Pàgina:Canigó (1901).djvu/114

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 al Rosselló devalla com una allau
 que creix ab lo que troba tot rodolant.
 Quant trobe a Tallaferro, los dos germans,
 de moros, si no fugen, bé'n xafarán!

 Aixís que Tallaferro de l'aygua surt,
 los ballesters arriban de Besalú,
 ab los archs á l'espatlla, lo dart al puny.
 Se'n pujan y aspilleran á dalt d'un puig,
 coronat d'olivarda, grèbol y bruchs,
 per rebre als de Mahoma posantse á punt,
 posantse á punt de bátrels ò ser batuts.
 Los moros que corrían ab gran esbull
 de la Salanca als cingles de Queribús,
 vers lo port de Colliure quant veuhen fum
 aquell que menos corre sembla que brunz.
 Los mena un gegant negre molt rabassut,
 lo nom que'ls seus li donan es de Gedhur.
 Quant veu les naus en flama, la sanch li bull.
 Les abelles quant veuhen cremar lo rusch,
 del fogayner se tiran á aixams damunt,
 aixís l'aixam de moros se tira al puig.
 Quína bellugadiça, quíns crits, quín bruyt
 de sagetes que cauhen com calabruix!
 lo Pirineu ressona fins á Banyuls.
 Los ballesters del comte forman un mur,
 un mur de carn humana, llances y escuts;
 mes los murs també cauhen si'l colp es dur,
 y com los colps del moro, may n'han plogut.
 Los sarrahins son trenta, trenta per un,
 y es ¡ay! ferit lo comte que més los puny.