Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/49

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no necessita ser revisada.


que veu entrâ a la casa el fill perdut
per art d'engany, prò sap que és bo de mena:
el front li vaig besar, molt commogut,
i ella me'l besà a mí, noble i serena.

Després, ja no tenint aturadô,
reprenía el camí que duu a l'esposa;
(estremía mon cos l'emoció,
com un oratge fa estremir la rosa).

I ella, la mar, m'estava allà esperant,
enamorada igual que al primer dia,
i em parlà amb una veu parrupejant,
com si no res sabés de ma follia.

Encisadora i casta i atraient
a la faisó de verge pudibunda,
i augusta al mateix temps del lassament
de la muller pròdigament fecunda.

Qui hagués pogut fer etern l'instant tan breu!
El sol, al punt més alt del romiatge,
era la teia encesa d'Himeneu
i ens ofería un tàlem d'or la platja.

La mar mudà son ritme en baticor,
en tant que amb escumeig, per tarongina,
jo la guarnía, com si fos fadrina.
I reflorí nuvialment l'amor.