Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Biografia de D. Joan Mañé y Flaquer

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





BIOGRAFIA DE D. JOAN MAÑÉ I FLAQUER



 Don Joan Mañé i Flaquer nasqué en la vileta de la Torredembarra, en la costa tarragonina, el dia 15 d'Octubre de 1823. Fou el seu pare un petit industrial, però home de molta empresa i molt ferm en son cor, que havia sigut soldat d'Espanya en la guerra dels francesos, havent-se trobat en el siti de Tarragona, hont, en un dels combats, perdonà la vida a un francès que, perseguit per ell, se li rendí; i per això fou condemnat a mort segons la ordenança; i posat en capella, havent-lo anat a veure el seu capità que se l'estimava molt, i planyent-se de que per aquella desobediencia s'hagués de perdre tant bon soldat, aquest li respongué, que al fer lo que feu, prou sabia a lo que s'exposava, i que si cent vegades pogués trobar-se en lo meteix cas cent vegades perdonaria a l'enemic que se li rendís; deixant al capità molt admirat de la seva fortalesa. A l'últim moment fou perdonat; i, acabada la guerra, emprengué son quefer i se'n anà a Amèrica cercant fortuna, recorrent les terres argentines amb moltes aventures i perills, fins que, de retorn, s'establí en la Torredembarra hont nasqué nostre Don Joan. La mare fou una santa dòna que, amb tot i la gran tendresa de son cor, sabé mostrar-se digna companya d'aquell fort varó, el qual formà en les milicies que, en aquells temps tant revolts de lluites civils, combatien a les bandes dels absolutistes alçats en armes; i diu que quan la campana del poble tocava alarma per sortir la milicia, aquella tendra muller que tremolava sempre per la vida del seu marit, corria no obstant a cercar l'arma i les fornitures perquè aquest no hagués de perdre temps en pujar a cercar-les al pis de dalt, i pogués ésser dels primers en comparèixer a la plaça.
 De tals pares nasqué tal fill. De petit fou malaltís i entremaliat, posant-se en sos jocs, a cada punt, en perills que cercava a dretes pel plaer que li donaven, ocasionant grans espants i trastorns a la seva mare; encare que cada cop de vèure-la trastornada se'n penedia i feia prometença de mai més tornar a afligir- la, perquè li tenia—i li servà tota la vida—una mena d'adoració. Feu la creixença molt ràpida i era molt prim i delicat, però de gran vivor i'ls ulls com esperitats, de modo que entre sos petits companys i en tot lo poble era conegut per l'animeta.
 Havent esclatat la guerra dels carlins l'any 35, el Mañé pare, que era fortament titllat de lliberal, començà a ésser amenaçat i perseguit per gent de l'altre partit que podien molt en el poble, fins al punt de fèrse-li impossible la estada; i llavores alçà la casa i se'n anà a establir-se a la ciutat de Tarragona, hont seguí el seu negoci i començà a inclinar-hi el noi, que era l'únic fill varó que tenia. Però aquest mostrà aviat més afició a l'estudi i a les lletres que no pas al negoci: i ajudant en ell al pare en tot lo que calia, sense a cap hora del seu treball ni ocasionar despeses, s'enginyava en estudiar tot el poc temps que li restava lliure, i aprofità en gran manera dels seus estudis. Aixís començà a exercitar noblement aquella gran força de voluntat que fou ressort i segell de tota la seva vida. D'altra manera se la posà a prova amb un fet que, de vell, encare contava amb singular complacencia. Diu que en aquella seva adolescència tumultuosa era, per gran contrast, molt afectat de fondes melancolies, i que en les seves hores li plavia la soletat i la contemplació, i sovint se'n anava vora'l mar i aplanant-se boca terrosa damunt d'una roca se complavia interminablement en el mohiment i la remor de les onades. Una d'aquelles vegades fou torbat en la seva contemplació pel bullici d'uns jovenets com ell que's banyaven en la mar allà a la vora: veia còm se gaudien en l'aigua capbussant-s'hi i nedant amb jocs de tota mena i crits i rialles. I diu que començà a entrar li un gran desitj d'ésser-hi, i una recança de no poder fer com ells, perquè de nedar no'n sabia, i començà a preguntar-se quínes forces i aptituts tenien aquells minyons que ell no tingués igualment per sostenir-se a flor d'aigua; i tant se'n sentí pungit que alçantse, de sobte, irat amb sí meteix i resolt, va dir-se:—No nedas? Doncs ja nedaràs!—I despullant-se amb quatre revolades, se llençà al mar.—Desde aquell dia vaig nedar—deia. Aixís feu de sí tota la seva vida.
 I aquesta forta moralitat del seu esperit era en ell tant predominant, que tot ho abocava a sí i ho convertia en substancia pel seu exercici: tot ho transformava en fortalesa, fins les majors causes de feblesa. Això començà a veure-s ja per aquells meteixos temps de la seva adolescencia. La seva salut, que ja de petit havia sigut sempre delicada, passà llavors per una crisis que li posà la vida en perill: el metje s'alarmà, i ell sentí còm, sortint de visitar-lo, deia a la seva mare:—No sé què'n farem d'aquest xicot; es molt flac de pit i'm temo que's quedarà pel camí de la joventut. Si pogués arrivar als trent'anys quí sab si la naturalesa li faria un tom; però, li haig de dir la veritat, no cal refiarse'n de que arrivi tant enllà.—I ell, escoltant això, sentí redreçar-se del fons dels seus disset anys una forta voluntat de viure que no'l deixà mai més en la seva llarga vida, que's posà a defensar amb la forta cura que posava en totes les coses que s'emprenia: es dir, que jo crec que visqué lo que visqué perquè volgué viure.
 Mes, pel moment, refet d'aquella crisis, la seva joventut no se'n preocupà altrament; i'l temps que encare sigué a Tarragona se feu de la milícia nacional; i deia lo atraient que li era, i còm procurava ésser incorporat a totes les sortides; i lo platxeriós de les nits en el còs de guardia, alternant-hi la vigilancia i les alarmes amb les aficions literaries que se li anaven fomentant amb les discussions entre'ls companys i les lectures dels autors afavorits d'aquella joventut inquieta.
 El seu pare fou desgraciat en el negoci; aquest anà minvant, i'l fill que s'havia aficionat també a les ciencies naturals, se posà de practicant en una farmàcia, fins que'l seu esperit inquiet cercant més àmbit i major activitat el portà a venir-se'n a Barcelona.
 Estava llavores al voltant dels vint anys, era valent i emprenedor, tenia clara intel-ligencia, i per guanyarse la vida, dintre la seva natural dretura, tot li era igual. Se lligà d'amistat amb el jovent que aquí llavores empenyia per obrir-se pas; seguí'ls seus estudis de ciencies naturals, especialment mineralogia, que aviat li valgué algun guany; volent tenir, a més, un ofici se posà d'aprenent guanter; amic com era, ja de noi, amb son compatrici en Josep Coll i Vehí entrà en els cercles literaris del jovent, se feu amic d'en Víctor Balaguer que dirigia la revista titulada «El Genio» hont les aficions romàntiques de la jova generació trobaven esplai amb la traducció i imitació dels grans prestigis de la escola al estranger—Walter Scott, Gcethe i Schiller, Manzoni;—allí començà publicant cròniques científiques, i aviat aquella empenta crítica, agresiva, que es tan propia de cada generació a l'entrar en acció de joventut, feu que aquella se llencés a lluitar publicant un setmanari amb el títol fortament expressiu de «El Àngel exterminador». N'hi hà prou amb aquest títol per fer-se càrrec del tò del periòdic; i coneixent el tremp d'esperit del jove Mañé no cal dir que'n fou desseguida el capitost. Un dels redactors més atrevits... literariament, hi publicà un atac personalissim a un professor de l'Institut, que delegà a dos amics per demanar satisfacció, i no havent-hi hagut avinença se concertà un encontre personal davant del qual reculà esferehit el qui n'era primer causant, tant atrevit... literariament; i llavores en Mañé, que venia a ésser el director del setmanari, per deixar-ne a cobert l'honor, se declarà autor de l'atac i se disposà a respondre-n amb un arma a la mà; mes l'ofès n'hagué esment, i no tant sols se refusà a combatre amb el qui res l'hi havia fet, i al qui no coneixia, sinó que, admirador de la seva generositat, s'hi feu coneixedor i s'hi lligà d'amistat per sempre més. Aixís se feren amics en Mañé i en Llausàs.
 Altre amic seu, ja de temps abans, era en Pau Piferrer que llavores dirigia la revista La Discusión, en la que en Mañé també col-laborava amb cròniques científiques. En Piferrer era professor de Retòrica en aquell famós Col-legi Barcelonès constituhit per accions entre lo mellor de Barcelona pera educar-hi'ls nois que pujaven; pero havent-se-li fet aquest lloc incompatible amb la seva càtedra oficial de la meteixa assignatura en l'Institut Provincial, i sabent còm en Mañé necessitava guanyar-se la vida i còm sabia cumplir en tot allò en que's posava, li oferí que'l substituís en aquell Col-legi. En Mañé no dubtà ni un moment; ell no sabia Retòrica, pero sabia que necessitava la mesada que se li oferia per explicar-ne, i que la seva voluntat era prou per guanyàrse-la bé. Res d'això digué an en Piferrer, que sempre li feu molt respecte; però aixís que'l deixà, se'n anà de dret a casa en Coll i Vehí, son company d'infantesa; i havent-li trobat, per tot Déu te guard li digué:—Pep, què es Retòrica?—L'altre rigué admirat i feu:—I are, per què m'ho preguntes?—Perquè demà haig d'anar a explicar-ne al Col-legi Barcelonès.—Més admirà això encare an en Coll, i més se'n rigué; però desseguida seriament imformat, i haventli en Mañé mostrat en el programa que li havia donat en Piferrer la lliçó que ell havia d'explicar l'endemà, li donà la «Filosofia de la Elocuencia» d'en Campmany assenyalant-li hont trobaria lo que havia d'explicar i còm havia de preparar-se. Prengué en Mañé el llibre, se'n anà a casa i passà la nit estudiant. A l'endemà, en Piferrer el presentà an el director del Col-legi, aquest an els nois, en Mañé pujà a la tarima i feu son fet a conciencia. Quan vaig acabar—solia dir—tant ne sabien els nois com jo; perquè'ls havia dit lo que n'havia après la nit passada.
 Aquell Col-legi Barcelonès constituit amb tants bons elements se ressentia emprò de manca de disciplina: el Director, el bon P. Mestres, era molt bò i molt savi, però no tot lo ferm que convenia en regir-lo; els professors, tots ben triats, no complien pas puntualment en ses classes, els alumnes interns més avençats s'avenien amb el porter pera ses escapatories nocturnes; el cuiner negociejava amb els queviures; en fi, tothom tirava pel seu cantó i la institució en valia molt de menys. La Junta inspectora, tractant de posar-hi remei s'adonà aviat de que l'home enèrgic que calia per empunyar tot allò no era altre que aquell jove magristó que de poc s'havia encarregat de la classe de Retòrica: i li oferí la direcció. En Mañé acceptà; i era cosa bona sentir-li contar còm havia ordenat desseguida tot aquell desordre, assentant-se a la taula amb els nois per saber bé lo que menjaven i cóm menjaven; posant-se en el lloc del professor que no era puntual i que restava tot confós quan arrivava; i lo més bò fou amb el porter, al qui donà la consigna que, tocades les dèu del vespre, la porta's tancaria i no's tornaria a obrir per ningú, ni per ell meteix, el Director que fos. I per probar-ho, sortí un vespre i no tornà fins a quarts d'onze. Trucà, comparegué el porter, vacil-lant en lo que havia de fer; però, disposant-se a donar-li entrada, en Mañé li digué:—¿Qué hora es?—Son las dies y media, Don Juan... pero usted—Pues, nada; la consigna. Buenas noches.—I li girà esquena, i se'n anà a dormir a casa d'un amic.
 Cosa semblant succehí a l'encarregar-se de regentar la càtedra d'en Piferrer. Aquest, molt avençat ja en la seva malaltia consuntiva, sense veu, molt curt de vista, feble tot ell per soportar una classe nombrosíssima i amb estudiants ja homes i de totes procedencies, defallí i anà a trobar an en Mañé i amb llàgrimes als ulls li demanà que'l substituís per algun temps; i ell, indignat per la conducta d'aquella juventut per un home del gran valer i del cor angelical que'n Piferrer era, se presentà a la classe, esvalotada amb la perspectiva de riure-s d'un substitut i digué:—Senyors, vostès han acabat amb les forces i poc menys que amb la vida d'un home tant eminent i tant bò com el titular d'aquesta càtedra: jo valc infinitament menys que ell com a saber; però en canvi'ls anuncio que tinc lo que ell no tenia: bona veu, bona vista, i bons punys. La única condició que he posat per ocupar aquest lloc, ha estat que sia jo qui faci'ls exàmens, i m'ha sigut acceptada. Per lo tant comencèm cadascú son camí: i allà'ns trobarèm.—I dominà a aquella jovenalla.
