La tradició catalana - Llibre segón/Capítol VII

CAPÍTOL VII

Breus indicacions sobre l'esperit de l'escola jurídica catalana

Aptitut jurídica de la nostra raça. — Text de Nicolpas Antonio. — Regla de prelació de lleis donada per en Jaume I, que permeté el desenrotllament natural de l'element jurídic. — Importancia dels pràctics. — Alusió als concilis tarraconenses, i energia d'ells en conservar el dret propri. — Igual circumstancia es troba en la jurisprudencia civil. — Potencia armonitzadora i assimilativa en els nostres juristes; Jaume Callís, Belluga, Fontanella, D. Sebastià de Cortiada.

Fonts principals d'aquest capítol: Antiquiores Barchinonensium leges, quas vulgus usaticos apellat cum commentariis supremorum Jurisconsultorum Jacobi a Monte judaico, Jacobi et Guilermi a Vallesica et Jacobi Callicii. — Commentaria super Usaticos, de Marquilles. — Els llibres de Callís que's citen en el text. — Col·lecció de Concilis tarraconenses, per l'arquebisbe Costa y Borràs. — Speculum Principum D. Petri Belluga Valentini jurisconsulti famosissimi. — Decisiones Cathaloniae Senatus, de Peguera. — De Pactis nuptialibus, per Joannem Petrum Fontanella. — De officio Judicis et Advocati, per Xammar. — Discurso sobre la Jurisdicción del excelentísimo señor Virrey y del excelentísimo señor Capitán general del Principado de Cataluña, por el Dr. D. Sebastián de Cortiada.

L

a jurisprudencia, cosa essencialment pràctica, exercici, com diu son nom, no directament del raciocini, sinó de la virtut intel·lectual, anomenada prudencia, la qual consisteix en l'excel·lentíssim hàbit d'acomodar la regla de la raó a les exigencies i necessitats de la vida, que és reina de les virtuts racionals, i noble imatge de l'atribut diví de la Providencia, devía trobar, per arrelar-se fortament en ella, molt adequada la nostra gent, per les qualitats que propris i estranys han regonegut sempre en l'esperit català. L'il·lustre Nicolàs Antonio formulà dignament aquesta sentencia a l'escriure, que Catalunya sempre havía produit egregis varons de gran maturitat en la ciencia del dret i també en les altres; i per a designar la patriòtica, encertada i sempre útil direcció dels nostres juristes a defensar i fecundar les taules de la Llei del nostre poble amb clàssica i severa eloqüencia afegeix: Quamplures Cataloniae jurisconsultorum hanc Spartam^[1] Usaticorum explanandorum sibi adornandam delegisse^[2]. Virtut espartana, en efecte, han tingut els jurisconsults catalans en la defensa de les lleis de la seva terra, i en els diferents conflictes que ha passat el nostre poble, han sempre pledejat heroica i saviament per la salvació de l'Arca Santa. Lleis de la terra les anomenaven tant en català com en llatí, perquè ho són, com són de la terra les montanyes i els rius i les costes; producte i imatge de sa substancia, nascudes de les mateixes entranyes de la societat, no del cervell d'un príncep o d'una cambra llegislativa. No és la nostra missió estudiar l'evolució del dret en la societat catalana; dedicat aquest llibre a l'estudi del pensament, a la crítica de la tradició intel·lectual del nostre poble, sols molt lleugerament tractarem de l'escola jurídica, confessant, emperò, que ella és la més esplèndida manifestació del caràcter nacional, i la demostració més tangible del tremp de l'esperit català; ja que la sapientíssima providencia dels fundadors de ta nació disposà les coses de tal manera, ordenà la regla jurídica amb tal discreció, que'l poble s'anà edificant la llei així que l'havía menester, com les abelles van fabricant sa bresca. La cristiana inspiració d'en Jaume I, que'l seu confessor Sant Ramón de Penyafort, seguint la tradició de l'Iglesia, estampà a sa manera en el Còdic de les Decretats, de que'l bon sentit i la raó natural suplissin les deficiencies dels usatges i costums locals, fent abstracció del dret canònic i romà, fou com el germen de que anés creixent la llegislació al compàs del poble i seguint l'estructura d'aquest, com la pell adaptada perfectament al cos que havía de vestir. I anomenem inspiració cristiana aquesta regla de prelació de drets dictada pel gran Rei, perquè ja l'erudit Bosch, en sos Títols d'honor de Catalunya (llib. V, cap. XXII), i després en nostre sigle D. Pere Vives y Cebrià, agudament notaren que a l'establir com a supletori del nostre dret civil el bon sentit i la raó natural, no's feia altra cosa que aplicar al dret civil la regla d'interpretació que'ls doctors escolàstics anomenen epiqueya, i que consisteix en extendre la llei escrita fins a aquells casos que en realitat no conté, mes que per raó d'equitat dèu amparar. D'aquí que'ls nostres jurisconsults fossin anomenats pràctics, que les obres cabdals que escrigueren tinguin per títol: Decisiones, Resolutiones & Senatus Cathaloniae, perquè'l dret era format per la Jurisprudencia i la consuetut, és a dir, emanava de la vis societatis i no de l'apetit de llegislar; i aquesta manera d'ésser contribuía a que sortissin tants d'homes prudents en el dret, del nostre llinatge, ja per sí, com havem indicat, naturalment apte per a tant noble funció social. Perquè funció social més que engendrament especulatiu de la raó és l'ofici de llegislar; i de La vella Catalunya sortiren els homes prudentíssims qui arreglaren la llegislació de l'universal Iglesia, i d'instituts religiosos particulars, com Sant Ramón de Penyafort; els furs de la noble terra aragonesa, com Vidal de Canyelles, que'ls comentadors d'aquell dret regoneixen com a llegislador i anomenen alter Tribonianus, qui contribuí a la formació de les costums de Valencia, i qui assistí en aquesta ciutat amb operositat feconda al concili que s'hi celebrà per a cristianitzar-la, després de la reconquesta; i, en una paraula, Catalunya fou en Occident, se pot dir, la primera nació qui posseí còdics civil i mercantil, per lo qual ben bé podem contemplar en nostra modesta i gravíssima patria una semblança, com havem dit en altre lloc, amb la gran Roma.

