Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/47

un faune ornat de pàmpols i raïms,
qui jogava la flauta de set canyes.
Amb ella m'encantà i em dugué als cims;
fent-me deixar la mar per les muntanyes.

Als primers jorns tot me semblà tan bell
que ni de la muller feia memòria:
cada cim es tornava un escambell
i era Thabor per a la meva glòria.

I m'empenyía el cos un viu dalit
i els ulls duia prenyats de clarianes.
Si en la pujada em fadigava el pit,
m'oferien repós les herbes blanes

i encara, amb una veu insinuant,
em feien llur convit les fontanelles.
Jo em sentía tan alt com un gegant
i amb les mans abastava les estrelles.
 
Per sort durà ben poc l'encantament.
En tant que s'escursava cada dia,
en la llàntia del cor l'enyorament
vessâ el seu oli, i una flama pia

em recordava la perennitat
de l'oblidada meva amor primera,
oferint-me la clara venustat
del seu cos en eterna primavera.

Car la muntanya anà perdent l'encís:
que les fulles s'en duia la ventada