Pàgina:¡Ous del dia! (1864).djvu/7

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


(La criada ho fá, ella també, y un cop desembrassada diu:) Bueno, Rosa; ara mira:
agafa l'ala com yo.
(L'una per l'un cantó, y l'altre per l'altre, agafarán la taula y la pararán desplegant las alas, allá hont convinga al directó de escena.)
Jua. Ara porta la safata. ('S fa sempre lo que indiqui 'l dialogo.)
— Cuidado á no trencá res;
'ls plats aquí, un, dos, tres.
Aquí, no siguis sabata. (Prenent un plat que la criada posaba malament; Juana ab lo que ha dut va treyent lo que falti dels armaris, arregla una taula que fassi goig, ab plats, xicras, etc, y al mitx las safatas de melindros y horxatas.)
Bueno, vamos, ya está tot;
ara ya t'en pots aná.
(La criada, que figurará ser molt bestia, 's queda ab la boca oberta y encantada com si no hagues sentit l'ordre de Juana; aquesta arregla alguna cosa y cuand al jirarse la veu allí d'aquell modo, 's crema y diu:)
¡Que ya pots anarten! (Cridant molt.)
Cria. (Espantantse.) ¡Ah! (Sen vá.)
Jua. (Escarnintla.) ¡Ah! ¡Caram d'estaquirot!



ESCENA X.


Juana y Doloras




que surt estremadament elegant ab un vestit groch y flós al cap.

Dol. ¿Qué es aixó?
Jua.  Res, ¿qué ha de se?
¡Cosas que no puch sufrí!
¡Qué 's bestia aquesta minyona!
Dol. ¿Quina?
Jua.  La del segon pis.
Dol. ¿La del segon pis? ¡Ay ay!
¿y perqué s'estaba aquí?
Jua. Perque hi dit á D.ª Emilia
que la dexés baxá un xich
per ajudarme.
Dol.  Ya entenench.
Jua. Pero no sen pot exí;
sempre ¡ah! ab la boca oberta.
Dol. Pero per ço es molt mal dit,
perqué despres del favor...
Jua. Y dons perqué son axís!
Pero oh! oh! oh! oh! noya.
¡Mare de Deu quin vestit! (Exajerant.)
¡y que es hermós! veyám, jirat.
Dol. Dona, ya l'habias vist. (Jirantse.)
¿No saps que 'l vaix estrená
pel ball de l'Olimpo?
Jua.  Sí;
tens rahó, ya men recordo.
¡Donchs 't dich que es molt bonich!
Dol. Bueno, ¿esta llest tot aixó?
Porta una cadira aqui. (Li du y ella seu.)
Jua. Tot menos 'l xocolate
que 'l tinch á punt de bullil.
Dol. Y 'l papá?
Jua.  Es á la botiga,
que está la jent recibint.
Dol. ¿Creurias que ha convidat
á n'an Juanet?
Jua.  ¡Ah! ¿qué dius?
¡Y que 's estrany pel seu jenit!
Dol. Lo que es á mi, 'm aturdit.
Jua. Per l' un cantó fà 'l senyó,
y refresca, y 's vol lluí
y convida un carboné. (Rient.)
Dol. Y be, sempre ha estat aixis.
No perque 'l noy no merexi....
Jua. No, no, ya se 'l que vols dí:
no mes es perqué va brut
per tenirlo en un convit.
Dol. Sento jent.
Jua.  Es 'l marqués
que, veix que vé cap aquí.
Dol. Donchs vesten.
Jua. (Anantsen.) Cap á la cuyna
yo tinch la professó allí.



ESCENA XI.


Doloras y 'l Marqués (Molt elegant y ab lentes)




Durant la última mitxa part de la escena anterior, 's veu pel fondo, jent que saluda, entra y surt y fa cumpliments ab lo senyor Onofre; pero despres desaparexen pels costats com figurant que s'assentan. Durant aquesta escena, se sentiran pel carré, cops de taulons, chufleros, ginesta, ventalls y totas aquestas cosas propias dels cursos de las professons de Corpus. Lo que indiqui 'l diálogo 's fará cuand s'indiqui, pero lo que no, 's podrá sentí d' en tant en tant segons cregui convenient el director d'escena, y sempre de modo que no 's fassi monótono y no pugui destorbá lo que passa.

Mar. ¡Fatal estrella per Deu.
es la meba, dolssa amiga!
sempre la sort 'm castiga
cuand no estic abora teu.
Dol. Molt temps donchs faria á fe
que t' deuria castigá. (Carinyo forsat.)
Mar. No 'm vinch pas á disculpá
cuand se yo que no obró be.
Mes se que á la meva prenda
may demano en vá perdó.
La má, Doloretas. (Allargantli.)
Dol.  No. (Negantli ab coqueteria.)
De primé es la reprimenda.
Mar. Com so yo 'l que m'ho hi perdut
ho sufreixo resignat; (Sempre ab exajerada galanteria.)
mes si no hi vingut abiat,
yo 't diré perqué ha sigut.
Dol. ¿Y creus que hi cauré de fluix
esplicantme alguna feta?
Mar. No ho has de creure?
Dol.  Ay herbeta,
ya 't conech que 't dius marduix.
Mar. ¡Donchs cert que no se com es
que així la sort m'importuna!
Tinch dias de mala lluna
que tot 'm surt al revés,
digas tu si no es estrany. (Assentantse al costat d'ella.)
Sentintme caló y galbana
fa molt poch, m'ha vingut gana
d'anarmen á pendre un bany.
Hi pujat á la Central,
perque ara 'l sol atropella,
y al arribá á la mar vella,
'm fico á casa en Vidal.
Despres d'esperá un moment,
despullantme y tot alló...
patatum, un cabussó
y mar en dins falta jent.
Com que 'l perill no m'amohina.
may aprop de terra 'm quedo,
perqué, noya, 't dich que nedo
lo mateix que una sardina.
D'aquet modo aprofitant
'l tení en aixó tal sort,
m'hi estirat y fent 'l mort