Llegendes de l'altra vida/Ilustracions y notes
L'original català del Viatge d'Owein, text publicat avuy
per primera vegada, se troba en un manuscrit del segle XV
que's conserva a la Biblioteca de Sant Llorenç de l'Escorial:
es el « Cod. Escurialensis M.II.3 », al qual un dels antichs
bibliotecaris imposà'l rètol de « Vidas de Santos » qui resum
d'una manera incompleta son veritable contingut. Consta de
129 fulles y conté'ls materials següents:
a) Foli 3 : « Aquestes son les laors de Madona Sancta
Maria. »
b) Foli 6 v.: « De menys preu del mon. »
c) Foli 12: [Viatge del cavaller Owein al Purgatori de Sant Patrici] Comença la dedicatoria de la traducció,
sense indicació previa, a la meytat del foli 12; la narració,
encapçada per la rúbrica « Lo Purgatori de Sent Patrici»,
comença a mitg verso del meteix foli.
d) Foli 28 v.: « Lestorie de Teoffill. »
e) Foli 38: « La ystorie de Santa Euffrasina. »
f) Foli 48 v.: « [La vida] De Sancta Marina. »
g) Foli 49: [Visió de Trictelm.] « Ço que recompta lo hom que torna de mori a vida. »
h) Foli 54: «Les obres que Zozimas escrisch de Santa
Maria Egipciacha. »
i) Foli 69 v.: [Visió de Tundal.] « La visió del monestir de Clares Valls. »
j) Foli 87: [Invocació a Jesucrist.] Comença sense indicació previa ab els mots: « Nostre senyor Deus Jhesu saluador e reemedor del humal (síc) linafge clam te merçe... y acaba al foli 89 v.: « ... emperi poder e senyoria per tots los
segles dels segles. Amen. »
k) Foli 90: « Comensa la vida de madona Santa Paula
segons que la recompte Sent Jeronim. » A mitja plana del
foli 107 se troba la rúbrica: «De la hordonacio del monestir
de Santa Paula »; y, a mitg foli 111 v.: « De la bela fin que
feu a sa mort Santa Paula. »
l) Foli 114: « Aci començe la vida del glorios confessor
mon senyer Sent Luys. » A mitja plana del foli 117 hi ha la
rúbrica: « Aço son los miracles quis seguexen del beneuirat
Sent Luys confessor de Jhesu Christ. »
m) Foli 119 V.: « Aci comença la vida de Sent Christofoll. »
n) Foli 122: [La Vida de Sant Francesch de Asis.] Comença al peu del susdit foli, ab la rúbrica: « En representacio de Sent Francesc »; y, a mitja plana següent, foli 122 v.,
se troba'l títol: « Aci comença la vida de Sent Francesch. »
Acaba'l còdiç ab la fórmula següent, qui's troba al recto
del foli 129: « Ffinito libro sit laus gloria Christo. Amen », a
continuació de lo qual diu encara: « Iste liber scribsit Jacobus
de Prato presbiter ville Santi Petri de Auro nunch comemorans in uilla Cardone cui Deus det bonam uitam. Amen.
Jo prech Deus e los Sants e Santes demunt dits que preguen
Deu per mi miyançant la senyora comtesa a qui Deus do bona
uida que fo aya bon beniflci e la sua gracia. Amen. »
El manuscrit que acabèm de descriure fou conegut del
sabi comentador de Nicolás Antonio, Fr. Pérez Bayer,
el qual dóna compte d'aquell en la « Bibliotheca hispana
vetus » *[1] y enumera ràpidament els títols dels textes en
ell contenguts. Aquesta noticia serví probablement al doctor Torres Amat pera redactar la fitxa referent a Ramon Ros
de Tàrrega (vegi-s § 4). Ara de poch els Srs. Jeanroy y
Vignaux, de Tolosa de França, al preparar la publicació del text llenguadocià del Viatge den Perellós al Purgatori de Sant Patrici (§ 23), obtingueren dels bibliotecaris de l'Escorial una nota molt breu sobre'l text del Viatge d'Owein contengut en el manuscrit; emperò, llevat d'això, no sembla pas que'l còdiç hagi estat fins ara obgecte de l'estudi detingut que's mereix per la importancia dels textes que conté.
En efecte, ademés del Viatge d'Owein, se troben en aquest recull dues altres peces d'un gran interès pera l'estudi de les llegendes del cristianisme sobre l'altra vida, y són: una versió desconeguda de la Visió de Tundal (§ 9), de la qual se'n sabien ja dues altres en català, y la Visió de Trictelm (§ 16), de la que no creyem se'n tingués noticia en nostre idioma. La publicació de tots aquests materials haurà de cridar, segurament, l'atenció dels erudits sobre les nostres lletres, per la contribució que aporten a l'estudi d'una branca tan
interessant de la literatura de la edat mitja.
L'original llatí del Viatge d'Owein ha estat reproduit
modernament per n'Ed. Mall demunt « Romanische Forschungen » [2], donant-ne la versió del ms. de Bamberg (A) comparada ab la publicada abans per Colgan [3], y anotant de passada les variants d'altre manuscrit guardat a Londres y estudiat anteriorment per Kölbing (K).
La traducció catalana no segueix exactament el text de A ni'l de Colgan, si bé participa de l'un y de l'altre; emperò'l contindre algun material que no's troba en cap d'abdúes versions y sí en les variants de K, revela que'l manuscrit utilisat pel nostre traductor degué ésser anàleg al ja esmentat de Kölbing.
Vegi-s ara una descomposició dels elements qui formen la nostra versió, ab indicació de la llur correspondencia ab el text original: Pròleg del Traductor (I, 1-33) Peça avantposada al text del {{Maj|viatge , a la qual dediquem un paragraf
a continuació (§4).
Introducció (I, 35-152) Correspòn a la part preliminar del text llatí A, que segueix puntualment fins a la línea 51; el traductor intercala aqui'ls mots «en lo seu libre que es appellat Dialogo » que no conté l'original A, ni'l de
Colgan; després, desde la línea 52 ala 152, igual al llatí A.
La Vida de Sant Patrici {, 153-248) Correspòn al cap. I del llatí. Fins a la línea 159 respòn al text A; mes el fragment qui segueix (I, 160-192), contenint l'epissodi de l'homeyer inconscient, procedeix de la versió K, segons la variant de la ed. Mall [4]. A partir de la línea 192 «deyen li e» fins a la 245, va d'acort ab A, si s'exceptúa'l paragraf format per les tres línees 213-215 qui concorda millor ab el text de Colgan, lo meteix que la menció feta de « Sent Agosti », línea 228, que no's troba en A. Finalment, l'afegitó constituit per les tres línees 246-248 ab que acaba
aquesta part, es posat del traductor català en sustitució de tot el cap. II llatí, qui parla del primer successor de Sant Patrici (vegi-s la versió d'en Perellós; IV, 112-145).
Condicions d'entrada al Purgatori (I, 249-283)Es el cap. III del text llatí, sense discrepancies notables. La entrada del Purgatori (I, 284-349) Val pels dos capítols IV y V de l'original llatí. Les dues primeres línees (284 y 285) són del traductor català. Les deu següents, fins a mitja 296, són un resúm del cap. IV hont se relaten prolixament les dificultats oposades al cavaller pera dissuadir-lo d'entrar a la fossa, y'l cerimonial de la entrada. Després
« e començan nouela cauellarie », línees 296-349, són el cap. V.
Arribada dels dimonis (1,350-416) Cap. VI del text llatí. En aquesta part, visiblement, la traducció catalana s'aparta del text A, pera coincidir ab el de Colgan.
Lo primer camp (1,417-460) Cap. VII del text llatí. S'acorda bastant més ab Colgan que ab A, llevat dels conceptes expressats per les línees 457 y 458 que no's troben
sinó en A.
Lo segón camp (I, 461-486) Cap. VIII; Colgan.
Lo terç camp (I, 487-502) Cap. IX; Colgan.
Lo quart camp ( I, 503-528) Cap. X; Colgan.
La roda defoch (I, 529-550) Cap. XI; Colgan. Ab tot, en la línea 537, el concepte « los mesquins qui penyats eren tornauen » concorda ab A: « ut eos qui in ea pendentes
rotabantur », per quant Colgan dóna: « et in ea pendentes miserrime torrebat ». Los banys de metalls fusos (I, 551-578) Cap. XII; Colgan.
Lo flum glaçat (I, 579-597) Cap. XIII; Colgan.
Lo pou de foch (I, 598-632) Cap. XIV; Colgan.
Lo pont de infern (I, 633-685) Cap. XV; Colgan.
Lo paradís terrenal (I, 686-835) Caps. XVI y XVII, de Colgan; aquest darrer capítol, abreviat.
La porta del celestial paradís(I, 836-884) Caps. XVIII y XIX, de Colgan. Els mots darrers: «e tan tost anchada fo la porta » són afegits del traductor, segurament pera tenir lloch a intercalar la exhortació qui segueix, abans de termenar la narració.
Exhortació (I, 885-957) Aquesta part de la versió catalana es sens dubte una interpolació, car no figura en el text original llatí. Probablement deu ésser obra del meteix traductor.
de Tàrrega
En el pròleg o endreça qui precedeix en el text català la
narració del Viatge d'Owein, l'autor de la traducció ens dóna a conèixer el seu nom, la data del seu treball (1320) y les rahons qui l'induhiren a empendre-s aquest, a saber, el profit espiritual de la noble dama a qui's dirigeix.
Respecte de frare Ramón Ros, no creyèm que, avuy per avuy, se puguin donar altres noticies que les que'ns proporciona'l manuscrit de l'Escorial. Al menys no sembla pas qu'en Torres Amat hagués disposat d'altres fonts d'informació; y encara ell no vegé'l manuscrit, sinó que's reportà a la nota d'en Pérez Bayer de qu'hem parlat abans (§2), com ho demostra'l dubte en qu'està de si'l nom llatinisat Rubeus correspòn realment al cognòm Ros: aquest ja consta així en el text original català, y sols el Rubeus es d'invenció d'en Pérez Bayer, seguint la costúm de la època de 11atinisar fins els noms de llinatge.
Vegi-s ara, copiada al peu de la lletra, la notícia d'en
Torres Amat, extreta de les seves « Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los escritores catalanes » [5]:
« Ros (Fr. Ramón). Si el apellido latino ó latinizado era
Rubeus, como se lee en la nota del Sr. Bayer N. A. B. V. pàg. 121, t. 2, el catalán debería ser Roig ó Rubió. Fué mercenario, natural de Tárrega, y en 1320 escribió varias obras en catalán y tradujo del latín otras. Llaors de Madona Santa Maria— Del menyspreu del mon.— Tradujo al catalán Purgatorium S. Patricii. Dedicó la obra á Beatriz,
mujer de D. Guillermo de Anglesola, senor de Bellpuig, y muy respetable, no tanto por su alta alcurnia, por ser hija de los condes de Pallás y nieta del emperador de Grècia Teodoro Lascaris, como por su extraordinaria religiosidad y virtudes: afío 1320. — Vitae S. Euphrosinae, et S. Marinae, Virginum.— Vitae S. Mariae /Egiptiacae, et S. Paulae Romanae Bethlemiticae, Vitae S. Ludovici Tolosatium episcopi, S. Christophori Martiris, et S. Francisci.— Historia de la visión que se dice revelada en el monasterio de Claraval, año 1149, en que murió su abad S. Malaquias. Todas estas obras se conservan en el Escorial. Let. M, Plut. 2, n. 3. (N. A. Bib. V.; t. 2., lib. IX., c. 2., n. 69., nota.) »
En realitat no's pot tenir com a cosa fòra de dubte la
atribució qu'en Torres Amat fa a Ramón Ros de totes aquestes obres, a menys que no disposés d'altres documents, lo qual no sembla probable. Pera nosaltres, lo únich que del còdiç de l'Escorial se desprèn, de manera indubtable, es que fou obra d'en Ros la traducció del Viatge al Purgatori, perquè això's declara en el pròleg o endreça qui precedeix
inmediatament aquest text. Emperò'ls materials qui's troben abans y després en el còdiç, segons la descripció que n'hem feta (§ 1), si apareixen reunits en el meteix volúm es per indústria del copista Jaume Prat, prebere de Sanpedor, qui degué formar el seu recull a base d'altres manuscrits bastant més antichs.
Aquest personatge, que alguns han qualificat de hipotètich, sembla haver existit en realitat, y fins es lògich que així sía: encara tractant-se de ficcions marcadament novelesques, lo més comú es qu'en els origens compareguin lligades a un fons real qui a vegades cau dintre'l plè domini de la historia. Lo que hi ha, després d'això, es que la fantasía humana tendeix sempre a engrandir aquells fets qui l'han impressionada fortament, y aquí's troba sens dubte la rahó de tota literatura.
Sembla que'l nostre cavaller, nadiu d'Irlanda (que per aquella època era dita Hibernia), degué viure vers la meytat del segle XII. El seu nom s'ha escrit de moltes maneres: el text català dóna la forma Iuuem (I, 288) que lo meteix pot llegir-se en el manuscrit Iuvem o Iunem, formes confundibles paleogràficament. En els textes llatins se troba Owein (Bamberg y K) y Oien (Colgan); en la traducció francesa de Maria de França compareix sots les formes Oweins y Owens; els tractadistes escriuen, uns Owain [6], altres Owen [7] y altres encara Oenus [8]; la forma Oben apareix en una redacció en prosa francesa que's cita en el llibre de Ph. de Félice [9], en qual llibre s'esmenten ademés les formes Owayn, Oengus, Eunius [10]. Finalment, un tractat de Pérez de Montalbán (§ 27) y un drama de Calderón (§ 28) ens
anomenen el personatge Ludovico Enio [11].
El senyor Félice ha tractat de reconstituir la historia de
aquest cavaller y de son viatge al purgatori de Sant Patrici [12]. Devers l'any 1147 o 1148, tot lo més tart, aquest Owein degué fer l'esmentat viatge, a la terminació del qual, segons se desprèn del meteix tractat (1, 981), feu el pelegrinatge a Terra Santa. Alguns anys després, el superior del convent de Luda, anomenat Gervasi de Parco, havent obtingut permís pera fer construir un convent a Irlanda, va
encarregar aquesta missió a un de sos monjos del cistell, anomenat Gilbert. Aquest hagué d'acompanyar-se d'algú qui conegués la llengua dels irlandesos, y el triat fou el famós Owein, gentilhome del rey Esteve. Durant el viatge, abdós tingueren ocasió de parlar del purgatori de Sant Patrici, comunicant el cavaller al monjo les impressions del seu viatge; cosa que fra Gilbert se donà pressa a divulgar quan fou retornat a son país, y ho contà a l'abat Ricart, del monestir de Sartis; el qual, desitjós de possehir la narració per escrit, n'encarregà la redacció a Huch de Saltrey (§ 6), qui havia assistit a la conversa. Del nostre text català se'n desprèn això meteix, ab la sola diferencia de que no fou fra Gilbert qui ho contà a l'abat Ricart, sinó'l propri Saltrey, qui després, a instancia de son superior, ho posà per escrit: «Manest... que a uos degues trametre per escrit tot ço que en vostra presencia digui que auia hoyt del fet de porgatori... » (I, 40-42); y,
a la fí de la narració: «Totes aquestes coses... comta a mi Guibert, qui primerament fo monge de Lucdu e puys fo habat de Basingia » (I, 985), el qual les havia sabudes «no daltra part, mas daquel caualler que aquelles coses que dites son corporalment vee » (I, 990).
En la versió catalana del Viatge d'Owein, se llegeix (1, 35 a 37): «Ricart, abat del monestir de Sartis» y «frare Vgo... del monestir de Saltercia... » Els textes llatins són menys explícits: se tracta d'un Domino H., abbati de Sartis, y d'un frater H., monachorum minimus [13]. El primer d'aquests
personatges es completament desconegut [14]; mes, en quant al segón, ens interessa rectificar el seu nom de fonts, que, ab insistencia ben poch justificada, ha corregut per Enrich, quan sembla degué dir-se Huch. Fou, diuen, l'erudit anglès Mateu Paris, qui feu de la inicial H dels textes llatins l'abreviatura de Henricus, y aquesta solució ha estat sempre més admesa; ab tot, un escriptor del segle XVIII [15] l'anomenà Hugoni de Saltereia, y això sembla venir a confirmar ara'l text català; per manera, que l'autor de la redacció original del viatge al Purgatori, qui fins ara fa poch ha estat
conegut per Henricus Saltereiensis o Henry de Saltrey, deurà ésser dit en definitiva Huch de Saltrey. Es d'advertir, ademés, que la forma Saltrey, del nom del convent al qual pertanyia'l monjo Huch, no es única: s'ha escrit Saltrei, Saultrey, Sowtrey, etc; el text català dóna Saltercia, emperò potser caldría llegir Saltercia, com a catalanisació de
Salterciensis que tal vegada contenia'l manuscrit llatí utilisat per en Ramón Ros.
Respecte del sistema seguit per nosaltres en la producció tipogràfica del text del Viatge d'Owein, sols dirèm que, després d'enmotllar-nos fidelment a l'original, respectant-lo fins en les seves errades evidents, ens hem reduit al desplegament de les abreviatures, y a la puntuació; sobre
aquesta darrera, sabut es que ofereix a vegades més d'una
dificultat, car se tracta sovint d'una interpretació del text,
a lo qual s'oposen les majúscules empleades fóra de lloch, y la meteixa puntuació, escassa y arbitraria; per això no sabríem afirmar que no haguessim pogut equivocar-nos, especialment en aquelles parts en que'l text llatí no ha pogut servir-nos d'auxiliar pera la inteligencia de la versió catalana.
Algunes rectificacions introduides en els textes queden
ben remarcades en els meteixos llochs hon se troben: els mots a rectificar van estampats en cursiva [seguits de la rectificació, dintre claudàtors]; els mots a suprimir, [en cursiva, dintre claudàtors]; els mots a afegir, [en tipo usual,
dintre claudàtors].
Farèm notar finalment, que les apostilles marginals del
nostre text imprès venen a determinar una divisió de matèries del Viatge d'Owein qui ha de facilitar la comparança d'aquest text ab el del Viatge d'en Perellós que's troba més endavant (IV); aytals títols responen bastant d'aprop als dels respectius capítols en que'ls Srs. Jeanroy y Vignaux dividiren el text llenguadocià d'en Perellós en la edició per ells publicada (§ 23).
Els ordres de numeracions marginals que's troben en
aquest text, al igual que pera'ls demés del present volúm, són els de consuetut: la numeració de cinch en cinch, en els marges interiors, pera les línees del text imprès al qual se reporten les referencies totes d'aquestes ilustracions quan van precedides d'una xifra romana (I, II, III, IV, V, VI o VII), o
sía de la indicació del respectiu text donada al capçal de les
planes del llibre. Les indicacions dels marges exteriors de les planes són les de la foliació qui's troba en els documents
originals reproduits, indicant-se per [v.], es a dir, verso,
la pàgina segona d'un meteix foli, y per [b], [c], [d], respectivament les segona, tercera y quarta columnes de cada foli quan les planes de l'original estàn dividides de dalt a baix per un corondell.
Valguin aquestes explicacions pera'ls demés textes continguts en aquest volum, la impressió dels quals s'es feta
obeint als meteixos criteri editorial y pla tipogràfich.
Poques seràn les notes especials pera'l Viatge d'Owein que posarèm en aquest lloch; al final del present volúm se podràn trobar, en el repertori de noms propris de persones y de localitats, aquelles aclaracions que's puguin fer necessaries, tant pera'l present text, com pera'ls demés del llibre.
Les rectificacions fetes dintre'l text meteix, segons el sistema que queda expressat anteriorment, són quasi sempre
abonades pel recte criteri. Això no obstant, desitgèm justificar les següents:
a) I, 312: «E ueus aqui .xv. barons» en lloch de «E ueus .cccc.xv. barons» com consta en el manuscrit. La lliçó d'aquest es evidentment errada: el traductor llegiría'l passatge llatí « Cumque aliquandiu solus sedisset, ecce quindecim
viri...» y pendría'l mot ecce per la xifra .cccc. (Colgan, V, 25.)
b) I, 443: «qui jahien de bocha dents en terra»; en el
manuscrit, bocha donchs. Es evidentment equivocat això, y fa ininteligible'l passatge. La frase adverbial de boca dents
se troba en l'utilissim diccionari del Sr.Bulbena [16] y equival a de boca terrosa, com ho aclareix tot seguit el text dient:
« e lo ventre tenies ab terra». Més endevant (I, 465) s'esmenta la posició contraria, en sobines, çò es, jayent sobre la esquena.
c) I, 805: « apres la mort en los lochs de penes que as vists»; passatge ininteligible en el manuscrit, qui diu:
...apres la mort lo es de penes que as vists». Creyèm justificada la nostra interpretació en vista del passatge original, qui'ns dóna: « ...post carnis solutionem, in locls quae vidisti, poenalibus alii maiori, alii minori per conventus distincti, commanebant ». (Colgan, XVII, 41 -45.)
d) I,935: «Can aquest cors corruptible se uestra dins mortalitat» per se vestirà dinmortalitat . Això sembla, ademés, voler precisar el traductor o copista, afegint: «ço es
asaber, que morir no puxe ».
e) I, 955: «e ali hon serà no vntat». No hem entès això, si no es que degui llegir-se aontat, això es, afrontat, avergonyit.
f) I, 964 : «veus los barons aquells qui hauien instruït de les coses esdeuenidores». L'original llatí (Colgan, XX, 12) repeteix: «ecce viri quindecim»; emperò com el traductor
La visió de Tundal es, sens dubte, dintre de la extensa
branca literaria de les visions de l'altre món, una de les que major popularitat hagué d'assolir en la edat mitja. Els manuscrits llatins qui'ns la conserven en la redacció original són molt nombrosos, havent estat publicat aytal text diverses vegades; d'entre totes les edicions, hem triat la que donà a llum 'Albrecht Wagner en 1882 [17] pera estudiar les versions catalanes que'n possehím, les quals són en nombre de tres.
Fins ara sols se tenía noticia de la existencia de dues de dites versions: la publicada per en Pròsper de Bofarull [18], en 1857 ( la Versió C, segons la nostra nomenclatura), y la donada a conèixer per en Q. Baist [19], en 1880 (o sía la nostra Versió B); al menys no'n esmenten pas d'altres els darrers tractadistes qui s'han ocupat de la qüestió [20]. Constitueix, al nostre entendre, un novell aport a l'estudi de la nostra historia literaria, la exhumació d'un tercer text català de la Visió de Tundal, més extens y complet que'ls
altres dos; el qual figura en el present volúm com a Versió A.