En igual grau que la llegislació i la jurisprudencia civil, denoten l'aptitut jurídica de la nació catalana els monuments canònics que'ns resten de la Provincia eclesiàstica tarraconense. Havem fullejat, no estudiat, les col·leccions de concilis celebrats pels qui foren nostres pares en la fe i en la vida cristiana, mes és suficient aquest coneixement incomplet per a trobar justificada l'opinió de l'insigne arqueòleg eclesiàstic, qui afirma ésser els concilis tarraconenses de tanta importancia, que per sí sols bastaríen per a fer la gloria de la provincia qui els produí. Son esperit civilitzador, nascut de la llum cristiana, és evident. Sovint s'hi troba manada la fundació d'escoles amb béns eclesiàstics, essent notable la disposició d'un concili reunit a Lleida en el sigle XIII manant ja en forma general l'institució d'escoles, puix disposa que amb béns eclesiàstics se'n estableixi una en cada ardiaconat. L'esperit nacional els portà a dictar un decret en el sigle XIV prohibint l'elecció de vicaris generals, oficials i altres qui tinguessin jurisdicció eclesiàstica en favor de persones qui no fossin naturals de Catalunya, Aragó, Valencia o Mallorca; així com dos sigles abans un concili reunit a Tarragona i altre a Valencia posen pena d'excomunió a l'arquebisbe de Toledo, si es fica en la nostra provincia fent-se precedir de la creu, concedeix indulgencies o bé usa pali. L'amor als pobres, el principi de que la justicia a tots se dèu, i que s'ha de proveir a tothom dels medis necessaris per a la defensa de son dret, els excita a crear en el sigle XV en tots els bisbats advocat i procurador de pobres; els quals seràn pagats de la renda de les respectives mitres, quedant-los severament prohibit que quovis colore puguin cobrar drets; decret que més tard el famós Antoni Agustín enclogué en sa col·lecció canònica. De la valenta amor a la justicia dels nostres concilis és prova la feta dels templaris, tant coneguda de tots aquells qui han saludat l'historia patria. De son amor a la puresa de la fe, de l'il·lustració de la fe seva, ne responen no sols les enèrgiques condemnacions de les sectes del sigle XIII, de que en altre lloc havem parlat, corruptores de la veritat, destructores del bon ordre humà, com les d'ara; sinó també la falta de contemplació amb que anatematitzen les supersticions, per més que's vesteixin amb la capa de pietat cristiana, prohibint les oracions no aprovades per l'Iglesia, el ficar la Vera-Creu i les sagrades imatges en l'aigua en certes professons, abusiva pràctica que un elegantíssim escriptor castellà, més conegut per l'exquisitat de sa literatura que per la soliditat de sa fe, se complau en ridiculitzar com existent encara en sa terra; el portar les criatures mortes sens baptisme a l'iglesia per a fer-les tocar amb les sagrades reliquies, i altres moltes que podríen citar-se, i que proven el ferm criteri jurídic que presidía en nostre país en el govern de la societat cristiana. Fermesa catalana i cristiana que manifestaven els nostres prelats d'una manera particular quan tractaven amb els Prínceps, puix com escriu el savi Costa y Borràs, arquebisbe tarraconense, en la col·lecció que publicà d'aquests concilis, en aquestes venerandes reunions el delegat del Rei, fins essent, com sovint succeía, persona eclesiàstica respectabilíssima, era sí rebut amb gran cortesía, generosament se li concedíen els subsidis que demanava, però mai era admès a les sessions, tractant amb ell separadament els assumptes pels quals era enviat al concili.
