i de sentir per a imposar un motllo més correcte, de forma més severa i més senyora, és, a nostre parer, contrari al lliure i expansiu esperit cristià, i a la vera civilització popular.
I ara anem a escriure un pensament que potser escandalitzarà els elegants conreuadors de la literatura i els doctes deixebles de la filosofía. Per nosaltres l'Eximenis, amb tot i l'escoria de sos errors i faules, nascuts d'un criteri molt imperfet, mes divulgant i posant a mida del poble menut les altes veritats teològiques, morals, socials i polítiques, és a dir, generalitzant els humans coneixements, és més acreedor de la vera civilització que'l Vives depurant-los, és cert, mes fent-los sols assequibles a la casta dels lletrats. El Renaixement fou una revolució aristocràtica feta en dany dels pobles, i entre tots aquests el català, qui, per una admirable precocitat, havía arribat a un extraordinari desenrotllament d'esperit, fou la víctima més sacrificada. El cesarisme literari del Vives fou inexorable, un sol cop havem notat que anomeni la llengua catalana, i aleshores ne parla amb natural amor, puix mai la naturalesa queda enterament corrompuda, i és quan en el llibre segón Feminae christianae explica l'importancia que les dones tenen en la formació de les costums. «Després que'l rei en Jaume, diu, hagué netejat la meva Valencia de serraïns (pel qual motiu la memoria d'aquell varó sempre serà fausta), se poblà la ciutat d'homes aragonesos i dònes ilerdenses: els fills d'aquests aprengueren el llenguatge de les mares, eum quem jam per plures quam ducentos et quinquaginta annos loquimur.» Sovint parla de la llengua espanyola en sentit de castellana, en un lloc afirma que'ls dialectes solen ésser molts en cada nació, mes que un és el principal entre tots, com a Espanya el castellà, o millor, carpetà; dels antics llibres catalans no se'n recorda, i en cambi, fet molt digne d'ésser notat, el Mayans, qui, malgrat son amor a la literatura clàssica, havía ja romput el jou del Renaixement i era amic del tomisme, defensant amb notes marginals a l'Angèlic Doctor del menyspreu del Vives, per simpatía d'esperit parla de la nostra antiga literatura, transcriu velles rimes, qualifica al poeta Jaume Roig d'Anacreon Valentinus, i és perquè l'anterior centuria, passat ja el fanatisme revolucionari del Renaixement, fou com l'alba de la reaparició feliç del Regionalisme en el camp de les lletres. I no volem deixar de consignar en aquest lloc que'l maneig dels manuscrits i llibres catalans, procedents gairebé tots de les biblioteques dels frares, amb ses manuscrites notes marginals de diferentes èpoques, revelen que'l catalanisme, perdut el culte públic, dins dels convents rebé sempre un filial i devot culte privat.
Mes si el Vives no fou en realitat restaurador, la seva acció representa en l'obra de les generacions un nou sediment, usant el terme dels geòlegs, que infundía una sava vigorosa, si bé sacrificava el Regionalisme existent, i preparava una reaparició d'aquesta forma social, a que aspira, per exigencia de la naturalesa, l'humanitat lliure i civilitzada, en armonía amb la manera d'ésser dels temps moderns. La fraternitat universal dels pobles ensenyada per l'Evangeli, l'igualtat de tots els homes predicada pels apòstols, especialment per Sant Pau, qui feien de l'accepció de persones un dels pecats més graves, són condicions que la Providencia divina, segons ens ensenya la Revelació cristiana, vol que resplandeixin en la familia humana; i el cosmopolitisme modern ajuda en aquesta part a l'acció divina. El Renaixement matà l'espontania manifestació de l'esperit; mes amb sa uniformitat, unida a altres poderosíssimes causes de l'ordre material, contribuí, al menys negativament, a preparar l'humana societat per a rebre una civilització universal, de la que és un precedent la llegislació internacional que cada día veiem desenrotllar-se. El Regionalisme típic que'ns delecta contemplar en l'Edat Mitjana, la diversitat de trajos i de costums, de jurisdiccions i de soberaníes, de literatures i fins de liturgies eclesiàstiques, tant interessant baix l'aspecte estètic, fóra una petita manía pretendre'l en els temps moderns, puix la difusió dels principis socials del cristianisme, estrafets pels socialistes internacionals, demanava una forma més ampla que l'esperit cristià revelà al Vives, i que ha de donar al Regionalisme del pervindre, sortit del dels temps passats, com la flor de la poncella, un esperit igual a l'antic, mes una forma molt diversa. El Vives formulà el nostre pensament quan, parlant de còm el cristianisme ha restablert l'integritat de la naturalesa humana, produint un humanisme o internacionalisme abans desconegut, assenta el següent principi: Homo christianns mundanum se esse existimat, non contemplu civitatis suae tamquam exiguae, sed amore pectoris sui in cunctos se homines diffundente[5]. Es indubtable que la Mitjana Edat, sobretot a Catalunya, conegué els principis socials de la llibertat, igualtat i fraternitat dels homes, que havem vist intimats en nom de Déu pel gloriós Sant Vicens Ferrer, mes el regionalisme d'aquells temps era determinat en sa forma externa, per condicions necessaries de sa social existencia, per circumstancies històriques transitories, per lo qual l'humana naturalesa, havent ja venturosament deixat aquell vistós embolcall de sa infantesa, dèu, emperò, aferrar-se a l'esperit humà qui l'informava. L'amor és el glutinum social portat pel cristianisme, mes la revelació de Crist, els elements sobrenaturals per Ell duts a la vida humana, no destrueixen, ans suposen els elements naturals i sobre d'ells se funden, fins al punt de que la deformació de la naturalesa fa impossible l'existencia de la gracia. Així és que, l'internacionalisme o humanisme, si vol atènyer una forma noble adequada, suposa el regionalisme i s'ha de fundar sobre d'ell, de manera que l'amor que ha d'extendre's a tots els pobles de la terra, no ha d'ésser altra cosa que'l foc de l'amor natural a la propria familia i el propri poble, que'l buf de la boca de Crist, usant un terme profètic, després extén a tots els membres del'especie racional creant un Regionalisme més humà, mes flexible, gens antagònic, basa d'aquella unió universal de pobles que l'ànima i el cos de l'humanitat, això és, el cristianisme i el comerç, ensems demanen. El restaurament, doncs, de la familia de la regió, dèu ésser l'objecte preferit del sociòleg modern: i del Vives, heretge del regionalisme, podem dir, que afavorí aquest de la manera que diem que les heretgíes convenen a l'Iglesia, essent instrument d'una seva major perfecció esdevenidora. Perquè si bé'l gran escriptor, com havem dit, no sabé bastir el noble palau de la ciencia, recorregué feliçment els reialmes d'ella, arrencà les males herbes que en ells creixien, i els adobà amb la sabiduría i el bon gust dels antics clàssics. L'ascètica, la mística, la pedagogía, la literatura, la filología, la filosofía, l'historia, l'apologètica, la sociología, la medicina i el dret, en una paraula, totes les humanes disciplines, donen testimoni de la competencia del Vives, de la bella ordenació de son esperit i de sos esforços en pro del saber. Es, emperò, de notar que sa doctrina argüeix un retrocés en el coneixement de la nostra naturalesa, respecte dels escriptors anteriors qui de bon troç no eren tant savis com ell. Pot ésser millor que retrocés diríem indecisió. Aquella admirable unificació entre la ciencia humana i la divina, que feu d'ambdúes una sola peça, sens sacrificar els drets de cascuna d'elles, sovint se veu que s'escapa al Vives i així hi trobem aquell misticisme, més lligat de lo que sembla a primera vista amb el criticisme, que arriba a un menyspreu i desconfiança de la ciencia humana; al revés de l'armònica doctrina tomística, que ordenava sí tots els elements humans, mes tots els aprofitava i dignificava enllaçant-los amb la veritat primera. El savi que no arriba a atènyer aquest admirable secret, patent tant sols als humils, no és sibi constans, veu les falles de la sabiduría humana, la resplandor de la divina, i aleshores menyspreua aquella; estudía la ciencia divina, i trobant moltes exigencies humanes en el sér social, que aquesta directament no satisfà, dubta d'ella, sens considerar que d'ambdúes juntes, segons l'ordenació divina, l'home s'ha de valer per a fer sa vía mundana. Amb el Renaixement se
Concretarem molt el nostre estudi sobre'l pensament d'en Vives, puix per son caràcter cosmopolític i no haver escrit en llengua catalana, no demana una consideració tant acabada com ell se mereix, en aquest llibre que no té el caràcter especial de crítica de sistemes filosòfics.