Sens perjudici d'estudiar després en llur conjunt aquestes tres versions catalanes, dièm quelcòm sobre'ls caràcters qui les distingeixen, començant per donar compte dels manuscrits originals qui les contenen.
Versió A. Es aquesta versió'l text qui figura sots la rúbrica de La visió del monestir de Clares Valls en el còdiç de l'Escorial hont se troba el Purgatori de Sant Patrici. Pot veure-s, donchs, la descripció del manuscrit qu'hem
donada abans (§ 1).
Versió B. La versió publicada per en Baist procedeix d'un manuscrit català que posseheix la Biblioteca Reyal de Munich, y està allà classificat com a Cod. hisp. 66 (O 219), segons les indicacions que dóna en Baist. El malaguanyat D. Mateu Obrador y Bennassar, qui en 1908 fou comissionat pera estudiar els manuscrits lulians de les biblioteques de Munich y de Milà, ens reporta una brevíssima descripció d'aquest manuscrit qui conté la Versió B del Tundal [21]. Les indicacions numèriques de la classificació del volúm difereixen quelcòm d'en Baist, emperò's tracta sens dubte del meteix còdiç:
«Ms. 609.-Hisp. 66.
Cod. chart., s. XV.— 1 14 f. in 4.º Ab inicio scriptura multum evanita.
Doctrina pueril».
Fols. 102-1 14: « Visió de Tundal »
En aquest darrer text hi ha una mutilació, entre'ls fulls 112 y 113, de la qual se dóna compte en el lloch corresponent de la present edició (vegi-s pàgines 90-91); circumstancia qui lleva, per dissort, una gran part del seu valor al manuscrit qui'ns ocupa. Versió C. Reproduida, la primera de totes, com abans s'ha dit, per en P. de Bofarull, compareix aquesta versió
del Tundal en el manuscrit n.º 83 procedent de Sant Cugat
del Vallès, conservat actualment en el nostre Arxiu General de la Corona d'Aragó. Aquest manuscrit no ha estat encara descrit detalladament; aprofitèm la ocasió pera ferho.
Es un volúm, relligat modernament en pergamí, ab les
indicacions al llom: «83, Miscella[nea] Ascètica, S. C.» Consta, avuy per avuy, de 127 fulles, de paper verjurat, de 130 per 193 milímetres. Es del segle XV.
Hi ha, a peu de plana, una foliació moderna en llàpiç
roig, la qual va de 1 fins a 124, deixant-se sense numeració els tres darrers folis del còdiç.
En el marge superior hi han vestigis d'una antiga numeració en xifres romanes, en gran part escapçada al relligar
el volúm; ab tot, es aquesta la numeració de que'ns servirèm nosaltres ara:
a) Foli IX: [Màximes morals]. Comença aquest text incomplet, ab els mots: « Si vol ton senyor guanyar en aquest secgle...» A mitg foli XI hi hala rúbrica « Del menjar». Després seguèixen-se les altres: foli XI v. « Del segle»; foli XIII « De ffer ben »; foli XV « De massa parlar ». Manquen els tres folis XVI a XVIII. Segueix, foli XVIIII « Del avar»; foli XVIIII V. « Del enuejos»; foli XX v. « De amor»; foli XXII v. « De fenbres » foli XXIII v. « De ben struch », « De ansia »; foli XXIIII « De ira »; foli XXV v. « Del freyturos », « De loar lo benifet ». Manca'l foli XXVII. Segueix, foli XXVIII v. « Del mester ». Acaba'l text al foli XXIX v. ab els mots: « Deo gracia amen. Ffinito libro sit laus gloria .xpo. Amen ». Tota aquesta part del còdiç fou publicada per en Bofarull [22].
b) Foli XXXII: [Libre del Rey d'Ungria]. Aquest text ocupa fins al tombant del foli LXIV. Ha estat puntualment
reproduit per nosaltres, no fa molt [23].
c) Foli LXIV v.: « Oracio de nostro senyor Deu Jhesu Christ ». Publicada per en Bofarull [24]. d) Foli LXVI: « Oracio de nostra dona Santa Maria ». Publicada per en Bofarull [25].
e) Foli LXVI V.: « Aci comcnsen lo .uij. goy de la Uerge Marie e altres orations en rimes ». Acaba al recto del foli LXVIII. Publicat pel meteix [26]
f) Foli LXVIII: [Oració de la Verge], Comença: « Aquesta oració ha aytal propietat que tota persona que la diga iij.es uegades o la fes dir no morra sens enitencia...» Publicada per en Bofarull [27].
g) Foli LXIX: [Confessio general]. Comença a mitja plana: « Jo peccador me oonfes a Deu he a madona Sta. Maria... » També publicada [28].
h) Foli LXXI: « Aci comenca la uida de la benuyrada Sancta Margarida qui pres martiri an poder de Erodes darmansa » [29].
i) Foli LXXXIV: « Aci comenca la passió de Jhesu Christ saluador nostre » [30].
j) Foli CII v.: [Visio de Tundal]. Comença, sense títol: « En .j.a prouincia qui es apelade Irbenia era .j. caualer qui auia nom Tuglat...» Acaba al recto del foli CXXVII.
k) Foli CXXVIII: [Mascaron]. Comença: « Sapiats que com lo fill de Deu... » Acaba a mitg recto del foli 137[31].
l) Foli CXXXVII: [Envit grotesch]. Diu textualment: « Qui es fol de seny, uenga en Francesch, Alconer del rey de les
bogies, qui sia pres; car segons lom qui sera, lo consel si laura. Enparo es master que sia dinant, per auer gran (?) at setara; enpero protesta lo dit Frances que, qui son consel volra, que primer a boura li dera vin grech; e si vin grech no hia, dat li varmel, car bo li sera ». En blanch els fulls 138 y 139.
m) Foli CXL (procedent d'un altre còdiç). [{{Maj| Visió fragmentaria ]. D'abdúes cares d'aquesta fulla, stranya evidentment a tot lo demés del còdiç y probablement afegida al cos
del volúm en una de ses darreres relligadures, compareix, apenes desxifrable, aquesta Visió, desconeguda en aquests moments pera nosaltres. En altre lloch se'n tractarà més especialment (a l'anotar el text VII del present volúm).
Encara que treballant sobre un meteix text llatí de la
Visió de Tundal, els tres anònims autors de les versions
catalanes imposaren a llurs treballs respectius un segell propri, d'acort ab la manera personal d'entendre'l tema que tenien entre mans.
La Versió A, que se'ns conserva integralment, té un gran aventatge sobre les altres dues: es la única qui apareix en son començament perfectament documentada, conservant-nos, encara qu'en extracte, les noticies que conté'l pròleg de l'original llatí (lla, 4-14), sense mancarhi l'any, 1149, en que degué tenir lloch la visió. Segueix, capítol per capítol, els de l'original, excepció feta dels XXIV y XXV qui tracten de Sant Rodiu, de Sant Patrici y de uns quatre bisbes, suprimits segurament per no ésser gayre coneguts a Catalunya; únicament ens abrevía'ls diàlegs que s'estableixen entre Tundal y'l seu acompanyant a cada estació de
llur viatge, pera acabar declarant l'angèlich personatge les
menes de gents que en cada lloch sofreixen pena o frueixen
de ben guanyada beatitut, o reuneixen en sí meteixos abdúes
coses, com el rey Contaber, per exemple.
Una observació, de passada, sobre'l títol particular ab
que apareix batejada aquesta versió: «La Visió del monestir de Clares Valls » diu el manuscrit del Escorial, per escrit
de la propria mà a la qual se deu tot el còdiç. No dubtèm, ab
tot, que aquest títol es conseqüencia d'una falça lectura del
copista, o de qui fos, que va voler donar un nom a la narració. Aquesta diu en català al començament (lla, 11-14): « ...en lo qual an encara Sent Malechias mori en lo monestir de Clareuals vista fo aquesta visio». Segons ahent se consideres posada una coma, podría llegir-se, en efecte, que « en lo monestir de Clareuals vista fo » la visió de que va a tractar-se. No obstant, cal veure en el text llatí que la narració s'inicia ab aquest passatge: « Visa est namque ipsa visio millesimo centesimo quadragesimo nono ab incarnatione domini anno, qui est annus secundus Chunradi regis Romanrum expeditionis Hierosolimorum quique est quartus annus Eugenii pape II apostolatus, quo anno de Galliarum partibus Romam est reversus, Ipso etiam eodem anno Malachias Dunensis episcopus Hyberniensium legatus, cujus vita et doctrina tota occidentalis fulsit cclesia, Romam veniens in Claravalle defunctus est... » [32]. Es, per lo tant, un imperdonable desacert del copista l'haver relacionat el mot Visa del començament ab els darrers mots qu'hem copiat, in Claravalle defunctus est, y haver-ne fet La Visió de Clares Valls. Pot tenir molt bé això la culpa de que aquesta versió de la La Visió de Tunal no hagi estat coneguda més aviat y publicada.
La Versió B fóra la més extensa de les tres versions, si no'ns fos pervinguda ab la mutilació de que s'ha donat compte. Bé es veritat que'ns quedaria a deure quasi totalment el pròleg, y encara en ell hi figura la data errada de 1248 (Ilb, 4) pera la època en que tingué lloch la Visió; emperò, en cambi, tradueix per extens els diàlegs entre Tundal (aquí, Gaudal) y l'àngel, a la fi de quiscún dels capítols que
coneixem, y no omet pas els XXIX y XXV.
Respecte la mutilació del ms. de Munich qui'ns conserva aquest text, se compendrà perfectament la bona intenció ab que fou feta si's repara en que afecta, de bones a primeres, al passatge qui en l'altra versió diu (lla, 542 y següents): «Aquesta es la pena dels monges e de les monges e dels canonges e dels altres religioses e dels clergues de santa església », etc. Naturalment que pera fer desaparèixer això bastava suprimir una sola fulla del còdiç, emperò's pot creure que les altres fulles del quadern s'estraviaríen com a conseqüència d'haver-se desbaratat el relligat després d'ésser arrencada la primera. La Versió C no es en realitat més que un escurçament o refundició de la llegenda. El personatge principal s'hi anomena Tuglat, y de les seves visions no's trasllueix res de lo qu'en la versió llatina forma'ls capítols XI a XIV, XVIII a XXI, y XXIV a XXVI; també l'acabament es, no ja abreviat, sinó modificat en vistes de tancar de cop ab el tema, oblidant-se de Tuglat en el Paradís com si ja degués romàndre-hi pera sempre. Tot això fa creure que, possiblement, l'autor d'aquesta redacció no treballava sobre'l text llatí original, o que, en tot cas, tractava d'extreure-n aquells elements més susceptibles de fer impressió damunt dels oyents o llegidors pera'ls quals treballava.
a) Un manuscrit de les darreries del XV.en segle, donat
a conèixer en 1832 pel marquès De Castellane [33], y que's conserva actualment a la biblioteca municipal de Tolosa de
França, conté la Visió de Tundal en llenguadocià (vegi-s § 23). Aquesta versió ha estat publicada no fa molt, juntament ab altres dos textes, força interessants pera nosaltres, que conté'l meteix manuscrit [34]. En el present lloch, després de donar compte de la existència d'aquesta traducció llenguadociana del Tundal, ens limitàrem a anticipar que aytal versió no sembla pas tenir que veure ab cap de les tres catalanes que presentèm en el nostre volúm.
b) Sembla que's tracta d'un altre text llenguadocià del {{Maj|Tundal} en la breu noticia que dóna M. Lacroix [35] d'un manuscrit francès de la biblioteca de Turín, marcat « 4.22. K. » El text comença: « Una vesion fou facta en Ibernia en l'an de Nostre Senhor 1248 qi era lo segond an de Papa Eugens quart. Un home hac en Ibernia, qi havia nom Godalh, qi fou mot cruel e pervers en tota sa vida , e era noble de linhage, alegre de cara e de bel regardament, e estant jove siant si en ayso mespreet tot aco qi era de salu de s'arma, aysi con el depueys ho recontava cun lagremas » [36].
Això correspòn, sense cap dubte, al començament de la versió catalana en que'l protagonista es anomenat Gaudal, o sia la nostra Versió B; abdúes coincideixen ademés en donar la data errònea de 1248 (IIb, 4). No podríem, ab tot, aventurar cap més hipòtessis sobre aquest text, llenguadocià segons totes les probabilitats, car segons el P. Delehaye [37], el manuscrit en qüestió es inèdit y no ha estat encara estudiat.
Reunides per primera vegada les tres versions catalanes
del Tundal y publicat en puntual edició'l text llenguadocià del manuscrit De Castellane, creyèm treball profitós el que anèm a empendre, d'establir un coteig entre'ls quatre textes de que disposèm, y ab l'original llatí, publicat per A. Wagner.
Pròleg. El text llatí dóna a n'aquesta part bastanta extensió. L'autor, un tal frare March, endreça l'obra a una certa abadessa G., extenent-se en consideracions d'ordre moral y excusantse de sa impericia en la llengua llatina en la qual vol escriure les visions del cavaller Tundal, les quals li eren estat relatades en llenguatge barbre. Passa tot seguit a determinar la època de la historia: « Visa est» [38] y dóna la data de l'any 1149, la qual fa més precisa ab la concordancia de diversos fets històrichs.
El text llenguadocià resum el pròleg en la for
ma següent: « Qui vol ausir entendre ni aver gaug eternal deu ésser mot curos e entendut a amar Dieu e obezir als seus comandamens, e per tal que l'arma e lo cors sian scomogutz en la temenssa de Dieu, legisca o fassa legir aquest libre, lo qual .j. sanct religios, que avia nom Mare, treslatec de grec en lati, a honor de Dieu e de squivar peccat e estar lialment el setgle e viure en la terra, fazen los comandamens de Dieu. » Parla, com se veu, de l'autor ; emperò no de l'abadessa, ni de l'any de la visió.
Versió A. Encara que en forma molt resumida, fixa bé la època en que tingué lloch la visió, establint exactament la data de 1149; en cambi desapareix tot lo demés del pròleg de l'original.
Versió B. El pròleg, representat per les cinch ratlles primeres, ve a formar part del començ de la narració. La data es 1248, equivocada, y's contradiu, per lo tant, ab lo de que « era
l'any segon den Eugeni papa » que posa tot seguit.
Versió C. Manca per complet el pròleg.
I. La historia de Tundal.El text llatí comença ab una ràpida descripció de Hibernia. Les dues seus arquebisbals són Artimacha y Caselensis. La mort del cavaller
té lloch trobant-se entre amichs seus de una localitat determinada pels mots « Corcagensis civitatis». Llenguadocià. Comença abreviant: « Al palays de Ybernia avia hun cavalier jove e forfy e avia nom Tindal... »; mes, després d'esplicar la mena de vida que feya, intercala'l passatge següent: « E cant el ac estat lonc temps en aquel stament, plac a la divinal misericordia que son mal regimen e sas vanas obras fosso mudadas, e que se covertis e fos son amic, coma fes de sant Paul, per aventura per qualque causa que fazia o dizia o avia fag dig que era plasen a Dieu, per la qual no lo volia dampnar eternalment. » Y tot seguit: « Esdevenc se que, estan aquel cavalhier en la ciutat de Cartages... » y després, bastant modificat, tot lo restant del capítol.
IIa. Prescindeix també de la descripció de Hibernia, y comença donant els noms de les dues seus arquebisbals. De la línea 15 a
la 26, segueix el llatí; mes després salta'l troç en que's parla dels amichs de Carcages o Cartages (cfr. IIb, 20-33). Segueix (IIa, 27-38) com l'original. En el passatge següent (lla, 38-46) tradueix puntualment l'epissodi de la mort del cavaller, sense suprimir les referencies a la espasa que posa damunt la taula y confia després a la muller de son hoste; en cambi suprimeix la enumeració de les senyals exteriors de la mort (cfr. Ilb, 34-37)
y, sense trair gayre'l text llatí, segueix fins al final d'aquesta part.
IIb. Res de descripció de Hibernia. De la línea 6 a la 19, d'acort ab el text llatí. Els conceptes de les línees 20 a 33 són els de l'original qu'hem trobat a mancar en IIa, després de la
línea 26. En cambi manca aquí tot el passatge representat per IIa, 27-46. Les senyals de la mort (línees 34-37) compareixen aquí
explicades; seguint tot lo restant del capítol com en l'original. IIc. Resúm el contingut d'aquesta part del text llatí; no fa més que anomenar el país de Irbenia (per Hibernia); res de les circumstancies en que's morí'l cavaller (cfr. IIa, 27-54, y IIb, 20-42). A partir de la línea 28, segueix el capítol bastant d'acort ab l'original.
II. Separació de l'ànima de Tundal Títol llatí: « De exitu anime ».
Llenguadocià. Segueix quasi puntualment l'original llatí; mes no es com en aquell l'ànima qui esplica.
IIa. També va d'acort ab el llatí, si bé escapça'l final del capítol (cfr. IIb, 98-106). Encara que comença dient « la mia anima » tampoch es aquesta la qui parla.
IIb. Com en l'original; emperò tampoch es l'ànima qui relata.
IIc. Entrada en matèria en vocatiu: « Senyors: hoyats... » a manera de sermó. Per lo demés segueix bastant l'original. Les reconvencions fetes a l'ànima pels dimonis es ací ella meteixa qui se les fa (línees 87-104). També prescindeix del final (cfr. IIb, 98-106).
III. Viguda de l'àngel y visita al Purgatori. Llatí: « De advertu angeli in occursum anime ».
Llenguadocià;
IIa;
IIb. D'acort completament ab l'original.
IIc. L'original, traduit ab molta llibertat, emperò sense trairlo.
IV. Dels homeyers Llatí: « De prima pena homicidarum ».
Llenguadocià. Queden en blanch quatre ratlles de l'original (cfr. IIa, 167-181, del qual no sembla'l traductor haver comprès el sentit de les paraules cooperculum y lamina.
IIa. Fins a la línea 181, igual que'l text llatí. « Aquesta ere la pene de quells qui eren homeyers, ho per feyt o per consentiment » supleix la interrogació de l'ànima a l'àngel y la resposta d'aquest (cfr. IIb,184-190). Fem notar pera lo successiu, que, a cada estació de llur visita, acaba l'ànima demanant a l'àngel la explicació de lo que veu, y que'l present text abrevía quasi sempre aquest diàleg, fent seguir inmediatament la explicació
de l'àngel.
IIb. Punt per punt com el text llatí.
IIc. Com en llatí, emperò sols en substància. Aquest traductor no s'atén a la lletra de l'original, sinó al sentit.
V. Dels falsaris. L'original llatí dú'l títol « De pena insidiatorum et perfidorum ». Ni aquest text ni tampoch la versió llenguadociana indiquen dintre'l capítol la mena de condemnats qui purguen en aquest lloch. En el text llenguadocià es de notar que dels diables atormentadors, en
llatí tortoribus, ne diu « que avian nom tortos », fent d'això un nom propri.
IIa. La deficiència qu'hem senyalada en l'original queda esmenada aquí pel traductor (línees 200-201).
IIb;
IIc, D'acort ab el text llatí original.
VI. Dels ergulloses. Llatí: « De valle et pena superborum ». Correspondencia perfecta dels cinch textes, dintre de les característiques senyalades, çò es, escurçament del diàleg en IIa (compari-s IIa, 220-226 ab IIb, 239-255); y ampliació de certs passatges en IIc (noti-s IIc, 236, « mes que no
a al camí de sent Jacme romeus, ho en .j. gran formiguer formigues », y IIc, 258, « axi com los diables comensauen en Paradís, per
que caygeren per aytal pregon en abis com tu ueus», conceptes qui no són de l'original). VII. Dels avars Llatí: « De avaris et pena eorum ». El text llenguadocià omet els noms dels dos gegants Fergusius y Conallus que hi ha en el llatí, y en cambi afegeix per son compte: « e segon lor secta eran fizels mas avian tan granda avarecia, que, per aquel peccat, sueffro aquestas penas. »
IIa. També omet els noms dels gegants, sense afegir-hi emperò res. A la fí, les paraules (IIa, 301) « loha nostre senyor », etc, supleixen un llarch desenrotllo de l'original (cfr. IIb, 339-361).
IIb. Puntualment com l'original. Els gegants s'anomenen en Sergus y en Tonalt (línea 300).
IIc. Traducció molt lliure de tota aquesta part del text llatí. Els gegants no compareixen, convertint-se'l passatge en els conceptes de les línees 280-291.
VII. Dels lladres y dels sacrílechsLlatí: « De pena furum et raptorum ». D'acort els cinch textes. L'original llatí anuncía, vers la fí, el tormentador o mestre de
l'hostal del capítol següent, de nom Phristinus.
Llenguadocià. No's diu qui es el turmentador fins al capítol següent.
IIa. El turmentador no es anomenat aquí. Vegi-s el capítol següent.
IIb. El personatge es dit Perist (IIb, 470).
IIc. La vaca dels altres textes es en aquest un bou. No es anomenat el turmentador.
IX. Dels glots y dels fornicadorsLlatí: « De pena glutonum et fornicantium ». El llenguadocià, d'acort ab el llatí. Al començ diu : « .j. hostal que se appelava l'ostal de Frestinh » , donant aquí'l nom del personatge omès abans.
IIa. D'acort ab el llatí. Únicament converteix en un sol els dos parlaments de l'àngel, suprimint en la línea 468 uns passatges del text original (vegi-s IIb, 583-589). L'amo de l'hostal aquí es dit Festri (IIa, 428). Suprimeix també les darreres linees de l'original (vegi-s Ilb, 613-615).
Ilb. Puntualment l'original.
Ilc. Bastant puntual també, dintre la llibertat característica del traductor: noti-s, entro altres coses, la curiosa ampliació (IIc, 456) « e la picaren majus, uet, com quin quer fer janet e morcerol. »
X. De religioses pecadors contra castedal Llatí: « De pena sub habitu et ordine religionis fornicantium vel quacunque condicione immoderate se coinquinantium. »
Llenguadocià. Presenta, çà y enllà, algunes frases suprimides, y bastants passatges traduits d'una manera abreviada.
IIa. Suprimeix en la línea 533 una frase de l'original (vegi-s IIb, 657-660); y escurça, com de costúm, el diàleg en la línea 542.
