Pàgina:Canigó (1901).djvu/100

 l'aucellada se'n desnía!
 Abú-Nezah fuig tot sol
 del duch Eudes ab la filla,
 fuig sense saber hont fuig,
 com un cego sense guía.
 Zeyan pe'l rastre'ls segueix
 de moros ab sa canilla;
 quant sent aprop sos glapits,
 Lampegia plora sanch viva:
 —Sálvat,—diu al seu espòs;—
 jo sola morir voldría.
 —Lampegia, no't deixaré;
 primer deixaré la vida.—
 S'aturan vora una font,
 avuy Font de la Regina;
 no beuhen, no, y tenen set,
 massa l'aygua amargaria;
 no dormen, no, y tenen son,
 ses flors los semblan ortigues.
 Allí'ls troba l'enemich,
 al espòs ella s'inclina,
 com alfábrega á son test
 quan algun peu la trepitja.
 Ab sa espasa ell y ab son cos
 com ab una ala la abriga,
 deixant ploure sobre seu
 colps d'alfanch y coltellina,
 fins que cau sobre l'herbey
 que sa sanch ja envermellia,
 com esgranall de rubins
 damunt verdosa catifa.
 Si'l ferro no ho hagués fet,