Pàgina:Canigó (1901).djvu/115

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Quan ja's veu sense forces, alacaygut,
 per cel y mars y terres passeja'ls ulls;
 alçant los ulls ovira quelcom que llu,
 serpent de ferro que entre montanyes surt.
 Si es gent del gegant moro ¡Deu nos ajud'!
 si son soldats de Cristo, Cristo los du.
 No son soldats del moro, puix aquest fuig,
 son los del comte Guifre, comte volgut.
 Los que Gedhur comanda no son poruchs,
 sos cors son més de roure que de sahuch,
 reberen les besades del Simoún
 y ab fers lleons y hienes tots s'han batut;
 mes entre-mitj veyentse d'espasa y mur,
 ans que d'un colp l'aixafen, prudent s'esmuny
 per entre'ls dos exèrcits lo Tech amunt.
 Amunt á negres núvols van com lo fum,
 ja passan vora'l temple de la Mahut3,
 ja pe'l bosch de La Roca, sota'l Portús.
 Si poden á Cerdanya pujar segurs,
 desde Cerdanya á Lleyda lo Segre hi du;
 allí serán los moros á casa llur;
 mes ay! la font del Segre qué n'es de lluny!

 Tu que d'una gambada passas lo Tech,
 obre ton ull de pedra, pont de Ceret4,
 que de fills de Mahoma no'n veurás més.
 Ja la Balma del Moro fugir los veu,
 fugir envers la Caixa, sota'l Palet5,
 lo que Roland tirava, jugant ab ells,
 de montanya en montanya pe'l Pirineu.
 ¿Quin monstre es eix que baixa cap al riu Tech