 Amb tot això, i ja que la sort l'havia dut a aquella esfera d'activitat, volgué obrar-hi a conciencia: trobà temps per estudiar, se llicencià en Filosofia i Lletres, i després d'haver regentat aquella Càtedra, n'obtingué un altra en propietat, i fou secretari del meteix Institut i professor de la Escola Normal.
 Mes ja abans, o sia en Abril de 1847, s'havia incorporat en Mañé a lo que havia d'ésser la obra de la seva vida. El meteix Piferrer que, per manca de salut l'havia posat en son lloc en l'Institut, per la meteixa causa que l'impedia d'assistir a les funcions de teatre, li cedí la crítica teatral que feia en el Diario de Barcelona, presentant-lo al propietari-director Don Antón Brusi i Ferrer.
 A l'entrar en el «Diari» està la personalitat d'en Mañé en plè treball de formació. Té vint i-quatre anys: la seva salut física es afavorida per aquella alegre pujada de sava que treu flor de joventut; la seva moralitat de tan bona rel ha sigut encare més enfortida per la lluita ciutadana i per l'éxit que l'ha posat en lloc tant ventatjós relativament per un jove dels seus anys; la seva intel-lectualitat s'ha enriquit pel seu propi treball i pel tracte amb el floret de joventut intel-lectual catalana. La influencia de la atmòsfera espiritual barcelonina d'aquell temps es decisiva per ell. S'està en plè romanticisme, però un romanticisme que Catalunya assimila donant-li un caràcter ben propi, i produhint un moment ben assenyalat en la nostra cultura: es el primer esclat de la renaixença espiritual catalana. En Martí d'Eixalà es el pontífex d'aquella juventut: d'ell arrenca la doble branca del saber que en filosofia assimila catalanament la escola escocesa fentne una mena de positivisme espiritualista, desplegat en les dues capitals figures d'en Xavier Llorens i en Jaume Balmes, cadascú a sa manera, encare que en tots dos amb la forta base del dogma catòlic; i en dret i ciencies socials amb la assimilació de la escola històrica de Savigny representada més endavant per en Durán i Bas, en Reynals, en Permanyer i tot lo mellor de la jurisprudencia catalana. El romanticisme literari i artístic encarna en Piferrer, en els dos Milà i Fontanals, en Pi i Margall, en Rogent, en Rubió, en Balaguer , que conformant-lo al propi sentit català, n'aprofiten, més que'l matís declamatori polític, lliberalisant de Víctor Hugo i Lamartine, el matís històric, mitj-eval, tradicionalista, de Walter Scott i del teatre i les balades alemanyes, junt amb aquell no sé què de clàssic que en els majors esclats romàntics posen per naturalesa, pot-ser per atavisme, Manzoni, Alfieri, Fóscolo, Pellico i tots els italians del temps. Tot això produeix aquí aquella florida d'una ciencia robusta i tímida ensemps, i d'un art i una poesia romàntics-entenimentats, tant característics de la nostra joventut dels anys 40, donant a tota aquella cultura un aire seriós i provincià, un matís discret però un xic trist; perquè la terra, la veritable vivor de la terra, no s'ha desvetllat encare, i aixís aquella cultura no troba la seva expressió propia, viva.
 En Mañé es l'amic de tot aquell jovent, es un d'ells: mes ell no es pas un filosop, ni un jurisconsult, ni un artista, ni un poeta; i coneixent-s'ho, s'aprofita amb un cert respecte de les excel-lencies que reconeix en cada un dels seus companys i mestres, per fòndre-ho tot dintre de la propia aptitut; mes aquesta aptitut en la que es superior a tots ells, ell no se la coneix encare; se sent una força, pero no coneix la naturalesa de la seva força; se sap pot-ser home d'acció en contrast amb tots els seus companys, superiors en altres coses, però no ha trobat encare'l principal instrument de la seva acció perquè a Barcelona no hi es i en tot Espanya es prematur: ell no sab encare ben bé lo que es; pero en Piferrer li endevina quan, havent-li ell humilment sotmès el seu primer treball pel «Diari», la crítica teatral del «Don Fernando de Antequera» de Ventura de la Vega, en Piferrer que era un vident, impresionat per el tò, per la dicció de l'article, diu senyalant-lo als seus companys: «Aquest ens farà corre a tots». Havia endevinat al futur gran periodista.
 Mes el seu temps no es encare arrivat, i mentrestant se posa a fer la crítica teatral en el «Diari» amb aquella conciencia amb que's posa en tot lo que s'emprèn. Ell no pot, ni vol, fer la crítica diguèm-ne impressionista que en Piferrer, per la seva exquisida sensibilitat, podia fer. Ell nó: ell ha de fer una crítica objectiva, i per això li cal un criteri, un cànon: es ben be un català: per salvarse de l'esperit individualista, anàrquic, que sent al fons nacional de la seva ànima, necessita quelcòm extern i fort a què adherir-se: necessita un dogma, i una autoritat definidora. Tots els catalans més representatius han hagut de fer lo meteix per salvarse del desordre: l'agut esperit crític de Balmes se salvà en el dogma de la revelació; el d'en Pí i Margall en el dogma filosòfic del pacte; i'ls que volent salvar-se no han tingut prou vocació intel-lectual per cercar un dogma, quan no han volgut ésser senzillament revolucionaris, s'han hagut de tornar senzillament autoritaris, com en Prim. O això o l'anarquisme: sembla que no hi hagi més remei per nosaltres. Doncs bé, en Mañé no volia ésser un anarquista i li calia una autoritat; i posant-se com se posava allavores a una operació intel-lectual, li calia un dogma; un dogma literari, pel cas. Però en conte d'un se n'hi ofereixen dos: el clàssic i'l romàntic. No hi feia res: per resoldre el dualisme tenia també dintre de l'esperit nacional una clave: el famós bon sentit català. S'aferrà al vell La Harpe per lo clàssic, als Schlegel per lo romàntic, mesurà amb el bon sentit català, que en sustancia no es sinó un sentit de la mitjania pràctica de totes les coses, els extrems d'una i altra escola i's feu dintre d'elles un criteri propi, i amb aquest criteri judicà en el «Diari» tot lo que's presentà en la escena dramàtica barcelonina per aquells sis o set anys. Però encare li calia quelcòm més: saber de què parlaven, es dir, la historia viva del drama. Doncs, ademés del seu treball corrent, s'imposà la obligació de llegir cada dia una obra dramàtica començant pel teatre grec i llatí, i seguint per l'espanyol, per l'inglès, pel francès del Renaixement, i emprenent després els contemporanis. S'havia posat a fer de crític, doncs, humilment n'aprenia l'ofici sense fiar-se de genialitats ni d'improvisacions. «Si jo m'hagués posat a fer de sabater—solia dir amb una certa arrogancia que no era sinó gran humilitat—crec que hauria arribat a fer be les sabates».— Ell no's tenia per predestinat en res, ni creia gran cosa en la vocació. «Treballar per vocació no es treballar, sino donar-se gust». «La necessitat, veliaquí la vocació», solia dir. No era pas un home blà, Don Joan Mañé.
 Mes tot fent de crític literari, l'element pràctic essencial de la seva naturalesa no's desmentí ni restà inactiu; i ja que estava dintre d'un periòdic començà a interessar-se per aquest gran instrument d'acció social, i ben aviat fou el més eficaç col-laborador del propietari don Antón Brusi en la organisació material del «Diari», en la extensió dels seus serveis, i en el desplaçament de la seva acció pública.
 Era en Brusi home molt intel-ligent i expert en periodisme, havia viatjat molt per l'extranger i estudiat amb gran profit tots els avenços materials que tocaven al seu art; però en Mañé era més decidit i emprenedor, i havia de vèncer tot sovint, per lo que ell creia interès del periòdic, una certa timidesa o indecisió amb que'l propietari's resistia a cada innovació o extensió que l'altre li proposava. Això originava entre ells freqüents discussions i lluites sempre amistoses, i al cap d'avall d'eficacia en be del periòdic; perquè sempre eren subordinades, de part d'en Mañé, al respecte que li feia la major experiencia i cultura especial d'en Brusi, i a la consideració de que aquest naturalment obrava amb tota la cautela del que maneja un afer propi; i per part d'en Brusi, a la bona intenció i interès pel Diari que reconeixia en son col-laborador junt amb la claretat del seu enteniment i ferm sentit pràctic. La més intensa i llarga de aquestes discussions sembla que fou aquella en la que, en efecte, se tractava de tot el pervindre del «Diari», tant en quant a la seva acció pública com a la seva sort material. Donada la situació d'Espanya, que de gaire be tot el sigle se podia dir que estava en perenne període constituient, la conseqüent ardencia de les lluites polítiques, i la intervenció cada dia major de la opinió pública en la sort de l'Estat, creia en Mañé que periòdic que no fos polític, que no prengués posició en aquella lluita, que no tractés d'influir en la opinió, era periòdic ineficaç, i a la curta o a la llarga periòdic mort; per lo tant aconsellà an en Brusi que convertís en polític el Diari que llavores era no més que «de avisos y noticias» com estampava cada dia per subtítol, contenint ademés seccions literaries i de varietats.
 En Brusi, poc aficionat a la política activa, i repugnant-li per temperament l'estrèpit i la polsaguera en que's debatia llavores la espanyola, se resistia al canvi. En Mañé insistia en la seva idea; però tot lo que arrivà a conseguir de moment fou que en Brusi li permetés fer unes revistes de la prempsa extrangera primer, i de la nacional després, en les que's posava als ulls dels lectors, en extracte i resum, la lluita periodística dels partits militants. Però an en Mañé, per temperament li era impossible restar merament contemplatiu i neutral davant de qualsevulla lluita, sinó que fins involuntariament havia d'interessar-se per una o altre de les parts combatents, més en aquella en que hi anava la sort d'Espanya en tots els ordres; contemplar i donar allò com un pur espectacle no era per un home com ell essencialment actiu i propens, necessitat d'un criteri ordenador de la seva acció: aixís fou que poc a poc, insensiblement, començà a introduir en aquelles revistes uns breus comentaris propis per orientar la opinió dels lectors en el conflicte d'idees i passions que hi exposava. Aixís començà el Diari a ésser polític, i en Mañé a ésser periodista en el ple sentit de la paraula.
 Per pendre posicions en el camp de la política no tingué en Mañé necessitat de triar uns principis ni formar se un criteri, com li calgué quan emprengué la crítica literaria, perquè ja de sí el «Diari» per la seva tradició, i en Mañé pel seu temperament i la seva formació's trobaren desseguida en una posició política ben determinada. El «Diari» havia nascut essent una mena de gazeta oficial de Catalunya, en contacte diari amb les autoritats, publicant les seves disposicions i donant-ne la interpretació més autèntica: duia, doncs, en l'ànima el sentit de respecte a la autoritat i d'adhessió a les institucions fonamentals de l'Estat: aixís se trobava ja desde son primer moment polític cara a cara, i com a enemic natural, de l'absolutisme per l'un costat i de la bullanga per l'altre. La bullanga, pel cas, era el partit progressista. No perquè'l partit moderat no se'n valgués igualment quan li convenia; però en el progressista semblava cosa ingènita, o al menys la havia adoptada com a procediment seu més natural. El «Diari» doncs, havia de nàixer políticament lluitant contra'ls carlins i contra'ls progressistes.
 En Mañé, per la seva part, portava una herencia lliberal: com lliberal s'havia batut el seu pare, per lliberal havia sigut perseguit i gaire be arruinat, i'l fill havia crescut considerant a l'absolutisme com a enemic familiar; havia servit a les milicies isabelines de la guerra dels set anys, i s'havia format entre la joventut lliberal barcelonina. Això feia que considerés als carlins, més que com a un partit, com a una rassa enemiga; i fins en ses velleses era cosa bona sentir-lo insistir en aquesta idea tractant de demostrar, mitj en serio i mitj en broma, que en tot carlí se trobaven fàcilment tirats de fesomia, caracters gaire be antropològics inconfonibles, que'l marcaven com a carlí i quasi fatalment l'en feien. I tampoc estava gaire lluny de judicar semblantment als progressistes, dels qui, ademés, l'apartava el seu sentit tant fondament arrelat de l'ordre social, de la disciplina, i del principi d'autoritat fomentat pot-ser pel caràcter de les funcions en que la sort, el seu meteix instint, l'havien posat gaire be desde que arrivà a Barcelona: la ensenyança i desseguida la direcció en el Col-Iegi Barcelonès , la càtedra de l'Institut, i la crítica del «Diari» que, al menys tal com ell la entenia, era també una càtedra. Ademés, la serietat fonamental del seu caràcter li feia repugnant un no sé què d'aventurer, de baladrer, d'estrafet que trobava en la massa dels progressistes espanyols, desde'l general Espartero, al qui tenia per un pobre home, fins a l'últim miliciano nacional, que per ell era el tipo de la ignorancia plebeia llastimosament pervertida i desfigurada per la fatxenderia. El pitjor càrrec, doncs, que en Mañé tenia contra'l partit progressista espanyol era que no se'l podia pendre en serio.
 Aixís fou còm en part per inclusió de sos principis i qualitats, i en part pot-ser major per exclusió, en Mañé i'l Diari entraren en la política formant, no diguèm a dintre, però sí al costat del partit moderat. No diguèm a dintre perquè allò que dèiem del sentit català sempre valgué a un i altre per conservar una llibertat de crítica, una independència un xic altiva, respecte dels homes de tot partit, en nom dels principis del meteix; però en fi, el partit moderat era, als ulls d'en Mañé, més formal, més ordenat, més ben personat, i més senyor... i no n'hi havia cap més aixís.
 Fou per aquella època que en Mañé, casat de poc amb D.a Amalia Fenollera hagué de deixar la crítica dramàtica i anar-se'n a viure a Sarrià per prescripció facultativa, ja que la seva naturalesa malaltissa, amb la que lluità sempre amb aquella meteixa força de voluntat que aplicava a tota feblesa u obstacle, l'hi privava de concorrer als teatres, i reclamava uns aires més purs i fortaleixedors que'ls de la baixa ciutat. Allí començà aquella escrupulosa cura de la seva salut que durà tota la seva llarga vida, i que arribà a fer-se popular i quasi llegendària entre nosaltres. En Mañé's posà an aixó, com a tot, amb plena conciencia, i's tractà amb tot rigor: fou per ell un altre deure a cumplir, i el cumplí implacable amb sí meteix. Se someté a tota mena de tractaments, estudiant, pel cas, la medecina com havia estudiat la retòrica. Se posà al corrent dels últims avenços de la terapèutica; i s'alabava d'èsser dels primers, sinó el primer que havia practicat aquí el bany diari d'aigua freda, havent molts dematins d'hivern de trencar el glas de la banyera per ficar-s'hi; sortint-ne s'abrigava bé i baixava a peu a Barcelona per fer la reacció, i puntual se presentava a la redacció del «Diari» a cumplir son treball. De modo que la cura de la seva salut, tot i essent tant escrupulosa com he dit, no'l privà mai, sinó fou en els moments pitjors, en aquelles fortes hemoptisis, que'l posaven a les portes de la mort, de cumplir tot son deure; i no sols lo més estricte sinó amb totes les incidencies que hi pervenien: per exemple, fent-se un dels més actius indivíduus de la Junta d'auxilis en el terrible còlera de l'any 1854; com també cn les freqüents revoltes i bullangues d'aquell temps, acudint als punts de més perill per poder informar amb conciencia dels fets als lectors del «Diari».
 La revolució del 54 fou la que determinà la plena transformació del «Diari» en polític i decidí del pervindre d'en Mañé. Ell personalment, lo meteix que en Brusi, no se sent pas amb vocació per la política militant; però en aquella revolució veu trontollar tot allò que per l'un i l'altre eren principis fonamentals de la societat: la religió, la monarquia, la doctrina conservadora

i això li imposà com un deure la intervenció en la política. En Brusi vacil-la encare; però en Mañé toca en ell la fibra de la religiositat i'l patriotisme; i en Brusi, que es fondament religiós i patriota, vibra tot ell i cedeix. Volent fer bé les coses, com sempre, i reconeixent en Mañé que, pel cas, calen al «Diari» altres autoritats que la seva en política i dret públic, se dona entrada a la redacció an en Duràn i Bas, en Reynals, i en Coll i Vehí, encarregant-los la exposició de la doctrina conservadora. D'aquesta doctrina n'es a Espanya el mellor representant el partit moderat; doncs, al costat d'aquest partit se posa el «Diari», salvant sempre la puresa dels seus principis i mantenint-se en una certa independencia política. Perquè el partit moderat té, als ulls dels conservadors del «Diari», una tara de cesarisme centralisador i reialista, que ells, esperits descentralisadors com catalans que són, i adictes a la Iglesia, com sincerament catòlics, no poden dissimular-li. Aixís fou còm al constituir-se la unió lliberal amb els dissidents del partit moderat i lo més temperat i de més valúa del partit progressista, el «Diari», tot recabant sempre la seva independencia d'escola i no acceptant cap favor públic del nou partit, se troba, no obstant, gaire bé dintre d'ell com mai dintre cap altre.

 I aquí comença lo que'n podriem dir la edat d'or de la política, del sistema parlamentari espanyol, junt amb la del «Diari» que esdevé aviat un dels periòdics més influients i més ben informats d'Espanya, i la d'en Mañé meteix que n'es l'ànima i'l principi actiu. Ell se troba llavors també en la plenitut de la vida, al bell mitj dels trenta i els quaranta anys, amb tota la il-lusió de la acció i tot el gust de l'èxit. Els seus viatjes a Madrid són molt freqüents; entra en relació amb les eminencies d'aquella política que tot seguit reconeixen i estimen les seves qualitats i les aprofiten en tot lo que la independencia d'ell els consent; i aquesta meteixa independencia aumenta'l seu valor als ulls d'aquells polítics acostumats a ésser servits sols interessadament. Es llavores que'l general O'Donnell, que sent singular estimació per en Mañé, el convida a la seva taula, cosa que escandalitsa un xic als periodistes de la situació mantinguts sempre a distancia per una certa aristocràtica i discreta altivesa del general; i quan algú li insinua la mortificació dels altres periodistes per aquella distinció otorgada an en Mañé, el general respon: «Es que a éste no le pago». La devoció d'en Mañé al general O'Donnell es també molt gran: ja de vell ne parlava sempre amb admiració, com de la més noble figura que hagi travessat la escena política d'Espanya. Aquella mitja rialla de Don Leopoldo el tenia encare encantat, i li plavia retreure la dita d'aquell militar: «Con Don Leopoldo no sé qué pasa que, al encontrarlo con aquella sonrisa tan amable y atractiva, uno va corriendo a él poco menos que con los brazos abiertos; pero a medida que se le acerca se va uno achicando y cortándose, hasta que, al llegar junto a él, se encuentra cuadrado, haciendo el saludo militar.» També solia contar allò del general Dulce, que havent mort l'O'Donnell deia: «Muerto Don Leopoldo, los que quedamos podemos tutearnos.» També servà fort prestigi en ell en Ríos Rosas, que se l'estimà molt, i del qui admirava'l gran talent i la fogosa oratoria, tot havent-lo tingut sempre per un home de caràcter fantàstic. Igualment fou amic d'en Posada Herrera i'n ponderava sempre la habilitat i la astucia. Aixís intimà i influhí molt en Mañé dintre la política madrilenya; aixís podia desde Madrid enviar al «Diari» aquelles correspondencies que feien més sensació allí que aquí meteix, perquè revelaven moltes interioritats polítiques ignorades dels periodistes de la capital; aixís lograren tanta eficàcia campanyes com aquella que feu en el «Diari» contra'ls estats de siti en que era tinguda quasi constantment Catalunya; aixís feia respectar la independencia de judici del «Diari» en qüestions que apassionaven tant la opinió pública com la de la guerra d'Africa.
 Aquesta influencia i prestigi del «Diari» i d'en Mañé en la política española arrivà al màxim en l'any 63 quan, havent caigut del poder la unió lliberal per la dissidencia d'en Ríos Rosas, la Reina hi cridà al Marquès de Miraflores que constituhí un ministeri intermedi de tons molt temperats. En aquest ministeri pot dir-se que la política catalana del «Diari» hi tingué son representant, el per tants conceptes excel-lent Don Francesc Permanyer. Llavores fou aquell memorable i significatiu ensaig d'intervenció, de compenetració del sentit català en la política espanyola, arrodonit al ésser cridat en Mañé a dirigir el periòdic «La Època» com a orgue principal de la política d'aquell ministeri. Se'n va en Mañé a Madrid hont es rebut com un oracle; se posa en ell la més alta confiança; es admès fins als consells de Ministres; es, en fi, una potencia. Ell certament hi va amb il-lusió, sent un moment la forta fascinació d'aquell medi i de la acció plenament nacional que pot desplegar-hi; però no s'hi abandona del tot, no cau en el perill hont tants catalans han caigut que, anant allí per assimilar lo nostre an aquella política, hi han sigut assimilats sense deixar-hi cap rastre i restant perduts també per Catalunya. En Permanyer, en Mañé porten allí el seu sentit, el nostre sentit, i tracten de fer-lo prevaldre: son escoltats però no logren eficàcia; aquella atmòsfera es massa refractaria i massa densa pera que'l nostre sentit puga modificar-la; són, al contrari, els nostres homes els que són atacats per ella; i essent ells prou forts per no deixar-s'hi assimilar són a l'ultim repel-lits.
 Està en Mañé assentat a la taula de redacció de la «Època»; arriba un plec timbrat del ministeri de Marina; ell l'obra i troba un original oficiós pel periòdic; el llegeix, no li sembla bé posar-lo, l'esqueixa, i'l tira al cistell. Un dels principals de la casa que ho veu, havent-se adonat abans del segell del plec, resta estupefacte i diu: —«¿Pero qué ha hecho usted, don Juan?—Nada, un suelto para el periódico que no me parece bien insertar.—Pero ¿se ha fijado usted en el membrete?—Ya lo creo, era del ministerio de Marina; pero yo soy el Director del periódico.» L'altre no insistí. A l'endemà el ministre que havia enviat l'original, no'l veu insertat; sabent la amistat d'en Mañé i en Permanyer, creu que la omissió es cosa d'aquest; se queixa al President del consell; i l'acte d'independencia d'en Mañé està a punt de provocar una crisis que no esclata de moment, però en Mañé diu:—Senyors, ja veig que jo no serveixo per aquesta política.—I se'n torna a Barcelona.
 Altrament, aquell ministeri dura poc; perquè en les eleccions dóna ingènuament entrada en la majoria a gran nombre de unionistes, i se'n refia; això es una candidesa que ja havia advertit en Mañé, mes no'n feren cas. Obertes les Corts, ben aviat se sent aquella tara de la majoria: en Permanyer personalment es atacat, posat en ridicol: se fan chistes de la seva honrada ingenuitat. «El señor Permanyer—diu un parlamentari—es profesor, es un maestro; y ha creído que había de regirnos aquí con la palmeta, como a los chicos.»—Se li fa insoportable el seu càrrec; se li arriven a arrencar llàgrimes d'amargura; la majoria falla al ministeri i aquest cau essent substituit per la Unió lliberal. En Permanyer s'entoma també a Barcelona, i aixís acaba aquell ensaig d'intervenció del sentit català en la política parlamentaria espanyola.
 Fou aquesta la primera gran desil-lusió d'en Mañé. Comença a combatre llavores a la Unió lliberal desde el «Diari»; però home de principis ans que tot, quan veu que aquest partit es encare la mellor salvaguardia del trono davant de les primeres guspires revolucionaries, torna a posàr-se-li al costat fins que veu als meteixos unionistes decantar-se a la revolució. Llavores, amb el cor ferit pel desengany i desfent-se de tantes il-lusions, tantes admiracions, tants afectes personals com havia posat an aquells homes, se'n aparta, i no pot posar-se sinó al costat dels moderats. I aquests li paguen ben malament. Per no se sab quins recels o potser quins rencors per les anteriors campanyes, els moderats, arrivats al poder, persegueixen amb sanya al «Diari», i personalment an en Manyé: l'obliguen a sospendre per un any els seus articles firmats; els generals Zapateros d'aquella època el cerquen per empresonar-lo, qui sab si fins per fusellar-lo com a conspirador que l'imaginen. Ha de passar llargues temporades a França: es quan desde París envia al «Diari» correspondencies sobre política extrangera firmades J. de la T.(Juan de la Torre: s'en recorda d'ésser aquella animeta de la Torredembarra); fins que la Reina, avisada de tan iniqua persecució, frena'l rencor dels seus ministres, i en Mañé pot tornar a Barcelona, i reprèn la seva col-laboració firmada en el «Diari». Mes no vol abusar de la reial protecció i, amargat, desenganyat de la política espanyola, defuig de tractar-ne en el seus articles.
