Pàgina:Breu compendi de la historia de la literatura catalana (1900).djvu/11

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


ment lo catalá está separat completament de ses germanes estrangeres, ab fesomía propia y ab un nom geográfich que es sa espressió histórica.
 —¿Qué es lo que predomina en lo carácter catalá?
 —Un esperit essencialment práctich, amich del fet y de la realitat, y una energía indomable que 'ls més grans contratemps no poden abatre.
 —¿Sa llengua y sa literatura oferexen semblant carácter?
 —Sí, donchs se distingexen no per la pompa, la abundancia y l' oripell, sinó per la justesa, la netedat y la mesura.
 —¿Quin carácter domina en la llengua catalana?
 —Com totes les neo-llatines, barreja de idiomes barbars ab lo llatí corromput, presenta casi les matexes arrels que lo castellá, lo provençal, l' italiá y lo portugués. Mes una cosa li es particular, la brevetat y la concisió en lo desenrotllo de les arrels. Ab la comparació de una paraula pot veures:
 Mezquino (castellá, 3 sílabes y 7 lletres.) Meschino (italiá, 3 sílabes y 7 lletres.) Mesquinho (portugués, 3 sílabes y 8 lletres.) Mesquin (provençal, 2 sílabes y 6 lletres.) Mesquí (catalá, 2 sílabes y 5 lletres.)
 —¿Es cert que la llengua catalana es tosca y pobra?
 —No; lo mateix Dant diu que es la llengua més dolça y harmoniosa de tot Europa.
 —¿Quina fou la llengua vulgar del mitg-día de Europa que primer pogué presentar una rica literatura?
 —La Catalana.