La creencia molt justament governa l'intel·ligencia de l'home; i el Vives, pensador cristianíssim, pagà a Déu religiosament la primicia de son ric enginy amb excel·lents escrits ascètics i místics. La seva pietat, no obstant, la creiem nosaltres menys convenient i adequada, menys natural que la dels nostres antics Sant Vicens Ferrer i Eximenis, entre altres. Es una devoció aristocràtica en la forma, i en el fons menys susceptible d'ésser la pregaria humana d'un poble fidel; s'acomoda més bé a un esperit particular, que al lletrat o filosop modern li plauría; mes no és la veu de la naturalesa humana dirigint-se espontaniament a son Autor; entre aquesta pietat i la de l'Edat Mitjana hi ha la diferencia de la poesia acadèmica a la popular, i com nosaltres tenim presents aquelles paraules del Salvador, de que per a entrar en son regne és necessari fer-se com els pàrvuls, creiem, sens rebutjar en absolut les altres manifestacions, que fa pietat que compleix millor l'ideal cristià i humà és aquella que casa amb tots els esperits. Escrigué l'Introductio ad Sapientiam, espècie de Kempis pels savis, una norma de vida pel filosop cristià reduint i comprenent les tendencies de l'esperit a la següent fórmula: Tria sunt homini, quamdiu vivit, meditanda: Quomodo bene sapiat, qaomodo bene dicat, quomodo bene agat. Aquesta savia llei resplandeix perpetuament en l'esperit del nostre gran escriptor. La sabiduría és per ell una educació de les facultats humanes, i així totes les seves obres tenen aquest caràcter pràctic. De rebus incorrupte judicare, veusaquí l'objecté de la Sabiduría, i tota la seva literatura exhala l'olor d'aquest principi. Usant un llenguatge popular podríem dir que tot son treball se dirigeix a un punt: a tenir sempre les balances ben afinades. La maturitat, no l'acuitat del judici, és lo que estima; per això no vol saber massa, sembla que tem la raó, i totes les excel·lencies humanes se troben per faiçó eminent reunides en la Religió de Crist. Tem en gran manera l'esperit popular, puix magnus erroris magister populus (¿què hi diuen els defensors del poble soberà?), i lo primer que havem de fer, afegeix, és ut sapientiae studiosum a populari sensu abducamus et vindicemus. Ademés d'aquesta ascètica savia, trobem també en les obres del Vives una mística piíssima exposada en diferents i interessants opúscols. La Praeparatio animi ad orandum ve a ésser lo que ara en diem un devocionari, per la gent savia, i és excel·lentíssim. Enclou l'oració mental i la vocal, donant a la primera una importancia extraordinaria, i pot ésser fins excessiva, atesa la duplicitat de la naturalesa humana; posa meditacions i oracions pels actes principals i per les necessitats de la vida, i per a demanar les principals virtuts. Entre altres coses, convé notar un Comentari del Pater noster, devotíssim, i que, a nostre parer, mereix un lloc preeminent entre les innombrables exposicions que s'han fet de l'oració dominical. Ens recordà a nosaltres la del Tertulià, potser per la semblança que en cert punt tenen els autors. Són filosops qui preguen, homes qui estàn sadollats de la terrena ciencia, i cerquen la ciencia de Déu, qui veuen amb evidencia el llaç que lliga la criatura amb son Criador: Pare nostre, diu, veusaquí en dues paraules contingudes tota la Llei i els Profetes, que declaren les relacions entre Déu i els homes. Aquell és Pare i aquests tots germans. En les meditacions sobre'ls set psalms penitencials, a l'explicar les exaltacions i depressions de l'ànima del Real Profeta, acut sovint als poetes clàssics, mes mai igualen la profunditat espiritual de la sobrenatural poesía del Rei d'Israel.
Orpheu jam reticeto, lyram contrigito et Hermes.
. . . . . . . . . . . . . . . .
Nam citharam David coelesti pectine pulsans.
Aeterni nobis pandit operta Dei.
La devoció a Jesucrist, Déu i Home, és la preponderant en el nostre elegant místic. Escriu el Genethliacon Jesuchristi, especie de poema tendríssim sobre'l naixement de Crist, en forma semidramàtica, i posant en rima els càntics dels pastors; però encara demostra més sa pregona pietat en el Sacrum Diurnum de Sudore Domini nostri Jesuchristi, composició litúrgica, puix comprèn l'ofici, missa, sermó i meditació en honor de la Sacratíssima suor del Salvador del món en l'hort de Getsemaní. També feu un opúscol en honor de la Verge María. L'haver escrit tals obres, rublertes de pietat, demostra l'esperit catòlic del Vives, malgrat ses relacions amb els corifeus del Renaixement, i fins amb alguns de la rebel·lió protestant, i d'un cert menyspreu que manifesta pels doctors escolàstics i pels frares, defecte que s'explica per antagonisme d'escola, i per l'entusiasme per una nova forma, que si bé tenía ses excel·lencies, entranyava gravíssims defectes, que contribuiren a destruir la magnífica i cristiana democracia de l'Edat Mitjana, que a Catalunya havía arribat al zenit de la política humana.
Com el nostre objecte no sía altre que l'estudi del pensament, no parlarem del Vives com a humanista, si bé confessant que'l coneixement de sa personalitat quedarà incomplet, puix sos escrits de re literaria tenen una importancia cabdal, i demostren magníficament l'amplitut de mires de l'insigne valencià. Perquè per ell, com havem ja indicat, la literatura és un medi de perfeccionament de la naturalesa humana, un factor interessant de la vida civil, unde in bonas artes eruditio Humanitas nuncupata est [6]. Tots els altres sers de la terra són, com ell diu alegant l'expressiu testimoni dels grecs, ᾶφωγα, això és, sens paraula, essent aquesta el distintiu i el propri del nostre llinatge; per lo qual ensenyar-li a no pecar en la paraula és un dels millors serveis que se li poden fer. Acoblant els tractats De dicendi ratione, De consultatione i De conscribendis epistolis, resulta el Vives un eximi doctor de la conversa humana en tota sa extensió, de l'art de comunicar les idees, atenent no sols al mecanisme del llenguatge, sinó ademés als obstacles que aquelles troben per a difundir-se; mereixent ésser alabat de l'Erasme com ingenium felix, sanum ac vegetum. Les primors psicològiques abunden en aquestes obres, i son autor s'enamora de les llengües savies, de la llengua grega, perquè el viu poble helèníc sabé treballar el llenguatge de tal manera que'l feu com la palpitació de son esperit. La puritat del gust, l'altitut de l'enginy i l'intent trascendental resplandeixen en el gran humanista; les doctrines aristotèliques formen la basa de ses ensenyances fins al punt de proclamar a Aristòtil, en les arts lliberals magnus in primis artifex, si bé afirmant que l'objecte particular de sos estudis, l'afició més forta, la que creia ésser la seva missió, era la contemplació filosòfica.
Perquè la filosofia [7] és cosa tant alta, que l'home sens les altres coses queda home; mes sens ella, és fera. Sobre totes les escoles exalçà la peripatètica per l'extensió i excel·lencia de sa doctrina, i a Aristòtil son príncep l'anomena philosophorum omnium facile sapientissimus, així com abans l'havía regonegut Princeps mea sententia omnium philosophorum[8]; mes a pesar de tals alabances a la filosofía, portat de sa pietat cristiana, i vençut per una evident experiencia, proclama reina de la ciencia a la Theologia mater en una hermosíssima deprecació. L'admiració que'l nostre escriptor sentía pel gran Aristòtil, resplandeix en el magnífic elogi que'n fa en el tractat De Aristotelis operibus Censura. El regoneix príncep i principi de la cultura intel·lectual, impugna a Plinius secundus, qui, seguint als grecs, dava aquella dignitat a Homer, i amb l'eloqüent accent de la veritat, que pot comprovar qualsevol qui hagi llegit algún dels llibres de l'Estagirita, manifesta la maravellosa impressió que sa lectura causa per la manera com dels primers principis, per tothom admesos, s'endinsa en lo més pregon i amagat de la naturalesa de les coses, per la soliditat amb que estableix la doctrina i l'acuitat amb que enruna les contraries, l'admirable ordre d'exposició, la frugalitat i claredat de les paraules que no'n sobra ni en manca cap, els axiomes tant encertats que dicta com sentencies, que avui, passats tants de sigles, encara tenen per fermes les diferents ciencies: qualitats que han fet del mestre d'Alexandre el patriarca de la civilització literaria. La lògica meresqué d'en Vives una especial predilecció. Els llibres De instrumento probabilitatis; De explanatione essentiarum; De censura veri in enuntiatione; De censura veri in argumentatione, contrasten amb els tractats lògics del decadent escolasticisme, alambicat i artificiós; acostant-se a la forma comuna, anti-tècnica, i constituint tots plegats una doctrina lògica, similar a la d'El Criteri d'en Balmes, això és, a l'us de tots els homes amants de la veritat, sortint de les formes racionals i necessaries i extenent-se pel camí de lo contingent o possible, doctrina profundament aristotèlica, i proclamant al silogisme com la forma preexcel·lent i típica de l'argumentació.
