es una flor pe'l terbolí sembrada
que, si l'abeura'l cel ab sa rosada,
per ell los segles la veurán florir.
Contempla Guifre la seva obra feta
com sa més bella inspiració un poeta,
coronada de llum y resplandor,
de poble en poble quant pe'ls ayres vola,
estrella de claríssima aureola
que's posará en lo front de son autor.
S'hi posará; mes ¡ay! será una espina
per qui ha plantada aqueixa flor divina.
Desde sa celda mira del Cadí
l'aygua enfondir lo córrech de mitjdía,
y li apar que li diga nit y día:
«Ton homicidi, ¡oh Guifre! jo'l vejí!»
De les Esqueras la brugent cascada,
entre'l vert cabellera destrenada
que irisa'l sol naixent ab sa llum d'or,
li fa recort d'una altra cabellera
que rossolar del Canigó vejera,
fent en la neu un rastre de rossor.
Li apar que l'ona als machs rodoladiços
diga son crim, los còdols als canyiços,
la canya buyda als quatre vents del món,
Pàgina:Canigó (1901).djvu/153
Aquesta pàgina ha estat revisada.
