Lo tot és poch ço per qué treballam

Lo tot és poch ço per qué treballam pot tenir els següents significats:

• Lo tot es poch çó perque treballám, a Obras del poeta valenciá Ausias March publicadas tenint al devant las edicions de 1539, 1545, 1555 y 1560 per Francesch Fayos y Antony, sócio corresponsal de Lo Rat-Penat, Societat d'amadors de les glories de Valencia y son antich realme, acompanyadas d'un prólech. Joan Roca y Bros, Barcelona, 1884.
• Lo tot es poch / ço perque treballam, a Les obres del valeros y extrenu caualler uigil y elegantissim poeta Ausiàs March. Manuscrit de la Real Biblioteca El Escorial, Sig. L.III.26. 1546-1547.

Altres versions

Lo tot és poch ço per qué treballam,
puix, conseguint, lo voler fart no és;
en lo volgut lo defalt no és pres;
mas l'apetit, com en tal part gitam?
Alguns desigs acorren a delits,
que·l movimient no pot hom escusar,
e d'altres molts, que se'n pot ben guardar,
en contra nós per nós són elegits.

Per poch lloguer treballam jorns e nits;
no sé qué fa perdre hom si e Déu;
molt per poch preu se dóna ço del seu,
perdent delits per delits ab despits.
Contra lo cors és enemich lo món,
de l'arma és enemich principal;
entre aquests és nostre bé o mal;
donchs, d'on los ve amar qui ells confon?

Diverssitats de delits en l'om són.
À-n'i alguns nessessàriament:
naturals són, la spècia sostinent;
altres que·m pens que natura no·ls don,
mas ssón per hom d'openió stimats,
los quals per ssi no han nulla valor,
car en ssenyal de virtud és honor
y els diners ssón per stima trobats.

Los hòmens ssón axí foraviats
c·onor, diners, crehen ser bé de l'hom;
ço és perqué l'ull nostre no veu com
a la virtud sien premis donats,
e veu aquells honrats, havens diners.
Lo loch no y és e lo senyal roman,
e tant al món à durat est engan,
que no sap hom altres déus verdaders.

Uns delits ssón dels altres homeyés:
la carn no vol treball, fam ne coltell,
e pels dinés, axí jove com vell
se dóna mort e pert tots sos plaers;
e la honor ab lo diner debat,
no pas tots temps, ans al diner segueix;
en camps ssembrats de diners, honor creix.
Tals són los déus que·l món ha celebrat.

Si bé à·n l'om, per lo món l'a trobat
-dich-ho d'aquell qui no sap altre bé-,
e si té mal, axí pel món hy ve,
no en tot mal, mas en gran cantitat.
Lo món fa mal dant entendre ben fer,
e quant fa bé, no és bé verament;
açó no·ntén lo qui viu grossament
e lo sabent qui passió sufer.

Ardit e franch, prudent, justicier,
és l'om, pel món, sens àbit de virtud;
aquest nom ha per lo món merescut
perqué no·s veu ço que virtud requer.
Bon fet requer de bé fer gran amor;
si açó y és, delit no y fallirà:
la·ntenció d'interés no y serà,
y el món vol àls, ço és, béns y honor.

Infinits ssón que obren ab dolor
y ab interés algun acte honest,
e·ls ignorants cuyden aver conquest
ja la virtud ab gran dolor e por.
Altres, e pochs, entenen lo que fan,
e faran bé ab mala·ntenció,
dant entenent que llur voler és bo:
tots davant gents virutosos seran.

Sens nombre ssón los qui tant no faran,
volents portar si molt bé arreats,
no penssant àls sinó com són mirats,
hy en lo poblich ab dolor despendran.
De la virtud qu·en conservar serveix,
tanta n'auran com ssolament los plau,
res no metent en obra, si·ls desplau;
sepulcre són on res leig no pareix.

Lo bé del món no és bé qui·l coneix,
lo savi·l sap, e creu aqueu lo foll;
savi no és qui·l sap e no se'n tol:
sens act·onest prudença no·s nodreix.
De savis folls yo faré menció,
e de aquells qui savis hom pot dir:
dels folls cuberts e dels menys de cobrir,
dels perdonats e dels menys de perdó.

Seguons de molts fon llur intenció
que·l bé de l'hom fon en tres parts partit;
mas, enaprés d'açò, deu ésser dit
qué és lo bé per vera openió:
tant com hom sent ab ànima e cos,
e tant com ssent ab lo cos solament,
e tant quant ssent ab mer inteniment.
Del bé celest, d'aquell yo res no pos.

