Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/135

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no necessita ser revisada.


I VL•. - 131 — Ningú sap res del primer plor del arbre. Només en l'horitzó on el sol es colga semblant que miri l'ull del Etern Pare demunt l'abandonat castell en runes. Tot obeeix misteriosament a un ritme. IV Aquest matí quan la masia bruna s'encenia de sol i encar hi havia al cel fonent-se espectral la lluna, l'albat era al bressol de la masia. Quin silenci Senyor! La vall callava. Conmoguda la nit del crit de queixa de la cama maternal que s'esquinsava, i es veia llum al fons d'aquella reixa. L'home, revolt del crit que l'acusava sovint surtia a reuUar la feixa. Fa un d'aquells dematins que'l cel s'enyora. Passa enllà un rec com una vena oberta. Al lluny, al poble, una campana plora i un pardal fuig amb la volada certa. En l'era geu la gossa malmirosa sentint rastre de mort a vora d'ella. I sa mirada trista es fa amorosa quan el cadell l'hi xucla la mamella. V Si'm donessin una casa blanca i bella amb un parral, alegrada sota el rafec