La tradició catalana - Llibre segón/Capítol VIII

CAPÍTOL VIII

L'escola cerverina

I

La llibertat escolar a Catalunya. — Precedents de l'Escola cerverina amb alguna noticia de les antigues Universitats de Lleida i Barcelona. — Breu referencia a l'influencia d'il·lustració exercida en nostre país per la Companyia de Jesús, i esperit catalanesc d'alguns de sos principals representants a Cervera. — La nova Universitat perd el caràcter autònom de les antigues Universitats catalanes.

II

Don Josep Finestres y de Montalvo. — Sa doctrina i esperit patri.

III

El canceller D. Ramon Llatzer de Dou. — Sa doctrina i esperit patri.

IV

El doctor Jaume Balmes, encarnació de l'esperit català en la nova forma intel·lectual i social. — Sa visió del Regionalisme.

Fonts principals d'aquest capítol: De la Instrucción pública en España, por D. Antonio Gil de Zárate. — Historia de las Universidades… en España, por D. Vicente de Lafuente. — De vita et scriptis Josephi Finestres et a Montalvo jurisconsulti Barcinonensis, in Cervariensi Academia juris civilis primarii antecessoris emeriti, Commentariorum libri IV auctore D. Luciano Gallisa et Costa Presbytero Ausetano, Cervariae, 1802. — Les obres de Finestres i de Dou a que's fa referencia en el text. — Les obres de Balmes. — Diccionari d'en Torres Amat.

I

L

'aferrament de Catalunya en tots els rams de la vida a l'esperit de la Mitjana Edat és un fet evident, demostrant-se principalment per l'amor a la vera llibertat, a la tradició i a la manera d'ésser de la mare patria. Mes, com notà el gran Sant Agustí, tota llegum té son corc particular, i tota perfecció, en els sers limitats, enclou algún element que pot ésser origen de la corrupció d'aquells. La llibertat, malgrat sa excel·lencia, té també ses flaqueses; i la llibertat d'ensenyança, que floría entre la gent catalana, fou principi, al menys parcialment, del decaiment de la ciencia. Sabut és que ja a Valencia, consagrada per son fur la llibertat d'ensenyança, i, de consegüent, multiplicades les escoles científiques, els homes il·lustres d'aquella regió, entre altres, el polígraf Eximenis, treballaren per a unificar-les, cosa que no s'obtingué sinó per la decisiva influencia de Sant Vicens Ferrer, preparant, com regoneixen tots els escriptors antics i moderns, l'erecció de l'Universitat valentina. A les coses no se'ls pot mudar la seva naturalesa, i la ciencia, qualitat nobilíssima de l'esperit humà, mai podrà ésser democràtica, és a dir, patrimoni de tots; i l'intentar-ho solament porta sa desnaturalització, sa corrupció i aniquilament. Els fets històrics, les pràctiques de les antigues civilitzacions, les que sovint considerem extravagancies o preocupacions de les generacions passades, les institucions espontaniament nascudes del sí social, per diverses que síen de les nostres, manifesten lleis de l'esperit humà, que és follía voler rebutjar sens consideració, sols perquè no s'avenen amb nostre gust i manera de pensar. La ciencia esotèrica i oculta, la forma enigmàtica de consignar el patrimoni racional dels homes, de que n'és exemplar a Catalunya la colossal figura del Beat Ramón Lull, té la ventatja de preservar la quieta i serena regió científica de la conturbació popular, de les invasions dels vanitosos esperits superficials qui volen manejar un ram de les coses humanes que per sa naturalesa requereix superiors forces intel·lectuals i un treball de gran assiduitat. Al nostre mestre Xavier Llorens li havíem oït doldre's que la filosofía, que ell tant a conciencia conresava, no tingués una nomenclatura difícil, necessitada de clave, com la química, que impedís que qualsevol profà donés cullerada en els dificilíssims problemes metafísics, que l'home dèu silenciosament meditar per espai de molts anys. La ciencia, com tota criatura de Déu, ha d'ésser en profit del poble, mes el voler convertir quiscún ciutadà en sacerdot de la ciencia, és un sofisma parescut al de l'heretgía protestant que pretén fer de cada cristià un sacerdot, donant per resultat la desaparició del culte diví; així com la democratització de la ciencia deixa aquesta esvaída i xorca. En el ver punt se posaren els il·lustres fundadors de l'Universitat de Lleida, Bonifaci VIII i Jaume II (1300), quan la declararen Universitat de tots els estats de la corona d'Aragó, i prohibiren la fundació d'altres en tot el regne; quedant per sos mèrits i en l'estimació pública considerada com d'igual categoría a les de Salamanca i de Coimbra, essent les tres universitats les primaries de la península ibèrica. Lleida fou, doncs, el manantial científic qui regà la terra catalana; com ja havem advertit, els doctors qui sosteníen el nostre dret civil i polític, com Callis, Mieres i Marquilles, d'aquella escola proveníen; el gran mestre en teología i portentós predicador Sant Vicens Ferrer d'ella fou deixeble i mestre, el papa Calixte III sortí igualment del vell Ateneu català, i Antoni Agustín, el celebèrrim arquebisbe tarraconense ^[1], honor de les lletres espanyoles, se formà també en aquell recés de l'escolàstica catalana, que meresqué encara que l'emperador Caries V li conferís els mateixos honors i privilegis de Salamanca, i que les engrunes que restaven dels escrits de sos doctors fossin remeses pel savi jesuita P. Llucià Gallissà, qui descobrí diferents manuscrits, algúns d'ells d'Antoni Agustín, a D. Gregori Mayans, El referit Gallissà, qui amb una plèiada il·lustre de jesuites del nostre país sofrí el crudel cop de Carles III amb fortalesa verament catalana, dignificant la nadiua terra, en la culta Italia, on foren exilats, amb els esplendors de sa erudició i exquisit gust clàssic, demostrant-se escriptors de primera força publicant llibres, ja en llatí, ja en italià, que'ls introduiren en l'Olimp de les sumitats literaries d'aquell temps; el Gallissà, dic, demostra una pietat patria envers Catalunya, puix, recorregudes ja les grans biblioteques estrangeres (fou, com és sabut, bibliotecari de la de Ferrara) i engrandit l'horitzó literari de son cultíssim esperit, ofereix a la mare patria l'interessantíssim llibre De Vita et scriptis Josephi Finestres et a Montalvo (Cervariae 1802), que, com ja observà el canceller Dou, és una mena d'historia de l'Universitat de Cervera; i nosaltres afegirem, i com un quadro de la vida literaria a Catalunya. El P. Gallissà, doncs, en aquest llibre, parlant de l'erecció de l'Universitat de Cervera, usa una frase que gràficament expressa l'estat dels estudis, en aquella hora, a Catalunya. «La Provincia, diu, estava plena aleshores non tam doctrinis quam gymnasiis.» En efecte, després de l'Universitat de Lleida vingué la d'Osca, i seguiren les de Valencia, la de Mallorca, la de Barcelona, de Girona, de Tarragona, de Vich i altres de més menudes, lo qual sens dubte contribuí, junt amb les guerres i pestes, al decaiment literari del nostre país a l'època de l'erecció de l'escola cerverina, fent a aquesta simpàtica, a pesar de son origen, als esperits amants de l'il·lustració.