Molts philosofs en llurs escrits an clos
ser profitós, delitable y honest,
e tot quant és que sia desonest
no ésser bé, fora de tot repòs.
Lo bé honest se'n porta·ls dos ab ssi,
car per aquest, delit perfet s'ateny;
axí matex a tot profit s'enpeny,
no desviant de rahó lo camí.

Lo profitós, perqué ss'esguarda fi,
lo delitós dins si matex enclou;
tot act·en l'om que d'elecció mou,
porta delit, e no u cal dir a mi.
Mas tot delit profit a ssi no trau,
e pus comú és delit que profit:
tot animal participa delit,
y enlo proffit hom per la rahó cau.

D'on se pot dir que·l bé de l'home jau
en aquests béns, clohent-los tots l'onest;
más es a dir qué és lo bé aquest,
e si l'ateny lo rey e lo esclau,
e hon està en l'ome assegut,
e qué deu fer per consseguir tal dó,
e qué n'ateny per sa possessió,
e com per poch lo vol aver perdut.

Seguons per molts e per mi és sabut,
tot quant que és, en va no és fet res:
los elements e tot quant que d'ells és
a certa fi per sos migs an vengut.
Repòs ateny, seguons qui és, cascú,
no pus ne menys que natura·ls promet;
en consservar si, cascú és discret,
e, fet açó, no roman trist algú.

L'animal hom és animal comú,
toquant de brut e de celestial:
brut per la carn; per l'arma, divinal.
E d'aquest bé molt menys serà dejú,
e serà quant la rahonable part
atés aurà sa fi per sson obrar:
est és lo bé final hon vol bastar
ab que·l falç bé romang·a hun depart.

Cascú, obrant, a bé ha sson esguart,
e sap que mal de tot en tot farà;
mas per fals juhy algun bé stimarà
plahent a ssi, per fer l'apetit fart.
E no serà, si·l bé ver hy defall;
car no roman contenta la rahó
si no és bé, mas per openió;
si n'ha delit, no·s llunya lo treball.

Tal és lo bé, que no és mur ne vall
tingua lo pas que·l voler d'om nos pert;
per ssa virtud, sens de hom lo acort,
lo tir·a ssi e sens altr·entrevall.
E d'ell an dit savis estocians
que·l qui l'ateny no pot caur·en tristor;
lo philosof açó pren per error,
dient d'aquest no stendre tant ses mans.

Alguns han dit qu·en les coses molt grans,
lo contemplar d'elles la veritat
és aquest bé; mas axí an errat.
Altres an dit qu·en les virtuts usans.
Tots an dit ver, e no cascuns per ssi.
Lo bé de l'hom en dues parts se pren:
quant veritat l'enteniment entén,
e l'apetit a rahó conssentí.

Del bé aquest algú no desentí
que de per ssi benahuyrat l'om fa;
mas, per complir él, que l'om mester ha
dels béns forans; e sens ells no·s mesquí,
mas que del tot benahuyrat no és.
D'altra part diu per ssi ésser bastant.
Entre bé y mal l'om fa estar penjant:
entr·aygua y foch, sens fret o calt l'à mes.

De son poder Sènequ·à so defés,
dient qu·en béns forans és algun bé,
mas lo qui·ls ha, del sobirà no té,
per ells aver, la part de mi pugés.
Ell vol tant l'om estrényer dins sa pell,
no pus haver que sa natura voll;
s·alguns d'aquests la Fortuna li tol,
que·l sobirà fern estn son castell

Si·ls béns forans són mester ab aquell
complir son bé a l'hom en aquest món,
menys de aquests lo bé no és ne fon:
deserta és sa pròpria obra·n él;
Ffortuna aurà en ell sson poder llarch
y el natural, comú a tots los bruts;
son propi bé en él serà perduts,
si aquells béns en ell an tant allarch.

De aquests béns veritat no fa·nbarch
d'ésser en hom forans, y enteriós:
ffama y dinés són forans e honós,
ffills e mulers, e no·m ssé ssi m'allarch;
los a part dins, bellea y sanitat,
e tots aquells que natura dar pot.
Tots ssón no rres, a mon parer e vot,
per sser comuns e fora potestat.