IIb. La part conservada d'aquest capítol interpreta fidelment l'original llatí. La mutilació del manuscrit comença en el passat-
ge hont l'àngel va a explicar la condició y culpes dels condempnats en aytal lloch.
IIc. No atenúa pera res l'original, encara que'l tradueix capritxosament. Vegi-s (IIc, 531-547) la explicació que dóna al fet de infantar els condempnats d'aquest lloch per diverses parts dels llurs cossos.
XI. La farga de Vulcà L'original llatí porta encapçalada aquesta part ab el títol: « De pena illorum, qui cumulant peccatum super peccatum ».
Llenguadocià;
IIa. Segueixen el text llatí.
IIb. Perdut el manuscrit.
IIc. Suprimit pel traductor.
XII. Desvallada a l'infern. Títol llatí: « De descensu ad inferos ».
Llenguadocià. Tradueix abreviant (vegi-s IIa, 645, també escurçat respecte de l'original).
IIa. Escurçat dintre les línees 643-646.
IIb. Perdut
IIc. Suprimit
XIII. Lo pu d'infern Llatí: « De inferno inferiori ».
Llenguadocià;
IIa. D'acort ab l'original.
IIb. Perdut.
IIc. Suprimit.
XIV. Lo príncep de tenebres Llatí: « De ipso principe tenebrarum ».
Llenguadocià. Aquesta part de l'original es traduida ab prou llibertat y visiblement ampliada en alguns passatges.
IIa. Ampliacions en alguns passatges. De les línees 776-779 no'n resa l'original; semblen provenir d'una mala inteligencia del llatí: « Princeps, ait, non propter potentiam ipse vocatur, set propter primatum, quem tenel in tenebris. »
IIb. Perdut.
IIc. Suprimit.
XV. Lloch dels jusis no caritatius Llatí: « De moderata pena non valde malorum ».
Llenguadocià;
IIa. Donen sensiblement el significat de l'original llatí.
IIb. Perdut.
IIc. Reprèn l'original, després de la supressió anotada dels quatre capítols precedents, havent suprimit també'l començament d'aquest (cfr. IIa, 803-816). En cambi apareix desenrotllada considerablement la resposta de l'àngel (IIc, 607-622). XVI. Lloch dels deslliurats de purgatori. Llatí: « De campo letitie et fonte vite et requie non valde bonorum ».
Llenguadocià. Traducció bastant puntual .
IIa. Suprimeix l'acció de gràcies de l'ànima (cfr. IIc, 635-645); llevat d'això, igual.
IIb. Perdut.
IIc. Igual que'l llatí, ab algunes frases ampliatories intercalades.
XVII. Los reys Contaber y Donat. Llatí: « De Donacho et Conchober regibus ».
Llenguadocià. Com el text llatí; els reys se diuen Cocomart y Domas.
IIa. Igual que l'original; emperò'ls reys, Contaber (o Cantaber) y Donat.
IIb. Perdut.
IIc. Traduit lliurement; els reys no són anomenats.
XVIII. Lo rey Cormarch. Lo Llatí: « De Cormacho rege ».
Llenguadocià;
IIa. Bastant d'acort ab l'orlglnal.
IIb. Perdut.
IIc. Suprimit.
XIX. Loch dels qui han servada fe conjugal y caritat. Llatí: « De gloria conjugalium ».
Llenguadocià. Traducció bastant fidel.
IIa. Abreviat en la línea 941, y després en la 951, suprimint sengles fragments de l'original.
IIb. Perdut.
IIc. Suprimit.
XX. Los martres y los casts. Llatí: « De gloria martyrum et continentium ».
Llenguadocià. Traducció un xich lliure en algún passatge; suposa una pregunta de l'àngel que no es en el text llatí.
IIa. Tot d'acort ab el llatí; aquí'l traductor no ha degut suprimir la pregunta de l'ànima, perque en el text original no existeix. IIb. Perdut.
IIc. Suprimit.
XXI. Los religioses. Llatí: « De glòria monachorum et sanctimonialium ».
Llenguadocià;
IIa. S'acorden, llevat de lleugers incidents, ab l'original llatí.
IIb. Perdut.
IIc. Suprimit.
XXII. Los fundadors desglesies. Llatí: « De defensoribus et constructoribus ecclesiarum ».
Llenguadocià;
IIa. Tant l'un com l'altre text abrevíen alguns passatges, especialment en la explicació de l'àngel.
IIb. Perdut.
IIc. Reprèn l'original després d'haver omesos els quatre capítols anteriors a n'aquest. Traducció, com de costúm, feta ab certa fantasía: fa tenir dotze branques a l'arbre (línea 685) pera tenir lloch després d'assimilar-les als apòstols (línea 708); y allarga la enumeració de les gents devotes a la iglesia (línees 709 y següents).
XXIII. Los àngels. Llatí: « De gloria virginum et novem ordinibus angelorum ».
Llenguadocià. Poch exacte en alguns passatges.
IIa. Es puntual, exceptuant la enumeració de les nou ordres angelicals, omesa aquí, com en el text llenguadocià.
IIb. Possehím d'aquest capítol les darreres línees no més, després de la llacuna de l'original. Aquest final de capítol correspòn ben puntualment al text llatí.
IIc. Aquí'l traductor disposa ab gran llibertat d'alguns elements d'aquesta part del text llatí, y, ab ampliacions filles de la seva fantasia, compòn un acabament brillant pera la
narració. Vegi-s aquí (línees 757-759) la enumeració de les nou ordres que no donen les altres traduccions.
XXIV. Sant Rodiu Llatí: « De sancto Ruadano confessore ».
Llenguadocià. Un xich allargats els conceptes atribuïts a Sant Rudlan.
IIa. Suprimit.
IIb. Segueix l'original; emperò'l copista no va entendre'l mot « patró ».
XXV. Sant Patrici y'ls quatre bisbes Llatí: « De sancto Pafricio et quattuor notis episcopis ».
Llenguadocià. Traducció molt inexacta. Els noms propris devenen perfectament impossibles de reconèixer.
IIa. Suprimit.
IIb. Bastant puntual. Es curiosa la interpretació donada pel copista al nom « Patrici ». Per lo demés, els altres noms propris són també prou espatllats.
XXVI. L'ànima de Tundal retorna a son cos. Acabament. Llatí: « De reditu anime ad corpus ».
Llenguadocià. Traducció abreviada en alguns llochs, y completament lliure cap a la fí.
IIa;
Ilb. Un y altre s'ajusten prou a l'original. Tots dos, a la fi de la narració, ometen un paragraf d'endreça a la meteixa abadessa G. de qui s'ha parlat en el Pròleg.
Ha estat un dels nostres propòsits, al tractar de donar
reunides les tres versions de la Visió de Tundal, el facilitar la comparança de quiacún dels textes ab els altres dos. Per això hem separats netament els elements de cada versió, tenint en compte'ls capítols en que figura distribuit l'original llatí, y hem posades sengles rúbriques marginals, precedides d'una numeració romana qui indica les correspondencies entre'ls tres textes.
En quant a la reproducció d'aquests, seguint el pla tipogràfich exposat en altre lloch (§ 7), podèm assegurar que ha estat feta ab tots els miraments, sempre corretgint les probes demunt l'original manuscrit, o, en ausencia d'aquest, demunt de copies fotogràfiques que dels meteixos ens havem procurades.
a) IIa, 29: «li deuia .iij. cauals per raho de cauallaria». En el text llatí diu: « commutationis debito », lo qual s'acorda més bé ab la versió llenguadociana: « per causa de cambi ».
b) IIa, 56: «de la horonona del dimecres» no es prou exacte; el llatí diu: « ab hora quasi decima », que'ls altres dos textes tradueixen per « x.a » (vegi-s IIb, 43, y IIc, 29).
c) IIa, 182: «qui eren homeyers», en el ms. « homens »; rectificació llògica.
d) IIa, 213: « auia mil pases », en el ms. « auia .vj. pases »; rectificació d'acort ab l'original llatí.
e) IIa, 310: « hauia de longeria .j.a leugua »; en el llatí: « quasi per duo miliaria », les quals se redueixen a « .ij. palms » en IIb, 369, y's transformen en «.ccc. M.a pases e mes » en IIc, 367.
f) IIb, 171: «.iij. coudes despes », a rectificar segons l'original llatí qui diu « sex cubitorum » (cfr. IIa, 169, y IIc, 178).
g) Ilb, 234: «.M. peus de lonc», a rectificar segons l'original llatí « mille passus in longifudine » (cfr. IIa, 213, y IIc, 232).
h) Ilb, 264: « .x. milia homens armats »; són no més « novem milia » en el text llatí (cfr. IIa, 236). No, emperò, tant pochs com diu IIc, 288: « .M. cauales ».
i) IIb, 315: « e per so que nos no siam uists enujosos »,
rectificació que'ns sembla justificada pel sentit de la lliçó
llatina.
j) IIb, 369: « be auia (lo pont) .ij. palms de lonc ». Vegis-s aquí meteix la nota e).
k) IIb, 658: « sintilla de pietat » en lloch de « sintilla de peccat» que porta'l manuscrit; esmena que'l text llatí, d'acort ab el bon sentit, reclama, ab la lliçó « si in eis esset
ulla scintilla pietatis ».
l) IIb, 1214: « en Rodiu patró teu » es la lliçó esmenada d'acort ab l'original « Ruadanus, patronus iuus ».
m) IIb>+, 1218: « e uiu Sant Patrici », esmena d'acort ab
l'original « vidit sanctum Pairicium ».
n) IIc, 17: « ne pater nostres »; la supressió de la a que intercala'l manuscrit sembla exigida pel cayent sintàxich de
la frase.
o) IIc, 288: « que M. cauales », a rectificar d'acort ab lo
dit en nota h).
p) IIc, 367: «.cec. M.a passes e mes ». Vegi-s la nota e).
q) IIc, 600: « nuus » en lloch de « uius» ? Aquesta esmena,
reclamada pel sentit, no la justifica emperò l'original llatí, en el qual no's troba cap concepte semblant. Diu: « erat plurima multitudo virorum ac mulierum pluviam ac ventum sustinentium. » ¿Acàs el mot virorum, mal entès pel traductor, li va sugerir vius?
r) IIc, 626: « arbres flayrosos » en lloch de la lliçó, evidentment defectuosa, « arbres freturosos »; encara que després segueixi « ben olents ».
Visió de Trictelm (o Drycthelme)
Aquest text, de la traducció catalana del qual ningú
s'ha ocupat abans d'ara, que sapiguèm, forma'l capítol XII dintre'l llibre cinquè de la « Historia ecclesiastica gentis anglorum » del venerable Beda. En l'original aquest capítol
ostenta la rúbrica següent: « Caput XII. Ut quidam in provincia Nordanhymbrorum a mortuis resurgens, multa et tremenda et desideranda quae viderat narraverit » [39].
La traducció en la nostra llengua compareix en el còdiç
de l'Escorial que ja hem descrit en altra part (§ 1), en el qual ocupa'l lloch g) seguint l'ordre del seu contingut. La Visió de Trictelm (nom qui en l'original llatí es escrit
Drycthelme) ve batejada en el nostre manuscrit ab aquest títol, prou desorientador, encara que ben expressiu del contingut: « Ço que recompta lo hom que torna de mori a vida ». El nom del protagonista, qui dintre'l text català ve repetit per tres vegades (essent així qu'en l'original hi es donat una sola, y encara incidentalment) ens ha orientat tot seguit pera poder identificar la terrorífica contalla. Es aquesta una de les produccions literaries més antigues dintre l'abundosa varietat de visions fundades en la creencia en un lloch d'expiació pera les ànimes. Per la època, coneguda ab suficient precisió, en que'l venerable Beda escrigué la seva « Historia », data la Visió de Trictelm de començos del segle VIII, essent, per lo tant, anterior a les de Tundal y d'Owein;
les quals, segóns ha fet ja notar algú [40], tenen grans analogíes ab aquesta.
Estampada la part d'aquest volúm en que donèm el text
de la Visió de Trictelm en ocasió en que encara no'ns havía llegut de fer-ne'l coteig ab l'original llatí, alguna de les
esmenes proposades per nosaltres a fí de ajudar a la inteligencia del text, resulta potser poch fundada. Esmenarèm aquí, en lo possible, aytals deficiencies, discutint aquells passatges en els quals el poch versat traductor de la Visió de Trictelm deixà poch menys que incomprensible'l text.
a) III, 3-14. « En los entichs temps... » Així comença la traducció catalana, emperò'l text llatí determina l'any just
de 696 en que tingué lloch la visió. Es de creure que'l traductor català no donà gran importància a n'aquest detall, essent com era'l seu obgecte treure profit de la exemplaritat de la llegenda.
Per lo demés, tota aquesta introducció resulta obscura en el text català, no salvantla d'això la intercalació d'un verb
proposada per nosaltres (III, 9). El text llatí diu:
« His temporibus (DCXCVJ) miraculum memorabile, et antiquorum simile in Britania factum est. Namque ad excitationem viventium de morte animae quidam aliquandiu mortuus ad vitam resurrexit corporis, et multa memoratu digna quae viderat, narravit; e quibus hic aliqua breviter pcrstringenda esse putavi. »
« En aquest temps (any .Dc.xc. vj.) un miracle digne de memoria e semblant dels antichs, en Bretanya fet es: perque los vivents poguessen esser sauls de la mort de la anima, un hom qui una vegada fo mort e resucita de mort a vida, moltes coses que vistes havia dix e comta; de les quals aci algunes breument he ordenat de posarne. »
b) III, 15-51. Comença'l llatí: « Erat ergo pater familias... » En aquest paragraf hi han intercalades del traductor les paraules: «lo qual prohom auia nom Trictelm» (III, 16-17). Ademés d'això, el traductor, no ben segur d'haver-se fet entendre en l'acabament d'aquesta part, tracta d'esclarir lo dit abans ab l'afegitó «vol dir que... » (III, 48-50). Vegi-s el text llatí, corresponent a tot el passatge:
« Et ibi usque ad diem mortis in tanta mentis et corporis contritione duravit, ut multa illum, quae alios laterent vel horrenda, vel desideranda vidisse, etiamsi lingua sileret, vita loqueretur. »
« Entro al dia de sa mort ab tanta contricio de pensa e de cors estech, que moltes coses (unes esquivadores, altres a desijar) que vistes havia, encara que la llengua callas, sa vida mostrava » (III, 43-50).
c) III, 52-77. Comença l'original: « Lucidus, inquiens, aspectu, et clarus ... » Aquesta part tradueix ab prou fidelitat la corresponent llatina, destinada a fer conèixer el lloch del Purgatori, segons més endevant se declara (III, 208).
d) III, 78-155. Llatí: « At cum me hoc spectaculo ... » Aquesta part, corresponent a l'Infern (vegi-s més endevant, III, 222) apareix traduida ab molt poca exactitut. Els «sperits malignes, qui eren negres e peloses » serveixen de recurs al traductor, qui, decididament no va entendre'l passatge (III, 87-94):
« Et cum progrederemur sola sub nocte per umbras, ecce subito apparent ante nos crebri flammarum tetrarum globi, ascendentes quasi de puteo magno, rursumque decidentes in eumdem. »
Les « montanyes de foch » de que parla després (III, 97) no són sinó aquests meteixos globes o bombardes de la infernal
pirotecnia, que'l pou progectava en amunt pera tornar a rebre després en sa gola ígnea.
e) III, 156-197. « Cumque me in luce aperta duccret ... » Correspòn el nostre text, sense discrepancies a remarcar, ab el text llatí, essent aquesta part la destinada a descriure, primerament, la estada d'aquelles ànimes enaventurades,
no encara admeses a la glòria dels cels, y, darrerament, aquesta meteixa gloria.
f) III, 198-261. « Nec mora, gressum relorquens ... » En aquesta part l'àngel explica a Trictelm lo que precedentment ha vist. La traducció es puntual, si bé es de remarcar la interpolació d'alguns conceptes, com, per exemple (III, 235-237), la enumeració dels cridats a fruir de la glòria, que no posa l'original.
g) III,262-317. « Haec et alia... » Acabament, destinat a explicar la santa vida de Trictelm, després de la seva visió. Es de notar, com hem dit abans, que'l nom del protagonista
IV
Viatge d'en Ramón de Perellós al Purgatori de Sant Patrici
§ 18. Antecedents històrics
En Ramón de Perellós, Vescomte de Perellós y de Roda, autor de la descripció del séu Viatge al Purgatori de Sant Patrici, és una personalitat suficientment coneguda històricament. En la Segunda parte de la Década Primera de la historia de Valencia [41], el cronista Escolano ens proporciona varies noticies sobre el llinatge dels Perellós, família valenciana mólt principal y respectada en el temps en que aquell escrivía.
Segons l'autor de referencia, recontaven els Perellós valencians, per tradició de familia, que la llur descendència provenia d'un Comte de Tolosa, del temps de Carlemany; y deien que desde aleshores portaven aquell cognom, a conseqüencia d'una certa gesta perillosa duta a terme per un tal Ramón Beltràn, fill del susdit Comte de Tolosa. En canvi, altres reportaven que un don Beltràn, fill de Beltràn Comte de Tolosa, obtingué per heretament el poble de Perillach, del qual prengueren llur cognom els séus descendents. Emperò l'Escolano no accepta ni l'una ni l'altra d'aquestes dues versions, relatives a l'origen del nom Perellós (o Perillós), ans té per més cert que la familia valenciana d'aquest títol descendeix de la casa de Perellós, qui és una de les primeres del Comtat y Vegueria del Rosselló; y que dugué aquell nom a causa d'haver-li correspost, desde la recuperació de Catalunya, la Baronía de Perellós, qui era un lloc y castell així anomenat, de les vessants dels Pirineus.
D'aquesta familia esmenta l'Escolano, en primer lloc, un Ramón de Perellós, qui fou un dels cavallers qui més se feren remarcar, en 1323, en la conquesta de Sardenya.
Se parla a continuació, d'un Mossèn Francesc de Perellós, qui, en 1352, serví al rei en Pere, en ocasió de les guerres contra els genovesos. El monarca aragonès recompensà aquest y altres serveis de Mossèn Francesc, fent-lo noble en les Corts de Çaragoça de l'any 1366, y li concedí per a sí y els seus descendents les viles de Roda y Epila, ab el títol de Vescomte de Roda; ademés el nomenà son camarlenc.
Un altre Ramon de Perellós, fill del primer Vescomte,
succeí a son pare en l'ofici de cambrer del rei Joan I; essent,
aquest segón Vescomte, sens dubte, el personatge al qual devem la narració de la devallada a les regions d'ultra vida, objecte del nostre estudi.
Els senyors Jeanroy y Vignaux, de Tolosa, en un llibre de que'ns vagarà parlar (§ 23), han establerta la biografía del
susdit personatge en vista de les referencies contengudes en obres impreses, principalment en la de Zurita, intitulada Anales de la Corona de Aragón [42]. Per la nostra part, rès no sabríem fer millor que extractar lo que diuen d'en Ramón de Perellós els séus biògrafs tolosencs, començant per les
noticies que de sí mateix dóna l'autor del Viatge.
El jove Ramón, fill d'en Francesc de Perellós (o de Perilheux, segons els historials francesos), fou nodrit en la cort de Carles V, en la qual el séu pare era pervingut a ocupar un càrrec de confiança (IV, 16-18), simultaniament ab la que li era otorgada per la cort del rei d'Aragó. En Fiiancesc de Perellós morí en 1369, havent assolida la dignitat d'almirall de França; y, en quant al séu fill Ramón, després d'haver servit també al rei Carles, passà, a la mort
d'aquest, al servei del rei Joan I d'Aragó (IV, 189-193), al qual reconeix explícitament com a son senyor natural.
El rei aragonès distingí mólt notablement el séu servidor, al qual confià en diverses circumstancies missions diplomàtiques y militars. En 1387 fou enviat d'embaixador a França, per a tractar ab el rei la qüestió de l'exèrcit qui havía invadit el Rosselló a les ordres del Comte d'Armanyac. El bon èxit de les seves gestions donà lloc a que Joan I, en les Corts de Çaragoça de 1390, conferís an en Ramón de Perellós, com a segón títol, el de Vescomte de Perellós [43].
En 1392 passà a Sicilia, a dur socors al rei Martí, ocupat en la pacificació de la susdita illa. En 1393 anà a Sardenya, formant part de l'exèrcit que hi fou tramès. En 1394 partí d'embaixador, en companyia d'en Ramón Fiveller, ciutadà principal de Barcelona, vers Xipre, per a tractar del casament de la infanta Isabel, germana del rei d'Aragó, ab el príncep d'Antioquía, Joan de Lusignano, fill primogènit del rei de Xipre. El negoci no pogué acabar d'ésser conclòs, a causa de la mort, en 1396, del nuvi.
Trobant-se la reina Na Violant a Figueres, pel mes de
maig de 1395, pocs dies abans de que morís el rei, son marit, envià en Guillem de Copons al rei de França, als Ducs de Borgonya y de Berri, sos oncles, y al Duc d'Orleans, per a pregar-los que no donguessin ocasió d'entrar en terres del Rosselló a la gent d'armes del Comte d'Armanyac. El Vescomte de Perellós y de Roda anà a tractar directament de l'assumpte ab els invassors, qui recorríen aleshores el Valentinois y altres llocs. Mort el rei d'Aragó en aquestes circumstancies, en Perellós hagué de rependre el séu lloc de capità en l'exèrcit del Rosselló, per a defendre el territori contra el Comte de Foix, qui pretenía fer valdre els drets de sa muller, filla del rei Joan, a la Corona. En Perellós tractà de conseguir del Comte d'Armanyac que no fés costat al de Foix en aquella empresa; emperò les gestions del Vescomte y altres persones qui l'acompanyaren, no donaren el resultat que's desitjava.
Després d'aquest període d'activitat política al servei de l'Aragó, el Vescomte de Perellós va consagrar-se del tot al servei del papa Benet XIII (Pere de Luna), residint en la cort pontificia d'Avinyó llargues temporades, durant les quals gestionà la causa de son senyor, convertit de papa en anti-papa, per raó del cisma.
De 1403 y de 1405 són els darrers documents en els quals se parla del nostre Vescomte: el primer ens el presenta com a capità de la ciutat d'Avinyó; el segon és una ordre del Parlament, en la qual apareix simplement citat el séu nom.
