Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/134

—Sa dona...
—¿Y vos?... ¿Que ja está cansada des batleratje....?
—Sols que'u hájau endevinat! Vol que'm fassen á mi rey, á ella reyna y els atlots reyons.
—No té mal gust, sa toxarruda. Veam si'l Bon Jesús será tant bo, que encara no vos pos á ca vostra.
Sant Pere al punt torná ab sa resposta.
—¡Vos ha concedit lo que demanau!; pero m'engana que ser tant golafres no vos surte tort.
¿Que m'en direu? Ell quant en Juanet va esser abaix, se va trobar vestit de rey, sa dona de reyna y els atlots de reyons. Romp sa marxa real, y vengan salves d'artillería, y tropa y mes tropa, y un diluvi de gent voltant seu y cridant ¡viva!; y cap á palacio, y festa y altre festa, y sarau y altre sarau. Però, com no hi ha cap avall que no tenga el seu cap amunt, comensaren à venir ses feynes y maldecaps propis des nou estat, que pujavan, sense comparansa, molt mes que ses feynes y maldecaps qu'un metje y un batle poden tenir. Y heu de creure y pensar que la reyna pronte no pogué aguantar pus, y s'esclama:
—¡Quin engán de mitjes! ¡Esser reys! ¡Es qui no'u ha provat, no sab qu'es! ¡Si una pressona no's senyora de si metexa! Ca, ca..... ¡tanta feyna per tants pochs doblers! Juanet, tornaten á n'el cel, y que't fassen á tu Bon Jesus, á mí Puríssima y els atlots Bon-Jesusons; y en sortirem d'una vegada.
En Juanet va esser tan ruch, per dirho axí