Lo qu'avuy són carrers y cases y empedrats
altre temps era un mar d'espigues y roselles;
l'iglesia, en solitut, s'aixecava entre els blats,
y's foníen, volant per damunt dels sembrats,
la veu del campanar y el xisclar d'oronelles.
Tot era llum y espay y repòs y sentors,
catifa de verdor quan l'Abril perlejava,
onejanta mar d'or d'armonioses remors
quan reya el sol de Maig fent florir nous amors
y el de Juny flamejava.
Eren els camps, dormint a un pas de la ciutat,
despertantse els matins al sò de la campana
cantant al pic del sol un cant d'eternitat
ignorant que prop d'ells hi hagués Humanitat
y prop d'ells abrusés la febre ciutadana.
Al través dels sembrats, seguint un caminet
que semblava fressat pel va y vé de formigues,
avançàvem tots dos.—Tu y jo, sols,—de brasset,
fent pomells de llacsons, cugula y gamomet
y roselles de foch y daurades espigues.
Y declinava el Sol en el gran cel serè
convidant als sembrats a una santa dormida;
y en veu baixa, ab fervor, parlan... no sé de què
—tal vegada d'amor... tal vegada de re,—
semblàvem sacerdots del temple de la vida.