Consta per un document de l'any 1386, que l'infant
d'Aragó (després rei Joan I) va encarregar an en Ramón de erellós, el qual se trobava a París, que li enviés la relació del Viatge d'Owein. Aital document, publicat no fa molt pel Dr. Rubio y Lluch [44], és com segueix:
« Lo primogenit d Arago.
Vezcomte: vostra letra, feta en Paris, a .xxv. de juliol prop passat, havem reebuda, e, entes ço que s hi contenia, grahim vos molt ço que ns havets significat, pregants e manants vos que continuadament, mentre aqui siats, nos sovinegets de escriure de tots los ardits d aqueixes parts, axi dels affers que s esperen entre França e Anglaterra, con altres que sapiats certament, car molt nos en complaurets. No res menys vos pregam que ns trametats en escrits per persona certa, tota la relacio per aquell cavaller qui deits que es estrant en lo Purgatori de sent Patrici, feta de ço que ha vist e li es esdevengut en lo dit Purgatori, car fort ho desijam saber. E trametets nos jutjada la revolucio de 1 any present e del esdevenidor de maestre Thomas de Bolunya e de maestre Lunell, de guisa que vejam lo juhi de cascun d ells si s concordara la .i. ab 1 altre, e, si discorden, sapiam en que. Dada en Gerona, sots nostre segell secret, a .xiii. dies d agost de 1 any .mccclxxxvi.
Primogenitus.
Vicecomiti Rotensi, camarlengui domini ducis. »
Tot inclina a creure que'l desig del reial infant hagué de veure's satisfet; per si pogués dubtar-se'n, hi ha encara un altre document, donat a conèixer per en Coroleu fa alguns anys [45], del qual resulta que en 1394, ja rei en Joan, envià a sa filla, la comtesa de Foix, un tresllat del Viatge d'Owein. Heusaquí el document:
« Lo Rey Darago.
Comtesa molt cara filla. Per tal com sabem quen haurets gran plaer, vos certificam que nos e nostra cara Compayona la Reyna e linfant en Pere, car primogenit nostre Duch de Gerona e Comte de Cervera, la Reyna de Napols filla e la Infanta Dona Isabel germana nostres som sans e en bona disposicio de nostres persones, merce de nostre Senyor Deus. E cobeeiants aço mateix saber de vos, pregam vos que per vostres letres nos en certifiquets, que gran plaer nos en farets. Molt cara filla: nos vos trametem per Bernat de Bonafont, cambrer vostre, un Breviari damors; item, un llibret en lo qual havem fet trelladar lo Purgatori de Sent Patrici; item, tres pans de sucre; item,
dos cofins de panses; item, dos esportins de figues; item moxama; item, sorres de tonyina; item, una dotzena de formatges de Mallorca; item, vos trametem dins la present una turquesa encastada en un anell dor; item, dos troçes de banya donicorn, la un gran e laltre poch. Lo troç poch es de la banya que nos havíem ja de peça, e aquest vos consellam queus aturets. Lo troç maior es de una altra banya quens ha dada ara novellament. Si altres coses volets de aquestes partides, scrivits no sen, que nos les vos trametren. La Santa Trinitat sia vostro guarda.
Dada en Valencia, sots nostre segell secret, a .xv.
dies de març del any de la nativitat de nostre senyor mcccxciiij. Rex Johannes.
Dirigitur Comitisse de Fuxio. »
Dels fets anteriorment exposats se'n dedueix la evidencia de que en Ramón de Perellós hagué de tenir coneixement
del te.xt del Viatge d'Owein, per haver-lo degut procurar a son senyor en 1386; si és que ja no'l coneixía d'abans. Es probable que fos el text llatí original el que l'infant Joan va rebre; y, si volem interpretar el mot trelladar, de la carta del rei a la comtesa de Foix, per traduir (sovint no volía dir
més que copiar), tindrem que sería encara d'un text llatí que's tractaría, el qual deuría fer traduir el rei a utilitat de
sa filla. Si fos això cert (no és més que un supòsit), tampoc tindría rès que veure aquesta traducció ab la de Fra Ramón Ros de Tàrrega (§ 4), la qual datava ja de 1320.
El rei en Joan morí impensadament en 1395. Una mort sobtosa és sempre una cosa qui té la virtut de causar impressió, y, si el mort és un personatge de nota, obre la porta a tota mena de suposicions, inclòs les més descabellades: la fantasía popular no té aturador. Varies circumstancies, donada la exaltació de les creencies religioses, propia de l'època, havien de concórrer a la formació d'una llegenda entorn del rei difunt: el gran cisma d'occident, produit per la elecció de dos papes a la mort de Gregori XI, mantingut encara en la persona de Pere de Luna (Benet XIII), que protegía decididament la casa reial d'Aragó; les disensions familiars dintre el palau, qui havíen donat lloc al rei en Joan a mostrar-se bon xic desconsiderat envers la seva marastra
viuda d'en Pere, y envers els antics partidaris d'aquesta; tot això, seguit de la mort tant imprevista del rei, pogué aparèixer als ulls de la gent com una intervenció de la justicia divinal. Un historiador contemporani *[46] ens conta com,
tractant-se d'aquest rei, « tothom ne mormurava, e encara
palesament dehia quen era pijor que Nero; e encara aço
era no res, que pijors coses dehien, axi grans com petits:
que tots lin hauien cobrat al dessus dit rey molt gran rancor, els coratges de tots stauen tots plens de mala volentat que lin hauien. E be sen creu que Deu lon vol punir en
aquesta vida, jatsia que sen diuhen badomeries de certes
visions del pou de mossenyer Sanct Patrici, tocants en aquest
rey d Arago ».
Aital fou l'ambient qui dominava a Catalunya a la mort
de Joan I; la producció de dues obres literàries com el
Somni d'en Bernat Metge y el Viatge al Purgatori d'en Ramon de Perellós, és un fenomen coordinable ab aquelles
circumstancies, tant més essent el propri rei gran amic de
càbales y arts ocultes, de les que n'esperava la coneixença
del pervindre, y havent ell fet tot lo possible, ab son exemple, per a que aquestes preocupacions tinguessin curs entre
la gent lletraferida de sa cort. Prova d'això que diem és que
en Metge, secretari del rei, després de la mort d'aquest, se
complau en imaginar-se'l apareixent-li en un somni, en qualitat d'hoste del purgatori y venint a ell per a revelar-li
quelcom de lo relacionat ab la vida futura; y, així mateix, en
Ramón de Perellós, molt afectat per la mort del monarca y
mogut del desig de saber noves de la sort d'aquest en l'altre
món (IV, 224-229), fa la resolució d'entrar en el forat del
Purgatori de Sant Patrici, anant a l'efecte a Irlanda, y realitzant, segons ell mateix contà després, ab tota felicitat y bon èxit, la seva arriscada empresa.
Encara que, com veurem més endavant, no hi hagi motius
per a donar fe absoluta a tot lo que, en la narració del séu Viatge, ens conta en Perellós, sembla que'l viatge en sí no és pas una invenció novelesca: hi ha de veritat, quan menys,
que'l 6 de septembre de 1397 obtingué un saulconducte del rei Ricart d'Anglaterra [47], per a poder anar al séu país y d'allà a Irlanda, a fi de visitar el Purgatori de Sant Patrici.
Deixant apart el detall de que'l text del viatge dóna la data de 1398 en lloc de 1397 (lo qual pot ésser una errada de ploma qui, en tot cas, ha trascendit per igual a les dues versions, catalana y llenguadociana, que se'n coneix actualment), apareix, per la narració del propri Perellós, que'l dia 6 de septembre emprengué, desde Avinyó, el seu viatge (IV, 9). Arribat a París (IV, 250), passà tot seguit a Calais (IV, 259) ont s'embarca per a Anglaterra el dia 1.er de novembre. Passà per Londres en direcció a Cantorbery, y d'aquí a Stadtfort (IV, 261-267). Travessant el país de Gales, fins a Chester (IV, 277), s'embarcà per a passar a Irlanda. Costejant ab la nau fins a Holyhead (IV, 279), travessà el golf tocant a l'illa de Man (IV, 81), y desembarcà a Irlanda. Passa a la capital (Dublin? IV, 312), y després a Dondela (IV, 339), residencia del rei dels irlandesos (Irishes, IV, 348). La ciutat de la Processió (IV, 456) constitueix la darrera etapa del viatge, ans de la visita al Purgatori.
El retorn se realitza tocant altra vegada a la cort irlandesa, en la qual passa el jorn de Nadal (IV, 366 y 1304), a
al Purgatori
Rès no s'oposa a que un viatge a Irlanda, seguint l'itinerari que acabem d'examinar, y mitjançant un saulconducte del rei d'Anglaterra, pogués èsser realitzat per un viatger com en Perellós, tant ben relacionat, per altra part, en totes les corts d'Europa. Les coneixences nombroses de que's complau en fer retret a travers de la seva narració, no podien per menys de facilitar y donar grans atractius a un tal viatge.
Emperò, hi han detalls entre els relatius a Irlanda y a les costums dels irlandesos (que'l noble viatger ens dóna sots la garantía de ses personals impressions), qui, sense haver de fer gala d'una sistemàtica incredulitat, se fan suspectes a qualsevol llegidor dels nostres dies. Evidentment, la descripció de la cort del rei Irnel és una pura faula: parlar d'Irlanda, en aquella època, seria com avui parlar del país de Xauxa, ab la sola diferencia de que en la existencia d'aquest ningú no hi creu, fòra dels infants, y en canvi de la existencia d'Irlanda no hi havía per a què dubtar-ne, malgrat estigués en una regió tant plena de boires. Podía, doncs, en Perellós, dir d'Irlanda lo que li paregués, en la seguretat de que molts de sos contemporanis ho havien de creure com a cosa fòra de dubte. Això, no obstant, ja en el segle XVII, quaií l'irlandès O'Sullivan, al compondre el séu llibre sobre el pais d'Hibernia, va voler-se servir del text d'en Perellós com a document provatori de la existència de la cova de Sant Patrici, no va creure oportú reproduir lo que l'autor català diu respecte d'aquell país, que en O'Sullivan deuría conèixer per referències directes: això podria provar mólt bé que no hi estava d'acord. Ara bé, nosaltres, que no volem de cap manera dubtar de l'absoluta bona fe ab que procedíen els antics autors de visions ultra-terrenes, hem de començar per dubtar d'en Perellós, per la seva descripció d'Irlanda.
Y no és això sol: el text del Viatge d'Owein ens és a nosaltres perfectament conegut, tant per lo menys com hem vist que hagué d'esser-ho an en Perellós abans del séu pretingut viatge: la nostra coneixença no'ns deixa cap mena de dubte sobre el fet de que en Perellós, per a fer la historia de sa visita al purgatori de Sant Patrici, se va apropriar senzillament la narració del cavaller irlandès, qui l'havía precedit de dos-cents-cinquanta anys.
Aitals són els fets. ¿Hem de concloure que'l viatge d'en Perellós sia una falsetat tot ell? En darrer extrem queda el
séu passaport; y si d'aquest acabés per demostrar-se que, per una causa o altra, no va arribar a ésser utilitzat, quedaría encara establert d'una manera indubtable que, després de la mort del rei Joan, en Ramón de Perellós formà el propòsit decidit d'anar-li a fer una visita a l'altre món. Pogué desdir-se'n, pogué haver topat ab obstacles insuperables; emperò, en tot cas, ell no va creure oportú renunciar, als ulls de tants com degueren informar-se de la seva temeraria pensada, a la gloria d'haver-la duta a feliç terme.
El document més antic que de la narració d'en Perellós
ens romàn, és el manuscrit llenguadocià de que anem a ocupar-nos: la publicació recent de quasi tot son contingut, per obra dels senyors Jeanroy y Vignaux, de Tolosa [48], ens posa en condicions de parlar-ne aquí ab plena coneixença, deixant als editors l'honor y la responsabilitat de les llurs informacions.
Se tracta d'un volum, de format 16X22 cm., de 100 fulles de paper, y se'l conserva, desde 1879, en la Biblioteca Municipal de Tolosa. Son contingut és com segueix:
a) Foli 1: [Viatge d'en Perellós]. Comença aquest text, sense rúbrica que l'encapçali, ab els mots llatins: « In nomine sancte et individue Trinitatis. Amen.» Ocupa fins al
verso del full 40, y el text és complet, llevat d'un gros estrip qui s'endugué una gran part del full 6.
b) Foli 41: [Sirventès de Ramón de Cornet]. Comença ab el vers: « Car motz homes fan vers... » y ocupa set fulles del manuscrit [49].
c) Foli 48: [Visio de Tindal]. Al peu de la plana precedent hi ha la rúbrica: « Ayssi comensa lo libre de Tindal tractan de las penas de purgatori. » En aquesta 48 comença el text: « Qui vol ausir... » Ocupa fins al recto del foli 96, del qual sols ocupa una part. (Per a l'estudi d'aquesta obra, vegi's § 12 y 13.)
d) Foli 96 r.: [ Visió de Sant Pau], Comença bruscament a continuació del text anterior, ab els mots: « Frayres cars e sors en Christ... », y ocupa fins al recto del foli 100 darrer.
En aquest foli hi ha la sotscripció del volum, concebuda en els següents termes: « Lan mial .cccc. saysanta e sieys, a ..rviij. del mes de may, foc acabat lo present libre de Tindal e de Sanct Patrici, per las mas de mi Depetralata. » Aquest De Peyralade, segons els citats editors, no és evidentment sinó el copista del manuscrit [50]
La edició dels senyors Jeanroy y Vignaux conté la reproducció puntual dels tres textes a), c) y d), precedits d'una introducció en la qual s'estudíen consecutivament: I, El manuscrit. II, El Viatge al Purgatori de Sant Patrici y Ramón de Perellós. III, Les Visions de Tundal y de Sant Pau. IV, Estudi llengüístic. Aquesta darrera part és la més extensament tractada de totes, com sia que, a judici dels editors, « l'interès d'aquests textes es principalment llengüistich ». L'anàlisi detingut que dels susdits originals (y per lo tant del Viatge d'en Perellós) hi és fet, tendeix a determinar la localització del llenguatge del manuscrit en qüestió, cosa qui, certament, és de una gran importancia. El senyor Jeanroy formula la següent conclusió: «Jo'm determino, en definitiva, pel nord del Tolosà o l'oest de l'Albigès, çò és, una regió qui compendría, poch més o menys, ademés de la part oest del Tarn, el nord de la Alta Garona, el nord-est de Tarn-y-Garona, acàs potser l'extremitat sud-est del Lot» [51].
En quant a l'estudi literari del viatge al Purgatori y a la biografia d'en Perellós, fóra injust no reconèixer la important contribució que representen els treballs dels dos savis
tolosencs; si nosaltres hem pogut afegir quelcom a lo per ells adquirit, és degut, principalment, a posseir el text català que a ells no'ls fou possible utilitzar. Els nostres bons amics Mrs. Jeanroy y Vignaux voldràn acceptar l'homenatge que desde aquest lloc ens complavem en dedicar-los, pel fruit de llurs treballs, ab tant de seny orientats.
En la llibreria del senyor don Pau Font de Rubinat, de
Reus, hi existeix, desde no fa gaires anys, un raríssim, incunable que no ha estat encara descrit per cap bibliògraf [52].
Consta de 54 fulls, estampats en lletra gòtica de dues
mides, distribuits aquells en vuit signatures: a b c8 d e a b c6. La singularitat d'oferir dos ordres de signatures, separables l'una de l'altra, faría creure que's tracta de dues obres independents (y tal vegada ho fossin); mes, en aquest únic exemplar que's coneix, el tot forma un sol cos, ab relligadura moderna, y, sobre ésser uniformes les condicions tipogràfiques d'abdúes parts, solament a l'acabar de la segona se troba un colofó redactat en termes qui el fan sense dificultat comprensiu del contingut total del volum. Heusaquí ara la composició del mateix:
a) Foli a2.: [Tractat sobre'ls Novíssims, de Francesc Eximeniç.] Desaparegut el primer full, qui devia ésser probablement en blanc, comença el segón ab el següent encapçalament , a ratlles plenes: « En nom de Deu sia e de la gloriosa verge madona sancta Maria e de tols los sancts. Com lo reuerent mestre Franses Ximenis, de religio serafica e pare sanct Franses qui de ell e de molts altres se anomena, confirmat per laltisime qui de tots vehent la captituitat per misericordia e special gracia nos ha de tal obligacio preseruats, de molts los enteniments vehent caliginats e tenebrosos, la parí de aquella siensia qui theologia se apelle, entre les altres senyora, per gracia sua e de molts ensenyament, ha volgut per comu parlar per questions algunes son libre a tals manifestar, fahent de tals paraules en son libre principi. » Segueix, a dues columnes, el tractat enunciat en la forma difusa que s'ha vist, en el qual són exposades d'una manera no menys difusa les doctrines relacionades ab el lloc d'expiació anomenat Purgatori, pretenent a la demostració, per raons de comú parlar, de totes les asseveracions de la Esglesia y dels Sants Pares relacionades ab la vida ultraterrena en general, y, mólt especialment ab l'estat transitori de purgació dels pecats en el lloc disposat a tal efecte. Acaba aquest tractat, qui ocupa 27 fulles, al verso de la d4. (En l'exemplar de que'ns estem ocupant hi manca la fulla a8.)
b) Foli d5: [Demanda de Sant Agustí.] Comença ab el títol en la forma següent: « [A]quest libre es vna demanda la qual feu mossenyer Sant Augustí a la verge madona Santa Maria sobre lo fet de la passio de Jhesu Crisi la qual li reuela la dita verge ab gran dolor e ab gran passio segons que segueix. » Ocupa tretze pàgines y la primera columna d'una altra (la d5 v.), restant en blanc la segona columna d'aquesta.
c) Foli d6: [Tractat dels dotze divendres.] Ocupa la primera pàgina d'aquest full, restant en blanc el verso del mateix. Comença: « Beneyt he loat sia Jhesu Crisi ab la sua beneyta mare verges sagrada per tostemps amen. »
d) Foli a (de la segona secció); [Viatge d'e Ramón de Perellos al Purgatori de Sant Patrici.] Comença: « [I]n nomine sancte et indiuidue Trinitatis amen. » Ocupa vint-y-dues pàgines, la darrera de les quals (b5 v.) té solament ocupada una part de la primera columna. e) Foli b6.: [Libre de Sant Amador.] Comença: « Asi comensa lo libre de sant Amador e la sua vida. » Ocupa cinc pàgines y una columna.
f) Foli c2 v.: [Epistola de Nostre Senyor Jesucrist.] Comença en la segona columna d'aquesta pàgina, ab els motsi « [A]questa epistola de nostre senyor Jhesu Crisi fo tremessa per virtut de Deu en Jherusalem de sobre laltar de sant Pere escrita en taules de pedra marbra... » Ocupa fins a poc més
de la meitat de la primera columna del foli c5 ».
g) Foli c5.: [ Testament de Jesucrist.] Comença: « [A]quest es lo testament sant de Jhesu Crist...» Ocupa lo restant d'aquesta plana y les dues següents, romanent en blanc tot el verso del foli c6, darrer de l'incunable.
Les tres línees del peu de la segona columna clouen el volum ab la sotscripció: « Los presents libres ab gran diligencia corregits per vn frare de sant Franses. Lan mil. cccc. vuytanta he sis. »
Els antics bibliògrafs no esmenten per a rès aquest lli: bret: el senyor Haebler, qui resumí en la « Bibliografía Ibérica del siglo XV » totes les noticies sobre incunables espanyols que's teníen al temps de fer-se la publicació de dita obra, no dóna la més lleugera referència d'aquella edició.
