Pàgina:Bon sempre de gloria eterna en lo cel (1831).djvu/20

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


resulta á la divina justicia, en la sua condemnació, y en veurerlos patir y desesperar sens lo mes petit consol. ¡Ay Advocats gloriosos! Aqui si que sem' pert lo enteniment, y me horroriso de la mia locura en volerme exposar á tant desgracia per un deleite de un instant. Teniume, Patrons meus estimats, ab la ma de la vostra protecció, interposeu los vostres grans mérits ab mon Deu y Senyor, á fi de que nom' vegia en tant miseria. Si vos retrauhen de mi las mias moltas maldats, aquim' teniu á las vostras plantas derramant amargas llágrimas, y detestant y aborrint tots los meus pecats: alcanseume mes y mes dolor, fins á plorarlos com dech, per no arribar á tanta desgracia. Aqueix favor vos demano per lo amor que tenin á Jesucrist mon Deu y Senyor, que ab lo Pare y Esperit Sant viu y regna per tots los sigles dels sigles. Amen.

 Altres lamentos del Condemnat.

 La conciencia m' deya,
Que penitencia fés;
Jo entretant no la feya
Esperant per despres:
Cada dia esperant
Y de demá en demá,
La mort vingué entretant
Y al infern me tirá.
 Perdut só sens remey,
Só al infern condemnat;
Trencar la santa lley
!Ay de mi! ¡hont m'ha llansat!

Del Cel la porta oberta
Tant de temps que tinguí,
Ara es cosa ben certa
Qu'es tancada per mi.
 De obrar bè no cuidava
Ni menos de esmenarme,
Y no obstant esperava
Lograr axi salvarme:
¡Ay! exa presumpció
De volverme salvar
A desesperació
Ha vingut á parar!