Aquesta acompassada i enèrgica forma jurídica de conservar el propri dret que veiem en la vida eclesiàstica del país, fins davant de poderosíssims Prínceps, se troba igualment en la vida civil i podem dir que ha durat fins als nostres díes. El ferm llenguatge d'en Jaume Callís quan diu que soportà les inquinies i ingratituts dels altres consellers reals per a complir com a bon advocat del fisc en la defensa dels drets públics i particulars, en els temps dels reis Ferràn i Alfons en que exercía dit ofici, perquè tenía molt present el que diu el papa Ignocenci in c. cum in cunctis declarant al fiscal que no s'oposa als consellers, quan van contra justicia, incurs en el mateix pecat que aquests, i que ell, Callís, més s'estima servir Déu que el món; el confinament a Almansa, in regno Castellae, i després la presó en una torre de Valencia, on estigué emmanillat, segons ell llastimosament conta en el Speculum Principum el famós Pere Belluga, valencià, per haver defensat els drets de la terra en les corts durant la regencia de Joan, rei de Navarra, en absencia del rei Alfons; el patriotisme d'en Fontanella, conceller en Cap, davant del marquès dels Vélez, i la fruició amb que conta en l'obra de Pactis nuptialibus les fortes reprensions que's donaren a un cert cavaller per haver dit al duc de Feria, aleshores lloctinent de Catalunya, que'l potentissimus Rex noster Philippus no estava obligat a venir personalment a celebrar les Corts en l'any 1599, són fets constants en la nostra historia jurídica fins a arribar a la commoció, a l'unanimitat d'esperit que havem pogut contemplar a Catalunya amb motiu de la publicació del Còdic civil espanyol, en que Prelats, capítols, academies i altres corporacions, sens distinció de filiacions polítiques, tothom reivindicà l'independencia de la propria vida civil, rebutjant imposicions forasteres. Perquè és d'advertir que'ls catalans ja desde molt antic han tingut un amor pregoníssim a l'Esparta de ses lleis, usant l'hermosa frase del Nicolàs Antonio, de la força i saviesa del qual han considerat que provenía l'estabilitat, fermesa, feconditat i llibertat de sa vida civil. De l'Universitat de Lleida, tant genuinament catalana, ix ja a principis del sigle XV el barceloní Jaume Marquilles, prevere, qui sum filius Gymnasii Illerdae ^[3], com diu ell mateix, i que, considerat com a pare dels demés jurisconsults catalans ha tingut una fecundíssima successió qui sempre ha mirat amb respecte els Commentaria super usaticos del prevere barceloní, qui després fou Vice-Canceller del rei Martí, qui sempre porta la sava de l'universitat indígena de que's gloria d'ésser fill; i quan més tard els usatges han sigut glosats per Jaume de Montjuich, Jaume Callís i Jaume Guillem de Vallseca, apareix com un monument patri l'edició del vell còdic català amb els comentaris dels dits jurisconsults ne leges vetustiores nostrae civitatis tam utilissimis immo necessariis tam diu carerent commentariis; i Jaume Callís, en el pròleg de la compilació, donant mostra del criteri jurídic que's perpetuarà a Catalunya per l'evolució de la llei nascuda de les entranyes de la terra, verament autònoma, formada de la generalització dels fets, acut a Dionís i a Aristòtil per a formular el principi o gènesi de les lleis, quan declara que és cosa divina reducere infima per media in suprema, contradint ja als ideòlegs i aprioristes qui pertorben les naturals lleis de les societats, i volen acomodar la terra a les lleis i no les lleis a la terra.
De des Marquilles fins a D. Pere Vives y Cebrià, se pot formar una abundantíssima biblioteca de comentadors del nostre dret indígena; nosaltres devem solament pendre el pols de tant interessant literatura jurídica, per a comprovar que'l ritme de son pensament se correspòn perfectament amb el del pensament nacional. En efecte, el sentit pràctic i la moderació, expressats per una notable potencia intel·lectual armonitzadora i assimilativa, unida a una amor constant a la propria llei, resplandeixen en els nostres juristes; i devent escollir alguns d'ells, per la comprovació d'aquesta veritat, ens fixarem en primer lloc en Jaume Callís, un dels doctors més interessants de la ciencia jurídica catalana, i per nostre gust el primer de tots, per l'admirable aliança que sab fer entre l'element indígena, l'institució nascuda a Catalunya, amb el dret general i la ciencia especulativa de les lleis. Es Callís un verdader escolàstic, no sols per son sistema d'aliar lo present amb lo passat, per son esperit senzill i cristià, per la tendencia a fer pràctica i assequible la ciencia, sinó pel desenrotllament lògic de la materia, per la manera natural amb que la divideix i explica desfent els dubia que es proposa, i reflectint en l'exposició una llum de verdadera evidencia. Cavaller de Vich, allí escrigué part de les seves obres, i trasladat més tard a Barcelona, en ella i en el monestir de Sant Cugat del Vallès, acabà de publicar els llibres que'l faràn eternament benemèrit de la patria catalana. Fou home de molta pràctica en els assumptes curials, segons ell mateix explica, puix en l'Extravagatorium Curiarum refereix que, tenint alguna ciencia del dret, i molta experiencia, per l'exercici que d'ell ha fet per espai de trenta anys en la Curia arquebisbal de Tolosa, en la del Principat de Catalunya, en la de Vich i en la de Barcelona, i seguint alguns cops la Cort real com a conseller, se creu obligat, diu amb l'accent del patri amor, a escriure aquest tractat perquè quilibet tenetur dirigere rem publicam cui nascitur. Es aquest llibre un verdader tractat del dret constitucional de Catalunya. L'escrigué en el monestir de Sant Cugat, amb motiu de les Corts allí celebrades en temps d'Alfons IV, a l'objecte de popularitzar el dret públic de Catalunya ^[4]. Assenta com a principi fonamental que'l Rei a Catalunya, en virtut de constitució paccionada i jurada, ve obligat a celebrar corts, que abans devía celebrar-les cada any, i que després de varies vicissituts, que declara, al menys ara dèu cada tres anys reunir-les. Divideix el tractat en vuit Dubia i subdivideix aquests. Els títols d'aquells són els següents: 1.° Origen del nom Curia o Cort. 2.° Accepcions de la paraula Curia o Cort. 3.° Quàn deuen ésser convocades a Catalunya les Corts generals. 4.° Còm se convoquen. 5.° En quin lloc de Catalunya deuen ésser convocades. 6.° Quins deuen ésser convocats i còm hi deuen assistir. 7.° Lo que's dèu tractar i despatxar en les Corts. 8.° Còm les Corts deuen concloure i ésser llicenciades. Baix el principi de que la Constitució de Catalunya és paccionada i jurada, les Corts són com un tribunal col·legiat presidit pel Rei, de consegüent la forma jurídica prevaleix en elles; forma que l'Autor feconda amb la doctrina romana i canònica; el procés de les Corts és com un procés judicial, que comença per la citació o convocatoria; fins el Rei pot ésser en elles condemnat a restitució en cas de greuge, encara que sía en favor d'un simple particular, i l'eminent jurista Pere Belluga, completant l'idea del Callís, afirma en el Speculum Principium, de que després parlarem, que cap dels convocats pot anarse'n fins a ésser disoltes les Corts o ell llicenciat, si no vol ésser contumaç. Acabà d'escriure aquest tractat el día 12 d'agost de 1423. En l'any següent i en el mateix monestir escrigué la Margarita fisci.
