La tradició catalana - Llibre segón/Conclusió

CONCLUSIÓ

L

'expansió, signe de vida, és també causa d'extenuació del sér, una creixença exagerada sovint porta una mortal debilitat; la concentració multiplica les forces, lo mateix en la naturalesa física que en l'espiritual, tant en l'individuu com en la comunitat. Per això creiem que'l restaurament de Catalunya demana un estudi i reflexió reposada sobre'ls grans pensadors de la nostra raça; el sistema intel·lectual d'un país és com l'ossada social, qui sosté tot el cos de la nació, i sens ella és impossible que's sostingui. Cercar sistemes forans, emmatllevar teoríes forasteres, enamorar-se d'idees novelles, i fer de tot això la basa social, és cosa frèvola, contraria a l'escola regionalista i a l'il·lustració internacional.

 El predomini d'un poble sobre deis altres és un fet constant en l'Historia; obeeix, de consegüent, a una mira de la Providencia, i sublevar-se contra d'ell és sublevar-se contra una llei de l'humanitat. Emperò no és aquest l'ideal de la civilització cristiana, de des que la gracia vencé la llei del pecat. L'espontaneitat de l'home no cohibit, sinó assistit per la divina influencia, el desenrotllament lliure i ordenat de la societat universal, no sots la verga d'una potencia humana, sinó presidit pel bàcul del Bon Pastor, veusaquí el fí terrenal de la vinguda al món de la Sabiduría Eterna. La llei social del cristianisme es complirà el día en que tots els pobles de la terra, degudament ordenats, se serveixin i assisteixin els uns als altres, sens que'l més fort vulgui dominar als demés. Emperò cada poble, lo mateix que cada individuu, ha de contribuir a la redempció de sí mateix guanyant-se el mèrit de viure amb vida propria i personal. ¿Té la nostra Catalunya germen de vida en sos pensadors de les passades èpoques?
 Els progenitors i educadors de la nostra raça ¿deixaren el sediment bastant, una capa laborable suficient, per a produir un esplet digne en l'heretat universal del gran Pare de families? Nosaltres creiem que sí; mes els tresors dels pares han d'ésser degudament administrats i multiplicats pels fills. L'Universitat de Catalunya ha d'ésser el complement de la resurrecció regional; la generació qui ha omplert el món de ruines amb el pretext de conquistar la llibertat del pensament, ha vist convertir les Universitats regionals en altres tantes sucursals del Ministeri de Foment; i molt exactament, i sens exagerar, podem dir, com l'antic profeta, que havem de comprar el nostre propri pa, produit pels nostres camps i en l'heretat dels nostres pares. Rès s'aprèn de Catalunya en l'Universitat oficial fòra de lo que alguns catedràtics de bona voluntat puguin voluntariament, eixint-se de la vía oficial, explicar a sos deixebles. Les arts, la literatura, la ciencia són conreuades com plantes exòtiques, i les que la terra produí de son albir són oblidades. L'actual il·lustració universitaria no és il·lustració nostrada. Es clar que la ciencia té un caràcter universal i trascendent, però fins la que ve a ésser com la més alta representació de la ciencia, la filosofía, manifesta divers temperament, segons les regions ont és estudiada, com la mateixa planta es modifica segons la terra on se cría. Per això nosaltres creiem que la riquesa de la civilització internacional se multiplicaría amb el regionalisme degudament practicat, que'l pensament humà es desplegaría més esplèndidament amb l'espontaneitat de vida dels diferents pobles. La veritat és catòlica, és a dir, universal; però mentres la viadora humanitat l'ateny solament per medi de sombres i figures, la veritat ha d'adequar-se a l'home, i ses manifestacions han d'encaixar amb els diferents esperits. Per això l'Iglesia catòlica, mestra de veritats eternes i universals, invariables en tots els sigles i en totes les encontrades de la terra, expressió fidel d'Aquell qui és sempre el mateix i mai es muda, admet i practica, com havem demostrat, la forma regional, i si bé és sa essencia l'unitat, com mai tingué cap altra institució mundana; emperò l'espontaneitat de la vida espiritual catòlica en tots els paíssos de la terra és evident; i la raó teològica de l'unitat de sa autoritat, és que existeix per a mantenir la llibertat de tots; el Fill de Déu deposità un poder quasi bé immens en mans del Papa per a salvar la llibertat espiritual de tots els pobles; i l'historia ensenya, i el temps actual ho ha vist, que l'Iglesia de Roma dignament compleix la seva missió de defendre a les regions apreses pels poderosos del món; de tot lo qual se dedueix: 1.^o, la possible coexistencia de l'unitat amb l'espontaneitat de la vida de les parts; 2.^o, que'l catalanisme, si vol reeixir, mai dèu separar-se del catolicisme. I és com l'objecte final de tot aquest llibre evidenciar que'l regionalisme català existeix amb raó suficient de vida; essent, per lo tant, pecat contra naturam, especie de parricidi, l'opugnar-lo; i, al revés, virtut de patria caritat el treballar per a son desenrotllament i perfecció.

FI