— 135 -
Jo en mon amor no creia que pecava
que la estimava amb un suprem anhel,
i, esbojerrat amb ella, jo comptava
per petons les estrelles del teu cel.
L'harmonia de vida que rebietn
del tot era oblidada en nostre joc.
La viva conciencia que't deviem
era carbonitzada en nostre foc
I ella era abandonada i obedienta
no tenia cap altre pensament
una espurna d'amor la feia ardenta;
fins l'arrel d un cabell era latent.
Mes Tu abans d'aparèixer, ja avisares
Jesús enamorat dels pecadors,
quan arribares del camí, ens posares,
ans de trucar, un poc de cendra als cors.
Penedits de l'oblit en que't t eniem,
ara prou que sabem el mal que't fem.
Si en el goig que'ns feu viure un jorn moriem,
ja sabem qu'és per sempre que't perdem.
Prou que veiem d'amor la vida aixuta
per a fer-ne, goluts, un sol amor.
Ens has mostrat més ampla i gran la ruta
que ve, travessa i passa del teu cor.
I ara ella i jo, et seguim com una estrella
de llum d'amor per a la. Humanitat.
Jo era amic teu, Senyor, i amb mi torna ella,
que a la meva es sotmet sa voluntat.
Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/139
Salta a la navegació
Salta a la cerca
Aquesta pàgina no necessita ser revisada.