Això no obstant, de prou abans d'aquella data hi havía noticies, no precisament del llibre, sinó de la seva existència. Conta O'Sullivan, autor d'una obra de que tractarem més endavant, que, trobant-se a Espanya, feu la coneixença de diverses persones lletraferides. « Una d'aquestes — diu — va procurarme un llibret escrit de mà, que conte nía'l viatge fet pel noble espanyol Raymond Vescomte, al Purgatori de Sant Patrici, y son retorn. Aytal llibret, segons una nota del meteix que ho testifica, fou compost de l'esmentat Vescomte en llengua llemosina (així era abans nomenada la parla d'una encontrada d'Espanya qu-l'anomena avuy parla catalana) y, per obra de Fr. Francesch Ximenis, de la religió de menors francescans, bisbe d'Elna y Patriarca de Jerusalem, reunit en un volum ab altres diversos tractats. El qual volum fet imprès al Rosselló, la ciutat del qual és dita avuy Perpinyà, es conservat en el convent del patriarca seràfich Sant Francesch, com també la tomba del Vescomte. D'aquest llibre del Vescomte fou feta una traducció castellana, no per cert molt curosa; y dit llibre, per sa elegancia y popularitat, era tingut en gran estima pels espanyols. »
En 1861, una nota, concisa y categòrica, d'en Milà y Fontanals, y en la qual, parlant del Viatge d'en Perellós,
diu que «éste se imprimió en catalán en el primer siglo de la imprenta » [53], sembla no deixar lloc a dubte. Prenent peu d'aquesta noticia, els senyors Jeanroy y Vignaux, editors del text llenguadocià del Viatge(§ 23), suposaren en bona llògica que qui podía haver procurada la noticia del llibre an en Milà era el benemèrit don Marian Aguiló, autor d'una « Bibliografía Catalana » en curs d'estampació desde fa mig segle ara mateix. Volem traduir al peu de la lletra lo que, sobre el particular, diuen els esmentats senyors:
« ¿A qui devía (en Milà) tant vaga noticia? Probablement
a son compatrici M. Aguiló, la «Bibliografía Catalana» del qual, actualment en curs d'imprimir-se, conté una fitxa sobre l'obra qui ens ocupa (és també al senyor Menéndez » Pidal que dec la oticia): « El sabio traductor y anotador de esta leyenda » diu l'Aguiló, parlant del marquès de Castellane, del qui acaba de senyalar la publicació en les « Memories de la Societat Arqueològica », no conoció la edición que de ella se hizo en Barcelona (creo), año 1486.» Aquest imprès, que l'Aguiló atribueix hipotèticament a Barcelona, és sens dubte el mateix que O'Sullivan diu haver eixit de les premses de Perpinyà. El senyor Angel Aguiló, fill de l'eminent bibliògraf, a qui m'he dirigit per a conèixer la procedencia d'aital indicació, s'és servit escriure'm que son pare havía vist l'exemplar en qüestió (vist, sens dubte massa depressa per a haver-ne pogut copiar l'explicit) en la biblioteca particular de M. Bruguera, « Jo no puc saber, afegeix obligadament el senyor A. Aguiló, ço que ha pogut devenir aitat biblioteca, » Hi ha aquí, segons sembla, un objecte que son posseidor dèu tenir interès en dissimular als erudits — no seria l'únic d'aquesta mena a Espanya — y que'ls dollars de qualque colieccionista americà sabràn algún dia, sens dubte, fer eixir del seu amagatall. »
Aital és el llibre del qual avui ens és grat poder oferir al públic català lo més important que conté, o sia el tant bescantat Viatge d'en Perellós al Purgatori. Els altres textes són així mateix prou interessants per a que una publicació dels mateixos degués ésser ben rebuda pels erudits: el Tractat dels Novissims, per ésser una obra fins ara no estudiada del fecondíssim Eximeniç; els demés opúscols, per constituir una tanda de produccions de la literatura religiosa popular, filla directa dels evangelis apòcrifs, ont la pietat senzilla y creient dels nostres antepassats té lloc de manifestar-se en tota sa espontaneitat. Encara que sobradament supersticiosa (y per això recusada constantment per la Esglesia, la qual no l'ha volguda mai considerar digna de fe), aital literatura és avui únicament un objecte d'estudi, havent perduda tota la seva influencia, que podria resultar perniciosa per a un vulgar illetrat.
parats ab la narració de Saltrey
Posseidors del text català d'en Perellós, serà interessant relacionar-lo ab el llenguadocià, publicat pels senyors Jeonroy y Vignaux, y, sobre tot, determinar, en vista de la narració llatina de Saltrey, les modificacions que'l nostre
Vescomte hagué d'introduir en aquesta per apropriar-se-la. Emperò, abans de fer-ho, direm que'l nostre text imprès ha estat ja per nosaltres rectificat, en diversos passatges que l'incunable de 1486 presenta alterats o confosos, y en totes les ocasions en que la versió llenguadociana ens ha semblat més correcta que la catalana. Totes aquestes modificacions no han menyscabat la fidelitat de la nostra transcripció, car hem estampat, com de costum, en lletra cursiva, els mots a rectificar [seguits de la rectificació, dintre claudàtors]; quan s'ha tractat de mots a suprimir, els hem posat també en cursiva [dintre claudàtors]; y els mots que ha calgut afegir, en tipo usual [dintre claudàtors, igualment]. Ademés,
posat que'l nostre volum presenta reunits el text d'en Perellós y la primitiva traducció del Viatge d'Owein, deguda an en Ramón Ros de Tàrrega (text I), hem indicat, per medi d'apostilles marginals, la correspondencia dels capítols del Viatge d'en Perellós ab els de la narració d'Owein. Aquestes indicacions, necessariament poc precises, seràn repetides aquí més detalladament:
Pròleg d'en Perellós Aquesta part és original , y està destinada a informar-nos sobre el
propri autor, y sobre la seva vida
y afició a viatjar. Indica la divisió
de l'obra en quatre parts, a saber:
en la primera dirà per què Sant
Patrici disposà el séu Purgatori;
la segona, còm se decidí el narrador a fer la visita d'aquest; la tercera, en quin lloc se troba situat;
y, finalment, lo que allà vegé, excepció feta d'aquelles coses que
Déu no consent que sien revelades al comú dels mortals.
La Vida de Sant Patrici Correspòn al capítol I del text llatí
de Saltrey, publicat per Ed. Mall.
Ros: I, 153. Hi una circumstancia
afegida per en Perellós, al descriure la situació del Purgatori
en una illa (línea 90): « e tota la
illa es closa de aygues de un
gran stany ben pregon entorn la
fossa»; detall que potser vingui
d'haver interpretat el traductor a
sa manera el passatge llatí: in fossant autem illam, que in cimitcrio extra frontem eoclesie orlentalem est ».
Lo primer successor de Sant Patrici Capítol II de Saltrey; extractat en tres línees per en Ros (I, 246-248).
Es ampliació d'en Perellós la explicació de lo que menjava y bevía
el successor de Sant Patrici (131-138), lo qual està d'acord ab lo
que després dirà dels irlandesos en general (359-362 y 418-422).
Condicions d'entrada al Purgatori Capítol III de Saltrey. Ros: I, 249. El text llenguadocià dóna, per a la línea 148, lo següent: « am licencia del evesque e del archivesque d'Armanhac, que es primat en Irlanda ».
Autobiografía Es, com se comprèn, obra d'en Perellós. El manuscrit llenguadocià apareix, malhauradament, mutilat en aquest indret, enduent-se'n l'estrip del full el text comprès en les nostres línees 189 a 219. En canvi, el susdit manuscrit llenguadocià ens ha permès esclarir el passatge 239-241, en el qual són esmentats els cardenals Galniello (Fernàn Pérez Calvillo, nadiu de Taraçona) y Jofre de Sancta Lena
(Josue de Sanet Alena, en llenguadocià), y un germà del Vescomte, anomenat en Pons de Perellós.
Viatge a Irlanda Original d'en Perellós. Creiem útil donar de costat els noms de localitat qui presenten diferencies de transcripció ab el text llenguadocià: 262 Sant Thomas de Conturberi (-de Conturbie); 204 Bosc de Vinsayna (-de Vinceynas); 265 Tersom (Ocsonia); 267 Estauafort (Estancfort); 275 Esteper (Sestrexier); 277 Sixte (Xistier); 279 Oliet (Olyet); 286 dauali a la ciutat (davant la ciutat de Belvi, que es asses gran ciutat); 310 Darmant (Armanyac); 311 ylla dels Yrises (-los Ginoeses); 312 Drudan (Diondan); 313 Pugsarda (Puegsarda), 339 Dondela (Dandela);
312 Darmas (Armach); 348 terra dels Yrises (-dels Iretges). Ademés, és citat, línea 303, un escuder, anomenat Johan Diuri (Dimi, en el text llenguadocià); y el torcimany cosí-germà de Johan Talabot, línea 347, sols en el llenguadocià és nomenat per son propri nom, Thomàs Talabot.
Costumes dels Irlandesos Continúa la part de narració que afegí, de sa fantasia, en Perellós. Remarquem no més, en el passatge de la línea 411, la variant llenguadociana: «e mostravo [las dontayzelhas de la regina] tot quant avien, an tan pauca de vergonha, coma de mostra la. cara ».
Arribada y preparatoris Original encara, en part, d'en Perellós. L'autor s'aplica a sí mateix, a partir de la línea 480, les formalitats d'entrada al Purgatori, segons el capítol IV de Saltrey. Apareixen citats més personatges contemporanis d'en Perellós, entre els quals ens és precís remarcar la diversa transcripció d'alguns noms: 524 Thomàs Agut, un cavaller anglès (que'l text llenguadocià anomena per Mossenyor Thomas, senzillament); 525 Pere
de Massa (llenguadocià: Peyre Masco), del regne de Valencia; 550 Guillem de Torsi (de Corsi).
Transició Original d'en Perellós.
Entrada del Purgatori Capítol V de Saltrey. Ros: I, 284.
Arribada dels dimonis Capítol VI de Saltrey. Ros: I, 350.
Lo primer camp Capítol VII de Saltrey. Ros: I, 417.
Lo segón camp Capítol VIII de Saltrey. Ros: I, 461.
Lo terç camp Capítol IX de Saltrey. Ros: I, 487.
Lo quart camp Capítol X de Saltrey. Ros: I, 503. Intercalació, qui comprèn les línees 826 a 855, en la qual en Perellós dóna compte d'haver trobat en aquell lloc, no solament el rei Johan, per causa de qui havia fet el viatge, sinó ademés altres personatges del séu temps, dels quals cita, línea 828, la seva neboda. Na Dolsa de Carles (que'l text llenguadocià anomena na Aldo[n]sa de Queralt), y frare Franses, de l'orde de Girona (Francés del Pueg, en el text llenguadocià); aquella hi era per a purgar « les pinctures e enblanquiments que avia feytz en sa cara quant vivia»; el segon, per la culpa de haver-se endut una monja d'un
monestir.
La roda de foc Capítol XI de Saltrey. Ros: I, 529.
Los banys de metalls fusos Capítol XII de Saltrey. Ros: I, 551. A la fi d'aquest paràgraf y començos del següent, en Perellós, qui tal volta treballava en presencia d'un original mutilat, desenrotlla lliurement un concepte d'aquell (línees 897 a 902), soldant els dos capítols, això és, suprimint
l'acabament de l'un y el començament del següent.
Lo flum glaçat Capítol XIII de Saltrey, del qual han desaparegut les primeres línees. Ros: I, 579.
Lo pou de foc Capítol XIV de Saltrey. Ros: 1, 598.
Lo pont d'infern Capítol XV de Saltrey. Ros: I, 633.
Lo paradís terrenal Capítols XVI y XVII de Saltrey. Ros: I, 686.
La porta del celestial paradis Capítols XVIII y XIX de Saltrey. Ros: I, 836.
La eixida Capítol XX de Saltrey. Ros: I, 958
En aquesta part el Vescomte s'adapta el text original, tenint en
compte algunes circumstancies anteriorment modificades: les línees 1.269-1.272 tenen per objecte tornar a parlar del séu companyó en la visita al Purgatori, de qui fou separat al principi y retroba a la sortida. Les línees 1.278 a 1.294 constitueixen una transició per l'estil de la que feu al relatar la entrada a la Cova (571- 600) ab el mateix aparell de l'endormiscament interromput per un tro fortíssim; després de lo qual se troben a la porta del Purgatori, del qual ixen a l'ensems abdós visitants.
Viatge de retornOriginal d'en Perellós, destinat a cloure la narració en condicions semblants a com la començà. Els noms de localitats citats en aquesta part, qui ofereixen discrepancies entre els dos textes, català y
llenguadocià, són aquests: 1.308 terra dels angleses (-dels angels); 1.318 daqui arribem he deuallem les montanyhes, hont nos
meterem en mar (daqui partim e arrivem a Daneli, ont me mezi en
la mar); 1.326 lo Quisiel (Liquesiel); 1.331 Daureont (Dovre); cap
de Galuany (-de Gavalh); 1.335 Calys (Calays).
Quasi a l'ensems que teníem noticia de la reaparició de
la edició de 1486, tant cobejada, del Viatge d'en Perellós, arribava al nostre coneixement la existencia d'un manuscrit castellà del xvii.èn segle, contenint la traducció del susdit viatge. Se tracta d'un fascicle de 66 pàgines, de 155 X 215 milímetres, procedent de la llibrería d'en Gil Sánchez Munoz, de Terol, y que actualment posseeix el senyor Font de Rubinat.
La portada d'aquest manuscrit diu així: « Relacion breue y verdadera del viaje que | hiso D. Ramon de Perellos visconde | de Perellos y Rodas, S. de la Varo | nia de Zeret, al Purgatorio de S.t Patricio | en la Isla de Irlanda, en el año de | la natiuidad de nuestro S.r Jesu Christo de | 1395 años. »
El següent full, en el qual comença la narració d'en Perellós, presenta de primer entuvi aquesta rúbrica o títol
«En el conuento de Sant Franciscode | Perpiñan esta enterrado don Ramon de Pe | rellos, Vizconde de Perellos y Rodas, señor de | la Varonia de Cered; y en la libreria de dicho | Conuento ay vn libro de emprenta en lengua | lemosina, traduzido en nuestra lengua vulgar | por don Francisco Ximenez, Obispo que fue de | Helna, Patriarca de Hierusalen y frayle me- | nor conuentual en dicho Monesterio, que contie- | ne vna relacion que hizo don Ramon de Perellos | Vizconde sobredicho, de lo que auia padezido en | su viage a Irlanda y entrar en la cueba que | llaman Purgatorio de Sant Patricio, lo qual es | como se sigue. »
Tot seguit ve el text: « En el nombre de la Sanctissima Trinidad...», etc.
El text acaba en la pàgina 66, ab el següent explícit: « Este es el viaje que hice al Purgatorio de | Sam Patricio en la Isla de Irlanda | Finis | Para mayor comprobacion
deste Purgatorio de Santo | Patricio, lease el libro de San Antonio de Florencia | que trata del en la i. p. ii. c. 8 ff. 27. § 13. tam | bien hace mencion del vn grauissimo autor | llamado Aquilino, en el lib. 3. c. 240, tratando en el de | como entro vn soldado en dicho purgatorio y lo que en el | le sucedio, lo qual refieren tambien el Padre Doctor Pedro Sanchez Jesuyta en su libro 4. c. 4. n.° 61 . fol. 11 , y | fray Dimas Serpi, frayle menor, en el tratado del | Purgatorio que hiço, c. 26; y Dionisio Cartusiano en el libro de Quatuor Nouissimijs, art. 48; idem in Tratatu de Particulari Judicio post mortem eodem lib art 24 pag. 418. »
Aquesta traducció castellana és, ab tota seguretat, feta sobre el text imprès de 1486; y si comparem el séu incípit ab les noticies que O'Sullivan dóna de l'obra d'en Perellós (§ 25), comprovarem tot seguit que aquesta traducció castellana pot ésser la mateixa a que fa referencia l'autor irlandès, y que d'ella pogué pendre totes les noticies bibliogràfiques relatives a la edició impresa de 1486 (que O'Sullivan no conegué, car se serví d'un original manuscrit, segons declara); d'aquest text pogué treure ademés l'atribució de la susdita edició als bons oficis de fra Francesc Eximeniç. Això darrer no sembla tant clar en el manuscrit castellà que tenim a la vista, en el qual se fa la confusió del susdit Eximeniç ab l'autor de la traducció castellana; emperò segurament estaria més ben explicat en el manuscrit castellà que degué veure O'Sullivan; podent-se atribuir, la confusió que ara observem, al copista del manuscrit actual, qui pogué variar poc o mólt la redacció de l'incípit, interpretant-lo a sa manera.
Per lo que O'Sullivan diu de la popularitat d'aquest llibret, ja en el séu temps (y no essent probable que ho volgués dir de l'original català), és de creure que la traducció castellana dataria d'alguns anys abans, o sia del primer deseni del 1600.
(1621)
No perquè la crítica moderna hagi de considerar el llibre d'en Perellós com apòcrif, deixà d'obtenir en el séu temps y bastant després un gran crèdit. Prescindint de la nota d'en Boades (vegi's § 20), qui, al nostre entendre, no degué referir-se a cap producció literaria (fos aquesta el Somni d'en B. Metge, o el Viatge d'en Perellós), sinó únicament a les parleríes populars a que donà peu la mort insòlita del rei en Joan, pot donar-nos la mida de la consideració que po gué merèixer el llibre del escomte, aquesta traducció lla tina que'n feu, en el segle xvii, l'irlandès Felip O'Sullivan a que, incidentalment, hem vingut fent referencia (§ 22 y 25).
El llibre de O'Sullivan fou imprès a Lisboa l'any 1621
ab el següent títol: « Historiae catholicae Iberniae compen dium, Domino Philippo austriaco IIII Hispaniarum, India rum, aliorum regnorum, atque multarum ditionum regi Catholico, monarchaeque potentissimo dicatum a D. Philippo Osulleuano Bearro Iberno. » D'aquest personatge se'n sab tot lo que ell mateix diu en la dedicatoria del séu llibre; és a saber: que desempenyava un lloc en l'estol de Felip IV y que abans ja havia servit al pare d'aquest, Felip III.
O'Sullivan destina tot un llibre d'aquesta obra (folis 14 a 31) a tractar del Purgatori de Sant Patrici, « com una de
les coses més memorables de la terra d'Ibernia, y més digna d'ésser referida ». El primer capítol ve rotulat d'aquesta manera: Caput I. Promittit author se relaturum historiam hominis, qui a Purgatorio Diui Patritij reuersus est; y en ell se donen les referències bibliogràfiques del llibre d'en Perellós que ja hem tingut ocasió de transcriure (§ 25).
En el capítol segón comença la traducció del viatge,
sots la rúbrica següent: Caput II. Hispanus Vicecomes reuersus ad Diui Patritij Purgatorio historiam suam refert. Y el text: In nomine Sanctissimae,& individuae Trinitatis, Amen. Ego Ramon Dei gratia Perellosium, & Rodarum Vicecomes, Scretae Baro fui apud Carolum Galliae regem, quo cum pater meus suus clauicularius, & militiac praefectus moriens me reliquit, ab ineunte aefate educatus. Etc.
El text d'en Perellós presenta les següents divisions:
[Fol. 15 v] Quemadmodum Purgatorium Diui Patritij fueril primum inuentum.
[Fol. 18] Vicecomes Hispanus rationem reddit, qua est deductus, vt Purgatorium adiret. [Fol. 18 v] Vicecomes, quando sit profeclus, & qua venerit ad Purgatorium, refert.
[Fol. 19 v] Vicecomes seseparat ad ngrediendum Purgatrium, & intrat.
[Fol. 21] Vicecomes primas partes Purgatorij describit, & quid religiosi venientes obuiam ipsi dixerint, explicat.
[Fol. 22] Vicecomes, quos viderit cruoiatus, ordine enarrat.
[Fol. 23] I. Campus cruciatuum.
[Fol. 24] II. Campus cruciatuum.
[Fol. 24 v] III. Dolorum Campus.
[Fol. 25] IIII. Paenarum Campus. Vicecomes regem suum alloquitur.
[Fol. 25 v] Paenarum vallis, & rota.
[Fol. 26] Paenarum fornax. Paenarum flumen.
[Fol. 26 v] Dolorum puteus.
[Fol. 27] Pons calamitatis.
[Fol. 27 v] Vicecomiti interdicitur, multa, quae in Purga torio vidit, referre.
[Fol. 28] Vicecomes paradisum, & voluptatem, quam ipse caeperit, descrihit.
[Fol. 30] Vicecomes á Purgatorio redit.
El traductor, en un darrer capítol (tercer) del segon llibre, sotsmet la seva traducció a censura y correcció de la
Santa Mare Esglesia; afegint, ademés, que si en aquesta historia del Vescomte se troba alguna cosa difícil de creure, poden els estudiosos reportar-se a Sant Dionís Cartoixà, el qual, en sa obra dels Quatre Novíssims y del Judici de les Animes, refereix histories semblants d'altres qui eixiren del Purgatori, y aporta sòlids arguments per a respondre a qualsevulla objecció. Acaba citant els versos de Virgili:
Non mihi si linguae centum sint, oraquè centum,
Ferrea vox, omnes scelerum comprendere formas, Omnia paenarum percurrere nomina possem.
La traducció de O'Sullivan segueix, en general, el text
català, feta excepció de la part de preliminars en que'l Vescomte refereix el séu viatge per Irlanda. Poden considerarse , doncs, suprimides en el text llatí le línees del nostre text imprès 340 a 479, la materia de les quals no tenía interès per al traductor, essent el séu propòsit aduir el testimoni d'en Perellós únicament en lo relatiu al Purgatori, situat en la terra d'Hibernia, qui feia l'objecte del séu llibre.
talvàn (1627)
Dintre del mateix segle xvii hagué d'assolir una gran difusió un llibre castellà, del qual ne coneixem les edicions següents, que hem pogut veure quasi totes:
1) « Vida, | y pvrgatorio | de S. Patricio. | A la sereníssima infanta | Soror Margarita de la Cruz, Religiosa pro- | fessa en el Monasterio de las senoras | Descalças desta Corte. | Por el Doctor Ivan | Perez de Montaluan, natural | de Madrid. | Año (un enquadrament de vinyeta tipogràfica, contenint el lema « Semper | meliora | expectanda ») 1628. | Con licencia, | En Barcelona, en la Emprenta de Pedro | Lacavallería, en la calle den Arlet, | junto la Librería. | A costa de lIacinto Argemir, y Iuan Sapera. »
Volum petit en 16.u, de (4) + 55 fulles. La Aprobacion del Doctor Martin de Iauregui, que figura en la segona fulla preliminar, porta la data de Madrid, 21 de janer de 1627. La Llicencia, de Barcelona, és del 27 de març de l'any de la impressió. Al darrera d'aquest segon full hi ha uns versos
llatins: loannes Franciseus de Prado in Authorem. En el full
tercer, signat A3 diu: A la sereníssima infanta Soror Margarita de la Cruz; y és la ofrena de l'autor, la qual ocupa sols aquesta plana. Al verso de la mateixa comença Al letor; pròleg de Montalvàn, qui ocupa tres pàgines. En el següent fol. 1 comença el Capitvlo Primero de l'obra. (Exemplar de la Biblioteca Font de Rubinat.)
2) Portadella: « Vida, | y pvrga- | torio de | San | Patricio. » Portada, en el segon full: « Vida, | y pvrgatorio | de San Patricio. | A la mayor señora, y reyna de | todo el Vniverso , purissima desde el primer | instante de su ser, y singular Madre del | Hijo de Dios Maria | Santissima. | Por el
dotor (sic) Ivan Perez de | Montalvan, natural de la dicha
Villa | de Madrid. | Semper meliora espectanda. | X | Con licencia: | En Barcelona, en la Imprenta de Matevat | administrada por Martín Gelabert | Año 1681 | A costa de Miguel Planella Librero, en medio | de la Librería. »
En el full següent, signat A3, apareix una dedicatoria
A la mayor señora de todo el Vniverso, etc., sotscrita per en
Miquel Planella, la qual ocupa dues planes. En el full següent, la epístola, ja coneguda, d'en P. de Montalvàn Al lector, que ocupa també dues planes. Segueix altre full, en l'anvers del qual hi ha les llicencies de la impressió de data 24 març 1681; y al verso, plana foliada 10, comença el capítol primer de l'obra. Acaba en la pàgina 142, última del volum, el qual és, com sempre, en 16.u (Exemplar de la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès.)
3) « Vida, | y | Pvrgatorio | de San Patricío | A la serenissima infanta | Sor Margarita de la Cruz, Religiosa Professa | en el Monasterio de las Señoras Des- | calças de Madrid. | Por el doctor Ivan Perez | de Montalvan, natural de la Villa | de Madrid. | Semper meliora expectanda. | (Vinyeta molt grossera, representant un Sant en oració.) | Con licencia: En Zaragoça, por los herederos | de Diego Dormer Impressores de la Ciu- | dad año. 1692. »
El full següent, signat A2, conté la llicencia y l'aprobació de don Iuan Fernandez de Heredia, datada a Çaragoça el 25 de janer de 1628. En el full tercer hi ha la epístola de l'autor a la Infanta, y al verso d'aquest mateix full, el pròleg Al letor, ocupant tres pàgines. L'obra comença en la
pàgina 9. Volum en 16.u, de 192 pàgines. (Exemplar Font de Rubinat.)