¡Cosa particular del Vives! Ell qui, com havem dit, en la Literatura general s'apartà del sentit popular, amà el gust acadèmic i enlairà l'art literari per sobre de la comuna comprensió, en el ram filosòfic, al revés, s'abraça amb la naturalesa, interroga el sentit comú i vol fer planers els alts cims de la contemplació intel·lectual. Els tractats lògics que acabem de citar ho demostren, i el lector se'n convencerà encara més, pel reduit extracte que segueix de sa doctrina metafísica i antropològica.
Així ja ho declara el segón membre del títol que posa als llibres de Metafísica; De Prima, Philosophia sive de intimo naturae opificio. Puix és, en efecte, obra íntima de la naturalesa l'edificació de la metafísica, que'ls actuals positivistes rebutgen com a somnis i falornies, perquè atenen tant sols a la part inferior de l'home. Enclouen els dits llibres la metafísica peripatètica a la manera d'Aristòtil exposada, és a dir, procedint de lo conegut i incontrovertible a lo amagat i difícil, que l'autor il·lumina amb la llum dels primers principis i assenta, ajudant-se de la reflexió i de l'observació. Es particular que exposa la doctrina escolàstica, coincidint amb ella, al menys en lo fonamental, sens que's posi a la boca el nom de l'Escola; lo qual sens dubte prové de que'l seu és una especie d'escolasticisme rediviu, despullat de la rústega escorça de l'Edat Mitjana, que a ell, perfecte helenista, li causaría horror. I el comparem a l'escolasticisme perquè ja no's contenta en professar la doctrina essencial de l'Escola, sinó que, ademés, la llei de son discórrer és la mateixa de Sant Tomàs, això és, la compenetració i aliança entre'ls principis de la filosofía i els de la revelació, sens que, emperò, mai arribi a aquelles indestructibles síntesis de l'Angel de les escoles. Fuig fins de la nomenclatura escolàstica, i així a l'expressar els alts conceptes i principis de l'Escola, amb erudició i gust clàssic, cerca termes en l'antiguitat grega i llatina. Per a explicar la composició substancial dels cossos adopta la teoría de la materia i forma, mes a aquesta, usant la traducció ciceroniana, l'anomena effectio; i al concepte d'acte, provinent d'Aristòtil, l'expressa amb el mot energía, que en les obres de l'Estagirita és concepte primari i germen de tota la filosofía moral. Es clar que'l Vives amb sa immensa erudició no's contenta amb Aristòtil, ni, com la turba dels escolàstics, accepta les teoríes tal com les trametía la llarga tradició dels sigles mitjos; ell acut a les fonts, i la gran teoría de que tractem l'il·lumina amb la resplandor del diví Plató i corretgeix a aquest, quan al recordar que, segons ell, les formes teníen, com idees arquetipes, existencia en l'intel·ligencia divina, modesta i pregonament afegeix: nimisque Divina illa magnitudo ad angustias nostrae mentis a sapientissimo philosopho çontrahitur. Rebutja la transformació successiva de les formes substancials, teoría encara avui de moda en certes escoles, puix consistint la substancia o essencia en el sér, aquest no minva ni creix. Combat l'eternitat de la materia, estableix l'existencia de formes separades, o sía esperits, amb la divisió d'incorruptes o sía àngels, ministres de Déu en la governació de les coses, i trànsfugues, o sía dimonis, sol·licitadors de la voluntat humana envers el mal. L'observació li fa descobrir en la nostra naturalesa vestigis de la revelació; i la tradició filosòfica amb ses creencies ho confirma: el desequilibri de l'home li obre els ulls, per a veure un efecte d'aquella revolució íntima, obrada pel pecat original, que'ls antics filosops expressaren amb aquella doctrina de que l'ànima, en la vida present, està en el cos com en càrcer, purgant els pecats comesos en una vida anterior. Amb els filosops grecs estableix que la causa del món és la bondat divina; i amb eloqüencia propugna que'l fí de la creació es sobrenatural, que la finalitat de la materia és espiritual, puix essent l'Univers un curs variable, inconstant, una sombra, ¿quina gloria, per sí sol, reportaría al Sér infinit qui el crià? La delectació que li proporcionaría aquesta inconstant i cega existencia, ¿fóra digna de la saviesa i gravedat de Déu?
En el llibre segón, sobretot, és on el Vives amb superior enginy mostra com un nou i brillant caire de l'antiga i eterna filosofía, deixant el sistema de l'escolasticisme decadent que cercava la veritat per longas arundines, segons l'expressiva frase del Melcior Cano, i abraçant-se amb la naturalesa. Dotat d'una potencia analítica penetrant, destría els elements del sér espiritual i material, desentranya els conceptes i categoríes sobre que disputen els filosops, i que formen com les anelles del raciocini humà; i l'anàlisi, l'observació i la contemplació, com ell alguns cops diu, fent recordar al gran Lull, són l'instrument preferit en les seves investigacions. Mes, no cregueu que's contenti amb els documents o testimonis que li proporciona la naturalesa; no abdica de la facultat més noble de son sér; sinó que, mediant el raciocini, puja al coneixement de lo trascendental, i així parlant de les forces naturals afirma que són forces de Déu, que per Ell totes les forces són naturals, principi lluminós per a ensenyar-nos que'l miracle és, respecte de Déu, un fet enterament natural, gens violent i sols extraordinari pel nostre limitat enteniment. Es cert, emperò, que aquest pensament ja Sant Agustí l'expressà amb eloqüencia sobirana. Puja a les grans veritats dogmàtiques, observant la congruencia entre elles i lo que la raó dedueix dels conceptes metafísics: així del concepte aristotèlic de l'acte pur, d'una operació perfecta i eterna, indueix aquella eterna generació que la Sabiduría cristiana anomena Fill. Basant-se en Aristòtil, rebat metafísicament la teoría atomística dels epicurians; i quantitat, superficie, punt, linia, extensió, nombre, etc., tot, se pot dir, ho explica de conformitat amb la filosofía tradicional, basa de la civilització literaria de l'Europa.
El tercer llibre corona dignament l'obra, puix després d'analitzar i metafísicament contemplar l'acció, la vida, el moviment, el repòs, l'excel·lencia o perfecció, puja a considerar les perfeccions divines; i al fixar-se en l'immutabilitat de Déu, nota la coincidencia entre'l text de Sant Jaume de que en Déu non est vicissitudinis obumbratio, i el de Plató Aeternam illam pulchritudinem nullas vices recipere, acabant per assentar la veritat de que les perfeccions i excel·lencies divines són estampades, encara que imperfectament, en l'univers de les criatures.