En l'edició de Lyó de 1556 segueixen a dit tractat els Viridarium militiae; praerogativa militaris; ac de moneta Tractatus, que l'editor qualifica de no menys erudits que necessaris al qui presideixi la República. Comença la Margarita fisci amb el següent apòstrof, ple de bon sentit i de fe cristiana: «Advocat, allunya't del poderós, perquè molts danys poden venir a l'ànima d'ésser advocat dels poderosos; mes si et trobes implicat amb ells, recorre al Senyor Jesucrist, Just advocat.» Recorda desseguit que fou jurisconsult i militar, i pel gloriosíssim rei Ferràn d'Aragó constituit advocat del fisc i conseller seu, i que escriu aquest tractat a utilitat del rei Alfons aleshores regnant. Serva també en aquest tractat la forma escolàstica en l'exposició, indica desde'l principi la divisió de la materia feta amb gran claredat, i il·lustrant-la amb la doctrina del dret romà i amb la dels comentadors d'aquest. Cita sovint els doctors tolosans, l'influencia dels quals havía sentit, acut al dret canònic, mes sempre fa notar en contra de la llegislació general les exempcions del fisc que's gaudeixen a Catalunya. Aquí tothom pot fabricar, vendre i comprar armes ofensives i defensives, tenir-les a casa i portar-les, fòra d'aquells llocs que per ban particular ho tenen vedat. Els béns dels condemnats a mort no queden confiscats, sinó que per dret consuetudinari de Catalunya pervenen als successors. Els catalans poden mercadejar en qualsevol part, mentres no sía amb els enemics del Rei. La tendencia humana del nostre jurisconsult sembla que vulgui amorosir la duresa de nostres antigues lleis punitives, així al parlar de la pena de tolliment de membres, diu: Majores nostri Cathaloniae, satis in faciendo justitiam fuerunt severi, i parla amb amor de la forma més suau de Justinià en el procedir criminal. Es aquest un tractat pràctic i tècnic que dirigeix als advocats i jutges de Catalunya, comprenent lo que ara en diríem el dret administratiu, el dret civil en lo que pertoca a ses relacions amb el fisc, el dret penal amb l'enumeració de les penes i també lo corresponent del dret públic, declarant que a Catalunya el Príncep no pot derogar les constitucions fetes en Corts, ni ell dictar-ne amb independencia d'aquestes; i multiplicada l'importancia de la llei indígena, o de la consuetut, ja no l'anomena solament llei de la terra, sinó que la cita amb la més noble categoría de Dret de Catalunya.
