Les tres filles del forner

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sant Aleix Les tres filles del forner»
La nau de veles d'or
Pòrtic


La nau de veles d'or (1925) (page 21 crop).jpg



Les tres filles del forner o
L'aigua que Dansa,
la Poma que Canta i l'Ocell
de Veritat



 Veus-aquí que una vegada hi havia en una gran ciutat un forner que tenia tres filies. La més gran tenia els ulls i els cabells negres i es deia Melió. La mitjana tenia els ulls i els cabells verts i es deia Verdoliva. La més petita tenia els cabells d'or i els ulls blaus i es deia Carmesina.
 Un vespre que feia una gran tempestat de trons i llamps i pluja, les tres filles del forner parlaven del llit estant, mentres el seu pare pastava el bon pa daurat de l'endemà, que les tres noies anaven a repartir per les cases, tot flairós encara del forn, en una gentil cistella cada una.
 Deia Melió:
 —Com voldríeu que fos, germanes, el vostre aimador?
 Les altres dues li varen dir:
 —Primer ens ho tens de dir tu, com a germana gran!
 La veu de la Melió es va fer tendre i va dir en veu baixa:
 —Jo, germanes meves, estimo al jove jardiner del rei.
 La Verdoliva va parlar després, amb els ulls verts tots brillants dins la foscor:
 —Jo, germanes meves, estimo al gentil pastisser del rei, el que fa tan bé els pastissos de les taules reials, que el rei n'ha fet el seu amic.
 La Carmesina no deia res, amb els ulls blaus brillants en la foscor. I les germanes li varen dir:
 —I tu, Carmesina, que no ens confies el secret del teu cor?
 La veu de la Carmesina va dir dolçament dins la foscor:
 —Jo, germanes meves, estimo al rei i ell me farà la seva muller i naixeran dos prínceps amb una estrella d'argent al mig del front i una princesa que hi portarà una estrella d'or!...
 Les altres dues germanes varen esclatar a riure:
 —Què t'has tornat boja, Carmesina? Vols que el rei es casi amb la pobre filla d'un forner com tu, que reparteix de bon matí el pa flairós de casa en casa dins la gentil cistella que et pesa al braç?
 La veu de la Carmesina es va fer tota fonda dins la foscor i va dir:
 —«Filla del pobre forner,
 que dus el braç la cistella,
 si és daurat el pa flairós
 també hi tens la cabellera,
 i també ho és el teu cor.
 també ho és la coca dolça,
 i també ho serà al teu front
 el cinyell de la corona»!...
 I la Melió i la Verdoliva feien unes grans rialles fins que el seu pare, que pastava el bon pa, els va dir:
 —Encara no dormiu, filles meves? És precís no tenir seny per a parlar d'aquestes coses! I si algú que passa pel carrer escolta la vostra conversa boja i ho va a contar al rei?... Dormiu, que ja és molt tard i ja sabeu que us heu d'aixecar amb el primer raig de sol!...
 Les tres noies no varen dir res més i varen quedar una bona estona despertes, amb els ulls oberts en la foscor, la Melió pensant amb el jardiner del rei, la Verdoliva amb el pastisser de les cuines reials i la Carmesina en la figura gentil del rei, mentres a fora seguia la tempestat de trons i llamps i pluja.
 El vell forner tenia raó i algú havia sentit la conversa de les tres filles del forner. Veus-aquí que el rei, per governar millor el seu estat, sortia algunes nits disfressat de
pobre i anava pels carrers a peu, amb la companyia del seu jove jardiner i del seu jove pastisser. Confós entre el seu poble escoltava les queixes dels uns i dels altres i procurava després, des de les grans sales del palau, administrar les lleis de la manera més justa i que menys perjudiqués els interessos dels pobres.
 Aquella nit el rei passejava amb el seu jardiner i el seu pastisser, quan tot d'un plegat es posa a fer aquella gran tempestat de trons i llamps i pluja. Ells es varen aixoplugar sota el ràfec d'una casa, que era la casa del forner, i varen sentir la conversa de les seves tres filles.
  L'endemà es presenta a casa el forner un intendent del palau dient que, per ordre del rei, la Melió el segueixi i que es despedeixi del seu pare.
 El pobre forner la va abraçar plorant i la Melió va seguir a l'intendent cap al palau, essent introduida a les habitacions del rei.