4) Portada orlada: «Vida, | y Pvrgatorio | del glorioso | S. Patricio. | Arzobispo, | y Primado de Hisbernia | escrita | por el doctor | Juan Perez de Montalvan, | natural de la Villa de Madrid, ' y Notario de la Santa | Inquisicion. | Con
licencia. Impressa en | Madrid este año de 1709.» En 16.u, de (2) + 131 + (3) pàgines. La fulla signada A2, sense foliar, conté l'Aprobacion del Maestro Joseph de Valdivieso, Capellan del Serenissimo señor infante Cardenal, ab data de Madrid, a 3 de janer de 1657. Al darrera d'aquest mateix full hi ha: Suma de la licencia, Fee de erratas y Suma de la Tassa; tots tres documents datats de 1703. La fulla
següent, signada A3, és la primera paginada (pàg. 3), y en ella comença el Capitulo primer o de l'obra. Aquesta acaba en la pàgina 131; contenint les tres planes següents, no paginades, un soneto, altre soneto, y un acto de contraicion en prosa, respectivament. (Exemplar Font de Rubinat.)
5) Vida, | y | Purgatorio | del glorioso | S. Patricio, | Arzobispo, y Primado | de Hibernia. | Dedicase | a la mayor
Señora, y Reyna | de todo el Vniverso, purissima desde el | primer instante de su ser, y singular | Madre del Hijo de Dios | Maria Santissima. | Escrita | por el Dr. Jvan Perez | de Montalvan. | Barcelona: Por Pablo Campins Impressor. | Año 1715.»
En aquesta impressió la ofrena a la Mare de Déu, qui
ocupa les dues pàgines de la segona fulla, ve sotscrita per en Pau Campins. En el tercer full apareix l'Aprobacion del Maestro Ioseph de Valdivieso, datada a Madrid el 3 de janer de 1657; ocupa dues planes. La epístola prologal Al letor, d'en Pérez de Montalvàn, ocupa les dues cares del full quart; y l'obra comença en el següent, fol. 1.
Volum en 16.u, de (8) + 142 + (2) pàgines. Aquestes dues darreres, sense numerar, són la Tabla de los Capitulos.
(Exemplar de la Biblioteca Miquel y Planas.)
6) Portadella: « Vida, | y | Purgatorio | de | S. Patricio. »
Portada, en el segon full: « Vida, | y | Purgatorio | del glorioso | S. Patricio, | arzobispo, | y Primado de Hibernia. |
Dedicase | a la mayor señora, y reyna | de todo el Vniverso,
purissima desde el | primer instante de su ser, y singular |
Madre del Hijo de Dios | Maria Santissima. | Escrita | por
el Dr. Ivan Perez de | Montalvan. | Barcelona: Por Pablo
Campins Impressor. »
Volum en 16.u, de (10) + 130 + (2) pàgines; les dues derreres de Tabla. Es reimpressió de la edició 5, contenint els mateixos preliminars. (Exemplar Miquel y Planas.)
7) « Vida, | y purgatorio | del glorioso | San Patricio, | arzobispo, y primado de | Hibernia. | Escrita | por el doctor Juan Perez | de Montalvan, natural de la Villa de | Madrid, y Notario de la Santa | Ynquisicion. | Con las licencias necesarias. | En Barcelona | Por Pablo Campins. »
En el segón full: Acto de contricion que se clebe hacer al levantar, y acostar, para alcanzar el pcrdon de sus pecados; ocupa una plana. En el verso del mateix segón full, hi ha l'Aprobacion del Maesiro Joseph de Valdivieso. Comença el
capítol I en la pàgina 5, y acaba l'obra en la 140, la darrera del volum. (Biblioteca de D. Antoni Rubió y Lluch.)
8) « Vida, y Purgatorio del glorioso S. Patricio, arzobispo, y primado de Hibernia. — Madrid, Peralta, 1723. »
De 128 pàgines. Citat, sots el núm. 6.712, en el «Catalogue de la Bibliothèque de M. Ricardo Heredia».
9) Partada orlada: « Vida | y purgatorio | del glorioso | S. Patricio, | Arzobispo, | y primado de Hibernia. | Escrita | por el doctor Jaun (sic) Pérez de Montalvan, natural de | la Villa de Madrid, y Notario | de la Santa Inqui- | sicion. | Con licencia | En Madrid: Ano 1739. »
En el full segón, sense numerar, hi ha l'Aprobacion del Maestro Joseph de Valdivieso, de Madrid, a 3 de janer de 1657; al revers d'aquesta mateixa fulla apareixen: la Suma de la Licencia y Fee de Erratas, de Madrid, a 28 de febrer de 1739; y la Suma de la Tassa. En el full següent, pàgina 5, comença el capítol primer de l'obra. Aquesta acaba en la pàgina 121 . La 122 conté un sonet, intitulat Afectos de un pecador arrepentido; la 123, altre sonet: Temor de el Juizio divino; y la 124 y darrera, un Acto de Contricion, en prosa. Al peu d'aquesta plana: Laus Deo. Volum en 16.sup>u , de 124 pàgines. (Font de Rubinat.)
10) « Vida, | y purgatorio | del glorioso | San Patricio, | arzobispo, | y primado de Hibernia. | Escrita | por el Doctor Juan Perez | de Montalvan, natural de la Villa de Ma- | drid, y Notario de la Santa Inquisicion | Con las licencias necesarias. | Madrid: En la Oficina de D. Manuel Martin, | calle de la Cruz, frente de la del Pozo, donde | se ballará. Año de 1772.»
En el segón full, sense numerar, hi ha el Acto de Contricion, y a la plana del darrera la Aprobacion d'en Valdivieso. L'obra comença en la pàgina 5 y acaba en la 112, ab els mots Laus Deo. Volum en 16.u, de 112 pàgines. (Miquel y Planas.)
Sembla que la primera publicació d'aquest llibre data de l'any 1627; així al menys ho deixa entendre l'aprobació del
doctor Martín de Jáuregui, y la data de Madrid del 21 de janer de dit any 1627; emperò no hem sabut trobar cap descripció precisa d'aital primera edició: el senyor Menéndez y Pelayo se concreta a senyalar aquella data 1627 [54]. Ja abans, un altre autor [55], qui havía estudiada expressament la bibliografía espanyola d'obres sobre el Purgatori, sols pogué referir-se a una quinta impression del llibre de Montalvàn, ab el peu de Madrid, 1628. El bibliògraf Brunet [56] també fa esment de la edició de 1627, d'altra de 1656 (igualment madrilenya) y d'altra de Sevilla, per Lucas Martin de Hermosilla, de 1695. Hi ha també nota d'una traducció francesa, per frare A. S. Chartreux, impresa a Brussel·les, per Schoeuaert, en 1638, y reimpresa a la mateixa ciutat, en 1640. Tot això en quant a la part bibliogràfica.
Respecte al contengut del llibre de Montalvàn, heuse'l aquí sumàriament exposat:
Dels nou capítols del llibre, en el primer se conta l'admirable vida del gloriós Sant Patrici, arquebisbe y primat d'Hibernia; el segon tracta d'algunes particularitats de l'ànima, per a millor intel·ligencia del Purgatori de Sant Patrici; en el tercer és descrit el lloc de la cova, y és donada raó de per què Sant Patrici demanà a Nostre Senyor que li mostràs aquest Purgatori; en el quart s'adueixen autoritats y arguments en favor de la certitut del Purgatori de Sant Patrici; y en el cinquè vénen descrites les cerimonies y diligencies ab que's realitza l'ingrés a la cova.
D'aquests cinc capítols, que podríem considerar com a
preliminars, el més important per als nostres punts de vista és el quart, perquè l'autor ens hi indica les fonts literaries y doctrinals de que's serví per a la composició del séu llibret. Els autors y obres citats, són els següents [57]:
Henrico Salteriense y Mateo Parisiense, in visione Oenci militis [58].
Dionisio Cartujano: Lib. de quatuor nouissi. art 14, & de judicio particul. animar. art 24 [59].
Iacobo Ianuense (o Genuense), Dominicano, in vita S. Patricij in Legenda Sanctorum [60].
Radulfo Hygeden, in suo Polychronico [61].
Cesario Heisterbachense, in suis Dialog. [62].
Mombrisio: Tom. 2. de Vitis Sanctorum [63].
Marco Marulo, Lib. 3. c. 4 [64].
Maurlico Siculo, in suo Martyrologio [65].
El reuerendissimo señor Don David Rolho, obispo y viceprimado de íoda Mibernia [66].
El cardenal Belar mino: Lib. 2. de Purgat.[67].
Beda: Lib. 3 & 6 de Reuetat. S. Birgittae [68].
Fray Dimas Serpi: Lib. de Purgatorio, c. 26[69].
Iacobo, in sua Hist. Orientali [70].
Solino, Cap. 35 [71].
Misingamo , in Florileg. [72].
Y muy doctamente don Felipe Osulevano Bearro, Hiberno, en el compendio que hizo de la historia de Irlanda [73]; «donde, tratando deste Purgatorio, refiere una relacion del
Vizconde de Perellos, español valiente y senor de la Boronia de Ceret, que entro dentro despues de la muerte del Rey Don Juan de Aragon, a quien amaua tiernamente, con » animo de purgar sus pecados y ver, de camino, si estaua » su Rey en carrera de saluacion; cuyo libro esta visto, exa» minado y aprouado por la santa Inquisicion de Portugal. »
Els quatre darrers capítols del llibre són propriament la que hem qualificat de novela devota d'en Pérez de Montalvàn, constituida per la narració de la vida del cavaller Ludovico Enio, o sia el mateix personatge anomenat Owein, de la narració de Huch de Saltrey (§ 5).
Si respecte les fonts doctrinals aduides per l'autor se'ns fa difícil determinar quines foren les directament posades
a contribució per al séu llibre, no'ns deixa lloc a dubte respecte les fonts literaries, les quals se redueixen a dues: el Polycronycon, de Mateu Paris, y el tractat de O'Sullivan. En
realitat, un y altre devallen, com ja'ns consta, de Huch de
Saltrey, autor de la llegenda d'Owein, passant, en quant se
refereix a O'Sullivan, a travers de la narració catalana del
Vescomte de Perellós. Emperò s'ha de reconèixer que, en les mans d'en Montalvàn, la historia adquireix les traces d'una creació nova, per quant les poques referencies que Saltrey dóna del cavaller Owein, abans del séu viatge al Purgatori, adquireixen un desenrotllament considerable, fins a constituir un llarg capítol (el sisè) del nou llibre.
Ludovic Enio fou nat a Hibernia. La seva mare morí a
causa del part,y un contratemps experimentat per son pare obligà aquest a emigrar, ab son fill, encara pàrvul, a Perpinyà. El minyó era posseïdor de grans qualitats en quant a llinatge, emperò mòlt mal criat. A quinze anys perdé el séu pare, quedant el jove en llibertat completa de donar curs als séus mals instints, malbaratant la seva hisenda en el jòc y en el desordre de son viure, y acabant per robar de nits en els camins, per a procurarse els diners que d'altra manera no podia obtenir. Un dia, en que cometé una tropelía semblant precisament contra un agutzil, fou perseguit per la justicia (la qual abans s'era mostrat ab ell prou considerada, per raó del séu estament social), vegent-se obligat a amagar-se, per a no caure en mans dels qui el cercaven. Anà a refugiar-se a un convent de dòones, situat a vuit milles de Perpinyà, ont tenía una seva cosina, monja, anomenada Teodosia, per la gran influencia de la qual fou rebut Enio, en el convent, ab grans consideracions per part de l'abadessa y de les demés
religioses. (Es d'advertir que l'autor anomena Teodosia a la
cosina, a fi de dissimular — diu — el seu veritable nom.)
Ludovic era, com no podía per menys, mólt libidinós, y
rès no respectava en quant se tractés de satisfer les seves passions. Així no és d'estranyar que, ab la mólta llibertat de
que disfrutava en aquella santa casa, y ab les familiaritats
de que, per raò del parentiu, pogué usar ab la seva cosina (qui era jove y gentil de son cos, y, encara que consagrada a Déu, mòlt amiga de compondre's y embellir-se), acabà per enamorar-se'n, y, sobretot, per enamorar-la. El perfidiós amant no parà fins a induir a la monja a fugir ab ell, y a endur-se'n, de passada, els joiells de més preu que'l convent posseía, per anar a refugiar-se a Espanya, ont havien de casar-se. Convinguts en això, s'escaparen els dos enamorats una matinada, després que Enio, ajudat per dos companys, hagué saquejat el monestir; y, quan els de la casa se'n pogueren donar compte, ja aquells, muntats en sengles cavalls,
eren a dotze llegües lluny.
Entraren a Espanya, y anaren a instal'lar-se a Valencia. Posats aquí, y havent passat un any en companyía els dos fugitius, foren tantes les disbauxes a que s'entregà Ludovic, que la pobra Teodosia hagué de sentir tot el pes de sa malaventura; y encara més quan aquell, ab l'afany y necessitat de diners, obligà a la seva companyona a suposar-se germana d'ell y no altra cosa, per a poder mercadejar ab sa bellesa: d'aquesta manera feu anar a la pobra dóna d'un poble a l'altre. Aquesta trista vida durà deu anys, a la fi dels quals, no podent soportar més Teodosia els séus remordiments y el mal tracte d'Enio, va entrar de bell nou a un convent, a Andalusia, reconciliada ab la Església per la intercessió d'un sant varó, ab el qual se confessà. Després de sis
anys de grans penitencies y vida exemplarissima, morí Teodosia en el convent, ab prous indicis de que la seva ànima pogué encara esperar la salvació.
Es cosa impossible d'enumerar totes les malifetes d'Enio després d'això: robatoris, homicidis, disbarats de tota llei, durant vuit anys, fins que s'entornà a Perpinyà; ont, després del temps transcorregut, ja ningú no'l conegué. Aleshores se feu soldat, entrant com a tal al servei del rei Esteve, qui
regnava a França. Prosperà ràpidament en aquesta nova
carrera, sense abandonar, emperò, ses perverses costums.
Era ja arribada per al nostre home l'hora de passar
comptes ab Déu. Una nit, en que'l malvat alféreç (aquest
grau havia assolit en l'exèrcit francès) estava a l'aguait
d'una persona, la qual s'havia compromès a matar per preu
convingut, fou-li semblant de que entorn del séu capell volejava alguna cosa qui produía un cert brogit. S'apartà alçant
els ulls, y vegé un paper agitant-se en l'aire, sense acabar
de caure en terra. Volgué atrapar-lo, ab gran interès, y en
aquesta fatlera se trobà lluny del carrer ont estava emboscat, fallant-li, per lo tant, el propòsit qui el duia, perquè, en
aquestes, l'home qui devia ser la seva víctima ja era entrat
en sa casa. Lo mateix li ocorregué la nit següent, y també la
tercera; emperò aquesta darrera vegada pogué emparar-se
del paper, el qual se disposà a examinar, no sense maleir-lo,
a la llum d'un llantió qui feia llum a una creu, la qual tenía
escrita abaix aquesta inscripció, en francès: « Aquí fou mort
un home; pregueu a Déu per ell. » Desplegà el paper, y vegé
que tenia una mort pintada, com és de costum posar-la en
els cadafalcs funeraris el dia de les obsequies dels difunts,
y ademés unes lletres qui deien: « Jo sóc en Ludovic Enio. »
Lo extraordinari del cas produí en l'ànima de l'alféreç
una inexpressable sensació: començà a reflexionar y a pen-
sar en la seva vida, plena de malvades accions, y li entrà el
propòsit d'esmena. Al considerar la enormitat de les seves
culpes, cregué que solament anant a Roma podria obtenir
la remissió dels séus pecats. Hi anà, va confessar-se ab un
sant home religiós, qui l'enfortí en els seus bons intents
y l'absolgué. Emperò, a l'oir parlar de les grans penes que
pateixen en el Purgatori aquells qui moriren estant en pecat,
y considerant quants eren els que ell havia privat del viure, sense deixar-los el temps de preparar-se per a la mort,
liagué el nostre home grandíssima pena. Y un altre dia, que
oi a uns qui parlaven del prodigiós Purgatori de Sant Patrici, no parà fins que's feu explicar ben bé els beneficis que
podía obtenir, un pecador com ell, de la visita al susdit Purgatori; y formà encontinent la resolució d'anar-hi. Conduida la narració en aquest punt, en Montalvàn ja's limita gairebé a reportar les aventures del séu personatge, d'acord ab la narració de Saltrey, esmerçant en això els tres
capítols restants del llibre.
Per poc que'ns fixem en els caràcters ab que revesteix
l'autor d'aquesta obreta la figura (apenes perceptible en el primitiu text) del cavaller Owein, per a fer d'aquest un personatge de novela, trobarem que anà refent, sense saber-ho,
la biografia d'en Ramón de Perellós, en tot allò que la traducció de O'Sullivan li permeté vesllumar de la personalitat del cavaller rossellonès: el fa, encara que fill d'Irlanda, resident a Perpinyà desde sa joventut; el sitúa després a Valencia, segurament perquè sabria que del llinatge dels Perellós hi havia en aquesta ciutat tradició y descendencia. En quant a sa cosina Teodosia, cal reconèixer en ella la Dolça de Carles (o Aldonça de Queralt), neboda d'en Perellós, que aquest vegé en el Purgatori (IV, 828), y de la qual diu que's trobava allà « per les pinctures e enblanquiments que auia feytz en sa cara quant viuia » (IV, 833). Aquí l'autor castellà trobà encara manera d'atribuir al séu personatge la malifeta d'aquell frare Francesc, de Girona, qui
s'endugué una monja d'un monestir, penedint-se'n després mólt, raó per la qual era també en el Purgatori (IV, 835). Segons en Montalvàn, doncs, el frare era el mateix Enio, y la monja, era na Dolça, la qual se pintava la cara y a qui anomenà Teodosia. Y en quant a Enio, si fa el servei del rei de França, després de la mort de la seva dama, és perquè això resulta d'acord ab la biografia del Vescomte, cortisà del rei Carles, que aquí ve a confondre's ab el mateix Owein, gentil-home del rei Esteve. En aquests termes, segons se pot veure, ens apareix clarament que la falsificació literaria d'en Ramon de Perellós atribuint-se la narració del Viatge d'Owein, donà el resultat ben imprevist de que uns quants detalls de la seva propria biografia passessin a
formar part de la novelesca historia de Ludovic Enio, segons
la visió que en Pérez de Montalvàn pogué tenir del susdit
y un drama de Calderón
L'assumpte de la llegenda qui ens ocupa passa dels dominis de la novela als del teatre, en el primer terç de la dissetena centúria: Lope de Vega fou, segons sembla, qui de primer feu aital adaptació, ab la seva comèdia intitulada El mayor Prodigio o el purgatorio en vida.
No havent-nos estat possible conèixer aquest text de
Lope, ab tot y la diligencia que hem posat en procurar-nos-el, ens hem de limitar a transcriure lo que, incidentalment, escrigué el senyor Menéndez y Pelayo, després de fer llista dels títols de les comedies de Lope sobre vides de Sants[74]:
« Nada decimos aquí de las dos notables piezas religiosofantàsticas, Fray Diablo (original de El Diablo predicador, comúnmente atribuïda a Luis de Belmonte) y El mayor Prodigio o el purgatorio en vida (original de El Purgatorio de San Patricio, de Calderón), porque la atribución de estas dos piezas a Lope, aunque apoyada en tan respetable autoridad como la de Schaeffer, todavía no està exenta de controversia, y requiere particular estudio, que tendrá su propio lugar cuando tratemos de las comedias atribuídas a Lope. Y ojalá que para entonces podamos añadir a su repertorio, con prueba plena, estàs dos románticas
creaciones, que Lope no necesita para su gloria, pero que bastarían para la de cualquier otro poeta. »
El no haver pogut acabar l'il·liustre crític la magna publicació de les obres de Lope de Vega, que feia a obs de la
Reial Academia Espanyola, ens deixa en la ignorancia de les raons en que creia poder consolidar l'atribució a favor del « Fènix de los Ingenios » de la comedia El mayor Prodigio; emperò el paràgraf transcrit no deixa dubte respecte la opinió d'en Menéndez y Pelayo, y és prou categòric per a deixar, situada la relació que existeix entre aquesta obra de Lope y la de Calderón, de que anem a tractar tot seguit.
A base, doncs, de El mayor Prodigio, de Lope, segons estableix el senyor Menéndez y Pelayo, escrigué el cèlebre
don Pedró Calderón de la Barca devers 1635 (abans del 23 de novembre del mateix any, segons Hartzembusch) [75], un drama religiós, en tres jornades, intitulat El Purgatorio de San Patricio.
La escena passa a Irlanda, en la cort del rei Egeri, entre gents qui no tenen cap mena de religió y se desentenen de
tot poder deífic, car no creuen en la existència d'un Déu, sia de la mena que sia. Els personatges qui intervenen en l'acció són, ademés del rei Egeri y dues filles seves, Polònia y Lesbia, un capità de pirates anomenat Filipo, y els dos personatges tradicionals: Sant Patrici y Ludovic Enio. Hi ha encara altres papers secundaris, y, com no podía mancar-hi, el graciós, anomenat Paulín, ab la seva muller Llocía.
Comença el primer acte o jornada, prop de la mar, ont
el rei Egeri, enfellonit a causa d'un somni que ha tingut, tracta de precipitar-se a les ones; de lo qual el dissuadeixen ses filles. El somni ha consistit en la visió d'un jove ardit, de la boca del qual eixia una flama qui abrusava les dues filles del rei, deixant indemne an aquest. S'ou el sò d'un clarí, y Polònia se'n va, ansiosa, a veure el vaixell de Filipo, el séu amant, qui arriba. Dintre de poc reapareix, desesperada, donant compte de la perdua total del vaixell al punt d'arribar a la costa.