L'opúscol titulat Praerogativa militaris és una explicació dels privilegis del braç militar, que avui no té més que importancia arqueològica; sols notarem, pel fet d'aquest llibre nostre, que manifesta Callís sa reprovació envers aquells qui no posen fre en el vestir, i en la pompa i dignitat de sa persona, portant la disolució a tot el Principat de Catalunya, essent així que'ls barons, militars i homes de paratge, per la modestia en el viure i per sos actes virtuosos, deuen sobressurtir als particulars, «segons escrigué llargament el reverendíssim Fra Francesc Eximenis, qui fou bisbe d'Elna, patriarca de digna memoria i excel·lentíssim mestre en Teología, en el seu Llibre dels Angels…»
Més interès té, per l'estudi de l'esperit del nostre jurisconsult, l'opúscol que escrigué encara a Vich amb el títol de Viridarium militiae, i que és un tractat de la guerra dels senyors particulars entre sí, en que's preníen la justicia per ells mateixos en les qüestions que esdeveníen. S'hi veu clarament l'estat social del sigle XV, permaneixent encara en els llocs rústics la forma feudal; i amb interès un hi contempla la tendencia civilitzadora del Callís, i al propri temps el respecte que com a jurista sentía pel dret constituit, per més que'l regonegués imperfet. Declara aquesta classe de guerra il·lícita pel dret diví i canònic, mes permesa pels Usatges de Catalunya, per lo qual mira de restringir el dret escrit, que en aquesta part declara ésser odiós envers Déu i envers els homes. Tracta de si és lícit l'homicidi entre dits guerrejants, afirma que's desprèn així dels Usatges i de l'observancia de Catalunya, i aleshores pregunta: «¿Què havem de dir en fet tant escabrós? Si dic que no és permesa la mort, ja'm sento els mossecs dels militars; si dic que és permesa, m'aparto de la llei divina i no camino per la vía del Senyor… perquè una observancia general o consuetut introduida contra'ls drets divins i naturals no dèu ésser servada.» Resol el conflicte reduint la licitut de la mort als casos de combats armats i expugnacions de castells, sens que sía ja més permesa durant la guerra dita. Posa tot el procés jurídic d'aquesta, els cartells amb que es declara, els terminis que s'han de fixar, els punts on se pot guerrejar, entre quines persones, damnificació que pot causar-se, etc., veient-se sempre al jurista qui, mitjançant la llei, vol ablanir una consuetut bàrbara. Acabà aquest petit tractat en Sant Cugat del Vallès, mes d'abril de 1424. Es el Tractatus de Moneta un petit opúscol en que jurídicament tracta dels devers, drets, obligacions i prerrogatives dels qui treballaven en la fabricació i acunyació de la moneda, dels seus fills i families, amb interessants referencies que donen a conèixer la manera d'ésser d'aquella antiga corporació o col·legi oficial, que formaven tots els entre vinents en dita industria, tant necessaria per la vida social. L'acabà d'escriure en el mes de maig de 1421.
Però on descobriràs clarament, lector, l'instint científic del Callís, la traça de saber acomodar les institucions velles a les necessitats noves, l'il·luminar i vivificar l'organisme jurídic que's forma en un determinat país amb les doctrines, institucions i precedents del dret general, o que han merescut alta categoría dins de l'estimació dels homes il·lustrats, és en els tractats que intitula Directorium Pacis et treugae i Lucidarium soni emissi, que solen trobar-se fermats en un mateix volum. Escrigué el primer en temps del rei en Martí, i aquella vetusta institució del dret català, aquelles pau i treva que semblaven havíen d'haver perdut tot l'interès, serveixen a Callís per a estudiar jurídicament l'estat de guerra i l'estat de pau, les treves mentres duri la primera, fins en el sigle XV, en que vivía aquest jurisconsult; com encara dues centuries més tard, serviràn a l'il·lustradíssim Fontanella pel mateix objecte. Fet que recorda el dels antics jurisconsults romans sostenint i estudiant les primitives institucions del poble-rei, no derrocant-ne mai cap, sinó transformant-les, servat el vell esperit, així com ho anaven exigint les noves necessitats socials. Perquè Callís coneixía l'apetit novador que mou l'home, i al mateix temps, la necessitat de nuar lo nou amb lo vell, afirma «que la naturalesa humana se sent portada a cercar noves formes i engendra noves i mai acabades qüestions»^[5]; i al mateix temps acut al dret natural, al diví positiu, a l'Antic i al Nou Testament, al dret feudal i al canònic, per a il·lustrar l'institució de Pau i Treva, glosant-la amb les doctrines dels jurisconsults romans, en particular, de Paulus i Modestinus. Encara interessa més l'institució, tota nostra, del Sometent, que començant-se pot dir amb Catalunya, la veiem encara favorint al país i estimada de tothom, quasi a l'entrada del sigle XX; Callís n'és el doctor, i quan el general D. Manel de la Concha vingué a Catalunya amb motiu de la guerra dels matinés, havent sabut per un arqueòleg vigatà l'existencia del preciós llibre, la jurisprudencia escrita d'aquesta institució guardadora de la pau interna del país, mirà amb amor el tractat i en donà compte a la Real Academia de l'Historia, de Madrid ^[6]. Es el Lucidarium soni emissi un tractat verdaderament científic de la famosa institució. Cerca la filiació d'ella, o usant son estil, demostra còm fou figurada en el dret diví i en el dret humà. Amb enginy prova lo primer acudint al llibre del Jutges, al lloc en que'l sagrat text relata còm, havent sigut insultada i morta la dòna d'un levita pels homes de Gabaa, l'injuriat marit, després d'haver provat breument el delicte, obtingué que s'alcés tothom per a venjar sa ofensa; analitzant el nostre jurista el processus que es seguí en aquest cas bíblic de sometent, respecte del dret humà, cerca antecedents en el dret feudal i sobre tot en el dret català, i inserta el text en sa part més interessant de les constitucions de Jaume i Alfons: «Item que si malefeita es feita a null lloch de Catalunya que tothom que sia del Senyor Rey o del Bisbe o del Temple… o de altres de qualque condicio sian tenguts de seguir lo malefactor en tro pres sia o aturat o enclos o enclusat, sens tala o sens mal que no fasse a negu…» L'explanació jurídica de l'institució és completa, exposa tots els tràmits del procés, explica els monuments legals que regeixen la materia, els concordats establerts entre ambdúes supremes potestats per a salvar l'independencia de la jurisdicció, la solució científica dels conflictes que en diferents casos poden ocórrer, etc. L'escrigué a Barcelona, essent ja vell i amb un peu a la tomba, segons l'expressió del propri autor.