També podem incloure entre'ls llibres metafísics del Vives, el preciós tractat De anima et vita. No és una psicología com les que s'estilen desde que la moderna filosofía partí en dues meitats la naturalesa humana; és una antropología, nom de ciencia que sembla modern, i que, no obstant, ja l'usa el nostre il·lustre filosop. L'antropología, o sía l'estudi de tot l'home, de la commixtió d'esperit i de materia, és molt propria de la filosofía cristiana, que, gracies al raig de llum celestial que baixà a la terra a l'encarnar-se la Sabiduría eterna, veié clarament el misteri de la nostra naturalesa. Es cert que Aristòtil donà la resolució inicial de la dificultat a l'expressar que l'ànima és forma substancial de l'home; mes l'Estagirita camina insegur, és tectus et vafer, diu el Vives, al pas que la filosofía cristiana posa el peu ferm en el camí d'aquestes difícils investigacions. La doctrina vivista és, doncs, fonamentalment aristotèlica; mes son desenrotllament s'efectúa a l'influxe de la llum cristiana. L'ànima és forma substancial del cos, o, com diu el Vives, l'effectio de l'home, que determina el nostre sér i el constitueix en lo que és. El Renaixement pogué infondre al Vives certes preocupacions; l'amor a la forma clàssica i els defectes de la ciencia escolàstica, ja decadent, excitar-li un menyspreu injust envers l'il·lustració humil i profitosa dels sigles passats; mes la fe cristiana qui informava son privilegiat talent li manté el judici i el bon acert, essent una prova de la necessitat que la raó té de la fe per a salvar-se dels remolins d'idees que's presenten en les tempestats que esdevenen sovint en el curs de la civilització. Abomina ell dels disbarats de molts dels adeptes del Renaixement que impèrits somníen, diu (com ho veiem en els Diàlegs den Bernat Metge), tractar les altes i difícils qüestions de l'ànima, sols guiats per la llum natural; nosaltres, afegeix, les tractarem no prenent pas per norma la llum natural, sinó la veritat que és una tant en l'ordre natural, com en el sobrenatural; i amb sa doctrina lliga l'admirable anàlisi d'Aristòtil amb la lluminosa ensenyança dels doctors catòlics. Comença per tractar de les facultats i funcions humanes, pertanyents a la vida vegetativa, de l'assimilació i de la generació, de la vida sensitiva amb l'estudi de tots els sentits, de l'imaginació i de la memoria; passa després a la vida racional, provant lo que sía l'ànima i ses més nobles facultats; tracta de certs fenòmens que interessen al cos i a l'ànima, per exemple, del dormir i del somniar; de la vellesa, de la longevitat i de la mort. Posa un interessant capítol sobre l'immortalitat de l'ànima, acudint, entre altres demostracions, a la indestructible d'Aristòtil al dir que les operacions són de la mateixa naturalesa que'l subjecte, i que, trobant-se operacions humanes independents de la materia, havem d'afirmar la substancialitat del nostre esperit. Cita les opinions dels grans filosops de l'antiguitat qui més s'enlairaren en aquesta materia, els quals, diu graciosament el Vives, mai volgueren condemnar a mort a l'ànima (damnare capite); i acaba preguntant: ¿De què ve que en les altres qüestions sobre l'ànima s'acceptin com irrefutables veritats lo que sols se funda en lleugeres conjectures, i que's tingui per incerta l'immortalitat a favor de la qual hi ha un tal cúmul de raons? I respòn: clarament se mostra existir una força corruptora i enemiga de l'home, qui procura posar en controversia una veritat tant necessaria, a cujus perniciosissimis tenebris tueatur nos Deus, lux vera, et immensa.
El terç llibre, dedicat als sentiments i passions, és un dels més interessants, i en ell el mateix autor manifesta creure's amb una certa primacía sobre'ls altres filosops, puix els estoics, diu, no feren més que enredar; i Aristòtil, de les passions humanes, més ne tracta en la retòrica que en els llibres de filosofía. El literat, l'humanista es manifesta en aquesta tractació que estudía la part més humana de l'home, aquella en que d'una manera més tangible intervenen les dues meitats de la nostra naturalesa. Nosaltres donem importancia particular al Vives en la present materia per dues raons: l.a, perquè sobre'ls psicòlegs moderns de l'observació té la ventatja que, servant el concepte de l'home, propugnat per Sant Tomàs, del compost substancial, estudía la totalitat del fenomen, no solament la part espiritual, és a dir, que és un verdader antropòleg; 2.a, perquè per l'estudi antropològic, si bé mai, generalment parlant, s'aparta d'Aristòtil i de l'Escola, emperò usa principalment per a inquirir la veritat l'instrument de l'observació, com han fet modernament els psicòlegs de l'escola escociana, que predominà a Catalunya, i en la qual nosaltres aprenguérem la filosofía en nostres primers anys; devent advertir que l'observació del Vives és molt més completa que la d'aquests últims, puix se refereix a les dues parts del compost. Així tracta dels afectes en ses manifestacions físiques posant un capítol De lacrimis, un altre De Pudore, caracteritzant el fí moral de la vergonya dient que és velut Paedagogus quidam, coincidint en aquesta apreciació, com tal volta es recordarà el lector, amb l'Il·luminat Doctor. Fa una classificació de sentiments o passions, i en posa alguna de particular en que denota son instint observador, com, per exemple, la Zelotypia, de la qual fa capítol especial com d'una forma particular de l'enveja, o sía, com diu el propri nom, gelosía de la forma. Aquesta traça observadora, expressada en un estil comú i planer, encara que elegant, lo molt i magistralment que acut al testimoni dels grans poetes, fan en extrem agradable aquest llibre que, escrit en llengua vulgar tindría molts llegidors; i si bé el sistema escolàstic de les humanes afeccions, que lleugeríssimament apuntem al tractar d'en Ausias March, és, a nostre parer, d'un valor filòsofic superior, essent una generalització científica exquisida, afegirem, emperò, que la doctrina vivista enclou un tresor d'observacions. Serva del sistema escolàstic les principals linies; tracta primer de les afeccions concupiscibles i després de les irascibles, posant abans que tots els altres el tractat de l'amor, font de les demés afeccions. La doctrina de l'amor és completa: sa causa principal és la semblança, el nen besa sa imatge en el mirall perquè la creu un semblant a ell; Adam de sobte amà a Eva, perquè la vegé similis sibi. L'inclinació de l'amor és a baixar, així ho ensenya l'experiencia humana, així ho diu la revelació divina. Déu és amor: l'amor del Criador a les criatures és infinida, perquè baixa; la de les criatures al Criador és feble, perquè ha de pujar. Altres cops és causa de l'amor no la similitut, sinó l'armonía. Els sers poden formar, segons l'hermosa imatge del Vives, armonía entre sí; se poden correspondre com els diferents sons d'una tocata; i això engendra amor entre ells.
També la bellesa de Ea forma encén l'amor, perquè és com un raig d'Aquella perfectíssima de la qual totes les altres participen. Aquesta idea, com és evident, no és original del Vives i molt explícitament se troba exposada en un sentit teològic, que apliquen fins a les més grosseres passions, pels més antics pares grecs. L'amor pot recaure in mentem, i, de consegüent, la bellesa pot ésser intel·lectual; in animam, havent-hi, per lo tant, una bellesa discursiva; in affectionibus, trobant-se per lo mateix una bellesa afectiva. I fins mirant l'infinitat de l'humana naturalesa hi ha una inclinació, una amor ad molem materiae que l'autor qualifica de valde turpidus. L'amor desperta a l'amor, constituint per sí sol una causa generadora de consemblant passió en el pròxim. Molta altra utilíssima materia trobarà el curiós lector qui vulgui estudiar al Vives en aquests llibres De anima et vita, dels quals nosaltres solament donem una petitíssima mostra.
Fill de la pràctica raça catalana, el Vives, talent privilegiadíssim, havía de baixar de les altes investigacions metafísiques i antropològiques a les necessitats socials de l'humana naturalesa, i ocupar-se en aquelles disciplines que regulen el bon ordre i concert entre'ls homes. Visqué en època de gran renovació en tots els rams de la ciencia, en el principi d'una nova era, la societat experimentà noves necessitats i estímuls abans gairebé adormits; per lo qual la ciencia jurídica i la ciencia social convidaven el nostre escriptor a que's fiqués en sos dominis. L'afició al dret romà havía arribat a la manía, i ell, malgrat ses aficions clàssiques, fustiga alguns cops ses pretensions exagerades, com quan conta el desconcert que portà a l'Hungría, qui posseía un dret consuetudinari, l'introducció de les lleis romanes; i sobretot en la Sàtira que intitula Aedes legum se mofa d'aquells interminables comentadors, capaços de girar el cervell i desorientar als qui volguessin seguir els camins de la justicia humana. Però ara té interès particular el pensament del Vives en lo que pertoca a la ciencia social; i encara que, dada la mole de ses obres, sía insignificant l'extensió que ell donà a dit estudi, és aquest de tal naturalesa que sembla fet exprés pels nostres díes, donant al mateix temps una mostra de la similitut entre'l socialisme nascut en la Germania de la llevor del protestantisme, i el que avui té preocupada la civilitzada Europa provenient de la llevor del lliberalisme. Un hom se convenç de que és el mateix fenomen, nascut d'unes mateixes causes, a tres sigles l'un de l'altre, sols externament revestit d'accidents distints.
