S'en arribá á têmer un pollastrell d'una possessió de Manacor, qu'havia nom Juanet, un poch geperut y que caminava a la fotranca. Y ¿que fa ell? Pren un pa y una sobressada, se posa ses cames á n'es coll, y ja es partit cap á Ciutat per veure si ab una mentida grossa se feya gendre del Rey.
Camina caminarás, com va esser à ses basses de Vilafranca,[1] en troba un qui se travava.
—¡Alabat sia Deu!
—Pera sempre.
—¿Y ara que fas, si no es massa preguntar?
—Me trau.
—¿Y ahont treu cap travarte?
—Perque su aqui hi ha una llebre á n'es jas, y la vuy agafar; y, si no me travás, li guanyaria de massa á córrer.
—¿Y aquesta es vera?
—Ara mateix eu veurás.
Acaba de travarse; botant botant, s'acosta á n'es jas, y fa:
—¡Xo!
Se llebre s'alsa, y de d'allá, com la bala; però aquell travat pega un parey de llongos, y ja la tengué.
—El dimoni éts, s'esclama en Juanet. ¿Y que't diuen á tu?
—En Corrim.
—¿Que't vols llogar ab mi?
- ↑ Aquestas basses y els demés llochs que s'anomenen á continuació, se troban quant un ve de Manacor á Ciutat per el camin real.