Jaume Callís és un esperit de l'època escolàstica o gòtica, digues-ne com ne vulguis, un savi d'aquella civilització que poc li sobrevisqué i que en son temps, i fins abans, rebía ja fortes sotragades, en la manera d'ésser que proporcionava als homes, per l'aparició d'una forma que havía d'encisar al món il·lustrat sempre enamoradiç de tot lo nou. Llegint les obres del nostre jurista un s'admira de l'ample esperit de llibertat cristiana i d'amor a la propria terra que respiren.

Diferent és ja el caràcter del famós Pere Belluga, de qui no es pot deixar de dir quatre paraules en aquest llibre, puix és el qui ha obtingut, entre'ls nostres juristes, una fama més internacional. Havem ja indicat ses desgracies per haver defensat les lleis i llibertats del país, en les Corts de Valencia durant la regencia de Joan, rei de Navarra, en l'absencia del rei Alfons. Fou Belluga, segons Nicolàs Antonio, deixeble de l'Universitat de Bolonia, i tal volta allí arreplegà l'esperit del Renaixement que son llibre respira. Fou amic d'Alfons Borgia, després papa Calixte III, i a l'acabar el llibre, el dimars 17 de janer de 1441, a les vuit del vespre, li dóna gracies, manifestant que l'havía compost, essent el citat personatge arquebisbe de Valencia, a instancies seves i baix sa protecció. L'autor refereix que'l rei Alfons, magnànim i generós com era, posà títol al llibre i volgué que fos anomenat Speculum principum, i que li servís pel govern de sos estats; fet que fa favor al nostre gloriós monarca, puix sí bé l'obra de Belluga és ja aduladora dels reis, serva amb enteresa l'esperit de la llibertat política. Aludint a l'imposició de nom, diu l'autor que sa obra rebé el títol vivae vocis oraculo, terme molt propri d'aquell Renaixement, que volía divinitzar els reis i destronar a Déu del cor dels homes, frase que per sí sola manifesta la diferencia d'esperits entre'l jurista valencià i el senzill y savi Callís. En la dedicatoria del llibre a Alfons V el saluda amb el nom de César; diu que'l rei és Senyor del món; si sent tal volta una ombra d'enveja a la potestat eclesiàstica, sens dubte no pensant que l'abatiment social de l'Iglesia, que sempre el Cesarisme cobeja, és abatiment del poble, per les prerrogatives del qual el Belluga havía patit tant crudel persecució. Descriu la col·locació respectiva dels diferents elements que intervenen en les Corts; explica còm el trono del rei ha d'ésser molt elevat, de manera que simbolitzi que'l monarca sèu no ja sobre l'espatlla, sinó sobre del cap dels qui assisteixen al Congrés. Explica la composició de les Corts pels representants de Catalunya, Aragó i Valencia, i alaba la representació per medi dels tres braços; i posseít de gelosía contra Catalunya, a la qual, emperò, regoneix la maternitat i una major importancia, vol que sobre d'ella tingui prelació, en dites Corts, Valencia; i a pesar de que confessa que, havent-hi hagut qüestió sobre de l'assumpte, que fou resolta pel rei en Pere a favor de Catalunya, ell sosté que Valencia pot implorar el benefici de la restitució in integrum, propria dels menors, puix segons son parer, és a humiliació de la dignitat real que Catalunya precedeixi a Valencia, perquè aquesta és regne i aquella sols principat, de manera que'l monarca a l'enumerar sos títols posa primer rei de Valencia que comte de Barcelona. Mes fòra d'aquestes insinuacions, que indiquen un esperit cesarista, tal volta l'enlluernament per la gloria que reflectía el magnífic trono d'Alfons V, el docte Belluga sosté animosa i científicament la verdadera i tradicional doctrina dels nostres sobre les prerrogatives de les Corts, exposant-la amb severitat jurídica. Així afirma que lo que'l president de les Corts, rei o lloctinent, faci sens el consell dels convocats és nul, per la raó de que'l príncep, en virtut de la convenció paccionada, queda lligat com si fos un particular, abdicant la suprema jurisdicció. Es també nul tot acte contrari a constitució jurada, essent el jurament prestat pel rei als furs i constitucions de sos regnes de tanta conseqüencia, que les alienacions que faci no sols seràn nul·les, sinó que per a que les revoqui se li podrà donar regent o curador. Declara al rei lex animata in terra; però al propri temps afirma que un cop les Corts han sigut llicenciades, ni el rei pot fer actes de Corts, puix sense elles hi falta part substancial, que són els braços, idea que declara el pensament del Belluga sobre la verdadera potestat llegislativa. A nostre parer, el famós jurisconsult valencià representa un esperit fortament sadollat de la tradició patria de la llibertat política, però al propri temps avassallat per