Pàgina:Canigó (1901).djvu/113

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


<poem> Llavors se dona compte del seu pecat,  lo coneix y s'esglaya; mes ay! ja es tart.  Plantat dalt de la cima com para-llamps,  ne demana un als núvols, no'n baixa cap!  Com qui cerca metzines al fons d'un vas,  mira'l fons del abisme desesperat,  negra gola de monstre que'l va xuclant.  ¿Se llevará la vida com un covart,  seguint lo hermós cadavre córrechs avall?  ¿Se tirará al feréstech gorch de Balaig?  Bé ho farán prou los moros si's vol matar,  no'ls mancan cimitarres, los sobran darts,  y de llances se'n veuhen tot un canyar.  Ja baixa de la cima tot esvarat,  donant ensopegades com embriach.  Part d'amunt de Valmanya fa ressonar  la trompa que son avi duya al combat.  No trigan á respondre per les afraus  los jóvens capcinesos, los vells cerdans,  aucells que á la tempesta s'han esbullat.  Cami de Serrabona1 va atravessant  los rierons que regan l'hort de Vinçá;  oásis que eixes serres tenen tancat  perque no'ls lo marcesca l'ayre de mar.  Del Canigó los Aspres son l'arrelam  de serres que entrelliga cap á llevant;  en llur derrera onada s'alça un toçal,  que té'l nom y la forma d'un camellás2  entre'ls puigs y la plana mal ajassat.  En sa gropa se'n pujan molts cristians  en seguiment de Guifre, que'ls va aplegant.  D'aplegadisses llances quan té un bon ram,