E aquest bé no és en hom trobat,
e si trobat, s'ateny sens los estranys:
qui perdre pot, no ten ssegurs los guanys,
hy en perfet bé s'entén seguretat.
¿Qui jutgarà si aquest bé pot ser,
sinó aquell qui és tot virtuós,
car l'ome flach un pes molt ponderós
per tant alçar no creu d'él fort poder?

Menys de delit tal bé no·s pot haver,
e lo major que·s pot aconsseguir,
e res no·l pot per natura venir:
tant acordat aquest lo fa saber.
Picurus dix ell ésser lo delit.
Açó és fals, mas és per conssigüent:
sens lo major delit no·s hom content;
sson senyal cert és fer l'om ahunit.

Saber no·s pot tal bé, si no·s sentit,
e no·l ssent hom, si donchs sabut no és;
l'enteniment sab lo bé on és més,
mas pel voler deu ésser elegit.
L'om és mester que faça unió
de sses dos parts, la principal seguint,
ffahents tals fets que sia hobehint
son apetit ssenssual a rahó.

En est obrar cau delectació,
donant ssenyal d'ésser l'acte perfet;
sens lo delit l'àbit no·s mostra fet,
car mostra·l cos ser en rebel.lió.
Clarament és deshobedient fill
qui, murmurant, per lo pare treball;
si l'apetit l'obediença fall
a la rahó, la pau és en perill.

Damunt és dit que virtud pren exill
si l'om, obrant, obra per interés
e per delit; que l'àbit complit és,
e sens aquest no vall un gra de mill.
Mas si delit és sola caus·al fet,
per interés nomenar se farà;
no·l cal penssar, al qui bé obrarà,
se v·a delit, e tristor a malfet.

Al bé obrant, virtud delit promet,
y el mal fahent, s·algun delit ateny,
no passa molt que tristor lo constreny,
e no·l deffén loch públich ni secret.
Ab ell se va conexença de mal,
qui per tots temps la conciença·l rrou
si és malvat, tant qu·en mal sa fi clou;
lo seu delit a dolorir li val.

Plató volch dir que bo ni cominal
no és delit, mas ach molts enemichs.
Picurians posaren, com inichs,
que·l bé de l'hom era·n delit carnal;
mas derrer vench son dexeble matex
que anul.là vanes openions,
e del que dix dóna·videns rahons,
y el bon delit de l'àvol divedex.

Delit e bé sol orde·ls departex
Delit és bo en tots fets naturals,
sinó en l'om quant passa·n los brutals,
car en tal cas natura desseguex.
Quant à Déu fet seguex natural cós:
lo cel e·l món, los vegetals e bruts;
axí rahó met a l'hom instituts;
si les romp, és animal ociós.

De quant fa l'om delit és occasiós,
car tot agent entén semblar a ssi
per convinent de la cosa per qui
ffa lo que fa, essent-ne cobejós;
si bé és ver que molts actes l'om fa
qu·entre voler e no voler se fan,
de qué·ls fahens porten voler penjan,
mas, elegint, a voler se refà.

Sí com dolor contra delit està,
axí fa·n l'om contràri·acció;
de tot quant fuig dolor és la rahó:
tals passions nostra natura·ns da.
Amor e hoy, primeres pressions,
són termenats en delit o dolor;
a sguart de bé lo camí és amor,
e per fogir dolor ne da rahons.

Savis no ssón tots qui les qüestions
determenar ssaben e dar conssells,
si contra por ssón simples com anyells,
e vers delits ardits com a lleons.
Savi·s aquell qui sap si consellar
envers lo bé qui propi és e sseu,
prenint aquell, jaquint l'àls en relleu,
mirant los folls en lo món tribular.

Savis ssón dits los qui poden justar
honor, dinés e favor de grans gens,
e ssón villans de cor e mal ssabens
que res del ver no ssabrien penssar.
Cuydant esser ssavis, ells ssón astuts;
poder avent d'esser bons, ssón malvats;
aquests aytals no sseran perdonats
pel savi hom qu·en sa fi és venguts.

Molts ssón errants, d'ignorança vençuts;
altres que ssón errants ignorantment,
gran causs·avents de llur defalliment,
penedint-se del cas on ssón cayguts.
Tots aquests són sens culpa llur pecants,
no l'ignorant que per colpa no sab;
rahó serà que perdó no acap,
e sí aquells sens llur culpa errants.

Aquells ssón folls qui ssón llurs béns guastants,
menys de servar manera·n res del lur.
Parlar de tals larguament yo no cur,
mas d'altres folls saviessa mostrants,
comprant molt car treball, dolor e mort
per guanyar poch, e·ncar açò no cert.
Pleguats al lloch, lo troben tot desert,
clamants del món, e açó ab gran tort.