 Ella va caure de genolls demanant pietat, però el rei la va fer alçar i li va dir amb una veu plena de bondat:
 —Es veritat que tu estàs enamorada del meu jardiner?...
 La melió va respondre:
 —Com que jo no us puc enganyar, senyor, us respondré que sí.
 —Doncs t'he fet venir per satisfer el teu desig. Seràs la muller del meu jardiner i estic segur que el faràs feliç, perquè ell és molt bo i ho mereix.
 La Melió li va donar les gràcies, plorant d'alegria. Tres díes després era celebrat el seu casament i el rei li va oferir una casa a l'altre costat dels jardins reials, a la vora del gran riu que rodejava el palau. Però, com que aquells jardins eren tan grans, per anar de casa la Melió al palau s'havien de passar alguns díes. La casa era blanca i bonica, tota voltada de flors i a la vora de la gran corrent del riu. I allí la Melió va ésser feliç i el jardiner també al seu costat.
  Alguns díes després es presenta altre cop un intendent del palau ordenant a la Verdoliva que la segueixi per ordre del rei i que es despedeixi del seu pare.
 El vell forner la va abraçar plorant i la Verdoliva va seguir a l'intendent cap a palau, essent introduida a les habitacions del rei.
 Ella va caure de genolls demanant pietat, però el rei la va fer alçar i li va dir amb una veu plena de bondat:
 —Es veritat que tu estàs enamorada del meu pastisser?
 La Verdoliva va respondre:
 —Com que jo no us puc enganyar, senyor, us respondré que sí.
 —Doncs t'he fet venir per satisfer el teu desig. Seràs la muller del meu pastisser i estic segur que el faràs feliç, perquè ell és bo i s'ho mereix.
 La Verdoliva li va donar les gràcies i, tres dies després, es varen celebrar les seves noces amb el pastisser. La Verdoliva es va quedar a viure al palau, en unes habitacions que eren a la vora de les cuines. I com que era la més orgullosa de totes tres, en sofria un xic de tenir de viure en el palau, però tan avall, tan ensota de les habitacions del rei.
 Alguns díes després va ésser el rei mateix que va anar a casa del forner, vestit de brodadures i amb la seva gran carroça d'or, rodejat de soldats i de cortisans.
 En el carrer hi va haver una gran emoció i quan varen veure que la carroça es parava davant de la casa del pobre forner i que el rei mateix baixava de la carroça tan gentilment vestit per entrar dins de la petita entrada tota blanca de farina, amb aquella bona olor de pa calent, els comentaris de la gent no varen tenir fi.
 El rei va veure al fons de l'entrada a dues figures de genolls. L'un era el vell forner, tot blanc de la blancor de la farina i de la blancor dels anys que havien passat, i l'altre era la gentil Carmesina amb l'or dels seus cabells i la blavor dels seus ulls i amb la bonicor dels seus setze anys i del seu bon cor.
 El rei la va fer alçar i li va pendre les mans i li va dir:
 —Es veritat, Carmesina, que tu estàs enamorada de mí i que em donarás dos princeps amb una estrella d'argent al mig del front i una princesa amb una estrella d'or?...
 La Carmesina no sabia on mirar de la gran vergonya que sentia. I el rei només va compendre amb la mirada d'amor que li va donar, que havia dit que sí
 Les noces del rei i de Carmesina varen ésser com mai s'havien vist. La filla petita del forner va rebre sobre els seus cabells d'or, extesos sobre el seu vestit que valia un reialme, l'unció de la corona, i les seves mans varen tremolar quan el rei les va estrenyer amb amor. Tot eren felicitacions i festes i convits i danses. I la Carmesina no es donava compte, cada vegada que la Verdoliva li besava el front, de la mirada d'odi que llampaguejava en els seus ulls, de veure's casada amb el pastisser i habitant les cuines, mentres la seva germana petita era la reina i habitava en les més belles cambres del palau.
 El primer any va passar per Carmesina com un somni de felicitat. I al cap d'aquest any li va néixer un príncep amb una estrella d'argent al mig del front. Aleshores la Verdoliva va veure arribat el moment de satisfer el seu odi. Va pendre el príncep, el va posar dins una cistella abandonant-lo a la corrent del riu, i hi va posar al seu lloc un gosset negre i lleig que feia horror de mirar.