De Communione rerum, ad Germanos inferiores, és un hermós opúscol sobre'l Comunisme, contundent, eloqüent i persuassiu. Ara en diríem un opúscol de propaganda de fí pràctic, nascut d'un esperit benèfic envers els homes. Explica la gènesi d'aquell comunisme germànic, procedent de la predicació luterana. Abans, diu, l'ordre de coses fundat en la pietat disfrutava de quietut, no hi havía cap antipatía contra d'ell; fins que's presentà un, com a plogut del cel i enterat confidencialment dels divins arcans, qui al principi amb moderació i fins encongiment, després d'una manera oberta i temerari, començà a disputar, a negar, a abolir lo que sempre l'Iglesia havía respectat. Ex dissensione opinionum ventum est ad dissidium vitae. Se començà per la llengua i per la ploma, mes desseguit vingueren les espases i bombardes. Se començà la revolució pel ficte nom de llibertat, i per una pretesa igualtat dels inferiors al superior; però després reclamaren la comunitat de béns, fundant-se en la doctrina i en l'exemple mal interpretats dels primers cristians, i les coses arribaren a tal punt que, referint-se a ells, exclama el moderadíssim Vives: jam non secta haec est, sed latrocinium; és la reproducció de les fetes d'Espartacus i de Catilina, de lo que fan els pirates en la mar, per lo qual no és qüestió de raons, sinó de bastons, puix vosaltres mateixos si fóssiu magistrats de les ciutats ho faríeu pel dever de defensar el poble. Segons el Vives, podíen dividir-se en tres classes els homes d'aquell alçament: 1.a Sos principals caps i magistrats qui són astuts, facinerosos, lladres desvergonyits qui s'han proposat moure una turbació popular, que'ls permeti satisfer ses desenfrenades concupiscencies i l'apetit de diner. 2.a Altres qui, tronats per massa despeses que han fet, o per casos fortuits que'ls han esdevingut esperen poder d'aquella manera viure sens treballar. 3.a Una gran massa de gent popular a qui amb teoríes místiques i tontes s'ha enganyat, fent-los creure que'l comunisme està conforme amb la veritat cristiana. Pel Vives els de la 1.a classe són tant incurables com els lladres, adúlters i altres criminals, devent ésser com ells tractats; els de la 2.a, encara que tenen alguna culpa, no hi ha en ells frau, per lo qual no mereixen pena de la llei civil, quedant per Déu el càstig de que síen mereixedors; els de la 3.a classe són dignes de clemencia i convé que síen instruits en la vera doctrina. Tracta també del comunisme apostòlic, voluntari, avui encara existent en les comunitats de regulars; del comunisme cristià nascut de la cantat, que lliga amb el text aristotèlic de que l'amic és alter ipse, i amb el pitagòric, omnia esse amicorum communia, per lo qual la caritat fa totes les coses comunes quan és necessari, però usu no possessione, mes discretament explica que la caritat fa comunes les coses de mi a tu, no les coses de tu a mi; i fins aquest comunisme no està manat per ninguna llei. Desseguit entra a demostrar ésser impossible el Comunisme en l'estat actual de la nostra naturalesa, que les utopíes platòniques foren rebutjades pels filosops com a cosa de riure, que la mateixa naturalesa les desfà, que en lloc de la comunió entre'ls homes portaría discordies, baralles, guerres i confusió indescriptible. El comunisme és rebutjat per la naturalesa racional, i sols és natural entre les besties. Al·ludeix als jueus impulsors del Comunisme; i argüint contra l'idea de que amb ell se trobaría l'igualtat entre'ls homes, amb pregona raó diu que aleshores sería major la desigualtat, si tenint els homes igual fortuna i condició, s'obligava a una part d'ells als treballs més penats i repugnants, que no pas ara en que la mateixa desigualtat entre'ls subjectes suavitza les diferencies que en sí porten els distints treballs, a que la mateixa naturalesa obliga al nostre llinatge. Sadollat tot el llibre d'esperit cristià, amb l'expressió sempre ungida de la suavíssima caritat fraterna, fineix recordant a aquella encegada gent la diferencia dels seus doctors amb els apòstols qui ens portaren la bona nova, i els exhorta a seguir les víes de Déu, úniques que procuren la pau i tranquilitat i asseguren la vida eterna.
També tractà el Vives la qüestió del pauperisme en un opúscol que, juntament amb l'anterior, demostra còm se fixava en les necessitats pràctiques socials, veient obrir-se en l'esdevenir una època de gran desenrotllament popular. En la edició de que'ns servim s'intitula: De subventione pauperum, sive de humanis necessitatibus cum notis Fr. Joannis Mayardi Cartusii. El dedicà als Cònsuls i al Senat de Bruges, a la qual ciutat manifesta estar tant afectat com a la seva Valencia, puix en ella habità molts anys i fins s'hi casà. Consta de dues parts. En la primera parla de l'origen i de les necessitats humanes en general, explica en què consisteix la beneficencia en son sentit ample i espiritual, i còm la subvenció de les necessitats materials és tant solament una part d'ella, i dóna molta importancia a l'educació. Exposa magistralment el desinterès que devem tenir quan exercitem la beneficencia, sens que mai l'ingratitut dels afavorits ens faci recular en el camí del bé, predica el menyspreu de la vanitat i de les altres passions que dissipen la beneficencia; mes en aquest punt l'il·lustre filosop ens sembla massa estoic, tenint poc en compte les flaqueses humanes. La beneficencia no dèu fundar-se en l'hipòtesi d'una societat perfecta que és irrealitzable, sinó en l'estat en que aquesta en aquell moment se troba; així ho feu Sant Vicens de Paul i sempre ho han practicat els homes apostòlics. Determina senzillament el caràcter públic i social de la riquesa, prenent aquesta paraula en el sentit més ample, i acudint a la sabiduría humana alega les antigues sentencies de que'ns devem a la patria i als amics, el non nobis solis nati sumus, i el sabut i interessant text de Terenci, Homo sum: humani nihil a me alienum puto; però preferentment li serveix l'Evangeli, i així, per a provar el desinterès amb que estem obligats a fer participants de nostres béns al pròxim cita el gratis accepistis gratis date, prova després còm la substancia de la Llei cristiana, en lo que atany a les relacions entre'ls homes, és la caritat fraterna, i demostra el caràcter general de la caritat que no fa distinció, ni accepció de persones, entre tots els reengendrats en Crist. En el segón llibre prova còm el cap de la ciutat dèu procurar pels pobres. S'ocupa dels perills morals i materials que en sí porta la mendicitat, no sols envers la comunitat en general, sinó també envers els mateixos mendicants. Suposa que la mendicitat fou prohibida en la Judea, en Grecia i en Roma, que'ls moderns, volent també acabar amb ella, idearen diferents medis, com els treballs en els béns comunals, distribucions de moneda, etc.; mes l'autor va a proposar altres camins. A aquest fí distribueix els pobres en dues classes: els qui viuen en les cases de beneficencia, i els qui viuen en ses cases, dels quals i de tota la seva familia vol que se'n tingui un registre en cada parroquia. Proposa que s'elegeixin dos o quatre senadors qui es cuidin dels pobres. Els extrangers seràn enviats a son país amb un viàtic suficient; els altres capaços de treballar, que se'ls ocupi en alguna industria o ofici; i aleshores el Vives fa una curiosa relació de les arts i feines que sens preparació poden practicar-se; a aquells qui síen enterament incapaços proposa que se'ls dongui la pitança dos cops al día, però sens deixar-los vagarosos, al menys per raó de moralitat. Tracta també dels boigs, i molt especialment de l'educació de nois i noies com no podía de menys un home tant amic de l'il·lustració. Recordant els censors de costums de l'antiguitat, vol establir una censura de pobres exercida per dos censors gravíssims i de tota probitat, i amb ocasió d'això parla de la conveniencia d'establir una censura de la vida i costums dels joves rics, com a Grecia i a Roma, per a que inquireixin, com a pares, en què s'ocupen, còm administren sos béns, etc. En quant a la dificultat econòmica, a la manera de subvenir a aquesta organització del pauperisme, proposa les rendes ja existents destinades a pobres en les iglesies i hospitals, les col·lectes voluntaries, lo que's recollís en caixes posades ad hoc en certes iglesies, lo que les ciutats podríen estalviar disminuint concerts, espectacles i pompes, ja que amb preferencia a les diversions els magistrats deuen atendre a la sustentació dels pobres.
Com ha vist el lector en aquests dos opúscols, el nostre gran filosop toca una bona part de les qüestions obreres, i si bé avui aquestes presenten una major complicació, el Vives clarament assenta els dos perns en que perennement s'assentarà l'economía política cristiana per a tractar tals materies: la necessitat ineludible de la desigualtat de fortuna entre'ls homes; i l'obligació del cap de la ciutat de proveir pels pobres i necessitats.
