Lo gayter del Llobregat (1858) - Lo compte Jofre

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sa mirada. A. E. Ll. Lo compte Jofre
Lo gayter del Llobregat (1858)
Tristesa de una nina




LO COMPTE JOPRE.




De lo temps Rotlan,

Ni dé lal denan,
Non fo hom tan pros
Ni tan guerreian,
Ni don sa lauzors
Tan pel mon s' émpenha...

Bertrans de Born.Mon chant fenise...



 Assentat un jorn estava
 Dins son ayrós pabelló
 Ferit de traydora fletxa
 Lo compte Jofre 'l Pelós,

 Caygut lo cap sobre 'l pit
 Recolsat en lo escut d'or,
 Que llu gabre son mantell
 Com la lluna en l' horisont,

 Mirant lo camp de batalla
 Ahont guerreija valerós
 Lo emperador Cárlos Calvo
 Ab sos nobles y barons;

 Mirant com lluen las armas
 Als raigs del astre del jorn,
 Com estrelletas que corran
 Detrás de un vel roig de pols;

 Mirant com volan á trossos
 Entr' espurnetas de foch,
 Las massas d' armas ferradas
 Y 'ls elms clavetejats d' or;

 Mirant com passan pel camp,
 Com brillants exhalacions,
 Las fletxas que ratllan lo ayre
 De foch ab mil cércols roigs,

 Las punxagudas banderas,
 Los pendons llarchs y rodons,
 Y los capdals de tres puntas,
 Y los sagrats gamfanons.

 Recolsat està lo Compte
 Y gemegant de dolor,
 No per la sanch qu' enrogeix
 Lo argentat peto llustrós;

 Mes perque no pot calsar
 Ja los dorats esparons,
 Ni cenyir lo bronsejat
 Casco de normants terror;

 Mes perque divisa alguna
 No brilla en son escut d’ or,
 Y desitjava lo Compte
 Conquistarne una aquell jorn;

 Mes perque es lo galant Jofre
 Valent y caballerós
 Y á menyspreu té una ferida,
 Pus lloch per mes hi ha en son cos.

 « Malehit sia lo arquer,
 Que per tremolarli 'l pols,
 Fiu que á mí volás la fletxa
 Que apuntar volgué á altre cor;

 «Y muyra, muyra 'l cobart
 Que al dar un colp ¡deshonor!
 A un noble, sols lo fereix
 Perque lo cega la por.

 «Portau mon caball, ó patjes;
 Portaume mon caball roig,
 Lo que romp ab pit de ferro
 Los enemichs esquadrons;

 «Y correré á la batalla,
 Qu' encara forsas tinch jo
 Pera arrancar del escut
 De un duch normant lo blassó,

 «Y clavarlo de m'adarga
 En lo ratllat fondo d' or,
 Pus compte so y caballer,
 Y es mon nom Jofre l' Pelós.

 «Y pus corra per mas venas
 La noble sanch dels reys gots
 De la llarga cabellera,
 Pus de rassa de reys só.»

 Distret estava lo Compte
 En eixas y altres rahons,
 Passejant pel camp normant
 Sa mirada de lleó,

 Quant de sa tenda en la entrada
 Presentás lo Emperador,
 Com sol que naix del Orient
 Entre núvols de colors,

 Rodejat de caballers
 Y reys de armas y barons,
 Qu' entorn d' ell apareixian
 Estels del sol al entorn.

 Lo Compte volgué postrarse
 Per rebrel' de genoHons,
 Mes no ho permeté lo Calvo,
 Qu' era doble y valerós,

 «Alsat, lo caballer, alsat,
 Pus no es just que á genollons
 Parle ab mí qui al Duch normant
 Fiu poch ha inclinar lo front;

 «Pus no está be que una estrella
 S'eclipse devant lo sol,
 Quant los sobra, Jofre, cel
 Hont poder brillar los dos.

 «Se, Compte, que t’afligeix
 No brille en ton escut d' or
 Un blassó que t’ennoblesque,
 Que fasse immortal ton nom;

 «Mes se també qu' es poch digne
 De ton escut lo lleó,
 Pus mes que 'l rey de las feras
 Ets noble tu y generós.

 «Per aixó darte vull, Jofre,
 En senyal de ton valor,
 Un blassó que t' honre á tu
 Que 'l rebs, y á mí que te 'l dón':

 «Un blassó que sia digne
 De qui daurats esparons
 Calsa, y rich mantell de grana
 Cenyeix y ab corona 'l front.»

 Y tenyint sos quatre dits
 En la roja sanch, que á doll
 Raijava de la ferida
 Del bon Jofre lo Pelós,

 Pintá en son escut las barras
 Que de los reys dé Aragó
 En los pendons despres foren
 Dels reys sarrahins terror.

 «Aqueixas, Compte, tas armas
 Serán, aqueix ton blassó,
 Blassó que als segles tas glorias
 Recordará y ton valor.

 « Moltas guerras vos esperan
 A tú y als teus succesors,
 Mes sempre, sempre tas Barras
 Brillarán, Jofre, ab honor:

 «Pus fins los soldans que reynan
 En tronos de perlas y or,
 Y habitan palaus de marbre
 Baix lo cel ahont naix lo sol;

 «Pus fins los pobles que viuhen
 En amagadas regions
 Conegudas sols dels núvols,
 Dels estels y del Senyor,

 «Tindrán un jorn á gran preu
 Véurer volar los pendons
 Ahont brillen, Jofre, eixas Barras
 Que serán las de Aragó.»

 Axi parlá Carlos Calvo,
 Inspirat pel Criador,
 Lo jorn que vingué á sa tenda,
 Al Compte Jofre 'l Pelós,

 Qui, si no menteix sa crónica,
 Sortí sempre victoriós
 De quants fets de armas y guerras
 Emprengué desde aquell jorn.

Octubre de 1839.