Pàgina:¡Ous del dia! (1864).djvu/11

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

(Agafantla per la má y baxantla al proseeni, ab molta entonació dramática y gran sentiment.)

  ya que una dona hasta estimant olvida

t' fujirá 'l meu nom de la memoria?
(Al cor.)—¡Aqui me 'l guardaré tota la vida!—
Aixó, una 'm vá dí, per mi estimada,
pero embrollant com las que mes embrollan!
¿Sen recorda vosté? (Mirantla fixo.)

Dol. (No podent resistí.) ¡Aquesta mirada

m'ha semblat lá de un bé cuand 'l degollan!—

Die. ¿No pensabas, potsé, que yo m'estaba
cuent menjá per la tropa, ab un tal Panxo,
y que era tant lo que per tu ploraba,
que sempre massa clá 'm sortia 'l ranxo?
¿No sabias que estaba 'l teu cor agra
unit ab aquet que ara desesperas,
com s'estant en setrills, l'oli y vinagra
units á dintre d'unas setrilleras?
¿'T pensabas, pot sé, com tothom pensa,
que un cor com una col ó un nap s'estafa,
y s' desprecia com barret que 's llensa,
que á puntadas de peu tothom l'axafa?
¡Respon, respon lo que 'l teu cap pensaba
á las amargas rahons que ara aquí 't dono!
¡Si t'han estimat mes que t'estimaba
responmo aquí també, y t'ho perdono!
Dol. ¡Diego! ¡per mor de Deu ¡Si yo atrevida
d'un altre que no ets tu ya so promesa,
es perquá vaix pensá que a l'altre vida
t'ha n'habias anat á la francesa.
Per ço per nubi á n'al marqués vaix pendra,
creyent que tu erats mort, desesperada,
y que fret, erats un pilot de sendra
que ni servia per passá bugada.
Pero es fals que l'amor que yo 't tenia
'm passés com l' peix, que luego 's passa,
que negra 'l cor duent dol de nit y dia
sempre semblaba un barret vell ab glassa.
Die. Betaquí lo que sou! la gran postura
de dirme si plorabas ó si reyas,
y no podrás respondre, si t'apura,
perque mort y no viu á n' á mi 'm creyas.
Dol. Perque ya 'm vaix pensá que 't moririas
habenti á n'alli dalt tants atropellos;
y després, perqué tu no m'escribias?
Die. ¡Perqué no vo vaix tení cuartos per sellos!
Dol. ¿Y cuand fa que ets aquí?
Die.  Ya una semana.
Dol. ¿Y fins avuy no m'has vingut á veure?
Die. Com vaix aná al carré de la Avellana
y no hos hi vaix trobá, morts os vaix creure.
Dol. Perqué no preguntabas per nosaltrus?
Die. Vaix aná á la taberna y l'herbolari,
y no 'm van sabé di res de vosaltrus.
Dol. ¡Deu meu! cuand tot ha de vení al contrari!
Nosaltrus aqui 'ns vam mudá de casa
perqué á n'allí 'l llogué 'ns va puja l'amo.
Die. ¿Donchs perqué 'l taberné?...
Dol.  Es que 's un tros d'asa,
y si ell te culpa, yo la rahó reclamo.
T'estimo, Diego, si, 't dich que t'estimo
com antes, fins al cel!
Die.  Pero á la bossa
tu has pensat: no hi toquem. (Ironich.)
Dol.  Ya 'm desanimo
cuand veix que 'm consideras ambiciosa.
Die. Debias pensá: be, en Diego es pobra,
y aquet marqués y rich.
Dol.  Ay no, Diego,
ab aixó sí que jens de rahó no 't sobra:
no te ni un xavo per fe cantá un cego!
No mes m'hi caso perque ho vol 'l para
y per no haberme de quedá soltera,
pero digam que tu 'm voldrás encara
y veurás com 'l deixo.
Die.  ¡Trapassera!
Si 't pensas que 'l meu cor 's pren y 's dexa,
no has conegut may be al fill d'en Badia,
perque ara hasta hi malehit si 't vaix conexa,
anant á du á ton pare 'ls ous del dia!
Dol. Al menos creu, cuand ab un altra estiguis,
que aquí sempre anyorante per tu 'm moro,
y cuand ab ella fent caricias riguis, (Gran sentiment)
pensa que aquí desesperada ploro.
Axis per mi 'l teu cor, mes que t'amoli,<br/dexará aná un suspir com flo que brota.

(En aquet moment surt Juana ab un canti d'oli, per la porta de la cuyna, é interrumpintla diu.)

Jua. Doloras, m'has de da cuartos per oli
que ni als satrills ni an lloch n'hia una gota.

Diego ensimismat ab lo que deya Doloras no repara en Juana. Doloras de mal humor per veurers interrumpuda treu tres pesetas de la butxaca y las hi dona. Juana las pren y sen va mirant de regull á Diegu.)

Jua. (Ap.) Qui deu sé aquet ximplet! (Sen vá.)

(Diego vol dir alguna cosa á Doloras, pero al últim 's determina á dexarho corre, y diu.)

Die. (Anantsen y saludant.) Estiga bona!
Dol. (Ap.) Y m' pot despreciá! ¡Verje del Carme!
es 'l castich mes gros que Deu 'm dona,
que axi ab un pam de nas puga dexarme.



ESCENA XVIII.


Dits y 'l Marqués


que tota aquesta escena haurá mirat de tant en tant espiant per la porta del fondo

Mar. Vesten d'aqui, Doloras.
Dol.  Qué?
Mar.  Y luego!
Dol. (Ap.) Está mes tieso que un cigarro habano,
(Alt.) Pero perqué, marqués?
Mar. (Ab veu de tró.) Perque t'ho mano.
'  (Doloras s' en vá aturdida.)



ESCENA XIX.


Diego y 'l Marqués



Mar. (Ironich.) ¿Vol di de que tractaba 'l senyó Diego?
Die. Cosas de poch interés.
Mar. Es que se lo que aqui han dit.
Die. Donchs si es cert quo ho ha sentit,
¿perqué ho pregunta, Marqués?
Mar. Es vritat y te rahó
que es inútil la pregunta.
¿Teniu res que tinga punta?
Die. A casa crech que hiá un punxó.
Mar. ¡Resposta mes burrical!
Die. (Ap.) Ya insulta y tot just comensa.
Mar. ¡Vuy di una espasa!
Die.  ¿Que 's pensa
qu' hi estat municipal?
¿Que haix de fe yo de una espasa
si per res la faix serví?
Mar. Donchs yo tinch un espasí.
Die. Perque vosté es un tros d'asa.
Mar. Parlim un xich mes cortés,
perqué en insultant, m'altero,
y 'm poso... com un sombrero
que 'l respallan al revés.
Aquí s'ha de acabá aixó
perqué aixó no pot durá.
Die. Yo.....
Mar. (Interrumpint.) ¡Tinch ganas de matá!