També convé fixar-se per a conèixer el tremp intel·lectual del Lluís Vives en l'afició que portà a la pedagogía, i reflexionar un moment sobre'ls principis pràctics que enclou en els opúscols que escrigué de tal materia. En la carta escrita a la reina Caterina d'Anglaterra, qui l'havía consultat sobre l'educació de sa filla María, posa com els fonaments de l'educació literaria. Vol, com Quintilià, que aquesta comenci ja desde l'infantesa i que abraci tot l'home; dóna molta importancia a la memoria, la potencia de la qual se multiplica amb l'exercici; i així, ordena que no's passi cap día sens apendre alguna cosa de memoria; aquesta facultat promou l'agudesa de l'enginy i el desenrotllament intel·lectual de l'home, per això demana tant que sía exercitada; que'l vespre, abans d'anar-se'n a jaure, llegeixi dos o tres cops lo que vulgui apendre i a l'endemà que ho demani a la memoria. Aconsella que la princesa rebi l'educació amb altres tres o quatre donzelles ben criades, puix així amb major estímul s'aplicarà més que no pas sola; que entre mestre i deixebles se parli en llatí; senyala els clàssics, pagans i cristians, amb que ha de fer-se, i afegeix que també pot llegir De Griselide vulgata jam fabula. Li diu que tingui un llibre en blanc on per sa propria mà escrigui lo elegant, graciós, etc., tant en el pensament com en l'expressió, que trobi en lo que llegeixi o oigui. En la 2.a Carta De Ratione studii puerilis exposa els mateixos principis i diu que'l deixeble, a l'escoltar al mestre, mai dèu anar-hi penna et charta inermis, que en la lectura sía sempre prest a apuntar tot lo interessant que trobi, i això no solament per a obtenir una col·lecció interessant, sinó particularment perquè així es queda més estampat en la memoria. Repeteix el consell de que l'estudiant parli en llatí; mes aquí afegeix una observació que caldría tinguessin molt en compte certes families qui donen a sos fills criats de qualsevol provincia d'Espanya, mentres no sía Catalunya, per a que aprenguin la llengua castellana; i dit consell es, que si l'estudiant està voltat de gent qui parli malament en llatí, aleshores és preferible que parli en llengua vulgar, no sía que ja desde l'infantesa prengui l'hàbit de parlar viciosament. Desgraciadament, el Vives no havem vist que en sos sistemes d'educació literaria, es recordi de les llengües vulgars parlades per les nacions modernes; l'antiguitat era son ideal, mes nosaltres no vivim en els temps antics, sinó en els moderns… Famosos són sos bells diàlegs escrits a posta per a vulgaritzar la llengua llatina, i que poden considerar-se com part de sa literatura pedagògica; mes per sa estensió i per l'importancia de son contingut és digníssim d'ésser llegit el llibre De institutione Feminae christianae dedicat a Caterina, reina d'Anglaterra. ¡Quina diferencia entre aquest llibre i el Llibre de les Dònes de Fra Francesc Eximenis! El Vives no's digna anomenar-lo, malgrat sa molta importancia i que indubtablement el coneixía; la moda de fer el savi és la pitjor i més despòtica de totes, i així és que rubleix son llibre de doctrina clàssica, acut als filosops antics i als primitius pares de l'Iglesia qui escrigueren de la materia, arriba a parlar de nostra lingua hispanica, però no's recorda d'aquella llengua catalana de la que sa patria, Valencia, fou el jardí literari, i en la qual sa ciutat nadiua estampà tant primorosos volums de poesía i prosa. A l'indicar els llibres que podràn llegir ne cita tant sols de grecs i de llatins; fins interdiu els llatins de l'Edat Mitjana, plens molts d'ells d'altíssima doctrina, però la llengua del quals ell amb menyspreu anomena goto-llatina; i, no obstant, per boca de Juvenal fustiga la donesca pedantería literaria, que a nosaltres ens sembla que fàcilment produiría son sistema d'educació literaria de les dònes. Conté el llibre curioses noticies històriques sobre la materia de que versa, sa doctrina moral és bona i molt catòlica, ama que les dònes síen piadoses; i parlant [9] després de còm el luxe les fa inútils pels devers domèstics i engendra odis i divisions en les ciutats, recorda que a Barcelona, in Laletanis Hispaniae, segons la tradició dels passats, a conseqüencia del comerç amb Alexandría, les dònes dels comerciants se donaren tant al luxe i a la profusió que superaven les dònes dels nobles, lo qual ocasionà divisions i odis en la ciutat. Entengui el lector que'l Vives no sols discorre sobre l'educació literaria de la dòna, sinó que en un sol tractat enclou tot lo que pertany, en tots els ordres i en tots els estats, a les dònes, com ho feu amb tanta erudició i no menys gracia més de cent anys abans el fecondíssim i franc menoret Fra Eximenis.
Firmíssim creient, en totes les seves obres fins en aquelles en que tracta de materies molt distintes de les religioses, és sempre el nostre filosop un apologista il·lustre de la santa fe catòlica; però en una de ses obres més extenses fa expressament l'apología de la nostra Religió, prenent plaça entre'ls poderosos ingenis qui desde Sant Justí i Tertúlia, fins al comte de Maistre i al nostre Balmes, Déu ha enviat al món per fer compendre als homes son verdader interès. L'obra De veritate Fidei christianae és un monument de la saviesa i del zel del Vives, adequat a les circumstancies del temps en que fou escrit. Representa un moviment de l'esperit humà qui pugna amb l'estat intel·lectual de l'escolasticisme rònec, i amb el descaminament i superbes pretensions dels savis del Renaixement. Reconeix la limitació de la raó humana; però sosté que no hi ha divergencia, com volíen els nous savis, entre ella i la fe, i que'l sér racional ha d'ésser introduit a la fe mitjançant la raó, o sía, usant el llenguatge tomístic, que les veritats naturals són preambula fidei. Si Déu volgués sería prou la simple exposició de la fe per a que fos admesa; fou un voler de la Providencia que les sobrenaturals creencies cristianes s'introduissin en els esperits, quan aparegueren sobre la terra, per medi d'una sobrenatural i visible recomanació, que foren els miracles de l'època heroica del Cristianisme; i quan ja l'Iglesia hagué pres possessió del món, sens faltar mai en ella ni el miracle ni altres sobrenaturals manifestacions, ha volgut deixar en bona part l'Home-Crist Jesús a l'esforç humà el sosteniment de son regne. La llarga cadena dels pares d'ambdúes Iglesies que'l Vives cita acabant amb Sant Tomàs, són la mostra d'un prosselitisme nou en el món, i que serà etern, que, agermanant en un mateix discurs la fe i la raó, donant satisfacció a l'apetit racional i al sobrenatural de la nostra naturalesa assegura al propri temps a l'intel·ligencia de no desbarrar, i a la fe d'ésser racionalment acceptada. Perquè el Vives recorda amb un cert escepticisme l'inconstancia de la doctrina filosòfica, l'oposició entre'ls filosops i les continues contradiccions de les escoles; i així és que dóna especialíssima importancia al sentit comú de l'humanitat. Els misteris sobrenaturals no cauen baix l'escrutació de la nostra intel·ligencia, quae supra nos nihil ad nos, diu, citant a Sòcrates; i, de consegüent, devem rebre'ls amb acció de gracies, i procedir com fem amb els raigs del sol que directament no'ls podem contemplar, però que'ls veiem obliquament quan cauen sobre les coses: així contemplem Déu en sos efectes. Molt oportunament comença per tractar de l'home i de sa fí i de ses tres vides uterina, mundana i celestial; fent notar el desenrotllament successiu del nostre sér en cada una d'elles. Passa després a tractar de còm Déu és autor i governador de tot lo criat, recordant, com ja observà Sant Tomàs, que la filosofía començà molt grollerament per ésser materialista, i que amb el treball i progrés de l'humana intel·ligencia, se feu espiritualista. Combat l'eternitat del món no sols amb arguments metafísics, sinó ademés per lo moderna que és la civilització, per la present existencia de la llengua hebraica que ell creu ésser per sa estructura (similis linguae puerorum) la de l'infancia del món; impugna els geòlegs de son temps qui atribuíen a la terra una extremada antiguitat, recorda l'inseguretat dels fonaments dels qui volen calcular l'edat del món, puix la mateixa civilització no pot servir de basa, quan veiem l'estat dels pobles del nou món que s'acaba de descobrir, que és la que teníen tots els pobles tres mil anys enrera; de manera que científicament, a son parer, és impossible determinar l'antiguitat de l'humà llinatge. Tracta de si són habitats els planetes, i creu que sí en virtut del principi de finalitat, i conceptúa que'ls habitants han d'ésser de condició superior a la dels homes, per la major excel·lencia dels llocs que per habitació se'ls ha donat. Tracta també de l'immortalitat de l'ànima, de la fí de l'home, de la multitut dels esperits i del pecat d'uns i altres. Al parlar dels esperits bons i mals, llueix sa erudició clàssica justificant l'existencia dels mateixos amb passatges dels antics escriptors, assentant el fet evident del domini diabòlic en els pobles, així de l'antiguitat com moderns, qui no han obtingut la regeneració de Crist. Tot el primer llibre es pot dir