Patrici y Ludovic, que's suposen únics supervivents del
desastre, arriben nedant, y són recullits pel rei y les seves
gents. A demanda del rei, Patrici se dóna a conèixer, y reconta la seva naixença, vocació y primers miracles; en ell reconeix Egeri el jove que ha somniat, y, en efecte. Patrici interpreta el somni del rei en el sentit de que la llengua de foc qui abrandava les dues seves filles era la veritat evangèlica, la qual, emperò, no podría rès damunt del rei. També explica Ludovic Enio la seva historia, en la qual apareix l'home malvat (encara que cristià) que ja sabem. El rei dispensa sa protecció a Enio, y en canvi imposa l'esclavatge a Patrici, al qual destina a la guarda dels seus remats. Al romandre sols Ludovic y Patrici, y pendre comiat l'un de l'altre, Patrici fa prometre al séu company que, viu o mort, tornarà a veure'l en aquella terra.
La escena se translada a un poblet proper a la cort. Filipo, qui també s'és salvat del naufraig de son vaixell, s'entreté enamorant a la camperola Llocía. Arriba el marit d'aquesta, Paulín, y hi ha entre els dos una escena còmica,
que termina ab l'arribada dels emissaris del rei, entre els
quals ve Patrici, en qualitat d'esclau, y el qual és confiat a
la vigilància de Paulín. Els emissaris reconeixen a Filipo, qui se'n va ab ells a presentar-se al rei. Acaba l'acte ab una visió que té Patrici, rebent per un àngel la comanda de l'Altisme de rembre, ab la predicació de la fe catòlica, aquelles gents entregades a la bestialitat de llurs instints y desconeixedores de la vida futura.
Al començar la segona jornada han passat tres anys. En
una cambra del palau d'Egeri apareixen Ludovic y Polonia en amorós col·lotge; aquell, ab la favor del rei, ha ascendit de categoria, emperò Polonia li diu que esperi encara, car tem la oposició del rei, son pare, als propòsits d'abdós. En aquestes entra Filipo, y al sorpendre a Ludovic ab sa estimada, insulta al primer y el desafia. Acuden el rei y soldats, mentres els altres fugen combatent-se, perseguits pels soldats; mes, dintre de poc, retornen aquests, duent pres a Luvovic, que no ha conseguit matar a son contrari, encara que hagi mort o ferit a diversos homes dels qui el perseguíen. Es condemnat a mort; emperò Polonia acut a deslliurar-lo, proposant-li de fugir abdós, com ho fan.
Selva; en el fons, la cabana de Paulín. Apareix en escena Polonia, malferida per Ludovic, qui li ve al darrera y
acaba de matar-la, després d'haver-se emparat de les riqueses que aquella s'havia endut del palau de son pare. Ludovic truca a la porta de Paulín, y obliga an aquest a que li mostre el camí del port, y a acompanyar-lo. Arriben el rei, Filipo y altres cortisans y soldats, y troben morta a Polonia.
Darrera d'aquests entra també Patrici, profetitzant en altes veus la perdició d'Irlanda, si no és oida la paraula del Senyor. Patrici predica al rei y als séus, y, per a mostrar el poder de Déu, resucita a Polonia, la qual fuig de la presencia de son pare. Emperò el rei no's dóna per convençut, y entaula ab Patrici una llarga discussió teològica, a la fi de la qual li declara que no creurà rés de les penes del Purgatori de que li parla, sinó veient-ho.
Patrici, sol, invoca l'adjutori de Déu, per a que l'auxilíi ab la força dels seus miracles. Reb la visita de l'àngel, qui li indica lo que ha de fer per a descobrir la cova ont serà el séu Purgatori. Tot seguit Patrici crida al rei y als seus, als quals demana que l'acompanyin.
Mutació. Arriben tots els anteriors a un lloc abrupte,
ont hi ha la entrada de la cova. Apareix Polonia, qui els conjura a que no avencin vers la espantosa cavitat, de la qual ixen espantables veus y foguejantes alenades. Patrici invita a que entri qui vulgui convèncer-se; emperò ningú no gosa, sinó el rei, qui s'hi precipita y és devorat per les flames.
Jornada tercera. La escena passa en un carrer, de nit;
ha transcorregut també mólt de temps desde l'acte anterior. Ludovic, acompanyat de Paulín, ha retornat d'una llarga excursió per diferents països; emperò la idea de la venjança l'ha fet retornar, y ja fa tres nits que està a l'aguait prop de la casa de Filipo. Emperò, les dues nits anteriors, l'ha distret del séu propòsit l'aparició d'un home, embolicat ab una capa, al qual se proposa matar també aquesta nit, si torna per allà a impedir-li sos propòsits. Per això vol que Paulín l'ajudi; mes aquest se'n desentén.
Se presenta l'home de la capa. Ludovic va per ferir-lo, y no pot tocar-lo; li va al darrera, y sempre ferint-lo inútilment. Arriben perseguit y perseguidor a altre carrer, y Ludovic consegueix estirar la capa del séu enemic invulnerable: apareix, sota de la capa, una calavera. Y al preguntar-li Ludovic que qui és, aquella li diu: « Jo sóc en Ludovic Enio. » Y desapareix, caient Ludovic en terra, esglaiat. Arriba Paulín,y troba al séu amo entregat a fondes cavilacions: el penediment s'és emparat de son cor, y està resolt a anar a la cova de Sant Patrici, de que ha oit contar
tantes meravelles desde son retorn a Irlanda. Així complirà la promesa que feu a son amic, de tornar-lo a veure,
viu o mort.
La escena és transportada a la selva, veïna del llac ont està situada l'illa del Purgatori. Hi arriba Ludovic y troba
a Polonia, la qual voluntàriament s'ha posat a servir de guia
per als peregrins que hi acuden. Altre canvi d'escena, y ens
trobem a la entrada del convent, al fons del qual hi ha la
cova de Sant Patrici. Arriba Ludovic, qui devalla de la barca ab que ha traspassat el llac. Es rebut per dos clergues,
als quals remet les lletres que du del bisbe d'Hibernia, per
a que pugui entrar en la caverna. Després de les reconvencions prescrites, li és oberta la porta d'aquella; Ludovic hi
entra, fent protestes de vera contrició; la porta és closa
altra vegada darrera d'ell.
Escena final: la eixida d'Enio del Purgatori, a presenciar la qual són duts per Polònia, Lesbia, Filipo y tots els
demés. Els clergues obren la caverna, y apareix Ludovic.
En nom de Déu és requerit pel principal dels clergues a
que expliqui lo que ha vist, y Enio ho fa llargament. Acaba
manifestant el séu desig de quedar-se a fer vida religiosa
en el convent de Sant Patrici:
« Y pues salí de un peligro,
Permitidme y concededme,
Piadosos padres, que aquí
Morir y vivlr espere,
Para que con esto acabe
La historia que nos refiere
Dionisio el gran Cartusiano
Con Enrique Saltarense,
Cesario, Mateo, Rodulfo,
Domiciano Esturbaquense,
Membrosio, Marco Marulo,
David Roto [y] el prudente
Primado de toda Hibernia,
Belarniino, Beda, Serpi
Fray Dimas, Jacob, Solino,
Mensigano, y finalmente
La piedad y la opinión
Cristiana que lo defiende:
Porque, la comedia acabe
Y su admiración empiece. »
No hem de fer notar sinó, que tant la historia de Sant
Patrici, com la de Ludovic Enio, en el acte primer, són reproducció puntual dels trotpos corresponents del llibre de
Montalvàn. El drama segueix en sos principals incidents el camí que l'autor de la novela feu descriure al séu personatge principal; y, per lo que fa a la descripció del Purgatori, és també presa de Montalvàn, reproduint-se en el final que hem copiat la referència mateixa, encara que bastant capgirada per la versificació, de les autoritats que aquell va aduir en favor de la existència del Purgatori de Sant Patrici.
Una manifestació deslligada de tot això, sense relació de descendencia, ni influencia posterior sobre les nostres literatures, fou la traducció castellana del Guarino Mesquino, llibre de cavalleries de procedencia italiana, qui vegé la llum en 1548, o abans [76], y el qual no és sinó una adaptació de la llegenda del Purgatori a l'ambient eròtic-cavalleresc de la seva època.
al Purgatori
De les noticies que hem anat donant, en el transcurs
d'aquestes notes, sobre la bibliografía espanyola del Viatge
d'Owein, tant en son primer estat, com en ses transformacions successives, se'n pot extreure el resum gràfic de la evolució de la llegenda, que apareix ací prop.
Segons hem anat veient, la narració llatina del segle xii, deguda a Huch de Saltrey (§ 6), fou objecte, durant el segle xiv, de dues traduccions catalanes: la de Ramón Ros de Tàrrega, en 1320 (§ 4), que reproduim per primera vegada
en el nostre volum (text I), y la que s'atribuí a sí mateix el
Vescomte Ramón de Perellós, en 1397 (§ 22), impresa per primera vegada en 1486 (§ 24), a iniciativa de l'Eximeniç y avui reproduida (text IV).
De la traducció y adaptació d'en Perellós n'arrenquen
independentment tres noves manifestacions literaries, a saber: la traducció llenguadociana, el manuscrit de la qital és de l'any 1486 (§ 23), que fou parcialment impresa en 1834, dins les Mémoires de la Société archéologique du Midi de la France, pel marquès de Castellane, y per complet en 1903, pels senyors Jeanroy y Vignaux; la traducció castellana, feta a començos del segle xvii, la qual romàn encara inèdita (§ 27); y la traducció llatina de O'Sullivan, impresa en 1621 (§28).
De la versió llatina de O'Sullivan y de la narració original de Saltrey, prengué peu simultàniament en Pérez de
Montalvàn, per a escriure la seva narració novelesca Vida y Purgaiorio de San Patricio (1627), plasmant el séu personatge, que anomenà Ludovic Enio, o sia el primitiu cavaller
Owein, sobre la figura del Vescomte de Perellós, en lo que d'ella deixa translluir la versió de O'Sullivan (§ 29).
La novela d'en Montalvàn sería la font d'ont devallaría
la creació dramàtica de Calderón, anomenada El Purgatorio de San Patricio, composta devers 1635, si el senyor Menéndez y Pelayo no'ns hagués proposat una obra de Lope de Vega com a original immediat de la de Calderón. En aquest cas és El mayor Prodigio, de Lope, la producció dramàtica qui recull d'en Montalvàn, directament y exclusiva, el tema de la vida y aventures de Ludovic Enio; essent la de Calderón una mera refundició de la comèdia de Lope.
Y, finalment, l'obra de Calderón, per ella sola (o conjuntament ab la de Lope), engendra les publicacions populars
Una noticia redactada per M. Hauréau, a propòsit del
manuscrit llatí núm. 13.602 de la Biblioteca Nacional de París [77], ens posa al corrent de tot lo que, respecte als orígens d'aquest text català, hauríem pogut desitjar conèixer.
El manuscrit parisenc conté, en sa pàgina 33, el tractat llatí intitulat Disputatio inter quemdam priorem ordinis Praedicatorum et spiritam Guidonis, text del qual se'n coneixen
ademés bastants altres manuscrits llatins y algunes edicions d'una traducció francesa. L'original llatí mateix ha estat també imprès varies vegades.
La lliçó del manuscrit 13.602 comença de la manera
següent: « Augustinus, in libro De Fide ad Petrum dicit: Miraculum est quidquid arduum vel insolitum súper facultatem hominis admirantis ad fidei roborationem fit. » De moment ja podrem observar que això concorda ab la ratlla 13 y següents del nostre text català.
Més endavant continúa: « Anno incarnationis suae (çò és, de Jesucrist) millesimo CCCXLI, decimo septimo die mensis decembris, in civitate Alesti, quae jam Verona vocatur, quae distat a curia Romana per triginta leucas, obiit quidam civis, nomine Guido de Torno. » Això encara, salvant algunes discrepancies de que'ns farem càrrec tot seguit, respòn al text català. La identificació, doncs, del nostre tractat sobre l'Aparició de l'esperit de Guido de Corvo ab l'opúscol llatí de que's tracta, no dóna el més petit lloc a dubte.
Els diferents textes llatins y francesos no estàn d'acord respecte a la localització y a l'època de la Disputatio, ni tant sols en lo relatiu al nom del personatge. En quant al llinatge d'aquest, per uns textes és Torno, per altres Turno, y per altres, en fi, Corvo: aquest darrer és el cas també del text català. El senyor Hauréau interpreta el nom llatinitzat de l'aparegut, suposant que degué dir-se, en francès, Guy de la Tour, o, tal vegada, Guy du Corbeau.
En quant a la localitat és, sens dubte, la població francesa d'Alais, en el Gard, anomenada Alestum en llatí; uns textes donen aquesta localitat com allunyada per trenta
llegües de Roma; altres fixen aquesta distancia en trenta llegües, en vint-i-quatre y en trenta milles, segons els casos, emperò en relació ab la cúria romana que aleshores residia a Avinyó y no a Roma. Encara que cap d'aquestes xifres sia absolutament precisa, no per això resta menys identificada la localitat ont degué ocórrer l'aparició de Guido de Corvo.
En quant a l'any del fet en qüestió, tampoc és sempre
igualment fixat en els diversos textes: 1304, 1323, 1324,
1334, 1341 y 1423, són els anys que'ns ofereixen les distintes versions. La darrera data, 1423, déu ésser de moment descartada, per quant se sab del prior Joan Gobi que visqué en el segle xiv. Pot dubtar-se entre les dates 1323, 1324, 1334 y 1341; tot escatit, sembla lo més probable que la data del 15 de novembre de 1323, fixada pel més antic dels manuscrits, sia la data precisa.
Després d'haver tractat a fons aquestes qüestions previes, M. Hauréau en el séu estudi esmentat se proposa aquesta demanda: ¿Quí és l'autor de la Disputatio? A la qual no dubta en respondre que en Joan Gobi, ab tota seguretat; ell és també l'autor de Scala coeli, un recull de faules, en sa major part demoníaques, extretes de diversos autors y reunides ab intenció moralitzadora; y aital és també la doctrina de la Disputatio.
¿Hem de creure en la veritat del fet relatat en aquesta? ¿Tingueren com a veritat absoluta Jaume de Vitry, Cesari
y Esteve de Borbó totes les coses d'un ordre semblant de que ells se feren narradors? « Creure-ho així fóra ofendre'ls » — diu M. Hauréau; la opinió del qual és: que aquells autors, havent oit referir tal o qual miracle, devíen preocupar-se ben poc de comprovar-ne la certesa, mentre l'aventura els semblés digna d'ésser escrita, per raó de la seva exemplaritat.
« Emperò — segueix escrivint l'autor de la noticia que
extractem — el cas del prior Joan Gobi no és pas el mateix.
Podem ben admetre que la muller y els amics del difunt prengueren per la veu d'aquest un soroll que oiren, una nit o varies nits continuades, y que anaren, tots plens d'espant, a consultar un fet tant singular ab el prior Joan Gobi. Emperò no hi ha lloc a dubtar de que aquest hi afegí tot lo restant. Lo restant, doncs, és una pura ficció.
Certament, se fa difícil d'admetre que'l prior, al contar això, no tingués la intenció de fer-ho creure: desde'l punt
de vista de la nostra moral, aital propòsit és ben censurable; emperò no fóra lo mateix segons la moral del segle xiv. Avui tota mentida ens repugna; a la edat mitja, mentre fos fet ab bona intenció, se podía mentir sense escrúpols. Ni tant solament se'n deia mentir d'això, com sia que la novela y la historia eren sovint preses l'una per l'altra. L'amor de la veritat per la veritat mateixa és una cosa del tot moderna. »
Heusaquí la descripció del còdex qui ens ha conservat
la traducció catalana de la Disputa. Se tracta del manuscrit 21-3-2 de la Biblioteca Universitaria de Barcelona. Es de les darreríes del segle xv; consta de 136 fulles, de 145 X 210 mm., y conté els següents materials:
a) Foli 1: [Tractat sobre Scipio y Anibal.] Després d'una primera fulla en blanc, y d'una segona ab una taula incompleta del volum, comença aquest text: « Tractat dirigit al molt alt senyor lo senyor don Alfonso, Duch de Gandia, reduhit de lati en vulgar, sobra lo Rahonament fet entre Scipio Affrica e Anibal, e la batalla entre ells seguida, en lo principi del qual es mostrade la instabilitat e pochq permanència de Fortune e altres cosas seguents. » Ocupa fins al fol. 39. Aquest opúscol és obra del valencià Antoni Canals, y ha estat ja publicat imprès per dues vegades, la darrera per nosaltres mateixos dintre la « Biblioteca Catalana » [78].
b) Foli 40: [Somni de Bernat Metge.] Comença en aquesta plana el conegut text de l'escriptor barceloní, ab la rúbrica, refeta d'una mà posterior: « Histor. Del Sompni de Bnt. Metge. Libre primer. » L'obra d'en Metge té quatre llibres, y el darrer d'ells acaba precisament en la primera cara del fol. 100. Ha estat impresa varies vegades, y últimament en la nostra « Biblioteca Catalana », ab altres obres del propri autor [79].
c) Foli 101: [De la anima.] Aquest tractadet pareix sense títol, y comença: « Lo primer hom fou format en la regio de Orient... » Ocupa fins a la plana 103 v. Fou publicat per en Marian Aguiló [80].
d) Foli 105: [Aparició de l'esperit de Guido de Corvo.] El text de que's tracta ve anunciat desde la plana anterior (104 v.)» en lletra d'una mà més moderna qui escrigué:
« Qualsevol qui sab legir se aprofitara molt la sua anima en guardar se de peccar legint tot aquest tracta[t] que comença en la fulla cv. y acaba en full .cxxj. per moltes coses que ablenexen lo cors del home. » L'obra objecte del nostre estudi acaba realment en el foli 122; emperò al girant full, se llegeix encara: « La seguent letra es sobra la apparicio de la arma den Guillem dez Corp o de Coruo, la qual fou tramesa al bisba de Mallorque e es conforma en moltas cosas ab lo que demunt es ya tochat de la dita apparicio. »
e) Foli 123: [Informació, en llatí, sobre la Aparició de G. de Corvo.] Heusaquí el començament d'aquest text: « Reuerendo in Christo patri domino Guidoni, Dei gratia episcopo Maioricarum... et totius sacre pagine egregio professori suis in omnibus, frater Bernardus de Riparia, ordinis predicatorum, familiar is reuerendi patris amici vostri carissimi domini Cardinalis de Peliagrua, se totum cum recomendatione humili ac deuota. Reuerende paier ei domine, vobis scribere et signifficare volui quoddam mirabile quod non recordor me audisse nec legisse ita continuatum diui me, sicut in presenti rotulo continenta que omnia plenarie veritatem continere, secunditm quod domino summo Pontiffici est hoslensum et dominis Cardinalibus per rotulum infrascriptum. » La narració qui ve tot seguit ens ha semblat no discrepar en substancia del text català que ja coneixem; acaba en el foli 128 [81].
f) Foli 129: [ Valter y Griselda.] Compareix aquesta traducció de la coneguda narració llatina del Petrarca, deguda a B. Metge, sots la rúbrica següent, escrita de mà més moderna: Historia de las bellas virtuts per Francisco Petrarca.
Text imprès ja diverses vegades, y, darrerament, formant part del nostre volum de les obres d'en Bernat Metge. Acaba en el foli 136, darrer del manuscrit. Com s'haurà pogut veure, ab la publicació que nosaltres
fem ara de l'Aparició de l'heperit de Guido de Corvo, ja
no roman rès d'inèdit en el manuscrit que acabem de descriure.
Concretant-nos, per acabar, al text català de l'Apatició o Disputa, farem notar que en aquest la data de l'esdeveniment pot ésser el 16 o el 15 de septembre de 1324, segons s'accepti la lliçó del títol o la de la narració mateixa (línees 6 o 30). Cal fer constar, emperò, que en abdós indrets del nostre manuscrit original, aquest apareix esmenat, havent-se escrit de primera intenció, M.CCCC.xxx.iiij. en el títol, y M.CCCC.xx.iiiij. en el text. Es difícil dir si fou el mateix escrivent o una mà posterior, qui degué raure una C y una x del primer lloc y una C del segón, per a deixar en abdós la data igual de M.CCC.xx.iiiij. que ara s'hi llegeix, d'acord ab una part dels textes llatins.
També resulta estrafet el ognom del prior Joan Gobi, el qual és dit Joan Gos.
Apart d'això, entenem, com ja tenim dit en altra ocasió [83], que'l text català de la Disputa és una bella mostra d'estil catalanesc, distingint-se de la generalitat de traduccions d'aquest genre, fetes quasi sempre ab més piadosa intenció que bon gust. En aquest sentit, doncs, l'Aparició del sperit de G. de Corvo és sens dubte la peça més literaria del present volum.
Els diferents manuscrits de que tenim noticia del Viatge a l'infern coincideixen en situar aquesta narració en les primeres anyades del segle xvii. Emperò l'any precís difereix entre uns manuscrits y altres, com veurem.
En Vidal y Valenciano, qui fou el primer en publicar una edició crítica del text qui ens ocupa, pogué disposar de
tres manuscrits, dels quals dóna les següents referències:
1) « Cas raro que succehí a un tal Pere Porter, de la vila de Tordera, que entrà y eixí de l'infern l'any 1608»; títol
al qual precedeix la següent noticia o advertència: «Habentme vingut entre mans una copia de una deposició que Pere Porter, de Tordera, del Comptat de Cabrera, havia feta devant lo Comissari del St. Ofici, mossèn Joan Teixidor, Prevere y Beneficiat de Blanes, antes de tornar la copia a qui me la havia deixada, volguí primer informar-me ab lo mateix Pere Porter, que encara vivia, si lo que contenia aquell papé era veritat; yaixís lo 1.r de 8bre del any 1621 li aní a parlar en sa casa de la vila de Tordera, ab lo P. F. Climent de Tordera, religiós caputxí, lo que'ns esplicà en un camp, baix d'una pomera. Li llegí tota esta
deposició, y lo que se contenia en ella, y li diguí si era veritat lo que allí estaba contengut, y ell me respongué y afirmà que era la propia deposició que havia fet devant dels Srs. Inquisidors, y que tot era veritat, exceptat que no havia estat en l'Infern tant com allí deya, y sí sols deu dies, so es: desde la vigília de St. Bartomeu fins al 1.r dia de 7bre, que es St. Daniel, y aixís estaria equivocat que en nom de St. Daniel digueren St. Miquel. Y prou es així per lo que diu ell, que estigué en vila de Morvedra, en lo Regne de Valencià, més d'un mes per cobrar les forses. Si fos estat per St. Miquel, no hauria pogut esser per Tots Sants en Hostalrích y en Tordera; y aixís per St. Miquel se posà en camí per venirsen a sa terra. Y me digué que passà a Montserrat. Y aixís jo, F. Francesc de Canet, vila del Roselló, en la Vall Espir, religiós caputxí, sabuda la
veritat, me determiní de copiarho a major honra y gloria de Déu N. S. Lo qual com passà es d'esta manera. »
2) « Relació que feu Pere Porter, pagès de la vila de
Tordera, prop d'Hostalrich, de que avia estat en el Infern desde'l dia de la vigilia de Sant Bartomeu fins el dia de Sant Miquel de Septembre de l'àny 1608, y de lo que allí va veures. » Acaba: « Aquest llibre s'es traslledat de un altre scrit de ma, vui a 22 de juny de 1646, per Benet Vila, studiant en Girona. »
3) « Compte y relació d'un espantós viatge que feu Pere
Porter, natural de Tordera, Vescomtat de Bas y Bisbat de Girona, a 23 d'Agost de 1618. » Acaba: « Copiada per Miquel Torradeflot, del poble de La Granada, als 13 de Juliol de 1795.»