Perquè la multiplicació de les antigues escoles catalanes, l'abundor fins quasi ridícula de les nostres universitats, són un signe de l'amor que a l'il·lustració té el nostre país i de l'esperit ample i popular de la nostra gent. La mateixa Universitat de Lleida, si bé d'origen pontifici i real, fou de des son principi entregada a l'autoritat municipal i eclesiàstica, i com a signe de progrés de l'esperit públic en la nostra terra, convé senyalar el privilegi que posseíen els Pahers de Lleida de que'ls condemnats a la pena capital fossin ofegats en la seva presencia, per a després entregar els cadavres a l'Universitat per als exercicis anatòmics; quan trobem fins a les darreríes del sigle XVI les més lluides Universitats extrangeres en lluites internes i sovint sagnoses amb aquest motiu, com la de Pavía, que obligaven l'ànima suavíssima de Sant Francisco de Sales, estudiant en dita Universitat, trobant-se malalt i pensant morir, a deixar son cos a la facultat de medecina per la dissecció i consegüent estudi dels escolars ^[2]. A imitació de la de Lleida, totes les demés Universitats catalanes, com observa l'historiador Vicens de Lafuente, posant-les en contrast amb les de Castella, tingueren un règim municipal. No es veu que en elles fes un gran progrés l'il·lustració si exceptúa's l'Universitat de Barcelona. El P. Gallissà exposa la dificultosa infantesa de l'escola barcelonina, amb fruició recorda sos díes de gloria; i els homes eminents qui en ella floriren després de sa reforma i nou reglament, fet pels consellers, en llengua catalana, i que ell cita, en temps de Carles V; el conreu, sobretot, de les clàssiques literatures en aquells temps tant de moda, les fecondes impremtes existents, i convé aquí repetir l'insigne nom del canonge Vileta, famós lulià qui no sols exornà l'academia barcelonina, sinó que, en l'ecumènic concili de Trento, aon anà amb el bisbe Caçador, també il·lustre rebrot de la predita escola, lluí sa profonda ciencia teològica, embadalí amb sa eloqüencia els Pares conciliars, i defensà i salvà la doctrina luliana de la condemnació que l'amenaçava, com en son lloc havem dit. Curt fou, emperò, el temps d'esplendor de la nostra Universitat; i Gallissà, Dou i els altres escriptors de la passada centuria convenen en que les pestes i guerres del sigle XVII i principis del següent esmortuiren l'il·lustració, no sols universitaria, sinó la general del país.
El mateix col·legi de Cordelles, de la Companyía de Jesús, afirma l'imparcial P. Gallissà, que sentí la decadencia general; mes, a pesar de tot, l'erudició i el gust clàssic teníen encara allí prou vida per a produir deixebles com els germans Finestres, els Dous i el famós Mayans, qui adquiriren gloria internacional; i posseía professors tant il·lustres com Ferrusola, Aymerich, Gil i altres. I és d'advertir, que si bé la Companyía de Jesús lluía principalment en les lletres clàssiques, en la nostra terra fou molt catalana, i l'amor als antics motllos de Grecia i Roma no li destorbaren l'afecció envers l'antiguitat catalana, ni el conreu de la ciencia general li impedía l'estudi de les coses de la terra. En efecte, si el P. Mateu Aymerich, de la familia del celebèrrim i antic inquisidor del mateix nom, que a Italia s'encobría, segons la costum clàssica, amb el nom de Q. Moderatus Censorinus, escriu l'obra De vita et morte linguae latinae i la colossal i per desgracia avui perduda Bibliografía de tots els escriptors llatins de des la fundació de Roma; regirant arxius, desacreditant antigues faules i cronicons, componía ja aquí l'obra Nomina et acta episcoporum barcinonensium binis libris comprehensa ^[3] (Barcelona, 1760), en que posa l'erudició i la crítica al servei de les antiguitats eclesiàstiques de la mare patria, i deixa inèdita o manuscrita l'Historia natural de Cataluña, por el Padre Pedro Gil, de la Compoñía de Jesús, revista y muy añadida por el P. Mateo Aymerich de la misma Compañía, en tres volúmenes. El P. Gil escrigué l'Historia natural de Catalunya, en llengua catalana, i el P. Aymerich, en l'episcopologi citat, diu que e Catalano sermone in Latinum vel Hispanum convertemus; i en traslada un llarg fragment en la nostra llengua, on el citat Gil explica el regoneixement d'una caixa d'òssos que eren tinguts pels de Sant Pacià, que ell mateix regonegué per manament i en presencia del bisbe Dimes Loris a 3 de juny de 1593. De l'acert en despertar l'amor a l'erudició patria del col·legi de Cordelles, ne responen tots els germans Finestres qui (deixant per ara el més il·lustre d'ells) en els capítols i monestirs a que pertanyíen, treballaren amb constancia en la reconstrucció de la tradició històrica. Si vols, lector, noticies de sos estudis i escrits, mira el llibre d'en Gallissà, essent suficient pel nostre objecte, recordar el nom de D. Jaume, monjo de Poblet i autor de la completa historia de son famós monestir, i el de D. Daniel, el menor de tots i el més intel·ligent, segons son germà de Cervera, qui, elegit a vinticinc anys abat dels Premostratenses de les Avellanes i mort encara molt jove, deixà començats llibres de filología i historia catalanes, que posen son nom entre'ls més il·lustres dels conreuadors de la patria literatura.
A nostre parer, la Companyía de Jesús tingué molta part en la prompta creixença de l'Universitat cerverina (criada quasi bé ex nihilo i en terra ingrata), no sols per la formació de l'intel·ligencia de D. Josep Finestres, qui fou l'ànima d'ella, sinó per les diverses càtedres tingudes per il·lustradíssims religiosos de dita ordre, ja desde'ls principis de l'escola. La nova Universitat fou eminentment clàssica; l'agora d'Atenas i el forum de Roma, Homer i Píndaro, Virgili i Plauto devíen fer aparèixer infantívoles i tenues les nostres constitucions polítiques i la nostra literatura de l'Edat Mitjana; l'instint de la llibertat ja's torcía^[4] envers els ideals humans o inhumans que's realitzaren en la revolució francesa; el mateix organisme donat pel fundador a l'Universitat trencava la tradició, si bé es dèu confessar que Felip V volía instituir a Cervera una escola d'alta il·lustració, emula, com ell diu en la Cèdula d'erecció, de les Universitats majors d'Europa; l'abolició de totes les antigues catalanes, perquè havíen afavorit a l'arxiduc d'Austria privava a la nova de certs elements de tradició, que fins en les èpoques decadents són fertilíssims, i com el llevat que ha d'adobar tota la massa dels nous elements. Agafà prompte ales ^[5], emperò, l'Universitat de Cervera; la nostra ciencia regional, que en el darrer sigle s'havía encongit, s'agregà a la ciencia general i entrà en comerç amb l'il·lustració forana, se ficà en el concert de les nacions civilitzades, segons la gastada frase, mes s'oblidà de sí mateixa; lo qual, sens dubte, és la causa de que'l modernista Gil de Zárate en sa obra De la Instrucción pública en España, digui d'ella que salió algún tanto del carril en que se hallaban atascadas las demás Universidades españolas.
Sort encara de l'influencia que les ordres religioses, naturalment aleshores amigues de la tradició, tingueren a Cervera; puix, a pesar d'ésser la nova Universitat successora de la de Barcelona i de la de Lleida, de qual Seu la prebenda de mestrescola adornava al canceller de Cervera, no hauría posseít l'esperit catalanesc, que, si bé molt atenuat, se descobreix en ella. En efecte, l'Universitat cerverina conservà un catalanisme que tant-de-bo trobéssim en la present Universitat. Les funcions acadèmiques religioses, si no totes, al menys part d'elles, degueren celebrar-se en llengua catalana, quan avui encara trobem diferents llibrets de novenes i altres píes pràctiques d'aquella Academia, escrits per doctes religiosos de l'Universitat en nostra materna Llengua ^[6]; existeix en el mateix idioma alguna gramàtica llatina, estampada en l'impremta de l'Universitat, l'il·lustre Finestres, nirvi de l'Escola en quasi tot el temps de l'existencia d'aquesta, com després veurem, manifesta que sols per força usa la llengua castellana, i poleix amb amor sa correspondencia catalana; el dret indígena, malgrat l'entusiasme romanista, és mirat amb preferent atenció, i el mateix Ramón Lull troba encara un noble enemic en la persona del docte aristotèlic i tomista Fra Sebastià Pier, de l'ordre de Sant Domingo, doctor en filosofía i catedràtic cerverí, en l'Universa philosophia aristotelico-thomistica ^[7], que sos deixebles defensen en públic i solemníssim certamen. En efecte, en aquest selecte i eruditíssim programa raonat de la filosofía, al costat de l'exposició i crítica dels sistemes lògics de Plató i altres antics filosops, de Descartes i Locke i altres moderns, s'hi troba també exposat el sistema lògic del Vident de l'illa daurada, i ses famoses taules estampades, tractat amb la consideració que devía donar-li a la doctrina luliana el refloriment que tenía en aquells díes de la passada centuria; i judiciosament resol que, o bé les cameras de Lull no constituíen una nova ars, com son autor pretenía, sinó que no's diferenciaven en el fons de les categoríes aristotèliques, o bé que, en cas contrari, no constituíen un progrés lògic, sinó un medi inútil per la demostració.
L'esperit pràctic i la pràctica amor a la patria terra expliquen també, ademés, a nostre parer, la germinació d'aquest elements catalanistes dins de la Fundació filipina, que fou, d'altra part, l'acabament de l'Universitat autònoma lliure i popular de l'Edat Mitjana, que a Catalunya es perllongà fins que vingué la victoria de Felip d'Anjou. Raça moderada i pràctica la nostra, no havía encara aleshores sofert les influencies que l'han tornada més frèvola, com passa amb totes les llatines que's troben amb sa substancia dissipada per les aigües del Diluvi revolucionari. La comunió literaria internacional era potser, en aquell temps, més íntima que no pas ara en els lletrats catalans, com ho proven la correspondencia i les relacions literaries dels Finestres, Dous, Caresmar i els jesuites qui més figuraven en la república de les lletres; l'amor a les formes i a les llengües clàssiques, per naturalesa cosmopolita, era més viva; emperò els sentiments naturals no eren desvirtuats, la fantasía no estava tant inquieta i desordenada, els apetits més mitigats, i, de consegüent, el cor naturalment amava el propri terrer, i l'enteniment tenía aleshores l'intuició no perturbada de que devem viure i treballar entre'ls nostres, i obrar d'una manera nostrada. D'aquí que la forma típica del viure social fos molt catalana fins prou ençà del present sigle, perquè la Ciencia, que perpetuament serà, junt amb la Religió, el cap social, estava representada per homes qui teníen forta amor a son país i a sa manera d'ésser. Per això, en aquest lloc volem consignar que la propaganda regionalista dèu principalment fer-se en els centres d'instrucció del país; Sant Domingo i Sant Ignasi de Loyola, propagadors afortunadíssims començaren ses campanyes en les Universitats més florides de son temps; el primer, en la de Bolonya, el segón, a Alcalà i París, i la revolució, qui va consumint l'armònica societat europea, començà sa campanya aniquiladora de des les càtedres universitaries, fent del jove lletrat un sacerdot de ses corrosives doctrines. ¿Quin dels homes de lletres d'alguna edat no's recorda d'haver conegut venerables doctors de l'Universitat cerverina, més catalans en la parla, en la pensa i en les costums que no pas molts catalanistes actuals? Per això convé en gran manera encaminar totes les forces a un objecte, a la conquesta de l'Universitat; el día que l'Universitat sía de debò catalana, començarà la renaixença de Catalunya. Mes, seguint nostre sistema, anem a considerar singularment els representats més il·lustres de l'escola cerverina qui, arribant quasi bé als nostres díes, són com la darrera manifestació de l'esperit català fins a arribar a l'actual Renaixement.

