Pàgina:Biblioteca d'autors grecs i llatins (1910).djvu/21

— 24 —

les coses en son lloc. Lo menys culpable
es parlar bé dels déus: per' xò som homes.
Així jo vull parlar del fill de Tàntalus
altrament que·ls passats; de quan son pare
convidà als déus, allà en l'aimada Sípilo,
a un menjà honrós per gratitut.

Llavores
fou quan el déu que duu el trident magnífic
se t'emportà en son carro d'or, oh Pèlops!
enamorat de tu, y te conduïa
an el palau altíssim
de Zeus sobirà
que un dia a Ganimedes
també hi portà per sí ab igual designi.
En va ·t cercaren molt per casa teva
per tornar-te a la mare que ·t cridava:
t'eres fós: y llavors els envejosos
murmuraven y deien que·ls teus membres,
bullits al foc en l'aigua tremolosa,
s'havien repartit els déus tallant-los
y menjant de tes carns entorn la taula.

Prò a mi·m sembla impossible
que·ls déus sien goluts en tal manera:
no ho crec, y no vull dir-ho;
qui diu mal ja s'ho troba un hora o altra.
Si mai aquells que en el Olimp regeixen
honraren a un mortal, aquest fou Tàntalus:
més no pogué obeir tanta ventura,
s'enorgullí, y li ·n vingué un gros càstic:
que fou aquella pedra tan pesanta
que Zeus li posà demunt la testa
y ell sempre més ha anat provant de treure-se-la,
eternament en va: y no sossega.