Disposant d'aquests tres textes, y donant la referencia al primer, com ho mereixia per ésser el més antic y venir autoritzat per la declaració de fra Francesc de Canet, el senyor Vidal publicà una edició del Viatge en 1876, en «La Renaixensa», fent-la precedir d'un séu estudi intitolat El món invisible en la literatura catalana[84].
El docte editor, després d'examinar les produccions literàries ab que compta la nostra literatura relatives al món invisible, com ell l'anomena, y havent remarcat la insistencia d'aquest genre literari en presentar l'Infern ple de persones d'importancia y posició elevada, conclou de la manera següent: « Però, prescindint d'això y fixant-nos solament en la part literaria, hi ha motius sobrats per a sospitar que l'autor del Viatge d'en Pere Porter era prou coneixedor de les obretes del genre a que pertany la que estic examinant, y potser fins el poema del Dant, ja que freqüentment se val dels medis empleiats ab insistencia per aquest. >
Nosaltres, per raons exposades en altre lloc [85], ens inclinem a creure que'l Viatge és més aviat un producte de les idees populars tradicionals sobre l'Infern, sense cap influencia literaria determinada.
Procedeix d'un manuscrit del segle xvii, istint dels tres que posseïa en Vidal y Valenciano, emperò que fou ja conegut dels editors de la reimpressió feta per « L'Avenç »:
4)« Cas raro de un home anomenat Pere Portes, de la
vila de Tordera, que vivint entrà y axi del Infern, y es com se segueix. »
Se tracta d'un quadernet de 16 pàgines [86], despreses d'un
volum més copiós, del qual conserven encara l'antiga paginació, de 448 a 463. La nota qui ve a continuació del títol és, ab lleugeres variants, la de fra Francesc de Canet qui apareixía en el manuscrit primer d'en Vidal.
Es aquest text, doncs, el que nosaltres hem pres per
base de la nostra edició, intercalant-hi, en els llocs indicats
Com a mostra de la popularitat assolida en el nostre
país per aquestes narracions de caràcter folklòric-literari, esmentarem una fulla popular, de les darreríes del segle xviii, que'ns ha vinguda a les mans, ab el peu d'impremta barceloní dels hereus de Joan Jolis « en la calle de los Algodoneros».
Se tracta d'un romanç de cec, en castellà, imprès en un
plec de vuit pàgines, de 16 X 22 cm., y decorat ab uns gravats de fusta d'execució sumament tosca. Comença ab el següent sumari en prosa:
« Nueva relacion y curioso romance, en que se declara
como un cavallero, natural de Tarragona, por sus travesuras dexó su Patria y Padres, y se fué á la Corte del Emperador de Alemania, en donde tomo plaza de Soldado; y por sus buenos servicios le honró su Magestad con el empleo de Capitan. Refiere como á los 58 años de su edad pidió licencia a su magestad Imperial para olverse á su Patria; y, concedida que fué, halló sus Padres difuntos y su patrimonio enagenado; y, puesto en litigio, tuvo infeliz sentencia. Por lo que la Divina Magestad permitió que un Demonio lo entrasse en el Infierno, para que un Condenado declarasse donde estavan los papeles instrumentos de su legítima. Sucedió dia 4 de Enero 1757. Primera parte. »
Aquestes indicacions serien suficients per sí soles, si els versos no vinguessin encara a corroborar-ho, per a fer veure que la narració de que's tracta no és sinó una reminiscència de la historia del cavaller Enio, que tenim anteriorment estudiada. Emperò la substitució d'unes localitats per altres, y la vaga semblança que conserva del personatge d'en Montalvàn, deixa creure que no's tracta propriament d'una imitació literaria, sinó d'un rifacimento establert de memoria.
El romanç té una continuació, que comença en la cinquena plana del mateix plec de que hem donat compte: « Segunda parte en que prosigue la historia del mencionado Cavallero: dase cuenta como, por permision de Dios
encontró con el Demonio, el qual lo llevó engañado á un bosque en donde se abrió la tierra y baxaron á los infiernos, donde vió al Condenado que le havia negado los papeles é instrumentos de su legítima. Tambien refiere como salió por una cueva junto al castillo ie Murviedro, con otras individuales noticias que verá el curioso Lector. Sucedió dia 4 de Enero de 1756. »
Aquesta segona part és, positivament, una glosa del llibret del Viatge d'en Pere Portes a l'Infern: com a detall
característic, hi queda encara la eixida de les regions subterranies, per Murvedre, en el Regne de Valencia.
Al descriure en altre lloc el manuscrit núm. 83 de Sant
Cugat del Vallès (§ 10), hem deixat senyalada, sots la lletra m), una fulla que aquell conté, al final de tot, estranya als
demés textes del còdiç susdit.
Havent-nos estat senyalada pel nostre bon amic F. Martorell, en altre còdiç de Sant Cugat, la existencia de set fulles més semblants an aquella, hem pogut comprovar que entre totes constitueixen els restes d'un text català perdut, relatiu a una visió d'ultratomba, distinta de les ja conegudes.
El contengut d'aquestes fulles, ordenades segons lo que'm deduit del propri context, ens ha semblat suficientment interessant per a ésser publicat, sots forma d'apèndix, a continuació dels textes qui integren el present volum.
Una exposició sumaria de la part conservada del text
qui ens ocupa podrà facilitar, tal volta, la identificació del
mateix; cosa que nosaltres no hem pogut arribar a obtenir. Heuse'n aquí l'extret:
[Fulla A.] El viatger ha arribat a un monestir, y dotze monjos del mateix l'acompanyen a una illa propera. Resen una missa. El viatger és conduit professionalment a la porta [del Purgatori] y introduit a les regions d'ultra vida. Això fou pel mes de septembre de 1350 y tants. (Data quasi illegible en el manuscrit.)
Li apareix un home blanc, iqui s'enduu el visitant vers
una ciutat resplandent, a la qual arriben després d'ascendir per una escala obscura, de cent graons. Entren a una casa, dins la qual l'acompanyant senyala al viatger una certa cadira, ordenantli que s'hi assegui. Apareixen dotze monjos, un dels quals porta mitra pontifical y parla al viatger, per a prevenir-lo de les tentacions y proves a que serà sotmès en el transcurs del viatge que acaba d'empendre, comunicant-li la fórmula o exorcisme per a eixir en bé d'aquelles. Apareixen els dimonis.
[Fulles B y C] Una dòna brinda al viatger el séu amor,
induint-lo a preferir els delits que ella s'ofereix a procurarli, en lloc de les penes que l'esperen. Aquestes són representades per una gran fornal al cim d'un castell y per un pont de dificilíssima travessía, damunt d'aigües bullentes, poblades d'alimanyes de tota mena. El viatger pronuncia la fórmula consabuda, desapareixent la tentació y salvant-se del torment de la fornal, qui el menaçava.
Tot seguit se troba transportat al cim d'una montanya,
ont li apareix altra volta la mateixa dòna, acompanyada de dues donzelles. Nou oferiment, inútil, d'aquestes al viatger, per a estalviar-li el pas del pont més amunt referit; el viatger se senya, dispost a entrar en el pont, emperò un gran cavaller negre li en priva l'accés, menaçant-lo de precipitar-lo al riu bullent. El viatger invoca a Déu, mitjançant la fórmula de sempre, y es troba a l'altre cap del pont, sense damnatge.
Apareix un home de barba blanca, qui ofereix al viatger
l'extrem d'una tovallola per a conduir-lo a una vall verdejant, en la qual hi havia un riu, ple de damnats.
[Fulla D.] El visitant, acompanyat del prohom, arriba a
un castell, a la porta del qual veu un llit y una cadira magnífics; emperò sota de llur magnificencia amaguen carbons
foguejants. El prohom diu al viatger confidencialment a qui eren destinats aitals llit y cadira; emperò al viatger no li és llegut divulgar-ho.
Després arriben prop d'altre seient, ocupat per un Rei, a qui el viatger coneix prou. Una corrúa d'homes y dònes passa per davant del Rei, fent-li diverses presentalles: són els pobres als quals en vida el susdit Rei feia almoina; la cadira del Rei és de foc, y ve obligat aquell a seure-hi tres hores diaries.
D'ací, passen a altra cambra, ont troben una Reina, submergida fins el pit dintre una caldera de pega bullent, ab
dos dracs damunt del cap...
[Fulles E y F.] Altra tentació, intentada contra el viatger per un estol de dònes de setze anys, hermosament
agençades. Una d'elles dirigeix la paraula al viatger, fent-li
veure els perills que l'esperen, si no accepta els plaers que elles li ofereixen. El viatger exorcisa a les tentadores, y és apresat dels dracs y altres besties qui volen devorar-lo; se lliura d'aquestes també, ab la oració de sempre.
El viatger se troba en un prat ple de verdor, ont altres dònes, més ricament habillades encara que les d'abans, li
brinden plaers y riqueses; menaçant-lo, de lo contrari, ab multitut de serps y bèsties qui el devoraràn. L'home se surt de la tentació y del perill, pel procediment habitual.
Altre prat, y altres dones, més hermoses que cap de les
anteriors. Se repeteixen encara les escenes ja conegudes.
El viatger se troba en una plaça, en la qual hi ha un
monestir de dones, les quals l'inviten a entrar en el llur monestir; emperò el sol·licitat se'n malfia, ab raó, y evita el
deixar-se tentar, repetint la seva oració.
Arriba el nostre home a un camp mólt ample, ont brolla
una bella font. Una dòna viuda, mólt hermosa, és l'encarregada de tentar al viatger; aquest pot veure la pena qui l'espera: una gran roda voltada d'alimanyes, qui devoren, al pas, tots els condemnats que poden atrapar. Emperò el viatger se desfà de tot, com sempre.
Encara el visitant dèu ésser objecte d'una nova tentació, per tres dones, qui s'estàn jugant a escacs a l'ombra
d'un bell arbre; emperò, en aquest punt, se'ns acaba el text del darrer fragment conservat de la visió o viatge.
Per les reminiscencies d'altres textes (especialment de
la Visió Tungdali) que tant abunden en aquest, y per la poquíssima varietat de recursos de que disposa el narrador,
ens fa l'efecte de que la Visió fragmentaria no devía ésser
més que una glosa dels temes habituals en aquest genre de narracions; essent, tal volta, la seva redacció obra d'algún moralista català del segle xiv. Això ens ha semblat poder
conjecturar, respecte del text en qüestió, en tant que no's pugui precisar un original llatí del qual fossin traducció els fragments apuntats.
- ↑ Vol. II, pàg. 121, nota.
- ↑ Ed. Mall: Zur Gesckickte der Legende vom Purgatorium des heil. Patricius; dins la publicació citada, vol. VI, pàgs. 139 y següents.
- ↑ Colgan: Triadis thaumaiurgae (Lovanii, 1647).
- ↑ Obr. cit.; pàg. 147, variant.
- ↑ Barcelona, 1836; pàg. 565.
- ↑ Delehaye: Le pèlerinage de Laurent de Pasztho au P, de S. Patrice; Bruxelles, 1908; pàg. 35.
- ↑ Jeanroy y Vignaux: Voyage au P. de S. Patrice; Toulouse, 1903; pàg. XI.
- ↑ Wagner: Visió Tnugdali; Eriangen, 1882; pàg. VII.
- ↑ Félice: L'autremonde, Mytheset Légendes; Paris, 1906; pàg. 15.
- ↑ Obr. cit.; pàg. 89.
- ↑ Cfr. ademés, pera'I nom del cavaller, Krapp: The Legend of Saint Pairick's Purgatori; Baltimore, 1900; pàg, 12;
- ↑ Obr. cit.; pàgs. 39 y 89.
- ↑ Ed. Mall; línees preliminars dels textes llatins.
- ↑ Félice, obr. cit., pàg. 30.
- ↑ Bibliotheca Britannico-Hibernica; Londres, 1748, pàg. 397 (Citació de Félice, obr. cit., pàg. 27).
- ↑ Diccionari Català-Francès-Castellà; Barcelona, 1905.
- ↑ Visio Tnugdali lateinisch und altdeutsch (Erlamgen, 1880).
- ↑ Documentos literarios en antigua lengua catalana (Barcelona, 1857); pàgs. 81 y següents.
- ↑ Eine catalanische Version der Visio Tundali, en la Zeitschrift für romanische Philologie (Halle 1880); v. IV, pàgs. 318 y següents.
- ↑ Vid. Menéndez y Pelayo; Orígenes de la novela, vol. I, pàg. CLXXXV; y, Jeanroy-Vignaux: Voyage au Purgatoire, pág. XXVII, nota a.
- ↑ Institut 'Estudis Catalans. Anuari: MCMVII; pàg, 599.
- ↑ Documenios literarios; pàgs. 165-183.
- ↑ Novelari català dels segles XIV a XVIII; vol. I.
- ↑ Obr. cit.; pàgs. 149-150.
- ↑ Obr. cit. Pàg. 151.
- ↑ Obr. cit.; pàgs. 152-154.
- ↑ Obr. cit., pàg- 155.
- ↑ Obr. cit.;pàgs. 156-159. escriure referència
- ↑ Obr. cit.; pàgs. 119- 130.
- ↑ Obr. cit.; pàgs. 131-148.
- ↑ Obr. cit.;pags. 107-117.
- ↑ Ed. Wagner; pàg. 4, línees 26 y següents
- ↑ Mémoires de la Société archéologique du Midi de la France, I,51.
- ↑ Jeanroy-Vognaux: Voyage au Purg. de St.Patrice, Visions de Tindal et de St. Paul (Toulouse, 903).
- ↑ Documents hist. inèdits (París, 1847), III, 325.
- ↑ Hem transcrit aquest fragment , a manca de la publicació citada, de les referencies que'ns dóna'l Dict. des Légendes du Christianisme del comte de Dohuet (pàg. 951) y del fascicle que citarem del f. Delehaye.
- ↑ Le Pèlerinage de Laurent de Pasxtho au P. de St. Patrice (Bruxelles, 1908), pàg. 36.
- ↑ Vegi-s aquest passatge en § II.
- ↑ Ens servím pera'l text llatí, del vol. XCV de la Patrologia Migne (París, 1861).
- ↑ Aléss. d'Ancona: I Precursori di Dante, pàg. 61, nota.
- ↑ Valencia, 1611; pàg. 3 1 6 y seg.
- ↑ Çaragoça, 1610.
- ↑ Així consta en Escolano, ob. cit., pàg. 319. Y lo mateix en Zurita, ob. cit., pàg. 400 v. Es, per lo tant, una equivocació lo que afirmen els senyors Vignaux y Jeanroy, de que'l títol conferit an en Ramón de Perellós fou el de Vescomte de Roda; aquest títol ja'l posseía son pare, com hem pogut veure. Al fill li correspòn, doncs, ademés del títol de Vescomte de Roda, el de Vescomte de Perellós, que li concedí Joan I.
- ↑ Documents per l'historia de la cultura catalana migeval (Barcelona, 1908); vol. I, pàg. 342. a
- ↑ Documents històrics catalans del sigle XIV (Barcelona, 1889); pàg. 130.
- ↑ Bernat Boades; Libre dels feyts darmes de Catalunya, publicat dintre la «Biblioteca Catalana» d'en Mariàn Aguiló (Barcelona, 1873); pàg. 415.
- ↑ Imprès per Rymer, en l'obra Foedera, pactioncs, etc. (Londres, 1727); vol. VIII, pàg. 14. Referdencia dels senyors Jeanroy y Vignaux.)
- ↑ Voyage au Purgaloire de St. Patrice, Visions de Tindat et de St. Paul; texles languedociens du quinzième siecle publiés par A. Jeanroy, A. Vignaux. Toulouse... 1903. Forma part de la « Biblioteca Meridional » editada sots els auspicis de la Facultat de Lletres de la susdita ciutat.
- ↑ Peça publicada ja per tres vegades, segons els senyors Jeanroy y Vignaux. Vegi's ob. cit., pàg. X, nota.
- ↑ Ob. cit.; pàg. XXVII, nota.
- ↑ Ob. cit.; pàgs. LV y LVI.
- ↑ El senyor Massó y Torrents n'ha poguda haver noticia igualment que osaltres, per a la seva biografia de l'Eximeniç (Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, MCMXII, pàgina 656).
- ↑ Obras de Milà y Fontanals, II,511, nota.
- ↑ Orígenes de la Novela; vol. I, pàg. CLXXXV.
- ↑ Q. Ph. Krapp (de la Universitat de Columbia, Estats Units d'Amèrica), The Legend of Saint Patrick's Purgatory (Baltimore, 1900); pàg. 11, nota.
- ↑ Vol. III, col. 1.845.
- ↑ Edició de 1628, pàg. 22 v.
- ↑ Respecte an aquests dos personatges, pot veure's lo que n'hem dit abans (§ 6); Mateu Paris és autor d'una Crònica o Historia d'Anglaterra, descrita per Brunet, IV, 370.
- ↑ Dionís de Leeuvis, nat a Rickel, anomenat el cartoxà, és suposat autor del llibre anònim titulat Quatuor novissimorum liber, descrit per Brunet, vol. IV, col. 1.005. Aquest llibre és l'origen del Cordial, castellà, imprès a Çaragoça, en 1494; y seria útil veure si el nostre Eximeniç pogué servir-se'n per al séu opúscol, posat enfront de la edició de 1486, descrita suara per nosaltres (§ 24, text a).
- ↑ Aquest autor és més conegut pel nom de Voràgine (de Varazzo, lloc de sa naixença) y és el compilador del Flos Sanctorum.
- ↑ El Polycronycon, de Ranulph Hygden, benedictí del monestir de St. Werberg (Brunet, IV, 792).
- ↑ Caesarii heisterbacensis monachi ordinis cisterciensis, Dialogus miraculorum; llibre imprès abans de 1475, a Colonia (Brunet, I, 1.462).
- ↑ Boninus Mombritius, Sanctuarium, sive Vitac sanctorum; obra impresa, devers 1479, a Milano (Brunet, III, pàgina 1.818).
- ↑ No donant-nos el títol del llibre, dubtem si serà l'obra Hymni et epigrammata Marulli (Florença, 1497); l'autor és anomenat Michael Tarchaniota Marullus per Brunet (III, 1.511).
- ↑ Aquest Martyrologium no l'hem sabut trobar, pel nom d'autor, en el Brunet; tal volta sia el llibre que descriu en el vol. III, col. 1.510, imprès per primera vegada a Roma en 1586.
- ↑ El nom del bisbe Rotho no apareix com autor en el Brunet. El no citar en Montalvàn el nom del llibre, deixa creure que's tracta d'una autoritat citada per referència d'altre autor.
- ↑ El Catecisme del cardenal Bellarmino, dèu voler ésser l'obra, el títol de la qual és omès en la referència.
- ↑ Les obres del Venerable Beda foren impreses per primera vegada a Basilea, en 1563 (Brunet, I, 731).
- ↑ En Salvà (II, 658) fa esment del Tratado de Purgatorio contra Lutero y otros herejes, de fra Dimas Serpi, imprès a Barcelona, en 1604.
- ↑ No'ns ha estat possible identificar aquest Jacobo, qui dèu ésser diferent del Voràgine esmentat abans.
- ↑ Dèu fer referència a l'obra de Julius Solinus, De Situ orbis terrarum et memorabilibus quae mundi ambitu continentur liber, impresa l'any 1473 a Venècia, segons Brunet ÍV, 428).
- ↑ Thomas Messingham, autor d'un Florilegium insulae sanctorum... Hiberniae, que descriu en Brunet (III, 1673).
- ↑ Vegi's la nostra il·lustració anterior (§ 28).
- ↑ Obras de Lope de Vega, publicadas por la Real Academia Española; vol. V, pàg. LVII (Madrid, 1895).
- ↑ Biblioteca de Autores Españoles; vol. 14 (4.t de les Comedies de Calderón), pàg. 671.
- ↑ Gayangos, Libros de Caballerías, pàg. LXV.
- ↑ Notices et extraits des Manuscrits de la Biblioihèque Nationale... publiés par l'Institut National de France; Tome trente-troisième (París, 1890); pàg. 111.
- ↑ Novelari Català dels segles XIV a XVIII: Tractat sobre Scipio y Anibal (Barcelona, 1910).
- ↑ Les obres d'en Bernat Metge (Barcelona, 1910).
- ↑ Recull de Eximplis e Miracles, gestes e faules (Barcelona, 1881);vol. 11, pàg. 344.
- ↑ D'aquesta lletra llatina sobre la Disputatio n'hi ha un altre manuscrit, del segle xiv, de que va donar noticia en J. Pijoan (Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, MCMVII, 370). Se tracta del còdex núm. 167 de Ripoll, guardat en l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el qual conté diferents escrits en llatí y en català.
- ↑ Pot veure's també, sobre aquest particular, l'estudi de M. Haurésu.
- ↑ Estudi històrich y critich sobre l'antiga novela catalana; pàg. 102
- ↑ Reproduits fa pocs anys, l'estudi y el text del Viatge, la « Biblioteca Popular de L'Avenç » (Barcelona, 1906), formen el vol. 59 de la susdita biblioteca.
- ↑ Estudi històrich y crítich sobre l'antiga novela catalana (Barcelona, 1912); pàg. 104.
- ↑ En poder del bibliòfil barceloní don Lambert Mata.