 Tot aquest període del sinistre ponent de Donya Isabel II, es per en Mañé d'una fonda tristesa i ennoblidor apartament. Ha arribat a la maduresa dels 40 anys; ha viatjat per Europa; ha recorregut la Italia amb el duc de Solferino; a Roma ha sigut paternalment acullit per Pius IX que'l consagra—dièm-ho aixís—campió de la Iglesia a desgrat dels carlins; ha fet llargues estades a França retrobant-hi algún dels afectes lligats i deslligats a Espanya en les passades lluites: apartats, com ell, de la acció pel desterro o pel disgust de no poder contenir el daltabaix que veuen acostar-se, van per allí errants com ombres fòra del món, alguns dels homes amb qui lluità o fou amic a Espanya, i entre ells el general O'Donnell caminant ja a la fi de la seva vida, i pel qui sent en Mañé renaixer encare l'antic afecte, parlant amb ell de lo passat amb la serenitat ja de la historia, i del pervenir amb trist presagi. En la seva forçada permanencia a París, ha lligat amistats amb algún dels nobles campions d'aquell moviment catòlic-polític tan entussiasta, tan generós, tan plè d'il-lusió en fer penetrar el sentit cristià en la moderna democràcia: el P. Lacordaire, comte de Montalembert, Mgr. Dupanloup, aquells grans enteniments profondament cristians, aquells grans caràcters d'aristòcrates sincerament demòcrates, aquells il-lustres representants d'una alta modernitat, d'aquell bell romanticisme social, d'aquella ventada de puresa que travessa la corrompuda atmòsfera del segón imperi, són llavores els amics d'en Mañé. Estimant-los s'ennobleix, i llurs ideals generosos el penetren amorosint el seu esperit ibèric un xic enterc, engrandint i modernisant la seva religiositat, deixant un tirat de noble lliberalisme en el seu ideal polític. Els llibres d'aquests homes, amb els de Le Play, Jannet, Att, Prevost Paradal, August Nicolás, P. Faber, renoven la seva biblioteca, i les llurs cartes extenen encare llargament la bona influencia d'aquelles altes amistats.
 En la plenitut d'aquesta bella influencia concorre als famosos Congressos de Malines, hont tot aquell generós mohiment de catòlica modernitat palpita, i dels que serva per sempre més un lluminós recort amb les relacions del noble jovent que'ls animà amb la seva fè i'l seu entussiasme.
 En tots aquests viatjes per Europa ha reclutat en Mañé aquell floret de corresponsals i col-laboradors que tan alt posaren un temps el prestigi del «Diari» en tota Europa i educaren un xic la mediocritat provinciana de la nostra burgesia; i de totes maneres l'esperit d'en Mañé dèu, an aquest període de la seva vida, un modelat d'amplitut i finura que li tempera la agror contreta en les nostres lluites polítiques, i aquella mena d'aspror i rigidesa, ingènites pot-ser en el seu caràcter.
 Quan torna aquí definitivament, segueix vivint a Sarrià encare alguns anys: el seu esperit sempre actiu, però are més educat i apartat de lo més ardent de la lluita política, s'aplica a les petites obres socials que se li ofereixen, semblantes an aquelles en que ha vist actuar als seus amics i mestres de l'extranger. La cavalleresca figura d'aquell comte de Montalembert que ell ha vist malaltejar reclòs en son castell senyorial, deixant, no obstant, la comoditat de la seva cambra i'l compliment de les visites per baixar patriarcalment a ensenyar la doctrina als petits—i als grans—dels seus vilatjes, li ha restat inesborrable. Doncs a Sarrià ell procura també enaltir aquell petit medi popular, i s'aplica a la organisació i a la perfecció de la vida municipal, al decoro i a la defensa de la població, a tot allò que en els últims anys de la seva vida explicà en el fascicle titulat: «Un caso de regionalismo».
 Del seu apartament de la política en aquesta època, ne surt després, com temorós rebrot d'aquelles ses antigues aficions literaries (que en la joventut demostrà bellament amb aquella lleugera i fresca noveleta «Las tribulaciones de un boticario») aquella altra d'un tirat més psicològic «El otoño y la primavera de la vida», testimoni literari de la seva melancòlica maduresa.
 L'any 1865, Don Antòn Brusi, ja delicat de salut, reb fortissim cop en son cor amb la pèrdua de la seva esposa, i demana an en Mañé que s'encarregui de la direcció del «Diari». Ell, pel gran respecte que ha tingut sempre al qui per tants anys ha sigut son principal, i que amb son gènit més reposat moderava la impetuositat seva, s'hi resisteix: tem la responsabilitat de—com solia dir pintorescament—anar a la guerra amb cavall d'altri, i procura animar a Don Antòn a seguir en la direcció; però aquest, esllanguit, mancat sempre de gust i are també de força pel periodisme polític, insisteix en lo que demana an en Mañé ja com un favor que n'espera. Davant d'això en Mañé no replica, i accepta humilment la direcció.
 I per cert que ell també se sent ben malalt, i que al cap de pocs anys es igualment afligit per la mort de la muller seva, i adolorit, feble de còs, massa dur ja per ell el clima de Sarrià, se'n ha de tornar a ciutat amb els seus fills; però també, com sempre, el seu vigor moral venç tot lo altre; i, posat a fer de Director, hi esmerça tota la seva energia i entra en una nova activitat periodística més intensa que mai: perquè en mitj de tot això sobrevé el gran fet de la política espanyola, de tant temps imminent: la revolució que esclata en 29 de Setembre de 1868 i treu d'Espanya la monarquia de Donya Isabel II i als seus.
 En presencia d'aquell gran moment, el més trascendental a Espanya desde la guerra dels francesos i ses conseqüències en la política nacional, la actitut d'en Mañé i del «Diari» se pot condensar en aquests termes:—Això era previst; això es un fet; el deure de tots es dur-lo are a bon camí.—A primera vista pot semblar extrany que un home tant ferm en els principis conservadors i tan adicte a la monarquia de Donya Isabel II se puga pendre tan serenament un daltabaix en el que'l trono d'aquesta ha sigut sepultat i aquells principis han restat evidentment en gran perill; i encare pot creixer aquesta extranyesa al llegir en el «Diari» del 4 d'Octubre següent, i amb la firma d'en Mañé, aquestes paraules: «Jamás hemos dado una importancia absoluta a las formas políticas, por considerarlas como transitorias y dependientes del estado de cultura y de las circunstancias históricas de los pueblos a que se aplican. A lo que sí damos una importancia capital es a las virtudes cívicas de los ciudadanos en los pueblos que se gobiernan por sí mismos.» Aquest llenguatje, d'una elevació i d'un patriotisme admirables, pot encare semblar extrany en la ploma d'un home dels principis i de la historia d'en Mañé. Però's veu que aquella monarquia, en els seus últims anys, havia fet una política tan mal encertada, que'ls homes que la representaven eren tan mesquins i s'havian arrivat a fer tan odiosos, que la atmòsfera política s'havia posat tan pesanta i tenebrosa, que era tal la angoixa en el pit de tots els espanyols... que la revolució fou una cosa no sols prevista, sino desitjada, i que, al sobrevenir, produhí una gran sensació de lliberació, i desseguida una explosió d'alegria irresistible, general, irreflexiva. Aixís ningú's preguntà de moment ahont anèm?, sinó que tot-hom exclamà instintivament: de lo que sortím!; i'l benestar d'aquesta lliberació produhia un general optimisme. En aquella tabula rasa de la Espanya redimida, cadascú tenia la esperança d'aixecar-hi de bell nou el propi ideal, fos com fos, però sempre amb més puresa que abans. Doncs en Mañé no podia sostreure-s an aquell estat d'esperit general, perquè era també'l seu propi, perquè aquell era també'l seu sentiment; i no sols el seu sentiment—que ell no era home per deixar-se dominar per sentiments en aquestes coses—sinó que era també el seu judici. Ben clar ho deia pocs dies després comentant el manifest que la reina destronada llençà desde'l desterro, amargament, al seu poble.—No— replicava en Mañé—la Reina o'ls qui li han escrit aquest manifest no tenen cap rahó. Lo que are ha passat no es més que una conseqüència natural, ineludible, de fets anteriors. La Reina havia oblidat que la rahó d'ésser de la seva monarquia era'l sentit lliberal que la assentà en el trono davant per davant del sentit absolutista, que l'en defensà sacrificant-hi tant esforç i tantes vides, que l'hi consolidà agrupànt-se-li entorn tant de valers i tant de bones voluntats. La seva monarquia no podia representar ni podia viure sino amb aquest sentit lliberal que la creà i la sostingué; i'l dia que la reina, oblidant-ho, se separà d'aquest sentit lliberal, per entregar-se al de un manat d'homes tarats, rebuitj d'un altra política, la seva monarquia no tingué rahó d'ésser, li mancà el seu sosteniment natural, i caigué perquè necessàriament havia de caure.—Això es lo que ve a dir en Mañé en el seu article de l'once d'Octubre, i es impossible no inclinar-se davant la força del seu argument.
 Això per lo passat: en quant a l'esdevenir, també ell, com la generalitat de la opinió espanyola, reacciona de la acceptació del fet revolucionari amb una gran esperança, o al menys, amb gran puresa d'intenció. En aquell meteix article del dia 4, tot seguit de les paraules que n'hem retret, hi afegeix aquestes:
 «Enhorabuena que durante el período constituyente procure cada cual hacer triunfar por buenos medios los principios que estime mejores para el bien de la patria; pero, una vez constituída la nación, todos hemos de acatar sus instituciones con lealtad, sin maquiavelismo, sin casuismos farisaicos, como cumple a hombres honrados y a buenos ciudadanos.»
 I en efecte, per algun temps, el «Diari» intervé en la nova organisació política, llealment, procurant fer prevaldré'ls seus principis, encare que aviat apuntin en la ploma d'en Mañé certes impaciencies derivades de lo que sempre fou l'ànima de la seva crítica política: la inconseqüencia dels polítics militants, la manca de serietat en llur actuació.
 Entre-mitj d'aquestes punxades que dóna, i que més endavant esdevenen la sustancia i'l principal atractiu del seu estil periodístic, publicà en el «Diari» del 15 d'Agost de 1869 aquell famós article titulat «La cuestión de Cuba», en el que referint-se a un article poc abans publicat en la «Crónica de Cataluña»—per sugestió del general Prim, segons s'ha dit—proposant la cessió de Cuba als Estats Units mediant certes condicions de ventatja per Espanya, abona aquesta idea i la defensa amb consideracions encertadíssimes, sobre la irreductible hostilitat d'aquella població criolla envers Espanya, que més aviat o més tart ha de fer que perdèm aquelles illes amb major dany. Aquest article alçà un temporal de protestes i invectives d'aquell meteix patrioterisme que tan car li ha costat a Espanya, justament en aquesta qüestió meteixa. En Mañé se defensà molt bé en dos articles més, acabant amb un paràgraf verament profètic; però'l seu sentit català es una vegada més rebutjat per la opinió espanyola, inclosa la de Catalunya.
 Quan Don Amadèu de Saboia es proclamat Rei de Espanya, en Mañé, postrat al llit, greument malalt, sab encare treure forces de flaquesa per escriure aquell article «Desdichado Príncipe», en el que s'hi veu ja tot el seu desengany de la eficacia de la revolució, i s'hi fa un trist auguri, ben aviat cumplert, al nou monarca; i quan l'auguri's cumpleix, i'l Rei abdica i se'n va fastiguejat, i's proclama la República, llavores tot el desengany d'en Mañé esclata amargament: amb una aparent contradicció que no es sinó una llògica forta d'amargura, diu:—Es lo que havia d'ésser: aquest es el fruit natural de la revolució, per què hem perdut aquests anys amb hipòcrites ensaigs? per què no començàvem per això?—I després d'un sarcàstic comiat al Rei que se'n va, afegeix: «sin renunciar a nuestros principios, aceptaremos la República que preferimos a una monarquía vergonzante... y que puede ser un campo neutral... al gobierno que nos divida menos». No sé quin tò de burla i amenaça pren en la expressió d'en Mañé aquest aparent conformisme, aparentment semblant a aquell amb que acullí la revolució; però quín altre esperit el d'aquest! Ell no hi podia creure amb la república a Espanya; ell negà sempre que hi creguessen els meteixos republicans, i sempre contava d'un amic seu de la infantesa (que'n fou efímer president i pel qui en Mañé servà sempre un gran afecte personal) que, poc abans de l'adveniment de aquesta forma de govern, preguntant-li en Mañé si creia sincerament que ella pogués fer la sort d'Espanya, aquell li respongué que aixís que la República vingués ell passaria la frontera. I certament, no la passà desseguida, però la passà poc després ben tristament.
 Llavores es quan el gènit periodístic d'en Mañé's deslliga violentament i's regira contra la República d'una banda per la seva insinceritat i'l seu esperit de desordre; i contra'ls carlins, de l'altra, que s'han llençat a la montanya a ensangnar la pàtria sota'ls plecs d'una bandera impossible. Es en va que vegi còm una gran part de la opinió conservadora, desatentada pels esclats anàrquics de la República que sembla portar a Espanya a la mort com a nació, cerqui, perduda la serenitat, salvació en una instintiva adhesió al carlisme; no, ell no es home per fer-se del pànic una política; ell, no sé si serva alguna esperança, però no es home per fer-se una política de la por; ademés, el carlisme es sempre per ell un enemic natural que contradiu tota la seva fè, de la religiosa en avall: aquí surt el seu catolicisme lliberal; el seu afecte a la dinastia destronada per la revolució, fortament revivat per la crisis tremenda d'Espanya; el seu sentit de la moderna Europa. Tot això bull en ell i'l porta a una lluita violenta contra'ls dos extrems entre'ls que Espanya es estiragarsada, i es combatut també per ells, i especialment pels carlins que veuen en ell al pitjor enemic perquè els es el més semblant. Combatut, amenaçat, passa grans amargures i perills, però's defensa sempre; i aquesta lluita acaba de donar tremp an aquell seu estil periodístic que li resta definitiu: aquell estil més viu en l'atac que en la defensa, agressiu, sarcàstic, tant del gust de la nostra gent que, retrobant en ell l'esperit propi, l'erigeix verb de l'ànima col-lectiva.