 El rei va apartar els ulls quan la Verdoliva li va dir que aquell era el fill que li havia donat la Carmesina. Tot plorant va dir:
 —Cuideu-lo i que no li falti res i que jo no el vegi mai més!... Es aquest el príncep que m'oferíes amb un estel d'argent al mig del front, Carmesina?
 La Carmesina ne va sentir un gran dolor d'aquella cosa terrible. El rei l'hauria castigada totseguit, per un pecat que no havia comès, si no hagués estat que l'estimava tant, i que li va perdonar l'haver-li donat un gos negre i lleig en lloc d'un príncep amb un estel d'argent.
 Veus-aquí que mentre el jardiner del palau s'estava cuidant les flors a la vora del riu, ell que veu que la corrent li porta una cistella que va aturar-se entre els joncs, a l'abast de la seva mà. Va tenir una gran sorpresa vegent a dins de la cistella a un infant bell com el sol i amb un estel d'argent al mig del front. Ell no tenia fills i va anar a portar-lo tot content a la Melió, que el va rebre amb els braços oberts. Només varen resoldre que, per si aquell estel d'argent vingués d'algun poder de bruixeria, li farien portar tapat amb una vena blanca. I entre les flors oloroses dels jardins reials, el petit príncep va conèixer l'amor d'un pare i una mare, fent-lo batejar amb el nom d'Esteldargent.
 Veus-aquí que passa un altre any i a la reina li va néixer un altre príncep amb un altre estel d'argent al mig del front. I la dolenta Verdoliva va fer el mateix que la primera vegada, abandonant l'infant a la corrent del riu i posant al seu lloc un gosset negre i lleig.
 El rei es va posar furiós i volia castigar a la pobre Carmesina que plorava llàgrimes de sang, perquè temia que els séus dos fills haguessin estat morts.
 I una altra vegada encara el jardiner del palau veu que el riu li porta un cistell i que li deixa parat entre els joncs, a l'abast de la mà. I a dins hi troba un altre infant amb un altre estel d'argent al mig del front. I la Melió el reb amb alegria i l'estreny sobre el seu cor. Com que tenia els ulls blaus el va ren batejar amb el nom d'Estelblau. I entre les flors oloroses dels jardins reials el petit príncep va conèixer l'amor d'un pare i una mare i jugava esfullant roses i gessamins.
 Passa un altre any i va néixer al palau una nena bonica com el sol amb un estel d'or al mig del front. La Verdoliva va fer com les altres vegades, va abandonar la pobre criatura a la corrent del riu i hi va posar al seu lloc un gosset negre i lleig.
 Aquesta vegada si que el príncep ja no va poder resistir mès el seu furor. Va ordenar que la Carmesina fos portada al cim de una torre alta, coberta de roba espallifada i condemnada a pa i aigua tots els díes de la seva vida.
 La Carmesina va soportar aquell gran dolor, closa dins una presó fosca, rosegant un bocí de pa dur. I juntava les mans i pregava:
 —Déu meu, fes que els meus tres fills hagin estat salvats i pugui veure'ls un dia, i soportaré l'amargura d'aquesta injusta presò i del bocí de pa negre, esperant ésser reconeguda pel cor del rei i dels meus fills!...
 Una altra vegada el jardiner va veure que el riu li duia un cistell tapat i que li deixava entre els joncs, a l'abast de la mà.
 Va portar la nena a la Melió, que la va rebre amb els braços oberts, duent-la a batejar amb el nom d'Esteldor. I la nena va créixer, jugant amb els seus germans, entre el perfum de les flors del jardí del palau i rodejats per l'amor de la Melió i del jardiner.
 I és veritat que mereixien tot l'amor dels que els veien perquè eren gentils i virtuosos tots tres i bells, sobre tota ponderació. I la gent que els veien a missa, cada un amb el seu llibre d'oracions, tot era dir:
 —Veus-aquí els tres fills del jardiner del palau, que qualsevol els pendria per fills del rei, tal és la seva gentilesa i perfecció. Però perquè deuen portar al mig del front aquesta vena clara? Això deu ésser per amagar alguna cosa lletja...
