Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Salmerón
Pera honrar la memoria d'aquest home no'ns cal sinó recordar-nos d'una cosa: que ell aimà a Catalunya. Amb això ja n'hi ha prou. Pensés com pensés sobre totes les coses del món i de la eternitat, en això fou hú amb tots nosaltres, fins amb els més oposats al seu credo. Hem viscut junts amb ell en aquest amor, i ell hi ha mort: doncs aquest home es nostre ja pera sempre.
Pera sempre! Are ja no pot abandonar-nos. El seu esperit cristallisà en la mort: mirèu brillar en aquest cristall l'amor a Catalunya: es nostre.
Tota la seva vida vingué a parar an això. Quí ho havia de dir? Una llarga vida d'abstracció i teoria que va a parar a un amor viu, i consum en aquest foc tota la força que li resta, i mor. Mort gloriosa! Si la seva vida, menys això, fou tota un erro... mort gloriosa. Mes si tota la seva vida hagués sigut un acert i això l'únic erro... mort gloriosa també. Perquè no hi ha cap acert que equivalgui a l'amor, si l'amor es viu.
Aimà a Espanya en sa república; mes en nosaltres la aimà mellor. Ell la aimava amb un balb amor d'ideal polític; mes aquí aimà'l còs d'Espanya en Catalunya que palpitava. Ell mai ho havia vist un poble palpitant de sí meteix com palpitava aquest, no per una idea de govern o per la oposició dels partits, sinó per aquella voluntat primaria de governar-se a sí meteix de qualsevulla manera, per aquella voluntat que es l'ànima comú de tot govern i de tot partit. Ell no ho havia vist mai això: no havia vist mai el còs viu d'Espanya; i aquí'l vegé i l'aimà: fou son primer i últim amor veritable.
Ell era com l'adolescent que estima una idea de dòna, i creu que no pot haver-hi amor major. Però ve un dia que's troba amb una dòna en carn i sang, menys bonica certament que aquell fantasma, que era de tant pura bellesa perquè no vivia; mes aquesta es limitada en son còs, i té les imperfeccions de ésser viva: alena, parla, fa ombra al sol, i la seva veu fereix els aires: es una dòna. Fantasma, adèu: aquell amor torna en no res al sol contacte. Què té que veure'l blau d'aquells ulls que no miraven, ni el vestit blanc que res vestia, ni les sublims paraules sense halè? Aquí està la dóna que amb son còs crida l'ànima, la que pot estrenye-ns dintre dels braços, la que es capaç d'ésser mare. Sols ella inspira l'amor viu i fecond: sols are'l jove sab lo que es amor, que aquell no ho era.
Aixís fou vista Espanya en Catalunya per aquells ulls somniadors, que'n restaren fascinats. Fou son primer amor. Per primera vegada havia vist un poble.
Abans no més havia vist el poble de la revolució de Setembre: es dir, el tumulte d'unes idees o d'unes passions polítiques que advenien per obra d'un pronunciament militar; li havia semblat veure-l a travers de la excitació dels partits i banderies; i encarnant en sí meteix la ombra d'un govern, no havia pogut contenir aquelles passions desenfrenades que, tan fàcilment sotmeses desseguida per la meteixa força exterior que abans les desencadenà, ben clarament li demostraven que sota d'elles mai hi havia hagut la sustantivitat d'un poble, que si actua per sí i de debò, fa obra de més durada. Ombra el poble, ombra la revolució, ombra el govern de la república, ombres de presidents ell i'ls altres, i en mitj de tantes ombres sols una realitat: l'exèrcit. L'exèrcit que feu la revolució, feu igualment la restauració: i trobà poble per tot, que tant se val dir per res.
Els somniadors pogueren seguir somniant en una Espanya ideal; la presencia d'una Espanya viva, mai els va destorbar. Després de l'ensomni agitat pogueren tornar a l'ensomni tranquil, perquè encare no havien vist Espanya.
Després vingué aquell cop tan terrible, i Espanya tampoc se va moure. Li posaren damunt la guerra, i aguantà la guerra; li posaren damunt la pau, i lo meteix la aguantà. El somniador pogué anar somniant: a travers de son ideal impertorbat per la vida, pogué seguir estimant una patria morta.
Morta? Nó! En algún indret pregón, una font originaria estava intacta. Per un atzar, vingut d'hont li venen a Espanya tots els atzars fa prop de un segle, quelcóm viu fou ferit, i un poble's redreçà: era Catalunya. Quí li allargà les mans? El somniador, ningú més; fou gloria seva; però ben pagada perquè a l'últim veia un poble. No una corrua darrera d'un pronunciament; no la ombra d'un poble donant nom a una república o a una monarquia, a una guerra o a una pau tot igualment; sinó un poble actuant en sí, de dintre a fora, per quelcóm que se li movia en les entranyes. Veia aquella voluntat primaria de govern que fa dels pobles Estats: veia una Espanya. El somniador s'havia tornat un vident...
Però els altres, que no hi veien com ell, l'abandonaren. Vegé dividit aquell seu partit republicà, enterbolit el seu nom, minvat el seu prestigi de somniador, posada en dubte la seva llealtat i fortalesa, i la seva vida meteixa amenaçada. Mes, què li feia? S'havia tornat jove. Per primera vegada era Diputat. Ja no diputat d'un
partit, o diputat d'una bullanga, o diputat d'una conxorxa, nó: diputat, l'elegit d'un poble. Per primera vegada vivia una realitat política, tornava a començar una vida, era son primer amor a Espanya. Aquesta Espanya no era tan bella ni tan pura, ni tan gran com aquell seu ideal de adolescent; però era una realitat, un còs, un halè, un crit, una abraçada; era un poble, a l'últim.
I com bon enamorat, s'oblidà de tota altra cosa: dels seus anys, de ses forces, de ses teories i de sa historia. Fou amor... i per nosaltres, ho sentiu? Còm podriem mai més oblidar-lo an aquest home? Carlyle li diria un hèroe perque morí en l'amor d'una realitat; i nosaltres, no li dirèm quan aquesta realitat es la nostra?