 En aquest punt en Mañé que llavores té cinquanta anys, resta definitivament format; i l'haver-ho sigut en tals circumstancies de furienta lluita, es en perjudici dels altres elements més estimables que en el curs de la seva vida s'havien anat incorporant a la seva personalitat i que certament hi resten encare i més endavant quelcòm se mostren; pero l'esperit de crítica negativa, sarcàstica, exacerbat en aquest moment, se - li sobreposa i'l segella per sempre, no exclusivament per cert, però sí massa principalment. Si llavores en Mañé hagués tingut trenta anys, hauria pogut refer-se en la pau i en la orientació afirmativa de la restauració ja propera; si n'hagués tingut seixanta, la lluita no li hauria penetrat tant l'esperit; però tenint-ne cinquanta es massa jove per no sentir-se'n i massa vell per referse'n. Vindrà la restauració, però serà massa tart.
 Mentres la espera—i certament fa quelcòm més que esperar-la platònicament— segueix combatent però ja amb més calma, amb més bon humor, diguèm-ho aixís, amb el sarcasme del qui prevéu ja a l'enemic vençut, i tè casi en la mà la victorià. Aixís, després del cop d'estat de 3 de Janer de 1874, canvia'l titol de «Viaje alre- dedor de la República» que havia donat, en 1873, a la sèrie d'articles-cartes a Cándido, per el de «Al borde de una tumba», perquè sab ben be que la República es morta per sempre. I això que la situació creada pel 3 de Janer, que sembla més acostada al seu camp, tracta de prompte més malament al «Diari» de lo que l'havien tractat els seus pitjors enemics, castigant-lo, per una noticia donada sobre les operacions de la guerra, amb una suspensió doblement dolorosa: perquè es la primera vegada que'l «Diari» deixa de sortir per disposició de la autoritat, de la que sempre, en mitj de les més fortes oposicions, ha tingut a punt d'honra respectar-ne i amparar-ne'l principi; i també perquè en Mañé tem que D. Antòn Brusi, greument malalt, reclòs a casa seva, i ja casi a les portes de la mort, no podrà soportar aquest cop de la autoritat damunt de la obra, immaculada en aquest punt, de tota la seva vida. Va en Mañé a veure al general Izquierdo, que es qui ha imposat la suspensió: el prega invocant tota aquella historia del «Diari», s'ofereix a ésser ell, com a director, qui sofreixi personalment tot el càstic, sia amb presó o com sia; però es inútil, aquell general pervingut de la revolució, se complau en afrontar aixís al «Diari», fent-lo víctima de les postrimeries del seu mando. El «Diari»—cosa inaudita—deixa de sortir per vuit dies durant els quals, per piadós engany, se'n confecciona i estampa un exemplar únic que se serveix a D. Antòn Brusi, que en sa cambra de malalt resta ignorant d'aquell afront.
 Una amargura més que en Mañé s'empassa i que deixa una gota més de fel en el seu estil, ja que no en la seva conducta sempre generosa. Ademés, la esperança llustreja en l'horitzó. Tot aquell any 74 es una interinitat dins de la qual la restauració madura ràpidament. En Mañé ho sab prou: es amic del general Martínez Campos amb el qui s'ha freqüentat molt durant el seu mando a Catalunya; se carteja amb en Cànovas del Castillo; i en relació amb ells i amb altres elements molt importants que té a la vora, treballa per la restauració que a l'últim ha de venir, com ve tot a Espanya, per l'exèrcit. Perquè, ja que ve al cas, cal dir-ho: la poca eficacia política del poble espanyol ha estat ben demostrada en que, desde que aquest poble començà a regir-se aparentment per sí meteix, desde l'establiment del regisme constitucional, tota acció decisiva de la seva evolució política ha hagut d'ésser, sinó iniciada, al menys executada manu militari; com si al nostre poble li manqués força civil per tota realisació complerta. Aixís la historia del nostre regisme constitucional es la historia dels pronunciamientos militars; i al davant de cada moviment, popular o no, que hagi tingut alguna eficàcia, hi trobèm el nom d'algún general; i fins per molt temps aquests noms són una meteixa cosa amb els noms dels partits polítics: Espartero, pels progressistes; Narváez, pels moderats; O'Donnell per la unió constitucional. Després la revolució's diu Prim, Topete i Serrano; doncs la restauració s'havia de dir Martínez Campos. Sols la República no dû nom de general; i no sembla sinó que per haver volgut escapar an aquesta mena de fatalitat ibèrica tingués tant mala i curta vida, i hagués de morir a mans del general Pavia.
 Encare la restauració té en favor seu el no haver costat gota de sang. Aquest es el primer comentari d'en Mañé an el fet de Sagunto: «La revolución ha sido vencida sin batalla de Alcolea.» En aquestes paraules hi ha tot l'home. En aquest moment que degué ésser el més lluminós de la seva vida, perquè a la fi veia represa la historia d'Espanya, en l'únic seguit que ell ne podia entendre: en el restabliment de la monarquía tradicional amb tot el contingut d'ordenació i decoro nacional que per ell s'hi implicava; i això després d'haver-ho vist tant perdut i d'haver-hi patit tant; i a més representat per un Rei jove, nou, nèt de tot lo passat i entregat verge a tota esperança d'esdevenir; en aquest moment en que sembla que'l cor del ja vell lluitador havia d'esclatar en un càntic semblant al del vell Simeó al rebre en sos braços al Messies; quan un home n'espera unes primeres paraules totes lloança, entussiasme, afirmació, heusaquí que en Mañé comença amb aquest concepte negatiu: «La revolución ha sido vencida.» Hèu-se-l-aquí a l'home de la amarga lluita, al català que no encerta a afirmar sinó negant, potser també al vell que comença a orientar-se de cara al passat. Ja entenèu que no ho dic pas per fer-ne un càrrec a la seva memòria: ho dic perquè a la llum d'aquest moment, reflectada en aquell concepte negatiu d'en Mañé, me sembla veure clarament tota la seva naturalesa, tota la seva nacionalitat i tota la seva historia. Mes la seva generositat, la seva afirmació, la seva alegria, s'hi veuen també contingudes en aquesta concisa, però ben eloqüent terminació de la frase: «sin batalla de Alcolea». Aquest es el seu orgull de lleial, la seva satisfacció de patriota, la seva fè en lo providencial del fet: que la restauració hagi vingut com per sí sola, es dir, com per la mà de Déu, i que per això no hagi trobat cap resistència, i tot-hom s'hi hagi adherit com per inspiració, i que aixís no hagi costat ni una gota de sang. I ja ve, desseguida, ja ve, si bé's mira, la expansió, l'entussiasme, mes sense lirisme, sense frases, sinó tot convertit en pura generositat i altesa de cor.— No ha triomfat un rei— diu—menys encare ha triomfat un partit; no, ha triomfat el dret, ha triomfat la justicia, la veritat, l'ordre natural d'Espanya: aixís no hi ha aquí vençuts ni vencedors, i s'imposa l'oblit del passat i la col-laboració de tots en la obra nova. Però desseguida—i mireu lo que es la força del natural—quan vol determinar quíns sien el dret, la justicia, l'ordre, els principis que han triomfat, se li imposen, diguem ho aixís, aquests conceptes altre cop negatius amb que acaba l'article: «Ha triunfado la libertad de poder adorar al Dios verdadero con pompa i fervor; ha triunfado la libertad de ser respetados sus ministros... de que no se nos impongan sin tasa gabelas ni vejaciones... de no estar a merced de los más ruines...» Ho veièu? El fantasma de la revolució vençuda se li torna a posar irresistiblement davant dels ulls mostrant-li la seva desfeta com sentit principal de la rescent victoria.
 La restauració vencedora, reconeixent desseguida el deute que té amb en Mañé, tracta de recompensar-lo i aprofitar les seves capacitats oferint-li el govern civil de Barcelona. En Mañé refusa alegant, segurament de bona fè amb si meteix, lo delicat de la seva salut; però en el fons d'aquest refús hi ha una cosa més forta; i això's veu quan el govern li ofereix, ja que ell no pot acceptar un lloc actiu, un honor: la Creu de Carles III; en Mañé refusa igualment; i ja que, pel cas, no pot alegar igual excusa, invoca lo que en el fons es la única causa d'abdues negatives: la seva independencia crítica: excusa essencialment catalana: ell no vol ésser res per poder judicar-ho tot. Aixís seguirà en el seu castell de franc periodista treballant a la seva manera per la consolidació i orientació del nou ordre establert; i per de prompte en lo que ell considera més urgent i també de definitiva trascendencia pel benestar de la Espanya restaurada: la pau amb els carlins.
 A conseguir aquesta pau aplicarà, doncs, desde llavors tot el seu esforç periodístic i també tota la seva diligencia en gestions personals, sense estalviar cap fatiga a la seva salut sempre delicada i fins afrontant veritables perills, i sempre amb el ben entès de que lo principalment desitjable no es la pau material immediata, sinó l'esborrar definitivament les causes de la rebel-lió: acabar per sempre amb el carlisme traient-li l'ànima.
 I, quína es l'ànima del carlisme? Per cert que no es la qüestió dinàstica, la qüestió de la legitimitat. Aquesta n'es el fonament antiquat, la arrel morta. Els que's baten llavores per Don Carles, i encare més la opinió que dona calor a la lluita, que es l'element principal de vida del carlisme, se baten i alenen en sustancia per una causa més fonda, més interessant, més viva, la causa religiosa i la causa foral: aquestes son les causes de la causa carlista. Els carlins s'alçaren l'any 72 contra la revolució, contra la monarquia democràtica extrangera de don Amadèu, i cobraren tota la seva gran força amb el sentit anàrquic i antireligiós de la república. Amb la sola proclamació de don Alfonso XII, que representava el restabliment de l'ordre i de la tradició catòlica d'Espanya rebé doncs ja la insurrecció un gran cop, perquè li fou treta gran part de la seva causa: are's tracta d'acabar-li de treure la que li resta, orientant resoltament la restauració en un sentit plenament conservador, atraient aixís a ella una gran part de la massa carlista.
 Aquest es, desde'l primer moment, el tema d'en Mañé, desplegat en aquelles Cartas provinciales al primer ministre de la restauració, don Antòn Cánovas del Castillo, que publicades en sèrie d'articles en el «Diari» en marquen netament la posició davant del nou ordre establert, que obtenen la fervorosa adhesió del conservadorisme català, i que editates després apart, com testimoni d'aquesta adhesió meteixa, són tota una orientació, tot un programa. Aquestes Cartas provinciales son segurament la obra més plena, més madura, més afirmativa, i fins la més ben escrita d'en Mañé. Tenen un tò noble, elevat, doctrinal, que senyala ben bé'l cim de la carrera periodística del nostre primer periodista, que tot just acaba de travessar la cinquantena dels seus anys.
 El sentit de les Cartas Provinciales ve a ésser aquest: la restauració de don Alfonso XII no es un començament, que es una continuació. No entrèm, doncs, en un període constituient, sinó en la continuació de lo ja constituit. Tornèm a estar en la legalitat de la constitució de 1845; i voler-ne fer una de nova es un pur apetit revolucionari; es continuar l'esperit de la revolució que pretén llegislar sempre de cap i de nou lo més sustantiu d'un poble: les mellors constitucions, les úniques llegítimes, són aquelles que, com la inglesa, van fent-se lentament i evolucionant amb la vida meteixa del poble manifestada en les seves costums; lo que cal fer, doncs, es reformar, en lo estrictament necessari, la constitució de 1845.
 Es aquesta, sens dubte, una bella posició, genuinament conservadora, sòlidament fonamentada damunt la forta i ampla base de la escola històrica, i serva ademés per en Mañé i'ls qui'l segueixen el dolç prestigi d'ésser la continuació d'aquell seriós conservadorisme a la catalana que s'empeltà amorosament en la política de la «libertad hermanada con el orden» amb que la anyorada Unió lliberal havia donat els dies més esplendorosos del regisme parlamentari a la Espanya de mitjans del sigle xix.
