- 134 —
El penediment del poeta pecador
Jo sols amb tu, jo sols amb tu pecava.
Darrera la cortina dels teus rulls
la set d'amor mai se m'apaibagava
ni'l neguit es fonia en els meus ulls.
Pàl•lides eren ja tes galtes roges
com si n'hagués xuclat la joventut.
Damunt la falda et queien les mans boges
que havien exharit la extremitud.
Mes encara al caliu de la paraula
invisible venia la emoció:
saquietava entre'ls dos de sobretaula
i s'allunyava la folla temtació.
Ton bras perfet i llarg de pell morena
reposava en mon coll com un arquet
i a lo millò'm miraves com la nena
que se sent espantada del qui ha fet.
I va sé un dia així, quan jo sortia
desmaiat i sens esma de sortí,
que entre sedes i flors que al niu hi havia,
Jesús tot trist i las s'apareixia
i'm deia com un pobre del camí:
—El vostre amor me fa molt mal a Mi.
Vaig confessà a Jesús:— Es que'm distreia,
que l'amor emboirava mos sentits.
Jo no sabia pas el mal que't feia
Jesús dels pecadors i els nens petits.
Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/138
Salta a la navegació
Salta a la cerca
Aquesta pàgina no necessita ser revisada.
