Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/22

tanta d'ombra, que hi sesten setcents moltons, y no's senten ni's veuen.
—¿Y no son sorts ni cegos? va dir una veu.
—Senten es trapitx d'una formiga y veuen es vent volar, va respondre ella.
—¡Si que'u es grossa aquesta, va dir tothom. ¡Pobre geperut! ¡No'l se'n tornará á n'es gep! ¡Apareyau ses vergues!
—A poch á poch, va dir en Juanet. No passeu s'arada devant es bous: dexaume dir primer, y llevò ja xerrareu.
—¡Amollalí! digué el Rey, tot impacient.
Y en Juanet se destirá d'aquesta.
—Si al hort de Vostra Real Magestat hi ha una col tan grossa, vos fas á sebre que á ca nostra hi ha una caldera tan gran, que s'altre dia la várem haver d'estanyar, y varen haver d'esser setcents calderers, y cada un picava ab so seu martell, y per fort que picassen, no se sentían ni's veyen un ab altre.
El Rey, sa seua fia, tots el de la cort romengueren com á abitlats, sense sebre que dir devant aquella sortida d'en Juanet.
Sa fia del Rey, perque era un pebre aquell que li feya coure els uys de casta forta, arribá á obrir boca, demanant à mitja veu.
—¿Y per que es aquesta calderassa?
—Per cuynar aquella colassa, respongué tot xelest en Juanet.
Tothom va quedar de pedra.
Des cap d'una estona de totes ses boques sortí aquesta veu: