Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/108

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

Plora qui plora, caminava y s'aturava, sense sebre per hont prendre ni que fer.
Quant s'en va têmer, es sol va esser post, y sa fosca comensá á venir.
—¡Mesquina de mi! digué. ¿Ahon he de passar sa nit? ¡Hauré de jeure demunt sa terra broxa!... Però ¿y si venen animals ferosos?
Pensa qui pensa y mira qui mira, afina un pí, y s'esclama:
—Ja sé que faré: pujaré dalt aquest pi; y poré dormir descansada.
Hi puja, escampa la vista, y repará..... lo que encara no havia reparat ab so trestorn que duya, un grandiós castell que tenía devant, su allá.
Dins un forat de sa torre mes alta d'aquest castell hi feya es niu, hi havia una mala fi d'anys, una colometa, sa cosa mes fina y axerida.
Allò era's castell de la colometa.
S'atlotona sent una veu que diu:
—Portes, obriu.
S'obrin ses portes, y surten tretze homos tan grandolassos que parexian gigants, y s'en van de d'allá.
Na Magraneta notá que's derrer que sorti digué:
—Portes, tancau.
Y ses portes se tancaren.
De retgirada que estava, no's gosá moure y passá la nit mitx dormint, mitx vetlant. Un poch abans de s'auba tornaren aquells tretze, s'aficaren dins es castell, y ses portes no's tornaren á obrir fins es vespre que vengué, quant ells altra volta prengueren marxa.