Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/73

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 69 —

 ¡Oh, llavors, quina pau en la terra y el cel!
¡Que corpresos y ungits de gaubança ens sentíem!...
Damunt nostre la nit estenía son vel,
salmodiaven els grills... apuntava un estel...
¡y erem feliços!... ¡Y, ay, tal volta no ho sabíem!

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

 Ha passat temps, molt temps.—Lo qu'aquells anys passats
eren camps formenters y planura daurada,
avuy—sense llacsons ni roselles ni blats—
avuy són tot carrers y cases y empedrats...
 ¡Tu ets morta y enterrada!...


¡Oh, el primer bés, el bés tan suspirat,
 aquell esclat de gloria,
el bés esbojarrat y xardorós
 que'm va abrusar la boca,
que vaig donarte en un transport d'amor
 darrera aquella porta!...
¡Oh, el primer bés, que'm féu en un instant,
 el més feliç dels homes!


¡Oh, el darrer bés, aquell que vaig posar
 sobre ton front de morta,
aquell bés dolorós, sense retorn,
 que'm va glaçar la boca,
aquell bés silenciós que't vaig donar
 al bell peu de la tomba!...
¡Oh, el bés darrer, qu'en un instant em féu
l'home més infeliç de tots els homes!