Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/223

una estona. ¡Vaja! digués quina vols; y lo que s'ha d'empenyorar, que se venga.
—Totes tres m'agradan, diu en Bernat.
—Ja'u crech que t'agradan! diu el Rey. ¡Ell no n'hi ha cap de tiradora, en que m'estiga lleig dirho!
—¡Eu son ben prenidores totes tres! deya en Bernadet, fent es beneyt.
—¡Veam ydò quina prens! diu el Rey mes de mitx cremat.
—Prendré sa que Vostra Real Magestat me dirá.
—Pero ¡si has de ser tu qu'has de triar!
—Ydò triy... sa que Vostra Real Magestat s'estima mes que prenga.
Be va fer el Rey, però no'l pogué treure d'aquí. Quant va veure qu'era impossible durlo á dir quina volía, desesperat de no poderli fer sa garangola, s'esclama.
—No res; les tancarem dins una cambra; farem tres foradins á sa porta; elles traurán un ditet per hom. Tu n'agafarás un, es que vulgues. Mirarem de quina es, y aquella será sa venturosa.
Eu feren axí. Les hi tancaren, tregueren es ditet per hom p'es foradins de sa porta, y na Fadeta va treure aquell petit escapollat.
En Bernadet el coneix, y l'agafa. Obrin sa porta, veren qu'era de na Fadeta, y ella va ser sa venturosa.
Posaren fil à la guya. Quant tot estigué enrengat, se feren ses noces; y n'hi va haver de sarau tot lo que va esser bo.