II

La nobilíssima figura de D. Josep Finestres y de Montalvo bastaría per sí sola per a fer simpàtica l'Universitat de Cervera, podent dir que són dues existencies qui s'identifiquen la de l'Universitat i la de son catedràtic més il·lustre, ja que volgué la Providencia allargar tant la vida del mestre, que durà quasi bé com la de l'escola, al naixement de la qual assistí i que al morir deixà ja, podem dir, en la proximitat de sa fí. Nasqué D. Josep Finestres en la ciutat de Barcelona, en el mes d'abril de 1688, essent son pare el distingit advocat Pere Joan Finestres, originari d'Agramunt; i morí en el poblet de Montfalcó de Mossèn Meca, prop de Cervera, en el mes de novembre de 1777, aont havía anat rusticationis causa, com diuen els seus biògrafs, en la casa del rector de dit poble, mossèn Andreu Comes, sapientíssim teòleg i molt docte en les llengües llatina, grega i hebraica, motiu pel qual, junt amb la suavitat de son tracte, estava ja d'anys unit amb íntima amistat amb el cèlebre professor cerverí.
De des sa infantesa Finestres fou portat als sacerdots de la Companyía de Jesús, en el col·legi de Cordelles, on rebé els fonaments d'aquella admirable educació clàssica que sabé molt bé agermanar amb l'estudi de les coses de la terra; i son agraiment envers sos antics mestres li durà tota la vida, sens recatar-se de manifestar-ho públicament. En contestació a Mayans, qui li preguntava sobre sos preceptors literaris (puix Mayans, encara que també deixeble de Cordelles, ho fou posteriorment, essent condeixeble dels germans menors de D. Josep) li respòn aquestes categòriques paraules: digo con toda verdad que fueron muy hábiles. En la funeraria de Carles II ja compongué un epígrama, malgrat els poquíssims anys que tenía; la seva afició a compondre en forma mètrica llatina era tant gran, i arribà a tenir-hi tal facilitat, que, manant-li els mestres que's dediqués a escriure en prosa, com Ovidi, en vers els contestà que no sabía còm fer-ho. Son coneixement dels grans poetes i prosadors llatins fou admirable, i havent tingut ocasió de conèixer a Barcelona un cert tebà, superior d'un dels monestirs del Mont Athos, l'aprofità per a apendre la llengua grega, la qual després perfeccionà fins al punt, diuen sos biògrafs, de que son estil grec no era ja de tebà, sinó d'àtic; i pregonament imbuit d'ambdúes clàssiques literatures, pogué sembrar sos llibres d'escollidíssimes sentencies de l'antiga sabiduría, que són, segons l'elegant frase del canceller Dou, com les estrelles d'ells. Estudià el dret en l'Universitat barcelonina i en ella es graduà de batxiller, mes sobrevinguda la guerra de successió i fundada l'escola cerverina, en 1717 s'hi trasladà, allí prengué els graus de llicenciat i doctor, i immediatament fou col·locat en una de les càtedres de la seva facultat. L'il·lustració del Finestres s'estenía a quasi bé tots els rams. Componía versos en les llengües llatina, grega, catalana (patria lingua diu el Gallissà) i en la castellana, podent-se amb ells formar, diu son savi panegirista, un volum que sería agradós als amants de la bella literatura. Ni la fredor de la vellesa li feu abandonar l'amistat de les Muses, puix amb motiu de la traducció de Salusti, publicada per l'infant D. Gabriel, escrigué el següent epigrama:

Per sa secta y mal obrar
fonch Salusti un infael
pero ja un Angel me apar
desde que'l sento parlar
per la boca den Gabriel.

Els versos grecs que havía escrit els envià a son amic D. Ignasi Dou perquè s'exercités el fill d'aquest, allavores estudiant de filosofía; i si el P. Gallissà en el primer any de la present centuria, en specimen urbanitatis cathalaunicae, i com a tribut a la patria llengua, inserta algunes ratlles de les cartes catalanes escrites amb aquest motiu pel catedràtic cerverí al citat Dou, bé podem nosaltres imitar-lo en ple renaixement, encara que la materia no tingui cap importancia: «Entre tant que mastegui i rumíi els epigrames grecs, que fiu per postura, en les funeraries de Felip V, i encara que isqueren al públic, crec són nous, perquè ningú els llegí. Els he trobats al temps de voler escriure i m'ha dat l'ocasió d'enviar-los. Per falta de caràcters no's pogueren imprimir en la relació.» Més tard, en maig de 1748, escriu al propri cavaller barceloní: «No'm persuadeixo que amb l'estil coneguessis ser mía la prosfonesis, sinó amb lo que diu el P. Larraz, a qui jo la doní, amb pacte que no se sabés ser jo l'autor: però ell ho indicà de manera que ací ont ens coneixem tots, no s'ha pogut ocultar, i ho he hagut de confessar, però si apar bé se'm dóna poc se sapia. Tinc l'aprobació de Mayans molt hiperbòlica, puix diu, que encara que no li hagués dit que era mía, ho haguera conegut, i que apar sía composta en temps de Propercio. Si és veritat, ja podría aplicar-me el romanç del rector de Vallfogona que comença:

Al cap de greu de la gent,
per un negre romançol, etc.» ^[8]

L'exquisitat de sa prosa llatina era tanta que li valgué el següent elogi de part de l'eminent Aymerich (Q. Moderatus Censorinus), desterrat a Italia, que's troba en la citada obra De vita et morte linguae latinae: Novi ego primarium juris civilis antecesorem virum doctissimum, quem ego Hispaniae Tarraconensis Varronem solebam appellare, nisi quod elegantius quant Varro latine scriberet. El modestíssim Finestres interrompé sa correspondencia llatina amb el Mayans, perquè no volía que's publiquessin ses cartes, dient-li en data de desembre de 1742: «Créame V. M. que el motivo de no haber querido continuar el comercio de cartas latinas con V. M. fué únicamente para que, sacando éstas a luz pública no me sonrojara con desproporcionadas alabanzas, como lo hizo en la edición de las otras.» No obstant aquesta repugnancia, la correspondencia llatina, quasi bé sempre sobre punts de dret, amb el Mayans forma tot el llibre quart de la col·lecció de cartes d'aquest; foren celebrades d'Heineccio i estimades a l'Italia, havent-se'n fet una edició a Leipzig. Perquè l'il·lustre bibliògraf valencià pondera el mèrit especial del nostre Finestres en l'estil epistolar, i en carta de juliol de 1751, li diu: «Las cartas de V. M. son admirables, porque todas tienen ciertos pensamientos delicadísimos, apropiados al asunto de que se trata, y un estilo propio juicioso y elegante. Tiene V. M. don de escribir cartas»; i tractant de les cartes catalanes d'en Finestres, el Gallissà, referint l'amor que aquest tenía a la propria llengua i de còm la polía, n'extracta una dirigida al Dou, en la qual en to de broma li diu que no sab en quina llengua escriure-li; en llatí no gosa, perquè sab lo delicat que és son interlocutor en tant difícil idioma; de cap manera en castellà, que no hi parla sinó per força ^[9]; i que tem de fer-ho en català, puix en els molts anys d'estar a Cervera ha agafat certs idiotismes locals que faríen riure a qui com el Dou viu en la bona societat barcelonina; i el clàssic i crític Gallissà qualifica les cartes catalanes d'en Finestres de gracioses i interessants ^[10].
D'altra banda, el tremp de son esperit naturalment expansiu, i la varietat de sos coneixements, l'habilitat que posseía en les arts, que són el principal ornament de la vida social, son cor ple de nobles sentiments que no havíen assecat els continuats estudis científics, el feien exprés per a escriure cartes en les quals dèu dominar l'estil familiar, tant accepte als homes modests i senzills. Perquè'l Finestres, malgrat d'haver estat tota sa vida a Cervera, de son celibat semi-eclesiàstic, semi-filosòfic, de sa consagració total a la ciencia, fou d'aquesta un sacerdot, mes no un monjo. L'amorós tracte amb professors i deixebles qui amigablement el consultaven, la pintura ^[11], el dibuix, la música i fins l'esculptura, arts que posseía i exercitava, manteníen obert aquell gran esperit i el feien encisador a qui el comunicava.
El clàssic Gallissà ne fa el retrat com d'un literat helènic rediviu. Pintava i dibuixava, i en l'amor que tenía a les antiguitats catalanes dibuixà les columnes dites d'Hèrcul, de Barcelona, l'anomenat sepulcre dels Escipions, l'arc de Barà, l'aqüeducte dit el Pont de les Ferreres, tot lo qual fou enviat per en Mayans a l'alemany Joan B. Schombergius; el savi jesuita l'havía vist ja vell, segons la costum dels grecs, després de dinar arrepta cithara dulcissime canentem; en sa joventut a Barcelona havía ja compost diferentes peces religioses, que s'executaven per les iglesies; en una carta a Dou (Ignasi), li diu que, si vol, encara li compondrà una música per a cantar i encisar a sa aimía; sols, diu Gallissà, tingué avorrits els saraus, sens dubte, afegeix, perquè la dança moderna ha perdut el caràcter artístic que tenir deuría per sa conexió amb la música. En l'elogi fúnebre que feu a l'Universitat el canceller D. Ramon de Dou pondera al Finestres com a noble poeta, eloqüent literat, crític prudent, meritíssim filosop, erudit històric, acèrrim inquiridor de l'antiguitat, el més grave i docte dels jurisconsults de la nostra edat, i, finalment, professor, la fama del qual no sols s'havía estès per tota Espanya, sinó fins per les nacions extrangeres. Per tal el regonegué D. Gregori Mayans quan escrivía d'ell: «Había nacido para ensenar, y maestro como él, ni le tenía Europa, ni es fácil que le tenga.» En efecte, encara que escriptor notabilíssim, se pot dir d'en Finestres lo que d'aquell cèlebre professor anglès, que havía nascut més per a fer homes que per a fer llibres; son apostolat literari és manifest a qui conegui l'il·lustre plèiade de literats catalans de la centuria passada, tots el regoneixíen per mestre, i l'historia d'en Finestres, segons l'expressió de l'insigne Gallissà, es l'historia de l'Universitat de Cervera. ¿A quí si no a ell se dèu el conreu que en aquella escola tingueren les lletres llatines, gregues i hebraiques, qui plantà la primera impremta amb caràcters grecs en aquell il·lustre Ateneu? Ell formà la Biblioteca Universitaria, cercant a l'extranger els més útils llibres; no descuidava les ciencies físiques i exactes, traduint per sí mateix un tractat de matemàtiques del francès, la qual llengua, com també l'italiana, posseía perfectament, fins abans de la vinguda de Felip V, cosa que era aleshores molt rara, podent ben bé considerar al Finestres com a patriarca de l'il·lustració catalana ensems casolana i internacional, el ressò de la qual arriba fins al nostre sigle. Molt apreciat pels savis del Nord d'Europa i d'Italia, era per ells considerat com el restaurador de la cultura literaria a Espanya, i el benemèrit Gallissà transcriu les cartes de l'alemany Hopfner a l'Universitat de Cervera, demanant on se trobaven per vendre les obres d'en Finestres, mort ja aquest, amb la contestació de l'Universitat.
La fama principal del nostre il·lustre professor fou com a romanista, però la literatura i la jurisprudencia romanes el teníen encisat; mes, ¡cosa particular! i que designa bé el temperament constant de la nostra gent, l'esperit pràctic i patriòtic d'en Finestres sobreposant-se a ses entusiastes amors i a la moda dominant, no s'oblida mai, en aquells dies d'humiliació de la vençuda Catalunya, d'una part, i d'altra, del natural agraiment envers Felip V, fundador d'aquella Universitat de precocitat tant admirable, del nostre dret particular; se dol amargament de que, havent tingut un príncep del romanisme tant il·lustre com Antoni Agustín, el conreu literari del dret romà hagi sigut escàs a Catalunya, sens que l'acció d'aquell literatíssim prelat arribés a alçar als nostres pràctics a l'estudi científic de dita llegislació ^[12], però declara que son estil constant de tractar el dret romà és posant-lo en correlació amb el dret català; i volent exornar literariament a aquest, havía començat a escriure un llibre De historia juris catalanui, i una obreta intitulada Juris catalanui elementa, que fàcilment s'hauràn perdut. Essent molt extens l'horitzó intel·lectual en que vivía l'esperit d'en Finestres, sos tractats jurídics mai tenen l'ariditat que sol fer fatigants aquesta mena d'estudis; en el tractat, per exemple, De Jure dotium libri V ^[13], no sols confronta els sistemes dotals en el dret romà, canònic i català, sinó que especula sobre dita institució en els diferents pobles d'Europa i de fòra d'ella, essent mostra d'un regionalisme internacional que feconda les institucions nostrades amb el coneixement de les que's desenrotllen en diferents paíssos; i no deixant mai la clàssica elegancia, la resplandor dels grans escriptors i poetes de l'antiguitat, amb elles il·lumina totes ses pàgines científiques, essent-ne típica mostra la dedicatoria que fa als estudiants de Cervera de les Praelectiones Cervarienses sive commentarii academici ad Titulos Pandectarum de inoficioso testamento, ac de vulgari et pupillari substitutione, que comença amb versos de Plauto i acaba amb versos de Marcial ^[14].
