Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/176

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no necessita ser revisada.


- 172 — En la pedra grisa de ma indecisió m'ha vençut llavores estranya doló. Anava morintse tristament el jorn. L'ombra s'estenia, solemne, a l'entorn. Lo que tu no ignores, lo que no t'he dit, quin goig dirtho a soles al ple de la nit quan fluctua en l'ombra la blancò imprecisa de tes robes clares en la pedra grisa!... De tu recordantme, la esguardo al passar. La humil pedra grisa per mi es un alíarl Per mi ja té historia, per mi ja té nom, per mi fins té un'ànima que ignora tothom!.. (íTornarèm a sèurehi, quan tornem allí, en la pedra grisa de vora el camí?... La glorieta En un repeu de montanya, en vell parch abandonat, de mos somnis en companya sojorno en la soletat. Hi he bastit una cabanya y una glorieta de canya que es mon palau encantat. Eixa gàbia sempre oberta be l'estimen els aucells! Festós brugit hi desperta sovint l'eixàm d'estornells. Quan fuig ab volada incerta,