Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/48

i el cel, tan vari, sigué sempre gris
i tot va amortallar-ho la nevada.

Còm podia volê una amor mortal,
que tan prest em deixava solitari?
D'un Comte Arnau cal l'ànima avernal
per a abrandar la carn dins un sudari.

I ja em trigava l'hora del retorn,
que fou a l'endemà; en florir l'aurora.
Emperesit, es desvetllava el jorn,
prò mon euga avençava, trotadora.

rostos avall, com l'aigua, vers la mar,
que al lluny lluía sa blavor xalesta.
Adeu, muntanya! M'era tan poc car
son record, que ni vaig girar la testa.

Ben aviat, de trist, torní joliu.
Així un amic inesperat, trobava,
bru i humil com un frare, un caseriu,
amb cèlica corona de llum blava.

I acudiren també els germans ocells,
donats al vol igual que la crinera
de l'euga, i el meu cor va cantâ amb ells
la bellor d'aquella hora matinera.

Fins que sortí la vila al nostre pas,
la meva, la gentil, dolça i galana.
Com abans, que era infant, em duia al braç,
vingué a rebre'm amb aire de germana