L'enteniment penetrant, pràctic, assimilador i moderat de la gent catalana es demostra en la vida literaria d'en Finestres amb un fet interessant. L'estudi del dret natural havía despertat una gran afició; els temps moderns començaren posant en dubte tot lo existent, i el fonament de lo existent, i els nous doctors no'n teníen prou del dret històric i popular; el desenfrenat apetit d'especular i discutir, donà increment a l'estudi de la basa filosòfica del dret, que, d'altra banda, els doctors escolàstics havíen, a sa manera, pregonament tractat; mes, havent l'heretgía protestant pretès rebutjar la perdurable ciencia catòlica i tractant d'ignorants als antics doctors, perquè teníen sa alta pensa imbuida en els principis de la revelació de Crist, apareixeren uns quants jurisconsults qui, donant-se aires de reveladors d'una ciencia de nou descoberta, escriuen diferents tractats del dret natural, informats en bona part d'un esperit heterodoxe, guanyant l'atenció del món literari, fent-se de moda i com part essencial de la bona instrucció jovenívola. El nostre Finestres, catòlic fervent, qui, malgrat l'afecte que'l famós Heineccius li professava, esqueixà, enfadat, segons el testimoni del canceller Dou, qui fou comensal i com fill literari de l'antic catedràtic cerverí, dos fulls d'una de les obres del jurista alemany, perquè en ells se confessava deixeble de Luter, se trobà enfront d'una antinomia, semblant a la d'en Balmes, en nostre sigle, això és, amb una corrent caudalosa d'aigües enverinades, dirigida contra'l catolicisme, mes que era possible sanejar-la i fer-la entrar en el mar immens i incorruptible de la veritat, que és la ciencia perennis o catòlica, destinada a donar l'assistencia racional a l'humà llinatge, no en una època determinada de sa historia, sinó en tots temps d'ella. Les Exercitationes Academicae XII… de Statu hominum ex lib. I. Epitomarum juris Hermogeniani J. C. (Cervariae, 1745), explicades primer en les aules de l'Universitat, i que, enviades al Mayans, li contesta aquest en forma encomiàstica i saludant-lo: Vale Jurisprudentiae Columen, publicades després; són un meritíssim treball sobre'ls fonaments naturals del dret, en que la, en apariencia, nova doctrina, queda admirablement nuada amb la ciencia jurídica de Roma, amb la veritat evangèlica i amb la sòlida escolàstica.
No s'oblida dels nostres antics i modests jurisconsults: cita amb honor a Jaume Marquilles, qui ja tingué en compte al dret natural; se dol del Gentis nostrae fatalem genium, o sía d'una certa desconfiança de sí mateix que té el català i que sembla fins apocament (de que ja's queixava el Fontanella), essent això causa de que'ls nostres jurisconsults no escriguin; i citant a Sant Joan Crisòstom per a provar l'origen diví del dret natural, quum naturam dico, Deam dico, i altres Pares de l'Iglesia, fa sa tractació profitosament catòlica. Rebat fortament a Tomàs Hobbes i a Benet Spinosa, perquè destrueixen el dret natural al suposar un estat de naturalesa primitiva en que'ls homes sens llei vagaven com a besties, quan el dret natural naix de la sociabilitat humana. «El nostre Hermogenià, diu, afirma que tot dret ha sigut constituit per causa dels homes», i Finestres enllaça aquí la sentencia del jurisconsult romà amb la doctrina dels estoics, que assentava que la causa final del món era el nostre llinatge, preliminar feliç de lo que ensenya la revelació cristiana. Sosté el nostre escriptor que tot el dret natural s'enclou en aquells dos preceptes generals: amaràs a Déu, amaràs a ton pròxim com a tu mateix. Armonitza perfectament els principis del dret natural amb els axiomes evangèlics i les veritats de la sabiduría clàssica, i no s'oblida del nostre humil dret indígena per a fer-lo entrar en tant alta conciliació, i així quan parla de Jure bellorum, després de citar el text de la Llei de les XII taules, en que's declara caigut del dret al qui ha comès certs delictes, quedant, per lo tant, fòra de la protecció de la Llei, cita la Constitució Quant sie licit, o no, a quiscun venjarse sens Jutge, que ve a esser una reaparició del civilista dret romà, que constitueix a cada ciutadà, en els aludits casos, en altre ministre de la justicia. Amant de la veritat, no rebutja manifestar el defecte del nostre dret antiquíssim, quan en realitat el té; així, al parlar de la Monomachia o Duellum, explícitament afirma que, per més que sía permès pel nostre dret, està condemnat per l'Iglesia. D'acord amb la tradició científica catalana i amb tot el sistema llegislatiu nostre, que ve a ésser un postulatum d'aquest principi, fundant-se en Sant Agustí, estableix que la casa és la primera cèl·lula de la societat ^[15]; mes quan el celebèrrim bisbe hiponense, al tractar de la proprietat particular, usa un llenguatge, aprofitat pels antics socialistes, que sembla que fa nàixer el dret de proprietat de la llei positiva, el Finestres, molt discretament acut a l'incomparable Sant Tomàs, qui donà solució a la dificultat explicant la necessitat de la proprietat particular entre'ls homes en l'estat de naturalesa lapsa, suavitzant, emperò, saviament l'asperitat d'aquest principi a l'explicar el caràcter social de la proprietat, amb la distinció de que les coses són de possessió particular, mes d'us general. Perquè'l gran professor cerverí, sí bé tant clàssic, era en son discórrer un rebrot de l'antiga escolàstica, que formà el nostre caràcter nacional, i encara que'ls nous doctors del dret natural, Grocio Puffendorf i altres, ocupen la seva pensa, mai oblida aquella immortal doctrina que en les grans dificultats distingeix i concilía amb tant admirable soliditat.
Sovint l'erudició, la diversitat de coneixements i l'amor de la forma veiem que no són factors d'un bon judici; mes aquest tractat ple d'erudició riquíssima cristiana i profana, catòlica i herètica, nostrada i forana, és un exemplar de criteri científic, ferm i reposat, tal que'l comte Grau de Meermann, síndic de Rotterdam, qui el conegué per mediació de D. Gregori Mayans, prengué tal apreci a l'autor, que amb vives instancies li pregà que publiqués el comentari complet sobre tot l'Hermogenià. I, en efecte, Finestres donà a l'estampa en 1757 a Cervera l'obra In Hermogeniani J. C. juris epitomarum libros VI, que és sa major obra, formant part d'ella les dotze disertacions sobre'l dret natural de que havem parlat, puix també elles són comentari de part de l'obra de l'antic jurisconsult romà. Aquest segueix l'edicte del Pretor, el qual, com és sabut, representava l'equitat com a element moderant i suavitzant del civilista dret romà, deixant, emperò, subsistents els antics monuments legals en que's fundava la ciutat; i com a Catalunya passava una cosa consemblant a Roma, i el procedir jurídic d'ací coincidía amb el que estilaren els juristes d'aquella patria de les lleis, rès té d'estrany que'l Finestres escollís tal llibre per a escriure sos comentaris; esplèndida manifestació de son saber i d'un amplíssim horitzó jurídic en que resplandeix l'autonomía legal del nostre Principat, tractat sempre amb respecte pel savi professor de l'Universitat filipina. Al dedicar a aquesta son llibre, recorda la breu, mes gloriosa vida de l'escola cerverina, i inserta la carta laudatoria d'en Mayans de que havem fet menció al tractar de les dotze disertacions, que s'ocupen principalment del dret natural i que després formaren part de l'Hermogenià complet. En lo que breument havem dit del Finestres, el lector haurà fet concepte del mèrit extraordinari de l'il·lustre professor, devent ara sols afegir les significatives paraules de son panegirista, el canceller Dou, quan, explicant l'estat misèrrim de l'il·lustració en el nostre país, en temps de la Joventut d'en Finestres, afirma que allavores qualsevol qui volgués eixir de la miseria literaria que ací dominava, tenía necessitat d'acudir a França o a Italia, com els antics romans a Atenas; mes Finestres «se feu admirable en tot llinatge de ciencies, sens que tingués cap auxili de casa, ni hagués mai tret el peu fòra de la provincia, de manera que'm fa l'efecte no d'un home qui ha après les ciencies, sinó que per sí mateix les ha inventades» ^[16].

