dels infants: pensar, sentir, parlar i participar directament en el propi procés d’aprenentatge. Sempre amb respecte a la manera de ser de cada infant.
Des del primer moment la immensa majoria dels cursos es van fer en català, cosa que al començament constituïa una veritable novetat, encara que avui ens pugui semblar estrany. I és que la recuperació de l’escola catalana no era possible sense una bona formació dels mestres i professors en la llengua del país. El grup promotor de l’Escola de Mestres Rosa Sensat va considerar que l’aprenentatge de la llengua del país era una prioritat. La utilització del català en totes les activitats, la defensa del català a l’escola, els cursos de català, els estudis i les propostes didàctiques per a l’aprenentatge de la llengua pròpia, el coneixement de la cultura del país, l’impuls a l’edició de llibres infantils en català i tantes i tantes altres accions en aquest sentit, van donar a les Escoles d’Estiu un paper reconegut per tothom en aquest camp.
En els cursos dedicats al tractament de les matèries es proposava una didàctica ben afinada en la línia de l’escola activa, amb rigor i contingut científic, que en els primers anys va suposar un gir de cent vuitanta graus en matèries com matemàtica, geografia i història, ciències naturals, educació física... I també es feia bandera d’altres matèries o aspectes culturals bandejats, prohibits o senzillament tractats amb poca cura i amb caràcter residual i que des de Rosa Sensat es considerava imprescindible treballar: la cultura i llengua catalanes, com ja hem dit, l’estudi del medi social i natural més immediat i l’expressió en totes les vessants.
La matemàtica es proposava com un camí per fer pensar la mainada, partint de la manipulació de materials i el raonament, i amb la matemàtica nova, tot plegat com a reacció a un ensenyament massa basat en la memorització, les mecàniques i operacions escrites.
Pocs anys desprès aquesta formació es va configurar com una activitat descentralitzada.
Seran els nous Instituts de Ciències de l’Educació (ICE) (UAB, UB i Politècnica) que donaran suport a grups de mestres per iniciar les primeres escoles d’Estiu fora de Barcelona : Lleida (1969), Bages i Granollers(1970), Girona (1971), Camp de Tarragona (1973), Garrotxa (1977). Des del 1968 Mallorca i Menorca també farien les seves respectives escoles d’estiu.
Així l’Escola d’Estiu va tenir a Catalunya diversos llocs de realització i un planteig d’adequació a les respectives comarques, tant pel que fa a l’estudi del medi pròxim com pel que fa al coneixement dels problemes de l’escola local.
A Barcelona l’any 1974 per primera vegada es celebra l’Escola d’Estiu en un centre públic, amb 1.750 mestres. Els anys següents es farien a l’Escola del Bosc de Montjuïc, a les Facultats de Filosofia i Belles Arts (UB) i a la UAB de 1977 a 1980.
Amb la mort del dictador, el clam democràtic i el manifest “Per una Nova Escola Pública Catalana” (XI Escola d’Estiu de Barcelona - juliol 76), arriba ràpidament a bona part de les comarques catalanes i a la resta de l’Estat espanyol.
Les ciències socials acostaven la realitat de la societat a l’escola: es proposaven sortides, campaments i colònies, visites a museus, es llegia i comentava la premsa diària... L’estudi d’aquest medi proper, establia una relació entre la geografia i la història, de manera que a partir de l’atenció preferent a allò més proper es facilités el poder fer-se càrrec de realitats més llunyanes.
L’any 1978, l’Escola d’Estiu va tenir a Catalunya “diversos llocs de realització i un planteig d’adequació a les respectives comarques, tant pel que fa a l’estudi del medi pròxim com pel que fa al coneixement dels problemes de l’escola local”. Els anys següents serien els de la normalització, els dels objectius pedagògics i culturals que definien la institució des dels seus orígens.
Les ciències naturals o ciències de l’observació, plantejaven la diversitat de temes de la natura i posaven en pràctica una nova metodologia d’ensenyament, donant un paper actiu a l’alumne, dotant-lo d’eines d’observació i d’experimentació, deixant que la natura marqués el ritme i l’ordre del programa i preparant sortides i excursions. A través de les ciències naturals es va introduir l’educació sexual.
Els organitzadors, al moment de pensar l’edició de l’any 1979 van oferir a la Generalitat “la continuació d’aquest treball nostre amb les mateixes línies que durant aquests anys s’han anat dibuixant com a resposta a les necessitats dels mestres i de l’escola, i en la línia de la renovació pedagògica de Catalunya tant pel que fa a la pedagogia activa com a l’estructura escolar”.
Les formes d’expressió que la majoria de mestres desconeixíem –l’expressió corporal, la musical, la teatral, la plàstica– i el seu lloc a l’escola, ocupaven una part important del temps de l’Escola d’Estiu amb un doble escenari: un lloc d’exercici personal en el temps lliure dels migdies, i un lloc als cursos de tècniques i de didàctica, generalment en la programació de la tarda.
Així al 1979, la Generalitat provisional “patrocina i subvenciona” les Escoles d’Estiu de diverses ciutats i comarques, però també defineix unes pautes unificadores:
- Totes les escoles d’Estiu des del 1979 tenen la mateixa portada en el programa de mà i aquesta la fa el Departament. (i així serà fins 1990)
