- 134 — El penediment del poeta pecador Jo sols amb tu, jo sols amb tu pecava. Darrera la cortina dels teus rulls la set d'amor mai se m'apaibagava ni'l neguit es fonia en els meus ulls. Pàl•lides eren ja tes galtes roges com si n'hagués xuclat la joventut. Damunt la falda et queien les mans boges que havien exharit la extremitud. Mes encara al caliu de la paraula invisible venia la emoció: saquietava entre'ls dos de sobretaula i s'allunyava la folla temtació. Ton bras perfet i llarg de pell morena reposava en mon coll com un arquet i a lo millò'm miraves com la nena que se sent espantada del qui ha fet. I va sé un dia així, quan jo sortia desmaiat i sens esma de sortí, que entre sedes i flors que al niu hi havia, Jesús tot trist i las s'apareixia i'm deia com un pobre del camí: —El vostre amor me fa molt mal a Mi. Vaig confessà a Jesús:— Es que'm distreia, que l'amor emboirava mos sentits. Jo no sabia pas el mal que't feia Jesús dels pecadors i els nens petits.
