Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/121

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no necessita ser revisada.


- 117 - Si mentres penyals y roures te'n emportes esglayats, mon còs mesquí que't desitja dessobre terra roman! Oh, quantes, quantes vegades febrosech t'he somniat, espargidor de tempestes, correguent sota un cel blau! T'he somniat abrassantme, besant mon front inflamat, emportantem sobre'ls núvols y encara més alt, més alt. . Ben abrassats, com dos nuvis, ab tu he corregut l'espay, empaytant les nuvolades, capgirant lo curs dels llamps. Com un desitx foll, corríem per un espay sempre clar, y a cada cop de tes ales veya'l món més allà baix. Semblava qu'enllà's fonia, ja era un punt, ja era un borrall; y alsava'ls ulls, y al dessobre veya'l cel llampeguejant. Ardits a escalar la glòria avansavam sens parar