Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 117 —
Si mentres penyals y roures
te'n emportes esglayats,
mon còs mesquí que't desitja
dessobre terra roman!
Oh, quàntes, quàntes vegades
febrosech t'he somniat,
espargidor de tempestes,
correguent sota un cel blau!
T'he somniat abrassantme,
besant mon front inflamat,
emportantem sobre'ls núvols
y encara més alt, més alt.
Ben abrassats, com dos nuvis,
ab tu he corregut l'espay,
empaytant les nuvolades,
capgirant lo curs dels llamps.
Com un desitx foll, corríem
per un espay sempre clar,
y a cada cop de tes ales
veya'l món més allà baix.
Semblava qu'enllà's fonía,
ja era un punt, ja era un borrall;
y alsava'ls ulls, y al dessobre
veya'l cel llampeguejant.
Ardits a escalar la gloria
avansavam sens parar
