Llibret de versos/A la Verge de Montserrat
————
Poesía premiada en lo certámen del Milenari de la invenció de la Santa Imatge.
Deixeu la vila enrere, oh Trovadors!
Deixeu la vora de la mar llunyana
Y els vergers plens de flors.
¡Avant! ¡Amunt! Lo cim vos crida, y dona
L'aspre rocam grahons al vostre peu;
S' eixampla 'l cel, la Fe vos esperona;
¡Vingau, seguiu, pujeu!
Assí el soroll s' apaga de la terra;
Assí amaguen les áligues lo níu;
Assí el raig en los singles de la serra
Dictats de Deu escriu.
Lo cel ya prop; lo mon á vostres plantes;
Entorn lo cap los núbols tronadors...
Vos donen los querubs les harpes santes:
¡Canteu, oh Trovadors!
Vestida ab blau mantell, que tiny l' aubada
D' enceses llums y porporins esmalts,
Vos aguarde, d' estreles coronada,
En los penyals més alts.
Yo vos aguarde, esteses nit y día
Les ales, per volar á un mon millor:
Yo soch la subirana Poësía
De Fe, Pátria y Amor!”
Eixa veu escoltí, Reyna y Senyora,
Y despenjant l' empolsegat llahut,
Com l' infant que en sa mare pensa, y plora,
Plorant de goig tot lo camí, he vingut.
Y assí 'm tens ya, que estátich te contemple;
Los ulls al cel, ab mística ilusió;
Los genolls en les lloses de ton temple;
Y en los llabis, no un cant, una oració.
Les glóries de la terra, Verge santa,
Ya no afalaguen l' esglayat cor meu;
Al humil poble que te adora y canta,
Vinch á unir yo mon ánima y ma veu.
Tot canta en ta llahor, Mare amorosa,
Día y nit, auba y vespre, lluna y sol;
Al trench del jorn la vijilant alosa;
En la nocturna fosca 'l rosinyol.
Te canta 'l dols ventijolet alegre
Quant agrunsa joliu la flor dels camps;
Te canta ab veu terrible el núbol negre
Quant esclata á tos peus en trons y llamps.
Te canta lo baylet que al ramat guía
Lo ros anyell en los boscam perdut;
Te canta 'l llaurador que al solch confía
De la daurada espiga 'l gra menut.
Te canta lo nautxer quant se abrahona
Al arbre-mestre per guaytar lo port;
Te canta lo soldat quant la corona
Busca de la victória ó de la mort.
Te canta la novella desposada
Quant la cambra nupcial obri al promés,
Y la mare, quant clava malhaurada
En lo front del fill mort lo darrer bes.
Te canten, los dos junts, lo net y l' avi;
Y aquell que del mal fuig, y els que 'l be fan;
Te canta 'l sabi, oh Reyna, y es mes sabi;
Te canten tots, María, tots te admiren;
Tots te consagren llág;rimes ó flors;
Te cantáren los sigles que moriren;
Te cantaran los sigles naixedors.
Yo escolte 'l terratrémol que rimbomba
Quant mor ton fill en la gloriosa Creu,
Y veig obrirse, com inmensa tomba,
La serra que ha de ser lo temple teu.
Yo veig ta Imatge, que la roca dura
Com lo nacre á la perla, guarda dins;
Y m' enjisen los himnes que en nit pura
Canta allá dalt un vol de serafins.
Yo veig per la Montanya tot un poble
Vindré á ton temple en atropoll confús,
Ab sayal negre lo capdill més noble,
La infanta més polida ab los peus nus.
Yo veig encendres, celestial Regina,
Pensívols contemplant ton front seré,
Pere Nolasch en caritat divina,
Vicent Ferrer en subirana fe.
Yo veig, yo veig en ta daurada cambra
De genolls y á tos peus depositant
Isabel y Ferrant llors de l' Alhambra,
Lo Jove de Áustria palmes de Lepant.
Yo veig com, confiats en ta clemencia,
Los somatens, ab robellat trabuch,
Fort castell de la pátria independencia
Fan á tes plantes dels penyals del Bruch.
Y en ta Montanya, resplendent de glória,
Mire la llar del avihor sagrat,
Lo monument etern de nostra história,
Lo mur de nostra invicta llibertat.
Y veig ta imatge sobre 'ls cims blavosos,
La terra als peus y per corona el sol,
Estendre oberts los brassos amorosos
Al que 't venera humil, poble espanyol.
Mentres aixeque al cel la dura testa
Cenyida de turons lo Montserrat;
Mentres brame en ses roques la tempesta;
Mentres rode á la mar lo Llobregat;
Mentres l' infant, acaronantse, trove
En los brassos materns grata calor;
Mentres recorde 'l vell y espere 'l jove,
Viurás, divina Verge, en nostre cor.
Viurás en ell com remembransa pía
Del somni del bressol, dols é inocent;
Viurás en ell com llum de poësía.
En esta y l' altra vida resplendent.
Viurás en ell com falaguera y pura
Filial aspiració del cor nafrat;
Viurás en ell com símbol y figura
De la Bellessa, el Be y la Veritat.
Y si el Ducte, ab ses negres nubolades,
Emboyra el cel hon resplandeixes tu,
Com ton temple les neules, infantades
Per la nit, que 'l vent porta y ell sen du;
Acudint de tos fills á la defensa
Ab un esguart de celestial consol,
Los núbols desfarás de nostra pensa,
Com les boyres desfá lo raig del sol.
Maig de 1880.