Axí com l'orp no trob·ab l'ull deport,
perqué no y veu, per falta d'un gros tel,
e tolt aquell pot veure terra y cel,
ne pren a·aquell, qui d'entendr·à confort
en veure·l ver, e per mal apetit
és ignorant, que lo mal jutga bé.
L'incontinent per passió·n tal ve;
l'intemperat en fer mal pren delit.

De semblants gents està lo món fornit;
en tals recau la major part del món.
Quals ssón aquells qui de aquests no ssón?
Lo dat a Déu hy el de natur·axit.
En general l'incontinent entén,
mas ja no sap com passió lo prem;
él sap lo bé e va per lo estrem.
L'intemperat no·l sap, e, donchs, no·l prem.

Encadenat deu sser qui no comprén
que tota res deu sser jaquit per Déu;
mas, escapant d'ací, tot home creu
que altre bé lo cor de l'hom encén.
Del bé aquest és de maravellar
com se pot fer que·l cerch fals l'entenent,
en part hon fi e lo començament
ab la rahó pot bé de ssi llunyar.

La major part del món no pot amar
lo bé honest, perqué bé no·l percep.
¿Qui és aquell qui·n paciença rep
que tot sson bé dins ssi puscha estar,
e per virtud tal bé sse n'aconsech,
e que la mort no deu hom avorir,
e que honor e béns ssón de jaquir,
e de aquells qui·ls amen que renech?

Savi e foll, scient e home llech,
en algún bé sa esperança met,
e si l'honest, llançat, a part tramet,
de falssos béns l·és forçat fer aplech.
Seguons qui és, tal fi li aparà;
lo temps e·ll lloch, la disposició
li mudaran sa mala openió;
jamés en ferm sa voluntat aurà.

L'home avar son bé·n dinés està,
hy en lo delit del cohyt, lo fembrer;
l'om ergulós desiga honrat ser,
mas entre ssi açò diverç serà.
Molt hom avar lo llogre té per mal,
e vol robar en places e camins;
si bé·lls avars volen guany a part dins,
en lo guanyar hu d'altr·és desegual.

L'om ergullós vol sser, en general,
honrat, lloat, mas en diverç cascú:
hu vol ser dit franch, ardit, pel comú;
altr·en saber creu ésser sson cabal;
altr·, en virtud del cos o bell cantar.
Tot açó fa qualitat dessemblant
e per ssaber de l'hom, qui és tirant
entr·aquests béns, qual per milor li par.

Nessessitat fa la fi cambiar,
car lo malalt en sanitat la met,
lo sedejant diu qu·en fartar la set,
lo pobre hom en aver creu estar;
lo flach e lleig fort voll ésser e bell.
Tots aquests béns ans d'aver an gran preu;
lo bé honest no·s pot fer algun preu
sinó·l prudent qui posseex aquell.

De l'hom sabent és dret qu·em maravell
qué és açó que de tot seny lo trau,
com no coneix que foll és més qu·esclau;
volent delit, lo pert per mal conssell,
car natural passió ell no·l mou.
Tals desigs ssón trobats d'openió;
per no usar lo delit de rahó,
sa voluntat, cerquant sson bé·lls enclou.

Nostra rahó aquests delits exclou;
no·ls vol la carn, ans aquells avorrex.
¿Qui més de prou ha com voler li crex
a desigar çó qu·a la vida nou?
Quant l'om de poch, en pau, munta senyor,
¿qué li plau més, per tots temps treballant,
obrant mals fets, nulla virtut usant,
no esperant sinó falssa honor?

Delits del cos no ssón de tant·arror,
car no·s algú que·s llunye lo començ;
restant en carn, llur delit res no venç,
l'espècia d'om d'aquells trau sa valor.
Sobresvolguts, nostr·arma·n àbit ve
e vol-n·eccés per sa·nfinida part;
en terme ssón, e de llur terme·lls part:
ffer-los vol grans, natura no u sosté.

Donchs, al sabent ¿quina sperança·l té
en los dinés e honor de mal lloch?
No dich, si·ls ha, que com a serp no·ls toch;
no·s don a ells, sabent com no an bé.
Tant com dinés, lo cor d'om res no streny;
en cor avar algun bé no s'assiu,
ne pot haver amich home altiu.
Qui pecca·n tot, o, quant de bé ateny!

