Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/20

—¡El dimoni éts! digué en Juanet. ¿Y á tu que't diuen?
—En Bufim.
—¿Que't vols llogar ab mi?
—Si'ns avenim des preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydò. y manau feynes.
—Anem cap a Ciutat, digué en Juanet. M'engana que á noltros vuyt ningú la mos fassa, que no la mos pach.
Arribaren á ses Enramades.
—Atlots, va dir en Juanet, un sach buyt no's serva. Aturemmos á un hostal d'aquets, y pegarem una bocinada.
—Be parla l'amo, digueren tots, y posarem forqueta.
Una hostelera los enllestí dinar ab quatre grapades, y pegaren tots lo que's diu una panxada de voltor.
Capell alt, bras sonant y oreya fumant, entraren per sa porta de Sant Antoni, y la gent los feya amples, y no s'aturavan de mirarlosse.
—¿Ahont anau, valents joves? los demanavan.
—A veure si guanyarem á sa fia del Rey á dir una mentida grossa, responia en Juanet.
—No hi aneu, los deyen, que vos farán córrer ses vergadas. Axí los ne pren a tots es qui hi van.
—Sa por, de prop, no es res, si la volen veure. deya'n Juanet, y no s'aturava may de passar enyant.