 Però'ls temps son mudats i la revolució vençuda ha deixat tant meteix son llevat en la política directora de la restauració. Aixís es que en Mañé no pot ésser atès; tant menys en quant, al particularisar la seva orientació en els punts constitucionals concrets, insisteix quasi exclusivament—i això's lliga amb el seu intent de treure rahó d'ésser al carlisme—en la qüestió religiosa, i quelcòm en la del dret electoral. En el intent de nova constitució, en Mañé combat la tol-lerancia de cultes i'l sufragi universal. Jo no sé si en això es perfectament fidel als seus antics amors de catòlic- lliberal dels Congressos de Malines, i als seus entussiasmes pel modern catolicisme europèu d'aquell entranyable amic que li fou el comte de Montalembert i tota la plèyade de «la Iglesia lliura dins l'Estat lliure»; jo no sé si tan sols en aquells temps ja llunyans l'esperit llavors més àgil i refinat, però sempre ibèric en el fons, d'en Mañé, s'adherí del tot an aquelles il-lusions generoses; però lo cert es que are, al cap de dèu anys, i pot-ser perquè ell ja'n té més de cinquanta, i pot-ser perquè ha passat per les amargures de la revolució, i pot-ser també principalment per la seva preocupació d'atraure a la monarquia de Don Alfonso XII la major sustancia de la opinió carlina, en Mañé se posa resolt campió de la unitat catòlica contra la llibertat de cultes, i en això esmerça tota la força de la seva dialèctica, i tota la seva tàctica, que li es tan propia, de retreure textes i actituts de l'adversari per mostrar-lo caigut en inconseqüència; i aixís acaba prematurament en el tò de combat i negació, a que'l seu esperit propendeix irresistiblement, aquelles Cartes Provinciales tan ben començades.
 Aquesta primera campanya, que resta ineficaç per la direcció política inicial de la restauració, porta'l primer desengany an en Mañé—que tants n'ha sofert ja en la política espanyola--en la aurora d'aquesta restauració que fou la seva il-lusió més gran, i ja gaire bé la última; i del'altra banda li origina grans amargures. Perquè'ls carlins recalcitrants, que comprenen el seu intent, el combaten amb furia per catòlic-lliberal, per voler conciliar la monarquia constitucional amb una fidelitat religiosa que ells volen explotar políticament com patrimoni exclusiu d'un partit, i retraguent-li la seva historia, acomodant-la an el fi que ells se proposen, el senyalen com un monstre de falsetat, i'l condemnen gaire bé com un heretje i com un rèprobo.
 En aquesta lluita política-religiosa que, amb més o menys intensitat, se perllonga indefinidament endins de la restauració, i que amb termes més o menys variats encare dura, perquè es essencialment ibèrica, o si volèu essencialment llatina, en Mañé torna cop per cop, essent un dels més famosos seus, l'article «Pastor y víctima» publicat per l'Abril del any 83, amb ocasió de la mort del Bisbe Urquinaona, i que es molt característic del modo de sentir d'en Mañé i del seu estil periodístic, que arriba, en aquest article, al màxim del seu vigor i claretat.
 L'altra campanya que, gaire bé paralela an aquesta, emprèn en Mañé en els començaments de la restauració, i amb la mira també de sustreure per sempre un altre element de força an el carlisme, es la campanya en pro de la conservació dels furs de les Provincies Vascongades i Navarra, que sosté en aquell seguit d'articles, editats després, com les Cartas Provinciales també apart, amb el títol de «La paz y los fueros», no pas en el sentit d'una pura oportunitat política, sinó com evitació d'una gran injusticia, i per amor als principis conservadors i a la escola històrica, ja que en aquelles institucions locals han trobat de sigles ha aquelles provincies un benestar, una prosperitat, una bona administració superior a totes les altres d'Espanya, i que are's tracta de fer desapareixer per innoble esperit de venjança o d'enveja, o per un pruhit d'unitat i de centralisació que contradiu de plè aquells principis conservadors i la vida natural dels pobles, sempre més respectable que l'ideal jacobí d'una igualtat superficial.
 Aquesta campanya logra un gran èxit en tots els elements genuinament conservadors o de sentit regionalista de tota Espanya, i val an en Mañé moltes enhorabones i adhesions, especialment de part de les provincies interessades que li otorguen el títol en elles de suprema consideració, el de Padre de Provincia; i quan més endavant fa un viatje per aquell país dels seus amors, inspirant-hi el seu llibre apologètic del meteix El Oasis, es acullit arrèu trionfalment com a gran campió de la causa vascongada.
 Però per la política de la restauració aquesta campanya resulta tant ineficaç com la de las Cartas Provinciales; perquè aquell any 1876 es votada i promulgada la nova constitució que, en el seu article II, consigna lo que en Mañé diu «tolerancia de cultos según el gobierno, libertad de cultos según la opinión conservadora»; i al cap de dos mesos la abolició dels «fueros» de las provincias vascongadas.
 Aixís se marceix aquella florida d'il-lusions polítiques que la restauració havia fet brollar en l'ànima d'en Mañé, pot ser la més poderosa, i pot dir-se que es la última. Desde llavores ell es un desenganyat de la política; més que mai restarà fóra dels partits; perquè ja al constituir-se'l cercle anomenat conservador-lliberal de Barcelona, ell s'oposa a la denominació de lliberal adoptada per tot el partit a Espanya, i no havent prevalgut el seu criteri de constituir un partit genuinament conservador a la catalana, en resta fòra.
 Una obra fa encare, que essent tota ella manllevada, li es pot-ser la més propia, perquè es ben expressiva de tota la seva tàctica de periodista polític: «La Revolución de 1868 juzgada por sus autores», aplec de documents, judicis, palinodies (com escriu ell deixant endevinar tota la fruició que posa en aquesta paraula) que'ls principals personatjes de la revolució han deixat escapar en discursos parlamentaris, treballs periodístics i altres documents, confessant el propi desengany o be publicant els erros dels seus meteixos correligionaris o proclamant la ineptitut o les males passions del poble, en el decurs d'aquella revolució que portaren o fomentaren com a redempció d'Espanya, i que l'un darrera l'altre declaren fallida, ineficaç i perniciosa. Es una obra de crítica sarcàstica, una lliçó de desengany que en Mañé fa donar al poble pels meteixos que l'enganyaren, escullint habilment els textes de modo que l'efecte sia complert no més per la manera de agrupar-los, sense ell posar-hi altra cosa que uns breus, però agudissims comentaris; perquè—com diu en el pròleg—cal que'l poble aprofiti la lliçó; i perquè no puga dir-se que la lliçó es feta amb prejudici, deixa donar-la—amb quanta malícia!—pels meteixos que la ocasionaren. Aquesta obra restarà sempre com un terrible arsenal per combatre la inconseqüència dels polítics lliberals amb llurs propies armes: aquesta inconseqüència, aquesta manca de serietat, que es el punt ferm de la dialèctica d'en Mañé contra tota política lliberal. Aquesta obra es el desfogament de tota la fel d'en Mañé: es el seu enterrament de la revolució.
 Llavores es quan se tanca a casa seva amb els seus principis, els seus desenganys més recents, els seus llibres, els seus fills i aviat amb la seva segona muller Donya Maria Vives i Mendoza, filla de la famosa poetisa Maria Mendoza de Vives, en la que posa tota la tendresa de la tardania del seu cor; mes en això també es malhaurat, perquè ans dels quatre anys de casada li mor la nova esposa, deixant-lo en el dol d'una segona i més irreparable viudesa.
 També han mort per aquells anys alguns dels seus amics de joventut i companys d'acció: en Coll i Vehí, en Reinals i Rabassa, i ans que ells, ja en temps de la revolució, Don Xavier Llorens, al qui en Mañé estimava molt com amic i venerava com a mestre; an ell se deia deutor de lo més sòlit dels seus principis; an ell consultava tota qüestió que hagués de tractar fonamentalment, i la d'ell i la d'en Piferrer eren les dues figures que més sovint i més amorosament evocava en les hores dels melancòlics recorts que temperen la amargor de la vellesa. Després havia mort també Don Antòn Brusi, al qui la restauració acabava de fer Marquès de Casa Brusi: aquesta mort de l'home que havia encaminat la joventut i'l talent d'en Mañé a la seva acció definitiva, acabà de contristar-lo i de fer-li sentir l'isolament amb que s'anuncia la vellesa. Era la desfilada de tota la seva generació, i pot ser també la del modo de pensar de tota una època.
 Però en Mañé tampoc era home de deixar-se devorar per la seva raelancolia, i la venç, com sempre, amb la seva força de voluntat aplicada a una tasca. I aquesta tasca, are més que mai, serà el «Diari», de la direcció del qual resta més responsable, i que per altra part, més deslligat també que mai de tota política de partit i de tota actuació directa en la general d'Espanya, li ofereix el camp d'acció més adequat al seu esperit de independencia dintre la defensa dels principis conservadors fins en contra, si convé, del partit que més ha de representar-los en la política activa.En aquesta posició fa una alta aplicació de lo que sempre ha sigut el seu tema afavorit: la distinció entre la escola i el partit: ell es home d'escola, però comprenent que la puresa d'aquesta es sempre un ideal que ha de sofrir alguna disminució en la pràctica, se creu en el deure de ajudar el principi d'autoritat en qualsevulla part en que pel moment radiqui; i a la política del partit que més s'acosta an aquell ideal, en tot allò que no s'oposi a lo més fonamental dels seus principis, reptant-lo desde allí hont comenci la mancança a tals fonaments. Aquesta conducta dóna sovint a la actitut del «Diari» una aparent inconseqüència que irrita als polítics conservadors quan són combatuts per ell, i que li es tirada a la cara pels adversaris d'aquell partit quan ell el defensa en alguna de les flaqueses que li creu tolerables; mes ell no s'immuta, se sent en terrer ben ferm, acull als que hi vénen, exhorta an els que se'n aparten, i quan es atacat de movilitat pels uns o pels altres, els respòn:—Cert que les distancies entre vosaltres i jo varien, però es perquè vosaltres os moveu i jo no us segueixo i m'estic quiet en mon lloc. En aquesta situació es hont logra el màxim del seu prestigi entre la anomenada massa neutra catalana, que l'erigeix en son gran pontífex, abdicant en ell, potser més per peresa de pensar que per adhesió positiva, tota opinió general i fins tot judici de fet particular. Es aquell moment tant ben sintetisat en la frase del diàleg que ha restat històric entre nosaltres:—Què en pensa vostè d'aquest canvi de ministeri?—Diumenge m'ho dirà en Mañé lo que n'haig de pensar.—Són les seves famoses dominicals. Mes una tal abdicació ni es digna de ciutadans d'un poble lliure, ni pot fer sinó mal al meteix en favor del qui s'abdica. Per això la influencia d'en Mañé i del «Diari» en la seva principal clientela, la burgesia barcelonina, ha restat molt inferior a lo que hi havia de bò i afirmatiu en el seu credo, i a reeixit no més pel seu costat negatiu, per sí sol perniciós, fomentant l'escepticisme polític i la crítica destructora. En Mañé era, per la seva mentalitat, tot lo contrari d'un escèptic, i per la seva forta moralitat un veritable constructor; però la seva clientela, encare que solia assentir platònicament a tot allò que ell afirmava, no's sentia verament moguda sinó per lo càustic de la seva crítica; i son moviment consistia llavores en tancar-se i barrar-se a casa dient amb gran satisfacció:—En Mañé té rahó; tots els polítics són iguals; no's pot creure en res.—Aixís fou còm la acció periodística d'en Mañé restà entre nosaltres ineficaç pel seu bon costat, i perniciosa pel dolent, que era aquell amb que la seva ànima de rassa se trobava més d'acort amb el seu públic, i l'únic que aquest calurosament li aplaudia i aixís més li fomentava. Ell—per exemple— a cada període electoral els recordava el deure cívic d'organisar-se i votar; ells no'l contradeien, però delegaven la organisació i fins el vot en el cacic. Ell els aconsellava que no's fiessin dels agitadors d'ofici, i que quan aquests se llençaven a la plassa pública, els deixaven sols tancant-se ells a casa seva amb son quefer; i en això sí que l'obehien sempre al peu de la lletra.
 Per lo demés les nostres classes mitjes, un xic com totes les classes de per tot arrèu per això, obehiren sempre més a l' estímul dels seus interessos que no pas als dels seus ideals, encare que'ls fossen tan permanent i tan honradament predicats com els hi predicava en Mañé. Aixís, en la campanya que feu per aquells temps amb ocasió de l' impost municipal sobre'l consum del gas, posant-se com sempre al costat de la llei i de la autoritat i condemnant la actitut de resistencia un xic bullanguera en que les meteixes classes que solen ésser tan entenimentades se col-locaven, aquestes classes, que eren gran part del seu públic, desentenent-se llavors de prèdiques en sentit conservador, se mostraren més afectes a resistir l'impost que an els seus principis que en Mañé sostenia; i'l «Diari» sofrí moltes baixes en la suscripció; en canvi quan poc després ell meteix, igualment conseqüent amb els principis conservadors, defensà la industria catalana contra 'l projecte de tractat de comers amb França, el seu públic l'aplaudí calorosament posant-lo a les estrelles: i era que llavores els principis conservadors i'ls interessos anaven pel meteix camí.