Donchs, ¿qui dirà d'aquell hom haver seny
que·ll propi bé pert per mal accident,
car per haver favor de folla gent
a grans despits e vergonya s'enpeny?
No venç primer de trobar-se vençut,
e serveix ans que no sia servit,
e pert plaer ans d'aver-ho sentit,
e si l'ateny, ab dol és retengut.

Cell qui no sap qu·en obra de virtut
és un tal bé, donant delit perfet,
e que·l desig per àls no·s satisfet,
no·m maravell qu·en Déu sia·rascut,
com veu que res no·l bast·a contentar
e no·s pot fer que sson desig castich,
e de tal bé veu tot animal rich,
y él, qu·és senyor, que n'haja pobrejar.

S·entre los béns forans lo vol trobar
y els naturals, e no·l pot consseguir,
en est·arror açò lo y fa venir,
com cantitat penssa que·l deu fartar.
E jamés fon hun hom tan bell e fort,
honrat e rich, que per ço fos content;
seguons qué vol, à l'hom contentament,
no seguons quant, si bé y à·lgun deport.

En la honor ha bé, com fa report
de la virtud, mas bé no ha per ssi;
son bé està en qui la fa y a qui
és dat, si u vall; si no, tots reben tort.
L'onrrant ha bé com al bó fa honor;
l'onrrat n'à més com la honor merex,
e la honor algun tant voler crex,
e si l'és tolt, per ço no·n sent dolor.

Honor és bé quant no·l seguex amor,
mas plau al bo pel moviment primer;
no s'estén pus, car virtud no sofer
que·s delit hom en estranya valor.
Mas ¿qué·s dirà d'aquell entés malvat
-més, si és vell-, cerquant favós e béns?
En tot barat esperons ha sens frens,
no conexent tenir camí errat.

De l'home pech no só maravellat,
puix no sent res defora sa carn;
de l'hom sabent se cové traur·escarn,
qu·en sson saber sia·n tant enguanat,
perdent a ssi e Déu, y el món no guany.
¿Qué conexem tan savi e tan bo
que mal e bé no sse'n dig·ab gran sso?
E, donchs, al bo, de fama poch li tany.

Foll és aquell qui lo bon home plany,
com no·s preat del poble malastruch;
ja no és bo, e més pech és que ruch
qu·en tal favor e de fortuna·s bany.
Plànyer-sse deu lo bo, com no té loch
d'executar sa famosa virtud,
e que·l poblàs sse trobàs sort e mut,
anant badant a·algun bestial joch!

Poble yo dich a rey, peons e roch,
duch, cavaller, juriste, menestral,
avens per bé l'openió general
qu·en la honor e dinés tot bé toch.
E sobr·aquests són unes poques gens
dients que·l bé és en vergony·aver;
altres, tan pochs, dients qu·està·n plaer,
menys de haver d'altre bé sentiments.

Per donar fi a mos breus parlaments,
pens lo bon hom com, qui·l lloa, e de qué;
e si bon hom lo lloa e de bé,
aja'n delit, restrenyent bonbaments.
Glòria stà en conéxer a ssi
ple de virtuts e no lloat de folls;
d'aquells no u dich qui stan caden·a colls,
mas dells sabens que ignoren sa fi.

Vaja cerquant lo foll grosser, mesquí,
lo sseu delit entre los populars,
car tot semblant sse delit·ab sos pars,
e no deman a degú lo camí.
Si l·és mostrat, camí no girarà,
mas no irà ab tan acuytat pas.
Si, donchs, no·s foll, qu·en saber no bastàs,
quin és lo jorn que meng·alegre pa?

Per qué·l valent home fastig no ha,
com veu lo món pels dolents possehyt,
e per qué vol d'aquells ser favorit?
No és d'alt cor qui tras tal favor va.
Magnànim és qui lo món té·n menyspreu,
e molt mesquí lo qui·ll penssa sservir.
E com aquest lo's veu contra venir,
qué fa, lo llas? Sospirant, lloha Déu.

Hon virtud és, la veritat ss'asseu,
e la rahó ab aquestes se juny:
hon una és, les altres no ssón lluny;
d'elles no sap qui no·ls dón·agual preu.
La ver·amor és dad·als llochs on són,
e lo revés al qui sse'n troba buyt;
l'om qui n'és menys, és arbre menys de fruyt;
homs en bell ort són los hòmens del món.

Font: Bloc personal DMRQ, sine data