III

Fou el famós canceller de Cervera, D. Ramón Llatzer de Dou, fill d'una noble casa barcelonina avui encara existent, i que porta amb dignitat el dit nom com a il·lustre títol. Com la d'en Finestres, la familia d'en Dou és benemèrita de l'il·lustració catalana, puix diferents individuus d'ella foren eminents en el ram literari; enllaçant íntimament entre sí ambdúes families l'amor a l'estudi, engendrador, com és sabut, de sentiments alts i dolços. Després que'l jove Ramón Llatzer de Dou hagué fet sos estudis d'humanitats en el col·legi de Cordelles, de la Companyía de Jesús, fou enviat per son pare a l'Universitat de Cervera; vivint en la casa de D. Josep Finestres per molts anys, podent dir que aquest doctíssim professor fou qui formà l'esperit del qui devía ésser l'últim canceller de l'escola cerverina, i el patriarca, com ve a dir-li el Torres Amat, de tots els literats catalans dels principis de la centuria que ara està finant. Perquè més encara que la del Finestres, fou llarga la vida del Dou. Dues fites senyalen i termenen sa llarga carrera literaria: en 1767, al pendre el grau de llicenciat en dret canònic, escriu l'interessant memoria De tribuendo cultu S. S. Martyrum Reliquiis in Vigilantium et recentiores haereticos oratio, plena d'erudició i elegantíssima, i en que, mogut de la patria amor, refuta l'opinió de que Vigilanci fos barceloní. La dedica al Mayans, manifestant que'l Finestres li havía fet conèixer al savi valencià, que per aquells temps empunyava el ceptre de la literatura ibèrica; i en 1829, als vuitantavuit anys d'edat, publica la Conciliación legal de pareceres opuestos en cuanto a laudemios y derechos enfitéuticos, portat també de la patria amor, i proposant l'etern criteri català de la llibertat civil, en el sistema llegislatiu, per a conciliar les diferentes opinions i les diverses pràctiques de les regions espanyoles, en materia de tanta trascendencia pràctica. Volía ell que aital institució generalitzada fos com la Llei agraria espanyola, recordant els beneficis que ha dut a Catalunya multiplicant la riquesa de la terra; i a pesar de l'estima en que tenía als economistes anglesos, fent-se superior, com veurem en altres ocasions, al fanatisme de la moda científica, que sol endogalar a la gent de lletres, assenta ésser superior el sistema agrícola català enfitèutic al sistema anglès d'arrendaments per llarg temps, de grossos inconvenients i menys útil a la classe treballadora.
¡Quina activitat científica la d'aquests antics doctors! Perquè'l canceller Dou no's contenta amb escriure les voluminoses obres que estampà, sinó que, ademés del compliment de sos sagrats devers sacerdotals, tenía la vida ocupada en l'ensenyança universitaria i, com feia son exemplar D. Josep Finestres, era el Mentor del jovent il·lustrat, se dedicava als negocis públics i el veiem en les Corts de Cádiz exercitar sa operosa activitat, i desempenyant en elles el càrrec de president. Finestres i Dou vegeren, el primer en sa joventut, el segón en sa vellesa, una transmutació molt fonda en l'ésser polític i social de Catalunya; i quiscún d'ells, si bé sentint l'influencia de l'atmòsfera dominant i les exigencies de la funció oficial que exercíen, portà dignament la tribulació de sa terra, i encesos de la caritat patria, treballaren a favor de Catalunya segons les circumstancies permetíen. Finestres vegé la desolació de Felip V, mes de les runes de la patria, ajudat per una plèiada il·lustre, procurà alçar a Catalunya un temple de les lletres que conservés els elements indígenes, fecundant-los amb l'influencia d'una il·lustració més vasta i alta; Dou, ja vell, vegé inaugurar-se un sistema polític que si bé en sa substancia era tant sols una agravació del sistema del rei Felip, això és, la reducció a un dels centres vitals qui animaven al país, emperò venía precedit i acompanyat d'una cort d'aduladors del poble i panegiristes de la llibertat, i revestit d'una forma que apareixía la renovació de l'antic sistema de govern del país pel país, ja que'l sistema parlamentari semblava havía de renovellar les regions espanyoles i fer aparèixer la vida en la nostra esmortuida societat. Nous organismes, eixits dels cervells dels ideòlegs, vingueren per a substituir als vells ja atrofiats; oblidant-se de que en el món tot es evolució, nunc fluens, com deien els escolàstics, permaneixent, emperò, sempre mateixes les substancies, i de que la naturalesa social, com l'animal i la vegetal, posseeix una força reproductiva i medecinant, o sía que'l Criador la mou, devent l'home ésser tant sols un cooperador de l'acció sobirana. Els temps lliberals han demostat un espantós furor llegislatiu, de fer nous motllos socials, i oblidant l'antic apotegma, de que ex nihilo nihil fit, han volgut construir còdics uniformes per pobles ja vells, i que teníen sa manera d'ésser i formes ben típiques i determinades. El canceller Dou, que's trobà en tant difícils circumstancies, si bé en algunes ocasions se li nota l'influencia regalista, de la doctrina que sostenía el poder absolut de l'Estat, o sía del Monarca, i de l'oblit de les ja llunyanes llibertats de la terra catalana, emperò sa voluminosa obra del Dret públic és com una transacció entre l'antiga manera d'ésser, que, en realitat, tenía defectes, i l'esperit nou que tenía dominades, en gran part, a les classes il·lustrades.
El Decret de Nova Planta de Govern del Principat de Catalunya el tenía enamorat. Els règims que desapareixen, per oportuns que síen i adequats a la naturalesa social del país, encara que hagin sigut suplantats per organismes exòtics i no viables, desapareixen per defectes i vicis que s'han en ells introduit, o que a temps no s'han extirpat, donant ocasió als novadors per a enrunar-los; mereixent la simpatía d'aquells qui es dolíen de la monstruositat a que havíen arribat les institucions. Així l'ànima generosa de Dou, amant de la llibertat, educat amb exquisida cultura, se delecta en Felip V, perquè aboleix, per exemple, la jurisdicció familiar i hereditaria, indigna d'una societat qui arriba a un cert desenrotllament; se satisfà perquè en els litigis estableix varies instancies, destruint el dret jurisdiccional que a Catalunya encara perseverava de des els sigles que era general a Europa de poder, sens ulterior instancia, fins condemnar a mort a un acusat, exclamant el canceller: o dulce nomen libertatis… o tristes reliquias gothicae barbariei. A ell, economista distingit, agrada el nou sistema tributari del rei Felip, en comparació de la deplorable forma que abans existía en ram tant interessant; i considerant com deixa subsistent el dret civil i mercantil de Catalunya, amb el criteri moderat i conciliador que'l distingeix, amant del just medi, com totes les grans intel·ligencies pràctiques qui han il·lustrat la nostra terra, atenent a que no convé ésser ni dels laudaotres temporis acti, aferrats a lo que sempre han vist i practicat, ni d'aquells qui tot lo antic tenen en menyspreu, i cerquen amb afany tot lo modern, vol posar-se en mig dels extrems i soldar lo vell amb lo nou. Pretengué el savi gimnasiarca cerverí, com ell mateix manifesta, empendre una obra titanesca. Cita a Melcior Cano i a Lluís Vives, i vol imitar la tasca que's proposaren aquests dos atletes de la Ciencia humana, renovant-la, purgant-la i organitzant-la, empresa en que, com havem dit en son lloc, reeixí el primer, no emperò el segón.
Las instituciones del derecho público general de España con noticia del particular de Cataluña y de las principales reglas de gobierno en cualquier estado, que estampà en nou volums, a Madrid, l'any 1800, són l'obra destinada a fer de pont de pas de la vella a la nova societat. Perquè si bé el savi Canseller no's proposa més que una reforma científica i escolàstica del dret, atenent a la naturalesa d'aquest immediata i eminentment pràctic, i al mateix sistema del Dou, qui sovint afirma que vol ésser del tot pràctic; podem veure, a nostre parer, en l'obra de que tractem una influencia del principi codificador que aleshores dominava en la societat lletrada; mes modificada per l'esperit pràctic de son autor. Vol ell que al jovent no se li ompli el cap sols de lleis i antiguitats romanes, no sía que al sortir de l'aula es trobin els joves desconeixents dels homes, de les coses, de les lleis i costums de la societat en que han de viure, de manera que se'ls deguin aplicar les sarcàstiques paraules d'en Petroni: et ideo ego adolescentulos existimo in scholis stultissi- mos fieri, quia nihil ex iis, quae in usu habentur, aut audiunt, aut vident. L'eminent Canceller coneix bé a la societat moderna; el nirvi dels estats no és ni l'exèrcit ni la tributació, és la riquesa; i informat per sanes idees econòmiques, té per cosa contraria al sentit comú el lliure cambi. El tal principi irradia en tota l'obra, la qual serà un tractat elemental i sistemàtic del dret públic, no en sentit de dret natural o polític, sinó comprenent els principis llegislatius, administratius i econòmics, amb les institucions que d'ells deriven, l'estudi de totes les lleis que's dirigeixen a la pública utilitat, no a utilitat del particular, i així abraça una immensa esfera: les institucions de patria potestat, tutela i curatela, matrimoni, esclavitut, l'ensenyança, la beneficencia, la sanitat pública, les persones públiques, la milicia, l'Iglesia, la diplomacia, el dret processal, el mercantil, el penal, etc., fundant-se sempre en el fet legal, en el dret existent, però amb esperit ample, respirant la tendencia representativa de la nació; mes el principi de l'autonomía legal, que durant sigles havíen sostingut els nostres juristes, se veu abandonat; i acatant el nou estat de coses, al tractar el dubte de si les lleis de la Novíssima Recopilació teníen força a Catalunya, afegeix la següent sentencia, d'una cruesa sols explicable en el jurista, qui parla segons les lleis i manera d'ésser present: lo que no admite duda alguna es, que la regalía de arreglar nuestra legislación es indisputable en los Soberanos, pendiendo todo de su arbitrio y voluntad ^[17]; emperò no'l consideris, lector, com cec sectari del règim absolut, i defensor dels abusos existents, al revés; així assenta la conveniencia dels drets regionals i que'l llegislador dèu tenir en compte el geni de la regió; se fa càrrec dels inconvenients dels mayorazgos i resol, que si bé en principi no poden rebutjar-se, tenint en compte el principi de proprietat, atesa l'inconveniencia d'alguns dels seus efectes, convé un mig terme; en el procediment penal se manifesta contrari a la prova del torment, citant l'hermosa expressió de Sant Agustí, que alegà ja en Vives, de que en el torment se castiga a un home, perquè no se sab que hagi comès un delicte, i explica còm a Catalunya se'n fa poc ús i encara de certes maneres; i còm ja en el títol de l'obra manifesta, compara les disposicions jurídiques d'Espanya (de Castella) amb les de Catalunya, devent afegir en descàrrec del Dou que, com ja abans havem indicat, sovint repeteix que la seva obra és del dret existent i positiu, i no de caràcter especulatiu i filosòfic.
Lo que, a nostre parer, justifica més evidentment l'agudesa intel·lectual del vell Canceller cerverí, és la viva intuició que tingué de la nova importancia que prenía la riquesa material dins de les societats humanes novament transformades; el pervenir se mostrà obert a sos ulls, i vegé enfonzar-se en el mar del passat una societat, i aparèixer signes i pronòstigues d'una manera d'ésser que anava començant. L'obra del Dret públic revela aquest pensament; La riqueza de las naciones nuevamente explicada con la doctrina de su mismo investigador (Cervera, 1817), el confirma; i la darrera que publicà: La Conciliación econòmica y legal de pareceres opuestos en cuanto a laudemios y derechos enfitéuticos, la sosté; mes amb amarg desconsol la seva ànima sacerdotal i patriòtica, en el Pròleg al Rei, esprimeix un immens dolor al veure com la noble idea de llibertat i mesurada reforma política, s'ha vilment prostituit a l'impietat i al desordre, trencant tota la tradició. Emperò quan veiem, a les darreríes de l'altra centuria, a aquest sacerdot català donar tal importancia a la riquesa material, atenent, emperò, al fí moral i espiritual de la societat, ens sembla sentir un dels primers accents de l'eco qui avui, a les darreríes del sigle XIX, vaga per tots els àmbits del món, proclamant que tota la qüestió social s'enclou en la qüestió econòmica. Perquè és de recordar que'l principi econòmic informa l'obra del Dret públic, i com son autor manifesta al publicar el llibre de La riqueza en las naciones, refundició del que porta el mateix títol del cèlebre Adam Smith ^[18], ell abans que aquest publiqués el dit famós llibre, tenía ja donada al públic l'obra primerament citada, i amb dignitat sosté ses opinions particulars, sens penedir-se d'elles, enfront d'un dels patriarques dels moderns economistes, les doctrines del qual, que mogueren molt soroll i tingueren gran partit, respecta, sens que, emperò, amb finíssima crítica deixi d'impugnar-les algunes vegades amb raons que'l mateix Smith proposa en altres llocs. Així passa en el sistema mercantil, o sía en la teoría del lliure cambi, del qual, com es sabut, Adam Smith és el gran doctor; i el doctor Dou potser el primer impugnador dels molts que després ha tingut a Catalunya. Se manifesta molt enterat de les lucubracions dels economistes extrangers; coneixedor de les noves teoríes, mes prevaleixent en ell l'esperit pràctic i la moderació i certitut del judici, amb calor rebutja la nova doctrina que considerava, amb fonament, com a contraria al progrés econòmic, particularment de l'industria.
¿Caldrà parlar de la casta i elegant llatinitat del gimnasiarca de Cervera, escola on tant altament floría l'eloqüencia acadèmica, ressò de la gravetat romana? No és necessari, atesa la qualitat d'aquest llibre, que té per objecte l'estudi del pensament i no el de la forma; mes llegeix, lector, ses Gratulationes oratoriae in petitionibus docturae, i més encara que la manera clàssica, t'agradarà el sempitern esperit regional que respiren aquelles alocucions en que'ls noms de quasi bé totes les ciutats i viles de Catalunya, d'on proveníen els candidats al doctorat, són saludats amb amor i adornats amb bells elogis, ressaltant aquella multiplicitat de vida, aquella desamortització de vida, que és la raó d'ésser i el fi que's proposen la doctrina i la propaganda regionalista.