l'auriola quasi divina amb que'l Renaixement circuía a la potestat real, fent del monarca no sols el director dels altres homes, sinó l'amo, i assentant-lo sobre'l cap de tots, usant la frase ja citada del nostre jurisconsult, lo qual naturalment havía de dur lo que de fet portà, això és, l'ofegament de les llibertats populars i la concentració omnímoda de drets en mans dels monarques. Mes la tradició a favor de la llibertat era tant forta a Catalunya, els antics doctors, especialment Callís, la consignaren tant explícitament, la noble doctrina tomística era aquí tant estesa com pots veure, lector, en Peguera, qui cerca els fonaments de sa teòrica en Sant Tomàs, Caietà i Soto ^[7], que la pressió de les noves doctrines no pogué destruir l'esperit de llibertat, que provenint de l'Edat Mitjana, serva sempre l'escola jurídica casolana. I entre tots aquells savis doctors cal fer menció del benemèrit Fontanella, hereu d'en Callís, i fins se pot dir deixeble seu, sens que això el faci arcàic, puix l'il·lustre jurisconsult olotí, com a home de veritable talent, era home de son temps, i pràctic com és generalment sabut. En sa famosa obra De Pactis nuptialibus hi trobem consignada indirecta, pero mólt explícitament, la doctrina constitucional del nostre país. A Catalunya, diu, el Rei no fa sol les lleis amb que ella es regeixi, se necessita l'aprobació de les Corts que's convoquen ad postulationem Provinciae en el lloc i temps que'l Rei cregui convenient, si bé és cert que antigament estaven fixades les èpoques en que devíen reunir-se; mes avui, afegeix amb amargura, per l'experiencia quotidiana experimentem que això no's serva. Assenta que les Corts han d'ésser celebrades pel mateix Rei, a no ésser per gran impediment, i a que aleshores ha de suplir-lo l'Esposa o Reina com a lloctinent ex convenientia et concordia inter Regem et Provinciam facta. Afirma que les lleis catalanes són lleis constitucionals (leges curiatae), que'l nostre dret pot ésser anomenat dret municipal estatutari (juriam municipalia statutaria), que les Constitucions de Catalunya, són en ella el dret comú, perquè en aquest Principat se viu amb lleis propries i peculiars; que en el govern els nobles no hi són admesos, ni tampoc en els oficis més honorables del Comú, sobretot en la ciutat de Barcelona, on dits càrrecs són tinguts en gran estima. Sosté que la millor noblesa és la de la virtut, essent preferible la dignitat filla de les propries obres, que la filla de les obres dels passats, puix, afegeix, nobilitas ex virtute et in virtute, in reliquo omnes aequales sumus. L'amor patria no exagerada, sinó plena de seny, palpita en totes aquelles planes; fa una eloqüent apología dels doctors catalans, dient que sols tenen el defecte de no ésser atrevits com els d'altres nacions, que sempre temen d'ésser represos, per lo qual escriuen poc i fugen per naturalesa de la pública ostentació, havent-n'hi molts qui sens cap temor podríen donar-se al públic. En altre lloc afirma que'ls catalans són molt sentits, de manera que no's poden contenir si algú els punyeix; i recorda amb devoció religiosa i patriòtica Sant Ramón de Penyafort, adoptat per patró pels advocats de Barcelona, qui celebren sa festa solemnement tots els anys, i qui han pagat una llantia de valor de cinc-centes lliures, per a que cremés sempre davant d'ell en son convent. Comparant Fontanella amb Callís s'hi veu clarament la decadencia de l'esperit públic a Catalunya; Callís, típic representant de la Catalunya de la Mitjana Edat, posseidora d'una ampla i cristiana llibertat política, dóna al dret públic i constitucional una importancia principalíssima; Font anella, jurisconsult il·lustre, serva l'amor a la llibertat nacional, mes pesa sobre son estimat país una influencia que menysprea la noble vida política que'ls passats llegaren, i sols indirectament, cercant ocasions oportunes, pot fer la pública protesta de sa fe patria. Emperò sempre el famós conceller en cap i savi jurista, responent a son instint nacional i al caràcter de sa raça, manté en honor les antigues institucions indígenes, i Les il·lustra amb el tresor de sa ciencia. Aquella Pau i Treva, doctrinalment explanada pel Callís, serveix encara de tema profitós a l'insigne jurisconsult del sigle XVII en lo que pertany a l'explicació jurídica de la vida civil amb referencia a son temps; i el procés del sometent és objecte per part seva d'un amorós estudi d'aquella institució nacional, que, nascuda en l'estat caòtic de la societat, ha obtingut en nostre país un savi organisme, un verdader processus jurídic, que li ha donat utilitat permanent, fins a arribar als nostres díes.