 Això deia la gent, perquè ningú no es podia pensar que portessin aquella vena per amagar l'estel de la seva bellesa i de la seva bondat. I quan passaven escampaven al voltant l'olor de totes les flors, perquè per alguna cosa havien crescut entre les flors i les flors havien estat les seves joguines d'infants i l'ornament de la seva joventut prometedora.
 Un dia va morir la bona Melió que els havia fet de mare, i no va tardar gaire a morir el jardiner, de tan com la trobava a faltar. Els tres prínceps els varen cloure els ulls plorant i es.varen quedar sols entre les flors.
 El bon rei, que vivia tot sol i tot trist, un dia va voler arribar muntat a cavall fins als confins dels seus jardins que no havia vist mai. I havent arribat a la vora de la casa del jardiner, va quedar-se tot sorprès de la meravella que va veure. Entre un immens roserar tot florit de flors de sang hi va veure a la donzella més formosa del mon que en collia un pom amb les mans àgils. I a la vora d'ella, collint també roses a mans plenes, hi havia dos jovencells que se li assemblaven. Tots tres duien sobre el front una vena blanca. I de tan gentils mereixien ésser fills del rei.
 El bon rei va pensar que ell també, si la Carmesina no l'hagués enganyat, hauria pogut tenir tres fills com aquells, tan gentils i tan noblement disposats, omplint de felicitat la seva vida.
 Els va mirar d'un tros lluny, sense gosar dir-los res, encisat per les flors i per aquelles precioses criatures. S'hauria estat sempre allí, mirant-los, però vegent que alló augmentava la seva pena, cobrint-se la cara plena de llàgrimes amb el mantell, va esperonar el cavall i es va perdre entre els jardins. Però duia l'encís als ulls i pensava que en lloc se li haurien pogut aparèixer uns adolescents tan gentils millor que entre les flors d'un jardí com aquell.
 Quan va arribar al palau va trobar a la Verdoliva i li va dir:
 —He vist una donzella i dos jovencells que estic segur que son les tres criatures més formoses del mon. Tenen l'edat que deurien tenir els tres fills que m'havia promés la Carmesina i, si no tenen els estels al mig del front, en canvi hi porten una vena clara sota la qual m'ha semblat veure la resplendor dels estels de la seva bellesa i de la seva bondat.
 La Verdoliva prou va compendre que aquells eren els tres fills de Carmesina, els quals ella es creia que havien mort i es va decidir de fer-los desaparèixer, perquè un dia no es pogués descobrir la veritat del seu crim.
 Veus-aquí que es vesteix de vella, es cobreix de parracs i truca a la porta de casa el jardiner del palau. Esteldor estava sola a la casa i li obra la porta:
 —Què voleu, bona dona?
 —No em podríes donar una gracia de caritat? Tan sols un bocí de pa, que vine defallida de cansament i de pena!..
 La gentil Esteldor, tota compadida, li va donar un plat de sopes, un bon bocí de pa tou i un dineret de caritat.
 Aleshores la vella fingida va dir:
 —Veig que ets tan formosa com bona minyona. Veus-aquí l'única donzella al mon que bo té tot, totes les gràcies que una donzella pot ambicionar. Només et falta una cosa, només et falta una cosa...
 —Quina cosa em falta, bona velleta?
 —Et falta l'Aigua que Dansa, la Poma que Canta i l'Ocell de Veritat...
 I dient aquestes paraules misterioses la vella fingida va passar la porta i va desaparèixer pels corriols del jardí florit, amb la maldat de la seva ànima negre, que es veia més negre entre les flors pures que tancàven el calzer veient-la passar.
 Ara cal dir que aquelles tres coses misterioses havien fet perdre a molta gent. Quan algú sentia parlar d'elles ja no tenia repós fins que les anava a cercar. I Esteldor es va posar tota trista i amagava la tristesa als seus germans però no podia, perquè ells que sempre l'havien vista tan riallera, ja es varen donar compte totseguit que tenia alguna cosa.
 Esteldargent li va dir:
 —Vull que em diguis perquè estàs trista, germana meya.
 Esteldor li va respondre la veritat, perquè no sabia mentir:
 —Germà meu, aquesta tarda ha vingut una pobre velleta a demanar caritat...
 —I que't'ha dit?
 —Jo li he fet la caritat i ella m'ha dit que jo ho tenia tot i que només em faltava una cosa.
 —I quina és aquesta cosa, Esteldor?
 —Aquesta cosa és l'Aigua que Dansa, la Poma que Canta i l'Ocell de Veritat.
 —No et posis trista, germana bona, que jo com a germà gran, te les aniré a cercar.
 Ensella el seu cavall blanc, besa al seu germà Estelblau, besa a la seva germana Esteldor, que estava més trista vegent-lo partir vers un viatge tan perillós, i li diu:
 —Aquí et deixo aquest ganivet tan fi que té un diamant al pom. Cada dia el claves a la soca del vell llorer del jardí, el que s'aixeca tan alt i tan verd damunt el roserar, com si fos el pare de les flors joves. Quan vegis que de la soca en raja sang quan tu hi enfonzis de fulla fina del gavinet, és que jo estaré en gran perill i és precís que l'Estelblau em vingui a cercar.
 I ja tenim a l'Esteldargent, dalt del seu cavall blanc, camí de la conquesta de les tres coses meravelloses.
 Cada dia Esteldor enfonzava la daga fins al pom de diamant dins el cor del vell llorer. I això va durar fins que un dia va rajar sang de la ferida, com si la vella soca plorés llàgrimes vermelles i calentes.
 Aleshores Estelblau ensella el seu cavall blanc, besa a l'Esteldor i li diu:
 —Vaig a deslliurar al nostre germà. Però abans de partir vers el perillós viatge, aquí et deixo aquests rosaris. Quan vegis que els grans es queden parats entre els dits i que no pots seguir avant de l'oració, és que jo també em trobo en gran perill i aleshores tu vens a salvar-nos als dos.
 I ja tenim a l'Estelblau dalt del seu cavall blanc, camí de la conquesta de les tres coses meravelloses. Esteldor, tota sola a la casa i al jardí de les grans coroles obertes i dels perfums torbadors, passava el dia amb els rosaris als dits, pregant pels seus germans.
 Però veus-aquí que un dia els grans s'aturen entre els seus dits i ja no va poder seguir avant de l'oració. Aleshores es vesteix de cavaller, ensella el seu cavall blanc i s'en va camí del deslliurament dels seus germans i de la conquesta de les tres coses meravelloses. I estava tant gentil que quan passava pels pobles la gent es quedava al peu de la porta i el miraven desaparèixer bosc endins, darrera el fi núvol de pols que aixecava el pas ràpit del seu cavall.
 I arriba al peu d'una muntanya que semblava tant alta que no s'en veia el cim, com si fos clavat dins el cel. I al peu de la muntanya hi havia un vell de barba blanca, segut a l'ombra de l'únic arbre que es veia i que era un pí de branques molt altes.
 El vell de les barbes blanques li va dir:
 —Bon dia, Esteldor, que vens a deslliurar als teus germans i a cercar les tres coses meravelloses. Escolta bé el que et vaig a dir: Puja aquesta muntanya. Hi trobaràs la calor de l'istiu i el fred de l'hivern. Hi trobaràs la tempestat i la pluja. Tot al llarc del camí hi veuràs pedres blanques que són nobles cavallers que han pujat a cercar les tres coses meravelloses i que no han pogut resistir la calor o el fred o la tempestat o la pluja. Si tu ets prou forta per arribar fins al cim hi trobaràs una branca d'esmeragda, sota la qual hi corre el rierol de l'Aigua que Dansa, i dalt de la qual hi ha la Poma que Canta i l'Ocell dé Yeritat. L'Ocell anirà baixant quan et veurà i es ficarà ell mateix dins una gàbia, però has d'ésser molt amatenta a tancar-ne la porta, perquè sinó et fugiria i ja no el podries haver. També l'Aigua que Dansa es ficarà ella mateixa dins un cantiret de vidre, i tu has d'ésser ben amatenta a tapar el cantiret, perquè la dança fresca correria rierol avall i ja no la podries haver. Aleshores cull la Poma que Canta i t'en vas camí de casa teva, tirant gotes de l'aigua miraculosa sobre les pedres del camí. I així els cavallers es desencantaran i entre els cavallers hi veuràs als teus germans. Tots seguiran darrera teu oferin-te tots els tresors de la terra si els hi dones les tres coses meravelloses, però tu segueixes sempre avant sense tornar-los contesta, i sense donar-te a conèixer dels teus germans. ¡Avant, gentil donzella, coratge i sòrt per a conseguir allò que no han pogut haver els cavallers més valents de la terra!
