<poem> Pel Passeig de Sarrià, ple d'ocells de boca fina, va a col·legi, per dictar la cançó de la padrina; va a col·legi, per pintar una flor i una petxina.
Elisenda és una nena que té els ulls color de mar; «Ave Maria, de Gràcia plena» ella cantava quan ve el cap-al-tard.
Quan ve l'hora de la posta amb el cel quiet i llis, ella guaita com s'acosta, dins un vel d'aire blavís, la fragata tota estesa damunt l'aigua escumejant, com si fos una marquesa tota vestida de blanc, — onejant.
Vora mar no se'n mouria perque és dolç i fa bonic; vora mar, Ave-Maria pels difunts, pels malalts, per l'amiga i per l'amic.
Elisenda n'és tan fina (peu petit, menut el cos) que li'n diuen la joguina de la Rambla de les Flors;
perque hi passa cada dia i amb sa veu com d'un ocell, diu cantant i diu jugant: Jo us en donc, jo us en daria