Un llibre trobem estampat a Barcelona a les darreríes del sigle XVII (1676), que és una viva demostració de l'esperit armonitzador i assimilatiu que manifesten els nostres pensadors, i juntament del sentit pràctic dels nostres juristes, amb el do que ha tingut el nostre llinatge, fins ara poc, de saber fer catalanes les coses que en el país s'introdueixen. Es el Discurso sobre la Jurisdicción del Excmo. Señor Virrey y del Excmo. Señor Capitán Generat del Principado de Cataluña, por el doctor don Sebastián de Cortiada. Es, aquest autor, segons sovint manifesta en el curs de l'escrit, fill de l'altre famós Cortiada qui publicà les Decisiones, amb les opinions jurídiques del qual molts cops confirma sos dictàmens el benemèrit D. Sebastià. L'obra té un marcat caràcter científic i manifesta savia erudició, no sols en lo que pertoca al dret indígena, sinó respecte de les institucions romanes, similars amb les que's proposa estudiar. La gènesi de l'institució del Virrei la cerca en la del Lloctinent, la creació del qual data de l'any 1365, i afegeix que'l Virrei és lo que aquell era, governador en absencia del Rei. Respecte del Capità general, estudía també els antecedents històrics, recorda el temps en que no hi havía un oficial quefe perpetuu de la guerra, sinó que era elegit quan se presentaven les ocasions convenients; emperò els perills que hi havía per la part de França, determinaren la creació d'aquest quefe militar, que feu el rei en Pere en l'any 1344, havent desde aleshores continuat. Es interessant veure còm, per l'interpretació d'aquestes dues institucions, se val del nostre dret indígena i de les doctrines dels jurisconsults de la terra, servint-se d'igual medi per a destriar les atribucions d'una i altra autoritat en les dificultats que naturalment engendra la vida social. S'hi veu sempre la tendencia a sostenir el nostre dret propri: així assenta que cas omís en tota nova Constitució, dèu entendre's segons el dret antic; declara que si bé les institucions de Virrei i de Capità general s'han unificat en el Virrei, això no li ha multiplicat gens les atribucions antigues; que'l Capità general no pot exercir jurisdicció a Catalunya, sinó en quant li permeten el dret i constitucions del Principat. Sosté que la jurisdicció del Capità general no s'estén als provincials en lo civil i criminal, de manera que no'ls pot judicar ell ni en cas de delicte comès contra un soldat; que'l Capità general no pot imposar vectigal, ni contribució, per estar prohibit per constitucions i actes de Corts de Catalunya; i, en fí, tot el llibre és un docte al·legat, nodrit de ciencia jurídica, i replè de cites legals del nostre dret, valent-se hàbilment també de les últimes disposicions del govern central, que poden servir per a la defensa de la llibertat foral: està escrit tot ell amb esperit de patria pietat, amb moderació i sens que mai ofengui ningú.
La jurisprudencia de la nostra Catalunya se salvà d'un corc, qui sol malmetre la major part de les antigues escoles jurídiques. El Cesarisme portà el regalisme, i fins és la mateixa cosa en la substancia, puix els juristes volgueren dels reis fer-ne altres tants Césars. Les regalíes, diu Taine ^[8], foren el filat en que quedà presa tota l'espontaneitat de vida de la societat. Els llegistes de la monarquía començaren, i la revolució consumà l'obra de l'uniformisme o centralisme que ha convertit a cada ciutadà en un funcionari. La france nouvelle, diu el citat escriptor, est le chef-d'œuvre de l'esprit classique; i lo mateix pot afirmar-se de les altres nacions qui segueixen les petjades de la França en la funció social del llegislar.
Mes, la jurisprudencia catalana era tant plenament catòlica, i son esperit tant popular, que la llibertat i la fe l'informaren fins als nostres díes, i pot ben bé dir-se que la nostra llegislació estava espontaniament identificada, al menys en l'esperit, amb la llegislació de l'Iglesia. La regla del rei en Jaume de que, en defecte del dret indígena, degués judicar-se per la raó natural, a l'arribar la societat al desenrotllament a que arribà la nostra, havía de dur dificultats, per lo qual Xammar recorda ^[9] que ja Mieres, conseller d'Alfons V, autor de l'Apparatus ad Constitutiones Cathaloniae, afirmava que per raó de que'l judicar per l'equitat o raó natural, sens cap restricció, portava tot capita tot sensus, s'entenía que aquella devía venir expressada en el dret canònic o romà, i així es practicava ja al venir la Constitució Axi be statuhim (1599), que declarà que, en defecte d'usatge, constitució o altre dret del país, ve el dret canònic, el dret romà i les doctrines dels doctors; podent sols invocar l'equitat en quant se conforma amb les fonts de dret indicades. Constituint les Decretals, obra d'un català, dret supletori preferent a Catalunya, no cal dir còm el dret canònic informà la nostra jurisprudencia; alguns dels nostres juristes foren consultats pels tribunals romans i molt respectats per la magistratura pontificia; l'esperit de Déu portava l'esperit de llibertat a les nostres lleis i donà a la nostra escola jurídica el noble tremp que la distingeix, això és, avorrició de la tiranía, amor a la llibertat dels ciutadans i a les institucions indígenes, exhalant sempre el bonus odor Christi; i no dubtem en afirmar que entre totes les manifestacions de l'esperit català, la que ve enclosa en la nostra jurisprudencia és la més verídica i genuina de totes.

1. Els primorosos escritors d'aquell temps usen sovint el mot sparta com nom comú en el sentit de part, lot, etc.; mes l'estar en lletra majúscula fa que en el cèlebre canonge hispalense deguem pendre dita paraula en sentit metafòric i al·lusiu a la república, que feu immortal l'obediencia a ses severes lleis.
2. Bibl. vet., pàg. 198.
3. Prefaci.
4. In re publica Principatus Cathaloniae vulgandum.
5. «Quoniam humana natura semper deproperat edere novas formas et nova et interminata jurgia generat, etc.» (Pròleg.
6. Sabem aquest fet per D. Mariàn Aguiló.
7. Cap. 72, t. 2.°, Decissiones.
8. Le Régime moderne, t. I.
9. De oficio judicis et advocati, pàg. 1193.