 Esteldor va donar les gràcies al bon vell de les barbes blanques i va començar a pujar la dolorosa muntanya. El camí era tot rodejat de pedres blanques. Els peus se li adolorien entre les espines i la calor era tant forta i el sol de tal manera sense pietat que totes les gatoses eren mortes i les pedres calcinades com si hi hagués passat un incendi. Però Esteldor seguia avant, sofrint coratjosa el sol aplomat i la calor terrible.
 A mig camí va ésser una tempestat que es va desencadenar, amb uns trons que semblaven esqueixar la muntanya. La terra trontollava sota els peus laços d'Esteldor i la pluja va caure, com una gran cortina de aigua freda i totseguit el camí va quedar convertit en un torrent impetuós que corria muntanya avall, arrossegant les pedres més grosses. Peró Esteldor seguia avant, lluitant coratjosa contra la corrent que se l'endúia rostos avall i la pluja que li amarava els vestits i el fang que semblava que la volgués fer presonera.
 Cap al cim de la muntanya el fred va començar.
 Queia una neu compacte i fina que cobria les pedres i que es tornava glaç en tocar a terra. I un aire gelat feia balb el cos i assotava la cara com el tall d'un ganivet impietós. Però Esteldor seguia avant, sofrint el fred que li glaçava els vestits amarats de pluja i de fang.
 I així va arribar, després de tantes penalitats, al cim de la muntanya. Allí hi feia un sol dolç i tebi i l'aire era saturat de flaire de mil flors obertes. Esteldor es va sentir alliberada del cansament d'haver arribat fins allí i els seus vestits varen ésser nèts i bells, com si no hagués passat per la pluja i el fang i la neu i la calor per a arribar fins allí. I va veure totseguit les tres coses meravelloses. L'Aigua lliscava dansant alegrement com una trena argentada, i la Poma canta va delitoses cançons i era tota d'or i resplendia dalt la branca i l'Ocell era de mil colors, els més vius i els més esclatants en el seu plomatge meravellós i saltava camí de la gàbia vegent arribar fins allí a la primera persona nada.
 Esteldor va tancar la gàbia totseguit i ja va tenir l'Ocell de Veritat. Després va fer presonera l'Aigua dins el gentil cantiret de vidre i ja va tenir l'Aigua que Dansa i va collir de la branca de l'arbre meravellós la Poma que Canta amb les seves mans que havien triomfat dels perills del camí.
 I s'en va tornar avall, ruixant amb l'Aigua del cantiret les pedres del camí. I cada pedra es transformava en un gentil cavaller que li corria al darrera oferint-li tots els tresors de la terra per aquelles tres coses cobejades que resplendien en les seves mans triomfants. I entre els cavallers hi va veure els seus germans que també li feien tota mena d'ofertes. Però ella seguia avant, amb aquell tresor sostingut enlaire sobre les seves mans devingudes resplendents.
 Va seguir un altre camí i va arribar a casa seva totseguit, i reprenent els seus vestits de noia va esperar el retorn dels seus germans asseguda entre les roses obertes, sota la copa perfumada del vell llorer del jardí.
 Varen arribar totseguit, cada ú sobre el seu cavall blanc, l'Esteldargent i l'Estelblaur tristos i pensatius, amb el dolor de no poder dur a la seva germana les tres coses meravelloses que els hi havia demanat.
 Ella els va sortir a rebre, eixint del roserar florit.
 —Entreu, bells germans meus, a casa nostra. Quan hagueu reposat del vostre penós viatge em contareu les vostres aventures...
 Entren a casa seva i els dos germans li varen dir amb dolor:
 —Poc valen les nostres aventures, germana nostra, si no et portem les tres coses meravelloses que havien estat objecte del nostre viatge!
 —Com és això? Algú altre les ha pogudes haver?...
 —Ha estat un bell jovencell el triomfador, el més bell que et puguis imaginar. Però, encara que li hem suplicat de genolls que ens la donguès per tu, ell ni ens ha volgut escoltar ni ens ha mirat una sola vegada. Montava un cavall blanc que semblava germà dels nostres i duia també una vena clara sobre el front que semblava resplandir sota el plomatge blanc del seu elm!..
