Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 106 —
L'avi
Al raig escàs que el sol d'hivern envía,
assegut al portal de la masía,
va un vell barbotejant:
—Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?
Per donâ un pas, Déu sap el que pateixo!...
Després... casat el gran...—
De cop, son fill, tocant-lo per darrera:
—Pare!—li diu amb cara riallera.—
Un noi!... Tot ha anat bé!—
I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:
—Encara puc ser bò p'alguna cosa.
Anem. Jo el bressaré.
El darrer glop
Adormidet, xuclant el pit encara,
la pobra dóna el besa tot plorant.
La llum de l'alba, de raigs d'or amara
la testa rossa del bonic infant.
—Avui vindran, fill meu— diu afligida.—
Avui se t'enduran, rei del meu cor!
Et volen a ciutat! ¡Com si la dida
no en sabés prou, de conservâ un tresor!...