 Aixís, doncs, en Mañé, tot servant sempre la fè en els seus principis, havia acabat per tenir-ne molt poca en el seu públic en general, i en la eficacia de la missió periodística. Ell se'n reia bastant—al menys cap a les seves velleses—de tal pretesa missió, i de lo que per molt temps s'en digué pomposament «el sacerdoci de la prempsa»; ell certament la exercia amb tota la dignitat d'un sacerdoci, però sols per descàrrec de la seva conciencia i sense fer-se grans il-lusions sobre'l valor general de aquesta denominació. Creia que la prempsa periòdica en general, havia vingut a ésser un medi per assaltar posicions polítiques o socials, o un pur negoci que's realisava afalagant les passions del públic; i per lo meteix que les seves fortes conviccions i la seva honradesa el feien abominar de semblant conducta i exercir el periodisme com una nobilíssima missió en sí, se sentia—amb poques excepcions que per això més altament honrava—solitari en ella, i desdenyosament s'isolava en son castell del «Diari», no volent gaires tractes amb el periodisme com a còs professional; perquè no creia que existís tal còs ni tal professió. I en quant al públic, considerava-l o adormit o pervertit; i en la seva humilitat intel-lectual que li era molt característica, no's sentia home per desvetllar-lo o tornar-lo a camí.
 En aquesta situació d'esperit en Mañé, amb totes les seves grans condicions, no podia sinó cooperar an aquest aplanament de la opinió pública, an aquesta atonia nacional, an aquesta buidor que jo crec que caracterisarà en la historia d'Espanya tot el període de la restauració i la regencia. Els homes directors de aquelles èpoques foren incapaços de posar en l'ambent nacional, enrarit per les passades tempestes, un sol ideal nacional, una cosa espanyola a fer, un eix polític: gobernaren simplement lo mellor que saberen, restabliren l'ordre material de que'l poble estava desitjós; però aquesta pau superficial no saberen animarla amb una tasca nacional a fer, amb un ideal de Espanya futura, fos interior de treball, de cultura, de civilisació ibèrica, fos exterior, europea o colonial; i aixís el poble s'adormí en la pau, i 's criaren aquestes generacions fluixes, ensopides en un utilitarisme casolà o en un diletantisme absolutament anodí.
 Què hi podia contra això en Mañé a casa nostra? Certament que ell tenia uns principis per defensar—els de la escola conservadora històrica—i'ls defensava constantment; però la forma en que ell els professava s'havia revellit: hauria calgut renovar-los, empeltar-los en els interessos moderns, dona-ls-hi una actuació nova; mes ell, per si sol, no era home per això, i pot-ser també era ja massa vell per una tal obra. I aixís, la seva defensa revellida d'aquells principis revellits restava solitaria, platònica, ineficaç.
 I per cert que, en mitj de la atonia general espanyola, surgiren llavors a Catalunya dues coses ben vives, ben noves: la agitació obrera i la agitació catalanista. Mes, davant de la primera, en Mañé, dintre dels seus principis, sols podia invocar el d'autoritat contra'ls agitadors: la necessitat primaria d'orde social contra les bullangues que promovien, el retorn al'esperit cristià de la antiga organisació corporativa com a ideal d'armonia entre'l capital i'l treball, i una bona policia contra'ls tenebrosos atentats anarquistes; i com d'aquests remeis els uns eren impossibles a Espanya i els altres lograven ja poca eficacia a tot arrèu, les campanyes d' en Mañé en aquest sentit restaven reduides a estèrils lamentacions o a purs estudis històrics.
 En quant al catalanisme, al nostre catalanisme, ell no sabé mai pèndre-se-1 ben seriament. Ell certament era un catalanista al seu modo, i dintre d'aquest modo ho era fermament i de sempre. Ja l'any 55, en unes correspondències que enviava al Messager du Midi de Montpeller, s'avençà a tots nosaltres d'aprop de cinquanta anys al afirmar rodonament que Espanya era una federació de pobles, de nacionalitats, de races distintes; combatent amb jovenil violencia la política centralisadora del partit moderat que «s'ha esforçat— diu textualment—en matar les diferents nacionalitats provincials per constituir el fantasma d'una impossible unitat espanyola». Mes, dintre'l meteix categoricisme d'aquests termes que avui, al cap de més de cinquanta anys, resulten assombrosament atrevits, se veu ja'l matís que servà sempre'l catalanisme d'en Mañé. Parla de nacionalitats provincials, i amb això vol dir que la nacionalitat, la federació, la raça, són per ell conceptes purament històrics, entenent per historia lo passat; per ell lo present són les provincies; però amb el seu sentit d'escola, creu que la organisació d'aquestes provincies ha d'inspirar-se en una continuitat de la historia adaptant-la a la unitat nacional que per ell es sempre la espanyola. Això meteix se veu en els seus articles del any 56 en el periòdic El Criterio, que feia a Madrid l'il-lustre patrici vasc Don Fidel de Sagarminaga, un dels quals fou denunciat i recullit amb ordre d'ésser son autor detingut i dut de pas a la Ciutadela de Barcelona. I en la serie dels seus catorze articles del «Diari» de l'any 78, que tenen per titol «El Catalanismo» parla també textualment de «la nacionalidad catalana... en el sentido moral de identidad y comunidad de sentimientos y de carácter más que de intereses y territorio». I per més que en el decurs d'ells estampa aquesta, en el fons, gran endevinació: «no somos catalanes porque hablamos catalán, sinó que hablamos catalán porque somos catalanes», més endavant,parlant del teatre català, el justifica per la necessitat entre nosaltres d'una escena distinta «del teatro español—diu—, del teatro nacional». I acaba de confirmar aquest matís del seu catalanisme quan més endavant el defineix com un «provincialismo que marcha lenta y majestuosamente dentro de la historia, que no es impaciente ni rebelde, germen de lo pasado que se desenvuelve tranquila y naturalmente en el seno de la nacionalidad» que per ell, al cap d'avall, es sempre la espanyola.I en la seva obra definitiva sobre aquest tema, «El regionalismo», o sia el seguit d'articles contestant a la agressió que contra'l catalanisme realisà el poeta castellà Núñez de Arce amb son discurs presidencial de l'Ateneu de Madrid l'any 86, manté i desplega aquest meteix criteri.
 Com que la empenta inicial d'aquella obra es repel-lir una agressió vinguda de la Espanya castellana, comença amb un esperit que es el llevat meteix del catalanisme més popular: es dir, un sentit negatiu, un sentit de protesta contra el Madrid centralisador, burocràtic, parlamentarista; i'l sentit afirmatiu que desplega desprès es també el meteix de la famosa laboriositat catalana i de l'amor a la tradició de la terra, oposant-se al Madrid merament polític i centralisador; i desseguida afirma que aquest nostre regionalisme es el de totes les provincies contra Madrid. Ja's veu, doncs, que'l catalanisme d'en Mañé es sempre un fort però mer provincialisme, que certament apuntala amb les noves corrents que descobreix en tota Europa, però com una tendencia de regrés als principis de la escola històrica, saltant enrera per damunt de la revolució francesa i del parlamentarisme jacobí. Aixís defineix el regionalisme «la llegítima aspiració dels pobles a viure segons les lleis de llur existencia social»: definició que en la seva vaguetat podiem fer nostra els que ja llavors sentiem el catalanisme com un nacionalisme immanent abans d'haver començat a anomenar-lo aixís; però ell no donava aquesta extensió o aquesta trascendencia a la seva definició, perquè encare que en el decurs de la obra no reclama pas gaire menys de lo que per molt temps fou el sol objecte immediat de les nostres reivindicacions (ensenyança primaria en català, la nostra llengua admesa en els Tribunals i retornada en general a tota dignitat pública, respecte al dret civil català, etc.) la manera de sentir tot això, la música d'aquesta lletra, per dir-ho aixís, no es pas la meteixa nostra. I això's veu d'una manera definitiva quan al reeditar «El Regionalismo» l'any 1900, diu en l'epíleg de la nova edició, que l'ha mogut a publicar-la el fet de la exacerbació del catalanisme després de la pèrdua de les colonies, condemnant-ne les recents manifestacions i acabant amb citar i predicar com a seus alguns períodos d'en Balmes, afirmació d'aquell meteix provincialisme que ha estat sempre, en el fons, tot el catalanisme d'en Mañé.
 Per això no pogué mai acabar d'entendre-s amb el catalanisme militant d'aquells últims anys de la seva vida: duia aquest un esperit que no podia ésser el seu; el nostre llevat sentimental arribava a manifestacions que les unes el feien mitj-riure desdenyosament com lirismes puerils i estèrils, i les altres l'indignaven per un tò que en les seves orelles sonava a pura procacitat. «Volèu anar a les males? ahont teniu els fusells?» deia sempre sarcàsticament; «voleu anar a les bones? ahont teniu els comitès electorals?» afegia amb el seu altre tò d'home d'ordre i d'home pràctic. I d'aquí ningú 'l treia. Per això quan ja a la extrema fí de la seva vida vejé aquella mena de miracle de la elecció dels cinc presidents, i la massa catalanista—composada principalment per las classes mitjes, per la gent d'ordre,— organisar-se amb meravellosa rapidesa i eficàcia per les lluites electorals, s'hi posà resoltament al costat, i gaire bé pot dir se que decidí la victorià. Però, amb quín esperit? què representava per ell la victoria aquella? Representava principalment la entrada en acció de la que ell ne deia la gent de bé, contra la falsificació caciquista del sufragi per un costat, i contra l'acaparament d'aquest pels elements revolucionaris de l' altre. Es dir que, en el fons, ell estimava allò com una regeneració espanyola començada aquí, independentment i casi contradictoriament de tot sentit particularista. Aixís la última il-lusió política de la seva vida—que, amb tot i restar-n'hi ja ben poca, fou prou perquè vejés aquella brevíssima il-lusió esvahida i se'n anés amb un últim desengany a l' altre món—va ésser aquell fugacissim i estèril ministeri Silvela-Polavieja-Duràn i Bàs, que ell induhí a fer amb l'últim esforç de la seva vellesa i que per ell representava una moderna reencarnació de aquella en ell sempre prestigiosa Unió lliberal, amb un sentit descentralisador, amb un sentit espanyol a la catalana. Mes allò—tots ho sabèm—no fou res. I era la última revivalla política d'en Mañé; i fou per ell la última resplendor momentània d'un llum a l'apagar-se.
 I are convé dir que, aixís com en Mañé mai comprengué 'l nostre catalanisme, perquè amb el seu temps i la seva formació no podia compèndre-l, nosaltres, els catalanistes, tampoc saberem compendre en això an en Mañé; no saberem estimar lo que al fons del seu fons hi havia de nostre; no saberem coneixer ni aprofitar la genuina catalanitat d'aquell gran català, demostrada fins en la manera de combatre-ns en les nostres il-lusions i sobre tot en els nostres excessos; i aixís no li foren estalviats els nostres menys-preus i'ls nostres improperis que foren les majors amargures dels últims anys de la seva vida. Perquè al cap d'avall la seva vellesa havia posat tot son amor en la nostra joventut, i les nostres respostes als seus renys ferien son cor com cap altra injuria. Forem irrespectuosos en el nostre dissentiment, i en el fons fórem injustos i en la forma forem crudels. Cal reconèixer-ho, i penedir-se'n, i fer-ne retorn a la seva memoria.

_____


 Are, com resum d'aquesta vida que he procurat desplegar ràpidament davant vostre, deixèu-me mostrar-vos l'home que'n resultà a les seves velleses, tal com la vida el deixà treballat i perfet, tal com jo 'l coneguí en els seus anys darrers, tal com restarà en imatge en aquest cap i casal de Catalunya, entre les il-lustres figures que hi anem deixant per ornament i exemple de la nostra catalanitat.
 Era Don Juan Mañé Flaquer, cap als seus setanta anys, un home alt, corpulent, un xic encorvat, de faccions abultades, vermelloses i dures, que la malinconia habitualment suavisava, prò que a l' animar-se en elles els ulls petits i acerats i'l mitj riure sarcàstic amb que avençava un xic la part inferior del rostre voltat d'una barba curta, clara i encare no del tot blanca, revelaven bé la fortalesa interior, la rigidesa de principis i'l desengany de la experiencia. Tota la seva figura tenia una certa majestat lleonina. Diu que de jove, essent més prim de còs, li esqueya molt el frac d'etiqueta o la llarga levita amb el capell de copa alta que no deixà mai per sortir al carrer. Deia que'l vestit imposava dignitat en la conducta, i que un meteix home no's portava pas igual en el món vestit a lo senyor o vestit de americana i barret tou. De vell, posat a casa seva, d'hont rarament se movia, donaven certa majestat al seu port casulà uns xals i unes mantes que retenia constantment i adaptava o deixava penjar mes o menys entorn del seu còs que s'havia tornat d'una sensibilitat malaltissa al més lleu canvi de la temperatura ambient. Aquesta era la seva malaltia que havia esdevingut llegendaria, o diguèm que era la causa primera de tantes malalties com havien afligit son còs, camp tot ell de continuat ensaig de mals i medecines, desde la més petita irritació dels ulls que solia preservar amb ulleres fosques, fins al mal de pedra del que triomfà amb una operació quirúrgica que als setanta i tants anys resistí amb gran valentia, i la paràlissi intestinal que l'escometé tres o quatre voltes posant-lo, en una d'elles, a les portes de la mort, i que se l'hi endugué en una última escomesa. Però en totes ses malalties el cap li restà sempra lliure, sà, i resistent a medicacions de tota mena. Sentint-se morir, moltes vegades encare disposava serenament de totes les seves coses i especialment de preparar la seva ànima pel trànsit que no temia i que volia fer bé, com havia volgut fer-ho tot en la seva vida, tractant-lo com un asumpte, el suprèm, a despatxar amb totes les formalitats i requisits, com si prengués el passaport i demés disposicions per un viatje.