que és un tractat de homine enriquit amb la sabiduría grega i romana. El llibre segón té per principal objecte Jesucrist. Explica l'existencia de la magia en l'antiguitat, introduida pel dimoni amb un cert culte inspirat per ell mateix, essent regoneguda entre altres per les Lleis de les dotze taules. S'ocupa de les Escriptures qui vaticinaren la vinguda i encarnació de Crist. Al·lega el testimoni de Josefo referent al Salvador; prova la divinitat d'aquest; cita els testimonis de Plinius, Tacitus i altres sobre'ls cristians; i als qui diuen còm és que síen sols els escriptors cristians els qui relaten d'una manera completa els orígens del cristianisme, respon molt categòricament: que és per la mateixa raó que si volem saber bé les coses judaiques acudim als jueus, o les romanes i gregues als romans i grecs. Tracta de la Resurrecció de Jesucrist, de la predestinació humana; i sempre la moderació racional és el distintiu de l'apologista. En els llibres terç i quart, explicant del mahometisme i del judaísme, usa la forma dialogada suposant una conversa entre un cristià i un savi d'aquelles lleis, de manera que sa lectura recorda els diàlegs del Beat Ramón Lull. El quint llibre el destina a tractar De Praestantia doctrinae christianae. Sosté que solament aquesta dóna una noticia excel·lent i sens titlla de la Divinitat, que'ls altres llegisladors i filosops són insostenibles, que dels mateixos prínceps de la filosofía rectament s'ha dit: Aristotelis doctrinam facere impios, Platonis vero superstitiosos et daemoniacos. Que Crist és ver sol que il·lumina ambdós hemisferis, això és, l'Iglesia i fins ademés totes les sectes, puix totes les doctrines humanes han experimentat sa influencia; la doctrina de Crist antiquà totes les anteriors, de manera que'l llenguatge comú per savis antics entén els anteriors a sa benaventurada vinguda; que gracies a Ell la poesía i la filosofía s'han purificat i engrandit; que fixà i il·luminà les nocions trascendentals, que essent abans incertes i variables entre'ls savis, avui són comunes i fixes entre'l mateix vulgo; que, com professa la nostra religió, el principi de que'l ver no és contrari al ver, admet i ama i protegeix totes les ciencies i arts, cosa que no fan les sectes, puix desde les antigues a les modernes, totes han perseguit alguna ciencia. Respecte de les ventatges socials del cristianisme, observa que aglutina els temperaments més oposats en uns mateixos principis i sentiments; que, mitjançant la caritat, aniquila l'antagonisme que ix de l'oposició entre'l teu i el meu; que és el sol que, allunyant amb sos resplandors les tenebres, ha restablert l'integritat de la naturalesa humana, conduint al nostre llinatge a la consecució d'un internacionalisme o humanisme abans desconegut, que sens menysprear la petita patria on som nats, encén en el pit un foc que estén l'amor per tota l'humanitat.
Aquest reduit extracte farà entendre al lector la vastitat i noblesa de l'horitzó racional en que's movía l'esperit del nostre il·lustre filosop, sa familiaritat amb els grans talents que ha tingut el món, i una manera de discórrer superior a les circumstancies de temps i lloc que dóna un interès permanent a sa doctrina, essent aquesta d'aquelles a qui es dèu regonèixer una vera potencia educadora de les facultats humanes.
El llibre príncep entre tots els del Vives, on manifestà l'immens caudal de sos coneixements, sa competencia en totes les disciplines literaries i científiques, i que era home de pit per a empendre l'immensa tasca de restaurar la república de les lletres, és, sens dubte, el llibre De disciplinis. Ja al principi havem expressat nostre judici amb poques paraules i senzillament sobre si el Vives era restaurador o revolucionari; tal volta rès més diríem referent a aquesta materia, a no ésser que sa principal fama, la categoría en que se'l col·loca entre'ls gents qui han il·lustrat al món, és precisament la dels grans crítics, i si bé tots els llibres del Vives són crítics, aquell en que exprofesso, sentant sa càtedra en mig del regne de la ciencia universal, sospesa, judica, aprova o condemna, és el referit llibre De disciplinis; per lo qual sería falta verdadera no dedicar-li algunes paraules tractant-se de l'escriptor més il·lustre eixit de la nostra raça; i un dels qui més influencia han exercit en l'il·lustració europea, no en una època endarrerida o d'ignorancia tenebrosa, sinó en el temps d'una efervescencia desencadenada del pensament, com fou el temps del Renaixement, llevor i principi de l'època moderna amb ses revolucions i heretgíes, amb la persecució i sublimació de l'Iglesia, amb el progrés i les ruines que ha ocasionat en tot el món civilitzat; època que fins avui dura, empenta que és causa encara dels terratrèmols que sovint se senten. Nosaltres no seguirem l'insigne escriptor en la crítica de les ciencies particulars, ni en els projectes per a restaurar-les, contentant-nos amb reproduir alguns de sos pensaments fonamentals. La primera part del llibre l'intitula De causis corruptarum artium. Assenta que l'instrucció és basa de vida civilitzada i de coneixement de Déu. Ell se proposa purificar les Arts, traure-les de les tenebres gentils i portar-les a la llum cristiana, de manera que's vegi que l'engany dels antics escriptors no era causat per vici de l'enginy humà, sinó pel propri i particular; a qual fí usarà de raons naturals, no de principis revelats, per a no convertir la filosofía en teología; mes comprovarà la filosofía i la ciencia amb la llum cristiana, per a purificar la vella cultura, puix la joventut, nodrint-se amb errors gentílics, fàcilment cauría en la desgracia eterna. Proclama a Aristòtil omnium cujuscumque aetatis scriptorum facile praestantissimus[10], però amb el mateix dret que l'Estagirita rebutjava de sos mestres l'inconvenient, ell també impugnarà del filosop lo que li sembli, com tampoc vol obligar als successors que segueixin ses petjades. Declara causa de la corrupció literaria o científica el descuit del text primitiu i la divisió en escoles. Critica els doctors escolàstics perquè al filosofar i cercar raons naturals no fan més que alegar el text d'Aristòtil; enclou en aquesta censura Sant Tomàs molt injustament, puix el gran doctor evidencía el fonament natural de les qüestions, i si algún cop cita secament el text aristotèlic, és perquè aquest de sí mateix és evident. L'antagonisme de les escoles ha fet prevalèixer sobre l'amor a la veritat l'amor del partit: l'una escola declara heretges als de l'altra, i quiscuna menysprea la lectura dels escriptors de sa contraria. Malgrat l'admiració que manifesta per Aristòtil, declara que molts de sos principis són poc sòlids i, ademés, anticatòlics; que no vol ésser novador, sinó restaurador, de manera que pretén sols seguir les petjades dels nostres majors; mes les escoles els han corromput i son text verídic més aviat se troba en els còdex arnats de les biblioteques que caigueren en mans de barbres, o que estàn en país illetrat, que no pas els que tenen en ús la gent literata, corromputs doctulorum audacia i per copiants i estampadors. Ataca els qui donen tanta importancia als gentils com als cristians, a Ciceró, per exemple, com a Sant Jeroni i a Sant Crisòstom. Nota, com a prova de la falta de crítica que dominava a Espanya, que, essent ell noi, havía oit, per a provar que un principi era exacte, alegar que'l portava un llibre impremtat; mes en aquest punt poc havem avençat, puix avui mateix molta gent se troba qui dóna més fe a lo que diu un diari, que no pas a lo que porta la Biblia o ensenya el Papa. Fa una depuració crítica de les fonts científiques; de manera que recorda a l'insigne teòleg Cano quan exerceix la mateixa missió. El xerrotejar etern de les escoles corrompé el regne de la ciencia; com les qüestions dels partits i son amor egoísta, podríem nosaltres afegir, pertorben i corrompen el regne de la patria. L'extensió viciosa donada a la lògica perjudicà a la veritat, podent-se aplicar al cas el verset de Mimus: Nimium altercando veritas amittitur. Menysprea els compendis (centones) de lleis, medecina, filosofía, teología, etc., i, extralimitant-se, estén la seva censura a la Catena aurea de Sant Tomàs, qualificant-la de rapsodia, contra lo qual justament s'alça el col·lector Mayans, recordant còm aquella obra de l'Angèlic és una exposició continua, sòlida i verament auria dels Evangelis, i fins en nota marginal el judiciós bibliòfil a la crítica dels compendis en general oposa la següent sentencia: Contemnendo parva amissa sunt magna. Amb tremenda crítica aboleix l'importancia que ja en aquell temps s'havía volgut donar als sarraïns, se riu dels qui igualen Averroes a Aristòtil i el fan superior a Sant Tomàs, el té per talent mitjà i, igualment que a Avicena, el tracta d'infantil, brut, malvat, ateu, com igualment a tots els sarraïns en general. Prova la seva gran ignorancia en quant als filosops i savis antics, puix equivoca i cambía noms i doctrines. Confronta troços de la traducció d'Aristòtil per a provar que n'alterà gravement el sentit, si bé fa lleialment la protesta de que no ha llegit sos llibres mèdics.
