Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/123

Arribà s'hora de ferse es matrimoni, y tothom que demanava.
—¿Y que no s'ha de destapar?
El Rey també era de aquest parer; però sa jaya Xeloch contestava:
—¡Per amor de Deu no parleu d'axo! Que no veys que s'empagahiria massa devant tanta gernació? ¡Si no ha mostrat cara may! Sobre tot, primer no se casará, si s'ha de destapar.
Quant veyen que no la volían destapar, mes se creya la gent que'u sería fina, y mes ganes tenían de veurela; però es qui les tenia mes fortes era el Rey.
Se va fer es casament, comensá es sarau, y na Biguelot ben alerte à destaparse.
Arribà s'hora d'anarsen á colgar; y, com el Rey se va veure tot sol ab ella, diu tot rebent.
—¡Vaja! ¡fora vel!
—Ja'l m'alsaré demà, digué ella.
—¿Demá? digué'l Rey; anit, anit.
—¡Demá! torná á dir ella, tota llastimosa.
—¡No, ell ha d'esser ara meteix! digué'l Rey fet tot un Nero.
Y encara no'u va haver dit, com pega tirada á n'es vel, es vel quedá dins ses seues mans tot esbenat, y aparegué devant els seus uys..... sa jaya Biguelot.
Com el Rey va veure aquella por, aquella cara tan negre, tan ruada, sensa cap dent, sensa cabeys, va romandre fret. Llavó li pujá tal rabiada que encivella cossa y sempenta á n'aquella bruxa, y la tirá per sa finestra dalt abaix.