 —I no sabeu qui era el bell jovencell que ha triomfat dels més alts guerrers?..
 —No sabem el seu nom ni el camí que ha près per retornar a casa seva. Només sabem que feia olor de roses com si sempre hagués viscut, com nosaltres, germana nostra, entre el roserar florit d'un jardí com aquest...
 Aleshores Esteldor va portar les tres coses meravelloses i els va dir:
 —No m'heu conegut, germans meus? El jovencell triomfador no era altre que jo i l'olor de roses que heu sentit en passar és l'olor de les nostres roses i el cavall blanc que montava és germà del vostre!...
 Aleshores, amb una gran alegria, es varen estrènyer als braços l'un de l'altre, perquè eren els únics al mon que posseien les tres coses meravelloses.
 I la fama d'aquestes tres coses va travessar els jardins del palau que no s'acabaven mai i va arribar fins al bon rei, que va oferir un convit als tres germans que l'havien emocionat tan el dia que els havia vist aquella vena clara cobrint el seu front que resplandia de bellesa i de bondat.
 Quan foren llevades les taules del menjar el bon rei els va suplicar que mostressin davant de la cort les tres coses meravelloses.
 Més morta que viva, amb el remordiment de les seves maldats, al fons de la sala hi havia la Verdoliva que havia envellit molt depressa i que tenia l'esquena corba i els cabells molt blancs.
 I l'Esteldor va portar el cantiret de vidre de forma gentil i a dins va dançar l'Aigua argentada amb un ritme dolç de font musical. I la Poma va cantar les més delicioses cançons meravellant a tothom amb la resplendor del seu or miraculós. I l'Ocell de Veritat es va posar, saltant amb el seu plomatge multicolor, sobre la mà del bon rei i va dir:
 —De l'Ocell de Veritat
 escolta la veu divina.
 Aquets tres son els teus fills,
 t'els ha dat la Carmesina
 que fa vint anys que sofreix,
 des que tu l'has avorrida,
 dalt de la tor del castell,
 tota sola i dolorida,
 menjant pa dur, barrejat
 amb llàgrimes de sang viva.
 Ves-la a treure totseguit,
 cenyes-li el vel de regina.
 Per trobar-te a tu i als fills
 el càstig oblidaria,
 el càstig injust sofert
 dels vint anys tan sola i trista.
 Tu prou te penses que ha mort,
 peró ella sempre és viva,
 i jove, com si acabés
 d'ésser allí dins recloïda.
 Per dar fé de Veritat
 arrenca la vena fina
 de sobre'l cap dels teus fills,
 veuràs l'estrella divina
 que en un dia molt llunyà
 te parlà la Carmesina.
 Qui ha teixit el greu engany
 es estat la Verdoliva,
 per l'enveja que ha tingut
 de la germana petita.
 No la castiguis, bon rei,
 el càstic de cada dia
 és el seu remordiment
 que tan aviat l'ha envellida.
 De l'Ocell de Veritat
 obeeix la veu divina!...
 El bon rei, tremolós d'alegria va arrencar la vena clara del front dels séus filis i els hi va veure l'estrella i els va abraçar i els va besar tendrement. Varen corre pare i filis a la torre més alta del castell i allí hi varen trobar a la Carmesina, tan jove i tan gentil com si no haguessin passat aquells vint anys de plors i d'engúnia. La Verdoliva va demanar perdò humilment als dos i els va demanar que la deixessin viure, tots els díes de la seva vida i per fer penitència dels seus pecats, dins d'aquella mateixa presó de la torre on havia estat vint anys per culpa seva la Carmesina. I allí va viure sempre més a pa i aigua clara, pregant dia i nit i amb moltes llàgrimes perquè Déu li perdonés els seus pecats.
 La Carmesina va viure molts anys feliç amb el bon rei i els seus fills i amb les tres coses meravelloses. I el poble també va ésser feliç perquè per alguna cosa hi havia a la orella del rei l'Ocell de Veritat que li parla va dels bons injustament castigats i del perdó dels culpables, mentres els estels de bondat i de bellesa brillaven sobre el front dels prínceps que, encara que visquessin al palau, feien aquella bona olor de roses fresques i montaven els seus cavalls blancs, pel camí de la felicitat.