Diu que no sab trobar cap raó per a explicar-se el partit que han tingut dits escriptors, fòra que sía la seva impietat; raó que potser també explica l'entusiasme que després del Vives han altre cop despertat entre certa gent, com ja anteriorment, en els temps mitjos, havía succeit: emperò el lector qui conegui Sant Tomàs, recordarà la noblesa amb que l'antic frare tracta Averroes [11], que combat, la fonda simpatía amb que's dol de les angunies que passa el savi mahometà cercant la veritat, i pot veure en la manera de Sant Tomàs, i en la manera del Vives, un signe de l'esperit ample i lliure de la Mitjana Edat, i del caràcter superb i enterc del Renaixement. En el llibre VI tracta de Philosophia morali corrupta, i després d'enlairar l'ètica dels cristians sobre la dels antics filosops, pretén refutar Aristòtil en la doctrina de la beatitut. Prefereix en aquest punt Sòcrates i a Plató, i exalça com a admirable i divina la definició que aquests ne donaren dient que consistía en l'amor i unió amb aquella bellesa, sobre la qual no hi ha bellesa, que no té intermissions, ni ha de tenir fí, i que ateny al cap i complement de tots els béns. Vives, amb raó s'enamora de tant alt pensament, i fins alaba Sòcrates perquè al tractar d'aquesta materia diu que no vol seguir el vulgo, ni el pensament popular, sinó pendre per mestre el mateix Déu, o sía el Numen qui l'inspira. Mes, a nostre parer, el sistema ètic d'Aristòtil més positivista, en la bona accepció de la paraula, juntament racional i experimental, és molt més humà i demostrable; puja per graus de la felicitat ínfima, corporal, a la suprema beatitut que col·loca en la contemplació intel·lectual. Sens dubte per això l'adoptà Sant Tomàs, fent-ne punt de conexió de la raó natural amb la sobrenatural revelació. Per a refutar la doctrina d'Aristòtil sobre la beatitut, Vives la posa en contrast amb les benaventurances de Crist, acudint també als filosops qui despreciaven els béns temporals; mes el nostre escriptor s'oblidava de que al proclamar Crist benaventurats als pobres, als perseguits, etc., no parlava de la felicitat present i humana, sinó d'una beatitut futura, que's pot aquí posseir sols en esperança, i d'una pau interna que de present gaudiríen, mes provinent d'un origen sobrenatural. No anà encertat el Vives en aquest lloc al deixar a Aristòtil per poc cristià i massa humà; l'alta pensa de Sant Tomàs coneixía que tot lo que és pregonament humà és perfectament cristià; i la sanció de l'Iglesia, el sentit comú dels homes i l'aprovació de les generacions li donen la raó. Encarant-se Vives amb els defensors d'Aristòtil, els pregunta: ¿Per ventura direu que parla sols com a gentil i de llum natural? Doncs sapigueu que'ls platònics i els estoics amb la sola llum natural arribaren més aprop de lo que ensenya la revelació cristiana; lo qual, essent molt cert, no destrueix l'excel·lencia d'Aristòtil, qui, seguint el fil del discurs racional, condueix l'enteniment fins a la revelació, essent son procediment demostrable naturalment, lo qual no's podría fer amb l'alta doctrina teològica de Plató, per lo mateix que té quelcom de sobrehumana. En Vives tenía molt d'artista i no és estrany quedés enamorat del geni fulgurant de Plató, i sentís poc atractiu, malgrat proclamar-lo príncep dels filosops, per l'ariditat d'Aristòtil, que acusa de massa amic del procediment dialèctic, argüïnt-li sa mateixa doctrina de que la dialèctica no és a propòsit per a excitar o temperar els moviments de l'ànim; mes el nostre escriptor oblidava que una cosa és la constitució d'un organisme científic, un tractat tècnic, i altra la doctrina destinada a ésser vulgaritzada, revestint l'estil comú i ordinari. La segona part l'intitula De tradendis disciplinis seu de institutione christiana. Es un pla d'estudis començant per les llengües a les quals, amb raó, te pel primer element de la cultura humana, volent, com Quintilià, que ja'ls pares i les dides tinguin compte d'ensenyar rectament de parlar la llengua nadiua als infants, passant desseguit a l'estudi del llatí i de les altres llengües savies; discorre sobre l'ensenyança de la retòrica, filosofía, dret, matemàtiques, etc., i, a nostre parer, se li pot aquí aplicar, quan tracta ja positivament de la ciencia, no purament en sentit crític, l'expressió que li aplica el perspicaç Cano: hic opus, hic labor est. Sobre la qüestió de si convé la lectura dels gentils, resol afirmativament, mentres síen expurgats, al·legant l'exemple dels Pares de l'Iglesia i fins el del mateix Sant Tomàs. Sempre se li veu la prevenció tremenda contra'ls escolàstics; mes, no obstant, parlant de la filosofía moral o de les costums, recomana la segona part de la Summa de Sant Tomàs scriptoris de schola omnium sanissimi ac minime inepti. Expressió vergonyosa per a referir-se al gran doctor, devent nosaltres aquí manifestar que, a nostre parer, el Vives, ja sía per sa educació clàssica, ja sía per les prevencions contra l'escolasticisme, era incapaç de percebre la sabor especial de la ciencia i de la literatura de l'Edat Mitjana, era una especie de caecus non judicat de coloribus, com ho prova, entre altres raons, que en to de censura diu de Sant Tomàs que trau la doctrina dels escriptors sagrats i profans i de les opinions populars, i que, com en general els escolàstics, segueix el judici d'altri i no el propri seu o original; essent així que és el major elogi que's pot fer de l'Angèlic, lo que escolta totes les veus de l'humana naturalesa abans de donar sentencia, no frissant per a donar-ne de propria, sempre que veu que dignament ha estat ja pronunciada.
Per les petites indicacions que precedeixen pots, lector, tenir algún coneixement de l'insigne fill de la nostra raça, el famós Lluís Vives, més cosmopolita que no pas català, nascut en l'època del Renaixement i informat per ell, i doctor il·lustre de dita forma, naturalment enemiga del Regionalisme, i la qual fou Cesarista en la política, en la literatura, en la ciencia; mes, malgrat això, resplandeixen en el filosop valencià les qualitats que comunament adornen l'esperit de la nostra gent: maturitat de judici, moderació en les idees, amor del just medi en la vida pràctica i talent assimilatiu, podent ben bé assegurar el cardenal Gonzàlez [12], a pesar d'haver viscut el Vives enterament separat de l'escolàstica tomística, que la seva filosofía substancialment se conforma amb la de Sant Tomàs, que, com sovint diem en el present llibre, és la basa i substancia del nostre pensament nacional.
- ↑ De Concordia, pàg. 375.
- ↑ Introductio ad Sapientiam; fí.
- ↑ La Ciencia española
- ↑ Ibíd.
- ↑ De Veritate Fidei christianae, pàg. 454.
- ↑ Introductio ad Sapientiam,cap. 14.
- ↑ De Initiis, sectis et laudibus Philosophiae.
- ↑ Vol. II, Prefaci.
- ↑ De officio mariti.
- ↑ Lib. I, cap. IV.
- ↑ V. De veritate Fidei catholicae, llib. III, cap. 48.
- ↑ Historia de la Filosofía.