IV

Fóra feina inútil parlar en aquest lloc del doctor Jaume Balmes, per a donar un extracte de la seva doctrina. Les obres del gran escriptor català són conegudes de tota persona il·lustrada, i si bé sa lectura, profitosíssima, no és tant general com deuría esser-ho, no obstant, és tant fàcil, es tant obligatoria, per a tot català, que sería ridícul fer un petit trasllat de son pensament. Emperò tampoc és lícit prescindir d'ell. El col·loquem en aquest lloc, perquè fou deixeble i fins professor suplent de l'Universitat de Cervera; però no fou fill d'ella. Nasqué, com els antics gegants bíblics, de la conjunció de dues races adverses, i heretà les qualitats eminents d'ambdúes. L'il·lustració cerverina, clàssica, polida, mes artificial, ressò del Renaixement; el tomisme claríssim, naturalista, penetrant i segur, mes somort per l'estancament de sa tradició, eco fidel de l'excel·lentíssim criteri del mig temps; la monarquía espanyola, grave i de grandiosos records, mes fatal per a la vida lliure i robusta de les antigues regions; l'amorosa memoria de la cristiana llibertat de la democràtica terra catalana, de la qual cita ^[19], com a immortal monument en una època en que les llibertats populars eren ja escasses, la Proclamación católica dels Consellers i Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, enfront a l'absolutisme de Felip IV, feren del Balmes la llum més clara i penetrant en l'horitzó intel·lectual d'Espanya en el sigle XIX, i determinaren son pensament filosòfic, polític i social. El lector que'l conegui concedirà sens dificultat, que l'esperit del Balmes serva d'una manera eminent les qualitats de l'esperit català. Controversista i apologista de la Religió, mai la confón amb la política, i sab dominar els conflictes que les mudances humanes porten entre ambdúes, rarament predicant al món d'una manera directa l'autoritat catòlica, però sempre en tots sos escrits infundint l'amor d'ella en l'esperit del lector, prosselitisme indirecte, oportuníssim pel temps actual, que seguí també, com s'ha observat, el cardenal Newman, de tanta influencia religiosa en tots els paíssos anglo-saxons; respectuós amb la monarquía, ama la democracia; tinc la monarquía en el cap i la democracia en el cor, solía dir; mort en la flor de sa joventut literaria, posseía ja la maturitat de la ciencia; el just medi, l'assimilació i la conciliació són el caràcter de son talent; no s'encara amb el temps revolt per a vèncer-lo, sinó que, fi observador dels fenòmens socials, exclama: «¿Voleu evitar revolucions? feu evolucions» ^[20]. I com volent demostrar sa naturalesa catalana, la persistencia en ell de la qualitat cabdal de la nostra raça, escriu, com el còdic del seny, el preciós llibre intitulat El Criterio; endevinant amb genial intuició el pervenir, se fa el profeta del modern Regionalisme, en son escrit pòstum República Francesa, on contempla la reaparició amb vida propria de les diferents regions de l'antiga França, i encara que sens missió poètica i ocupat en qüestions de caràcter molt general, escriu amb rima en la patria llengua, allà en l'alba de la nostra moderna poesía.
La manera del Balmes és, doncs, molt catalana, i sa simpàtica figura es distingeix entre les dels altres grans pensadors del sigle, entre de Maistre, Bonalt, Donoso Cortès, Ràulica, O'Connell, no per la brillantor, l'agudesa o la grandiosa arquitectura del pensament, en quals qualitats el guanyen; mes, com també de Sant Ramón de Penyafort observà un antic escriptor francès, son distintiu és el just medi, posseint ademés una perspicacia, un do d'observació, una seguretat de judici, que li feren endevinar el gust científic de la gent moderna, la forma positiva de la ciencia contemporania. En ella manifestava grans esperances el filosop de Vich, al revelar-se al món il·lustrat, revestit de nou armament i seguint una nova tàctica, en l'opúscol Observaciones sociales, políticas y económicas sobre los bienes del clero, quan escriu que vol seguir el gust del sigle que consisteix en l'estudi i observació dels fets, afegint textualment: «En arribant a estendre's per la ciencia l'afició a l'examen dels fets, tard o d'hora la veritat surt vencedora: lo que ella tem són els sistemes i els somnis; però que s'il·luminen, que s'examinen, que s'analitzen els fets, això no ho tem.»
La sana direcció que ha pres l'escola econòmica dita de l'observació social capitanejada per Le Play; el resultat aterrador per la revolució i triomfant per l'ordre cristià de les investigacions i observacions del positivista Taine; els èxits obtinguts pel piíssim i savi cardenal Manning i altres eminents catòlics qui han seguit la nova vía, i fins ens atrevim a dir la respectable sanció del Sant Pare Lleó XIII, avui feliçment regnant, qui en ses ensenyances canòniques i ecumèniques se val d'aquesta forma tant humana i efectiva d'expandir els principis cristians, fan honor a la penetrant intel·ligencia del Balmes, qui ja en l'any 1840, jove encara, desconegut, sens haver-se mogut de Catalunya, sens autoritat, la pren per divisa de sa missió i a ella ajusta tot son procedir futur. Bé és cert, emperò, que'l Balmes en aquella obscura ciutat de Vich s'havía sadollat de l'admirable doctrina tomística en que l'experiencia i la raó van sempre agermanades, doctrina, és cert, aleshores decadent i el valor de la qual no coneixíen molts dels mateixos qui la ensenyaven, com observa el nostre doctor ^[21]; però que, perseverant sempre en el nostre país, ha sigut el sosteniment i l'ànima del pensament nacional clar, serè, enèrgic, pràctic, assimilador i conciliador, que's personifica en nostres díes en l'immortal autor d'El Protestantismo comparado con el Catolicismo, enemic de la fullaraca literaria, qui escrigué en el Pensamiento de la Nación, dient que la constitució espanyola deuría poder-se incloure en les dues cares d'una moneda, afegint les següents típiques paraules: «Aunque sea con pérdida de noventa por ciento sobre el valor nominal, no queremos más papel, queremos metálico sonante» ^[22]. Sentencia a que convé que s'atenguin els joves catalanistes, si volen servar i restaurar el vell i robust esperit de la terra, i no construir una Catalunya de paper.

