Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/162

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no necessita ser revisada.


- 158 - L'ermita Rodejat de boscaíges y cingleres e incensat pels brotons de romaní festejantio verdums y caderneras, s'aixeca rermitatje bizantí. En aquest ermitaíje tot poesia s'hi arreceran com jays cercant calor els recorts d'un beli temps en que vivia la mare ta volguda del meu cor. Perxó avuy feixugós per las anyadas, tant bon punt ta silueta he contemplat dels meus esguarts las fonts niitj apagadas més que may abundosas han rajat. En aquell temps ditxós, la pobre mare 'm deya senyalantme el cim rocós: «avuy ets molt petit, no sabs encare que allí's tro va el conçol y el dolç repòs». «Quan les tempestes de la nostra vida t'omplen el cor de desenganys y fel s'hi vols gorirte ta mortal ferida a lunyat de la terra y busca el cel». Y la mare morí; quantas vegadas he recordat sos mots voltant pel mon y he sentit suaument com sas besadas en nits d'insomni han refrescat mon front.