 No temia el trànzit; però creyent un deure més a complir el de la defensa de la salut corporal, el complia escrupulosament posant-hi tot lo que podia; i en aquells ultims anys en que's trobava més apartat dels altres negocis del món, tractava aquest amb una atenció que als ulls de molta gent semblava extravagancia o mania, però que en el fons no era més que aplicació de la diligencia que ell posava en fer bé totes les coses, an aquesta que ja llavors principalment i quasi exclusivament se li imposava.
 L'altra era la direcció del «Diari» en lo que posava més atenció encare: no podent anar sinó molt rares vegades a la redacció, exercia aquella direcció desde casa seva, reclòs en la seva cambra, tancada ivern i istiua l'aire exterior que considerava principal enemic del seu còs, desde'l seu llit hont restava molts dies de l'any, però treballant en ell amb una tauleta que s'havia fet fer expressa, llegint o fent-se llegir bona part de la prempsa periòdica espanyola i extrangera, marcant amb un llapis vermell tot lo que li cridava la atenció per fer-ho treballar als redactors segons ses instruccions, escribint o dictant una seguida correspondencia amb els col laboradors del «Diari», fent-se visitar sovint per tots el redactors, i enviant dues vegades al dia ses instruccions a la redacció.
 En ses relacions amb els redactors era familiar i rígit ensemps, dissimulant més difícilment les faltes a les formalitats exteriors, les incorreccions en la conducta, i les incorreccions gramaticals en l'escriure, per exemple, que no pas les més fonamentals de criteri i judici personals, en lo qual deixava una amplitut que, en un home de la seva rigidesa de principis, admirava, fins i a tant que no's travessés la linia termenal d'aquests: que llavores, sens irritar-se'n ni rependre, com solia amb les faltes purament formals, deia nó i barrava senzillament el pas. I encare per ell, això que'n dièm principis, era principalment la ortodoxia religiosa; y per restar tranquil en aquest punt, tingué sempre un censor eclesiàstic del Diari, i a la seva inspecció enviava tot original que d'aprop o de lluny se referís a sustancia religiosa, fins els seus escrits propis; i lo que deia el censor allò era la llei sense discussió. Per ell la religió, a més de professar-la sincera i humilment en son fur individual sense fer-ne ostentació ni agradar-li parlar ne gaire en aquest sentit, era sobre-tot disciplina social, o mellor dit, el fonament de totes les disciplines. Aixís es que se sometia resoltament, cegament, a tota disposició de la Iglesia donada segons ses autoritats i gerarquies, per lo que aquestes representaven i sense ficar-se a discutir l'acert personal de qui les excercia. En lo tocant an aquestes coses creia més a un sacerdot, per poc que fos, que al Rei, més a un bisbe que a un sacerdot, i més al Papa que als bisbes, baldament tingués a l'inferior en gerarquia per un Salomó, i al superior per un negat personalment. I era que, per ell, en això i en tot lo altre, el principi d'autoritat era com l'aire que tota societat necessitava per viure; i aixís sentia un gran respecte per tota organisació en proporció a la fortalesa de aquell principi dintre d'ella. Per això tenia tanta afició a l' exèrcit i ses ordenances, i tant poca a les milícies i armaments populars; per això admirava institucions tant rígides com la dels Moços de la Escuadra, i per això l'atreia irresistiblement tot allò en que veia una forta organisació, baldament fos la de les societats secretes a les que combaté sempre per llurs fins revolucionaris, bò i admirant-ne tot sovint la organisació dels medis. Per això les combaté tant perquè li atreien la vista.
 Aixís també, en lo polític, lo que restà estimant sempre per damunt de tantes experiencies i desenganys, fou la força de gobern, desdenyant un poc tot altre talent o habilitat, i avorrint sobre tot l'esperit de desordre o de xim-xim que'n deia ell.
 En quant a lo purament intel-lectual, obrava de modo semblant: s'adheria fortament a les autoritats consagrades dintre la escola que professava, i a elles acudia per enrobustir els seus principis; perquè en el fons era humil i mai havia tingut la pretensió d'inventar res, i en punt a especulació intel-lectual era més aviat tímit: es dir, que no apeteixia aixamplar els seus horitzons ni menys innovar-se, sinó que, creient-se en lo ferm, dels principis que tenia adoptats no cercava sinó enrobustir-se'ls amb la freqüentació dels mestres, armant-se de la autoritat d'aquests per la defensa d'aquells en la lluita periodística; i en quant als grans mestres d'escoles oposades, els cercava també amb singular apetit, sols per trobar en ells arguments amb que abonar els principis de la propia, lo qual lograva amb singular agudesa i gran delit, perquè aquelles confessions vingudes del camp enemic li semblaven la confessió més rodona de les que ell tenia per veritats úniques. Aixís se complavia molt, ultimament, en la lectura i cita de textes de Spencer, de Taine, i de tots aquells que, procedint de camps oposats al seu i havent- hi cobrat gran autoritat, venien a l' últim i com per força a haver de confessar, per immutables, les veritats que ell havia professat sempre com úniques. Mes si en lo purament especulatiu la seva intel-lectualitat era poc amiga d'innovació, en lo més pràctic era molt curiós i de gran apetencia. Li plavia informar-se be de tota cosa nova, i quan se posava a tractar un tema històric, per exemple, o de qualsevulla especialitat tècnica, tenia molt punt en documentar-se dels fonaments d'ella i dels últims avenços que s'hi haguessen fet, perquè la seva serietat avorria el parlar superficialment i a la lleugera de les coses. Solia alabar-se, per exemple, de que quan se tractà de l'enderroc de les muralles de Barcelona, i l'element militar s'hi oposava per rahons de l'art de la guerra, ell no parà fins a procurar-se les obres més recents sobre fortificació, se les estudià a conciencia, i publicà uns articles demostrant que les rahons dels nostres militars eren antiguades i ja no tenien cap valor en la moderna tàctica, deixant molt admirats als militars que anaren a trobar-lo i li demanaren nota dels llibres de que s'havia valgut i que ells encare no coneixien. Aixís tingué també tanta afició a estudiar punts de la historia contemporània, especialment de les nostres guerres civils, que tractà sovint en llargs seguits d'articles que alternava molt gustós amb els que solia fer sobre política d'actualitat; però era ja després d'haver visitat els llocs del fet que tractava, d'haver parlat amb els testimonis de present que en restaven de l'un i l'altre partit, i d'haverse ben assegurat de la exactitut de cada particularitat, que retreia aixís amb gran vivesa. Aixís acreditava aquella que ja hem dit humil arrogancia amb que sostenia que si la sort l'hagués portat a ésser sabater hauria arribat a fer molt be les sabates. No sé si a sabater, però a historiador que s'hagués posat, o bé a militar, o a arqueòleg, o a químic, o a qualsevulla disciplina a que hagués aplicat el seu estudi, es ben cert que n'hauria sortit mestre, al menys en tot allò que puga lograr-se amb aquelles qualitats genuinament catalanes que ell possehia: un cap clar i una ferma voluntat.
 I are diré còm actuava en la que fou sa professió més pròpia de periodista polític. Davant d'un fet que's produhís molt important, ell, al moment d'innovàr-se-li, restava parat i no hi solia dir res de sustancia, no tenia pas l'ingeni prompte ni la paraula fàcil, i menys encare si's trobava entre'ls comentaris contradictoris dels que de present començaven a jutjar-lo: no era un improvisador, i en aquest sentit no era pas home per un periodisme febrós a la moderna. Si les circumstancies li reclamaven un treball immediat sobre aquell fet, no'l feia sinó amb gran esforç i solia reeixir-li insegur i sense gran sustancia; i no foren pas treballs semblants els qui l'acreditaren de mestre en el periodisme. Mes si passada aquella promptitut ell podia restar parlant encare lliurament en la intimitat sobre aquell fet, el seu esperit començava a reaccionar d'aquella paràlissis momentània i a produhir espontàniament el seu treball; però aquesta primera producció espontània no era encare la del Mañé que'l públic coneixia i aplaudia: era la del Mañé subterrani, per dir-ho aixís, la del Mañé impulsiu, la del català que romp contra tot obstacle que se li presenta, amb una sentimentalitat anàrquica i una expressió irreflexiva, violenta, inmoderada. Ell s'ho coneixia això, i sabia que no era encare aquella la seva hora de parlar al públic, de dir lo que volia dir. El deixaveu, doncs, en aquest estat d'esperit, i ell hi restava sol, i s'ocupava pot-ser d'altres coses molt distintes mentres passava la tempestat interior. Hi tornaveu l'endemà al dematí, per exemple, i trobaveu un altre home, seré, mitj-rient, senyor de sí meteix, que us allargava les fulletes escrites al llit, amb llapis, com ell solia, sense esmena, ni una vacil-lació en l'estil, clares, fortes, amb allò que calia dir del modo amb que sols ell ho sabia dir: amb aquell estil plà, sense afectació d'originalitat, content de dir les coses que diria tot-hom, gaire bé com les diria tot-hom, però tan al punt, i amb tan seny i tanta claretat, que en la seva mitjania estava la seva excel-lencia; en el seu comú sentir la seva personalitat; en la seva moderació la seva força, i en el seu comú parlar la seva originalitat per la feliç ponderació de totes aquestes coses. Aquest era el Mañé que'l públic coneixia, aquest el mestre de periodisme, aquest aquell que'l bon burgès de Barcelona esperava per començar a pensar sobre tot lo que fós, aquest el català que inhibeix en la seva voluntat l'enteniment i'l sentiment, l'home de seny.
 Ne donà la suprema i última mostra en la gran ocasió de la guerra dels Estats Units i pèrdua consegüent de les colonies. La seva vellesa ja tan feta a veure les coses en la llur cruesa pràctica, i propensa ademés, per ésser vellesa, a la ombrosa desconfiança, no consentí ni una il-lusió que vingués a consolar la tristesa de la realitat evident. Menyspreuant sarcàsticament com sempre tot l'aldarull del neci patrioterisme que casquetejava com esvalotat galliner tot al voltant, sols en la trista previsió del desastre inevitable cercà i trobà la fortalesa per predicar primer la tràgica resistencia sens esperança, just en lo menester per deixar la honra nacional coberta, i després la resignació a la llei del vencedor: posant-ho tot a les mans de Déu, perquè ja no creia ni esperava en altra cosa. El resum de la seva obra periodística en aquells quatre mesos tràgics ve a ésser aixís: El seu primer crit al declarar-se la guerra es «Déu s'apiadi de nosaltres: l'enemic es més fort: no hi ha il-lusió possible: preser-vèm-nos al menys de la degradació de fatxenderia». Després, quan se parla d'un arbitratje del Sant Pare, s'hi aferra dient: «Es la nostra única esperança: no's pot contar per res amb la justícia de les nacions: que'l Papa faci: esperèm encomanant nos a Déu.» Mes l'arbitrat je resta frustrat i ve la guerra: «Are es la hora —diu—de complir tot-hom son deure, anc que sia sense esperança.» I veu el desastre tan inevitable, que abans de que's consumi ja demana la pau. Mes aquesta no ve sinó després que aquell es complert; i aixís la pau esdevé més dura. Aixís i tot, en Mañé ne dona mercès a Déu i exhorta a sofrir la humiliació amb la possible dignitat. Últimament, veient còm el pais s'ajèu sense reacció, diu: «No'ns sentim del cop perquè abans de perdre les colonies ja ho haviem perdut tot»: i fidel als vells principis ne dóna la culpa al lliberalisme corruptor de les antigues virtuts. Després ja res: sembla que Espanya se vagi enfonzant com ell meteix, en l'imperi de les ombres. Per ell la seva vida s'acaba amb la de la pàtria que tant estimà. Encare hi ha un moment: aquella última lluentor del ministeri Silvela, Polavieja, Duràn: la paraula regeneració que brilla un sol instant i s'apaga deixant-ho tot en tenebres. Se sent el pas de la mort que s'acosta, i en Mañé ja no pensa en res més que en posar-se bé amb Deu. I mor com visqué: com un soldat que obehia la consigna fins a caure en son lloc.
 Don Joan Mañé i Flaquer morí a Barcelona el dia 8 de Juliol de 1901.

 Are la seva imatje ens restarà aquí per sempre, per exaltar la nostra catalanitat; perquè si en sos defectes ens fou comú, en ses qualitats ens excel-lí i cal mostrar-lo com exemplar.

24 - v -1911.

___________