1. A aquest il·lustre Prelat, nascut en un dels primers pobles, passada la ratlla d'Aragó, el podem considerar quasi català, no sols perquè la nostra llengua era aleshores parlada en son poble nadiu i es desprèn que ell l'usaría, puix existeixen cartes de l'historiador Ixart a dit arquebisbe en nostra llengua; sinó ademés perquè, deixeble ja de Lleida, exercí sa Prelatura en diòcesis catalanes.
2. Trobaràs aquest fet consignat en la vida del Sant, que precedeix a l'antiga edició de ses obres, feta per un nebot del gloriós Bisbe de Ginebra.
3. L'objecte d'aquest llibre fou restituir a la veritat l'historia eclesiàstica del país. Aymerich amb raó es presumeix de crític i d'amant de les coses catalanes, i ell, gran classicista, ama la primor de la llengua catalana, en son temps ja arreconada; així al parlar d'en Corbelló, qui havía escrit un episcopologi barceloní faltat de crítica, cita la carta de l'arqueòleg Dalmases (19 de març de 1719) sobre Sant Sever, escrita eleganti gotholaunico sermone i transcriu en son text llatí la sentencia d'aquell en la materna llengua: Corbelló escrigué en bon llati;però no escrigué bé. Posa per lema de son llibre les següents paraules, demostratives del geni de l'il·lustre escriptor, tretes d'una de les epístoles d'Ignocenci III, P. M.: falsitas tolcrari non debet sub velamine pietatis.
4. Encara que no's tracta de cap català, sinó d'un procedent de l'Universitat de Salamanca, no podem passar per alt el nom d'en Santayana, tant respectat dels antics doctors cerverins qui el tingueren per company en la càtedra de prima de Lleis, il·lustre escriptor del dret romà, però que en el present llibre mereix menció per l'obra Gobierno político de los pueblos de España (Zaragoza, 1742). Es una obra de dret administratiu municipal, en la qual, fent-se superior a la moda literaria, amb vigor d'esperit i amb esperit pràctic i jurídic, sosté els drets de les pàtries petites o municipis. Amb integritat científica comença assentant aquest principi: El gobierno de los pueblos por derecho natural, pertenece a los mismos pueblos. I l'autonomía administrativa la consigna amb les següents paraules: Pertenece, pues, el gobierno político y económico de los pueblos a los Ayuntamientos, o Consejos de ellos, y tan privativamente, que no habiendo queja de parte, o instancia fiscal, no pueden las Cancillerías o Audiencias entrometerse en estos asuntos. Ja veus, doncs, lector còm el Gimnasi Filipi, malgrat els penjaments que d'ell s'han dit, serva la tradició de la llibertar popular, que aquest docte catedràtic funda en bona part en la possessió de propris, en aquella mena de socialisme cristià municipal que feia dels pobles com unes families; contra la tendencia moderna i revolucionaria que vol fer dels pobles com uns eixams de funcionaris públics. Nota que'l tractat de Santayana no ea la consignació pura d'una forma o tradició existent, sinó que, si bé fundant-se en ella, es obra d'un pregón sentit científic. Sens voler escriure una apología de l'Universitat de Cervera, devem manifestar que, a nostre parer, la mala fama sols li ve d'haver sigut fundada per Felip V, i en terra de Segarra.
5. Afirma d'ella Finestres en l'Hermogenià: brevi temporis mangopere crevisse, florentissimam jam esse.
6. Ademés, l'Aguiló alega com a prova de la persistencia de l'esperit català a Cervera les innombrables edicions del Fra Anselm que, exornades amb un text grec per lema, sortiren de l'impremta de l'Academia, i el fet de que'l comte de Campmany, qui volgué despertar l'esperit català contra l'invasió napoleònica en una Memoria escrita en nostra mateixa llengua, i el Vega y Sentmenat, posseidor de la rica biblioteca que avui té el diligent D. Mariàn, fossin cerverins.
7. Cervariae. Apud Antoniam Ibarram viduam.
8. Nostre distingit amic, l'il·lustrat senyor Marquès de Dou, ens ha mostrat la correspondencia epistolar de Finestres amb els Dous, pare i fills, cuidadosament conservada, com tots els papers d'aquella benemèrita familia; emperò falten moltes cartes catalanes al Dou (pare) que és possible s'extraviessin quan el Gallissà se serví d'elles per a compondre la seva obra. Les cartes al Dou (pare) són catalanes o llatines, les escrites pel mateix Finestres als fills (Ignasi i Ramón) ja no són mai catalanes, sinó castellanes.
9. Apage castellanum quo non nisi invitus loquor (carta de desembre 17231.
10. Patrio Cathaloniae sermone, non sine sale et lepore.
11. Creu el Gallissà que en Finestres havía rebut l'influencia pictòrica del Viladomat, que'l savi jesuita alaba en gran manera, fins després d'haver contemplat els grans museus italians.
12. «Ad masculae et elegantioris jursiprudentiae studium.» (In Hermog. introd.)
13. Cervariae, 1754.
14. Cervariae, 1752.
15. «Omnis domus initium, sive particula debet esse civitatis.» (S. Aug.)
16. Si vols més noticies llegeix l'aludida oració pro Josepho Finestres, que trobaràs en el volum Gratulationes oratoriae del Dou, estampades a Barcelona en 1826.
17. T. I, pàg. 82.
18. Dou se referirà a alguna de les tres traduccions franceses del Smith, puix la publicació de l'obra d'aquest és de 1775 i 1776.
19. El Protestantismo, vol. IV, cap. LVI.
20. Pius IX.
21. V. Filosofia fundamental, t. II, cap. XXX.
22. Vida de Balmes, per García de los Santos, pàg. 396.