Pàgina:Canigó (1901).djvu/103

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Dígasmho tu, Griselda bella,
 ma hermosa estrella
 de Canigó.


 Y tu, ets del cel guspira eterna
 ò sols fantástica lluherna?
 dus al infern ò al paradís?
 Mes es ací tan dolç lo viure,
 veyent somriure
 ton ull blavíç!


 Qué se me'n dona de la terra
 si't tinch ací, en est cim de serra?
 Mes còm nos mira'l sol naixent!
 Pòrtam vers hont surt com poncella
 que s'esbadella
 pe'l firmament.


 Dúsme vers hont los ulls va á cloure
 de sa carroça l'or fent ploure,
 rey que's retira á son palau,
 y de son golf al golf d'estrelles
 voguèm entre elles
 per lo cel blau.


 Pújam amunt, de branca en branca,
 desde hont lo món com arbre arranca
 fins al cimal entre'l fruyt d'or;